Aquests dies estem vivint els darrers dies efectius del PSC i la victòria del PSOE, a qui no li ha calgut reviscolar una delegació seva a Catalunya, davant l'actitud d'Iceta i la seva colla. Finalment l'enfortiment de la posició independentista dels primers partits catalans no ha deixat cal altra opció al PSC que definir-se i prendre partit. La resposta, com no podia ser d'altra en aquests moments i circumstàncies, ha estat la de submissió al PSOE i intentar fer-lo sortir del pou on es troba a nivell espanyol.
Als meus companys de fa uns vuit anys quan els volia fer enfadar els tirava en cara que eren de la fracció PSOE. No els agradava perquè consideraven que hi havia diferències importants, i jo també ho creia. Ara no tindria sentit, perquè el PSC ha deixat d'existir, si més no tal com l'havíem concebut al llarg dels anys.
El PSC ha desistit d'erigir-se novament com el partit d'esquerres català i, com el PP des de sempre a la dreta, ha escollit el camí fàcil de ser l'esquerra espanyola a Catalunya. El PSC doncs difícilment tornarà a tenir un paper important a nivell català, sinó que s'haurà de limitar a treballar a nivell local en els municipis on des de sempre ha jugat un paper important i ha aconseguit èxits i progrés.
És difícil desentendre's de l'acció global de país, però és un recurs que haurà de practicar per aconseguir unes ciutats democràtiques, justes i solidàries. Fer que la ciutadania arraconi tants anys de crisi i penúries, i fer-los somriure, millorant les ciutats, acostant les decisions a les persones, i practicant una política de proximitat, justícia i benestar general.
No s'ha acabat la feina, però és trist que la idea de país, les ganes de ser alguna cosa més enllà de les muralles de les nostres ciutats, hagi desaparegut i quedin subjectes d'un Estat amb moltes possibilitats, però poca capacitat i voluntat d'explotar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada