Mentre els astronautes van camí de la lluna nosaltres hem decidit dedicar una estona del dia al sol. De fet, ens ha acompanyat des que ens hem llevat, i l’hem volgut anar a despedir. Les postes de sol han estat sempre molt admirades, cadascú des del seu lloc de residència, però quan ha convigut o s’ha desitjat, també hem fet quilòmetres per admirar-la des d’una altra prespectiva.
Gaudir de les tonalitats que es poden distingir a mesura que el sol arriba a l’horitzó de referència és tot un luxe. Aquella vermellor que s’intensifica a mesura que es va acostant a l’horitzó, fins a desaparèixer, deixant per uns instants el testimoni del seu esplendor. Pots apreciar el perfil de les muntanyes, si vius a l’interior o la línia que separa el cel del mar, si ho contemples arran de mar. Nosaltres, que vivim a la costa, és molt probablement el que més ens reconforta.
Hem intentat passar el dia al marge de les notícies, que des de fa massa temps són preocupants i tristes. Hem acabat el dia admirant la natura. Contemplant un fet que succeeix cada dia, pero que ens passa desapercebut. Avui, no. Avui hem volgut aturar-nos i gaudir de la bellesa. No l’hem vist desaparèixer dins de l’aigua, però la seva lluminositat s’hi reflectia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada