Que se n'hi vagi!

No seré jo qui surti a defensar Barcelona. Té prou barcelonins i barcelonines per fer-ho i jo visc molt bé en una vila molt més petita, això sí, amb menys serveis i entreteniments, però al final el que compte és allò que et saps organitzar. Si només esperes que els altres et muntin la vida, probablement t'acabaràs avorrint. 

Avui llegia un titular on es deia que la senyora Mònica Randall es penedia d'haver-se quedat a viure a Barcelona, perquè Madrid és alegre i, en canvi, a Barcelona no hi ha res i és avorrida. I jo em pregunto: No pot intentar traslladar-se a Madrid i gaudir de l'alegria que allà desborda? Què hi fa aquí avorrida? Que se n'hi vagi, no?

M'ha recordat unes declaracions, crec que desafortunades, de l'actor José Corbacho, criticant Catalunya i lloant Madrid. El cas és que després d'aquesta crítica on els catalans quedàvem força malparats, va venir a presentar diferents propostes teatrals, omplint les butaques. Serem carallots! Se'ns pixen a sobre i diem que plou!

Sempre he defensat la crítica, si va acompanyada d'arguments i, a poder ser, de solucions per millorar allò que no ens agrada o que considerem que no funciona prou bé. Aquests dos exemples que he posat no els col·locaria en el llistat de crítiques constructives i intel·ligents. Més aviat pensaria que es tracta de crítiques interessades. Serà que no obtenen tots els èxits que creuen merèixer? La gent acudeix a les seves funcions, i els aplaudeix. Què més volen?

He recuperat una frase del senyor Corbacho: "La ciutat perfecta per a mi seria Barcelona, però amb la gent de Madrid".

Vaig poc al teatre i m'agradaria anar-hi més sovint. Tinc clar, però, que m'ho han de presentar molt bé perquè tingui interès a escoltar les gracietes de qui està tan amargat que ens insulta. Ja s'ho farà. Si allà són més agraïts i simpàtics, i els responen millor, que se n'hi vagi!