diumenge, 2 de juliol del 2017

La ridiculesa de Duran i Lleida no té límits

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article que avui ha publicat l'historiador Joan B. Culla a l'ARA, Duran i Lleida parla de ridículs. Acostumo a llegir els articles que publiquen tant si els autors són del meu grat com no. No ens podem tancar a llegir només allò que pensen les persones amb qui combreguem, sinó que ho hem de llegir tot i després opinar. Joan B. Cull és un dels articulistes amb qui coincideixo menys amb el que escriu, o potser és que tinc prejudicis sabent com pensa del conflicte de l'Orient Mitjà. Sigui com sigui el llegeixo i avui m'ha cridat l'atenció el seu article i l'he volgut compartir amb vosaltres.
Una vegada més es demostra les dificultats que un mateix es vegi els defectes que, en canvi, sí atribueix als altres. Duran i Lleida, que ha destrossat un partit històric fins fer-lo desaparèixer, després d'haver furetejat els polítics que més fidels eren amb els principis fundacionals del partit, s'atreveix ara insultar els que l'han hagut d'aguantar i se n'ha aprofitat durant molts anys, i cau una vegada més en l'error de no saber parar i retirar-se.
Em resulta estrany, però ho puc entendre, la reacció de Fernández Teixidó creant un nou partit, però en el cas de Duran i Lleida no és comprensible, per la ceguesa del protagonisme o, sinó, per la barra que té de no haver demanat perdó per la seva acció política al capdavant d'Unió Democràtica de Catalunya, i a sobre pretendre donar-nos lliçons.
Coincideixo, doncs, amb l'escrit de Joan B. Culla, encara que discrepo en el final del seu article. En el meu cas no estic desitjant llegir les memòries que sembla ser que està preparant Duran i Lleida. El que em pugui dir em resultaria poc creïble.