dijous, 15 de març de 2018

Sensació d'indefensió i impotència

Avui he presenciat el moment en què un petit delinqüent intentava robar dins d'un cotxe aparcat correctament a la via pública, i a ple dia. Una sensació més forta del normal, perquè el mateix que li ha passat al propietari del cotxe danyat, em va passar a mi fa quinze dies, no massa lluny del mateix lloc.
Un jove aparcant una furgoneta, un veí del lloc i jo que passava per allà, ens hem mirat i hem arribat a la conclusió que aquell jove, que havia deixat la bicicleta a terra i després d'alguns dubtes entrava dins del cotxe, estava violant una propietat que no li corresponia. El veí l'ha fet fora i jo tot just l'he pogut fotografiar quan se n'anava. Hem pogut comprovar que havia trencat el vidre fix del cantó del conductor, de la mateixa manera que varen fer en el meu cas. Seria el mateix personatge?
Els comentaris, mentre esperàvem l'arribada d'una patrulla de mossos, eren els de sempre, en relació a la inseguretat davant d'uns fets que no mereixien cap càstig als infractors, més enllà d'una visita de cortesia a la comissaria més propera i ser identificats. 
No és culpa dels policies, ni dels jutges, ni dels polítics més propers. El tema és més complex que una simple modificació de les lleis. Hi ha un col·lectiu de persones, amb l'autoestima molt baixa i amb un futur més negre que el forat d'Stephen Hawking que fa difícil la desaparició d'aquesta petita delinqüència, que malauradament pot portar a grans delictes en un futur.
En aquests casos en què poca cosa podem fer, sí que és interessant que no girem el cap a l'altra banda, sinó que, sense posar la nostra vida en perill, defensem els interessos de la persona absent en aquells moments, davant l'agressió o intent de robatori, com el d'aquest matí.