Pendents de la sentència

Quan llegeixo les declaracions de la presidenta del Tribunal Constitucional dient que ben aviat tindrem sentència sobre l'Estatut, no sé si prendre-m'ho com una amenaça o alegrar-me'n. L'experiència em fa pensar que no serà una bona notícia, sinó que encara ens llimaran més l'escapçat Estatut, i llavors què?
La moguda de les votacions del 13D ens ha distret i hem deixat una mica apartat tot el serial del Constitucional. Em preocupa, però que cada vegada que surt alguna iniciativa reivindicativa dels nostres drets com a poble, augmenta la tibantor interna i en lloc d'unir-nos ens separa. I constituïm bàndols diferents que ens fem mal, insultem i desprestigiem, i som la riota dels que no ens volen, però tampoc volen que marxem.
Això que pot semblar una ximpleria és el que m'ha fet parlar moltes vegades i he aconseguit no ser comprès per als qui sempre opten pel radicalisme. No estic en contra de qui sempre va una mica més enllà, perquè d'alguna manera ens fan avançar, però caldria que entenguessin que necessiten de les persones que teixeixen els espais i precipicis, i en canvi acostumen a rebre improperis.
És una llàstima que hi hagi gent entretinguda analitzant qui és més nacionalista, i ho simplifiquin en afirmacions, discursos i campanyes mediàtiques, i es descuidi del dia a dia dels qui necessiten que s'hi sumin, per aconseguir el poble de tots i no només dels curosament seleccionats. Si no vigilem convertirem la "c" en una "z", i donarem ales als que ens hi consideren.

Un dimecres diferent

Ha estat un dimecres estrany, un dimecres que semblava dilluns, però no del tot, almenys per als que no vam fer pont, com un dilluns de mitja setmana, i la veritat que l'agenda no era tupida com ho han estat uns quants dimecres seguits.
El pressupost, la plantilla, el consell de demà... un bon farcit de temes que he pogut anar desgranant amb més o menys tranquil·litat, i amb ganes de fer-ho de la millor manera possible. La reunió de les 8.15 del matí ha servit per ajudar-me a passar un bon dia de treball, amb resultats.
A la tarda una reunió poc agraïda, perquè no sempre pots fer tot allò que voldries i que t'agrairien que fessis. Diàleg, manifestació d'interessos, tots ben legítims, i més motius per fer rotllar el magí. Demà serà diferent, però no menys transcendent.
Aquests dies amb ve al cap la idea, i fins i tot la por de pensar que amb un cúmul de grans projectes hi ha el perill de no posar prou energia per dur-los a terme, i això només se soluciona comptant amb la complicitat dels altres i per tant, és important saber implicar-los, estimular-los i també aprendre d'ells. És la manera.

Solidaritat i compromís

Els conflictes apareixen i desapareixen del nostre abast, però perduren. Estem acostumats a que els mitjans de comunicació ens acostin la realitat d'altres països, però la seva informació és efímera malgrat el conflicte no es resolgui. Ens agrada la novetat, i això fa que no l'aguantem massa temps i en necessitem alguna altra.
Aquests dies és notícia la vaga de fam d'Aminatu Haidar per reivindicar el seu dret a tornar al seu país, amb la seva família. Haidar és sahrauí convençuda i per tant un problema pel Marroc que no ha volgut accedir mai a la reivindicació del poble sahrauí d'independència.
Espanya hi està implicada des del moment que va permetre que el Marroc ocupés el Sàhara amb la famosa "marxa verda", i sempre ha jugat un paper gris, primer permetent la marxa i després deixant els sahrauís que s'espavilessin sols.
No som els únics que hem fet un mal paper, perquè la mateixa ONU tampoc ha estat a l'alçada de les circumstàncies, i els fotuts sempre han estat els mateixos. Per què?
Els interessos polítics i econòmics dels estats sempre han passat per davant dels interessos del poble. Ho hem vist sempre i ho continuarem veient. I jo em pregunto, però, per què tant interès del govern espanyol a negar la independència de Kosovo? no serà per por al que pugui passar a casa?

Ofendre sense adonar-se’n

Quan una persona és mal educada ja pots esforçar-t'hi que no hi ha manera de canviar-la. Pots anar de bona persona, demostrant-li amb fets que es pot ser agradable i que no sempre tot el que fa una persona ha de ser el millor.
Hi ha gent que actua amb prepotència, desprestigiant els altres, ofenent-los, i... es pensa que dient que una té aquella manera de fer, impulsiva i amb exabruptes, ja n'hi ha prou. Doncs no! potser ens equivoquem fent veure que les seves paraules no ens ofenen. Probablement li hauríem de dir que ella no sempre té la raó, ni sempre fa bé les coses. Que no tot lo seu és bo i lo dels altres no val per res.
No es tracta de venjar-se d'ella, ni pagar amb la mateixa moneda, sinó que per bé d'ella potser seria bo que li féssim veure que no es pot anar per la vida d'aquesta manera, i que ja en tenim ben bé prou d'aguantar-la dia si i dia també.
M'ha fet ràbia, perquè és massa sovint, perquè m'he fet un tip de mossegar-me la llengua, de fer veure que no em sabia greu allò que em deia o deia a algú altre de la colla. He arribat a sentir llàstima d'ella, com si fos la víctima i no el botxí, i potser no anava tan desencaminat. Potser sí que és víctima de la ceguesa, de no adonar-se que no es pot anar pel món d'aquesta manera, i que potser no té amics, sinó gent que se'n compadeix, que l'aguanta. Potser sí que me n'haig de compadir, però... no és fàcil.

Vic, ciutat de fires exitoses

Hi eren tots, o si més no això semblava.
Hem anat a Vic a veure la família, ja que feia dies que no hi anàvem, i hem pensat aprofitar-ho per visitar la Fira de Sant Nicolau, o el que s'anomena Mercat Medieval de Vic. Avui no feia el fred d'altres anys, però de gent n'hi havia més que mai.
Morir d'èxit. Alguns comentaris et feien pensar que no sempre l'èxit de concurrència afavoreix l'èxit de l'activitat. Quan els carrers es fan massa estrets per poder gaudir de les parades i només estàs pendent de no trepitjar ni ser trepitjar per algú, l'encant de la fira perd punts i fa que molts es replantegin repetir la visita.
Haig de dir que l'organització m'ha semblat bona i el recorregut molt extens, encara que potser poc variat. Tot el casc antic era protagonista i s'allargava més enllà de les muralles de la ciutat. Hi he trobat a faltar actuacions i sorpreses que en altres anys vaig observar, però estic segur que l'organització ha millorat atesa la responsabilitat d'acollir tanta gent.
La carretera evidenciava la concurrència de la jornada, i això ha fet que la tornada a Arenys hagi estat feixuga, amb aturades continuades gairebé fins a Granollers.
Em consta que ahir dissabte també hi va anar molta gent, i m'imagino que els dos següents dies també tindrà visitants, sobretot el dimarts, dia de la Puríssima.
Com cada any, em faig la pregunta de si Vic, amb una població d'uns 40.000 habitants és capaç d'organitzar una fira com aquesta, i n'organitza unes quantes més, com és que ciutats que tripliquen la població no ho saben fer? Permeteu-me que em senti orgullós de la meva ciutat natal.

Recordant

Potser era la novetat o la nostra il·lusió per encetar una etapa política nova. Potser era fruit d'un aprenentatge en la clandestinitat per part d'unes persones que esdevindrien els polítics de la naixent democràcia, el cas és que avui, trenta anys després, trobem a faltar la seva talla, també l'actitud, i el respecte que els teníem, al marge de les discrepàncies o opcions polítiques.
No és estrany, doncs, que polítics de diferents tendències hagin tingut paraules amables cap a la persona de Jordi Solé Tura, pel seu testimoni i compromís. Però mentre Catalunya s'acomiadava d'un dels pares de la Constitució, a l'altra banda de l'oceà els xilens ho feien del cantant Víctor Jara, torturat i assassinat durant el cop d'estat de 1973.
Als més joves els queda lluny la dictadura xilena, però no als de la meva generació, que vàrem viure el cop d'estat del torturador xilè Pinochet, a les acaballes de la nostra dictadura, i ho lamentàvem i compadíem el poble xilè a qui havíem envejat la presidència de Salvador Allende.
Eren altres temps que no voldríem repetir, però sí que m'agradaria que la política recuperés el prestigi que va tenir i els líders que varen dibuixar el camí que l'alçament franquista havia esborrat.

Jordi Solé Tura

Avui mereix una dedicació especial en Jordi Solé i Tura que ens ha deixat, que des de feia temps patia la malaltia de l'Alzheimer. Són molts els elogis que ha rebut i rebrà en els propers dies, i sens dubte, per a les persones que hem viscut la dictadura i els anys de la transició democràtica, sentim la seva mort com a una gran pèrdua de l'actiu democràtic del nostre país.
És una llàstima que dels bons polítics només dirigim elogis quan es moren, i en canvi en vida més aviat recullen crítiques. Les persones no es fan bones quan moren, sinó en vida, la qual cosa em fa pensar que tots plegats som poc sincers, o el que és pitjor, som falsos i fariseus.
Quantes de les persones que ara ploren la mort de Jordi Solé Tura, ho fan amb llàgrimes sinceres, i quantes fan comèdia? Per alguns ha deixat, o va deixar de ser, en el moment de fer-se pública la seva malaltia, un rival difícil de vèncer i per això els resulta més fàcil reconèixer tots els seus mèrits.
No es tracta de retreure res a ningú, sinó més aviat de provocar una reflexió general perquè, si és possible, siguem més justos en les nostres apreciacions, i sobretot més sincers, i no vulguem quedar bé a costa del dolor dels altres.
Des del meu post, manifesto el meu reconeixement al seu exemple de vida dedicada a la política, la cultura i al servei del país que tant estimo. Que descansi en pau.

Canvis i reformes

Aquests dies pots sentir a parlar i sobretot criticar, el canvi de noms de les escoles i instituts. Per a qui no se n'hagi assabentat, desapareixen els noms IES i CEIP, per anomenar els instituts i les escoles, i passen a dir-se això: instituts i escoles.
Per què s'ha criticat? la crítica no surt perquè no agradi la recuperació dels noms Institut i Escola, que la gent que tenim una edat hem continuat anomenant, sinó pel que representa el canvi. Això és com quan hi ha una renumeració de carrers, que afecta les targes de visita, però també tota la documentació oficial o privada, i les mateixes plaques. En el cas que ens ocupa també té repercussió en les targes, i en la documentació dels centres, i en les plaques identificatives, i en... podem trobar molts elements que en resultaran afectats, i això en un moment de crisi, que sembla que un s'ha de fixar més en què destina els diners.
A mi m'agrada molt més parlar de l'Institut que no pas de l'IES, i encara més en el cas d'Escola en lloc de CEIP, però no em faria res que les plaques continuessin escrites amb l'actual toponímia, al marge que la veu del carrer fos la que ara volem recuperar.
Em resisteixo a pensar que el canvi és una cortina de fum per distreure dels veritables canvis de la reforma educativa, però que cadascú hi digui la seva, a mi em costarà dir que els meus fills van a l'Institut-Escola, que és el nom que li correspon perquè té ensenyament de primària i secundària.

Solidaritat en suspens

Continua la incògnita sobre la situació dels tres cooperants segrestats a Mauritània el diumenge passat. Avui la caravana ha continuat cap al Senegal on era la seva destinació, a l'espera de conèixer la sort dels seus companys.
La feina que fan les ONG és desconeguda per a la majoria i malauradament ens assabentem que existeixen quan passen fets com els actuals, quan hi ha una acció anormal que esdevé mediàtica.
És una feina sovint desconeguda, encara que es conegui la seva existència, però al seu voltant hi ha una espècie d'ombra que desdibuixa el seu treball, arriba a posar en dubte l'eficàcia o la bondat dels projectes. Hi ha qui critica el seu gran nombre, amb estructures que es repeteixen i que se simplificarien si s'ajustessin, una mica com ara estan fent les caixes catalanes.
L'exemple de la Caravana Solidària és una mostra de la coordinació de les ONG per rendibilitzar la seva feina, per donar suport a les petites ONG en la seva tasca a altres països.
Actualment, amb la crisi que ens domina, resulta més difícil rebre ajuts i d'alguna manera entra el dubte de si tenen el mateix sentit que abans, quan a casa nostra no hi havia tants casos de pobresa i tants problemes per donar assistència a tothom. No es tracta de contraposar una ajuda amb l'altra, però de ben segur que fa pensar i com a mínim desperta friccions entre la població.
Sigui com sigui, l'objectiu consistiria en despertar sensibilitats i voluntat d'ajuda cap a les persones que tenen dificultats per sobreviure, siguin veïns o ciutadans d'altres continents.

Ridícul o abús

Quan veig programes de televisió com l'APM o similars, on s'ensenyen fragments d'altres canals, m'adono de què es pot arribar a veure i sentir: El problema és que et pensis que tot això és corrent i que passa amb tothom i a tot arreu. Perquè és fàcil entendre que en el món de la televisió el que mou és el nivell d'audiència, i per tant, si hi ha tants programes com aquests, a totes les televisions, qui no dedueix que això és el que vol la majoria?
Si la conclusió és aquesta, què podem pensar de tots aquells rotllos de la implicació, la participació, el compromís...? Si el nivell és el que representen els seus personatges... què podem esperar?
Parlava de problema perquè costa de veure el teu encaix en tot allò que t'ensenyen, tot allò que passa. No és que et sentis superior, però sí diferent, i et preguntes quants n'hi ha.
La veritat és que em sorprèn la facilitat que tenen algunes persones per fer el ridícul i quedar en evidència davant dels espectadors, i penso si aquests programes tenen tant èxit potser és degut a la morbositat de molts per veure els altres a fer el ridícul, a rebaixar-se davant de tothom.
No sé si convindria controlar aquells programes televisius que abusin en la desconsideració de les persones, sobretot quan aquestes no tenen un nivell d'intel·ligència que els permeti adonar-se de com se'ls està tractant. Ja sé que això de controlar sona malament, però s'ha de permetre tot?

Què amaguem que critiquem?

Desprestigiar és fàcil i amb poques paraules n'hi ha prou. Desestabilitzar també ho és. Tot plegat consisteix en crear sospites i valer-te de la malfiança generalitzada. Aquesta és una pràctica massa habitual en política. No és estrany que els polítics estiguin tan mal vistos, si entre ells es dediquen a tirar-se els plats pel cap. Llavors qui és el que no s'hi apunta?
El més curiós és que el subconscient fa males passades i algú s'atreveix a criticar allò que potser no en va tan sobrat ni n'està tan net de culpa. Hi donem una segona volta? Suposo que és la meva formació amb una forta influència religiosa que em fa trobar cites i passatges de l'evangeli per explicar situacions reals. "Qui estigui net de culpa que llanci la primera pedra"
Des del darrer Ple municipal hi ha qui s'esquinça les vestidures per una actuació que no considera correcta, fins i tot s'arriba a parlar d'insult a la ciutadania, però s'oblida el passat recent i, per fer-ho més fort, no s'adona que la seva actuació és o ha estat molt pitjor.
Perquè hi ha coses que sabem des de fa temps, però n'hi ha que, contra el que pugui semblar, som prudents a l'hora de parlar de coses personals, però... si l'altre és tan imprudent potser és l'hora d'explicar-ho tot! No es pot anar fer sermons i no predicar amb l'exemple. No es pot acusar els altres d'aprofitats quan la teva casa put.
Hi ha moltes coses que no ens agraden, i ho podem dir i argumentar, però utilitzar-ho per desprestigiar els altres... com a mínim tinguem la decència d'estar lliures de pecat, o si més no la intel·ligència, perquè al final tot se sap. Un altre dia... més.

25 anys d’Escola de Música d’Arenys de Mar

Aquest matí ha tingut lloc un concert de banda a càrrec de les bandes de música de Badia i de l'Escola de Música d'Arenys, en motiu de la celebració dels 25 anys de la creació de l'Escola de Música. Un llarg viatge que ha consolidat l'Escola i em fa adonar que ja tinc una edat.
Ja fa vint-i-cinc anys que amb uns amics vàrem decidir crear una escola de música, per omplir un buit de la vila i també dels pobles de veïnat, quant a l'ensenyament de la música, més enllà del que es podia fer a l'escola o bé amb classes particulars.
A vegades penso que no érem massa conscients del que estàvem fent, i encara que ho desitjàvem, tampoc podíem imaginar el que arribaria a ser per Arenys. Les circumstàncies no eren les d'ara ni l'ensenyament musical tenia el suport que avui té al nostre país. Les escoles de música existien on hi havia un grup d'il·luminats que gosaven aventurar-s'hi.
Vàrem començar amb alumnes adults, amics nostres, persones que sempre havien volgut estudiar música, però no ho havien tingut fàcil. L'objectiu de l'Escola i el que acabaria consolidant-la era comptar amb nens i nenes que tinguessin ganes d'estudiar música i tocar un instrument. Nens i nenes que es farien grans tot estudiant a l'Escola, alguns dels quals es podrien dedicar a la música.
Aquest somni ha estat realitat, i des de ja fa uns quants anys, l'Escola compta amb una base d'alumnes que assegura el seu futur, i ofereix l'oportunitat d'anar més enllà a tots els que els pugui interessar i tinguin aptituds.
De l'escola n'ha sortit professors de música, instrumentistes, cors, i també grups musicals, un dels quals, la Banda, avui ens ha delectat amb un concert compartit amb la Banda de Badia del Vallès, ambdues bandes dirigides per en Jeroni.
La Sala polivalent del Calisay estava plena de gent que ha seguit amb atenció el concert de les dues bandes. Un vegada més un encert de l'EMA, de qui seguirem tots els actes que formaran part d'aquest feliç aniversari.

Gràcies president

En alguna ocasió he criticat a José Bono, i he arribat a dir que havíem estat de sort que Zapatero l'hagués guanyat en les primàries socialistes. El president del Congrés de Diputats continuarà essent una persona a qui li podrem criticar maneres i conductes, però avui l'haig de felicitar per les seves paraules tan clarividents que han deixat la jerarquia eclesiàstica espanyola i al mateix Vaticà amb la cara vermella de vergonya.
Ja està bé de tanta demagògia i fins i tot mala fe! La ignorància d'uns quants, anys enrere, permetia que els clergues, amb més cultura, poguessin confondre i dirigir el poble analfabet, però d'això ja en fa un quant temps i ara no ens poden venir amb més enganys.
I això ho diem persones que no hem renegat del catolicisme, encara que a vegades ens faci vergonya segons quines actituds dels qui haurien de donar exemple. Molts catòlics estem en contra de la Jerarquia Eclesiàstica, perquè es troba molt lluny del poble ras i predica sense sentit, idees i actituds del segle passat, deixant-nos indefensos davant la realitat d'avui dia.
José Bono ha dit dues coses molts clares: que durant el mandat del Partit Popular es varen consentir uns 115.000 avortaments anuals, i també que ara se'l condemna com a socialista, i en canvi a Pinochet, que fou un assassí, se li va donar la comunió fins a darrera hora.
Senyors de l'Església, ja està bé de tanta maldat, enganys i hipocresia! em vénen a la memòria les paraules de l'Evangeli quan Jesús parlava de "sepulcres blanquejats". El Déu amb qui crec, segur que s'ho està passant molt malament quan veu i escolta aquests discursos de Rouco i el seu seguici.
Ja veieu que no entro a valorar la idoneïtat de la llei, sinó que en tinc prou amb parlar del doble raser amb què miren i actua l'Església jeràrquica. Com a catòlic, em dol i preocupa el seu discurs, i rebutjo qualsevol relació amb aquesta colla de bisbes que ha oblidat el veritable missatge de Jesús, i només vol ficar el nas a la política per interessos propis.
Felicitats senyor Bono, pel seu testimoniatge i valentia en dir les coses. Ara, que cadascú assumeixi els seus errors i correspongui a la seva responsabilitat.

Tensió

Prenem tres titulars de diari: "Els bisbes insisteixen en negar la comunió als parlamentaris que votin a favor de la llei de l'avortament", "Ronaldo: vull marcar-li 10 o 20 gols al Barça", "Que deixin en pau el TC". Només tres titulars com exemples de la tensió generalitzada en què vivim.
Estem parlant d'un tema religiós, d'un esportiu i d'un altre polític, àmbits diferents, però que ens sacsegen i ens fan viure amb una tensió que no pot ser bona de cap manera. De fet l'exemple esportiu seria irrellevant, si no fos que la rivalitat entre Barça i Madrid va més enllà d'una rivalitat entre dos clubs de futbol, ja que s'hi barregen components polítics i socials, i es fa difícil destriar-los. En una situació normal no passaria d'una rivalitat esportiva, però no estem en la normalitat.
La posició dels diaris espanyols en contra de l'editorial conjunt dels periòdics catalans, segueix el mateix recorregut i discurs de sempre, amb un odi manifest cap a qualsevol idea o expressió de la diversitat. Es tracta de diaris que no han entès mai la realitat de l'estat espanyol ni acceptat que "les províncies" puguin aspirar a cap tipus de poder decisori. Des de Catalunya, incapaços d'anar junts, els hem donat motius suficients per ser odiats, sobretot quan ens hem deixat portar per la rauxa, moguts per unes idees immadures, i no hem dedicat esforços per planificar estratègies serioses d'autogovern.
El posicionament de la jerarquia eclesiàstica espanyola només es pot entendre des del vessant polític; una manera de pressionar el govern d'esquerres convertit en dimoni, i que des del primer dia, guiats per monsenyor Rouco, han tractat de comprometre per fer-lo caure, fent bons l'oposició, amb una mirada més encarada al passat dictatorial que al futur democràtic.
Són tres exemples, però n'hi ha més.

Més sobre l’editorial

Ahir, al blog que tinc a l'entorn d'arenyautes, comentava la publicació, avui, d'una mateixa editorial per part de dotze diaris catalans, en defensa de l'Estatut i advertint al Tribunal Constitucional sobre les conseqüències d'una sentència insensible a la realitat referendada pel poble català. La majoria dels partits catalans s'han manifestat d'acord amb el contingut de l'editorial i també en la idea de presentar-ho conjuntament, diaris de diferents tendències. Una vegada més el Partit Popular s'ha distanciat i ha fet demagògia política, amb un discurs embolicat que ni ells acaben d'entendre.
Fa quatre dies ens volien vendre que Catalunya és el seu objectiu, quan el que necessiten és més vots catalans per aconseguir guanyar a Madrid, sense cap tipus de mirament i disposats a limitar encara més els drets assolits.
No sé si la senyora Camacho i tot el seu seguici ha de parlar més clar per obrir els ulls de tots els catalans i fer-nos veure què podria significar un resultat electoral favorable al PP. Per altra banda, el fet que un partit sigui tan clar i evident en els seus posicionaments, no ens ha de fer oblidar que els altres no estan lliures de culpa. Cap partit polític pot tenir la consciència tranquil·la, no tant pel seu posicionament teòric, que n'hi ha que han estat molt clars, sinó en la seva capacitat de consensuar posicions clares, efectives, determinants.
L'editorial és molt discret i gens radical, per això ha permès que tots els diaris els subscrivissin. En això radica la intel·ligència, encara que sempre va bé que existeixin grups radicals per fer més acceptable, als ulls dels que pensen diferent, els postulats dels més discrets.
Hi ha un element que molts destaquem i aquest és la nostra paciència durant aquesta llarga transició a la democràcia i l'estat de Dret. I una idea important que recull l'editorial, i és la defensa a la diversitat de l'estat espanyol i el rebuig a la uniformitat d'una Espanya plural. Negar aquesta evidència només pot portar al suïcidi col·lectiu.

Temps de canvis a les Caixes

Fa quatre dies els directius de Caixa Laietana semblava que feien fàstics a una possible fusió amb la Caixa Penedès, com si estiguessin per sobre del bé i del mal, però sigui com sigui al final ens anuncien la seva decisió, amb una repercussió com en les altres fusions, és a dir, una reducció de les plantilles.
Si bé és bo que s'enforteixin les entitats bancàries, és una llàstima que repercuteixi en la taxa d'ocupació en uns moments de crisi com l'actual. Caldrà seguir de prop en què consisteix aquesta retallada de llocs de treball.
Era un temps en què les caixes d'estalvi tenien una consideració positiva per part de la ciutadania, enfront de l'opinió sobre els bancs. Ens fèiem notar la importància de l'Obra Social, i fins i tot del component nostrat en contraposició a "la invasió" dels bancs espanyols. De fet ens acontentàvem amb les promocions de vaixelles, rellotges i col·leccions discogràfiques, i amb l'esponsorització dels cartells de la festa del barri i de la coral del centre cívic.
Tot això ha canviat i en aquests moments ja pràcticament no es veuen cartells esponsoritzant activitats ciutadanes, les caixes varen comprar patrimoni on hi han avocat diners llargs i la fidelitat vers les caixes ha minvat, els interessos bancaris són pràcticament nuls i es visualitza més la gestió bancària que la rendibilitat dels dipòsits.
Amb poc temps veurem canviar l'equilibri de forces de les caixes d'estalvi del nostre país, i desapareixerà el component territorial que les identificava i feia sentir més properes a la població. És un temps de canvis que amb perspectiva haurem de valorar.

Qüestió de bona distribució

Per uns moments estàvem representant el conte de la lletera, però abans que ens caigués a terra ens hem adonat que no teníem clara la fórmula. És ben bé que quan vas just de butxaca desenvolupes la imaginació, però corres el risc de despertar del somni a deshora i caure de nassos per terra. Això és el que passa als ajuntaments, encara que hi ha qui ho considera un tòpic.
Sí, hi ha qui no té memòria i aquella il·lusió que jo tenia de pensar que els polítics que han passat per un ajuntament, tindrien una visió diferent des de l'administració supramunicipal, puc constatar que era precisament una il·lusió.
És cert que els ajuntaments desenvolupen algunes activitats que no hi estan obligats, però la proximitat amb el ciutadà fa que sigui difícil dir que no a segons quines demandes. Però no tot són capricis. Hi ha actuacions que són competència d'altres administracions, però que si els ajuntaments no assumeixen es queden sense servei.
És qüestió de proximitat i coneixement de la realitat. No és estrany que defensis la descentralització de l'Estat, i això passa per una bona distribució del finançament públic. No pretenem crear els regnes de Taifa, sinó d'apropar l'administració al vilatà, però una administració amb competències i recursos. Ara, amb els casos de corrupció que hem viscut, es fa difícil defensar-ho, però no podem buscar excuses per distorsionar la realitat. Més a prop, més transparent.

No ens ho creiem

Una vegada més ens volen enredar? al senyor Zapatero li passarà el mateix que a en Pere i el llop. Hi haurà un dia que ens dirà la veritat i ningú s'ho creurà.
Al telenotícies d'ahir diumenge em va semblar veure un espectacle televisiu on hi sortia la plana major del PSOE, en una presentació que ratllava el ridícul. No vaig tenir la paciència de dedicar-hi més d'uns segons, perquè en el fons no era estupidesa, sinó engany i mofa.
Entenc que hi hagi persones que per raó del lloc que ocupen no puguin expressar tot allò que pensen dels altres, sobretot si volen fer carrera, però d'altres som diferents i no es fa res opinar sobre tot allò que no trobem bé.
Els oponents tampoc ens ho posen fàcil, i se'ls veu el "plomero". Ens tornen a parlar de pactes d'estat quan el que volen és fer veure que són millors, i que només pensen amb nosaltres i en el bé de tots.
Amb tot això, i els casos de corrupció que s'han fet públics, no és estrany que la ciutadania es trobi tan lluny dels polítics. Però l'allunyament no és bo. No és bo per als propis ciutadans, i per això cal trobar la manera que aquests ciutadans, tot i desconfiar dels polítics, s'apropin i exigeixin més transparència i s'impliquin als afers públics.
Demanaria al senyor Zapatero que observi el vídeo de l'acte d'aquest diumenge, reflexioni i ens digui si ho tornaria a fer. I que després d'unes setmanes, torni a escoltar-se i ens digui què opina. A vegades tinc la impressió que no recorda el que ha dit i es nega a reconèixer el que els altres li recorden que ha dit.

La força del voluntariat

És evident que funcionem per modes, i això ho veiem a tots els nivells. Algú parlaria de treballar a batzegades, a rampells, sense iniciativa, esperant que algú ens marqui el camí. Potser és aquest el problema que molts resumim com la pèrdua de valors, dels quals destaca l’haver deixat de banda la cultura de l’esforç. No fem cap pas per incidir en la manera d’evolucionar com a societat, sinó que restem passius amb una càrrega d’individualisme “passota” important.
Un aspecte que voldria destacar és la manca de lideratge, i no parlo solament del polític; un lideratge que en altres èpoques havia existit, gràcies al qual es varen crear moltes organitzacions civils, no lucratives i amb esperit de servei. Iniciatives sorgides de la societat que varen comportar una certa organització d’una societat orfe després de quaranta anys.
Segurament ha estat la crisi econòmica que estem patint des de fa uns quants mesos, el cas és que ha sorgit la idea de recuperar la figura del voluntari, amb la intenció de fer reflexionar la nostra societat i demostrar que no només amb diners podem avançar i recuperar l’estat del benestar.
Si a començaments d’octubre es donava a conèixer la intenció de posar en marxa el “banc del temps” a la nostra població, a mitjans del mateix mes s’han iniciat els treballs per constituir el Voluntariat d’Arenys de Mar, que vetlli per l’atenció social de totes les persones que necessiten ajuda.
El banc del temps, que ja funciona a altres municipis de l’estat, substitueix el valor diner pel valor temps, de manera que convertim en hores la valoració de les nostres habilitats, que intercanviem per aquells serveis o funcions que no som capaços de realitzar. És una manera, també, de fer obrir els ulls a la gent i demostrar que tots podem ser competents en alguna o altra disciplina, i al mateix temps resoldre situacions d’altres persones que no sempre troben la manera de solucionar els seus problemes.
La figura del voluntari que es vol crear és la d’una persona que dedica una part del seu temps a identificar aquelles situacions que es detecten en l’àmbit territorial assignat, en què una o més persones necessiten ajuda, ja sigui per manca de recursos econòmics, de salut, per la seva situació social, i que no sempre són visibles per l’administració. Es tracta d’una tasca social, sorgida de la societat civil i que només pot subsistir gràcies a l’empenta i entrega de les persones que s’identifiquen amb el perfil del voluntari.
El naixement del voluntariat a Arenys no es fa de manera espontània ni sense tenir present les arrels i la història recent. La nostra població té una experiència reeixida i unes persones que han estat i són encara testimoni del concepte del voluntariat. Algunes d’aquestes persones participen del nou projecte, i la seva experiència avala i lidera la represa de la figura del voluntariat, per aplicar-la a la realitat actual de la vila.
Es parla que la recuperació econòmica s’acosta, que hem assolit el punt d’inflexió, que es comença a veure la llum al final del túnel, però tot fa pensar que encara ha de passar un temps perquè la taxa d’atur disminueixi i, també, el nombre de famílies que necessiten ajuda. Tot plegat justifica que la figura del voluntari sigui més que mai necessària.
És per això que en els propers dies i setmanes sentirem i llegirem que es busquen persones voluntàries que s’engresquin a participar en el projecte, dedicant una petita part del seu temps als altres. Aquest sentiment intern és clau per a l’èxit del projecte, perquè la tasca és important però no sempre compensada, ni agraïda, si no és que t’omple el fet d’haver ajudat a que una altra persona pugui rebre els suports, de tot tipus i no només econòmics, que li poden permetre una vida més agradable.
No cal dir que des d’aquí, com a vilatà compromès, animo totes les persones que es vegin capaces de formar part d’aquest projecte, que es posin en contacte amb els seus promotors, per passar a rebre la formació necessària, en tractar-se d’una tasca que treballa amb persones, moltes de les quals tenen una sensibilitat més desenvolupada, ateses les condicions amb què els ha tocat viure. La recompensa és clara: el fet de sentir-te útil i d’implicar-te en la societat que compartim amb tots els nostres veïns i veïnes.

Aquest article s'ha publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys de Mar aquest mes de novembre

Veniu a Arenys!

Avui i demà n'hi ha per remenar i triar. Són dos dies plens d'activitats per a tots els gustos, sense que cap destaqui sobre les altres, a no ser per la singularitat que té la segona jornada de la granota, amb exposició i venda d'amfibis i plantes i tot tipus d'accessoris. L'èxit, l'any passat, de la primera jornada ha fet que es repetís i molt probablement es consolidi com una jornada anual a la vila.
Una altra experiència que s'ha iniciat aquest any i que té lloc aquest cap de setmana és la celebració del dia mundial de la infància, que de fet era ahir, però que té molt més ressò quan l'activitat es fa en dissabte o diumenge. A Arenys sempre hi ha hagut activitat pensada per a la mainada, però de manera formal sempre havia quedat al marge. En aquest mandat es va crear la regidoria d'Infància i Joventut, per donar més relleu a aquesta etapa de la vida dels nostres joves. Avui s'ha organitzat una tarda de jocs per celebrar aquest dia mundial.
Però això no és tot, ja que aquesta tarda-vespre podem gaudir del circuit folc, amb la interpretació de tres grups nostrats: el Pont d'Arcalís, el Petit de Cal Eril i Dekrèpits.
I encara n'hi ha més. Si us agraden els minerals o les puntes, avui i demà hi ha jornada de portes obertes al museu de la nostra vila, en les dues prestigioses seccions, i demà el matí hi ha un segon taller de minerals per a nois i noies fins a 12 anys.
La festa continua demà amb una mostra de dansa, a favor de la Marató de TV3; el Fas curt, una projecció de curtmetratges d'autors locals, i la Mostra de Cant Coral, organitzada pel cor amfitrió, la Coral l'Esperança.
No exagerava al començament quan us deia que n'hi havia per remenar i triar, i no us penseu pas que ens ho acabem en un sol cap de setmana. A Arenys ho tenim tot molt ben programat, perquè les entitats s'impliquen amb ganes, i durant tot l'any oferim suficients motius perquè ens vingueu a visitar.
Si no havíeu fet programa, encara sou a temps de venir a fer un tomb, i si ja teniu decidit què fareu, visiteu la nostra web municipal, i a la secció de l'agenda hi trobareu tots els actes organitzats a la nostra vila, tots els dies de l'any. Recordeu que a Arenys tenim molt bons restaurants.
Avui, per si encara fos poca cosa, una bona colla d'arenyencs baixarem a Barcelona per assistir al Teatre Nacional de Catalunya, a la representació del muntatge "El jardí dels cinc arbres", sobre textos de Salvador Espriu, dirigit per Joan Ollé.