diumenge, 1 de març del 2015

Els equilibris d'ICV no eviten renunciar al Sí-sí

Avui he llegit a la premsa comentaris sobre ICV, evidentment molt més ben escrits que els meus, però sí que he pensat que no estic pas desencaminat a l'hora de valorar la seva actitud. Em sap greu haver de pensar que els dubtes els poden massa i que cauen en la trampa de voler acontentar tothom, quan això és impossible.
No fa pas tant que dèiem el mateix del PSC. La seva crisi interna i externa, però la interna en concret, feia impossible poder mantenir tothom unit, perquè les posicions eren massa distants. Amb ICV passa també que a dins hi ha una bona colla de sobiranistes que es resisteixen a cedir espai, però són minoria i, avui, sembla que han perdut davant els que no abracen el sobiranisme.
Tot això ens porta a dubtar a l'hora de donar-los suport. Encara que sigui a les municipals, i entenent que els amics d'Arenys de Mar segur que formen part dels sobiranistes. A ICV els està passant el mateix que al PSC, que ja fa temps que les sigles els fan més mal que bé.
No em vull contradir a l'hora de sospesar què pesa més si les persones o les sigles del partit. Vull continuar pensant que en unes municipals, en viles com la nostra, les persones han de pesar més, però sempre penses que en el global les xifres que es donen són per partits polítics, i si una cosa interessa ara és que els partits sobiranistes sumin més, i això els descarta a l'hora d'escollir opcions.
ICV no es vol despenjar del procés que ha endegat Podemos, però es pot trobar molt fàcilment que Barcelona sigui l'excepció d'un anar junts a les eleccions, potser per la figura de l'Ada Colau. Si fos així, ICV fracassaria en l'àmbit sobiranista, perquè s'ha desmarcat definitivament del Sí-sí, i també de l'esquerra trencadora, perquè Podemos prescindiria d'ells. No voldria trobar-me en la seva pell en uns moments claus per al seu futur existencial.