Trenta anys sense una llei electoral pròpia és un exemple de la incapacitat dels nostres polítics per pensar en els ciutadans i massa en els seus propis interessos. Aquests dies es parla que pot haver-hi un consens que permeti que el Parlament aprovi per dos terços, una llei electoral catalana. El principal problema que ha impedit fer-ho abans ha estat qui es beneficiava més d'un sistema o un altre. La representativitat i el territori.
No tinc clar que la llei que sorgeixi del consens comporti cap millora. Estic d'acord que és necessari dotar el país d'una llei més adient a la singularitat del país, però penso que la discussió havia d'anar més enllà dels canvis en les circumscripcions i l'equilibri en un país desequilibrat territorialment, amb una gran concentració al voltant de la capital.
No podem cantar victòria, però tinguem o no una nova llei electoral, és important que aconseguim estimular la gent i acostar els polítics a la ciutadania. Avui llegint les declaracions del líder d'UDC, el senyor Duran i Lleida, he pensat que aquest senyor no coneix res de la realitat del dia a dia de la immensa majoria de catalans. La seva vida s'acaba en la política, i això és greu.
No només al senyor Duran i Lleida li passa això, sinó que és a la majoria de parlamentaris i alts càrrecs dels respectius partits. Permeteu que exclogui alcaldes i regidors, que viuen més a prop dels ciutadans, en coneixen els seus problemes i tenen moltes dificultats i poca capacitat i recursos per solucionar-los.
Per tot això no es pot entendre la reforma de la llei de l'administració, on amb l'excusa de recentralitzar el poder polític, es buida de competències i recursos els ajuntaments, i ens pot portar fàcilment en un atzucac, en què hi sortiran perdent els de sempre, els que menys recursos tenen i es troben amb problemes de subsistència. Aquesta és la visió que tenen els alts dirigents i responsables polítics de l'Estat espanyol. D'aquesta manera no podem anar bé de cap manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada