diumenge, 1 de maig de 2016

L'independentisme no és cap malaltia, sinó una opció política

Mentre continuïn parlant de la independència i els independentistes com si es tractés d'una malaltia o d'un estat psicològic a remeiar, no anirem bé. Cal que tothom tingui clar que la independència és una voluntat política de resoldre una situació inestable que tothom reconeix, però que no tothom veu de la mateixa manera ni desitja resoldre-ho amb els mateixos recursos i posicions.
La independència pot ser una mala solució, però mai se la pot considerar com una bestiesa o una bogeria que defensen quatre beneits, que no són ben bé quatre. Penso que en això rau molta part de la incomprensió i d'alguna manera aquesta situació de bloqueig que estem vivint des de fa massa anys.
El problema més greu, però és que no s'accepti el principi o dret de decidir allò que vol la ciutadania en situació de llibertat i respecte democràtic. El més perillós és negar aquest dret per la por que el resultat sigui favorable a la independència. 
L'excusa que una llei, per més important que sigui, impossibilita un referèndum consultiu del poble català, és una falsedat que topa amb els drets elementals de la societat democràtica de què ens enorgullim proclamar. No hi ha res ni ningú que pugui democràticament rebutjar el dret a la consulta, i és per això que si hi ha algú predemocràtic, aquest és qui nega el dret i s'empara en una Constitució per tancar qualsevol possibilitat d'exercir-lo.
Està molt bé que el senyor Carles Martí, probable candidat a liderar el PSC de Barcelona a les eleccions generals, defensi la necessitat de modificar la Constitució perquè l'última paraula la tingui el poble, i no el que va passar amb l'actual Estatut d'Autonomia, però no entenc per què és contrari a un referèndum, quan és la millor manera de conèixer quina és la voluntat sobirana, en aquest cas, del poble català. L'enfrontament no es crea convocant el referèndum, sinó que en tot cas l'enfrontament ja hi és, però ningú no sap quants defensen cada posició.