Aquest estiu vaig passejar-me per una platja islandesa, la platja de sorra negra de Reynisfjara, que no sempre té la bandera verda atès el perill de cops de mar descontrolats. Hi vaig ser precisament deu dies després que una nena alemanya, de només nou anys, desaparegués dins del mar, enduta per unes onades traïdores. Hi vaig pensar mentre m'hi passejava. Molt atent a no aproximar-m'hi massa, tot i que el dia estava encalmat i les onades no inspiraven desconfiança.
El record de la desaparició de la menor em va fer pensar en les persones que cada any s'ofeguen a les nostres platges. Unes platges que, en un principi, no presenten cap mena de perill, però no cal anar desprevingut i s'ha d'estar sempre vigilant.
Ahir escoltava les notícies i deien que enguany ja hem superat el nombre de víctimes de l'any passat, i la temporada encara no s'ha acabat. Les morts, segons s'explicava, són majoritàriament persones grans, quan la bandera està en verd, i joves quan és vermella. S'interpretava que les morts dels adults podien tenir causes naturals, i les dels joves eren més aviat fruit de l'atreviment i de no respectar l'avís de perill.
Com a persona de terra endins, no soc un assidu de les platges, encara que la tinc a deu minuts de casa. Potser per això quan hi vaig, soc molt curós i respectuós. No m'allunyo de la vora i malfio de les fortes onades. Quan està massa esvalotada no m'hi fico, sense necessitat de mirar quina bandera hi ha penjada.
Segurament les morts a les nostres platges continuaran augmentant, com també passa amb les morts per accident de trànsit, on cada vegada hi ha més motos implicades. Tot i això, seria bo que s'advertís d'alguna manera del risc de no obeir els avisos de perill, i recordar què està passant quan un passa de tot i s'aventura a ficar-se a l'aigua. El perill és arreu, però hi ha llocs on tens més números per rebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada