dissabte, 3 de febrer de 2018

Espanya capital Ankara

No es tracta de posar-nos a comparar situacions i vivències entre estats, però sí que resulta interessant adonar-se que cada vegada ens resulta més creïble situacions de manca de llibertat i d'agressió als drets fonamentals que existeixen en altres països. Ho entenem més fàcilment perquè ho estem patint a casa nostra. El grau d'intensitat ja no té tanta importància com el fet d'acceptar que la democràcia al nostre país està malalta.
Tenim sort que encara podem llegir escrits com el d'en David Fernández, avui al diari ARA. Tal com van les coses ens podem trobar que aviat no es puguin publicar i tinguem dificultats per trobar premsa que no estigui directament implicada amb el règim de la repressió a la nostra llibertat.
I tot això passa mentre un partit amb història de defensa del treballador i també dels anhels de llibertat del poble català, s'ha situat a l'altre bàndol, al cantó dels repressors i no per casualitat, sinó que ho justifica i es defensa atacant-nos de desestabilitzadors. Ara resulta que un partit d'esquerres no accepta que el poble es reveli contra l'status quo. On s'és vist això?
Els nostres polítics estaran més o menys encertats, hauran errat en la seva estratègia, ens agradarà més o menys la lluita per la independència, però mai hauríem de negar el dret al respecte a la persona i a la llibertat d'expressió. Es pot estar en contra de la independència, però mai a favor de la repressió i l'empresonament per les idees que un pugui defensar. Això no és democràcia, i no ens pot deixar d'estranyar tot allò que Erdogan està fent a Turquia. Ells no poden entrar a la Unió Europea, però Espanya potser n'hauria de sortir-ne.