Avui fa tres anys que el pare ens va deixar. El pare va sobreviure tretze anys la mort de la persona que més estimava, la mare. D'ella dilluns ja en farà setze. El temps passa de pressa, però no per això els deixem de recordar i estimar. Encara hi ha dies que penso que hauria d'explicar-li al pare, com si el pogués trobar a Vic, entremig de la boira.
Quan recordo els anys de família, a Vic, al carrer Nou, m'adono que tot ha canviat molt, que vivim uns altres temps, ni millors ni pitjors, però sí molt diferents. Rebuscant en el record he trobat el meu post del dia 5 de gener de 2016, dos dies després de la mort del pare, on reproduïa una carta que els vaig enviar quan tenia nou anys. Santa Innocència!
Avui els nostres fills i nets quan neixen es troben amb una societat que no té res a veure amb la de la nostra infantesa. En alguns aspectes crec que no hem sabut millorar, malgrat tots els avantatges actuals. El que més reca és la manca de respecte de molts adolescents, probablement perquè els seus pares ens hem deslliurat alegrement d'educar-los, potser creient que era tasca de l'escola.
És fàcil enyorar la meva infantesa, perquè va ser fàcil i agradable de viure, encara que en aquells moments pogués tenir entrebancs, dubtes i contrarietats. La vida era més simple i, malgrat que políticament vivíem sota la dictadura de Franco, es respirava més estimació entre les persones, i de ben segur que les ganes d'aconseguir una societat més lliure ens va fer treballar plegats persones que pensàvem diferent, però anhelàvem sortir d'aquell autoritarisme que ens frenava.
Vaig tenir la sort de viure una mica aïllat i d'alguna manera en un oasi al mig d'aquell món repressiu. Allà conreàvem la cultura i la llengua, que a fora ens prohibien. Han passat molts anys i encara somiem en la llibertat. Abans ho fèiem des de fora la Unió Europea, però ara és des de dins que ho continuem reclamant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada