dimarts, 11 de setembre de 2018

A Catalunya no hi ha un problema de convivència

Un any més hem celebrat la Diada en els dos actes que han esdevingut tradicionals. A les 11h des de la balconada del Xifré i, a les 17.14 h al punt de trobada de l'acte organitzat per l'ANC i Òmnium Cultural, enguany a la Diagonal de Barcelona.
Un acte formal, el del Xifré, i un acte reivindicatiu, el de la Diagonal. Enguany, però, amb el nostre pensament dirigit als presos polítics i exiliats sense judici i només per l'arbitrarietat d'un jutge que ha quedat retratat pels tribunals europeus. Aquesta és la vergonyosa realitat.
En política també són importants els gestos i enguany, a diferència de l'any passat, els polítics participants a l'acte institucional de l'ofrena floral a la senyera han deixat aparcats els temes personals i de partit, i han obrat com es mereixen els seus electors. Només el PP ha està absent de l'acte, que podríem arribar a entendre, però que no acceptem com a excusa. Els càrrecs electes es deuen al poble i han de ser presents en tots els actes institucionals, agradin més o menys.
És per això que agraïm el PSC local, en moments difícils per al país, la seva participació, i reprovem al PP la seva absència. Un acte que ha acabat amb la intervenció de l'alcaldessa de la vila, i que ha estat aplaudida per tots els portaveus municipals i el públic assistent.
A la tarda, a Barcelona, hem pogut constatar l'èxit de la convocatòria de tanta gent, per un acte que aparentment és insignificant, però
que té una càrrega emotiva que el justifica i explica perquè hi participem tants catalans. Catalans de naixement i vinguts de fora, que parlem català o bé el castellà o altres llengües.
M'agradaria que Iceta fes veure al president espanyol que a Catalunya no hi ha un problema de convivència, sinó un problema de menyspreu i repressió des de l'Estat des de fa molts anys, i que un partit polític, com el C's intenta provocar perquè aquesta convivència es trenqui, però no ho aconseguirà. Catalunya, la seva història i la seva gent és massa potent com perquè un partit polític, nascut per provocar, aconsegueixi fer-la trontollar.