Mentre tothom parla de la pregunta de la consulta que està prevista fer el 9 de novembre de l'any vinent, i el govern de Madrid continua tancant-se al diàleg, recentralitzant competències i reduint la transparència, jo ho aprofito per anar a escoltar Raimon com canta Espriu, en el centenari del seu naixement.
Avui no he pogut llegir la premsa, però crec que Rubalcaba va declarar que coincidia amb Rajoy, i això em dol. El PSOE hauria de lluitar per convèncer el PP que hi ha solucions per a l'encaix de Catalunya i Espanya, sense arribar al trencament, però això vol diàleg i, malgrat el que diguin uns i altres, Rajoy i els seu govern no volen dialogar. No només en aquest tema han negat el diàleg. També a l'hora de tirar endavant lleis restrictives de drets i anacròniques. El seu únic argument és la majoria absoluta de què disposen al Congrés i al Senat. Amb aquest únic argument no hi ha diàleg possible.
Me'n vaig a escoltar Raimon. Després us ho explico.
El Monumental era ple i les millors expectatives s'han complert. Raimon, que s'ha excusat pel seu refredat, ens ha ofert una gran interpretació, amb un començament que ha provocat una certa alarma, però a mesura que avançava el concert hem comprovat que conserva el caràcter de la veu, potser amb alguns problemes en les notes aguantades.
Hem recordat vells temps, amb un final de la primera part apoteòsic que despertava enyorança, però també certa angúnia, en pensar que en segons quins aspectes, la vida no ha canviat tant i que podem tornar a haver de demanar allò que reclamàvem en temps del dictador. Ha estat un encert assistir-hi. Ens ho hem passat molt bé.
El Monumental era ple i les millors expectatives s'han complert. Raimon, que s'ha excusat pel seu refredat, ens ha ofert una gran interpretació, amb un començament que ha provocat una certa alarma, però a mesura que avançava el concert hem comprovat que conserva el caràcter de la veu, potser amb alguns problemes en les notes aguantades.
Hem recordat vells temps, amb un final de la primera part apoteòsic que despertava enyorança, però també certa angúnia, en pensar que en segons quins aspectes, la vida no ha canviat tant i que podem tornar a haver de demanar allò que reclamàvem en temps del dictador. Ha estat un encert assistir-hi. Ens ho hem passat molt bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada