Una rècula de titulars preocupant

No em direu que no és surrealista llegir els titulars del diari d'un dia qualsevol. Avui no he pogut estar atent a les notícies i arribant el vespre a casa he fet una lectura transversal dels diaris digitals. Abans d'aprofundir en algun dels temes tractats he decidit escriure el post d'avui, reproduint alguns d'aquests titulars.

"Multa de sis milions pels fasos autònoms de les empreses subcontractades per Telefònica". És un tema greu que afecta moltes persones i precisament les més vulnerables. És la manera de tenir mà d'obra barata. Les subcontractació no pot ser l'amagatall dels contractes fraudulents. L'Administració, i en aquest cas Telefònica són corresponsables d'una mala gestió en la contractació laboral a càrrec de les empreses subcontractades.

"FernándezGate: Ni el ministre ni De Alfonso han denunciat les filtracions perquè prefereixen que no s'investiguin". Molts espanyols han beneït l'actuació irregular d'un ministre, perquè contra Catalunya tot s'hi val! 

"Anticorrupció implica 20 persones a la trama que va desviar 82 milions de l'AVE". Més medalles per a una empresa (Adif) que a Catalunya ens té fregits.

Una d'amable: "Chen Yansheng: tenim la missió de construir el millor club d'Espanya". Ja li dic al meu sogre, que és perico, que aquest any l'Espanyol farà por!

"Un entrenador de tenis taula, expulsat per animar el seu jugador en català". Perquè en prenguin nota des de C's. Segur que des d'Espanya es deu trobar la cosa més lògica del món. Com s'atreveix aquest entrenador a parlar en català? On s'és vist!

"El president d'RBA accepta haver defraudat 2,3 milions d'euros a Hisenda". En aquest cas es recuperen els diners. Això no ho veiem cada dia!

"De Alfonso va pagar amb diner públic els viatges a Madrid per reunir-se amb Fernández Díaz". No sé si es poden considerar viatges de treball. En tot cas em sorprèn el subtítol: "L'excap l'Oficina Antifrau va gastar 1.500 euros en els dos desplaçaments".

"Dinamarca ja confisca diners i pertinences als refugiats per pagar la seva estada al país". No sé què puc afegir-hi.

"Un sindicat de vigilants privats reclama 9.100 euros al Govern per obligar-los a dur plaques en català". Com pot ser tan cruel el Govern i torturar d'aquesta manera els pobres vigilants privats? Justícia!!!

"El jutge arxiva la denúncia contra Endavant pel cartell del petó entre la 'Moreneta' i la 'Geperudeta'". I el pobre cardenal Cañizares què? No ha servit de res el rosari de desgreuge?

No cal que continuï, oi? Es veu bé la diversitat i riquesa dels nostres valors i què ens interessa i mobilitza!

Una corrupció que entre tots hem anat alimentant

La història política del ministre de Defensa en funcions és realment dramàtica i molt lluny del que es pot esperar d'un Estat que es presenta com a democràtic. El que hem conegut aquests darrers dies és molt gros i la nostra apatia només s'explica per la saturació de corrupció que s'ha donat a conèixer, bàsicament a l'entorn del PP.

Fa molta ràbia escoltar el discurs del PP insistint que l'únic delicte és l'enregistrament i posterior difusió de la conversa telefònica entre el ministre i el ja exdirector de l'Oficina Antifrau. Se me'n fot  si l'enregistrament és il·legal i no serveix com a prova judicial. El que té transcendència és el contingut de la conversa i això sol hauria de ser motiu suficient com per cessar el ministre. La inacció en aquest sentit demostra el poc tarannà democràtic del president espanyol en funcions i del partit que presideix. I no té res a veure amb el resultat electoral.

Realment el ministre Jorge Fernández és l'espectre del franquisme del segle XXI i Espanya sembla que tingui nostàlgia de l'època franquista, i tot això és culpa de tots. No vulguem culpar els electors, ni els polítics d'un color, sinó que ens hem de posar tots en el mateix sac, per diferents circumstàncies i comportaments, però hem fallat des de fa molts anys.

Podem dibuixar i colorejar el mapa d'Espanya i fer els comentaris que vulguem, però el problema és més profund que uns resultats electorals. El problema és la pèrdua de valors, el que ens diferencia de moltes democràcies europees. Som com som, però podem canviar. Fa massa temps que vàrem llançar la tovallola i ens hem servit de la picaresca per dissimular les nostres misèries.

Tota la culpa la té el referèndum!!!

Arran del referèndum britànic amb victòria, a contracor del govern, del 'Brexit', hi ha qui et vol convèncer de les maldats del referèndum i, sobretot, fer-te veure els perills d'una convocatòria a Catalunya d'un referèndum sobre la independència.

No és un tema banal, sinó que té molta transcendència i és una excusa molt utilitzada per totes les persones que no creuen en la democràcia, sinó que són uns feixistes en potència, el gran perill del futur europeu i, segons sembla, també dels Estats Units.

Cada vegada hi ha més persones amb poder que arriben a la conclusió que cedir sobiranisme i drets és un perill per a l'establishment, i posen tots els impediments perquè les persones normals, del carrer, puguem opinar i exercir aquells drets. I el més perillós de tot és que aquestes persones no estan soles, sinó que reben el suport de les masses, sovint desinformades o manipulades.

No vull caure en l'error de dir o fer pensar que els electors s'equivoquen quan voten. Fins i tot tenint en compte les reaccions a la Gran Bretanya després del desencís de molts per la victòria del 'Brexit'. Les persones no ens equivoquem, però sí que és cert que no sempre coneixem tota la veritat. Dit això, però, que ningú en tregui la conclusió que convocar un referèndum és portar gent enganyada a votar una cosa que en desconeixen les conseqüències. La conclusió a què hem d'arribar és que cal ser honestos, explicar tota la veritat, fer pedagogia sincera i no mal intencionada, i després deixar que la ciutadania s'expressi. 

Espanya no és un model de democràcia i, sense que amb els adversaris la cosa fos més clara, amb la victòria del PP trigarem molts anys a veure la llum que molts desitgem, no només els independentistes, sinó també aquelles persones que creiem en les persones i defensem els més humils i vulnerables.

A Arenys de Mar el PP supera el PSC

Rajoy ha guanyat i la resta ha perdut. Ni la corrupció, ni la paràlisi de l'acció de govern en positiu, ni la campanya de la por han pogut animar els electors a votar una alternativa, un canvi, sinó tot el contrari. Ha estat la corrupció, els atacs a Catalunya, el no fer res de bo i fer-se la víctima el que l'ha fet guanyar, i se l'ha de felicitar.

La seva campanya ha estat la més coherent i intel·ligent. Ha anat on calia anar per aconseguir aquells escons que disputava. Les altres formacions s'han perdut en les divagacions, les incoherències, l'ambigüitat. 

Diuen que el PSOE ha aguantat. Tenia més a perdre? Sortia dels pitjors resultats per encara perdre més diputats. Ciutadans s'excusen amb la Llei d'Hondt com si es tractés d'una novetat. Aquesta llei també es va aplicar l'any passat i s'ha aplicat sempre. Les regles de joc ja estaven fixades i no s'han canviat.

I Podemos no n'ha tret res de pactar amb IU. Aquests sí que hi han sortit guanyant, però la suma no. Tothom li deia que era una bona opció, i molts escrivíem que podien arribar a superar el PSOE, però tot i la seva davallada, Podemos només ha pogut quedar-se amb el mateix resultat.

Rajoy és just vencedor, encara que no tingui la majoria absoluta. En un sistema parlamentari no ha de ser necessàriament el més votat qui quedi elegit president, però els seus contrincants no tenen cap legitimitat per substituir-lo.

Ara no cal discutir qui formarà govern, sinó estudiar quina ha de ser la política legislativa del Congrés de Diputats. El PP pot governar, però haurà de tenir molt en compte la resta de partits majoritaris si vol que el Congrés aprovi aquelles lleis que li interessen.

És hora de posar-se a treballar, i el tema català el deixo per a la segona part, perquè té prou contingut com per merèixer un escrit a part. I el local... Dir que a Arenys de Mar, amb una participació per sota del 63%, el PP ha superat en vots al PSC. No només la resta d'Espanya ha donat ales al PP. Ho comentarem.

Ja he votat, però... gens convençut

No fa gaire estona hem anat a votar. La meva filla s'ha estrenat, però jo als 18 anys no vaig poder votar, sinó que vaig haver d'esperar als 22, quan per primera vegada ens varen deixar votar, era el 1977.

He votat sempre i ho he fet per a diferents partits polítics, sempre en funció de les circumstàncies del moment. Per com pensava jo, per com veia el posicionament dels diferents partits i també les persones que presentaven.

Us haig de dir que avui ha estat la vegada que més mandra em feia anar a votar, sobretot perquè no tenia gens clar a qui concedir-li el vot, i també us he de dir que no estic gens convençut de qui he votat. Diria que en aquesta ocasió he votat pensant totalment el contrari del que ens demanava el president en funcions, és a dir, he votat a la contra. He votat per posar-li més difícil a qui no voldria que ens tornés a governar mai més.

M'hauria agradat més poder anar a dipositar el meu vot amb tota la il·lusió del món, però ningú m'ho ha posat fàcil. N'hi m'han presentat un programa atractiu amb expectatives il·lusionants, ni m'han ofert una persona que em mereixés tota la confiança. He votat un candidat que no m'agrada ni tampoc el partit a qui representa, però tampoc és de l'agrat de qui governa... Trist, però penso que no és culpa meva. Que s'ho facin mirar!

Reflexionem, però... tan difícil és veure qui no ens mereixem?

Avui toca reflexionar i per això no hi ha propaganda electoral... potser valdria la pena modificar la llei, oi? Amb les xarxes socials se'n surten prou bé de demanar el vot sense demanar-lo explícitament. Però els catalans no podem dir-hi res perquè amb els anys que fa que en tenim competència, no hem estat ni tan sols capaços d'aprovar una llei electoral. Així ens van les coses.

Demà, doncs, votarem, i molts tindrem el disgust de veure que malgrat que sigui el partit més corrupte de la història de la democràcia a Espanya, aquest partit tornarà a guanyar, i Déu faci que no tingui possibilitats de governar. No em fio gens dels altres partits. (no dic nom de partits per no fer propaganda el dia de la reflexió).

Aquest partit corrupte, que ha tingut ministres corruptes i ineptes, que només han aconseguit el càrrec per amiguisme i no pas per capacitats, és com una taca que no marxa ni amb lleixiu. És una taca que alimenten els jutges, els banquers, els directors dels grans mitjans de comunicació, el gran capital i els nostàlgics.

Aquest partit corrupte que està presidit per un personatge gris i també corrupte, que ha cobrat diner negre i dietes que no li corresponien, tornarà a guanyar en una Espanya que encara viu quaranta anys enrere. I guanyarà perquè el seu històric adversari no ha aixecat el cap des que el seu líder va haver de marxar amb les mans embrutades.

L'Estat Espanyol és un estat radial d'autopistes, AVE i clavegueres. Amb aquest Estat no es pot estar tranquil i només saps segur que sempre tindràs les de perdre, sobretot si parles català, com quan Franco ens ho tenia prohibit.

Hi ha vida més enllà de la Unió Europea

El resultat del referèndum a la Gran Bretanya estableix una data històrica per a Europa i, d'una manera especial, de la Unió Europea. Ara, coneixent què han votat els britànics és molt fàcil opinar i repartir responsabilitats, però no deixa de ser interessant comentar-ne alguna.

D'entrada ningú pot negar que la decisió dels britànics és un fracàs dels dirigents europeus per aconseguir una unitat real i positiva per a tots els seus membres. Els catalans, que vam somiar durant tants anys obscurs del franquisme, per unir-nos a l'Europa democràtica, ja fa temps que començàvem a desconfiar de la bondat d'aquesta Unió.

La darrera crisi econòmica ha estat un element clau de descontentament de les classes treballadores, i s'ha vist clar que els britànics que més fervorosament han votat per sortir de la Unió són els que configuren les classes baixes de la societat, on hi ha més depressió i es consideren menystinguts per les lleis que emanen de Brussel·les.

Sortir d'Europa no serà necessàriament la solució per aquestes persones amb problemes d'atur i competència europea sense límits, però sí que el seu vot ha estat una manera de manifestar la seva protesta i desacord.

Escòcia ja reclama un nou referèndum d'independència per la significació totalment diferent de la majoria britànica sobre la sortida de la Unió. I la principal temença és el suport de l'extrema dreta xenòfoba a la sortida de la Gran Bretanya. No podem confondre la bondat o no de decidir sortir de la Unió amb la bondat del discurs xenòfob d'una extrema dreta envalentida i que pot marcar el futur de molts estats europeus, a dins o a fora de la Unió.

Caldrà veure l'acord bilateral que establiran la Gran Bretanya i la Unió Europea, si és el model suís, noruec o canadenc, però en tot cas de ben segur que quedarà demostrat que hi ha vida més enllà de la Unió. 

La Defensora del Pueblo porta Estanis Fors als Jutjats

Per més anys que passin no oblidaré mai qui va ser alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, que l'any 1985 exclamava "La Justícia és un cachondeo". Quanta raó no tenia!

Des de sempre ens han volgut fer creure que la Justícia era igual per a tothom i tots sabem que ni s'aplica de la mateixa manera a tothom, ni els camins per arribar-hi són els mateixos. És, doncs, una calúmnia voler-nos fer creure que a tots se'ns mira de la mateixa manera, tinguem o no diners, tinguem o no amics i coneguts en política o en el mateix Poder Judicial.

Aquests dies que s'ha fet palès tot allò que molts sospitàvem i que hem vingut denunciant del ministre de Defensa en funcions, l'inepte i ara, segons sembla, corrupte Jorge Fernández Díaz, coincideix amb les declaracions de l'exalcalde d'Arenys de Mar als Jutjats, denunciat per la Defensora del Pueblo, que tot sigui dit de passada, mai m'he considerat defensat per ella, sinó més aviat atacat en els meus principis i valors.

Sembla ser que Estanis Fors va desobeir la Defensora i ni la va respondre, per un tema de banderes, i això és molt greu, mentre que les filtracions de les maniobres del ministre de defensa amb el cap de l'oficina antifrau de Catalunya, es consideren la causa a jutjar més que no pas el mòbil dels contactes entre els dos personatges.

El més trist de tot plegat és que per més pressió que puguem fer contra el ministre i el propi president del govern espanyol en funcions, no passarà res, perquè la transició democràtica ha estat una enganyifa i els franquistes, vencedors el 39, han continuat remenant les cireres des de la política, la justícia, l'exèrcit i el món editorial. 

Les preguntes dels plens es responen amb bones intencions

És molt complicat no parlar de les filtracions telefòniques que el diari digital Público ens lliura dosificades, encara que ens produeixi mal de panxa. Us ho juro! em fa més mal a mi que al culpable de tot l'enrenou, l'inepte ministre de defensa en funcions. Un ministre que és la vergonya com espanyol i com a creient. La missa diària no fa més bona la gent. Això ho hauria de consultar al seu àngel custodi.

Avui pretenia parlar de la lentitud amb què es mou l'administració, i ho reflexionava arran de la notícia sobre la variant de Valldegata. Farà quaranta anys que se'n parla, una bona colla d'aquests com si es tractés d'una solució imminent. Ho veurem aviat?

Llegint alguns apunts del darrer Ple municipal, a l'apartat de precs i preguntes, que dissortadament és la part més emocionant (?), m'adonava que les mateixes preguntes o similars s'han fet fa anys i malauradament es tornaran a formular i nosaltres a sentir d'aquí uns quants anys. 

Entenc la bona voluntat de la regidora Laia Martín, que em mereix tota la confiança, però és una llàstima que les paraules se les endú el vent, i al final no arriben les solucions. També em sap greu tanta importància amb els gossos i els arbres, per sobre de les mateixes persones. No tinc res en contra dels gossos ni dels arbres, sinó dels amos i passejadors que no recullen els excrements o permeten que empastifin les façanes i mobiliari urbà amb les seves pixarades, i els que tenen un concepte equivocat de la natura, quan aquesta ens perjudica.

Queda més bé sortir a fer grans proclames defensores del medi ambient i els animals, sense donar solucions als problemes que es generen, com en tota relació, també humana. Es pot conviure, s'ha de poder conviure amb arbres i bèsties, sense que ens fem la guitza. Cal, però respecte i sentit ciutadà, i no anar tant per lliure sense importar-te que puguis molestar els altres.

El currículum del ministre s'amplia

La bomba política d'avui és la filtració del diari digital Público de les converses entre el ministre de defensa en funcions i el cap de l'oficina antifrau catalana per, suposadament, fabricar escàndols de CDC i ERC, ara fa dos anys.

Hem de ser curosos i parlar sempre amb l'expressió 'presumptament' perquè no en tenim la certesa. Una altra cosa, però, és el que ens puguem imaginar coneixent l'històric del ministre. D'aquest polític m'ho puc creure tot. Té un currículum esperpèntic d'incompetència manifesta, però també de falsejar la veritat i, per què no, d'embrutar la imatge dels seus adversaris polítics.

Si tot es confirma, estarem davant del partit més corrupte de la història democràtica del nostre país, que a més s'haurà dedicat a llançar merda sobre els altres. Ja sabem en què acabarà tot plegat. Probablement caurà el cap de l'oficina antifrau, nomenat pel Parlament català, però el ministre de l'Estat es mantindrà ferm fins que Espanya decideixi formar un nou govern. A Espanya els ineptes no dimiteixen, sinó que se'n vanaglorien.

Mentir en campanya és menyspreable

Que un líder polític arribi al punt de mentir i enganyar la ciutadania per tal de guanyar vots és menyspreable i diu molt poc de la persona que pretén governar el país. Em direu que tots els polítics enreden, però una cosa és exagerar en les promeses i una altra de molt diferent és mentir descaradament per guanyar-se la gent.

Albert Rivera no té cap tipus de credibilitat quan se'n va a Sevilla a mentir sobre Catalunya. Hi ha alguna persona que no pugui viure en castellà a Catalunya? I encara diria més: Es pot viure únicament en català a Catalunya? Si som sincers convindreu amb mi que Rivera menteix i ho fa per arreplegar vots dels enfurismats per Susana Díaz.

La presidenta socialista andalusa critica els catalans a Andalusia perquè sap que és la millor manera de comptar amb aliats. Anar en contra dels catalans dóna vots. Els populars catalans també utilitzen la mateixa tàctica, però no s'adonen que a dins de casa això no funciona igual.

El que no li podem dir a Rivera és que s'hagi canviat de jaqueta. El seu partit, i ell el primer, va néixer per atacar el català des de Catalunya. Ara ho fa des de fora, encara que els seus companys de partit que es mouen per casa ho dissimulen una mica més.

S'ha de dir que si en aquestes eleccions els catalans ho tenim complicat per l'esquerra, no ho tenim més fàcil per la dreta. Qui ens defensarà millor? Qui ens promet un referèndum, sabent que cap força política espanyola ho permetrà? Qui ens parla d'una modificació de la Constitució, quan el seu mateix partit, on té més força, ens acusa d'insolidaris? Qui defensa el referèndum, però des de fora aparca el corredor del Mediterrani? Ens queden poques opcions i en cap cas podrem refiar-nos de qui ha governat amb majoria absoluta i atacant-nos des del primer dia. 

Rajoy pretén defensar-nos dels dolents

Ens preguntem per què els partits corruptes com el PP a nivell estatal tenen tants vots i arriben a guanyar les eleccions. Per sentit comú caldria pensar que els electors els haurien de castigar i deixar de votar-los, però no és així. Desgasta més la ineficiència política que la corrupció, i fa que els polítics corruptes tinguin menys por del que els pugui arribar a passar.

Si la corrupció no espanta ho tenim més difícil de fer-la fora de la política. Per què cal ser honestos si et voten igual quan robes a l'administració pública? Només cal fer bona cara i passar per ser la persona més simpàtica, treballadora i resolutiva, encara que sigui fent trampa i corrupció.

Tots en coneixem casos i tenim clar que és molt difícil fer veure als aduladors que estan equivocats i que aquell a qui admiren, defensen i voten és un corrupte que només procura per a ell, fent veure que fa un servei al país i a les persones.

Davant de tant corrupció al país i de no tenir la clau per fer-los fora, se'ns presenta una tasca important per aconseguir canviar la imatge d'aquests polítics i guanyar la desconfiança dels enganyats que continuen votant-los. En aquesta tasca hi estem tots obligats a treballar-hi, per salvaguardar l'administració pública i de retruc la nostra societat. No pot ser que el cara dura se'n surti de tot i qui és escrupolós amb les lleis i els principis, pagui els plats trencats. 

Hem d'aconseguir que els nets de culpa liderin aquesta iniciativa de depuració de la política i dels polítics corruptes, per més bona cara que facin, sovint fent-se passar per unes víctimes mal tractades quan realment són uns corruptes i estafadors.

Qui tot ho vol tot ho perd

En castellà dirien "la avaricia rompe el saco", i em refereixo a les CUP. No tinc ben clar que reconeguin l'error en els càlculs, pensant que tenien la paella pel mànec i que podien forçar qualsevol cosa al govern català en minoria. En política, i en totes les coses de la vida, s'ha d'obrar amb intel·ligència i no abusar de la posició que un té, perquè el dia menys pensat caus a terra.

Dic que no tinc clar que les CUP hagin reconegut que s'han equivocat perquè sovint l'orgull t'encega, i més quan et creus que ets el bo de la pel·lícula i que tots els teus passos tenen sentit. La seva posició intransigent i xulesca ha fet que Catalunya perdi l'oportunitat de disposar d'uns pressupostos més justos, socialment. És que no ho varen calcular bé? Aquí hi ha el meu dubte de si són rucs o prepotents. Si no s'adonaren que podíem perdre-hi tots i ells els primers, o bé són tan orgullosos que prefereixen que Catalunya hi perdi abans que ells cedeixin en res.

Si CDC necessita refundar-se i no té gaire clar el seu futur, les CUP també han de canviar idees o persones, però decidir si volen continuar jugant a segona, a l'oposició, o bé tenen ganes de marcar el camí a seguir dels catalans. En aquest segon cas han de canviar d'estratègia i deixar l'orgull a casa. Aquell somriure que gasten ha acabat sent una manera de dissimular la vergonya per haver-ho fet tan malament.

El ridícul no és exclusiu dels polítics

De la campanya electoral avui en destaco la falta d'imaginació i rigor, i l'excés de demagògia i mentides en les proclames dels diferents líders polítics. Sembla estrany que no els caigui la cara de vergonya escoltar-se el que diuen. Meritxell Batet, per exemple, tot i que reconec que té un paper molt complicat, fa pena sentir-la parlar o llegir les cròniques de les seves intervencions. De ben segur que socialistes com Núria Parlon no caurien al nivell de Batet, i això diu molt de la candidata.

Gosar parlar de Pujol i Bárcenas com a lladres tenint a dos expresidents socialistes imputats per corrupció és tenir molt poc senderi o molta barra. No s'adona que la gent té molt presents aquests personatges? Pena, molta pena!

Escoltar Fernández Díaz ja és pur masoquisme, porqueria en extrem! Novament pregunto: no té ningú millor el PP per presentar com a cap de llista per Barcelona? No serà que l'han de mantenir fins a la jubilació perquè ningú no el voldria? És cert que aquests dies el primer ministre britànic també fa servir la tàctica de la por utilitzant les pensions. Potser creuen que realment així es guanyen vots, però als ulls de molts queden com a persones poc creïbles.

I per acabar-ho d'adobar només faltava observar l'arquebisbe de València deixant en ridícul els catòlics, amb una pseudo manifestació de desgreuge per una imatge que només ell n'és responsable, per l'equivocada manera d'anunciar l'evangeli.

Afloren les contradiccions en la campanya electoral

D'aquesta campanya electoral destaco les contradictòries declaracions de polítics d'un mateix partit, en funció del públic de torn. Abans es dissimulava un xic, per allò de la imatge, però darrerament sembla com si donés punts i es proclama amb absoluta normalitat i sense passar vergonya.

El més coherent sempre ha estat el PP que ha predicat sempre el mateix missatge, contrari als interessos de Catalunya, tant si es tractava de polítics madrilenys, extremenys o catalans. Ja he comentat més d'una vegada que l'actitud dels populars bascos respecte al País Basc no ha tingut mai res a veure amb l'actitud dels populars catalans respecte a Catalunya.

El PSOE seria el posicionament contrari. No diu el mateix el PSC que els socialistes andalusos, sobretot des que els presideix la Susana Díaz. El problema és que el PSC no hi pinta res i accepta totes les humiliacions dels companys estatals.

En el cas de C's, que són tant o més centralistes que Rajoy, no tenen contradiccions entre ells, però sí que el seu missatge és diferent quan parlen a Catalunya de quan ho fan a la resta de l'Estat. Encara no tenen grans conflictes interns, o si més no els mantenen força amagats.

Finalment, dels quatre grans partits espanyols hi ha Podemos que, al meu entendre, ha variat des de l'inici, amb un Pablo Iglesias molt centralista, però que les circumstàncies l'han modulat una mica, sense que puguem donar-li cap premi a la descentralització. En tot cas ho dissimula, més que tot perquè necessita els vots de la perifèria. El corredor del Mediterrani, però, el deixa en evidència.

Podemos fa por

Des que les darreres enquestes parlen d'un important increment de vots a Podemos la coalició amb Izquierda Unida fa por. Els altres tres partits majoritaris espanyols temen que en aquesta ocasió Podemos aconsegueixi allò que prometien el 20D.

És la por de qui ja li estava bé com funcionava tot, tant si mantenia el govern com si es quedava a l'oposició. Els fins ara dos grans partits espanyols no temen C's perquè és més del mateix, sinó que temen Pablo Iglesias perquè els trenca motlles. Han de córrer a buscar vincles amb Veneçuela per sembrar la por entre l'electorat, tal com ja estem acostumats els catalans en el tema de la independència i el dret a decidir.

És molt significativa la por del PSOE que rebutja qualsevol possibilitat d'entesa amb Podemos, una força que els surt de més a l'esquerra i que se'ls pot acabar menjant. El PSOE fa molts anys que ha viscut tranquil en una esquerra moderada, i amb un partit comunista que mai li ha plantat cara per inofensiu i minoritari. Ara, però, amb Podemos és diferent.

Queden 10 dies de lluita intensa per aconseguir desinflar l'auge de Podemos. El PSOE necessita arguments per no haver de plantejar-se el pacte amb Podemos o bé l'alternativa que en campanya sempre ha negat, de pactar amb el PP. El pacte amb C's ja el va intentar i sembla ser que li ha causat una davallada en la intenció de vot en aquestes properes eleccions.

El referèndum català deixa de ser línia vermella

Del debat electoral d'ahir a la televisió espanyola, que no vaig veure, em quedo amb dues frases que han reproduït els mitjans de comunicació avui: "El referèndum català no serà una línia vermella", en boca de Pablo Iglesias, i "Rivera és més de dretes que el Dia de la Mare", pronunciada per dirigents d'ERC.

No sé si les paraules de Pablo Iglesias s'han d'interpretar literalment com una renúncia al referèndum, o simplement es tracta de no posar condicionants abans d'iniciar una possible negociació de pactes de govern. A vegades simplifiquem massa les coses, encara que tampoc hem d'anar amb el lliri a la mà.

Quant a Rivera, jo sempre he manifestat que C's és un partit de dretes, encara que hagin pogut arreplegar exmilitants socialistes. En segons quins aspectes, i no em refereixo al tema català, simpatitzants del PP i del PSOE no estan tan distanciats, i C's seria la síntesi, però amb una tendència clara a posicions de la dreta.

ERC no són objectius perquè uns i altres són adversaris polítics en aquestes eleccions, sobretot tenint en compte que les enquestes donen a En Comú Podem com a clars guanyadors a les demarcacions catalanes. C's també els fa mal, sobretot a l'àrea metropolitana.

Sigui com sigui, la frase de Pablo Iglesias durant el debat d'ahir a la televisió no ajuda gaire a les aspiracions d'En Comú Podem de treure un gran resultat, que els permeti superar el PSOE a nivell de l'Estat. ERC ho aprofitarà per argumentar que ells són els veritables artífexs del referèndum que ha de permetre la instauració de la República catalana.

L'altre dia parlava de tres opcions en defensa de Catalunya. Ara, després del debat, alguns descartaran la tercera opció i hauran de decidir entre CDC i ERC.

Canvi de mentalitat en el mercat municipal

Permeteu-me que aprofiti la visita del diputat de Mercats, de la Diputació de Barcelona, el senyor Isaac Albert, per dir-hi la meva sobre la situació del mercat municipal de la nostra vila i les dificultats que hi veig perquè arribi a ser eficient i concorregut.

Fa molts anys i mandats municipals que es parla de la necessitat de revolucionar el mercat municipal perquè no s'acabi morint. De fet actualment es troba mig difunt, i amb poques perspectives que això canviï a no ser que es vulgui trobar la manera de capgirar-ho.

Voluntat política, jo crec que n'hi ha i n'hi ha hagut. Potser el que ha faltat ha estat valentia per liderar el procés del canvi del mercat municipal. No és fàcil, sobretot quan els propis paradistes, no tots, tampoc hi estan massa predisposats.

Probablement falten bones idees, però sobretot voluntat. Si el negoci no és prioritari resulta molt complicat fer-hi reformes. Només quan hi ha una voluntat conjunta en canviar les coses és quan s'aconsegueixen els objectius. I els objectius del mercat municipal quins són?

Einstein va dir: "Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". La por al canvi fa que es frenin iniciatives que podrien provocar resultats positius per als comerciants i els vilatans. Les coses no vénen soles i cal sacrifici i voluntat. L'ajuntament ha de liderar el canvi, però necessita la implicació sincera de tots els venedors i clients, tret que preferim les imposicions.

Qui interessa que guanyi a Catalunya?

A la trobada d'aquest divendres últim, tot i la insistència, hi va quedar una pregunta sense resposta: a qui hem de votar el dia 26?

Vàrem parlar de les eleccions estatals, també de la qüestió de confiança del president català, i de la situació del govern municipal, després de la moció de censura a l'anterior alcalde... Com a decisió primera a prendre és el nostre vot del dia 26 de juny i vàrem poder constatar que ens unia la nostra desconfiança en la classe política actual i en no saber a qui havíem de votar per al bé del nostre país.

M'imagino que aquesta situació és extrapolable a molts ambients de casa nostra i a molts electors fidels, que acostumen a votar sempre. Probablement seran unes eleccions menys concorregudes, precisament per aquest dubte.

Ni CDC ni ERC ens han captivat prou, fins i tot a qui té posicions sobiranistes. Per aquests hi ha tres partits que es descarten d'entrada, com són el PP, C's i PSC. La incògnita és En Comú Podem que encara no hem pogut veure-la actuar a nivell estatal i menys ara que es presenten en coalició amb Izquierda Unida i Iniciativa, si és que encara hi són.

Llegeixo que el futur català dependrà d'aquestes eleccions, però jo penso que la influència no serà més forta de la que pot donar qualsevol moviment polític d'un dia qualsevol. Per a grans canvis caldria pensar més en el Senat que, passi el que passi en les eleccions al Congrés de Diputats, aconseguirà novament una majoria aclaparadora del PP.

Un pacte de perdedors, victimisme polític

Aquesta expressió s'ha posat molt de moda impulsada, sobretot, per aquelles persones que no han estat capaces de pactar res amb ningú. És una frase victimista que intenta agrupar les ànimes caritatives que, sense cap culpa, es creuen allò del pobre innocent que tothom li vol mal.

Convindria explicar bé a totes les persones que en el nostre país no votem ni presidents ni alcaldes, sinó llistes de partits polítics que hauran d'aconseguir liderar el seu projecte polític a partir de la confiança dels electors, en primer lloc, i de la resta de representants escollits, en segon terme. Ignorar això o procurar que els electors no ho entenguin d'aquesta manera és un mal servei a la política i al país.

Tenim una colla d'exemples practicats per diferents partits polítics, tant a nivell local com estatal. El PP que acostuma a guanyar a nivell estatal i és incapaç d'aconseguir cap pacte, per no practicar el diàleg ni demostrar cap senyal d'empatia, n'és un bon exemple. Rajoy i els seus se n'han fet un tip de proclamar-ho als quatre béns, però mai han acceptat la seva nul·la predisposició al diàleg i al pacte.

A casa nostra n'hem tingut uns bons exemples amb CDC i succedanis. La moció de censura que va patir l'exalcalde n'és una bona mostra i el recurs a la frase va estar als llavis del seu govern i simpatitzants.

Avui llegia que a la població del Catllar l'oposició a l'alcalde socialista havia guanyat una moció de censura a favor d'ERC. Les primeres declaracions dels regidors socialistes han estat declarar la moció com un pacte de perdedors, i d'aquesta manera es queden tan tranquils. Els partits de l'oposició han declarat haver perdut la confiança en la gestió del seu alcalde, una cosa similar al que va passar a Arenys de Mar no fa gaires setmanes.

Qui no entengui que això pot passar té molt poc sentit democràtic, on el poble confia en unes persones i aquestes han de correspondre. Si el govern escollit no gestiona bé l'administració pública calen mesures per exigir responsabilitats i, si és el cas, fer saltar el govern per substituir-lo per un altre que ho faci millor.