dimecres, 6 de setembre de 2017

El Parlament català treu fum i a Madrid no hi ha bombers

Avui és obligat parlar de tot allò que està passant al Parlament català amb les lleis de desconnexió i del referèndum, i del ressò que té a Madrid, tant en el govern espanyol com en els diferents tribunals de justícia, però us haig de confessar que no he engegat ni la ràdio ni la televisió. Dic mentida, he estat escoltant Catalunya Música al cotxe, i a casa les obres que vaig comprar d'Edvard Grieg, a casa seva, que inclouen el Peer Gynt.
Llavors si no he seguit el debat parlamentari i tot l'enrenou que ha ocasionat, per què escric sobre el tema? Doncs perquè avui no es pot parlar de res més, i perquè n'estic fins al monyo de tot plegat. M'agradaria que tot hagués passat, de la manera que hagi de passar, i poder fer una composició de lloc de la situació en què ens trobarem el dia 2 d'octubre, sinó abans.
Perquè estic fart dels acusadors i dels defensors del referèndum que no són honestos i no diuen la veritat. Perquè no hi ha possibilitat de diàleg quan no hi ha arguments per negar drets, i perquè s'han d'emprar polítiques sospitoses o de tuf predemocràtic. Perquè es fan afirmacions de ser poc democràtics per part d'aquells que no donen l'oportunitat d'expressar-nos, també els que no volen la independència.
Per tot això i més, tinc ganes que passi tot i d'aquesta manera poder començar una nova etapa, amb més diversitat de temes. Jo, votaré, si em deixen, com sempre he fet des de que l'Estat ho va permetre allà el 1977. Sempre he decidit allò que en aquell moment em semblava millor o bé m'interessava més. Si no em deixen, faré el mateix que vaig haver de fer en vida del dictador. Algú que em digui on és la democràcia. Crec que s'ha extraviat!