dijous, 21 de juliol del 2011

Persones del segle XX

L'escrit de Sebastià Alzamora, a l'ARA, sobre Carles Sentís, és dur, probablement massa dur quan es tracta de referir-se a una persona que acaba de morir, a l'edat de 99 anys. Entenc l'articulista i no diu res que es pugui rebatre'l, en tot cas es pot discutir si calia expressar-ho d'aquesta manera.
Carles Sentís no és la primera persona que amb la seva mort ens entra el dubte a l'hora de fer un reconeixement a la seva trajectòria. Em ve al cap Juan Antonio Samaranch, un altre personatge que no va deixar ningú indiferent. Un fet que no és necessàriament negatiu, però que desperta polèmica i debat.
En ambdós casos el franquisme els va marcar i es fa difícil fer-ne una abstracció. El seu col·laboracionisme no els fa neutres, i això no es perdona fàcilment. Són unes víctimes o protagonistes d'una transició que no ha estat natural ni païda per la massa crítica de la nostra societat, i que ha comportat i comporta molts problemes per a l'estabilitat política dels nostres dies.
Pensar en personatges que han triomfat en el món professional, malgrat o gràcies al sistema polític dictatorial, comporta massa pressió per fer-ne un judici objectiu i precís, i caus fàcilment en la crítica global. Sembla com si, per a una majoria progressista, només es puguin salvar les persones que han patit el franquisme. Probablement hauríem de diferenciar els que van potenciar un règim dictatorial, d'aquells que hi varen passar de puntetes, traient-ne el rèdit que van poder, per sobreviure. Potser aquí hi hauria diferències entre els dos personatges abans esmentats.
És també el dubte que tens quan vius una situació injusta. Has de ser bel·ligerant, per principis, o és lícit tractar de no enfrontar-t'hi? Tenim l'obligació de ser herois? Hi ha moltes famílies que no han vist bé els quaranta anys de franquisme, sense que es mobilitzessin per combatre'l, a qui no podem tatxar de col·laboracionistes. No sé si m'he explicat prou clarament.