Rajoy s’emmiralla en Erdogan

I Pedro Sánchez li fa costat. La discrepància esdevé delicte i, per tant, reprimida i castigada. Només són permesos els dictats del govern popular, que rep el suport del principal grup de l’oposició i de tota la maquinària judicial.

Allò que ens pensàvem que havíem deixat en sortir del franquisme, retorna i ens fa anar enrere una pila d’anys. La democràcia està en perill i entre tots estem construint una dictadura de fet, encara que li amaguem el nom.

En un mateix dia es retira un llibre, es suspèn una exposició i s’empresona un cantant, i tot per dir i expressar la realitat que vivim. La censura ha tornat, amb tota la força que li permet un govern corrupte i una oposició dèbil i solidària amb el govern.

Aquesta és l’Espanya del segle XXI, la que desfigura la història, reprimeix la voluntat del poble i li retira el poder de decidir el seu futur. L’Espanya on qui governa decideix què es pot dir i què s’ha d’amagar sota l’estora. L’Espanya on el principal partit de govern és el més gran corrupte de la història del país i de la zona europea.

En una Espanya com aquesta no hi volem viure i, amb el nostre compromís i la nostra dignitat, ens erigim per dir prou i fer fora del govern espanyol, democràticament, aquelles persones que tenen postures autoritàries i menyspreen la voluntat ciutadana per als seus propis interessos.

El bufó del regne ja no parla de llibertat d'expressió

El bufó del rei, que ara s'ha autoproclamat president de Tabàrnia, tindria un paper a jugar si es tractés d'una persona honesta, coherent i amb dos dits de front. Vàrem ser moltes les persones que ens manifestàrem exigint llibertat d'expressió, quan el franquisme va actuar contra els Joglars. M'imagino que no ho deu recordar. Sense haver de fer l'esforç de pensar en els polítics catalans presos a Madrid, es podria concentrar en el rapper condemnat a més de tres anys per la lletra de les seves cançons.

Si a Boadella li funcionés bé el cap s'adonaria que aquest noi que han condemnat per 'injuriar' el rei, ha estat víctima com ell, ara ja fa uns quants anys. Seria, doncs, l'ocasió per sortir a defensar-lo, però no ho farà.

Boadella fa molts anys que va fer un gir cap a la comoditat, va abraçar el poder de mans de la dreta més radical i casposa d'Espanya, per viure bé, sense problemes, encara que la seva consciència vulgues moure's i rondinar una mica. Ell no té consciència i se li en fot tot i tothom. Ell només pensa en la seva persona i renuncia als seus ideals si aquests li poden comportar algun problema.

Boadella no es va vendre al dimoni, sinó al PP d'Aznar i Rajoy, i acabarà els seus dies, Déu faci que trigui molt, rient-se de mig món, fent el paper que millor li escau, el paper de bufó del regne.

La Generalitat no haurà de pagar a qui vulgui estudiar en castellà

La data d'avui l'hauríem de subratllar del calendari, doncs la sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei Wert ha estat favorable. Concretament ha anul·lat l'obligació de la Generalitat de pagar 6.000 euros a les famílies que volien que el seu fill estudiés en castellà. No he llegit la sentència, però m'imagino que ha de ser molt ben argumentada perquè després de tant temps hi hagi una sentència que ens és favorable.

El problema és que el senyor Wert està gaudint del premi obtingut pels seus serveis al capdavant del ministeri, i el fet que ara el Tribunal Constitucional li tombi les seves ganes d'espanyolitzar els catalans, no li fa cap mal. Ell se'n sent totalment aliè. Ja n'ha passat pàgina.

Aquí rau la diferència entre els efectes dels recursos de la Generalitat dels que fa el govern espanyol. Quan una cosa no agrada a Rajoy, d'entrada ja queda suspesa, després pot trigar mesos o anys a tenir sentència. En el cas de la Generalitat, els seus recursos no tenen efecte fins que no hi ha sentència. A vegades el mal ja està fet.

Ahir deia que tot plegat era molt feixuc i que em cansava. La sentència del Tribunal Constitucional, encara que s'agraeix, no resol els problemes que tenim. De moment els imputats surten sense mesures cautelars, però a partir de demà tindrem una nova persona exiliada. M'han assegurat que si es presentava hauria anat de dret a la presó, que li tenien botada. Potser si ho tenia tan clar, haurà fet bé de quedar-se a Suïssa.

Aquí continuem de la mateixa manera i no sé si, ara que les dues "Marta's" vigatanes han quedat lliures, a l'espera de la sentència, sortirem de l'atzucac. Les declaracions d'elles dues els darrers dies, no les ha deixat en condicions de gaire lideratge. Haurem de veure qui assumeix la responsabilitat de recuperar l'autogovern.

Feixuc aguantar l'actualitat de país i de la vila

És tan indignant tot el que està passant que perds les ganes de comentar-ho per no avorrir qui té la paciència de llegir-te. L'atac de PP i C's al català és mesquí i barroer. Si s'ho creuen són uns ignorants, i sinó són malèvols i amb ganes d'enfrontar-nos. La immersió lingüística ha estat la millor solució perquè tots els catalans escolaritzats puguin parlar les dues llengües oficials, i preservar la llengua dèbil, la que és pròpia de Catalunya.

Quin mal fa acceptar això? S'ha de ser hipòcrita o inconscient, vivint a Catalunya i mentint descaradament. Només el rèdit electoral que té, els fa ser tan deshonestos, falsos i provocadors. Llavors es queixen que sortim al carrer. És l'única alternativa que ens donen, perquè nosaltres no manipulem les lleis, ni els jutges. Nosaltres tenim sempre les de perdre i només podem manifestar públicament allò que és raonable, allò que és just, que no necessàriament és tractat justament.

Avui també hi ha enrenou a la nostra vila pel procés participatiu que ha de servir per decidir on traslladar-hi la biblioteca municipal. També se'm fa feixuc referir-m'hi. Ja ho he fet. En un primer moment demanant un procés impecable per la dificultat d'executar-lo correctament. En un segon post gairebé demanant que no es faci la consulta, davant la impossibilitat que s'aconsegueixi un procés apropiat per la seva tipologia.

Permeteu-me que acabi amb García Albiol, el senador català que menys ha treballat al Senat, i que ara demana poder participar a la mesa del Parlament, amb veu, però sense vot. Ara no li correspon, perquè així ho ha decidit el poble convocat a les urnes de manera autoritària pel seu president. Ara és l'hora de quedar-se al grup mixt, treballar des d'allà i fer-se sentir en sessions plenàries. Quan era senador hauria pogut treballar un mica més. 

Anna Gabriel prepara la seva defensa

On és l'Anna Gabriel? Ha sortit a la premsa que l'exdiputada de la CUP es troba a Suïssa i que la seva defensa estaria preparant l'estratègia davant la cita que té dimecres al Tribunal Suprem. S'ha de dir que no només hem pogut llegir notícies i crítiques, sinó també insults. Això és el que predomina en uns mitjans de comunicació que hauríem de creure que són seriosos. És difícil evitar els insults a les xarxes socials, però no ho hauria de ser tant en els diaris i televisions del país, si realment hi hagués interès per eradicar-ho.

El problema és que els membres del govern espanyol són els primers en insultar aquells que no pensen com ells. No es tracta de criticar, sinó d'insultar, i això demostra el nivell humà que presideix el partit en el govern i no només en aquest partit.

Anna Gabriel és lliure de planificar el seu futur i, coneixent el nivell de democràcia que tenim en aquests moments a Espanya, és ben lícit que vulgui evitar un possible empresonament sense judici. Ja tenim quatre presoners sense haver estat jutjats i també polítics exiliats a Brussel·les. Aquesta és l'Espanya del PP i C's. Una Espanya repressiva, autoritària i gens democràtica. És l'Espanya que ha votat el poble i que no té la pinta de canviar gaire. 

Aquest futur dins de l'Espanya casposa de sempre no és gens il·lusionant i em sorprèn que estranyi tant les ganes de sortir-ne de molts. Com podem viure contents sabent què ens espera? Uns polítics corruptes, que només volen enfonsar-nos per enveja i ràbia que ja no poden contenir més.

Aquest odi que ha sembrat el PP i C's, amb el suport d'una bona part del PSOE, no és assumible ni tenim cap obligació de suportar-lo. Això és el que rebutgem i ens fa aixecar com a poble per sortir de l'esclavatge cultural, econòmic i judicial que estem patint, sense esperances de millora.

Prou fer el ridícul, prou dubtes i estratègies!

Perdoneu-me si molesto a algú de vosaltres, però ja n'estic fart d'aguantar tanta comèdia, tants dubtes i tantes estratègies buides de contingut. Crec que ens estan prenent el pèl i que tot plegat passa de rosca. No pot ser que estiguem encallats en la situació actual, mentre veiem amenaçat el nostre futur com a poble. 

Voldria remoure les consciències d'aquells polítics que hem escollit per avançar i que voluntàriament es troben en un atzucac que no soluciona res, al contrari, que omple d'incerteses el futur de Catalunya com a nació.

Reconec que de manera il·legal i autoritària Espanya ens ha pres el nostre govern i el nostre president, i que es tractava de recuperar la situació anterior al cop d'estat de Rajoy via article 155, però sisplau toquem de peus a terra. Treballem per aconseguir que els nostres polítics surtin de la presó i tornin de Brussel·les, però fem-ho amb un govern fort que ho faci possible, encara que sigui acceptant que no hi podem posar el president Puigdemont.

Aquestes setmanes i mesos de negociacions opaques ens fan més mal que bé, i la idea de respectar els símbols, inicialment saludable, no pot eternitzar-se posant en perill tots els drets com a poble, aconseguits fins ara.

Demano que els polítics escollits en les darreres eleccions imposades, es posin a governar, i es dediquin a buscar la manera d'alliberar els acusats de rebel·lió i sedició, a qui no podem deixar abandonats, però exerceixin el govern, o bé es retirin i donin pas a uns altres.

Tret de sortida al Consell d'Infants d'Arenys de Mar

L'acte d'aquesta tarda a l'ajuntament de la vila podrà semblar per alguns una petita escenificació sense importància, però permeteu-me que us digui que la formació i l'educació es comença de petits. Si hem d'esperar a ser grans per entendre com ens hem de comportar socialment, ho tenim clar! Potser per això el país va com va.

Aquesta tarda es constitueix el Consell d'Infants d'Arenys de Mar, amb alumnes de cinquè i sisè curs de les tres escoles de la vila, del Centre Obert Tallaferro i del cau Flos i Calcat. Es tracta de posar en pràctica un exercici que de grans sembla ser que ens costa prou: dialogar i consensuar actuacions per al bé de la nostra vila.

Sense entrar en el detall del seu funcionament, el que s'ha de valorar és la intencionalitat de la seva creació, com a plataforma de participació en la vida pública de la vila. És d'agrair la iniciativa del govern municipal i la col·laboració i participació de les escoles, perquè contribueix en la formació dels nois i noies en el debat públic en temes que ens afecten a tots.

L'experiència de moltes poblacions que fa temps que compten amb aquest consell participatiu, haurà animat l'actual equip de govern a tirar-ho endavant. És una proposta, de lluny més agraïda que mantenir actius el conjunt de consells de participació que tenen reglament aprovat en aquest ajuntament, la majoria dels quals fa mesos o possiblement anys que no es convoquen.

No es tracta d'aigualir la festa, però sí de recordar que la participació no és un aparador bonic que muntem i desfem segons ens convingui, sinó que s'hi ha de creure i posar-ho en pràctica de manera constant i viva.

Desitjo un bon futur al nou Consell d'Infants d'Arenys de Mar.

L'alcaldessa torna amb la variant sota el braç

Avui hem sabut que en la reunió que ha mantingut l'alcaldessa de la vila amb el director general de carreteres i el de mobilitat, li han comunicat que és molt probable que abans d'acabar aquest any la variant de Valldegata sigui una realitat. Ara, sembla ser que no tenen els diners, però que esperen poder fer una modificació del pressupost i poder disposar-ne.

La història de la construcció d'aquesta carretera donaria prou material per escriure'n un llibre. Ja ho vaig comentar en una ocasió, que de la variant ja se'n parlava en el primer ajuntament democràtic, i es donava per un fet. Han passat quaranta anys i encara ho estem esperant. Ara sembla ser que la cosa és seriosa. Confiem que aquesta sigui la darrera temptativa.

No tothom està d'acord amb la variant. La CUP considera que avui la variant no és necessària i que amb l'accés pel mig de la zona industrial ja n'hi hauria prou, perquè cada vegada queda més clar que la N-II es convertirà en una via interior del municipi i no hi haurà necessitat d'accedir-hi des de l'autopista. Recordem que en tres anys podria arribar a ser gratuïta.

La posició de la CUP va en línia amb la seva política de defensa de la terra i en contra de la urbanització innecessària del sòl. El debat en aquests moments, però es troba un xic obsolet. La decisió presa en el seu moment i els anys d'espera perquè fos executada, semblen massa forts com per engegar-ho tot a rodar. El govern municipal vol apuntar-se la jugada com a mèrit propi, encara que hagin estat molts els governs que hi han anat al darrera. La política és molt desagraïda, i per això hem d'entendre que una vegada aconseguit un objectiu, se'n vulgui treure rèdit. Amb insistència i coordinació s'aconsegueixen les coses. Si fóssim capaços de consensuar més les decisions que beneficien la vila, podríem sortir-hi guanyant tots.

Tot això de les autopistes qui ho pagarà?

Interessant apunt del cap d'economia de l'ARA, l'Àlex Font Manté, en relació a la decisió d'ahir del Congrés de Diputats que totes les autopistes siguin de gestió pública, és a dir, que no es prolongui més la durada de les concessions, moltes de les quals acaben l'any 2021, concretament les catalanes.

Sorgeix després el debat sobre mantenir els peatges o no, i em sorprèn que hi hagi qui estigui en contra d'un sistema o altre de peatge. Ho trobo surrealista. L'articulista parla del trànsit rodat d'europeus, i és cert, però no cal anar a buscar els forasters, sinó que ens podem quedar amb totes les persones, nacionals, que no utilitzen el vehicle, que no circulen per les autopistes.

La cosa està molt clara. Si el manteniment de les autopistes l'ha d'assumir l'Estat, voldrà dir que això ho pagarem tots de la nostra butxaca, tant si les utilitzem com no. No creieu que és més raonable que pagui qui les utilitza? Després podem entrar en el sistema de pagament, i característiques tan importants com pot ser pensar en les rondes a les grans ciutats, els accessos a Barcelona...

Aprofitant la pregunta retòrica de l'Àlex Font, no creieu que val la pena que tots els turismes i camions que entren al país per anar a Portugal o travessar l'estret de Gibraltar, per posar dos exemples, no haurien de pagar un tipus de peatge? Per què l'hauríem de pagar tots nosaltres, tan si hi circulem o no?

No anirem a inventar la sopa d'all. Hi ha països que utilitzen sistemes prou raonables i, al meu entendre, més justos. Veig molt bé l'opció de l'eurovinyeta, però hi poden haver altres sistemes, sobretot tenint en compte l'avenç de les tecnologies. El que més importa és que no siguem cornuts i a més paguem el beure!

Qüestionada la feina d'Oxfam Internacional

De com una mala praxis d'uns quants pot posar en perill la supervivència d'una entitat del tercer sector. El descobriment de l'escàndol d'uns dirigents d'OXFAM Internacional a Haití, pot arruïnar l'entitat i menystenir tota la bona feina que ha estat fent durant anys, substituint, en molts casos, la tasca que li correspondria a l'administració pública dels estats.

Sempre hi ha qui desconfia de tothom i per una altra banda qui s'ho creu tot, que va amb el lliri a la mà. Ni una cosa ni l'altra són aconsellables, sinó que cal molta transparència, per part de les ong i esperit positiu, però crític, de la ciutadania. D'entrada hem de creure que les persones son bones si no es demostra el contrari. Aquesta norma que permet viure amb més confiança, cada vegada resulta menys creïble, i si entrem en el món de la política ens adonem que tothom ha quedat desacreditat, sempre per culpa d'uns quants, però que l'han feta grossa.

Descobrir que el diner recollit per a una bona causa s'ha utilitzat en la prostitució forçada, fa mal. És repulsiu i odiós pensar que puguin existir persones tan inhumanes i corruptes en un ambient tan sa com és el treball voluntariós de moltes persones per ajudar els damnificats, per fer aquelles feines que no realitzen els governs.

El consell que podem donar és de no tirar enlaire tota la feina feta per aquesta organització, però sí que cal arribar al fons de tot i fer fora totes aquelles persones que han traït la confiança de molts ciutadans del món. El tercer sector necessita una auditaria seriosa per treure del cap qualsevol imatge o pensament que faci dubtar de la feina que realitzen. Només amb plena confiança podrem avançar. Deixem per a un altre dia discutir si són les ong les que han de redistribuir justícia o bé són els estats que haurien d'assumir aquesta funció i aquests deures socials i humanitaris.

Senyora fiscal, tot es demostra amb fets i no amb bones paraules

He llegit les declaracions de la nova fiscal de Barcelona, la senyora Concepción Talón, que substitueix Ana Magaldi, aquella senyora que es creia perseguida per tothom. Talón, segons diu la notícia de l'ARA, ha volgut defensar aferrissadament la imparcialitat de la fiscalia i la dignitat professional dels representants del ministeri públic que treballen a Catalunya, en uns moments difícils. I ha afegit: "Lamentablement hi ha una visió negativa de la nostra figura per una part dels poders públics i de la ciutadania. El ministeri públic no pren part i es dedica únicament a la defensa de l'estat de dret, la Constitució i l'Estatut d'Autonomia". 

Tot això, que sona molt bé, s'ha de demostrar amb els fets i no només amb bones paraules, i els fets que s'han esdevingut en el darrer any ho posen en entredit. No, senyora Talón, no ha funcionat d'aquesta manera. És cert que han dit que defensaven l'estat de dret i la Constitució, i fins i tot potser han pensat en l'Estatut d'Autonomia, però ho han fet humiliant els catalans díscols, empresonant per la ideologia i actuant de manera autoritària i repressiva com en qualsevol règim autoritari no democràtic.

La senyora Talón hauria d'entendre que els catalans no pretenem la protecció del fiscal, sobretot tenint en compte que el govern que els nomena ens va en contra (a Catalunya és un partit residual), però no tenim ni tan sols el recurs del "defensor del pueblo", que també el tenim en contra, i el síndic de greuges no hi pot fer res.

Davant d'una situació com aquesta, no tenim més consol que defensar-nos solets, alguns van a la presó i d'altres encara poden dir segons quines coses, amb el risc que això s'acabi i es converteixi en una dictadura, que alguns ja l'hem patit.

Pere Casaldàliga, una persona santa que complirà 90 anys

L'ARA ens recorda aquest cap de setmana Pere Casaldàliga, per a molts un sant en vida, un testimoni del sentit que té creure en Déu, molt lluny de l'Església, la seva història i la seva jerarquia. Molt lluny de Roma.

La seva figura és força més coneguda a casa arran de la pel·lícula que es va rodar sobre la seva persona i la seva obra al Mato Grosso brasiler, però per a uns quants fa molts anys que l'hem tingut al cap i hem venerat la seva actitud en aquest món, sobretot perquè ens ha servit per justificar i entendre el sentit de la fe catòlica, molt desvirtuada per l'exemple que ens ha arribat des del Vaticà i de la Conferència Episcopal Espanyola.

Constatar l'existència de persones com Pere Casaldàliga ens ajuda a continuar creient en la paraula de Jesús i oblidar-nos d'aquells bisbes i papes que l'han embrutat i continuen donant exemple del que no predicava Jesús, sinó que s'han servit de la institució per compartir poder terrenal, al costat dels pitjors governants del món.

Pere Casaldàliga ha tingut enemics que han pretès fins i tot llevar-li la vida. Enemics poderosos que veien perillar la seva situació econòmica i de poder, perquè s'ha posat al costat dels humils i esclaus. Ha tingut, però també, molts enemics dins la mateixa Església. Sacerdots, bisbes i papes que no han estat capaços de viure la senzillesa i la pobresa de les persones més humils i han preferit arrecerar-se en el poder del diner, proclamant una religió que no han entès ni practicat. Aquesta ha estat la gran desgràcia de la història de la religió, i la que ha provocat que sorgissin persones com Pere Casaldàliga que han sacsejat la consciència de molta gent, no han revolucionat el món, però han sabut estimar aquelles persones mancades d'estima i desarrelades injustament de les seves terres.

Un govern mentider i corrupte sense oposició

Algú podrà dir que llegir el diari ARA i escoltar i veure TV3 et converteix en un adoctrinat incapaç de ser crític amb el Procés sobiranista. Qui cregui que la premsa o la televisió són objectius segurament viu feliç i un xic il·luminat, però que ningú caigui en l'error de pensar que ell sí que està ben documentat, perquè s'estarà enganyant. 

La importància de llegir opinió està relacionada amb la capacitat de reflexionar sobre allò que està escrit i l'encert en argumentar-hi a favor i en contra. Si el text no et convida a pensar-hi i opinar, i simplement entra a formar part del teu intel·lecte, estàs equivocat i perds capacitat de tenir la pròpia opinió de les coses, amb ample de mires.

A l'ARA d'aquest dissabte pots llegir l'article de Narcís Comadira, "Mes notes disperses", o bé "The Guardian i el delicte de rebel·lió", de Javier Pérez Royo. M'hi trobo llegint-los. Estic adoctrinat? No fa gràcia, perquè és massa seriós, llegir les propostes de qui acusa els mitjans de comunicació i les escoles d'adoctrinament, sobretot per part de C's, quan és el seu objectiu prioritari imposar allò que ells volen sense permetre la discrepància.

La Història s'encarregarà de posar cadascú en el lloc que li correspon, però entretant haurem patit injustament una època de manca de llibertats, d'usurpació de funcions i d'insults sistemàtics per part d'un poble, l'espanyol, que ha estat expressament influït per un govern mentider i corrupte. Per a la nostra desgràcia aquest govern no compta amb una oposició que pugui donar esperances a un projecte millor a mitjà termini.

En lloc de seduir ens humilien, error imperdonable

En Xavier Bosch escrivia avui, "...en comptes de seduir, han decidit trepitjar, humiliar i voler mig país agenollat. Han triat l'opció equivocada." Ho hem comentat des de fa temps, si Espanya ens hagués afalagat i reconèixer la manca d'inversió, i no hagués estat atacant la llengua i la immersió lingüística, no hauríem arribat al punt on ens trobem ara. La seva actitud prepotent i autoritària ens ha  fet rebel·lar i deixar de considerar-nos espanyols. 

El govern català i els catalans en general ens hem equivocat. No ho hem fet tot bé, però tampoc ens ho han posat fàcil. No podem justificar moltes de les coses que hem acabat fent, però en cap moment l'adversari, que és com se'ns ha presentat, no ha reconegut cap error ni en el tracte ni en les decisions preses. Des d'Espanya s'ha fet una gran propaganda en contra dels catalans i, el pitjor de tot, s'ha fet sacrificant la salut de la democràcia que es troba en aquests moments en plena crisi. La conxorxa entre els tres poders per tal d'esclafar qualsevol revolta catalana, ha deixat l'Estat en una situació predemocràtica i autoritària, amb greus perjudicis a la llibertat d'expressió i els drets humans.

Estem en un cul de sac que a no tardar haurem de resoldre cap on anem, però una cosa ha de quedar clara i és que amb actituds com la del govern espanyol i partits polítics com C's, no aconseguiran mai fer-nos canviar d'opinió. Davant la disjuntiva que em presenten, tinc molt clar que sóc català, i no sento res per Espanya més enllà del que pugui sentir per França o Alemanya.

Entretinguts amb la possible nevada, aparquem el Procés

Parlar del Procés avui seria repetir més del mateix. Ho deia en Serrat, marejant la perdiu es maregen ells mateixos. M'agradaria que tot plegat estigués resolt, però no entraré a parlar del mateix. Tenim la sort que avui ens hem entretingut amb la possibilitat de nevades al costat del mar i, com passa a la meva vila, ens hem quedat amb les ganes.

Ahir havent dinat, a Tavertet, parlàvem amb un pagès de fora vila que manifestava ser contrari a la neu. El dilluns el va deixar incomunicat a casa i va haver de tornar al llit. Ens parlava de quan treballava al bosc i la neu el podia deixar uns dies sense poder-hi entrar i, per tant, sense sou. 

Als urbanites de vora mar ens fa gràcia veure nevar i desitjaríem que això passés cada hivern, perquè no em patim les conseqüències. Veure nevar és tota una festa, i fins i tot acceptem quedar atrapats a la carretera perquè ho vivim com una experiència divertida. Quan la neu t'afecta el dia a dia i et pot deixar sense feina o amb problemes de comunicació, ja no és el mateix. No és estrany, doncs, que la visió de les nevades, a cotes baixes, no es rebin de la mateixa manera per part de tothom.

Avui, doncs, llegint les peripècies d'alguns dels afectats per les nevades ens ha entretingut i hem deixat de pensar per una estona en el ditxós procés, si em permeteu que així el qualifiqui. També podríem passar l'estona mirant el bufó del regne com actua de president de Tabàrnia, sinó fos que ho fa amb la mala llet que el caracteritza des de que va haver de marxar derrotat de Catalunya. La seva obsessió contra Jordi Pujol el va fer embogir i l'odi el va estendre a tots els catalans.

Una plàcida jornada d'hivern a Tavertet

Quina pau i tranquil·litat es respira a Tavertet un dimecres d'hivern! Quin país que tenim! És necessari aprofitar les ocasions que es presenten per reflexionar sobre la manera com vivim dia rere dia sense temps per pensar-hi i procurar corregir tot allò que és innecessari i que ens perjudica. Quatre, cinc, sis... fins a vuit voltors sobrevolant el municipi a la punta del precipici sobre el pantà de Sau, planejant en absolut silenci.

Quina diferència quan arribes al Vallès i t'encamines cap al Maresme... És cert que el mar t'obre els braços i et brinda un captard serè i amb un lleu onatge. També aquí hem de ser capaços de trobar-hi la pau que necessitem tots en un moment del dia. No pot ser estar sempre neguitós, angoixat i preocupat, i ara a més amb tot el sainet polític de la investidura.

Ja a casa, repassant la premsa del dia he llegit l'escrit a l'ARA del filòsof Ferran Sáez Mateu, "Manuel Valls: retorn a Espanya". M'ha cridat l'atenció, ja al final de l'escrit on parla del polític català naturalitzat francès, quan diu: "No fa gaire, en una llarga conversa amb persones de dos partits diferents que han ocupat importants responsabilitats, vaig observar una coincidència en la diagnosi. El problema dels partits -deien- no és pagar campanyes electorals, sinó mantenir -cito literalment- l'eixam de 'vivales' que s'han fet grans a les joventuts del partit i volen el despatxet". 

N'he parlat alguna vegada en aquest blog. Hi ha persones que no han fet mai res fora del partit, i això probablement intoxica els partits polítics, i explica per què sovint els nostres polítics viuen tan apartats de la realitat del carrer. Avui he coincidit amb dos càrrecs polítics de Tavertet... res a veure amb el concepte que tenim dels "polítics". És un altre món, una altra dimensió!

Us recomano que llegiu l'article esmentat. El trobo molt encertat!

La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!

Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.

Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.

No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

A l'expectativa dels lletrats del Parlament

No sé si la pluja d'aquests dies frenarà la sequera que patíem des de fa mesos i podrem tornar a veure els nostres pantans mig plens. Les darrers fotografies que ens havien ofert feien pena i probablement haurà de ploure molt més per aconseguir que el nivell torni a la normalitat.

És curiós que tots estem força conscienciats amb la necessitat de ploure, però quan fa dos dies seguits que cau aigua, ja ens molesta. Tenim molt poca memòria, o ens sabem sacrificar molt poc. Tinc la sort que jo prefereixo un temps plujós i fred a la color que acostumen a regalar-nos darrerament els mesos d'estiu.

Estic pendent del temps per aprofitar unes gestions administratives per fer una escapadeta entre setmana, quan la majoria de la gent treballa i et trobes les poblacions de muntanya gairebé buides. Tot sigui que no hi hagi excés de neu i gel.

La setmana ha començat amb les mateixes incògnites en què acabàvem l'altra, però expectants per les notícies que poden sorgir demà dimarts. Els lletrats del Parlament català han de presentar l'informe sol·licitat pel seu president, per conèixer si el compte enrere d'unes noves eleccions està en marxa o bé ho tenim tot congelat. Sigui quina sigui la resposta, JxCat i ERC han de desencallar la situació en què ens trobem, i no crec que la resposta arribi més enllà d'aquesta setmana. 

Hem de reconèixer que tenim més resistència que la suposada, i tenim molt clar que res no ha acabat, encara que ens costi veure la continuació del camí. A veure si demà es resol alguna cosa, o sinó aprofitarem el dimecres per fer una pausa, que ja va sent hora.

La participació ciutadana entre espasa i paret

A la trobada de divendres del Grup de Debat i Tertúlia vàrem parlar de la biblioteca d'Arenys de Mar i de la consulta que convocarà els vilatans perquè decidim on volem que es traslladi. Les opcions que el Consistori plantejarà són tres edificis municipals, en què només un és buit perquè l'acaben de comprar. 

Les Clarisses, el Xifré o el Calisay, són les tres opcions, totes elles defensades, inicialment, per diferents grups municipals. El govern actual, format per quatre partits polítics, defensa les Clarisses; el govern dimitit, amb moció de censura, defensa o defensava el Calisay, i la CUP vol el Xifré.

A la trobada de divendres, amb la participació de dues persones que han tingut contacte molt directe amb la biblioteca i amb tota la gestió per a la compra de les Clarisses, ens va resultar força senzill arribar a la conclusió que la consulta era innecessària o fins i tot un error convocar-la.

En el cap m'ha vingut més d'una vegada l'experiència del procés participatiu per decidir què volíem els arenyencs per al Xifré. El procés va ser un fracàs, en primer lloc per ser mal plantejat, també mal assessorat per una empresa que no va estar a l'alçada, i probablement també pels mateixos motius que podríem col·locar en aquesta nova consulta.

Qui em coneix sap que porto l'etiqueta de la participació penjada a l'esquena, per això si mai em posiciono en contra es podrà entendre que tinc raons per pensar que no és adequat un procés participatiu, que lògicament em puc equivocar.

No fa gaires dies que en aquest mateix blog parlava de la consulta i venia a dir que s'havia de convocar un procés impecable perquè sortís bé. Avui aniria més enllà i veient com pensa enfocar-ho el govern local, m'atreviria a demanar-los que no convoquin la consulta i ho consensuïn amb les altres forces polítiques. Tinc la impressió que només hi ha una opció i si aquesta no és l'escollida pels vilatans, es podria qüestionar la consulta i la participació, un element que considero bàsic en la gestió pública.

Espanya capital Ankara

No es tracta de posar-nos a comparar situacions i vivències entre estats, però sí que resulta interessant adonar-se que cada vegada ens resulta més creïble situacions de manca de llibertat i d'agressió als drets fonamentals que existeixen en altres països. Ho entenem més fàcilment perquè ho estem patint a casa nostra. El grau d'intensitat ja no té tanta importància com el fet d'acceptar que la democràcia al nostre país està malalta.

Tenim sort que encara podem llegir escrits com el d'en David Fernández, avui al diari ARA. Tal com van les coses ens podem trobar que aviat no es puguin publicar i tinguem dificultats per trobar premsa que no estigui directament implicada amb el règim de la repressió a la nostra llibertat.

I tot això passa mentre un partit amb història de defensa del treballador i també dels anhels de llibertat del poble català, s'ha situat a l'altre bàndol, al cantó dels repressors i no per casualitat, sinó que ho justifica i es defensa atacant-nos de desestabilitzadors. Ara resulta que un partit d'esquerres no accepta que el poble es reveli contra l'status quo. On s'és vist això?

Els nostres polítics estaran més o menys encertats, hauran errat en la seva estratègia, ens agradarà més o menys la lluita per la independència, però mai hauríem de negar el dret al respecte a la persona i a la llibertat d'expressió. Es pot estar en contra de la independència, però mai a favor de la repressió i l'empresonament per les idees que un pugui defensar. Això no és democràcia, i no ens pot deixar d'estranyar tot allò que Erdogan està fent a Turquia. Ells no poden entrar a la Unió Europea, però Espanya potser n'hauria de sortir-ne.

Una setmana de reflexió i moltes incògnites per als independentistes

Parlar diàriament de la situació en què es viu a Catalunya darrerament comporta el perill de repetir els arguments i les conclusions a què arribes després de llegir tot el que passa. Les novetats segueixen una mateixa línia i es basen en la manca de democràcia, la revenja política dels partits espanyols en conxorxa amb els jutges, el silenci de la comunitat d'estats europeus, i les baralles entre els partits indepdentistes.

No ens ve de nou que Europa doni suport a Espanya, perquè tothom tira per a casa, i en aquest cas el soci és l'Estat espanyol i no una regió d'aquest estat. De totes maneres no perdem l'esperança que a la llarga el món s'adoni de la restricció de drets que estem patint, per una causa que alguns podran pensar que és injusta, però al cap i a la fi el que importa és com s'està reprimint aquest atreviment del poble català, d'una bona part del poble català.

L'ajornament del Ple d'investidura i la intromissió en una conversa privada entre president i conseller han estat els dos elements claus d'aquesta setmana que han portat a molts a pensar que tot s'havia acabat. Desconec com continuarà tot plegat, però estic convençut que res no haurà acabat. Potser els més optimistes s'adonaran que allò que donaven per fet haurà d'esperar una pila d'anys, i molt probablement ni ho podran veure ni viure-ho. Qui s'imagini, però que el fet català s'ha acabat i que mai més es posarà en dubte la unitat espanyola, està molt equivocat. Aquesta sensibilitat i per a molts necessitat de sentir-nos alliberats de la pressió que Espanya ha fet sobre Catalunya al llarg del temps, no s'elimina fàcilment, sinó que més aviat s'amplia a cada nova generació, i no pot estranyar que tornin a sorgir enfrontaments. Una altra cosa és saber endevinar si mai per mai s'aconseguirà l'èxit anhelat. Això són figues d'un altre paner.

Arenys de Mar no es mereix un govern municipal com aquest

Llegint la crònica de Ràdio Arenys del Ple municipal d'ahir dimecres sembla com si la paràlisi del Parlament s'hagi encomanat a l'Ajuntament de la nostra vila. De fet, portem mesos així i no sabria dir qui va començar primer. Què passa? Per què costen tant les coses? Que no es convoqui el consell de Cultura no ens ha de venir tan de nou. La participació no és el punt fort d'aquest govern, més enllà de les aparences. Quants consells municipals de participació es troben realment en actiu actualment?

Portem mesos parlant de l'obertura del viver d'empreses, o de la posada en marxa del projecte Radars... No cal parlar dels projectes d'obres aturades per la fallida de l'empresa constructora, perquè ja n'hi ha una colla que són per culpa de la lentitud de l'actual equip de govern.

Quant temps fa que parlen de la revisió del ROM, o del famós Pla d'Equipaments, del Mercat municipal ja gairebé no se'n sent cantar ni gall ni gallina. Fa dies que no ens parlen de la variant de Valldegata, però sí que esperen que vinguin empreses al polígon industrial. Algú es mou perquè vinguin o vindran soles?

Jo em pregunto en veu alta, per què varen decidir presentar-se a les eleccions municipals? Ens podrien presentar un inventari de tot allò que han fet en els dos darrers anys? Algú es mira el Pla d'Actuació Municipal i contrasta allò que varen prometre fer i allò que han fet realment?

Conec l'administració local i sé que no és tan fàcil com sembla des de fora, però entre poc i massa. A vegades algú s'escuda amb aquestes dificultats per amagar la seva apatia i poca dedicació, o si m'apureu, amb prou dedicació, però amb un grau molt alt d'ineficàcia.

Qui vindrà primer, Puigdemont o el rei?

És ben bé que no es pot badar. A la que un es despista, queda retratat. Els missatges entre Puigdemont i Comin han estat el motiu de comentaris de tota la classe política. S'ha acabat? Fins aquí hem arribat? Aquest sembla ser que era el comentari del president i allò que molts voldrien, sobretot a Espanya.

Aquí, a vuit dies de rebre el Carnestoltes, ens juguem a palleta curta i palles llargues endevinar qui arribarà primer, si el president o bé el rei. El rei del Carnestoltes, lògicament, no l'espanyol. Ahir tots els cotxes eren regirats i també els passatgers que volaven des de Brussel·les. Ningú es pensava que el president del Parlament ajornaria la sessió plenària. Ara ningú no sap com ho desencallarà, ni tan sols el president de la Generalitat.

En castellà diuen: "A rio revuelto, ganancia de pescadores". Doncs, això és el que estan veient el PP i C's, encara que aquests són més cauts, probablement per por a fer el ridícul. Un ridícul força habitual al cantó dels independentistes, els polítics. 

Entretant, i de manera injusta, hi ha quatre persones en presó sense haver estat jutjades, només perquè a Espanya la Justícia està de vacances i no se l'espera en molt temps. Parlar de separació o no dels tres poders ja no té gràcia. Tothom ha entès que no existeix, i que el poder judicial està segrestat per l'executiu, i això que al Congrés de Diputats no tenen majoria absoluta! Imagineu-vos què passaria si... De fet, però amb els partits majoritaris que tenim a l'oposició, poc importa que el PP no tingui majoria absoluta.

Catalunya en estat de xoc

La decisió d'avui del president del Parlament català ha deixat el país en estat de xoc. Ningú no s'ho esperava, encara que alguns estan contents. Què ha passat? Ha fet efecte la resolució del Tribunal Constitucional? És aquesta institució la que decideix qui es pot presentar i qui no? A qui poden votar els diputats electes i a qui no?

Sembla que la CUP i JxCat són els més emprenyats i els que han qüestionat més la decisió del president. Ha estat una decisió personal? Algú l'ha pressionat? Ha estat ERC qui li ha suggerit l'ajornament del ple?

Segurament que ho anirem descobrint, però de moment la gent està molt esverada i continuem amb la incògnita de què passarà. Emprenyats per l'ajornament, però sobretot per la crisi de la democràcia a Espanya. La submissió del poder judicial i legislatiu al poder executiu ha arribat a uns nivells que ningú no es podia imaginar. És impossible en aquests moments endevinar què més pot passar. Jo crec que, si els partits independentistes continuen ferrucs i el president del Parlament ho permet, el següent pas serà l'exèrcit al carrer. No ho voldria mai, però no se m'acut res més, venint de qui ve, tenint a qui tenim al govern de Madrid i als tribunals judicials.

Seguirem de prop els esdeveniments, amb la màxima calma i serenitat, però la ràbia per dintre no l'atures i la impotència que et fan sentir va en augment. Tristos moments de la història d'Espanya.

Un procés impecable per ubicar la biblioteca d'Arenys

He arribat tard, molt tard a casa, i ha estat un dia llarg i cansat. M'he proposat no buscar les notícies del dia, per la qual cosa gairebé només sé el que va passar ahir, tret d'algun comentari que he escoltat i algun tuit que m'ha arribat. No he volgut dedicar temps a llegir què ha passat i he decidit escriure el post i anar-me a dormir aviat.

Sí que m'he mirat les notícies locals a través de la pàgina web de Ràdio Arenys, com acostumo a fer diàriament. He vist que el govern municipal ha endarrerit la consulta per decidir on col·locar la biblioteca i he pensat que la data és el de menys, perquè les obres trigaran a començar, sigui quin sigui el lloc que es decideixi. Sí que té molta importància la manera que es farà la consulta.

Sabem que el govern municipal organitza la consulta a contracor, perquè ja té decidit el lloc que voldria col·locar la biblioteca, una opció que ha defensat des del primer dia, i per això és important que el procés sigui el màxim de transparent, per eliminar qualsevol sospita, i el primer que ha de fer és donar tota la informació que li sigui possible a la ciutadania, per afavorir que la decisió final no sigui fruit d'un desig, sinó d'una reflexió sobre el cost econòmic, la centralitat i les possibilitats de cada equipament.

Estic d'acord amb la CUP, i ja ho he escrit en el meu blog moltes vegades, que el primer que s'hauria de fer és un Pla d'Equipaments, consensuar-lo políticament i, si volen que hi participi la població, referendar-ho. Qualsevol altra alternativa té el perill de moure's més per sentiments que no pas per arguments contrastats, a part d'anar fent pedaços i tenir equipaments buits.

En tot procés participatiu el primer pas imprescindible perquè sigui vàlid és disposar de tota la informació possible. Un segon pas és el debat. Si la consulta no parteix d'aquests dos passos previs a la votació, el resultat no tindrà les garanties d'un procés participatiu correctament executat. Si el vot es fonamenta en la voluntat d'un i altre partit, no anirem bé. Desitjo que l'equip de govern i els partits de l'oposició consensuïn un procés participatiu de qualitat.

En diuen democràcia, però és autoritarisme

Com acostuma a passar en política, la decisió del Tribunal Constitucional és, a parer de cada part, una bufetada a l'altra. En el fons, però, no deixa de ser una intromissió il·legítima d'en Tribunal en contra de la voluntat del poble.

Algunes persones escriuen, com si fos una novetat, que el TC menysté la voluntat de la ciutadania i decideix al marge. Diuen que els catalans, majoritàriament, vàrem votar una opció independentista i que ara el TC, a instàncies del govern espanyol, ho ignora i decideix el que vol. Són dotze magistrats, que ocupen el seu lloc per voluntat política i majoritàriament del PP, que decideixen en lloc de milions de catalans i catalanes.

Però això no és cap novetat, sinó que ja va passar amb l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar els catalanes després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats espanyol, havent passat les tisores. Si això se n'anomena sistema democràtic, jo tinc molt mal entès què és Democràcia i com es viu en democràcia.

Una vegada més, doncs, la veu dels catalans és menystinguda i se'ns imposa la voluntat dels colonitzadors, per ordre d'un partit polític que em prou feines ha pogut entrar al Parlament català, en unes eleccions a instàncies del seu president, una persona ridícula que els espanyols no es mereixen tenir com a governant.

Anem a teatre, però no al TC

Començo l'escrit d'avui de la mateixa manera que acabava el d'ahir, esperant el veredicte del Tribunal Constitucional. Encara que la lògica portaria a no acceptar el recurs del govern de Rajoy, coneixent el panorama i els seus protagonistes, qualsevol cosa és possible. De ganes en tenen prou, l'altra cosa és que vulguin fer bé la seva feina, cosa que han posat en dubte en més d'una ocasió.

Veig que l'alternativa al TEDH de Pérez de los Cobos, la catedràtica Maria Elósegui, també va mentir en el seu currículum. Sembla ser una cosa habitual al nostre país, potser en altres països això també passa, però allà, una vegada descoberts, dimiteixen.

El panorama polític i judicial de l'Estat espanyol és esperpèntic i només s'aguanta per c... No hi ha drets, ni lleis que valguin, sinó que tot s'ha de fer segons la voluntat de qui ostenta el govern que, malauradament és el PP i ho continuarà essent per molts anys, a no ser que anem a pitjor i la ultradreta de C's els guanyi.

Avui, però anirem a teatre, a la nostra vila. És una oportunitat que s'ha d'aprofitar: poder gaudir del teatre a cent metres de casa. Les adaptacions d'en Jordi Pons i la interpretació dels actors i actrius que escull sempre són un encert, o gairebé sempre. Només recordo una ocasió en què vaig sortir del Teatre Principal decebut. Estic segur que en aquesta ocasió no em passarà.

D'entrada, i a diferència d'aquella ocasió, el text és bo i en Jordi ho sap treballar bé, en treu bon suc, del text, però també de la interpretació. A veure si ens oblidem, encara que només sigui per un parell d'hores, d'aquesta situació desagradable d'ofec a les nostres institucions i els nostres líders. 

Una cosa ha quedat clara: el govern espanyol no li ha agradat que els catalans votéssim lliurement segons la nostra voluntat, i fa tot el possible judicialment per canviar els resultats. Que algú m'expliqui on és la democràcia en tot aquest joc.

Una vegada més, pendents del TC

Malgrat les evidències, a Espanya es fa sempre el que vol la dreta neofranquista, el PP. Es tracta d'un partit corrupte i mentider que des de fa molt temps no té alternativa al govern espanyol. Des que Rajoy és president del govern de l'Estat, no ha tingut oposició capaç de fer-lo fora, tot i no disposar de majoria absoluta. Ara, amb l'embranzida de C's a Catalunya, aquests es veuen capaços de superar el PP i arribar a tenir opcions de presidir el govern. El més trist de tot és que no veiem, per ara, cap possibilitat que sigui el PSOE qui li pugui fer relleu.

Amb la situació en què ha quedat el PSC i el PP a Catalunya, de marginalitat parlamentària, queda ben clar que els seus socis espanyols han deixat de significar res per a Catalunya, ni són creïbles totes les promeses que puguin oferir. L'única força que tenen és la dels jutges, del Sistema Judicial i el Tribunal Constitucional, que són la mà dreta del poder executiu espanyol.

Aquest cap de setmana estarem pendents de la decisió que prengui el Tribunal Constitucional sobre la impugnació del govern espanyol a la investidura de Puigdemont. No els val que el Consell d'Estat hagi declarat que el fet no té fonament jurídic per ser recusat, perquè el govern sap que els seus amics del Tribunal Constitucional no els fallaran. La història ens ensenyarà tots els acords inconstitucionals i sense base jurídica, presos durant aquests mesos, però només servirà per recordar-ho, i mostrar com va funcionar l'època més grisa de la història espanyola en democràcia.

Una jutge al TEDH amb poques garanties

No hi ha dia que no llegeixis una notícia que t'indigna i et provoca mal de panxa. Cada vegada ens adonem més que el món està fotut i que n'hauríem d'estar més preocupats. Governants com Trump o Rajoy, que tenen més poder del que les seves capacitats personals podrien esperar, però tot el suport econòmic, judicial i polític per continuar endavant sense que els passi res.

Fa un parell de dies coneixíem la notícia que l'expresident del Tribunal Constitucional fracassava en el seu intent de formar part del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), tot i l'interès i la pressió exercida pel govern espanyol, però avui surt als diaris que la representant espanyola escollida, la jutge María Elósegui, té uns principis, quant al sexe, que no són cap garantia per a la defensa dels drets humans, si més no per a uns quants humans. 

Això no és culpa del govern espanyol, perquè no la volien a ella, sinó en to cas d'Europa que s'ho haurien de fer mirar. I és en aquestes coses, i no només, que cada vegada sóc més escèptic quant a europeu. Tant que ho havíem somiat, en temps del dictador, i ara t'adones que a tot arreu hi ha de tot, i que la Unió Europea i totes les seves institucions tenen molt que desitjar.

Tot plegat és un clar símptoma que els problemes dels catalans amb la justícia i la política espanyoles, que només podien resoldre's des d'Europa, o va molt per llarg o no ens hi ajudaran pas. La història tindrà molts elements a tenir en compte a l'hora d'escriure's. Seria bo que no es perdés cap detall, perquè si només l'escriuen els guanyadors, tenim molts números per encertar que la nostra versió es perdrà amb nosaltres.

L'obra pública, un tema pendent de solució

Llegint els problemes que té Arenys de Mar en aquests moments amb diferents obres que s'estan realitzant a la vila, entre elles les obres del barri de Sant Elm, per culpa de la suspensió de pagaments de l'empresa constructora, penses novament en el gran problema de l'obra pública, en general, probablement perquè no s'estan fent bé les coses, i en això no tenen la culpa els càrrecs polítics, sinó la normativa que s'ha de seguir i que no està donant bons resultats.

El principal problema està a l'hora de licitar el concurs per adjudicar les obres, que es basa excessivament en el cost i no tant en altres aspectes qualitatius i de garantia que et poden aportar les empreses que hi concursen. Sí que és cert que l'administració pública preveu l'eliminació d'aquelles ofertes que són exageradament baixes, però el fet que a l'hora de sumar barems pesi tant l'oferta econòmica, fa que massa sovint les empreses adjudicatàries tinguin problemes de finançament i no puguin acabar l'obra, la qual cosa la retarda i l'encareix.

És important com es presenta i es pressuposta l'obra abans de licitar-la, un preu a partir del qual les empreses concursants fan els seus números, obligatòriament sempre a la baixa, la qual cosa provoca sovint que les més honrades desisteixin de concursar-hi i les més agosarades abaixin ostensiblement el preu. Si a més les empreses no tenen prou consistència, és llavors quan apareix el problema.

Malfiar, de principi, que l'administració pública no procura per l'estalvi del diner públic, pot ser la raó perquè es doni tanta importància al preu de sortida a licitació, i tant poca el nivell de qualitat de l'obra i l'empresa que ha guanyat el concurs.

On és Puigdemont?

Em comenten que la gran preocupació del govern espanyol en aquests moments és evitar trobar-se Puigdemont a la sala de plens del Parlament català el dia de la investidura. Sembla ser que han ordenat a tota la policia que ho vigili tot i que no els passi el mateix que amb les urnes. En aquest cas tenen el model.

Si no fos seriós ens faríem un tip de riure. Ens trobem amb un president del govern que fa catúfols en els seus discursos, fins i tot llegint-los, donant ordres als seus ministres perquè el president català no els la torni a jugar. Quin ridícul més gran si Puigdemont aparegués al mig del Parlament per ser investit. Us ho podeu imaginar?

Demana la vicepresidenta que Puigdemont deixi de fer el ridícul per Europa. Segur que és Puigdemont qui fa el ridícul? No creieu que més aviat són el govern espanyol i altres personalitats espanyoles les que fan el ridícul? Un zero per no saber ni anglès ni francès, i havent falsejat el seu currículum! Si el jutge actua d'aquesta manera, quina legitimitat tenia per ser president del Tribunal Constitucional? 

Aquesta és l'Espanya que ens governa. Uns polítics corruptes, mentiders i curts de gambals, envoltats de jutges amics, que no donen la talla a Europa, i una policia entrenada per estovar catalans. I volen que ens quedem contents dins de l'Estat? No ens ho poden posar més fàcil!

El fiscal general entretingut amb el president català

No hi ha dubte que el fet que el president sigui a Brussel·les i no a la presó, amb Oriol Junqueras, li permet fer-se veure i sentir per Europa. En canvi, el vicepresident ha quedat silenciat i només nosaltres podem fer possible que la seva veu es faci sentir. Si la decisió va ser presa de manera individual i personal, hi ha prou motius per defensar-ne una o l'altra posició, i en cap cas podem criticar-los a la lleugera.

No sabem com acabarà tot plegat i no podem oblidar que la paraula la té Europa. Si la resposta ha de venir pel cantó espanyol ja podem llogar-hi cadira. L'orgull del president Rajoy és massa fort i pervers com per reconèixer que cal dialogar. La seva solució, convocant noves eleccions, no l'hi ha servit per canviar l'equilibri de forces del Parlament, i la possibilitat que novament sigui Puigdemont qui presideixi el govern català no està gens descabellada o, com a mínim, li farà prendre més mesures judicials.

Sóc dels que opinen que caldria buscar una solució a curt termini, sense renegar dels polítics que han donat la cara per defensar el que molts catalans els han demanat, cal nomenar un govern perquè recuperi les institucions catalanes i defensi els nostres drets com a poble, per fer front a l'embranzida que ha pres C's en el seu camí cap a la recentralització d'Espanya i la pràctica desaparició de les comunitats i nacions d'Espanya.

No sé si la decisió del jutge Llarena de no plantejar una nova euroordre contra Puigdemont, tal com li demanava el fiscal general de l'Estat, és una mesura tàctica o simplement evitar fer el ridícul una vegada més. Sap greu que tot això es fa jugant amb les persones i, sobretot, jugant amb tot el poble català. Fa temps que reclamàvem estimació per part del govern espanyol per treure'ns la idea de sortir d'Espanya, ara veiem que això és impossible. Ens volen per la força.

El PP, un aparador de corruptes i mentiders

Resulta evident que els grans mèrits dels càrrecs del PP són la mentida i la corrupció. Tenim prou exemples per poder afirmar que la corrupció i la mentida estan suficientment adaptades a la manera de ser de la majoria de polítics del PP. Una altra cosa és si aquests acaben a la presó. Això són figues d'un altre paner. Ser del PP t'ofereix moltes garanties de no acabar a la presó, encara que et condemnin, gairebé el mateix que si ets gendre o cunyat del rei.

Per altra banda, el ministeri d'Interior té un bon historial de ministres. Fugint, amb molt poca vergonya i sí amb molta barra, l'exministre Fernández Díaz, a qui desitjo una prompta recuperació, apareix el mentider del regne, el senyor Zoido, que junt amb el ministre d'Exteriors, el senyor Dastis, fan una parella de ridículs i mentiders, que deixen el pavelló d'Espanya molt enlaire.

Ja em perdonareu que torni a parlar del ministre, però és que tot el que ha acabat de manifestar el ministre Zoido és tan fals, però expressat amb tanta convicció, que si no hi haguessin proves gràfiques fins i tot ens ho arribaríem a creure. És ridícul, però pervers, i fins i tot el podríem acusar de prevaricació i malversació de fons públics. Esclar que... amb el poder judicial al seu favor, no hi ha res a fer. Espanya continuarà en mans d'un partit corrupte, perquè no hi ha alternativa viable, sinó és afegint-s'hi C's, que pel poc que han remenat ja se'ls comença a veure el llautó.

Trista és la vida d'aquest país, en mans d'uns aprofitats que només pensen en ells, i no en les persones que s'han compromès a servir, ni tan sols els seus votants. De la mateixa manera que la gent senzilla que ha fet president dels EUA, al senyor Trump, i ara veuen que només procura per als rics, aquí a Espanya passa el mateix, i rucs els continuen votant. Han de veure molt malament el PSOE per no desitjar un canvi!

Què passa a estapassanttv3?

No sé si se m'ha escapat, però no he sabut trobar queixes o comentaris sobre el canvi sobtat del programa "Està passant" de TV3, quan després del monòleg inicial en Toni Soler ens recordava que teníem quatre presos i cinc exiliats a Brussel·les. Se n'ha dit res que jo no hagi escoltat?

No es tracta d'un detall perquè només recordant les pressions actuals podem aspirar a aconseguir alguna cosa més que tornar on érem com si res no hagués passat, amb una colla d'imputats que els hi va la llibertat dels propers anys.

Per la trajectòria d'en Toni Soler, puc imaginar-me que es tracta, com en tantes altres coses, de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que no ha tancat TV3, però l'ha censurat. Tampoc podria imaginar-me que fos una autocensura.

Si tot això és cert, trobo que se n'hauria de fer més ressò, per evitar que es normalitzi aquesta pràctica i perdem la sensibilitat. Ja hem vist que si no ets independentista o simpatitizant dels partits polítics que la propugnen, el fet que hi hagi persones empresonades sense judici, per raons polítiques, no commou. Tanta insensibilitat hi ha? O es tracta que si són els altres, que els fotin?

Sense entrar, que ho podríem fer, a comparar situacions de condemnats en llibertat i presos sense sentència, aquest fet és totalment injust i il·legal. Queda demostrat que la Justícia a Espanya s'imposa en lloc de practicar-se. Si estàs a favor del govern de torn, no tens els mateixos problemes judicials que si hi estàs en contra. Això no és un estat democràtic, sinó un sistema autoritari sense garantia de drets. No és estrany que molts tinguem ganes de marxar-ne. En lloc de convèncer-nos que val la pena quedar-s'hi, ens apallissen i obliguen a creure.

Per educació i respecte a la institució catalana i al seu president

'Educats, tanmateix' és com titula Xavier Bosch el segon article de la contraportada d'aquest divendres a l'ARA. Hi estic molt d'acord i el seu missatge em recorda el meu escrit de la darrera diada de l'onze de setembre, després del discurs de l'alcaldessa de la nostra vila.

Ho sento, però el comportament de C's em resulta repugnant, però en aquest cas s'hi afegeixen el PSC i el PP. Els seus diputats haurien de ser tan respectuosos amb els símbols catalans, com ens exigeixen amb els símbols espanyols, amb la diferència que ells i elles han estat escollides pel poble per defensar-los i nosaltres som uns simples ciutadans.

Molt més greu encara és negar l'aplaudiment al president del Parlament que s'acaba de proclamar. Què significa això? Que només aplaudiran els seus? Puc entendre que no s'aplaudeixin les intervencions dels adversaris polítics, però en aquesta ocasió estem parlant de la proclamació de la segona autoritat de Catalunya.

Com molt bé diu Xavier Bosch, de C's i el PP es pot esperar tot. Jo sempre he dit que el PP català no té res a veure amb el PP basc, perquè aquests sempre han defensat els interessos del seu país. En el nostre cas han actuat com a representants del PP estatal, votant sempre en contra dels interessos de Catalunya. Del C's no cal que en parli més, simplement recordant com es va crear el partit. Del PSC no hauríem d'esperar-ne el mateix. Continuo creient que és un partit català i que estima les institucions catalanes i les vol defensar. L'incident d'aquest dimecres vull prendre'l com a fet puntual, un error de càlcul de Miquel Iceta i els seus.

Vivim una època de democràcia segrestada

Vull parlar del govern espanyol, i molt concretament del ministre de l'Interior, però permeteu-me que abans us reprodueixi un tuit que he llegit de Miquel Àngel Estradé, sobre C's, que m'ha semblat molt encertat. Coincideix amb el que venim dient des de fa temps, i que mai se n'han amagat: "Si Els Segadors no és el seu himne, ni el català la seva llengua pròpia, ni Catalunya la seva nació, ni el finançament de la Generalitat la seva prioritat, ni TV3 la seva televisió, perquè s'estranyen que els considerin ocupants que només volen espanyolitzar Catalunya?".

No podem oblidar perquè es va crear aquest partit, sinó per atacar els drets dels catalans, des de dins, des de casa. Després han fet carrera a Espanya i el deliri del PP ha permès que en les darreres eleccions catalanes fos la força més votada. La paradoxa, que des d'Europa no es pot entendre, és que es presentin a les eleccions per presidir un parlament que no hi creuen i un govern que li volen treure competències, perquè només els interessa anul·lar Catalunya.

Però deia que volia parlar del ministre Zoido. Us haig de confessar que mai m'hauria imaginat que hi pogués haver ministres més incompetents que Jorge Fernández Díaz, però el PP sembla ser que té un calaix ple d'inútils i també de corruptes, que només actuen en pro del partit polític, incapaços de donar una imatge mínimament democràtica de la política que practiquen.

És molt vergonyós suportar ministres de la talla del senyor Zoido, però encara és pitjor haver d'escoltar les estupideses que diu per justificar allò que és injustificable. Diuen que la història el recordarà per l'actuació del dia 1 d'octubre. Penso que la història parlarà de l'època grisa de la política espanyola. Una etapa de democràcia segrestada pel Partit Popular espanyol.

Roger Torrent, un president que no agrada a C's

Tenim nou president del Parlament català i ara toca buscar el consens per escollir el nou president o presidenta de la Generalitat. Tal com estava previst, després de les acostumades negociacions entre els partits polítics independentistes, s'ha arribat a l'acord d'investir el candidat d'ERC, el senyor Roger Torrent, alcalde de Sarrià de Ter.

La reacció dels grups parlamentaris ha estat la que calia esperar. Coherent la del PSC i en la seva línia el PP i, sobretot, C's. Em fa molta gràcia quan Inés Arrimadas dubta que el nou president pugui ser el president de tots. M'imagino que té molt clar que el seu candidat sí que ho seria, però li haig de dir que jo no penso el mateix, i estic convençut que la majoria de catalans coincideixen amb la meva sospita.

A vegades sembla que els polítics ens tractin d'ignorants i manipulables. Les seves paraules sobren i no porten enlloc. Vull creure que no votem per les mentides i el sense sentit de molts d'ells, sinó que són altres motius els que ens fan decantar el vot.

Celebro que no hagi estat Ernest Maragall l'escollit, i no tinc res en contra d'ell, però penso que és bo que sigui una persona jove la que assumeixi aquesta responsabilitat. M'imagino que té molt clar on s'ha ficat i les conseqüències que pot patir si el govern espanyol i els seus tribunals continuen amb la dèria de judicialitzar la política, no entrar a negociar amb Catalunya i pretendre mantenir-nos sotmesos, i sense llibertat per expressar-nos sobre quin volem que sigui el nostre futur.

Li desitjo sort i encert. He recollit l'oferiment del president de tots, i vull creure-m'ho. Veurem fins on serà capaç, i el marge de maniobra que tindrà.

Tot a punt perquè torni a actuar el Tribunal Constitucional

Podré estar equivocat, però ningú no em convencerà que el Tribunal Constitucional no actuï en benefici del govern del PP, és a dir, del poder executiu. Totes les decisions que pren posen en evidència la conxorxa contra el govern i el parlament de Catalunya. És massa transparent com per fer pensar que són imaginacions nostres.

Hi havia un temps que podies pensar que els membres del TC eren una mica parcials i que ens tenien com l'ase dels cops. Ara, però ja no hi ha cap dubte que les institucions judicials i el mateix Tribunal Constitucional hi són per anul·lar qualsevol decisió del govern o el parlament català, i que això durarà fins que aconsegueixin canviar el color dels partits guanyadors fins ara a Catalunya.

Voldria pensar que el meu judici, o opinió, és esbiaixada i que ho hauria de mirar des d'un altre angle, però ho sento, no em fareu canviar de idea. Hi ha massa evidències que ho corroboren i com a mínim vull mantenir la llibertat d'opinar i manifestar allò que és perceptible als ulls de tothom.

Avui, per cert, he vist que el bufó del rei, el Boadella, continua fent bufonades. És bo mantenir en forma la capacitat d'imaginació, i respecto tot el que pugui fer i dir. Només em sap greu que no admeti crítiques, sobretot quan se li diu que s'ha convertit en el ninot de la dreta més rància de l'Espanya actual.