dilluns, 15 de maig de 2017

Unes primàries poc nítides

Quan un partit polític organitza unes primàries i els candidats en campanya es dediquen a llançar merda als altres, alguna cosa no va bé. Malament si l'ànsia de poder és per desbancar les altres opcions, perquè les primàries no funcionen o no haurien de funcionar com unes eleccions en què els candidats són rivals. L'endemà de les votacions els votants d'un o altre candidat hauran de caminar junts per enfrontar-se amb els rivals de veritat. Creieu que després d'una campanya agressiva això es podrà fer normalment?
Una cosa és defensar un programa davant de l'altre candidat, i una altra és dir-ne pestes perquè la gent no el voti. El PSC va celebrar unes primàries i, al meu entendre, es va jugar amb fair play. Els contrincants tenien els seus adeptes, i com en el cas del PSOE l'aparell del partit tenia un clar candidat, però no hi vaig veure guerra bruta. No es pot dir el mateix entre Susana Díaz i Pedro Sánchez.
És important fixar-nos que el gran repte de la política espanyola és la reforma de la Constitució i la divisió territorial d'Espanya. Si les reivindicacions catalanes varen provocar un impàs en la constitució del darrer govern, només aconseguit per la baixada de pantalons del PSOE, ara, en les primàries socialistes, també hi treuen el nas, encara que algú vulgui amagar-ho.
Malgrat tot el que puguem pensar, surti qui surti com a nou líder del PSOE, els problemes de Catalunya no ens els resoldrà, perquè l'experiència ens té guardats molts exemples de compromisos incomplerts. Cap govern espanyol no ens permetrà no l'autogovern, sinó ni tan sols créixer econòmicament i cultural. Surti qui surti, el PSC continuarà predicant el federalisme, no pas per convicció, sinó com a excusa per esperar temps millors sense desaparèixer.