Les mentides de l'Estat

Podríem pensar que mentir el segle XXI és una absurditat perquè les xarxes socials ho poden desmentir al mateix instant, però estaríem equivocats. La confabulació i conxorxa de les institucions i empreses per negar la veritat pot ser molt més efectiva que narrar i explicar què passa realment. 

El govern de l'Estat, amb la col·laboració de la premsa espanyola, s'ha proposat tergiversar la realitat catalana per tal de convèncer tothom que els catalans ens mereixem mà dura i un canvi de les lleis que són encara massa permissives. Perquè els catalans adoctrinem els nens a l'escola i als adults a través de TV3. Perquè no permetem que a l'escola s'ensenyi el castellà i els omplin d'estelades i odi cap a Espanya.

És perquè som tan malvats, que ens mereixem que ens apallissin, que ens intervinguin les institucions i ens donin una lliçó de bons espanyols, demòcrates i lliures de pensaments dogmàtics i secessionistes. És per tot això que digui el que digui el president Puigdemont, l'única solució passa per creure Albert Rivera i recentralitzar les competències, reformar la Constitució per retallar drets que hem mal utilitzat, per reduir encara més les inversions a Catalunya, i apujar, si és possible, la nostra contribució econòmica a la resta d'Espanya.

Perquè no és cert que s'incompleixi el pla d'inversions a Catalunya, any rere any; perquè no és cert que s'ataqui la immersió lingüística a les escoles catalanes; perquè és mentida que paguem l'ensenyament en castellà a aquelles famílies que rebutgen la immersió lingüística; perquè no és cert que el govern de l'Estat recusi totes les lleis que s'aproven al Parlament català, fins i tot per unanimitat, amb l'excusa d'invasió de competències; perquè no és cert que el finançament autonòmic sigui regressiu per a Catalunya; perquè no és cert que no potenciïn el corredor mediterrani; perquè no és cert que posin obstacles a l'accés als ports de Tarragona i Barcelona...

Com que tot això no és cert, els catalans ens queixem per vici, som uns insolidaris i volem marxar d'un Estat que ens estima tant. El proteccionisme entre estats fa que Europa xiuli davant les nostres reivindicacions, però això no ens ha de fer llançar la tovallola.

Una transició permissiva amb el feixisme

Moltes persones defensores de la unitat d'Espanya es queixen que es parli d'ells com a unionistes, i encara més que se'ls titlli de feixistes o fatxes. Molts d'ells tenen raó, perquè defensar una Catalunya dins de l'Estat espanyol no pot ser considerat feixisme, com tampoc s'hauria de titllar de nazis els independentistes, però ja sabem que el més fàcil és posar noms i adjectius, sobretot malsonants, encara que no s'adeqüin a la realitat.

De totes maneres les persones que s'han mogut pels carrers de Barcelona i alguna altra ciutat catalana defensant la unitat d'Espanya, han tingut la desgràcia d'anar de la mà d'uns impresentables preconstitucionals que s'han dedicat a agredir qui trobaven pel camí que aparentment pensava diferent d'ells. Esclar que si la policia pot fer ús de la força contra la ciutadania pacífica, per què no ho poden fer també ells?

La consigna repetida en les manifestacions en pro del referèndum ha estat de comportar-se pacíficament i no donar peu a què els altres els titllessin de violents i provoquessin les forces de l'ordre públic. La resposta ha estat immaculada i no s'ha produït cap acte de violència. Després mires què ha passat amb els altres i t'adones que una minoria ha provocat aldarulls i insults, i la policia s'ha mantingut al marge, deixant fer, excepte a la batalla campal de dijous a la terrassa del Zurich.

Les conclusions són les mateixes de sempre. Des de l'any 2010 s'han organitzat actes multitudinaris de reivindicació de l'autogovern sense que es produïssin accions violentes, entre tant, però, cada any a Barcelona pots veure cremes d'estelades i insults al govern català i el nostre Parlament, sense que ningú faci res per evitar que a la via pública es defensin propostes i símbols feixistes. Aquesta és la transició que tant ens vanagloriem.

Una reforma constitucional que ens atemoreix

Per què ens atemoreix una possible reforma constitucional? Perquè coneixem els promotors i les persones que la pactarien. Sabem què va passar amb l'Estatut d'autonomia i no ens mamem el dit.

Albert Rivera és el més transparent de tots. Ell vol reformar la Constitució per retallar drets dels catalans i de passada també dels bascos. Pedro Sánchez potser no té males intencions, però la seva gent sí, i al final són els que decideixen. Del PP no cal dir res més. La seva política recentralitzadora ho diu tot.

El gran problema que tenim és que Europa no coneix la realitat de Catalunya i Espanya. Europa no sap què fa Espanya amb els nostres drets, cada vegada més retallats. No sap què passa amb la llengua catalana. No sap què passa amb les lleis aprovades pel Parlament i que el Tribunal Constitucional suspèn a les ordres de l'executiu espanyol. I com que tot això no ho sap, si nosaltres no acceptem una reforma constitucional, serem nosaltres els que no volem buscar solucions al problema actual.

Què podem fer? No tenim cap més solució que tirar endavant amb la declaració unilateral d'independència, assumir-ne totes les conseqüències i provocar, si més no, un tracte d'iguals, perquè si no és així, Espanya ens esclafarà, i això ho hauria d'entendre el PSC i també els Comuns, els altres dos (PP i C's) és el que volen.

Algú potser sap què passarà, però jo no, encara que puc imaginar que el futur proper no és gaire afalagador. Sortir al carrer en defensa de les nostres institucions un dia i un altre no és fàcil. Tots tenim les nostres obligacions i no podem aparcar-les gaire temps. La imatge que donen els nostres polítics és força unitària, però suporten molta pressió i això a la llarga es paga. No podem ser pessimistes, però tampoc uns il·lusos. Hem de confiar en els nostres polítics i procurar entendre els passos que donen. És una llàstima que no ens puguem entendre, sense necessitat d'aixecar barreres, però en canvi el preu a pagar pot ser molt alt.

Rajoy vol els catalans submisos

Rajoy no vol diàleg, perquè no en sap i s'excusa amb l'Estat de Dret i la Constitució. Argumenta que no es pot dialogar amb qui imposa condicions, el dret a decidir del poble català, però no s'adona que ell actua de la mateixa manera quan imposa la Constitució. La mediació i el diàleg s'ha de fer sense condicions, i és mentre es dialoga quan sorgeixen tots els punts a tenir en compte, entre ells el respecte a la Constitució i la voluntat del 80% de catalans de votar en un referèndum.

Europa també condiciona la mediació i el diàleg al respecte a la Constitució, no volen sentir a parlar d'una declaració unilateral d'independència, i això posa el president català i el seu govern en la disjuntiva de fer marxar enrere i somiar en una modificació de la Constitució que pactaran PP i PSOE, sense cap garantia per als catalans, o tirar pel dret amb la DUI i resistir mentre demana ajuda al poble català que està a favor de la república catalana.

Rajoy ho deia avui: vol els catalans pactistes, però no s'adona que aquesta actitud ens ha portat on som, perquè ens han pres el pèl d'anada i tornada, amb lleis contra la immersió lingüística, amb un finançament deficitari, amb una política d'inversions enganyosa perquè al final de cada exercici es constata que no s'ha complert, i podríem donar més exemples. 

És per tot aquest mal tracte, injuriós, que molts s'han convertit en independentistes. Els diferents governs espanyols han anat ridiculitzant-nos mentre en treien beneficis per repartir a la resta d'Espanya. Molts han dit prou i el president Puigdemont ha agafat el timó. S'haurà equivocat?

Sí, però no. Ho declaro, però ho suspenc

No he pogut escoltar el discurs del president en la seva compareixença al Parlament català, però a través de les xarxes socials entenc que el President dóna compliment a la voluntat expressada en el referèndum de la setmana passada, però que al mateix temps suspèn els efectes d'aquesta declaració d'independència unilateral, per intentar trobar una solució, un diàleg que, en aquests moments, veig complicat.

L'orgull del PP i el seu president del govern espanyol no podrà acceptar mai un diàleg, una negociació, perquè ell ho entén com una derrota. Només accepta el reconeixement de victoriós, i per tant repetirà una i mil vegades que no pot negociar, i el que és pitjor, voldrà fer pagar cara la derrota del seu adversari.

Davant d'aquesta posició del president català, serà el govern de Madrid qui tindrà la iniciativa per acceptar o no la proposta de Catalunya, i per alguns serà la manera de reafirmar la necessitat de ser independents, perquè el PP amb l'aval de C's, i la complaença del PSOE, mai, però mai acceptarà que el tracte que dispensen a Catalunya és pervers i injust, i davant d'aquesta negativa no podem acceptar continuar amb les provocacions i atacs a la llengua, cultura, economia i justícia catalanes. 

La posició del president Puigdemont no era ni és fàcil, perquè digués el que digués es trobaria, i es trobarà amb contraris amb prou arguments com per tirar-li en cara. Una cosa, però, sí que tinc clara, i és que l'actitud del PP espanyol i català em provoquen fàstic per la seva irresponsabilitat i prepotència.

Articulistes valencians abandonen El País

Tal com s'anunciava la setmana passada en el cas de Joan B Culla i Francesc Serés, ara són articulistes valencians, entre els quals destaco Joan Francesc Mira, els que han pres la mateixa determinació i deixaran d'escriure articles al diari El País, molestos pel tractament de les notícies sobre l'actualitat catalana.

Una cosa és ser partidista i subjectiu, i l'altra, molt diferent, amagar la veritat i fins i tot mentir. Quan un diari com El País, que sempre hem vist lluny d'altres rotatius com El Mundo, La Razón o ABC, per posar tres exemples, cau en el mateix vici de desinformar els seus lectors, és lògic i normal que persones amb sensibilitat vers Catalunya i comunicadors professionals se'n vulguin desentendre.

Els dos primers han estat acollits pel diari ARA, i no sé si en el cas dels articulistes valencians també passarà el mateix. M'imagino que subscriptors i lectors del diari El País, pensaran que aquests escriptors desentonaven amb la línia editorial que s'ha anat definint darrerament, però jo crec que és bo que els diaris conservin articulistes que no sintonitzen amb l'editorial, però que aporten idees i pensaments diferents que cal valorar positivament per part dels lectors. Hem arribat, però a una situació en què la intransigència s'ha fet mestressa de la nostra societat i de tots nosaltres, i cada vegada serà més difícil dialogar i discutir en normalitat i sense crits ni esveraments.

El que ha passat aquestes setmanes amb la premsa escrita i les televisions espanyoles ha estat molt greu i convindria fer una reflexió sincera i procurar tallar aquesta tendència adoctrinadora que tant ens han criticat als catalans.

Negar la paraula i el diàleg no és democràcia

Aquest ha estat un cap de setmana que m'he dedicat bàsicament a temes familiars, gestions que a vegades s'acumulen i que et calen hores lliures, i també ganes o necessitat, per poder-ho fer amb calma i evitar que tot s'endarrereixi. He aprofitat un cap de setmana de mobilització unionista que, segons sembla ha funcionat prou bé, vull dir que han vingut molts turistes espanyols a manifestar-s'hi.

Ho dic sense coneixement de causa perquè des de divendres la televisió l'hem tingut apagada i com a molt he rebut informacions a través de les xarxes socials, i aquestes acostumen a ser força esbiaixades.

Ho vaig deixar divendres quan es va donar per fet que el President compareixeria dimarts al Parlament per explicar la situació. Entenc que explicarà més enllà de què ha passat, que tots ho hem vist, què passarà o pretén que passi els propers dies.

Sí que he llegit la premsa escrita i he vist que ara més que mai tothom demana diàleg. Crec que és en Toni Soler qui escriu que molts contraris al referèndum i al procés, ara es voldran posar la medalla i pretendre donar lliçons perquè ells ja deien que calia diàleg, però no reconeixeran mai que, si aquest arriba, haurà estat gràcies als valents que s'han enfrontat a l'Estat, el Constitucional i Fiscalia, sense els quals el diàleg no hauria arribat. Permeteu-me, però, que encara dubti que l'orgullós Rajoy cedeixi a dialogar.

De fet ho hem escrit molts, sense necessitat de postular-nos, si no ho hem volgut, perquè això passa sempre: els canvis sempre són fruit de trencaments, després les lleis s'adapten a la realitat, i tot gràcies als provocadors que s'han mullat. És una demostració que la llei no està per sobre del bé i del mal, i valdre's de majories absolutes per negar la paraula, no és voluntat democràtica, sinó autoritarisme.

Espanya defensa la seva unitat

Aquestes manifestacions de suport a la unitat d'Espanya que veiem aquests dies que tenen lloc a diferents punts de l'Estat, al marge de Catalunya, em fan reflexionar sobre el sentit que hi donen els diferents manifestants quan reclamen la unitat. Em pregunto si es tracta d'un acte de suport als catalans perquè ens quedem amb ells compartint penes i alegries plegats, perquè ens estimen, o bé hi ha interessos amagats, com poder rebre uns diners que deixarien de tenir en cas que ens independitzéssim.

Aquesta és la pregunta del milió, no pas perquè no coneguem quina és la resposta que hi ha al darrere, potser no de tothom, però sí dels impulsors de les manifestacions. Digueu-me malpensat, però em costa de creure que sigui per amor que el president Rajoy, el seu partit polític, la gent del PSOE i C's, ens estimin de manera desinteressada. Hi ha també bona port de l'orgull quixotesc, que no vol tornar a patir com quan varen perdre les darreres colònies.

Com que no hi ha sinceritat, no és normal que a nosaltres ens l'exigeixin, però en canvi, per la manera de ser, i perquè no tenim cap més remei, nosaltres hem ensenyat sempre les cartes, la qual cosa no vol dir que no haguem amagat l'estratègia per aconseguir sorprendre'ls i fer-los enrabiar encara més, com ha estat el referèndum d'autodeterminació, en què estaven convençuts que no hi hauria urnes, ni paperetes, ni sistema informàtic capaç de coordinar-ho. Un referèndum escapçat i amb material requisat, però que en cap cas creien que podríem realitzar. Per això tant d'odi!

Atents a no errar el camí per aconseguir el nostre objectiu

La tensió amb què es viu aquests dies no és bona, ni per a la nostra salut ni per a la manera de respondre al que a vegades creiem provocacions, i només es tracta de prevencions. Ara, més que mai, és important mossegar-se la llengua abans de dir res, per evitar que després ens sàpiga greu.

Cadascú de nosaltres hem de pensar on som i quin és el nostre paper en tot l'entramat al voltant del procés. Podem anar-hi a favor o en contra, però hem de tenir molt clar quina ha de ser la nostra actuació.

Avui el vespre, amb els amics i amigues de la Tertúlia, parlarem de tot el que ha succeït des de la darrera trobada. A finals del curs passat ja prevèiem que a la retrobada hauríem de comentar moltes notícies, però segur que vàrem quedar curts. Només amb la darrera setmana ja tenim debat per estona.

Les reflexions que podem fer no solucionaran els problemes que ara mateix tenim, però de ben segur que ens poden ajudar per aixecar els ànims als més pessimistes, i aturar aquells que potser van massa embalats.

La por de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, o de la declaració unilateral d'independència al Parlament català, i a la resposta ciutadana o les represàlies policials que se'n puguin derivar, ens fa estar molt alerta de no fer un pas en fals, i recomanem tothom, sobretot aquells que tenen poder i capacitat de decisió, que s'ho pensin dues vegades abans de no precipitar-se, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar al full de ruta, però a vegades cal agafar un camí més planer, encara que facis volta.

La banca ètica, una alternativa a la pressió bancària

Avui les amenaces de desplaçar la seu d'empreses catalanes fora de Catalunya han pres el relleu a les primeres pàgines dels diaris i noticiaris. El Capital no vol soroll i la situació actual al nostre país no és el més favorable a l'especulació positiva de les empreses i els seus guanys. Per altra banda també funciona com a xantatge polític per fer tirar enrere els plans del govern català. Rajoy ho veu amb bons ulls i ho reforça decretant una llei que faciliti la sortida de les empreses catalanes. 

A cada moviment d'un bàndol s'espera la reacció de l'altre. Després que el Banc de Sabadell ho hagi aprovat aquesta tarda i decidit instal·lar la seu a Alacant, i que La Caixa es plantegi anar a les Balears, i que també se'n parli a Catalana de Occidente, entre altres, caldrà veure quina és la reacció del govern català i com tranquil·litza la ciutadania, encara engrescada amb la DUI.

Continuen havent-hi dues possibilitats. Per una banda veure claudicar l'intent secessionista d'una part de la ciutadania catalana, i de l'altra continuar lluitant amb enginy i esperances, trobant una solució per a cada nova trompada rebuda. En aquest segon cas, avui es tractaria de buscar bancs alternatius al Sabadell i La Caixa. La banca ètica?

La comoditat que ens proporcionen les institucions de sempre, els grans bancs que no ens donen interessos, però que pots arribar a neutralitzar les comissions, és difícil de trobar-la en alternatives més desconegudes i sense una xarxa d'oficines que t'ho faci fàcil. Ocasions com aquesta poden servir també per fer veure als bancs que no disposen de tot el poder i, al marge de si som sobiranistes o simples estalviadors que hem esdevingut els seus súbdits, trobar la manera de dir-hi la nostra plantant cara al gran gegant.

Felip VI amaga les reivindicacions catalanes sota l'estora

Ahir el rei es va estrenar i, per a molts, va errar el missatge, tant en el contingut com en el to. Ningú podia esperar-se que felicités el govern de la Generalitat, però sí que pensàvem que demanaria diàleg i, fins i tot, l'exigiria. Per contra es va dedicar a renyar una part dels seus súbdits no pas amb la intenció de fer-se'ls seus, sinó de posar-los més en contra. Ahir el rei va perdre súbdits i en tot cas va guanyar detractors i republicans.

El paper del rei no pot ser el d'un Rajoy qualsevol. El rei no el vota ningú i per tant ha d'actuar com el rei de tots els espanyols, també d'aquells del nord que clamen per una república. El discurs d'ahir no és el que cal esperar d'un cap d'Estat, sinó d'un líder d'un partit polític que governa el país. Un líder que l'han votat uns quants (molts), però que n'hi ha d'altres que només l'han d'aguantar.

Al marge d'aquestes consideracions, crec que ahir el rei va llegir el text de l'amenaça que el seu antecessor Felip Vè hauria fet el segle XXI, i va posar en safata l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i la repressió contra els líders del procés. 

L'Estat espanyol podrà aconseguir adormir el 'problema', ajornar-lo, però en cap cas solucionar-lo. Han col·locat les reivindicacions d'una part de la ciutadania de Catalunya sota l'estora, però més tard o més aviat, vindrà qui l'aixecarà i el 'problema' tornarà a sorgir, i de ben segur amb més fermesa.

Els fets succeeixen molt de pressa i la memòria és efímera

Tot fa pensar que a la manifestació que s'espera multitudinària avui a les 6h de la tarda, hi haurà provocadors, en forma de policia espanyola de paisà, per intentar aconseguir aquelles imatges que fins ara s'han hagut d'empescar, que justifiqui la seva actuació i al mateix temps la necessitat d'aplicar l'article 155 de la Constitució.

Semblaria una actuació inútil perquè de tots és sabut que el govern espanyol no necessita cap excusa per trepitjar-nos socialment, econòmicament i a garrotades. No sé perquè es pren tantes precaucions amb el perill que se'ls descobreixi. 

La situació a Catalunya és greu i no podem agafar-nos-ho a la lleugera ni sortir a manifestar-nos com si estiguéssim de festa. És bo que no hi anem disposats a trencar res, sinó expressant la nostra indignació, sense oblidar-nos que el nostre futur penja d'un fil, i no serà Europa qui ens vindrà a salvar.

Han passat unes quantes hores i ja hi ha qui ha oblidat les imatges salvatges de la policia espanyola agredint la ciutadania que defensava el seu vot i les urnes. Una prova és el mateix cap de l'oposició espanyola, el senyor Pedro Sánchez, tan amic de l'Iceta, que considera un despropòsit que sortim al carrer a queixar-nos de l'actuació de la policia espanyola. És d'ell que els catalans ens n'haurem de refiar? Anem llestos!

Tinguem el cap fred i les idees clares. No podem permetre que els fets d'aquests dies, amb la votació del referèndum i les lleis i decisions preses pel govern de la Generalitat, ens portin a una situació encara pitjor de la que teníem. Si no actuem bé, ciutadans i polítics, el nostre futur pot convertir-se en un calvari. Ara ningú desconeix el tracte que rebem d'Espanya en tots els sentits. Siguem llestos i no fem res més del que ens n'haguem de penedir.

Mala llet després de veure actuar la policia de Rajoy

Amb un Cap d'Estat inútil i un president del govern corrupte i fastigós, que algú m'expliqui com em poden engrescar a continuar formant part d'Espanya. Perquè el més trist de tot és que els fets d'ahir, amb una policia nacional i guàrdies civils embogits, no produiran cap efecte als responsables, ni hi ha una alternativa política que els preocupi, perquè no existeix.

Hem pogut constatar que hauran de passar molts anys i veure molts canvis de protagonistes perquè el PSOE pugui arribar a ser una veritable alternativa de govern a Espanya, i ni així tindríem cap garantia de millorar en el respecte als nostres drets, a la nostra cultura, llengua, justícia i manera de ser. 

És per tot això que Catalunya no podrà encaixar mai amb Espanya, encara que sobre el paper hi poguessin haver sortides prou interessants, perquè sempre s'ha vist que el paper ho aguanta tot, però a la pràctica els governs que puguin constituir-se mai faran res per acceptar-nos tal com som. L'aparell de l'Estat és el mateix que abans de la transició, i contra l'aparell no hi ha qui pugui sortir-ne victoriós.

Ens trobem amb un president corrupte, inepte i mentider, al servei d'un aparell estatal totalment centralista i agressiu contra les nacions que conformen l'Estat, i una oposició que ha perdut tota credibilitat, amb mostres clares de com han acabat líders que en el seu moment semblava que havien de canviar el món i que ara viuen de renda havent oblidat tots aquells discursos de justícia social i lluita de la classe obrera. Pena! Fàstic! Impotència! Ràbia! i contenció vers uns polítics, jutges i periodistes, venuts al millor postor, mentint i adoctrinant la gent per fer-los més dòcils i enganyats.

Un cap d'Estat totalment desacreditat

Escric aquest post a mitja jornada electoral del referèndum d'autodeterminació. Una jornada on hi està havent de tot; amb ferits per la policia per la resistència de qui vol exercir el seu dret a vot; amb aglomeracions pels talls elèctrics i de connexió d'Internet, per impossibilitar el vot; amb urnes i paperetes requisades, perquè no es pugui comptabilitzar els vots fins ara exercits. Policia Nacional i Guàrdia Civil a les ordres d'un comissari que fou acusat de tortures, fent la feina bruta d'un president del govern espanyol clarament desautoritzat.

És evident que, passi el passi, el resultat del referèndum no serà tècnicament bo, perquè no haurà tingut les garanties mínimament necessàries, i molts ciutadans hauran quedat sense poder votar, o hauran vist com els seus vots han estat requisats per la policia.

Malgrat tot, avui és un dia de victòria de la ciutadania pacífica i democràticament civilitzada, i és la derrota de l'autoritarisme del PP, i de tots els que li han fet costat: PSOE, C's, jutges... i alguns Comuns. Alguns d'aquests veurem com d'aquí a un temps s'apunten al carro, i si mai s'arriba a constituir la República Catalana, correran a ocupar llocs importants, com han pogut fer feixistes declarats en aquesta etapa de transició. Penso, per exemple, en l'exministre Rodolfo Martín Villa.

La figura del cap d'Estat, el rei Felip VI, ha quedat totalment desautoritzada, incapaç de fer asseure els dos governs i imposar un pacte d'Estat. El seu posicionament descaradament a favor del govern de l'Estat, l'ha deixat sense cap mica de credibilitat, fins al punt de demostrar la seva inutilitat institucional. Espanya al llarg de la història ha passat per èpoques negres que s'han intentat oblidar i fins i tot negar. Aquesta actual etapa de vergonya nacional n'és una altra que trigarà a desaparèixer de la memòria dels ciutadans del món.

Un cap de setmana diferent

La pàgina de Ràdio Arenys informa que demà diumenge els arenyencs podrem votar a l'Ajuntament, al Calisay i a la sala d'exposicions de la Biblioteca, els llocs habituals de votació de les darreres eleccions. El cap de setmana no serà un cap de setmana normal, ni tampoc un simple cap de setmana electoral. Demà diumenge no sabem a qui ens trobarem dins i fora de les seus electorals.

Aquesta incògnita és una més de totes les que ens acompanyen des de fa dies. Què passarà amb el procés? Fins on arribarem i com? Tenim molt sentides les amenaces del govern espanyol, els seus fiscals i tribunals judicials, i també les paraules de tranquil·litat, però decidides, del nostre president i els seus consellers. Sumant ambdues parts ens quedem en el dubte.

Arriba un punt que ja deixa d'importar-te si el que estàs fent és una il·legalitat segons uns o un dret democràtic segons els altres. Cadascú ho ha de poder interpretar segons la seva consciència i no segons el que pugui dir una llei o una altra. Ja sé que afirmant això em decanto per un costat. Serà que tinc molt clar que desitjo, per damunt de tot, poder decidir sobre el meu futur, a dins o fora d'Espanya.

Les demostracions d'amor rebudes d'altres terres d'Espanya poden condicionar a voler sortir d'un lloc que ens tenen per allò que ens tenen i ens deixen fer allò que ells volen que fem, sense importar-los si a nosaltres ens està bé o no. Al final de tot, però, t'adones que cadascú actua i diu per allò que sap i coneix, i hem de tenir en compte quins governs tenen i, sobretot, quina premsa poden llegir. Això no els justifica, però els fa perdonar.

Ara volen reformar la Constitució, per canviar què?

Demanar la reforma de la Constitució en aquests moments és molt fàcil, queda molt bé, però cal ser seriosos i analitzar qui ho demana i per què. Demanar-ho ara és una manera de criticar aquest eixelebrats que es mobilitzen per la independència saltant-se totes les lleis i l’ordre establert, però jo em pregunto quants d’aquests estarien demanant la reforma sense aquest moviment en pro del referèndum?

Segur que una bona colla de socialistes ens demostrarien que des de fa molt temps que ho defensen, però, què han fet per aconseguir aquesta reforma? No és cert que ara es troben més valents? ¿Que potser fins i tot la moguda independentista ha fet obrir els ulls dels seus socis de la resta d’Espanya?

També hi ha qui surt dient que el referèndum no té prou garanties, però, com es pot convocar en la situació política actual? Si no tenen alternativa, que no xerrin! Sí, el referèndum ha d’estar pactat. Amb qui? ¿El govern de l’Estat i el mateix PSOE han obert cap tipus d’escletxa perquè el referèndum es pogués consensuar?

Perquè és seriós i transcendent no em poso a riure, sinó que arribo a la conclusió que hi ha moltes persones que es comporten d’una manera prepotent que resulta patètica i fins i tot menyspreable. Diguem la veritat, aquí només hi ha persones que volen independitzar-se d’Espanya, i demanen el referèndum, i persones que no volen independitzar-se ni deixar-nos-ho fer, i per això no volen posar-ho en perill permetent el referèndum. Tota la resta és una farsa que no porta en lloc.

Suport de Fors a l'alcaldessa Moreno

Si el dia 11 de setembre criticava l'actitud de l'ex-alcalde Estanis Fors quan no va aplaudir el discurs de l'alcaldessa, en l'acte institucional de la Diada, avui celebro el seu suport i escalf el dia de la declaració de l'alcaldessa davant als jutjats de Mataró, citada per haver signat el decret d'adhesió a la celebració del referèndum de diumenge vinent.

De tothom és sabut la guerra declarada entre Estanis i Annabel, des de la moció de censura que va suposar la pèrdua de l'alcaldia del primer. L'equip de govern entrant, i principalment l'alcaldessa, es varen fer ressò de diferents anomalies detectades en la gestió de l'ex-alcalde durant el seu mandat, alguna de les quals podria tractar-se d'un delicte de prevaricació.

En aquestes condicions és fàcil imaginar que la relació entre els dos alcaldes d'aquest mandat municipal no passa per bons moments, i que sigui complicat compartir uns mateixos espais, però ambdós han de ser conscients que són càrrecs electes i per sobre de tot hi ha la responsabilitat deguda a la ciutadania que els va votar. Tot això, però no treu que puguem felicitar aquest suport.

No oblidem que, com ja vaig dir el seu dia, no podem prendre'ns a la lleugera tot el que està passant, perquè segons quin sigui el resultat, hi ha qui haurà posat en perill el seu futur, no només polític, sinó també personal i familiar. Això ens ha de fer obrir els ulls i anar tots junts per evitar que les conseqüències dels actes d'aquests moments comportin problemes greus als valents que s'han posat al davant.

De quaranta en quaranta anys no sabem si ens toca

Hem de creure que el govern català no es mou per improvisacions, sinó que ho té tot calculat. Seria molt poc seriós que abans de mobilitzar la ciutadania no hagués calculat la reacció del govern de Madrid i els seus amics fiscals, sobretot quan han passat més de tres-cents anys.

Hi ha, però qui no ho té tan clar i a mesura que s'acosta la data del referèndum entren més sospites de si tot estava calculat, o bé hi ha alguna escletxa no prevista que avortarà la seva celebració. Què faran els mossos? Són dels nostres (es pregunten uns quants)? compliran amb l'ordre constitucional i faran cas del fiscal? Quina sort que té en Rajoy de comptar amb aquest fiscal que li fa la feina bruta!

I l'Iceta què dirà diumenge el vespre? Segur que ja té els dos discursos a punt, esperant els esdeveniments per llegir-ne l'un o l'altre en funció de com vagi tot. Costa això de nadar i guardar la roba sense que no t'ho tirin en cara, oi?

En aquests moments és complicat analitzar a fons el paper d'un i altre, i no serà fins que passin uns quants mesos que no podrem treure'n conclusions i valorar qui tenia raó. M'agradaria pensar que tothom ha obrat amb consciència defensant legítimament les seves il·lusions i principis. Al final qui queda retratat és qui ha enganyat. La llàstima, però és que sovint els retrats es queden amb el poder, i has de viure quaranta anys per poder somiar en un canvi.

La moguda universitària viscuda quaranta anys enrere

L'any vinent farà quaranta anys que em vaig llicenciar, varen ser cinc anys de carrera on no hi van faltar mogudes i corredisses davant dels "grisos", tancades de la Diagonal, a la zona universitària, amb els bancs de les facultats... En aquells moments tot era molt confús, però no m'hauria pogut imaginar que quaranta anys després els meus fills, a la universitat, es mobilitzarien contra les mesures antidemocràtiques del govern espanyol.

No pretenc comparar ambdues situacions, sinó tan sols constatar que la vida, al pas dels anys, et fa ensopegar més d'una vegada en la mateixa pedra; que no podem idealitzar ni els moviments ni els objectius aconseguits, perquè aquests se'n poden anar en orris el dia menys pensat; que la democràcia s'ha de guanyar dia rere dia i ser conscient que els egoismes i afanys de poder d'una classe dominant es confabulen perquè la majoria de la ciutadania s'agenolli als seus peus.

Després de quaranta anys de transició ens adonem que els partits polítics majoritaris són una mateixa cosa, només diferenciats per superficialitats, però que en el fons defensen perpetuar-se en el poder i jubilar-se en una empresa monopolista que els asseguri la butxaca, encara que hagin tingut un passat obrer i sindicalista.

Per naturalesa no sóc un revolucionari, però la vida t'ensenya que si vols sobreviure només tens dues opcions, deixar que et trepitgin i puguis anar fent, o bé revelar-te amb el perill de perdre-ho tot. Lluitar contra l'abús de poder de Madrid respecte a Catalunya no et garanteix una societat perfecte, però com a mínim et permet treure't de sobre una llosa que fa molts anys que suportem.

Espanya desproveïda de policies

El proper cap de setmana poden passar moltes coses i per tant estem davant d'una gran incògnita. Ens imaginem què farà cadascú dels protagonistes, però no en tenim cap certesa. Hi ha qui és molt optimista, per un i altre costat, però també n'hi ha que ho veuen tot molt negre, sobretot entre els mobilitzats a votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

Si una cosa tenim clara és que la concentració de policies i guàrdies civils per metre quadrat a Catalunya batrà el rècord. Per contra, a la resta d'Espanya el policies estaran sota mínims, molt atents a veure què passa a casa nostra, però al mateix temps desitjant que els delinqüents no aprofitin l'avinentesa per sortir al carrer perquè no els podrien aturar.

Sembla ser que s'han vist imatges des de poblacions del sud, acomiadant els guàrdies civils, encoratjant-los perquè ens donin una lliçó. Seran molts i amb molt de poder, però les guerres no només es guanyen amb força, sinó que la intel·ligència hi juga un paper clau. És això el que cal esperar dels polítics i ciutadans catalans, que usem la intel·ligència i no tinguem pressa.

Aquests dies, veient el posicionament del PSC, ja m'imagino què passarà el dia que s'asseguin a negociar els governs català i espanyol, que espero que succeeixi, llavors diran que acaben fent el que ells demanaven, però jo els diré que si tothom actués com ells, aquesta trobada que ara ens imaginem, no arribaria a succeir mai.

Uns hauran estat els sediciosos, exaltats i esbojarrats, però hi ha gent que si no els plantes cara no es donen per assabentats. No caiguem en la superficialitat i ens aprofitem de pujar al carro quan aquest marxa lent. Sempre hi ha algú al davant que ha mogut l'animal.