Pendent d'observar les reaccions exteriors

Avui escric el post des del municipi de Sant Cugat, sinó ho tinc malentès. Des d'una habitació de l'Hospital General de Catalunya, però no com a pacient, sinó en qualitat d'acompanyant. Sortosament es tracta d'un petit manteniment.

I ho faig per parlar de l'endemà de la Diada sense conèixer què en diu la premsa espanyola ni la internacional. Això és el que ens agrada als catalans. Com si fóssim unes criatures entremaliades, busquem saber què passa després d'haver-ne organitzat una de sonada.

Ahir li deia a una participant de la manifestació que de ben segur érem menys, perquè els d'ICV no hi estaven convocats. Bromes a part, vaig veure que la portaveu i única regidora de la meva vila, d'aquesta formació, formava part de la Plataforma per a la Independència. M'imagino, doncs, que no tots els militants d'ICV pensen com la seva actual direcció ni com el pretès líder de l'esquerra catalana, el poc significat diputat de Catalunya sí que es pot.

Esperaré a llegir-ho i, sobretot, les reaccions del govern estatal en funcions. Més que tot per saber a què ens condemnen. Són tantes les amenaces que han rebut els nostres dirigents, en particular, i tots nosaltres els catalans, que ja han deixat de fer-nos por. Sempre els hem demanat arguments i no en tenen. Parteixen que les lleis s'han de complir, i no són capaços d'entendre que poden haver-hi lleis injustes, i que els grans canvis al llarg de la història han vingut gràcies a l'arraconament de les lleis que no deixaven avançar el poble lliure, o no recorden res de la transició?

Criticar els independentistes exigint un referèndum

Ara és l'hora de quadrar sumes i fer declaracions interessades per confondre el públic i, el que és pitjor, intentar autoconvèncer-se que els altres han perdut. I tot per què? per no acceptar que un pot estar equivocat; que potser els altres tenen alguna part de raó.

La guerra de xifres que es produeix després d'unes manifestacions ratlla el ridícul. Ja ho sabem que passarà i que el govern civil anirà a la baixa quan no li interessi i a l'alça quan el beneficiï. Els organitzadors sempre van a l'alça i la policia local acostuma a quedar-se al mig, no acontentant a ningú.

He estat a Salt, i ho hem decidit havent dinat. ¿Fem una sortida tots quatre que aquest estiu encara no hem anat enlloc junts? Per què no anem a Salt, que no hi hem estat mai? I allà hi hem trobat la germana i cunyat.

Hi havia molta gent. Quanta? No ho sé, però molta gent i diversa. Saps aquelles cares i fesomies que et trobes al carrer i que t'imagines que són molt diferents de tu? Doncs també hi eren, i a més hi anaven amb la samarreta de la trobada i estelades, i tu no!

Les dues darreres edicions les havíem passat a Vic, fent companyia al pare. Enguany no teníem cap intenció d'anar-hi, però a darrera hora i havent complert amb la nostra assistència a l'acte institucional de la meva vila, ens hi hem apuntat.

M'agradaria que els opinadors no es deixessin portar pel rancor, l'odi o la ràbia, i opinessin amb respecte i, sobretot, conscients que estan opinant i no sentenciant. Cada any per l'Onze de setembre llegeixo comentaris de menyspreu en boca de persones que no poden amagar la ràbia que els fa que molts catalans surtin al carrer a demanar la independència. Aquestes persones rancoroses i que no volen la independència, haurien de lluitar per poder manifestar la nostra voluntat en un referèndum pactat i legal. Tot el demés són excuses de mal pagador.

Un nou acord per acabar amb la guerra a Síria

Que ve el llop! que ve el llop! Oi que ja no ens ho creiem? Doncs això és el que passa amb l'avís sobre l'acord entre Rússia i els EUA de reduir les hostilitats a Síria. Ens han dit massa vegades que havien arribar a un acord i després no s'ha complert, que ja no ens ho creiem.

Diuen que els dos països es posaran d'acord per definir ben bé qui és l'enemic comú, i no com ara que uns defensen el president sirià i els altres, d'alguna manera, defensen les milícies rebels. Ara no. Ara els enemics són els jihadistes, però jo em pregunto que són els kurds? amics dels dos? enemics de les dues potències? cadascú els veu de manera diferent?

Com em passa moltes vegades, allò que pronostico que passarà m'agradaria equivocar-me i que no succeís. A veure si aquesta vegada tenim més sort i la guerra de Síria i voltants va a la baixa, i realment les grans potencies mundials es posen d'acord en aturar-la definitivament.

La política dels fets consumats per sortir de l'atzucac

L'actitud del govern de l'Estat, amb el suport dels grans partits espanyols, la connivència de PSC i els cagadubtes d'ICV i d'En Comú Podem, ens condueix a la pràctica de la política dels fets consumats, perquè d'altra manera és impossible avançar.

Ja sé que és molt criticable el que diré, però no és la primera vegada que escric que una bona resposta a temps ens hauria estalviat molts problemes, i les ganes de ser independents no estaria en boca de tanta gent com ho està ara.

Algú s'ha equivocat quan ha cregut que el silenci i el deixar dir i fer, amb cops de sentències judicials, era el millor sistema d'apagar el foc de l'independentisme. S'han arribat a dir barbaritats, posant les lleis per sobre de les persones i no al seu servei. Frases que la història tindrà en la memòria de l'absurditat i dels grans errors d'una etapa digna de ser oblidada i que pot portar fins a la fractura de l'Estat espanyol. Un erroni excés d'orgull espanyol ha provocat més unió que mai entre els catalans, un fet que sempre hem criticat que ens faltava.

No m'atreviria a dir que la independència de Catalunya és impossible, perquè tal com van les coses, ens podem trobar que s'arribi a un final sense retorn. Es diu molt alegrament i jo no ho tinc tan clar, la qual cosa no vol dir que el camí sigui planer ni fàcilment accessible.

La intel·ligència ens fa ser cautes i no xerrar més del compte, perquè la situació actual és nova i no tenim experiències que ens facilitin avançar resultats. El camí que ha pres el govern català, amb el suport majoritari del Parlament, és el d'anar fent passes curtes i amb peus de plom, sense que els tremoli el pols, ni mirar enrere. 

Aïllant-me del sorolls de Madrid amb música de Rimsky-Korsakov

Ahir començava el meu escrit dient que havia presentat una queixa a la Generalitat i que em temia que no serviria de res, però que estava convençut que la raó era de la meva part. Podia semblar una mica pedant, però... m'han donat la raó i hem pogut realitzar l'acció que ahir ens havien negat. A part de l'alegria d'haver-ho aconseguit, hi ha el fet que sovint creus que no hi tens res a fer, però t'adones que no sempre és així, i que si ho treballes honestament i amb arguments i educació, pots aconseguir allò en què creus.

I avui he recuperat les audicions musicals, després d'uns quants dies de tenir el meu equip de música descansant. El repertori d'aquests dies compta, entre altres, amb la interpretació de l'obra Scheherazade, de Rimsky-Korsakov, a càrrec de la Berliner Philharmoniker dirigida per Lorin Maazel. Una peça que feia anys que no escoltava i que he recuperat. M'agrada.

Em prenc la tarda de manera tranquil·la, gaudint de la bona música i procurant relaxar-me per poder acabar la primera setmana després de vacances amb les mateixes forces amb què la vaig començar, i oblidant-me una mica de tot el soroll de Madrid en busca d'una solució que eviti tornar votar abans d'acabar l'any. 

Tots sabem que hi ha corrupció i uns polítics blindats, però...

Avui m'he trobat amb un entrebanc d'aquells que se't presenten i consideres absurd, però que et trobes indefens i només tens la possibilitat de picar de peus i empassar-te la saliva. He escrit una queixa i l'he enviat a la Generalitat, pràcticament convençut que em diran que no, però també que la raó està de la meva part. Temes administratius, penso jo que mal plantejats i encara menys argumentats.

Però, esclar, quan veus com està el país i tot el que es decideix des de Madrid, t'adones que les traves que reps són insignificants en relació a la bona part de la societat espanyola i catalana en particular. Si no fos perquè hi ha molt en joc, i moltes persones que s'ho estan passant molt malament, demanaries que de la realitat se'n fes un serial. No és estrany que els guionistes de Polònia ho tinguin tan fàcil a l'hora de preparar el programa setmanal. Difícilment podríem trobar un govern i un estat tan esperpèntics com l'espanyol. 

No hi ha dia que no surti una notícia ridícula que ens avergonyeixi a tots plegats. L'escrit d'avui d'en Carles Capdevila és molt encertat. De fet en Carles ens hi té acostumats, però avui mereix una menció especial. Corregir una indecència no és ser decent. Amb aquest títol en Carles Capdevila critica la manera com ens volen enredar, fent veure que rectifiquen en el nomenament de l'exministre Soria, no pas perquè fos una indecència, sinó per la interpretació equivocada de la resta de partits polítics i societat civil.

És vergonyós, perquè dóna la impressió que els ministres en funcions que queden s'estiguin barallant per veure qui és més protagonista que els altres. Avui Jorge Fernández Díaz, que feia massa dies que no en parlàvem, ha volgut sortir a les primeres pàgines dels diaris. I amb això què creu que aconseguirà? Més respecte? Més autoritat? O, potser, més porqueria a la motxilla que fa temps que arrossega? La sort, per a ell, és que al final de tot rebrà un premi, potser una condecoració, però ben remunerada.

Polítics amb l'ànim d'imposar

Els que em coneixeu sabeu que detesto la calor, i sóc un gran amant del fred, del fred de veritat. Doncs, us dic que n'estic fart! No suporto tanta calor, sobretot aquesta calor de la costa, que és enganxosa, fins i tot de nit. No hi ha dret que, no havent fet gairebé hivern, haguem de suportar aquestes altes temperatures, i això que a casa s'hi està bé i a la feina disposo d'un aire condicionat que a mig matí ja comença a fer efecte.

Però si a aquesta calor hi afegim personatges com la Fiscal General de l'Estat o bé el president del Tribunal Suprem, amb aquests discursos sobre la no politització de la Justícia, i de la Llei per sobre de tot, ja us dic que tot plegat fa fàstic.

Espero que tinguem tots molt de seny, que no vol dir renunciar als nostres drets, i ajudem a educar aquests monolingües que ens volen fer trilingües, no per la importància de saber un tercer idioma, sinó per diluir el coneixement del català, que això és el que més desitgen.

Em varen dir que un regidor de Rubí, de C's, havia manifestat que si volíem conèixer i parlar el català anéssim a una acadèmia. Avui, hem pogut observar que el coneixement del català no és suficient, sobretot en ambients de C's catalans, i confonen les atxes amb les destrals. És important que abans de fer el ridícul, un es documenti, però ja s'ha vist que molts polítics no tenen ni vergonya.

IdCAT, un projecte impossible

Després d'anys de barallar-me amb el meu ordinador i d'entrar a tot tipus de pàgines web, i examinar a fons els meus aplicatius i entranyes informàtiques per aconseguir poder utilitzar la signatura digital idCAT amb el meu ordinador MacBook, he llançat la tovallola. No me n'he sortit. He fet mil consultes i he rebut mil explicacions que m'han portat a concloure que la signatura digital idCAT amb ordinadors de la casa Apple no és possible, si més no en la majoria d'administracions públiques.

La Generalitat de Catalunya a través del Consorci Administració Oberta de Catalunya ha ideat un altre sistema, el idCAT Mòbil. Aquest sistema evita tots els problemes que les diferents versions dels diferents sistemes operatius poden arribar a impedir l'ús de la signatura digital. 

No cal dir que aquest mes de juliol m'hi vaig apuntar i fa pocs dies vaig rebre una carta on em confirmaven que estava donat d'alta "al fitxer de la Seu electrònica de l'Administració de la Generalitat de Catalunya", i que aquesta alta em facilitava l'accés "als serveis i tràmits amb les administracions públiques catalanes", i que em permetia "utilitzar el sistema d'identitat digital de Catalunya idCAT Mòbil".

Cap al final de la carta em deien: "A partir d'ara, ja podreu identificar-vos en quasi tots els tràmits que realitzeu per Internet amb la majoria de les administracions catalanes (actualment Generalitat de Catalunya i més de 800 ajuntaments i consells comarcals)".

Content de la notícia ahir vaig entrar al web de la meva vila i no. No vaig trobar la manera d'utilitzar el meu idCAT Mòbil. Vaig enviar una carta a la Bústia Municipal demanant que se sumessin als més de 800 ajuntaments on això era possible. Després ho vaig provar a altres ajuntaments, i també a CatSalut de la Generalitat de Catalunya i... no funcionava enlloc. Una mica mosca vaig demanar ajuda a l'AOC.

Avui m'han telefonat i quina ha estat la resposta? De moment només funciona a la carpeta personal de la Generalitat. No anem bé!

Rajoy i el PP no tenen ni vergonya!

La situació política espanyola ha esdevingut avorrida i poc interessant. Després de tot el que ha passat et fa perdre qualsevol tipus d'il·lusió i penses que passi el que passi tenim totes les de perdre. Unes terceres eleccions poden portar a una majoria absoluta de la dreta rància de PP + C's. Vistos els pactes entre aquestes dues formacions polítiques hem pogut comprovar que de regeneració política res de res.

Avui encara llegia que un dels acords dels quals C's se'n vanagloriava, la recuperació dels diners de l'amnistia fiscal, no és possible perquè els delictes ja han prescrit. O sigui que molta pena i a esperar si l'esquerra es posa d'acord d'una vegada per fer fora tota la corrupció de la dreta.

Perquè... ja heu vist la designació de l'exministre Soria per a un alt càrrec del Banc Mundial, amb un sou net de 18.000 euros mensuals. Una persona que va haver de dimitir per haver mentit sobre la seva implicació amb empreses amb capital a Panamà. No tenen vergonya.

Ja no es tracta d'anar dissimulant i endarrerint qualsevol acció contra la corrupció del PP, sinó que se'ls en fot! Són corruptes, però manen, i per això es distribueixen els càrrecs amb tota la barra del món. Quan algú et diu que no hi ha ni un pam de net, us ho podeu ben creure.

Ni els partits tradicionals ni els que havien de regenerar la política són capaços de donar la cara i assumir les responsabilitats, ans el contrari. Els corruptes són premiats amb tota la impunitat del món, perquè la justícia al nostre país està desacreditada i incapacitada per aplicar allò que entenem per justícia, simplement s'imposa la llei del més fort, és a dir, del capital i de qui dirigeix els polítics de torn, unes persones sense escrúpols que no tenen ni vergonya.

L'ajuntament d'Arenys no està per l'excel·lència

Una cosa és equivocar-se buscant l'excel·lència i una altra de molt diferent és fer les coses de qualsevol manera, equivocant-se perquè un no hi posa prou interès o esforç. L'error és humà i ningú està exempt de cometre'n més d'un, però sense que això ho justifiqui, només és perdonable quan una persona hi ha posat tot el seu esforç i dedicació perquè allò sortís bé.

Ja em perdonareu, però penso que la gestió municipal del meu municipi no es fa buscant l'excel·lència, sinó cobrint l'expedient i procurant no enganxar-te els dits, sabent que al final de tot plegat, els diners no són propis, sinó del municipi. 

Avui he llegit l'Agenda i he observat més d'una informació que es podien agafar per aquesta reflexió. Uns polítics que no han estat prou curosos a l'hora d'executar un projecte, amb fons europeu, i que molt probablement comporti la devolució de bona part de la subvenció rebuda, ja que Europa s'ho mira tot amb lupa. Probablement aquests polítics no han tingut el suport tècnic que es requeria...

No n'hi ha prou que cadascú faci la seva feina intentant quedar bé. Una organització no és un conjunt de persones que treballen aïlladament, sinó que és com una empresa on hi ha qui organitza el treball perquè les coses surtin bé, optimitzant els costos, però donant un bon servei. A l'Ajuntament d'Arenys de Mar això no passa, i els nostres polítics es dediquen a contractar experts en protocol i deixen de banda l'organització interna. 

Tinc molt poca confiança en el treball que s'està fent, però voldria equivocar-me i que se'm pogués demostrar que s'estan fent bé les coses. No hi sé veure l'excel·lència. Mireu, fins i tot els díptics que publica l'ajuntament estan plens de faltes d'ortografia, i això que hi ha una titulada en català en plantilla. No podem anar bé!

L'ajuntament s'ha de fer càrrec del cost de treure els pneumàtics

En relació a aquest tema dels pneumàtics jo em pregunto, si finalment ha de ser l'ajuntament qui es faci càrrec del cost de treure'ls, no seria just que el terreny passés a propietat de l'ajuntament? Perquè, si una vegada eliminats els pneumàtics els hereus accepten l'herència, hauran de pagar els diners a l'ajuntament o bé es quedaran el terreny sense el cost dels pneumàtics? Algú m'ho pot explicar?

Si creguéssim fermament en la Justícia potser entendríem què pot passar, però com que la Justícia No és igual per a tots, podem malfiar-ne tant com vulguem.

Tot això ho escric mentre esperem el resultat de la segona votació al Congrés de Diputats, i em ve a la memòria la gran pensada de Felipe González, de fer retirar Rajoy i permetre la presidència del PP amb una altra persona. No havíem quedat que era tot el PP el corrupte? Si no governa Rajoy s'haurà acabat la corrupció? Tant per tant que nomenin com a president l'impresentable ministre de l'Interior!

Demà ens explicaran quina és la nova tàctica... perquè suposo que Rajoy i Rivera ja la tenen pensada, oi?

Per cert!, ha tornat la Clara, ja hi som tots! S'han acabat les vacances!

Els americans no ho tenen gaire més fàcil que nosaltres

No m'agrada gaire parlar dels Estats Units d'Amèrica perquè ho conec molt poc. Tot el que sé ho llegeixo als diaris i avui dia comences a tenir certs recels per la informació que t'arriba i com ho fa. De totes maneres el candidat republicà Trump bé es mereix quatre ratlles, si més no per dir que no ho puc entendre.

Avui a les notícies parlaven dels discursos que ha fet als Estats Units i a Mèxic, totalment diferents, com si fóssim una pila d'anys enrere i no tinguéssim la possibilitat de conèixer què diu en el mateix moment que ho fa. 

Al meu entendre és una manera evident de riure's dels ciutadans, tractant-los de babaus. Els demana el vot mentre els enganya. Em costa d'entendre que això pugui passar a la primera potència mundial, que són primers gairebé en tot. Que ens passi a nosaltres amb el Rajoy ho podem entendre, però ells!

El problema que tenen els americans en aquest moment és que l'alternativa tampoc és massa atraient. La senyora Clinton va tenir el seu moment i ara sembla que ens vulguin enviar al passat. 

Utilitzar el fet que és dona resulta una mica trist. Penso que és bo que una dona sigui presidenta, com també va semblar bé que un home de pell negre arribés a la presidència, però és important que tinguin la capacitat per ser-ne.

Des de la distància i amb la meva absoluta ignorància de la realitat dels Estats Units, em seria molt difícil donar una opinió o fer decantar el vot, però mal per mal, crec que l'opció Trump és negativa per a ells i, tenint en compte el pes del país, per a tots nosaltres.

A Espanya ens queixem d'haver d'escollir entre Rajoy-Rivera o Pedro Sánchez, però els americans avui no ho tenen pas més fàcil.

Tot indica que s'acaba l'estiu, però el Congrés no desencalla

Es van acabant els concerts d'estiu i ens comencen a bombardejar amb col·leccionables de tot tipus... això vol dir que arriba el setembre i el nou curs, escolar i professional. S'acaben les vacances per als que encara n'estem gaudint, però en política tot segueix més o menys en el mateix lloc. Acabo de veure que Rajoy ha perdut la primera votació: una bufetada al seu ego.

Demà començarem el setembre i totes les ganes d'iniciar una nova etapa de la nostra vida ens desvetllen i no ens deixen dormir com abans. Comences a pensar en la feina que t'espera, els maldecaps que tindràs per resoldre segons quins temes, però amb la il·lusió d'encarar-ho amb optimisme i renovació. No anem a regenerar res, com diuen els de C's, sinó simplement a agafar-ho amb més ganes.

Avui he assistit a un funeral a la mateixa església i amb el mateix mossèn que el dia del funeral del pare. Ha tornat a parlar de la Beata Teresa de Calcuta, que santificaran diumenge, amb el mateix exemple. Un déjà vu. Una bona colla dels assistents hem repetit. M'agradaria escoltar els comentaris en privat. Ens hem trobat els familiars que malauradament només veiem en funerals i t'adones que la vida passa de pressa, que aquells marrecs s'han fet grans i ja són pares, i et retrobes amb la cosina més gran que tens i la veus tan bé com sempre... només noranta-dos anys.

I avui també ha estat un dia de parlar de projectes de futur, amb il·lusió, com si fóssim uns quinzenets! (paraula errònia, però que utilitzàvem), i veus que al Congrés de Diputats estan encallats i en bona part per culpa del procés. I com és que té tanta repercussió? S'ho estaran prenent seriosament?

Esperarem a què passa divendres i si Rajoy ho torna a intentar o bé ens conviden a menjar escudella amb galets a les meses electorals.

Núria Parlon es llança a la piscina

Segons les notícies que he pogut llegir, sembla ser que Núria Parlon es presentarà a les primàries socialistes per optar a la primera secretaria del PSC. Una decisió important que de ben segur ha meditat. No només perquè és enfrontar-se al totpoderós Miquel Iceta, sinó perquè els temps no acompanyen i avui dia presidir el PSC et comporta més problemes que beneficis.

Núria Parlon es llança a la piscina, segurament després de comprovar que hi queda aigua suficient com per no trencar-se el cap, però tot i així és valenta. El PSC tradicionalment ha estat utilitzat com a suport del PSOE en hores glorioses i com a bèstia dels cops en moments difícils per al socialisme. Ara és un moment difícil a Catalunya i també a la resta d'Espanya. La força de Podemos no és la mateixa d'ICV, que ha viscut durant molts anys dels quatre militants i el record històric, sobretot de l'època del PSUC. Podemos, encara que hagi rebut un fort correctiu, ha nascut per liderar l'esquerra a l'Estat, i a Catalunya, amb el nou partit que Colau vol fundar, anirà pel mateix camí.

A partir del PSC i el nou partit, Catalunya voldrà recuperar el lideratge de les esquerres, però té entremig el procés cap a la independència que pot sumar o restar vots. De moment el PSC ha triat el lloc còmode per a la majoria de simpatitzants actuals, després de l'abandonament del sector més catalanista, però aquesta elecció, si el nou partit de Colau ho sap treballar bé, li pot suposar encara més desgast i continuar essent un partit testimonial. 

Segur que la Núria Parlon li pot donar molt més dinamisme i empenta que no pas l'històric Iceta, però haurà de lluitar molt i guanyar-se algunes antipaties de figures més intransigents amb el procés i el referèndum. Li desitgem molta sort i encert!

L'engany de C's

Adormits amb el bipartidisme Espanya es va despertar pels crits d'uns regeneracionistes que es presentaven com els grans salvadors de l'estat, massa temps en mans de dos partits tatxats de corruptes i vivint d'esquena de la ciutadania. C's i Podemos venien a sanejar la política.

C's tenia molt clar que s'havia de frenar la corrupció (i el català) i fer fora de la política tots els polítics corruptes. Rajoy no podia continuar dirigint el país! És per això que va pactar amb el PSOE, tot i saber que no sumaven, i atacant Podemos per no posar-s'hi bé. No se'n varen sortir.

El següent pas era pactar amb el gran corrupte, ja no se'n recordaven, la qüestió era ser protagonista. Per això han estat setmanes pressionant el PSOE perquè s'hi posés bé i permetés un nou govern de Rajoy. On és la coherència? No n'hi ha! Els electors som prou babaus que ens ho creiem tot i no tenim memòria. Ja no recordem que Rajoy no podia ser novament president, No! Ara els perversos són els del PSOE perquè no canvien d'opinió. 

Jo sempre defensaré el consens i les negociacions. Això vol dir cedir, però no enganyar la gent. Si els votants de C's haguessin sabut que Rivera pactaria amb Rajoy, potser s'ho haurien pensat dues vegades abans de donar-los el vot.

En una cosa sí que s'ha de donar la raó a Rivera i els seus. El seu gran objectiu de fer fora el català de l'espai públic i retornar-nos al període predemocràtic no ha variat i, si pot pactar amb el PP, ho podrà treballar més còmodament. La corrupció però...

Un pacte contra Catalunya

Avui ens han fet saber que PP i C's han pactat definitivament el suport a la investidura de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol. De tot allò que havia dit Rivera i els seus amics de frenar la corrupció i de no permetre que persones corruptes tinguin càrrecs polítics, no se n'ha parlat més. Finalment el tema estrella ha estat atacar la immersió lingüística per decret llei.

Aquestes són les maneres de fer de la gent retrògrada que van de progres. Una dreta ultraconservadora i irrespectuosa amb la llibertat dels altres. Una posició que només pot salvar el PSOE si actua amb seny i es fa valdre. El perill és que estigui tan tocat que sigui incapaç de denunciar allò que sempre havia defensat: la immersió lingüística.

El títol d'aquest post no és cap error, perquè el pacte no va contra els catalanistes, sinó contra tots els catalans, perquè ens fa més febles, més ignorants, amb l'excusa que potencien l'anglès. Vergonya haurien de tenir aquells polítics només coneixen el castellà i necessiten traductors arreu on van. La gran solució és convertir les comunitats amb llengua pròpia en trilingüe, quan s'ha demostrat que la immersió lingüística en català ha estat un èxit per a les dues llengües oficials, i que si hi ha una llengua que necessita ser protegida és precisament el català.

Però el pacte és irracional i només aboca odi i ganes d'ensorrar tot allò que la transició va fer de positiu, per quedar-nos només en aquells vicis i privilegis que no hem estat capaços d'anul·lar. Avui és un dia trist per a la democràcia en aquest nostre país, que està ara més que mai en mans del PSOE.

Les calúmnies converteixen els ignorants en carn de canó

Diem sempre que la ignorància és atrevida i en trobem fàcils exemples. Jo diria que no només és atrevida, sinó que pot arribar a ser perillosa. Per què dic això? Doncs, perquè he vist el tuit de la dona canària criticant l'alcaldessa de Barcelona perquè només actua com a tal per als independentistes catalans, i planyent els pobres castellanoparlants barcelonins. La dona no s'havia adonat que les paraules de l'alcaldessa eren en italià. 

És ignorància alimentada per la mala llet de la premsa i molts polítics espanyols que provoquen el rebuig als nostres anhels. Puc acceptar molts errors i a vegades posicions extremes que caldria evitar, però fixeu-vos que només se'ns estima quan ens mantenim submisos i mai quan procurem fer valdre els nostres drets a la singularitat, la llengua i la cultura.

Els que hem viscut el franquisme i reconeixem certs tics dictatorials a governants de l'era democràtica, ens fa molt mal quan ens culpen de provocar l'enfrontament dels catalans, tot defensant la nostra llengua i cultura, la nostra història i la nostra economia. Ens deien que els catalans de les pedres en fan pa. Això per a uns era un elogi, però acabat sent una crítica com a garrepes i usurers. 

A tot arreu hi ha gent que treballa i persones que són uns ganduls. A moltes terres espanyoles la dictadura no els va ajudar gens a treballar la riquesa i esdevenir un poble avançat, però això no en tenim la culpa nosaltres.

Hi ha molta mala llet quan es confon espanyols que nosaltres som uns insolidaris i que només pensem en nosaltres. El més trist de tot és quan això es fa des de dins, i aquí hi té molta culpa el PP i, sobretot, C's.

Continua el xantatge de l'Estat

Un govern que utilitzi el xantatge i les clavegueres no és un govern de fiar. Si tothom ho sap i ho té clar, com és que hi ha partits polítics disposats a donar suport a aquest govern? L'única cosa que se m'acudeix és que ja els hi està bé l'actitud del govern, encara que sigui reprovable perquè el més important és que vagi en contra de Catalunya, objectiu comú.

Tots haureu endevinat que parlo del govern de l'estat, del PP, i de C's que va cedint i fent la vista grossa per acabar donant-li suport. Un fet que només Rajoy podrà impedir si continua posant-se tonto i no vol baixar del burro.

Llegia la notícia que el senyor Montoro només concedirà els diners del FLA a Catalunya si canvien la llei sobre obertura d'establiments comercials, entre altres. És a dir que, per més que tinguem un Estatut retallat i mutilat des d'un principi, el que vol el govern del PP és que fem allò que ells volen, és a dir prescindir de l'Estatut i uniformar la nostra política a la de la resta d'Espanya.

Llavors... Federalistes! encara penseu que amb aquests polítics hi ha cap possibilitat d'aconseguir un estat federal? Només l'amenaça de marxar podria fer canviar algunes coses, i això sent molt optimistes. Ni PP, ni C's, ni bona part del PSOE estan per cedir cap tipus de protagonisme a Catalunya. Llavors que algú no independentista em doni una solució. Tant de bo no calgués la independència perquè se'ns reconegués la nostra singularitat i se'ns respectés, però hi ha alguna sortida possible? Espero amatent.

A Itàlia, dolor i promeses incomplertes

Estem tots pendents de les tasques de recuperació de persones soterrades pel terratrèmol d'aquesta setmana a Itàlia i admirem els treballs dels voluntaris i forces de salvament, que fan el possible per poder salvar el més gran nombre de persones possibles.

Escoltem com el primer ministre italià promet ajudar a totes les víctimes i familiars perquè puguin refer la seva vida a les poblacions destruïdes. Tot són bones intencions, paraules amables i bons desitjos, i jo no voldria fastiguejar ningú amb els meus temors. Uns temors que vénen avalats per l'experiència d'altres situacions semblants, també a Itàlia.

Quan el terratrèmol d'ara fa set anys va sacsejar terres italianes (L'Aquila) amb un balanç de més de 300 morts, el primer ministre italià, en aquells moments el senyor Berlusconi, va prometre ajuda als damnificats i segons he pogut sentir, només s'ha dut a terme un 8% de les obres de rehabilitació i moltes famílies encara no han pogut tornar a casa seva.

Això passa massa sovint. Les promeses incomplertes dels polítics ja no ens vénen de nou, ni fins i tot en aquests casos de dolor extrem. Aquest és un dels greus problemes de la política i un dels motius pels quals hi ha tanta gent decebuda. Fixeu-vos ara en "les negociacions" entre el PP i C's, i diguem-he si no hi veieu la tàctica d'anar diluint totes les propostes i promeses. En què pot acabar tot plegat? 

Incapacitat de dialogar, de consensuar posicions... Només saben jugar amb majoria absoluta i això és un mal símptoma del sistema polític.

Itàlia ha reviscut en pocs anys de diferència dos terratrèmols amb moltes víctimes. Tots ens hi solidaritzem i demanem que els responsables polítics que ara prometen tantes coses, no se n'oblidin novament i deixin sols els afectats amb tots els seus problemes.

El post número 4.001 al gran estratega Albert Rivera

Ahir vaig publicar el meu escrit número 4.000 d'aquest blog, i precisament no vaig tractar un tema polític, tot i ser el més tractat. Això no vol dir que ara canviï d'estil, precisament avui volia comentar un fet que m'estranyava des de feia setmanes i que finalment m'ha quadrat.

Dedico el meu post número 4.001 a C's que finalment s'han decidit a incloure el tema "català" en el plec de condicions per donar suport a Rajoy per aquesta nova legislatura que ja triga en arribar.

M'estranyava molt que un partit com C's que va néixer per fer la vida impossible als catalans que estimem la nostra terra, pensem el que pensem i haguem nascut on ho hàgim fet, no aprofités l'avinentesa per aguditzar la tasca constant del PP per atacar la nostra pàtria.

Estic convençut que el PSC, tot i haver perdut molts militants i dirigents històrics, continua defensant, per exemple, la immersió lingüística. N'estic segur! M'agradaria estar segur que ICV també està en el mateix cantó encara que darrerament hagi adoptat mesures poc clarificadores de què vol per al nostre futur.

¿Encara hi ha algú que dubti del mal que ens podrien fer el PP i C's junts si obtinguessin la majoria absoluta en unes hipotètiques terceres eleccions? No estic parlant d'independència, sinó de respecte a Catalunya en la modalitat que vostès prefereixin.

¿Encara hi ha algú, alguna formació política que es cregui que formant part d'Espanya podem arribar a tenir un sistema polític que sigui més just i respectuós amb la nostra llengua i cultura? El Federal? i qui el defensa a part del PSC? 

Somiar amb la independència és una utopia, ho entenc, però algú em pot convèncer que no ho sigui somiar en un estat federal al regne d'Espanya?

Que cadascú defensi el que cregui més convenient per a Catalunya, però sisplau tingueu els ulls oberts i no us deixeu enredar pel PP o C's, perquè amb ells el nostre país mai podrà avançar. 

La rutina que es pot convertir en novetat

Avui ha estat un d'aquests dies que vas programant a mesura que avança el dia, i al final ha suposat dinar a les 7h de la tarda. Les vacances són una mica això, si sempre anem en horari fixe llavors ja no són vacances. El problema en tot cas és en què has dedicat les hores que t'han fet dinar a l'hora del berenar.

Es tractava de posar en solfa un pis i els càlculs estimats eren d'unes quatre hores, però res, aquestes s'han convertit en vuit o nou. El pis, però, ha quedat gairebé a punt de revista. A punt, penso jo, de que es torni a embrutar. I és que sempre penso en la quantitat de coses que fem i sabem que les haurem de tornar a fer.

Quan neteges la cuina després d'un àpat, saps que tota la deixalleria la tornaràs a utilitzar, i aquells ganivets i forquilles que col·loques al rentavaixelles, al cap de no gaires hores els tornaràs a tenir entre els dits per col·locar-los de nou.

I això amb infinitat d'actes rutinaris: fer el llit, planxar, dutxar-te, estendre la roba... hi ha qui hi dedica totes les hores del dia, i un es pregunta: què podem fer d'especial que no haguem de repetir-ho cada dia un o dos cops?

Hi ha persones que no ho tindran fàcil, però jo sempre penso que es tracta d'actituds i per això un bon sistema és trobar la manera que aquella acció que repeteixes sigui cada vegada diferent. 

Qui s'apunta i desapunta a l'11 de setembre?

Les paraules de Colau no han agradat als dirigents d'ICV. Aquest partit que es va salvar d'un gran fracàs concorrent de la mà de Podemos en el combinat de Catalunya Sí que es pot, veu ara que poques hores després de manifestar que no anirien a la manifestació de l'11 de setembre, l'alcaldessa de Barcelona diu que sí que cal ser-hi, al marge del seu acord o no amb el full de ruta independentista.

No sé la repercussió ni la capacitat de convocatòria de la manifestació d'enguany, però que ningú es cregui que si hi va menys gent és perquè ICV se n'ha desentès. Malauradament per aquesta formació cada vegada té menys electors i per ara només té el recurs de presentar-se en coalició amb altres forces polítiques. Veurem què passa si Colau tira endavant el nou partit.

Tot i així, sí que considero que la manifestació o manifestacions de l'11 de setembre no haurien de tenir com a objectiu únic la independència, sinó procurar acollir totes les persones, agrupacions i partits polítics que estan d'acord amb un canvi dràstic en les relacions amb l'estat espanyol. Hi ha prou motius per reivindicar sense necessitat d'estar tots d'acord amb la independència de Catalunya.

Veurem on ens porten uns i altres, però la societat civil, amb Ómnium i l'ANC al capdavant, haurien de demanar la participació massiva de catalans per provocar un canvi en la política. Que es deixi d'utilitzar el Tribunal Constitucional i s'asseguin a negociar. No crec que s'esborrés massa gent si el lema de la manifestació fos l'exigència de la convocatòria d'un referèndum. Després ja veuríem què vol la societat catalana.

51 morts més a la Turquia kurda

Com que sóc un malpensat i no em refio gens de l'actual líder turc, el primer que he pensat quan he conegut la notícia de la bomba que ha produït 51 víctimes mortals i més d'un centenar de ferits, en un casament kurd, i veient que Estat Islàmic no ho reconeixia i en canvi el govern turc de seguida els acusava, ha estat que potser no es tractava d'un acte d'Estat Islàmic, sinó d'algú que no estima gaire els kurds.

Ja dic que sóc un malpensat i que probablement els causants d'aquesta nova tragèdia per a la població civil haurà esta el grup terrorista Estat Islàmic. Sigui com sigui, però les persones innocents, que en aquest cas estaven de celebració, són les víctimes que pateixen la guerra i el terrorisme amb la seva pròpia vida i la dels seus familiars.

Llegia avui la crònica de Bel Olid, per al diari ARA, des del camp de Vasilika, a Grècia, on entre altres coses explicava que no podia entendre que no obríssim les portes a tots aquests refugiats que malviuen en aquests camps i que l'única alternativa que se'ls ofereix és tornar al seu país que està en guerra. I acabava dient "No entenc que, molt tranquil·lament, puguem dir 'aquests no són dels nostres, aquests no són com nosaltres', i obrir la nevera, fer una cervesa. Fer com que no ens importa que morin en vida, a Grècia, ara".

Què podem fer nosaltres atès que el nostre govern i la majoria de governs europeus giren l'esquena a aquestes víctimes de la guerra? Una guerra que descaradament utilitza l'atac a civils. Ja no es tracta de víctimes col·laterals, sinó dels objectius dels atacs, tant de Rússia com del govern sirià.

Ja sé que el nostre govern té molta feina amb tot això del procés, i que tampoc no en té competències, però alguna cosa s'ha de fer, no? No podem continuar tan tranquils mentre hi ha tantes morts injustes!

Vacances a sis-cents quilòmetres

Dos dies a Bordeaux han servit per fer un parèntesi a les vacances a la vila, per descobrir noves ciutats i poblets de la rodalia, analitzar i reflexionar sobre la vida en societat i agafar forces per encarar un nou curs d'aquí a pocs dies.

Hem caminat força, com acostuma a passar quan visitem ciutats d'altres països, però el cansament es compensa amb la riquesa de poder-hi anar i compartir la vida el més directament possible.

La ciutat de Bordeaux m'ha causat molt bona impressió, amb una bona comunicació del tram i un centre molt interessant, amb carrers estrets i places i racons entranyables, amb més turistes dels que havia calculat trobar-m'hi, però sense la saturació que critiquen alguns barcelonins. Evidentment, no pretenc comparar les dues ciutats. Continuo pensant que els catalans tenim una gran capital.

També han servit aquests dies per desconnectar de la política del nostre país. Veig que no m'he perdut gaire res, i que la situació és bastant semblant a quan vaig marxat. Haurem d'esperar una setmana més per si hi ha cap tipus de canvi.

Liberté Égalité Fraternité

Avui he sopat tot veient un cartell enganxat en una paret on es podia llegir: "Liberté Égalité Fraternité", i de seguida m'ha vingut al cap el lema "Una Grande i Libre". He pensat que no som tan lluny, vull dir que les coses no han canviat tant. Una, encara ara ens estem discutint entre els unionistes, PSC inclòs, i els independentistes. Grande, és una il·lusió que algú encara es creu, i això és greu. Libre, no sé com tractar-ho, ja que el sentit de llibertat depèn dels que governen. Els catalans ens sentim molt poc lliures, i no per ser o no independents, sinó per tenir la llibertat per decidir com ens governem.

He arribat a la conclusió que, encara que hi fem broma, Franco ho va deixar molt ben lligat. Ha tingut uns hereus que han continuat manant i de manera despòtica, i a finals de mes hi tornaran. No n'aprendrem mai!

Per què les altres ciutats són netes i endreçades?

Quan visito una ciutat em fixo, entre altres coses, en la neteja, en si és una ciutat neta o bé és bruta com trobo la meva vila. Haig de dir que en la majoria de les ocasions són ciutats molt més netes que Arenys, i això em desespera. Per què no podem tenir una vila neta i endreçada?

Segur que la política que es segueix, la gestió municipal, no és la més encertada. Probablement els nostres costums i sistema de viure no hi ajuda. El que és cert, però és que els vilatans no som suficientment curosos a l'hora de compartir l'espai públic. 

Arenys de Mar disposa de suficients papereres per no haver de llençar els papers a terra, i si en falta alguna la podem demanar. El sistema de recollida de la brossa sempre es pot millorar, però té en compte les nostres necessitats, i sinó també podem sol·licitar canvis. Hi ha molts gossos a Arenys, però els seus amos i passejadors poden trobar la mata adient perquè el seu gos orini, i recollir les defecacions. On és, doncs, el problema?

El problema és que som bruts i incívics, i només creuríem a base de càstigs. ¿És hora de demanar que la policia local sancioni els que no es comporten com caldria? Si només així hem de fer bé les coses, endavant.

Morint d'èxit per una mala planificació

Les notícies sobre turisme cada vegada són més contradictòries. Ens alegrem que vinguin turistes i visitants d'altres poblacions, però hem arribat a un punt que hi ha ciutats i poblacions que estan morint d'èxit.

Barcelona és el cas que tenim més proper i cada dia hi ha notícies sobre els problemes que ocasiona la massificació turística. Està molt bé dir que volem turisme de qualitat, però aquest no el tindrem si no els podem oferir serveis de qualitat, i en això hi estem tots implicats.

Recordo que pocs dies abans de començar les vacances parlàvem amb una companya de Calella i ens explicava com havia canviat el turisme de la seva ciutat. Calella va començar amb molta força i va aconseguir multitud de turistes que venien per poc cèntims a prendre el sol de dia i a emborratxar-se de nit. Ara, segons sembla, s'han anat tancant els hotels conflictius i ja n'hi comença a haver de més qualitat.

Els hotels són importants, però cal oferir bons serveis i en això no puc dir que no es faci res, però sí que cal treballar-ho més. I no ens podem oblidar de les infraestructures i la mobilitat. Si volem acostar els visitants al centre ho hem de posar fàcil. Avui he trigat tres hores per fer seixanta quilòmetres. La visita ha estat molt bonica, però les enrabiades dins del cotxe han estat sonades.

Els joves d'Arenys fan més viva la festa de Sant Roc

Un any més celebrem la festa de Sant Roc, que no em canso de dir que és realment la gran festa d'Arenys de Mar, amb el permís del nostre Sant Zenon. Sense voler entrar en conflicte entre els dos patrons, la festa de Sant Roc ha esdevingut la festa de la participació. Els grans protagonistes no es contracten, sinó que som els mateixos vilatans que, de manera voluntària i entusiasta, participem en diferents actes que es reparteixen en un parell o tres de dies. 

Ja podem parlar de la tradicional sortida nocturna dels nostres gegants, cada vegada amb sorpreses més interessants; també la tradicional festa de la Pesta; la pedalejada, i com no les tradicionals remullades dels macips i macipes escampats per tota la vila, i un final de festa amb la dansa d'Arenys.

En una època en que la televisió i els grans espectacles han pres un gran protagonisme, on s'acostuma fer-hi acte de presència amb una actitud totalment passiva, aquesta festa de Sant Roc mereix el reconeixement per la seva capacitat de mobilitzar centenars d'arenyencs, sobretot el jovent que tantes vegades critiquem per la seva apatia i poca implicació. 

El meu agraïment a tots els joves d'Arenys que fan possible cada any que la festa de Sant Roc es superi i prengui encara més protagonisme a les nostres vides. 

Uns pressupostos a negociar

Avui llegia que el govern està disposat a negociar els pressupostos amb altres forces polítiques si la CUP no està per la labor. Ja era hora! Fins ara no se n'han adonat? El govern ha de buscar el màxim consens en l'aprovació dels pressupostos i no limitar-se a esperar la resposta de la CUP.

Entenc que la situació no és fàcil amb el procés independentista per entremig, però segur que si vol uns pressupostos més socials trobarà aliats que li votaran a favor. Avui no és tan estrany entendre's si hi ha voluntat, i si no és així quedaran en evidència.

Vull pensar que el govern sap el que està fent i que controla tots els passos presents i futurs, amb totes les circumstàncies, reaccions previsibles i no previsibles, però l'efecte que dóna no és aquest, i això crea desconfiança.

Les darreres notícies fan pensar que Rajoy serà proclamat nou president del govern espanyol a primers de setembre, i per tant molt no canviaran les coses. Amb un Rajoy reforçat pel vot favorable de C's i les batalles internes del seu principal contrincant, el PSOE, apujarà els impostos i es refermarà en el no diàleg amb el govern català i la seva constant lluitat contra qualsevol pas endavant del procés independentista. M'imagino que Junts pel Sí ho tenen clar, i potser no tant la CUP, que continua vivint en somnis sense tocar de peus a terra. Tot i que una de les condicions de C's pel vot favorable a Rajoy és la lluita contra la corrupció, no tinc cap mica d'esperança que avancem en aquest aspecte, sinó que continuarem veient càrrecs públics imputats o com li vulguin dir.

Dades esfereïdores sobre violacions

Avui llegia la notícia que el 98% de les menors de Tumaco, a Colòmbia, han patit abusos sexuals de paramilitars o guerrillers de les FARC. És una notícia escruixidora que fa mal quan et diuen que a sobre les acusen de fer-ho voluntàriament, una cosa que es fa difícil de creure sobretot quan parlen de nenes de 13 o 14 anys.

Ho veus lluny, però no per això no et crema per dins. No pots entendre tanta maldat. Com és possible arribar a ser tan menyspreable i cometre aquest delicte contra víctimes indefenses que acostumen a tenir prou problemes de família i de la societat en general.

Això passa a Colòmbia, però també a moltes altres parts del món. T'adones que les persones no som tan diferents, fins i tot a l'hora d'actuar sense escrúpols ni sentiments. Penses que això no passaria a casa nostra i n'estàs gairebé convençut fins que llegeixes una altra notícia al diari: "Una mitjana de tres dones són violades cada dia a Espanya". Una cada vuit hores! Llavors t'adones que a prop de casa teva hi ha persones que pateixen la maldat d'uns impresentables que no es mereixen viure en societat.

Massa sovint s'ha volgut fer creure que les dones provocaven uns homes amb un desig sexual irrefrenable, com si això fos una excusa, i no una fastigosa manera de veure el problema real. Amb actituds com aquestes no podem dir que tinguem un país civilitzat, sinó que aquests comportaments tan freqüents ens demostren que l'educació al nostre país no funciona, ni el familiar ni l'escolar.

Sovint en aquest blog em queixo d'incivisme, però la violació és un problema immensament superior perquè no es tracta d'una simple manca de respecte, sinó d'un atac directe a la persona, a la seva llibertat de moviments i a la seva vida. Encara ens manifestem poc davant de tanta crueltat.

Nosaltres contribuïm a la netedat de la vila

A la caminada d'avui hem entrat a dins de Canet i passejat per alguns dels seus carrers. Molt a prop del cementiri hi ha una petita plaça, triangular, on es podia llegir un ban de l'ajuntament demanant que si hi veien bosses de la brossa que truquéssim.

A Canet, com a casa nostra, hi ha gent que deixa la brossa on no toca i m'imagino que també quan no toca. Aquests incívics enlletgeixen els nostres carrers i places i encareixen els costos de la recollida. Aquesta manca de civisme i de saber conviure respectant la cosa pública és cada vegada més manifesta i en tenim tots una mica de culpa. A vegades per por a que ens titllin de clàssics no donem l'exemple que caldria als nostres fills. La por a una resposta barroera també evita que avisem el transeünt que llença alguna cosa al carrer.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar té una app per notificar incidències al carrer. Penso que s'hauria de millorar i que permetés adjuntar una fotografia del fet observat. L'altra opció és el correu electrònic. Acostumar-nos a utilitzar aquest servei milloraria els nostres carrers, però això també implica una capacitat de resposta de l'Ajuntament que no tinc clar que estiguin prou preparats. Amb una mica d'esforç per ambdues parts podem millorar la nostra vila, però sobretot eduquem els nostres fills en el respecte als altres i a la vida en comú.

La Mercè Cussó es jubila

La Mercè Cussó ha dirigit la Biblioteca d'Arenys durant 43 anys i ha arribat l'hora de la seva jubilació. Jo vaig conèixer la Mercè molt més tard, sobretot durant els quatre anys que vaig exercir de regidor, encara que la Biblioteca no era competència meva, sí que vàrem tenir tractes per temes de personal i de manteniment. 

Sempre he cregut que la Biblioteca era la porta d'entrada a la Cultura. Era i és la porta més directa per a l'anhelada integració de totes les persones de cultures diferents. I les biblioteques durant els darrers anys han esdevingut quelcom més que un contenidor de llibres, de la mateixa manera que els museus no es poden considerar simples expositors d'art, les biblioteques han anat assumint competències en creació i producció d'activitats al voltant del llibre i de la cultura.

Hi ha treballs que només poden anar bé si se'n té una vertadera vocació, si s'estimen i s'hi dedica més del que caldria esperar. La Mercè ha estimat la Biblioteca i ha lluitat per ella amb totes les forces i convenciment. Jo ho puc constatar i, com jo, moltes altres persones.

M'imagino que treballar amb ella no ha estat fàcil, perquè m'atreveixo a dir que l'exigència a si mateixa l'ha portat a exigir als seus col·laboradors. De totes maneres també estic convençut que les persones que hi han treballat, també ho han fet per vocació, i s'hi han dedicat totalment.

Agraeixo la feina que la Mercè ha fet durant tots aquests anys, la paciència que ha tingut quan no ha rebut la resposta que esperava, i la seva lluita perquè la Biblioteca pogués créixer de manera continuada, vencent tots els obstacles. Arenys de Mar fa molt temps que parla d'una nova Biblioteca, i jo penso que en aquests moments és la primera prioritat cultural de la vila. Esperem que el govern, amb el suport de l'oposició, desencalli la situació i puguem veure realitzat el somni de la Mercè Cussó i de tota la vila. Gràcies Mercè!

L'exalcalde d'Arenys defensa la bona situació financera de l'ajuntament

Ahir la tarda el grup municipal Junts per Arenys va convocar els vilatans per explicar la seva visió de la situació financera de l'ajuntament i defensar la seva bona gestió durant els darrers cinc anys. La convocatòria era la rèplica a la trobada de la setmana passada en què l'actual equip de govern va presentar el PAM i va aprofitar per explicar com havien trobat l'ajuntament després de la moció de censura, i el perquè en aquest exercici 2016 no es podrien realitzar inversions.

La sala Josep M. Arnau del Calisay, estava més plena que la setmana anterior, demostrant la capacitat de convocatòria de l'exalcalde. Érem molt pocs els que repetíem, un parell o tres que jo identifiqués, i això no és bo perquè demostra que estem en una situació de dos bàndols antagònics amb el perill de dedicar més esforços a buscar els defectes de l'altre que no pas a treballar per a Arenys.

L'exposició de l'exalcalde va ser clara i ben gestionada i, tot i la llarga durada, no es va fer carregosa. Va ser molt pedagògic, tenint en compte l'audiència que tenia, i crec que molt entenedor per a la gran majoria dels presents. És cert que la predisposició dels convocats era clarament favorable al ponent i això li donava forces per brodar la seva intervenció.

Després de les dues xerrades és difícil poder arribar a alguna conclusió. Els fets denunciats per l'actual equip de govern no varen ser rebatuts, sinó explicats i raonats per l'exalcalde. En la sessió de la setmana passada es va posar èmfasi en el trencament de la regla de la despesa, i ahir es va treure importància a aquest fet i es va ressaltar l'increment de romanent i dels diners ingressats al banc, comparant la situació de 2011, quan l'exalcalde va arribar a l'alcaldia, i aquest 2016 quan n'ha estat expulsat per una moció de censura.

És per això que m'agradaria poder assistir a una tercera sessió, però aquesta vegada amb l'alcaldessa i l'exalcalde com a ponents i procurant respondre els dubtes que ens han creat les dues intervencions per separat. De moment dóna la impressió que cadascú s'ha cregut els seus i ningú n'ha tret l'entrellat. Ahir, una de les conclusions de l'exalcalde fou que sempre són els mateixos que s'ajunten per tombar la llista més votada i s'intercanvien els llocs de polítics a càrrecs de confiança, per anar vivint de la rifeta. I la segona conclusió fou que tot el que faria l'actual govern seria el que ja havia programat el seu equip. Només és qüestió de comparar els dos PAM. De ben segur que la cosa continuarà.

Es fa avorrit llegir el diari

Hi ha dies que en connectar-te a Internet per llegir les darreres notícies del moment, et vénen unes ganes terribles d'apagar l'ordinador i engegar-ho tot a rodar. No sé si només em passa a mi o bé som més els que ens hi trobem. A part que tot passa molt lentament, no hi veus gaires ganes de fer bé les coses, o potser és que allò que m'agradaria que passés resulta gairebé impossible que pugui succeir.

La formació del nou govern espanyol, les declaracions de la CUP, i també a la nostra vila amb l'estira i arronsa dels grups municipals, acabes avorrint-ho tot, fins al punt de no saber què comentar en el meu bloc i com posar-m'hi, amb el perill de repetir-me, per la lentitud de tots els processos en marxa.

Arran de les declaracions que continua fent el senyor Felipe González, que li hauria de caure la cara de vergonya, però que és ben lliure de fer el ridícul, he vist alguns comentaris que he pensat que hi coincidia. És d'agrair aquelles persones que han ocupat un càrrec polític de primer rang i desapareixen de les primeres pàgines dels diaris. No vol dir que una persona no tingui dret a opinar, però és important que abans d'obrir la boca s'adonin que les circumstàncies actuals no són les mateixes de quan ells lideraven la política.

A Arenys acabo de llegir que avui hi ha la resposta de la sessió pública de dimecres passat, que en aquella ocasió va conduir l'alcadessa i que avui ho farà l'exalcalde. Em sembla bé que tothom expliqui les coses, però no voldria pensar que algú ens estigui enredant. Probablement hi ha persones que desconeixen allò que passa a les seves mans i no pas per mala intenció, sinó per desmanec i ignorància. Tot i que me n'he assabentat tard, miraré si hi puc anar.

El deixar fer de Rajoy li funciona

Avui s'ha viscut una etapa més de la transició del no al sí a Rajoy de qui havia de regenerar el país, el senyor Rivera. El deixar fer del president del govern espanyol li està sortint bé i aconseguirà que aquell que pactava amb Pedro Sánchez per evitar que Rajoy, envoltat de corrupció, fos proclamat novament president, ara hi voti a favor i carregui totes les culpes a Pedro Sánchez.

És bo que prenguem nota de tot el que passa, de tot el que es diu, de totes les declaracions dels líders polítics, perquè d'un dia per l'altre es canvia tot, i allò que ahir pretenien convèncer-te, avui ja no interessa.

Encara que les darreres experiències han deixat en evidència les enquestes, quan aquestes surten, algun efecte o altre tenen. Em pregunto si aquesta reacció d'avui d'Albert Rivera no és la conseqüència dels mals presagis del CIS sobre la seva formació. Unes terceres eleccions sembla ser que reforçarien PP i PSOE i aquelles noves formacions que en certa manera han trencat el bipartidisme, no són capaces d'aixecar el cap.

El següent capítol tractarà de la pressió a Pedro Sánchez, que no és cap novetat, però que amb el gest d'Albert Rivera s'incrementarà.

La normalitat d'una tarda poc habitual del mes d'agost

Aquesta tarda he passat una bona estona al CAP, de fet començo a escriure el post des d'una cadira de la sala d'espera, que més aviat sembla un passadís. Com que sabia que aniria per llarg m'he dedicat a fixar-me en la reacció de les persones que acudeixen a un lloc on no voldrien ser.

La persona gran que només entén que li han de solucionar el problema burocràtic i que al matí li han dit que passés per la tarda, discutint-se amb l'administrativa que li vol fer entendre que aquell no és el protocol que ha de seguir. Que ha d'anar a Barcelona...

Aquella mare i filla, la mare bastant gran, que surten de la consulta i la filla li recorda que la doctora li ha dit que havia de sortir cada dia, una estona a la tarda, els diumenges també. Aquell vailet que és massa xic per entendre que aquí no es pot xisclar perquè ressona molt i els pares tampoc s'hi esforcen gaire en fer-li entendre. La parella amb criatura, una mica més gran i l'únic que no va tatuat. La dona amb un tatuatge al llarg de les cames, al lateral, com si se les hagués cordat amb cuir, i l'home tota una artesania a totes les parts del cos (no ho entendré mai!).

La infermera que et fa passar abans perquè li ha fallat un pacient, i intenta descongestionar la sala i parar el cop a la doctora, encara que no sempre se'n surt. La doctora que es troba desbordada, perquè hi ha qui està de vacances i no l'han substituït, però que tot i això t'atén amb molta tranquil·litat i sense preocupar-se per saber quants en vénen al darrere.

M'hi he trobat un conegut que fa pocs dies vàrem coincidir a l'hospital de Mataró, i la veïna que no fa gaire l'he saludat pel carrer. La puntaire que l'altre dia estava endreçant els coixins amb els seus boixets, mentre jo buscava la gent de l'Observatori.

Tot un món que només et trobes quan et fa mal la panxa o t'has torçat un peu, o bé simplement t'han d'actualitzar el llistat de medicaments que amb els anys es fa més llarg. Un món senzill, sense grans anècdotes, però que consumeix part del temps que un dia veuràs llunyà, i ni tan sols recordaràs haver-lo viscut. 

Les maniobres de C's per amagar els seus interessos

Amb el perill de cansar la gent, avui em fixava en les declaracions del senyor Miguel Gutiérrez, que és el secretari general del grup parlamentari de C's, on remarcava que el seu partit no canviarà l'abstenció a la investidura de Rajoy per un Sí.

Ja sé que en política els gestos són importants i que no és el mateix abstenir-se que votar-hi a favor, encara que, com deia ahir, l'abstenció a vegades és un Sí, precisament el que demana C's al PSOE.

Una cosa és demanar i l'altra exigir. Ho dic perquè els partits polítics es creuen en el dret a exigir què ha de votar l'altre. L'excusa de la governança i d'haver d'anar a unes terceres eleccions no serveix. Si els partits polítics, amb el PP al davant, fossin capaços de negociar, cedir i pactar, no ens trobaríem en la situació actual. Que ningú no s'enganyi. Les paraules de Rajoy són pura falsedat en boca de qui és incapaç de treballar amb qualsevol persona que no pensi com ell, que no es deixi manipular per ell.

C's, per altra banda, continua fent la puta i la ramoneta com si fossin la veu de la saviesa i el seny. C's va voler pactar amb el PSOE i ara amb el PP, per donar la imatge que és un partit de centre que només busca la governabilitat. El problema és que al darrere hi ha uns interessos que en aquests moments passen per poder investir Rajoy, però que no sembli que ells ho volen, i recentralitzar encara més les competències que és l'únic gran objectiu des de que el partit es va crear a Catalunya.

Causar un incendi és negligència o delicte?

Què diu el diccionari sobre negligència? Una de les accepcions diu: "Actitud o comportament de la persona que manca de la deguda cura o diligència". Si em faig la pregunta és arran dels incendis que cada estiu es produeixen al nostre país. Després de tantes experiències a mi m'agradaria més que s'emprés el mot delicte "Acció prohibida per la llei, segons l'ordenament jurídic de cada estat, sota l'amenaça d'una pena. ".

Tirar cigarretes enceses des de la finestra del cotxe està prohibit per la llei? Com a mínim per sentit comú ho hauria d'estar. Quants de vosaltres no heu vist conductors davant vostre llençant cigarretes enceses per la finestra del cotxe? És cert que en la majoria de les vegades no ocasionen cap incendi, però qui no et diu que aquell mateix conductor en alguna ocasió posi en risc la vegetació i tot el que hi ha a prop?

No es tracta de posar en marxa una campanya de denúncies als automobilistes que posen en perill els nostres boscos, encara que el que només estiguin fent és embrutar les nostres carreteres, però a vegades crec que som poc exigents, primer amb nosaltres mateixos, però després amb els altres. Quan veiem una persona que actua incívicament hauríem d'actuar, sempre i quan no ens exposem a un risc de rebre una garrotada.

Alguna cosa hem de fer, si més no amb els nostres amics que sempre n'hi haurà algú que no ho tindrà tan clar això de les cigarretes per la finestra, i si anem escampant aquesta actitud com si es tractés d'una taca d'oli, segur que podrem reduir el nombre de persones poc curoses que tenen actuacions negligents, però que jo les batejo de delictives.

Quan l'abstenció és un Sí

Sovint atorguem un valor equivocat a l'abstenció, o si més no ens volen enganyar amb què representa abstenir-se. Ho estem vivint aquests dies amb el xou organitzat pels partits polítics estatals per aconseguir que Rajoy pugui tornar a formar govern. Demanar al PSOE que s'abstingui és demanar que permeti el govern de Rajoy, i això s'ha d'entendre bé.

Una cosa és cedir i deixar que l'altre governi quatre anys més i esperar com es presenten les següents eleccions, i una altra de ben diferent és negociar un suport condicionat. De la mateixa manera que C's està disposat a donar el govern al PP, però amb condicions, el PSOE o bé opta d'aquesta mateixa manera o es manté amb el No i provoca unes noves eleccions.

Cadascú és responsable dels seus actes i és per això que caldria entendre la direcció actual del PSOE i renyar les intervencions amb pressió de l'anomenada vella guàrdia del partit. És un error pretendre que el passat caigui com una llosa per sobre dels responsables actuals. I que no em parlin de la veu de l'experiència, perquè han de saber que el PP d'ara no té res a veure amb el PP de l'època de González i fins i tot de Zapatero. Ja ens agradaria!

Malgrat que alguns pensin que la solució per a Catalunya passa per empitjorar les coses, i això hi ajudaria el nou govern popular, crec que és amb un Rajoy fora del govern que es pot arribar a algun tipus de consens, ja que l'orgull pesa molt i ara ningú vol rectificar per no quedar en aquella falsa evidència.

Abstenir-se és un Sí a Rajoy a cap preu i una batzegada al pensament que entenc defensa el partit socialista i no aquelles velles patums que viuen de renda des de fa molts i molts anys.

Actualitat de l'illa de Nauru

En el mots encreuats d'avui demanaven el nom de l'illa on, a part de l'anglès, es parla el nauruà. La solució ha resultat fàcil ja que, amb les paraules horitzontals, fàcilment deduïes que l'illa s'anomena Nauru. La gràcia estava en saber on cau aquesta illa que no havia sentit mai anomenar. 

La solució es trobava en el mateix diari ARA, a l'apartat de notícies, on es deia: "Austràlia al punt de mira per abusos en centres de refugiats a l'illa de Nauru". Ja l'hem situat! Després he hagut de llegir tota la notícia. Segons sembla Amnistia Internacional ha denunciat maltractaments reiterats a persones que demanen asil i resideixen al centre australià d'immigrants de l'illa de Nauru.

La notícia s'estén amb detalls del que passa al centre, amb abusos i maltractaments. Això m'ha fet pensar en la situació del CIE a Barcelona, on hi havia un enfrontament entre l'ajuntament de la ciutat i el ministeri d'Interior. No sé com ha acabat, però suposo que el futur ambaixador espanyol al Vaticà, es deu haver afanyat a treure pit i demostrar que ell és qui mana.

Per cert, he llegit que s'han recollit signatures demanant que no sigui designat ambaixador. Jo no he tingut l'oportunitat de signar, i no sé què faria. Per a mi que el portin allà on vulguin i que no emprenyi gaire. Em sabrà greu pel Papa, però no crec que l'hagi de rebre gaire sovint. Potser s'emportaria algun disgust. No cal dir que pressuposo que la manera de pensar de l'encara ministre de l'Interior en funcions i el Papa Francesc es troben a les antípodes. Però ja s'ho farà, jo no l'haig de jutjar, sinó suportar-lo, de moment, com a ministre del govern espanyol (en funcions).

Se'ns demana un acte de fe en un PAM ambiciós

Després d'una breu explicació de tots els problemes amb què s'han trobat, per culpa d'una gestió horrorosa de l'anterior govern municipal, ens han presentat el nou PAM, amb discurs diferent segons qui feia la presentació d'entre els representants dels partits que conformen l'actual govern. Més teòric en un principi i molt més concret en la darrera intervenció.

Ens demanen un acte de fe i no els ho podem negar. Actuarem de ciutadans inquiets, col·laboradors i participatius. Comprovarem quines actuacions promet el govern, quan les farà i el cost que tenen, i confiarem que la transparència i el retiment de comptes sigui real.

Demanarem als partits de l'oposició que també hi col·laborin i s'encarreguin de comprovar que el govern compleix les promeses, més enllà d'on nosaltres no puguem arribar, i que s'oblidin de les picabaralles i que demostrin que hi són per al bé dels arenyencs i no del seu protagonisme. 

Al torn obert de preguntes ha sorgit el tema de sempre: l'incivisme, i les seccions preferides: la brutícia dels carrers per la brossa treta a deshora i les cagarades i pixades dels gossos. Uns temes comuns en la majoria de municipis, però que en el cas d'Arenys té un protagonisme rellevant.

Quan l'alcaldessa repetia una i altra vegada que estaven al servei de les persones, em venien ganes de preguntar-li per què pensen més en els arbres que en les persones. Ella sabria que parlo del Rial de Sa Clavella, on prefereixen que els arbres destrossin el mur i els cotxes circulin per la vorera, i que les arrels facin saltar les llambordes i entrin a les nostres cases, que no pas solucionar el problema dels veïns que fa anys venim reclamant. Seria bo que en lloc d'estar pensant tant en els arbres, la secció gestionés millor el seguiment dels seus contractes i no permetés, com ens han explicat avui, que ens carreguin gairebé vuit-cents mil euros del 2015 en el pressupost d'enguany.

Demà PAM, i després què?

Els arenyencs no ens mereixem les picabaralles entre govern i oposició (Junts per Arenys), sinó una bona gestió i una total transparència del que es fa i s'ha fet fins ara. No es tracta d'anar sentint durant tres anys més, a uns dient que han trobat tants problemes i coses mal fetes i als altres que el govern només fa que desprestigiar-los. Sisplau, prou!

Si la situació és tan caòtica a l'ajuntament per culpa d'una mala gestió de l'antic govern, els arenyencs ens mereixem saber en què i com. Si s'ha actuat amb negligència volem conèixer en quin sentit i quins han estat els perjudicis per a la nostra vila.

En un temps que es parla tant de la transparència i la participació, exigim que es tingui en compte i que no només quedi amb bones intencions. Si hi ha responsabilitats polítiques i/o tècniques volem que es conegui i que cadascú assumeixi la seva responsabilitat.

Amb aquest joc d'estira i arronsa, d'anar acusant i defensant-se, el temps passa i s'oblida tot, i això no pot ser. Fa temps que se'ns va dir que havíem fet tard a l'hora de sol·licitar una subvenció. Se'n sap res més? Surt repetidament el tema de la subvenció a la pel·lícula Laia. S'han depurat responsabilitats? Es diu que hi ha tantes factures pendents per pagar. Hi havia previsió de despesa?

Són moltes les preguntes que ens fem els arenyencs i no obtenim respostes clares. Demà el govern municipal presentarà el PAM, evidentment no ha estat participat, i per tant no hi hem pogut posar cullerada. Demà, doncs, és una sessió informativa, no cap acte de participació. ¿Es podria aprofitar el moment per explicar per què no podem invertir, més enllà de dir-nos que ens hem saltat la regla de la despesa?

I la CUP què hi diu? Després de permetre la moció de censura és a l'oposició fent mutis?

Per cert, és demà, oi? El web municipal no en diu res.

El TC suspèn els acords del procés constituent i manté tensa la corda

Com era d'esperar el TC ha actuat en format de mínims i ha deixat per a més endavant entrar a fons en possibles suspensions i condemnes. De moment respon a la demanda del govern espanyol amb una mesura que pretén aturar el procés independentista, encara que estic convençut que són conscients que la cosa no acaba aquí, ni per un costat ni per l'altre.

Com en el joc d'estirar la corda entre dos equips, la força no està del tot equilibrada, però sí suficientment com perquè encara ningú cedeixi la corda. En un costat hi ha uns nois molt ben cepats amb les mans gruixudes i preparades per engrapar la corda. Disposen de molta claca que no només els anima, sinó que escridassa l'equip contrari. A l'altre costat hi veiem uns nois aparentment més febles, que amb prou feines poden sostenir la corda, però sembla que hi posen ganes. Sí que és cert que alguns, a vegades, sembla més que facin nosa que no pas hi ajudin, però al final és la suma de tots la que compta.

Expectants com en una partida de tennis, movent el cap d'una banda a l'altra, esperem el desenllaç que cada vegada s'ajorna més i més. El xou que la política espanyola ha estat incapaç d'evitar i ha judicialitzat no fa l'efecte de resoldre's ni a curt ni a llarg termini, i ambdós contrincants tenen l'esperança d'acabar guanyant. A costa de què?

Només amb el convenciment que hi ha prou gent al darrere per donar suport al Govern i al Parlament català, es pot continuar insistint amb el procés constituent. Aquesta força no pot decaure si no es vol acabar deixant anar la corda, i és per això que la CUP ha de deixar de jugar i posar-se seriosament a treballar per als objectius que diu defensar.