Aquesta mitjanit comença la campanya de les eleccions europees del diumenge 25 de maig. Unes eleccions d'entrenament per a les dues de l'any vinent, sobretot per aquells partits que, convocatòria rere convocatòria, han experimentat una tendència progressiva cap al desastre o l'èxit.
Sempre diem que cada convocatòria és diferent i que no podem comparar les europees amb les autonòmiques ni aquestes amb les municipals o les generals, però després, quan coneixem els resultats, tots els partits polítics en fan la lectura que més els interessa.
Si ERC puja què diran? i si el PSC es recupera o continua baixant també ja hi ha els titulars a punt. Tot això perquè molts mitjans de comunicació en faran una valoració en clau local, encara que estiguem parlant de Brussel·les.
A casa revisc l'experiència de 1977 quan vaig poder votar per primera vegada, ara però en la pell del meu fill. Tres mesos després de complir els 18 anys, tindrà l'oportunitat d'emetre el seu vot. ¿Ho farà amb la il·lusió que nosaltres quan érem joves, però uns quants anys més grans que el meu fill?
Havien passat quaranta-un anys des de les últimes eleccions generals i persones de la generació del meu pare no havien pogut votar mai. El meu pare havia votat per primera vegada als 56 anys, en ocasió del referèndum per a la Reforma Política, jo als 21 i el meu fill ho farà als 18.
La il·lusió i també satisfacció d'ara fa 37 anys ha desaparegut. Aquesta transició, lloada bàsicament pels conservadors, a molts ens ha provocat un cert desencís, vistos els resultats assolits. És per això que no és fàcil animar el fill a que voti, però penso que el fet que m'hagi vist sempre exercir el meu dret a vot, tot i els meus dubtes sobre a quin partit li havia de donar, l'engrescarà a participar-hi. D'alguna manera, però, l'hauré d'avisar que no es creï més expectatives del compte, perquè després no s'emporti un gran desengany, ara que ja pot votar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada