dimecres, 13 de juliol del 2011

Muriel Casals s'equivoca

Òmnium Cultural té i ha tingut un gran prestigi, avalat per la seva acció en pro de la societat catalana, a través de la nostra cultura, com a eix vertebrador. Ha estat un símbol actiu de la societat civil del nostre país, model per a moltes entitats que conformen l'entramat cívic i social de Catalunya. D'alguna manera ha estat el referent a qui moltes persones hem observat i donat suport, sobretot en moments difícils per a la nostra nació.
L'any passat, el 10 de juliol, es va significar en la defensa de la nació catalana i del dret a decidir. La seva presència al capdavant de la manifestació, i la seva activitat en la preparació de la mateixa, va afavorir que el resultat fos un èxit de participació i esperança. Enguany, Muriel Casals defensava la seva absència a l'acte commemoratiu de l'aniversari del 10 de juliol, amb unes paraules assenyades, com acostuma i agrada al poble català.
Les manifestacions de la presidenta d'Òmnium Cultural en pro d'una insubmissió fiscal, però, ha estat un error, no sé si d'ingenuïtat o immaduresa. No es pot deixar perdre tota l'autoritat i prestigi amb unes declaracions poc raonades, sobretot per la impossibilitat de reeixir. En situacions com aquesta, em recordo de les paraules del Rei que visita el petit príncep: si vols ser obeït, ordena allò que saps que passarà, allò que és factible.
Estic completament d'acord amb les paraules de Toni Soler, a l'ARA, quan diu: "La lluita contra l'espoli fiscal l'ha d'encapçalar la Generalitat; els contribuents no podem ser carn de canó davant d'una Hisenda espanyola que té mitjans de sobres per avortar i castigar qualsevol rebel·lió fiscal." I acaba dient: "Si cal que algú es planti, que ho faci el Govern".
La societat civil ha donat prou signes de lleialtat i defensa del dret a decidir la nostra independència. No se'ns pot exigir més que als nostres representants polítics, les nostres institucions. El 10 de juliol de 2010 vàrem sortir al carrer, protestant la sentència del Tribunal Constitucional que, una vegada més, reduïa els nostres drets com a poble sobirà. Perquè si la sobirania emana del poble, amb la resolució del Tribunal Constitucional es va demostrar que això és fals, i que el nostre poble no és sobirà, sinó que viu subjecte a unes lleis que no són nostres, que no ens creiem ni volem respectar.
El testimoni l'han d'agafar des de les nostres institucions, i ja estarem amatents per donar el suport que calgui, però no ens demanin que ens llancem al buit, sense cap tipus d'esperança.