No enganyem ni ens enganyem

No sé si és un problema d'aptituds o és que els ha tocat ballar amb la més lletja i en el pitjor moment, però ara amb l'amunt i avall sobre transvasaments i captacions d'aigua, el que passa és que la imatge del govern perd punts i això no és bo per a l'estabilitat del país.
Portem molt temps parlant de rius i transvasaments, però no tècnicament sinó a les barres dels bars, tot esmorzant sense entendre-hi gens ni mica, ni saber què representa portar aigua de l'Ebre a València, o a Barcelona des del Segre, i és per això que llavors no s'entén que es negui l'aigua a València i es procuri aigua per Barcelona.
La informació és important, és bàsica si ets vols fer entendre. Hem de ser capaços de crear opinió, però a partir del coneixement i del saber. La ignorància no fa callar la gent sinó que en tot cas intoxica l'opinió pública. Tots n'hem tingut proves ben a prop i hem de ser capaços d'aprendre'n. El govern de la Generalitat hauria de ser més caut a l'hora de fer propostes i tenir en compte que hi ha molta gent esperant la primera ensopegada com per no pensar-s'hi dues vegades. No confonguem fermesa amb prepotència, que d'això també en tenim experiència. Cal fermesa en les decisions i afrontar els temes amb rigor, sense por a les repercussions electorals. Potser el que realment passa és que s'actua massa pensant en la poltrona i poc en el que realment interessa a la nostra societat. La MAT, el quart cinturó, els transvasaments... no poden ser moneda de canvi, i qui jugui amb això tard o d'hora caurà en desgràcia.

Les ulleres del senyor Kuniyoshi i el sentit comú

El professor Yasuo Kuniyoshi de la Universitat de Tòkio ha inventat unes ulleres que enregistren tot el que veuen, i d'aquesta manera pots rebobinar la filmació i recuperar visions passades. L'aplicació que li donen d'entrada és la de poder veure on has deixat un objecte per última vegada i saber on l'has d'anar a buscar.
La notícia diu que és un descobriment revolucionari, però això dependrà del cas que se'n faci i, sobretot, de si alguna empresa ho comercialitza amb ganes o no. Treballar la memòria és important i qualsevol invent pot ser benvingut. Els polítics a vegades tenen pèrdues de memòria i aquestes ulleres potser els podrien ajudar.
Aquests dies que no tenim eleccions a la vista, no veiem a polítics passejant pels mercats, o assistint a festes populars, com si de cop i volta s'oblidessin que existeixen o bé ignoressin l'agenda. Seria interessant recordar el que s'ha fet en campanya i procurar tenir-ho present durant el mandat o legislatura. Les ulleres no sé si servirien per això, i potser s'hauria d'inventar alguna altra cosa, o fer servir algun element inventat des de fa molt temps, però poc utilitzat: el sentit comú.
Veurem si tenen èxit les ulleres, i si són una bona eina per als malalts d'alzheimer, sinó per curar-los, com a mínim per ajudar-se a valdre's durant més temps. Els que sortosament no patim la malaltia, aniria bé que tiréssim del sentit comú en la nostra feina de cada dia.

15 anys d'ACEM

Ells eren quatre mil i nosaltres uns sis mil ben bons, però han estat ells els protagonistes; nosaltres hi hem anat per gaudir del seu treball, per emocionar-nos. Em passa sempre que escolto nois i noies cantant;no puc evitar l'emoció.
Hi havia més protagonistes: l'Albert Guinovart i en Salvador Brotons, compositor i director respectivament de l'obra "Els quatre elements", i també la Spanish Brass, el Virus String Quartet, el Vox Alba i el grup de percussió Tactequeté.
68 poblacions representades al Palau Sant Jordi pels futurs músics del nostre país, que avui hauran viscut una jornada que no oblidaran fàcilment. De pell de gallina, ens deia la Marina abans de començar el concert; només contemplant els cantaires als seus seients. Els cantaires, de blau, a les grades est; els músics tradicionals i la percussió, de vermell, a les grades oest. Al centre de la pista la corda, de verd, i el vent, de grog.
Albert Guinovart, que ha actuat de pianista, és un gran compositor que s'ha fet popular per haver escrit la sintonia televisiva de serials de TV3, com Nissaga de poder, Laberint d'ombres o el cor de la ciutat, per posar alguns exemples.
L'autor del text de les cançons, és Miquel Desclot de qui ja li coneixem molts treballs per a cantates interpretades per les corals infantils del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. La batuta en mans d'en Salvador Brotons, gran director i també compositor.
El resultat ha estat molt bo, amb una gran interpretació musical, de qui destacaria el vent i la percussió, amb un gran final, el tutti que dóna nom a l'obra musical. Una esplèndida festa d'aniversari de l'Associació Catalana d'Escoles de Música (ACEM).

Es creien molt purs i ara els altres riuen

Tot plegat una mica de despropòsits, però parlar-ne... és allò de no fer llenya de l'arbre caigut. Ara que, si fossin uns altres... en trobaríem pàgines de diari senceres. S'ho havien de menjar tot, a casa i a fora, però no ha estat ben bé així. Era una posició fàcil, la més fàcil i vendible, però molt idíl·lica, utòpica, irreal.
Tot el que puja, baixa i a vegades ho fa de cop i s'emporta el que troba pel mig, i els altres s'ho miren i se'ls escapa el riure per sota el nas, però no ho poden fer gaire, perquè la història es repeteix i podrien passar d'un costat a l'altre fàcilment.
Seria bo aprendre de la història, i en aquest cas, adonar-se que allò que tu i els amics penseu i defenseu, pot resultar que només siguis tu i els teus amics els que esteu al davant d'aquell projecte. A vegades ens confonem i no sabem veure més enllà de la bombolla que ens tanca i no ens deixa veure més enllà.
Ara es barallen entre ells, i és entre ells que hauran de decidir qui té més suport per tornar a competir amb els altres, amb aquells que han menystingut, a qui han mirat per sobre les espatlles, però seria bo que es fes d'una altra manera, gràcies a l'experiència viscuda.
Però tot això podrà ser si l'anàlisi i valoració que s'està fent ara és sincera, perquè si s'està fingint i només es busca la manera de tenir més poder, podran sortir guanyadors, però la lluita exterior no la superaran.

Tot fa pensar que no canvia res

L'altre dia sentia en una tertúlia radiofònica com arribaven a la conclusió que a Espanya no hi havia lloc per un partit d'extrema dreta, perquè el PP ja els representava. Ho he dit també més d'una vegada en els escrits del meu blog, i veig que ho hauré de continuar defensant, que el PP no té res a fer a casa nostra, mentre es mantingui la dreta civilitzada de Convergència i Unió. És una sort que no ens passi com a la resta d'Espanya, on existeix de manera absoluta el bipartidisme, en què l'única alternativa a una proposta socialista és la dreta més rància i casposa.
No és estrany doncs, que el partit socialista tingui entre les seves files, i en llocs destacats, a personatges com el senyor Bono, que en altres contrades formaria part de partits dretans.
Aquest vespre llegia a Internet com molt probablement el PSOE cediria dos llocs a la mesa del Congrés, a CIU i PNB, ja que el PP vol mantenir les quatre places que li corresponen. La veritat és que el PP continua en la mateixa línia, de fer-se antipàtic i fer-ho servir per semblar més fort. Personalment crec que és una bona manera de donar ales al PSOE i de fer-lo aparèixer molt més dialogant. Per altra banda, però, sembla que el fet d'haver augmentat el nombre d'escons al Congrés, una vegada paït que no han pogut recuperar el govern, no els permetrà aprendre la lliçó i tot fa pensar que continuaran amb la mateixa tàctica de l'anterior legislatura. Seria bo que els altres partits, sobretot el PSOE que és qui té més diputats, aprenguessin a treballar sense obsessionar-se per l'actitud del PP, i sobretot sense que la pressió els desviï massa del trajecte.

Per quan les fallides d'ajuntaments?

Ho dèiem fa quatre dies: els diners al banc no guanyen res; val més que inverteixis en patrimoni. La gent comprava pisos, els promotors en promocionaven, els constructors en construïen, els bancs emetien hipoteques, els pisos vells no s'ocupaven, els pisos llogats no es cobraven, els lloguers antics no hi havia manera de desllogar-los...
Gairebé tothom parlava de la bombolla immobiliària, i uns pocs la negaven, i es continuava construint, amb un preu de venda cada cop més elevat, amb un valor de terreny increïble... Uns pocs continuaven dient que no hi havia risc de saturació del mercat, i el nostre país tenia un creixement del producte interior brut (PIB) més alt que a la resta de països veïns, i els ajuntaments tenien ingressos gràcies a les llicències d'obres... però tothom sabia que això acabaria, i fèiem els distrets.
Què llegim avui als diaris?
Titulars com: la compra-venda d'habitatges del mes de gener ha baixat un 42,7% a Catalunya; l'import mig de les hipoteques ha baixat un 3,08%; el nombre d'habitatges hipotecats ha baixat, aquest mes de gener, un 25,71%; la Generalitat ha ingressat un 5,6% menys per l'aturada del sector immobiliari... i els ajuntaments? sabem en quina situació es troben?
Resulta que fa anys i més anys que des de l'administració local s'insisteix a demanar un millor repartiment dels ingressos públics entre administracions, per evitar que els ingressos de l'administració local vinguin bàsicament de la construcció, per no dir de l'explotació immobiliària, per la venda de sòl, per la pèrdua de qualitat de vida. I ara que no es venen els pisos, i la indústria immobiliària està a punt de veure una desfilada de fallides, d'on vindran els recursos perquè els ajuntaments no facin també fallida?
La tendència és clara i el moviment cíclic ens porta cap avall, amb un increment de l'atur, una reducció de la circulació monetària, i un excés d'oferta difícilment absorbible per una demanda a la baixa.
En què invertirem? I els que ho varen fer amb l'actual pis hipotecat i saben que el preu actual està per sota del preu de compra? On són els promotors que fins fa poc es barallaven per adquirir més sòl urbanitzable? On són les magnífiques urbanitzacions a primera línia de mar?
Del mercat immobiliari no hi entenc; que algú m'ho expliqui.

Josep Benet, protagonista de la nostra història

Aquesta matinada ha mort Josep Benet, historiador i antifranquista reconegut, que ha estat clau en la transició democràtica. Avui, doncs és un dia de dol per a tots els catalans, en homenatge a una persona que ha dedicat bona part de la seva vida a defensar la nació catalana.
No sé si us passa a vosaltres, però, per a mi, Josep Benet és un personatge que ha despertat grans admiradors i també molts detractors. Les persones que han conegut Benet, difícilment es mostren indiferents. Contradiccions i mals entesos han voltat la figura de Josep Benet, que no l'hi han de restar mèrit ni reconeixements.
Penso que la decisió d'encapçalar la llista del PSUC no es va entendre i li va fer perdre molts simpatitzants que sí havien entès la seva candidatura al Senat, l'any 1977, al capdavant de l'Entesa dels catalans.
En un món que critiquem els partits polítics, no s'entén les persones que actuen segons la seva consciència, no sempre a gust dels partits polítics.
Benet no ha estat un polític amable, sinó que mai ha callat allò que pensava, defensava i creia, i això tampoc l'ha ajudat massa en el reconeixement que es mereix. Tampoc, un polític d'esquerres, al nostre país, té l'admiració i fidelitat que s'atorga a persones de la dreta, una dreta que no té res a veure amb la dreta espanyola, però dreta al cap i a la fi.
Encara que els conceptes esquerra i dreta d'avui no tenen res a veure amb el que representaven durant els primers anys de la transició, l'esquerra, a casa nostra, viu més al límit de la contradicció; l'esperit crític arriba a extrems castigadors, i sense arribar a ser regnes de Taifa, es creen molts corrents que dificulten el caminar plegats, i encara més el reconeixement dels seus líders i avantpassats.
Josep Benet ha parlat i ha escrit sense callar-se res, i això l'hi ha creat enemics, sobretot d'aquells que no acceptaven la crítica i que confonien el seu treball amb la seva persona.
No em correspon defensar la persona de Josep Benet, perquè es defensa per ella mateixa, i al marge de les desavinences que pot haver originat, ningú podrà negar mai que és una figura de la història de Catalunya que quedarà per sempre a la nostra memòria.

Final de festa

Esperes els dies de festa per poder fer tot allò que se't fa difícil de conjugar amb la feina diària, i quan arriben tens ganes de mandrejar, i amb prou feines trobes temps per posar-te al dia. De la mateixa manera que s'acostuma a dir que els cansats fan la feina, també podríem afegir que quant més temps tens, menys feina fas.
Fet i fet són quatre dies, excepte per a qui ha gaudit de vacances, i quan te n'adones ja han passat. És cert, però, que aconsegueixes desconnectar una mica, encara que no del tot, i això ja t'ajuda a reposar i plantejar la nova tanda, ara ja fins a les vacances d'estiu, més lleuger.
En la meva tasca com a regidor també ha estat important poder tancar, abans de festes, el llarg període que ha suposat la creació i nomenament de la figura de cap de recursos humans; una figura que resulta imprescindible per a una bona gestió dels recursos personals, i que estranyament no ha existit fins ara al nostre Ajuntament. La injecció de professionalitat que necessitàvem, serà un respir personal, també per al conjunt del govern, i per als mateixos treballors i treballadores municipals.
I els fills cap a la recta final del curs; en un cas com a final de cicle, amb moltes ganes de sentir-se dels grans.
I l'Athlètic ja va vuitè! després d'uns anys de patiment, seria bo que no es mogués d'allà dalt i no ens reservés per al final de la lliga cap més sorpresa. És un orgull poder estar competint amb gent de casa, davant d'equips carregats d'estrelles, encara que alguns s'estrellen.
Nosaltres no tenim operació tornada, perquè no ens belluguem, en tot cas els veiem venir, encara que aquest any s'han llançat més a muntanya.
Us hi heu fixat? també he desconnectat de les notícies del dia. Demà ja serà una altra cosa.

Bono, president del Congrés

Aquests dies els partits polítics estan acabant d'enllestir els preparatius per començar una nova legislatura, amb el PSOE com a força més nombrosa, sense majoria absoluta. Els possibles pactes i la seva negociació no són els únics treballs d'aquests dies; també és temps d'escollir les persones que hauran d'estar al capdavant de ministeris, i evidentment el nomenament dels presidents del Congrés i del Senat.
Diuen que Bono és el gran candidat per ocupar la plaça de president del Congrés, després que Zapatero l'anés a buscar i li ho prometés. En aquesta ocasió tot fa pensar que complirà la seva promesa.
A mi no m'agrada. No m'ha agradat mai el senyor Bono, ni pel seu espanyolisme radical i anti-nacionalista, ni pel seu socialisme descafeïnat, o fins i tot per la seva simpatia amb una jerarquia eclesiàstica gens present en les meves oracions.
Entenc que Zapatero pensés en Bono, pel que representa dins el partit. No fa tant temps que es varen enfrontar i Zapatero va guanyar per un escàs marge. Ja en aquesta ocasió el PSC va ser clau perquè Zapatero fos nomenat secretari general del partit socialista. Maragall el va avalar, però no li va servir per evitar caure en desgràcia pocs anys més tard.
Després hi ha hagut més ocasions en què la gent del PSC i els votants socialistes catalans han donat suport a Zapatero, resultant ser clau en el resultat de les dues eleccions generals. Un suport obtingut tot i l'incompliment de promeses electorals com la defensa de l'Estatut o el traspàs de rodalies.
Zapatero és conscient que ha de tenir en compte Bono, no perquè li tingui cap deute pendent, sinó perquè necessita el suport de bona part dels simpatitzants socialistes de la resta de l'estat espanyol, molt crítics amb les postures federalistes i autonomistes.
Aviat ens trauran de dubtes, i podrem llegir els noms als diaris. Començarà una nova legislatura, i la meva confiança és que sigui més sensata que l'anterior; que el PP busqui una estratègia diferent a l'atac persistent i reconegui que sense el canvi, té difícil tornar a governar, i que el partit en el govern es cregui l'espanya de les autonomies, si més no la d'aquelles que ens ho creiem i ho reivindiquem. Hauria de ser la legislatura clau per solidificar una política progressista i d'esquerres, una legislatura per treballar de veritat. Ben mirat, potser Bono, a la presidència del Congrés, tampoc podrà fer cap nosa.

Calamarsada al Maresme

Ha arribat la primavera, després d'un hivern molt sec i no massa fred, i sembla que anem enrere, cap a l'hivern. De fet, els qui ens agrada les temperatures baixes i la pluja, ja ho voldríem, perquè des de fa uns quants anys, amb alguna excepció, estan resultant molt avorrits.
Aquesta tarda a Arenys hem vist caure calamarsa, però comparat amb les imatges que hem pogut veure de poblacions properes, no ha estat res de l'altre món.
De la mateixa manera que recordo les nevades de la meva infantesa, a Vic, també tinc record d'una gran tempesta de pedra, la diada de Santa Anna, el vint-i-sis de juliol, quan jo devia tenir uns quatre anys. Durant molt temps vàrem poder veure els desperfectes que va fer a les teulades de les cases veïnes. Ara algú diria que això no passa: no neva tant, no fa tan fred. El problema, però, és l'aigua i la manca de pluges. Les reserves dels pantans s'han reduït de manera alarmant, i encara que ara es posi a ploure, sabem que passats uns mesos, tornarem a estar patint per si plou o no ho fa.
M'imagino que ens hem d'anar acostumant a la situació i treballar per trobar mesures correctores al malbaratament d'aigua, i consensuar la manera de fer arribar l'aigua a les concentracions urbanes, sense haver de fer perillar les collites de pagès.
Aquesta nit la vetlla pasqual. Per aquelles persones que hi creieu: bona Pasqua!

Les lluites internes s'exterioritzen

Ahir fent zapping a no ser quin canal, vaig veure un tros de no ser quina pel·lícula on sortien les trifulgues arran de l’assassinat de César, amb Marc Antoni de protagonista. Avui llegia la notícia del llibre de Jordi Mercader “Mil dies amb PM”, on sembla ser que explica les causes de la caiguda en desgràcia de Maragall, dins el PSOE i el mateix PSC. Arran dels mals resultats d’ERC a les eleccions generals últimes, han sortit a la llum les velles discrepàncies entre els seus líders i ha retornat l’exalcalde de Puigcerdà, liderant un corrent crític.
Salvant totes les distàncies, són tres casos de lluites internes per aconseguir el poder. Ja sé que algú em voldrà fer creure que no es tracta tant de poder com de liderar un projecte de futur que beneficiï a tothom, però ja som una mica grandets.
M’imagino que tots entenem que aquestes picabaralles, a vegades pujades de to, existeixen a tot arreu, a dins de tots els partits, i sinó feu un repàs des dels més grans, Bono-Zapatero, al PSOE; Aguirre – Ruiz-Gallardón, al PP; Mas-Duran, a CIU; també dins el PNB i fins i tot Ciudadanos... Per què?
Si la política és un acte de servei al poble, per què tantes traves i cops d’estat? Si no comporta poder, per què tan interès en trepar dins els partits?
La meva reflexió us l’estalvio, però no hi passeu de llarg. Jo, des de que vaig prendre la decisió de presentar-me en unes llistes, amb opció de sortir escollit, l’he anat fent, i he estat capaç de saber-hi veure la llum del voluntarisme, de l’esperit de servei, i això sempre passa quan no hi ha intencionalitat de perpetuar-se en la política.
No sé si estareu d’acord amb mi, però jo hi crec fermament: hi ha una gran diferència entre les persones que han decidit que la política sigui la seva professió i mitjà de vida, i aquelles que entenen el seu pas per la política com un fet efímer, amb data de caducitat. Hi ha una gran diferència entre responsabilitat vers els electors que t’han votat, i necessitat imperiosa de mantenir la seva fidelitat, per poder continuar al capdavant. Quanta més pressió es té per no quedar a fora, més tripijocs calen dins les estructures dels partits. Estic content perquè he tingut l’oportunitat de sortir escollit per treballar per al meu poble, i només tinc la responsabilitat d’actuar en conseqüència, que no és poc, però estic alleugerit de qualsevol altre lligam, que em podria prostituir.

La feina silenciosa i constant

La satisfacció d’observar com es va avançant en la feina, sempre endavant, sense córrer massa, però tampoc encallant-nos, sortejant dificultats a vegades fruit de la inèrcia de molts anys de no haver fet el pas que calia, o bé per la manca de suport i empatia, no ens pot fer adormir en la glòria i oblidar que encara queda un llarg camí per anar traçant, polint i preparant per a la gent que vindrà després.
Tots coneixem, al treball o a casa amb la família, que hi ha unes accions imprescindibles perquè tot funcioni, si més no eficientment, que no destaquen per elles mateixes ni et permeten lluïment, però que sense elles difícilment es podrien assolir resultats. Aquesta feina de formigueta, però constant, és al cap i a la fi, la que més satisfacció et dóna si ets capaç de ser-ne conscient, sense esperar els elogis dels altres.
Aquest és el treball de cada dia, de la gent que deixa petja, molt més que la d’aquells que tot ho acaben en foc d’encenalls. És veritat que triga més a valorar-se, i la història ens ha ensenyat prou exemples en què el reconeixement ha arribat massa tard. D’aquí la importància que dono a la capacitat de treball d’aquelles persones que sense fer soroll tiren endavant el seu projecte.
Ho podem aplicar a tot arreu, cadascú allà on participa, en el meu cas assumint la responsabilitat compromesa per quatre anys de servei a la meva vila, organitzant una maquinària, per ella mateixa feixuga, com és l’administració pública, i la local concretament, procurant que sense que grinyoli res, ens puguem situar al segle que vivim, amb un millor i més ampli servei als administrats.
Millorar les eines de treball, perquè és un deure vers el treballador municipal i alhora la millor manera d’oferir més bon servei al vilatà. Millorant l’organització municipal amb la creació d’un nou servei, que precisament té competències en organització, redefinint el marc de treball i negociació laboral, i ampliant horaris i punts d’atenció a l’arenyenc.
Com deia al començament de l’escrit, és una satisfacció observar el camí recorregut, i una responsabilitat ser conscient del camí que encara ens queda. El convenciment és que d’aquí a quatre anys tindrem una administració modèlica, amb els mateixos protagonistes.

L'alzheimer i la dignitat

Arran de les darreres notícies sobre malalts d'alzheimer coneguts per tothom, ha fet que les persones que tenim la sort de no comptar amb cap familiar o conegut pròxim que pateixi aquesta malaltia, hi haguem pensat i reflexionat.
Ha de ser realment trist veure com aquella persona que has vist créixer i treballar per teixir-se un futur, amb esforç; aquell home o dona que ha aconseguit una posició, que s'ha fet respectar... comença un camí regressiu, perdent la independència assolida, per acabar oblidant qui és i amb qui conviu, quina ha estat la seva història, per acabar essent un ésser vegetatiu.
Algú he sentit que parla de pèrdua de la dignitat, però jo no hi estic d'acord; aquella persona que pateix la malaltia es manté digna perquè no li falla l'ètica, ni la moral, ni els valors; no és un atac de supèrbia ni de vanitat; no és una conseqüència de la seva actitud ni febleses.
Res a veure amb l'alzheimer són els comportaments que a vegades apreciem de persones a qui hem valorat i respectat, però arriba un dia que t'adones que tot plegat era fatxada molt ben dissimulada; quan observes que al darrera hi ha rancor; quan veus com es deshonra a si mateix i queda en evidència, i arribes a passar vergonya aliena.
No voldria cap final com aquests per a les persones que estimo. Considero que les persones es mereixen una vellesa amable, conscient i compartida, i no és just que la malaltia t'aïlli dels teus, t'aïlli dels que t'estimen, t'aïlli del món, però si hi ha una situació deplorable és acabar essent patètic i incapaç de reconèixer les pròpies limitacions.

Més Tibet

Continuen les declaracions sobre els fets del Tibet, i ja en són força els que demanen que s'estudiïn mesures per fer evident el rebuig a l'actuació de les forces policials xineses. El fet que enguany es celebrin els jocs olímpics. Algú diria que potser per això han succeït els fets. Bé aquest algú és el propi govern xinès, que hi veu una intencionalitat mediàtica.
Anys enrere calia buscar la millor excusa per fer-te ressò, però ara, al segle XXI no és gens fàcil mantenir l'hermetisme, amb mitjans de comunicació tan tafaners i immediats, encara que en models estatals dictatorials, resulta complicat poder-hi entrar per conèixer què hi està passant.
Sigui el que sigui, avui estem parlant del Tibet, i no és d'ara que estan patint la repressió xinesa. Serà que en aquesta ocasió s'ha actuat amb més virulència? La causa són els jocs olímpics? S'ha perdut la capacitat d'amagar la realitat, de dissimular la injustícia, de fer tapar la boca?
La vida continuarà, adoptin l'actitud que adoptin els grans mandataris occidentals. Hi ha molts interessos en joc, i la Xina és una potència mundial en estat de gràcia. Veurem què pesa més, però sembla que no hi haurà gaires sorpreses i la història es repetirà. Sempre reben els mateixos.

Catalanitzant el Tibet

Sempre m'ha cridat l'atenció l'afició de molts en les comparacions en qüestió de nacionalismes i sobiranismes; en analitzar realitats d'altres països a partir de la nostra; en voler explicar-ho tot a partir de nosaltres mateixos.
Avui, llegint la notícia sobre la manifestació a favor del Tibet, davant el consolat xinès a Barcelona, m'he adonat que estava passant el mateix de sempre, i em venien al cap també les preguntes de sempre. Els catalans, per la nostra història, tenim una tendència natural a defensar els febles, els perseguits, els explotats. Potser per això tindrem assegurat el regne dels cels. A l'hora de valorar o analitzar situacions com la del Tibet ara o la de Kosovo fa uns dies, cal tenir els ulls ben oberts i no errar en el diagnòstic.
En el cas del Tibet, estem parlant de religió o política; de creences o sentiments; de fe o sobirania? No seré jo qui posi en dubte cap dret ni critiqui cap reivindicació independentista, simplement poso sobre la taula els fets i els acompanyo d'interrogants.
Recordo que en la guerra del Golf, la de Bush pare, tots patíem pel pobres kuwaitians... després vàrem conèixer coses, que alguns no ignoraven, però que la majoria sí. També em ve a la memòria l'Afganistan. Sabeu quan va ser que Occident es va posicionar i emprenyar de veritat? No va ser quan vàrem conèixer els maltractaments a les dones, sinó el moment que varen destruir els budes de Bamiyan.
És evident que la història no deixa en massa bona posició les mesures polítiques i socials dels governs xinesos, i que es pot entendre fàcilment la defensa dels tibetans i el Dalai Lama, però, per salut pública, és bo que no ens deixem portar per mimetismes, sinó que si hi estem interessats, és bo que ens documentem i fem abstracció de la nostra realitat.

La consort fa catúfols

De fet no és la primera vegada que la senyora Ferrussola n'engega alguna que ràpidament recull la premsa. Quan s'ostenta un càrrec, encara que sigui per parentiu, un ha de saber que no pot dir qualsevol cosa, o bé en tot cas ser conscient que la repercussió és més gran.
Aquesta vegada diuen que va lamentar que el president de la Generalitat es fes dir José, en lloc de Josep, i que no parlés millor el català. Ràpidament sembla ser que el seu espòs, el molt honorable Jordi Pujol, va sortir a contradir-la i positivar el fet que una persona nascuda fora de Catalunya, amb el castellà com a llengua materna, hagués pogut arribar a ser nomenat president.
M'imagino que de les dues posicions, la del president deu ser la que més defensors té, encara que només sigui perquè és la políticament correcta. Una altra cosa és el que es pugui barrejar sobre preferències i discriminacions mal amagades.
Us haig de confessar que la senyora Ferrussola sempre m'ha caigut bé. També és cert que no l'he tractat, però m'ha semblat molt natural i allò que en castellà diuen "campechana" i que nosaltres catalanitzem per "campatxana".
Recordo una vegada, a la sala dels miralls del Liceu, crec que era en motiu del Mundial de Futbol de 1982, que la Coral Canigó de Vic vàrem organitzar una anada a l'òpera, a la representació de Juli César, de Haendel, i en algun dels entreactes vam coincidir amb la senyora Ferrussola i vàrem intercanviar algunes paraules, sobre Vic i la gent de la plana.
No crec que sigui l'edat, doncs no és tan gran, sinó més aviat la seva naturalitat que li fa dir coses que es poden pensar, però que no queden gens bé quan les sents a dir.
En el fons, però, trobaríem prou gent a qui la catalanitat es demostra en els símbols i en les arrels. El que passa, però, és que cada vegada és més difícil buscar exemplars de pura raça que portin valor afegit a la societat. Molts s'hi perden, i confonen les coses. Anant per aquests camins, és quan no s'arriba enlloc, i es fan evidents els fracassos.

El Premi Rosalia Rovira 2007 a Arenys de Mar

"Ona poètica: Salvador Espriu, 22 anys de la seva mort" de Ràdio Arenys (Arenys de Mar): Per la qualitat, l’enfocament i el criteri pedagògic del programa, que pot ser emès per d’altres ràdios municipals catalanes.
Aquesta era la notícia que ens arribava ahir la nit, des de Granollers, on varen tenir lloc els 27ns Premis de la Comunicació local, en que una vegada més Ràdio Arenys s'emportava un premi.
Ràdio Arenys té una llarga història, amb moments brillants i d'altres més plans, però que representa amb dignitat i orgull el fet que sigui l'emissora degana de les ràdios municipals del país.
A la 23a edició del Premi Rosalia Rovira, el programa dirigit per l'arenyenc Miquel Vila va obtenir el primer premi que fa justícia a una brillant trajectòria del seu autor, sempre vinculat al món de la cultura, i de manera especial a la poesia.
És un orgull pels arenyencs que la nostra emissora de ràdio sigui notícia per esdeveniments positius, i això és un presagi per pensar que estem en el bon camí, i que de la mateixa manera que fa pocs dies ens felicitaven per ser la primera emissora local a fer el pas de convertir-se en Entitat Pública Empresarial, puguem llegir ben aviat bones crítiques de l'evolució de la nostra Ràdio Arenys.
Felicitats a tots els treballadors i col·laboradors de Ràdio Arenys, i especialment a Miquel Vila i les persones a qui cal imputar l'èxit del premi aconseguit la nit de divendres.

És qüestió de temps

No es poden gastar tots els cartutxos de cop, perquè la vida és llarga i si no es racionen et pots quedar sense munició abans d'acabar la feina. Era previsible que passés, perquè era massa pólvora concentrada, jo penso que mal utilitzada, massa repetitiva i poc original.
A la llarga, doncs, s'acaben els recursos i es converteix en la cançó de l'enfadós, i tot aquell que ha estat enredat comença a obrir els ulls i s'adona de què ha estat víctima, i de qui. Però encara ha de passar més temps perquè caiguin més decorats. Alguns ja són força evidents i els veus puntualment cada trenta dies, d'altres han quedat més dissimulats, però ja es comencen a endevinar coses, sobretot per les interrelacions.
Lluny, però, del que podria semblar i en el fons agradar, no és tant una qüestió personal com de dignitat de qui la perd davant de persones, potser més indefenses o que estan menys preparades per aguantar calúmnies o enveges. I això s'aprèn de jove, sobretot si ve de família, si s'ha vist al pare actuar d'aquesta manera.
I a això s'hi suma l'exercir sobre el que un no està preparat, sense adonar-se que s'està cometent un greu error, no sé si d'imprudència o d'injustícia, quan s'aprofita per mofar-se dels altres i menystenir-los, pel simple fet de pensar diferent, o de sentir-se més autèntic.
Es pot pensar diferent, dir-ho i defensar-ho, però no és motiu d'insult o mofa. Seria bo reflexionar-hi, encara que qui ho dirigeix té clar que no busca opinió, sinó inculcar la seva i sortir a la primera pàgina amb posat de no haver trencat mai cap plat. Tard o d'hora, la veritat aflora i tot es posa al seu lloc. No en tinc cap mena de dubte.

Urgències

Sortosament, i toquem fusta, la nostra família no ha sovintejat massa els hospitals, però això no vol dir que no ens hi haguem passat algunes estones; aquest vespre podríem batre algun récord, segons pot semblar fent una ullada general a la sala de recepció.
Més aviat ho hagués dit; acaben de cridar a l'Ignasi.
Només li han fet quatre preguntes, per fer-li la fitxa... Tornem a sortir i ens trobem a uns coneguts d'Arenys que també han vingut a Mataró, a urgències.
A la sala, hem coincidit amb una família de raça gitana, multitudinària, impossible de comptar: vint-i-cinc, trenta... Ells ja marxaven i han deixat rastre: molta feina per al servei de la neteja.
Una sala d'espera del servei d'urgències convida a la lectura, i al diari veig la notícia de la dimissió del governador de New York, per escàndol sexual. No els acabo d'entendre; una societat més preocupada pel sexe que per les armes, però amb uns polítics força propensos als escàndols sexuals.
No sé trobar la notícia de les dimissions de Zaplana i Acebes. Deuran sortir a la premsa de demà. Sí que parla de les desavinences Carod-Puigcercós, i dels problemes que tindrà Zapatero per aconseguir ser nomenat president a la primera volta (diuen que és qüestió del PSC que no veu bé un pacte estable del PSOE amb CIU).
Ah! i el Constitucional deixa fora als anomenats jutges conservadors i equilibra les forces.
I la nit dóna per més, però jo ho deixo aquí. Han passat a netejar les restes del tsunami. Continuem esperant. Bona nit.

Abat Cassià Maria Just

La memòria és efímera, i cada vegada és més fugaç. A vegades fa l'efecte que el passat és com si no existís, i el que es recorda és motiu de mofa per qui no l'ha viscut, o si més no, se li dóna poca importància.
Avui, mig adormit, amb la ràdio que em despertava, m'he assabentat de la mort de l'abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, un exemple de l'Església compromesa amb el poble, una realitat ben diferent a la d'avui. Una persona bona, compromesa socialment i també amb la nació catalana.
Viva expressió del sentiment que per a molts ha significat Montserrat, va ser molt actiu en els darrers anys del franquisme, sense que el pols li tremolés. Cassià M. Just, va ser un molt digne successor de l'abat Escarré.
Amb la mort de personatges com l'abat Cassià M. Just, els catalans quedem una mica més orfes, i em produeix una certa nostàlgia, d'un temps amb més sintonia entre les persones que reivindicàvem uns drets que la dictadura franquista ens negava, i amb una església arrelada al nostre poble, defensora igualment de la identitat catalana.
Al cap dels anys hem aconseguit fer fora la dictadura, però també ens hem distanciat i no hi ha la sintonia d'abans, i l'església jeràrquica queda molt lluny de la realitat social del nostre poble. Em resisteixo a pensar que abans anava més bé, però no puc deixar d'enyorar la simplicitat de moltes actituds, sinceres i compromeses, que avui costa de trobar.