dimarts, 3 de gener de 2017

En memòria dels pares que hem estimat

Avui fa un any que ens va deixar el pare. Gairebé no et pots creure que el temps passi tan de pressa. Ha estat un any complicat i en molts moments em venia al cap la idea de trucar-lo per comentar-li un fet o demanar-li si recordava tal cosa. 
Amb la mort dels pares et vénen a la memòria moltes anècdotes viscudes i compartides. Moments alegres i d'altres no tant, però al mateix temps apareix una cortina espessa que no et deixa veure més enllà i per tant desapareix la possibilitat de recordar coses que de ben segur ells t'ho podrien explicar, però no els tens amb tu.
S'esborra, doncs, una part del passat que no arribaràs a conèixer mai. Amb els pares també han marxat els seus amics, els germans i germanes. No ha quedat ningú. Ara som nosaltres la generació que es troba a primera fila i la que ha d'afrontar el pas del temps amb l'obligació de fer-ho còmode per als nostres fills.
T'adones realment que aquella frase que sovint sents sobre la durada del temps, és real. Han passat més de seixanta anys i sí que és cert que hi ha moltes vivències a la memòria, però al mateix temps tens la impressió que han volat i que l'esperança de vida és molt més curta que tot el que has viscut.
Aquesta setmana recordarem el pare i la mare en l'aniversari de la seva mort, un i catorze anys respectivament, i ho farem amb les persones que tenien més properes, i en un dels llocs que varen visitar freqüentment: el Santuari del Far, a les Guilleries.