Himne a Sant Zenon

Cantem un himne a Sant Zenon

Patró d'Arenys, la gaia vila,

que els nostres enemics confon

i ens fa la vida tant tranquil·la,

Honor i glòria a Sant Zenon!

Honor i glòria a Sant Zenon!

En l'alba sangonent del cristianisme,

els senyalats amb l'aigua del Baptisme

d'esclaus rebien el vil tractament.

Convertits que vau ésser a la llei nova

Vós i els vostres companys de dura prova

vau suportar sense defalliment.

Cantem….

La fe dels cristians us sostenia

i amb més força afirmàveu cada dia

que només de Jesús éreu soldat.

Ben aviat la paga us era dada

que a la mateixa vall verda i gemada

i com Sant Pau fóreu decapitat

Cantem…

Quan Arenys caminava amb passa incerta

confiant que estaríeu sempre alerta,

us escollí per guia i per Patró.

Ha conservat fidel vostre guiatge

i d'un pom de verol us fa homenatge

un cop cada any i us porta en processó.

Cantem…

Amb ella ha nascut el PP de Catalunya

Us haig de dir que m'ha decebut. Avui quan venia de Mataró escoltava, com acostumo fer diàriament, la tertúlia de Catalunya Ràdio de les 3h, i una de les tertulianes era la Montserrat Nebrera, que aquest cap de setmana optava per la presidència del PPC, que finalment ha recaigut en la candidata de Rajoy, la senyora Sánchez Camacho.
S'ha de dir que entre els tertulians hi havia el mataroní Manel Cuyàs, amb qui no és fàcil discrepar i que defensa molt aferrissadament tot i tots els que estan vinculats a CIU, sobretot a Convergència. Malgrat tot, però, en una tertúlia o en un debat, s'ha de respectar les regles del joc, i això vol dir escoltar, no tallar els altres quan parlen i després rebatre allò que un o una no hi està d'acord, contundentment, si es vol, però amb educació.
No he seguit gens la vida política de Nebrera, però tampoc m'ha passat desapercebuda, sobretot el temps en què feien un bon tàndem amb Josep Piqué, i la veritat és que trobava que era una dona valenta, decidida i amb una gran voluntat per defensar les seves idees i saber-les explicar. Avui, però m'ha decebut, i això que només he escoltat un quart d'hora de debat, el que tardo per arribar a Arenys, més o menys.
És cert que han començat a qüestionar de manera força directa la seva figura, discurs i actitud, i ella no intervenia, però la cosa no ha durat massa temps, i després d'una intervenció ha estat impossible que deixés parlar els altres, i no ho feia amb massa delicadesa, ni ho argumentava. Era aquella situació en què un intenta obstaculitzar les intervencions de l'altre, a base de sorolls, respostes inadequades, actitud defensiva a base de l'atac, que podria arribar fàcilment a l'insult o potser no tant, però amb algun comentari fora de text potser sí. Que no, que aquesta no és la manera!
Ara, a Internet, llegeixo que amb ella ha nascut el PP de Catalunya, donant a entendre que l'altre sector, l'oficial, correspon al PP a Catalunya. Continuarà dins el PP sota la direcció de Sánchez Camacho? Serà un corrent intern? Sortirà del PP? caldrà anar-ho seguint.

Els polítics no són tan diferents

No és en política només on cadascú fa la lectura que vol dels resultats electorals. Ahir diumenge, que es votava la moció de censura contra el president del Barça, un cop es varen conèixer els resultats, els diferents interessats varen reaccionar a la seva manera i, si escoltes a un o altre no es posen d'acord.
Em diuen, ja que jo d'aquests temes futbolístics no n'estic gens informat, que va ser el president Núñez qui va canviar els estatuts, després que l'actual president li presentés una moció de censura. En aquell temps n'hi havia prou en superar en nombre de vots al contrincant per guanyar la moció. Ara cal el 66%, amb la qual cosa amb un 35% dels vots salves la papereta. L'altra cosa és què en penses de resultat, i si amb un 35% et pots sentir guanyador.
Si el futbol és passió, es fa difícil endevinar què pot passar a la primera de canvi. Com es rebrà el president quan arribi a la llotja, o l'entrenador a la banqueta. De què dependrà tot? De l'estira i arronsa de la moció? Dels mals resultats de l'any passat? dels fitxatges que facin durant l'estiu?... doncs dependrà de les expectatives creades, i això s'ha de treballar bé, perquè un equip com el Barça té uns seguidors que només els val la victòria. En la pràctica s'han d'acontentar amb el que troben, encara que escridassin el que vulguin.

Nadal, Iceta i el concert de Sant Zenon

Quan he arribat a casa he mirat a Internet quines eren les notícies més recents. He vist que en Nadal ha guanyat el torneig de Wimbledon, i ara em queda el dubte si els arenyautes el felicitaran perquè és mallorquí, o el deixaran de banda i criticaran qui el felicita, perquè és espanyol i li agrada el Madrid. Avui ja pots sentir de tot, però el que fa més gràcia és que es pontifica qualsevol anècdota. Si em permeteu, jo felicito en Rafa Nadal perquè considero que és un gran esportista i que s'ho ha guanyat a pols.
L'altre notícia ha estat la clausura del congrés del PSOE a Madrid. Ha estat una notícia sense sorpreses ja que quan es té el vent de cara tot són alegries. És quan pinten bastos que surten els problemes, i sinó els hi ho demaneu al PPC com ho tenen això de la Nebrera i la Sànchez-Camacho. Després diran que els catalans no els entenen.
El PSOE ha clausurat el congrés amb la proclamació de Zapatero com a Secretari general del partit, amb el 98,92% dels vots (no sé si en aquests casos l'1,08% està pactat d'entrada perquè no surti el 100%, o bé es tracta d'errors a l'hora d'emetre el vot).
A la nova executiva hi haurà com a vocals els catalans del PSC Carmen Chacon i Miquel Iceta, els quals m'imagino que hauran de ser els portantveus de les voluntats del PSC i conseqüentment del govern català. Cadascú que pensi el que vulgui i valori si amb ells podem tenir esperances que el procés de recuperació de competències i recursos vagi endavant, o no. Era clar que si algú d'aquí hi havia d'anar a parar havia de ser d'aquesta línia i no pas de cap altra. Ningú acceptaria un suïcidi polític.
Però avui jo tornava del concert de Sant Zenon, un concert que ha vingut precedit per una reunió a les 9h del matí, la tertúlia del grup municipal a la ràdio, un dinar d'amics, la migdiada i l'espectacle dels castellers de Mataró, els capgrossos. El concert era a l'Església de Sant Maria d'Arenys de Mar, i estava plena de bat a bat, un fet que no és habitual.
El Cor l'Aixa ens oferia la Petita Missa Solemne de Gioacchino Rossini, per a Cor, quartet vocal, piano i harmònium, sota la direcció de Jordi Lluch. Els solistes eren Susana Crespo, soprano; Elisenda Arquimbau, alto; Josep Lluís Moreno, tenor, i Jordi Boltà, baix. El pianista en Joan Miquel Hernández i a l'harmònium la Carme Godall.
La missa no la coneixia, ni tampoc associava una missa a Rossini. L'obra no és senzilla i hi ha uns fragments de solista força complicats. El treball del cor és important i digne de ser tingut en compte, i el repte d'en Jordi Lluch, sempre al límit per poder fer gaudir a cantaires i públic.
El concert ha estat realment un concert de festa major, d'aquells que no acostumem veure fora de Barcelona, i és d'agrair que ens donin aquesta oportunitat.
La peça, us haig de dir que no m'ha entusiasmat. He trobat moments brillants i d'altres de molt avorrits. I això no li dono la culpa als intèrprets sinó en tot cas a la partitura, o a les dificultats que tenia per seguir el concert amb atenció.
M'ha agradat el "Cum Sancto Spiritu" el cor final del Glòria, en forma de fuga, i també l'ària de soprano "Crucifixus" del Credo. També destaco "Et resurrexit" del Credo, per a cor i quartet solista, i he trobat molt interessant el moviment final "Agnus Dei" per a alto i cor. Crec que és un gran final per a una extensa obra de Rossini.
Tinc ganes de tornar-la a sentir, perquè com en totes les peces, necessito escoltar-les més d'una vegada per arribar a entrar-hi i gaudir-ne. No sé si després d'escoltar-la més vegades canviarà la meva opinió sobre la peça; en tot cas, però, una felicitació per al Cor i tots els protagonistes del concert, per la vetllada musical amb què ens han obsequiat.

Llengua i política

Una vegada més la llengua és protagonista de les notícies al nostre país. Què està passant? passa que la llengua continua essent motiu de discussió política. No interessa gens el debat sobre els resultats de la immersió lingüística, o del grau de coneixement del castellà, una vegada acabats els estudis. Defensar així el castellà és la manera de posar fre al procés de recuperació dels drets del poble català.
El govern s'enfronta ara amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre les tres hores de castellà a primària. El PP diu que es partirà la cara per defensar el castellà, i que la sentència obliga impartir la tercera hora. El problema és considerar que els catalans, i el govern al capdavant, estem atacant el castellà. El PP, que sembla ser que vol recuperar vots a Catalunya, hauria de saber que els catalans el que pretenem fer és salvar el català; que si hi ha una llengua en perill és la catalana, i que la defensem no pas per dur la contrària a l'estat espanyol, sinó perquè és la nostra llengua, la llengua pròpia del nostre país.
El que sap més greu és que no es tracta tant d'una discussió entre partits espanyols i catalans, sinó que CIU sembla interessada a que el govern català, liderat pel PSC, tingui problemes per poder dir que amb ells la cosa seria diferent. En lloc d'anar junts, una vegada més ens barallem entre nosaltres, i d'aquesta manera no ens en sortirem.
Seguirem atents al desenllaç de tot plegat, i ens fixarem si el president Montilla té prou influència a Madrid, perquè tot quedi en un posicionament del PP i no de tots els partits espanyols. Zapatero i el PSOE són conscients del paper que ha jugat i juga el PSC, i no pot jugar-se-la, encara que això és partir de la idea que els diputats i diputades del PSC a Madrid estan per la feina, però a vegades tinc els meus dubtes, sobretot escoltant segons quins comentaris de diputats molt propers.
Confio que ERC hagi après dels errors i jugui un paper important, fent costat al PSC, en la defensa del model català d'immersió lingüística, i no es deixi entabanar pel cant de les sirenes de CIU. Un PSC fort a Catalunya és una garantia per a la bona sintonia del PSOE.

Sant Zenon gloriós!!!

Hi hauria molts temes per parlar, però deixeu-me que us digui en quatre línies que avui iniciem els actes de la Festa Major d'Arenys de Mar. Una vila marinera amb un patró de qui n'estem molt orgullosos: Sant Zenon.
Avui hi ha el tret de sortida amb el pregó que enguany va a càrrec de la gent de la "Penya Apa anem-hi" que enguany celebren els 25 anys.
Són molts els actes que tindran lloc fins al dia 9 de juliol, dimecres, que és el dia del Sant Patró. Us recomano que mireu els actes programats i si no viviu massa lluny, ens feu una visita que de segur serà del vostre agrat. La varietat dels actes, per a petits i grans, melòmens i amics de les arts, i molta festa popular, configuren una oferta que el govern municipal ha preparat per a tots els vilatans i vilatanes i les persones que ens vulgueu visitar.
Us deixo perquè no em vull perdre el concert de la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar que inicia els actes del pregó i brindis. Que tingueu un bon cap de setmana, i si veniu per Arenys, Honor i Glòria a Sant Zenon!

La corbata

Avui, mentre anava a casa m'estava preguntant si en parlaria o no en parlaria. De fet tenia prou motius i, a més, deixaria en ridícul el que pretenia ser la prova del delicte. No, no hi havia delicte i l'acusació particular ha patinat, una acció que no és permesa al Ple Municipal.
Quan ha estat l'hora d'escriure he llegit l'anècdota de la corbata del ministre i he pensat que seria millor tema, i així ningú s'enfadaria, que demà hi ha el pregó de la festa major, i dissabte aniré a Vic, que és Sant Miquel dels Sants, i hem d'estar alegres.
Corbata? recordeu aquell conseller que anava sense corbata? Va escandalitzar-ne a més d'un. Com hi anàveu al Liceu? sense corbata? i en els casaments d'etiqueta?
No sé què en penseu i quines experiències teniu amb la corbata, però jo tinc una colla d'anècdotes relacionades amb la corbata.
De petit tenia una corbata amb goma; aquelles que s'estiraven i algun graciós te la deixava anar de cop... Quan va ser l'hora de fer el servei militar, vaig optar per fer milícies, per aprofitar els parèntesis dels estudis universitaris. Vaig preparar-me per alferes i necessitava fer-me unes fotografies amb l'uniforme que m'havien deixat. Recordo que vaig anar a una casa de fotografies de la part baixa de les Rambles, i vaig demanar que em fessin el nus de la corbata, perquè no me'l sabia fer. Era una senyora i finalment va ser un client de la botiga qui ho va fer.
A la Coral que cantava varen voler instaurar un uniforme. Els homes havíem d'anar amb corbata. Jo vaig escollir un corbatí. El curiós del cas va ser que al cap de pocs concerts, érem una bona colla que portàvem el corbatí. Havia esdevingut l'uniforme.
Al llarg dels anys m'han deixat corbates, i me n'he arribat a comprar un parell, però no les he amortitzat.
La darrera anècdota va ser la setmana passada, quan em va venir de cop al cap que potser els nuvis a qui casava, voldrien veure'm la corbata al coll. Vaig dubtar per uns moments, però al final hi vaig anar sense. Em va alegrar veure que entre els assistents n'hi havia que tampoc en portaven.
Se'ns pot obligar a portar corbata? Perdem credibilitat o és una falta d'educació assistir a algun lloc sense corbata? Suposo que vindran més anècdotes, unes anècdotes que no viuran aquells que acostumen a dur-la.
Avui ha estat el ministre Sebastian i ha tingut el suport de Corbacho. El senyor Bono vol que els diputats vagin en corbata. És obligat l'ús de la corbata per anar al Congrés? És un acte oficial? Quin serà el proper lloc on em violenti pel fet de no dur corbata? Necessitem referents. No ens agrada ser únics, o almenys a mi. Si no fos això, em veuríeu amb barret, com el meu avi.

Recessió i optimisme

El president del govern espanyol diu que Espanya no entrarà en recessió i promet que mantindrà els ajuts socials. És important que sigui així i no es quedi en un discurs sense fonament. Si en alguna cosa es pot diferenciar un govern socialista d'un govern del partit popular ha de ser precisament en la seva política social i cal que s'ho cregui i ho intensifiqui sobretot en moments en què l'economia no passa per una bona ratxa. Els efectes de la Llei de la dependència tenen molt que desitjar, i no voldria pensar que s'ha fet massa propaganda pels resultats que s'obtenen.
Zapatero ha parlat de manera força optimista, quan presentava les mesures econòmiques per fer front a la situació actual. Potser m'equivoco, però no ho considero inconsciència sinó ganes de treure'ns del pessimisme amb que sembla que ens hem d'ofegar tots plegats.
Parla de contrarestar el descens en la construcció d'habitatges amb un augment de l'obra pública, que freni la tendència creixent de l'atur i per tant de la capacitat adquisitiva de la gent. Si bé és cert que ens hem trobat en situacions molt pitjors, no podem perdre el seny ni dormir-nos a la palla.
El president espanyol parla de l'obra pública, però em faig una pregunta: quina administració pública podrà fer obra pública? Tal com ja he comentat en alguna altra ocasió, cada vegada es fa més necessària la racionalització la distribució del finançament públic entre les administracions, i no deixar a l'estacada a l'administració local.
L'altre dia em parlaven d'unes jornades que no tenen res a veure amb el que estava parlant, però que m'hi ha fet pensar. Es tractava de la Immigració i els tràmits de reagrupament, arrelament i padró d'habitants. A l'acte hi assistia el ministre del Treball, el senyor Corbacho, que ha estat fins ara alcalde de l'Hospitalet, i precisament ho recordava a l'hora de defensar els ajuntaments i recordar les dificultats amb què es troben. Si ho recordeu, ara fa pocs dies, em lamentava que els actuals governants, que han passat per ajuntaments, no ho tinguessin en compte a l'hora de valorar el finançament públic. En aquest cas doncs, el ministre seria l'excepció que confirma la regla. Corbacho tenia molt present el seu pas per l'Ajuntament i recordava com s'ho havia de fer com alcalde.

Obsessionar-se no és bo

Obsessionar-se no és bo, i repetir-se cansa. Hi ha gent que s'obsessiona en excés. És veritat que tots tenim una certa tendència a les obsessions, però n'hi ha que arriben a extrems perillosos i posen la seva salut en perill, i als altres més aviat els fa pena.

No pot ser bo que dia si i dia també es faci el mateix discurs i es recordin les mateixes coses, els mateixos fets... A més tens que un acostuma a acusar els altres d'allò que també pateix, i normalment no se'n té consciència. No és tant allò de la biga al propi ull, sinó més aviat es tracta de veure els propis defectes en la persona dels altres.

Només cal llegir el que surt escrit mes rere mes i un ja sap de què es tracta. Com es pot ser tan poc original i ensenyar les pròpies vergonyes. De què hi ha por i per què tanta ràbia mal continguda, que arriba a comportaments impropis de les persones civilitzades.

És trist veure com la persona humana pot caure tan avall, i encara és més trist quan la persona en concret tenia una posició prou reconeguda i merescuda. No és la ignorància, perquè no és ignorant, sinó la supèrbia que resulta molt difícil de contenir, i es tradueix en papers denigrants que encara deixen més en evidència qui les practica. Hi pot haver remei?