divendres, 29 de novembre de 2019

Un pacte que no acontentarà ningú

Abans d'ahir en parlava, tot dient amb estranyesa que encara que no ho semblés, estàvem governats pel PSOE. Avui potser ja no ens estranyaria tant, sobretot llegint la notícia de la signatura d'una cinquantena d'exdiputats del Congrés, socialistes i de la UDC, demanant que hi hagi pacte amb PP i C's, i no s'hagi de dependre dels independentistes d'ERC.
És més que entenedor el comportament del PSOE tenint en compte qui hi ha al darrere, amb molt poder i empenta. Uns barons que han perdut els ideals de l'esquerra progressista tan bon punt han traspassat la porta giratòria i ocupen una bona posició econòmica. És la traïció als principis defensats durant la seva joventut, quan tot era provisional i regnava la inseguretat. 
No és estrany que amb socialistes com Guerra, Rodríguez de la Borbolla o Ibarra, a l'equip, es pugui dubtar del progressisme del partit. Només tenim un agosarat líder del partit que s'atreveix a desoir el soroll que té al darrere, però que canvia de la nit al dia segons li convé. Una persona, Pedro Sánchez, amb qui no pots confiar perquè saps segur que et dirà una cosa diferent segons bufi el vent.
El paper d'ERC no és fàcil perquè serà criticada sigui quina sigui la resolució. Només pot intentar tibar tant com pugui la corda, amb el risc que es trenqui durant la jugada. Més enllà d'això no pot fer res i responsabilitzar-los del resultat és massa fàcil, sobretot si et quedes a l'altre costat sense moure fitxa.