divendres, 18 de juny del 2010

La confirmació

Avui hem celebrat la confirmació de l'Ignasi, amb la presidència de l'acte, del bisbe de Girona, bisbat on pertany Arenys de Mar. Tot i que hi havia un bon grupet de nois i noies acompanyats per padrins, pares i germans, sens dubte no és el mateix que en la nostra quinta. Els temps han canviat molt, ha plogut molt des de llavors i s'ha passat de ser un ritual normal a una excepcionalitat dins la nostra societat força secularitzada.
Hi he pensat durant la cerimònia, intentant trobar-hi un sentit que casés amb la societat actual, amb la manera de fer d'ara, amb les característiques dels nostres dies, els valors... No és fàcil, perquè la nostra societat ha perdut molts referents i n'ha rebutjat una bona colla, sobretot aquells que es podien considerar dogmàtics, i que marcaven massa el camí a seguir, els deures a complir, les obligacions...
He intentat posar-me a la pell dels joves i les joves que avui rebien el sagrament de la confirmació, per sentir i entendre el que estava passant. Uns joves que no porten a sobre la meva motxilla de molts anys, que s'han trobat un món ben diferent al que jo he viscut, d'allà on vinc. Costa d'imaginar un dia normal d'un d'aquests joves i encaixar-ho amb la celebració d'aquest vespre.
Podia entendre el què pensaven els seus pares, padrins o avis, perquè hem mamat una filosofia de la vida que no desentona tant amb un ritual litúrgic com pot ser la confirmació. Però això no és el mateix per als joves protagonistes d'aquesta vetllada.
El senyor bisbe ho ha dit durant el sermó. Ha demanat que no s'acabi tot amb rebre la confirmació. Però jo no sé si ho han entès. Si han comprès que se'ls estava demanant, ni si era justa aquesta petició, si no era demanar massa en uns moments de desorientació per a la mateix església. 
Ho veurem, se'n parlarà, podríem fer una porra, però ho deixarem tan sols en suspens. Veurem si aquests joves volen i poden continuar el seu compromís amb l'església. Ah! en algun cas la cerimònia d'avui haurà servit per acostar famílies. Encara que només sigui per una estona de recolliment, ja haurà valgut la pena.
Com a pare implicat, m'hi he sentit còmode. Penso que l'Ignasi ho ha viscut amb normalitat. Hi ha anat convençut, amb el convenciment que pot tenir un noi de catorze anys. La festa ha estat bonica, sense res superflu, natural, senzilla...