Observar de prop com una persona es fa gran és una barreja de dolçor i agror. Les persones acceptem amb facilitat i fins i tot ens fa gràcia la indefensió de les criatures. Anem seguint amb paciència i joia la manera que van adquirint capacitats de sobreviure, d'expressar-se, de relacionar-se.
La vellesa, per aquelles persones que hi poden arribar, produeix un procés invers. T'adones que la persona gran que tens al costat cada vegada té més dificultat per moure's, per pensar i recordar, i fins i tot reconèixer. No cal arribar a l'extrem de les persones que pateixen l'alzheimer, sinó simplement el deteriorament de les facultats naturals.
Hi ha excepcions, persones que arriben a la vellesa amb moltes facultats de relació i comprensió. En aquest cas es tracta gairebé d'un regal. No és l'habitual. Qui no té un problema de vista el té de cames, d'oïda, d'agilitat mental...
La nostra societat no està suficientment preparada per a la gent gran. Amb prou feines ho està per a les criatures, però poquíssim per als nostres vells. Ara, cada vegada s'allarga l'esperança de vida i no es fa estrany arribar als 100 anys i molt menys passar dels 90. Jo recordo haver vist vells de 60 anys, i ara jo em considero un adult. Veig el meu pare i penso que em queden més de trenta anys. Molt de temps per fer moltes coses, però llavors llegeixo les esqueles i m'adono que ja són una colla les persones més joves que jo que hi figuren.
No sabem què ens passarà, però tots diem que fins a valer-nos de nosaltres sols. Som conscients de les dificultats de la dependència i del poc que la nostra societat s'ha esmerçat per suavitzar-ne les conseqüències. La vellesa no està suficientment reconeguda socialment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada