divendres, 15 de juliol de 2016

La Vanguardia prescindeix de Xavier Antich

Aquests dies hem pogut llegir que La Vanguardia ha comunicat al seu col·laborador Xavier Antich que no li publicaria cap més escrit. L'articulista ha denunciat aquest fet com un càstig per un dels seus darrers escrits en què criticava el ministre de Defensa, en funcions. La Vanguardia, però, ha respost dient que molts altres col·laboradors han criticat el ministre i continuen escrivint. 
Estem tan acostumats al blindatge del senyor Jorge Fernández Díaz que ja res ens sorprèn. En un estat democràtic en tota regla el senyor Fernàndez Díaz faria temps que hauria dimitit, o per voluntat pròpia o del president del govern espanyol. A Espanya, però, això de dimitir no se sap ben bé què és. Se'n parla molt i es reclama encara més, però no s'arriba a produir. La sensació que tens és ben clara, moltes persones que es dediquen a la política no ho fan tant com a acte de servei, sinó per interessos personals, ja siguin econòmics o de prestigi. Dimitir llavors és un trauma que ningú no vol passar.
És molt lògic que La Vanguardia vetlli pel bon nom del ministre, encara que fins al dia d'avui no ens hagi demostrat estar-ne capacitat i hagin aflorat les seves tendències autoritàries, per no dir-ho més clarament. A La Vanguardia no li cal que ningú li vagi a demanar que prescindeixi de tal o qual col·laborador, perquè la sintonia amb el ministre és bona. L'actual director de La Vanguardia és la "voz de su amo", que amb el seu nomenament va suposar un punt d'inflexió i convertir una tendència més central i oberta en un pur miratge.
M'imagino que Xavier Antich serà un més de la cadena de substitucions de col·laboradors, sempre a marxa lenta, perquè no es noti tant, deixant un pòsit per justificar-se davant de la gent més crítica amb el posicionament del diari.