dilluns, 4 de setembre del 2006

La catalanitat dels polítics catalans

En parlen molts blocs i a mi també em crida l’atenció aquests esforços dels polítics, en aquests darrers dies, per demostrar la idoneïtat del seu perfil per esdevenir President de Catalunya, en funció del seu lloc de residència, els seus cognoms i el domini del català.
Molts dels principals líders de la dreta catalana no tenen un passat massa afalagador, com a conreadors del català. Probablement, fins ara, era la gent del PSC, ben situada dins el seu partit, els que familiarment venien d’una tradició familiar més catalana, i en canvi no se n’havia fet bandera, i en tot cas, es feien bromes de més o menys mal gust, o comentaris de sobretaula, i als bars.
És ara, quan José Montilla es presenta com a presidenciable, per la llista del PSC-PSOE, que s’han encès tot una sèrie de focs atacant la seva procedència del sud d’Espanya, les seves dificultats per parlar bé el català, i un seguit d’elements que el releguen com a mal candidat per presidir el govern de Catalunya.
No faré ara un llistat d’exemples de càrrecs electes nacionalistes que han demostrat les seves dificultats per parlar la llengua pròpia de Catalunya, però la llista seria llarga. Crec que Jordi Pujol, no pot veure bé aquesta dialèctica, perquè ell és més savi que la majoria dels seus hereus i pubilles, i sap perfectament que una guerra d’aquest tipus no beneficia a ningú, i encara menys Catalunya.
A mi m’agradaria que tots els catalans parlessin un català correcte i escrivissin sense faltes d’ortografia, sobretot els catalans amb responsabilitat política. També ho voldria per a mi mateix, però fer d’això una arma política i situar-ho en un lloc que no li correspon, només és una mostra d’ignorància i menyspreu cap als ciutadans de la nostra nació.
Hi ha molts altres aspectes, sense oblidar el respecte i els drets de la llengua, que són prou significants com per ajudar a decantar-nos per una o altra opció política, i crec que és per aquí cap on s’hauria d’anar, i saber discernir què són promeses sense fonament i què hi ha de veritat en les propostes i projectes de govern que ens estan venent.
És curiós que jo, que vaig néixer a Vic i sóc un vigatà convençut i orgullós de la meva procedència, i que tot sovint rebia mofes per la meva manera de parlar (tant tancada, em deien!), em trobi ara defensant els catalans que no han tingut com a llengua materna el català, de l’atac dels que probablement m’ho feien per parlar un català tan català(?).
Podria donar molts exemples de catalans d’adopció que han demostrat molta més estima cap a la nostra nació que no pas molts d’altres que tenen uns cognoms molt nostrats, però això és tan evident que no val la pena donar-hi més voltes. En tot cas, només em resta dir: “qui sigui frare, que prengui candela”.