De tornada

M'ha tornat a passar. Aconsegueixo relaxar-me, oblidar-me de tots els maldecaps, també de tot el que ens està passant, totes les calamitats i desgràcies d'un món violent i cruel, i gaudeixo de la pau i la tranquil·litat. De poder parlar de llibres, natura, sortides i il·lusions. Un dia diferent i agraït, que t'alimenta l'esperit i et dona la força per continuar.

A la tornada, de camí cap a casa, em comença a entrar la mala llet. M'adono que tot el que ha passat no és normal. Que aquell parèntesi és fals i que no té continuïtat. Que les forces que em semblava haver recuperat les estic perdent sense adonar-me'n.

Em molesten els cotxes que em trobo a la carretera, no només els que segueixen el mateix sentit, sinó també els que van contra direcció. No m'han fet res, no m'han molestat. És la seva presència, que n'hi ha tants! Que tothom té pressa i no puc intercanviar una paraula amb ells. M'imagino els problemes que tenen a la ment i recupero els meus.

El paisatge era verd i plaent. Es notava que enguany ha plogut. Que les darreres pluges han renovat la gespa i li han donat brillantor. Els ramats, pasturant, se'ls veia contents. Ben alimentats. La carretera més ampla que mai, ben senyalitzada i acabada d'asfaltar. 

Els carrers gairebé buits, però amb les persones amb qui he pogut parlar hi ha hagut comunicació, respecte, educació. Després, però, la tornada m'obre els ulls i em fa adonar que a la nostra societat li falta alguna cosa, i n'hi sobren moltes. Hem perdut valors i compromís. 

Aquesta sensació que es repeteix cada vegada que retorno al punt de partida, em fa veure que ens hem de renovar, abans no decidim llançar la tovallola. On és la realitat? Quin és el món real, aquell que hem de llimar i depurar? 

El canvi sobtat no m'ajuda a mantenir les forces per fer front a un conjunt de situacions que no desitjaríem a ningú, i a tot això em passa a mi que he estat un privilegiat, amb una família, amics i coneguts que m'han transmès l'amistat, l'amor i les ganes d'avançar de la mà.