dilluns, 28 de novembre de 2016

Fidel Castro i les contradiccions de l'esquerra catalana

Dissabte parlava de la mort del dictador cubà i em resistia a fer comparacions entre dictadors. M'ha sorprès algunes reaccions de polítics catalans arran de la mort de Fidel Castro. He vist en les seves paraules moltes contradiccions respecte al que ens tenen acostumats. No cal fer llenya de l'arbre caigut, però tampoc és necessari defensar allò que no és defensable.
Quan una persona és respectada per la por que representa estar-hi en contra no és una actitud digne de lloances. No té cap justificació governar un país atemorit, per més serveis que els prestis, les persones han de ser tractades com a tals i no com a bèsties.
Els meus dos gats m'estimen perquè els dono menjar cada dia i els acaricio, i no els haig de raonar perquè els deixo a fora o bé els entro a la casa. Aquest tracte no el podria fer als meus fills, perquè com a persones tenen els seus drets i poden raonar, dialogar, defensar els seus interessos i se'n pot parlar.
Una dictadura és una manera de governar sense escoltar els altres, imposant allò que un considera que és bo per a tothom. Encara que es tingui raó, les persones tenim el dret a equivocar-nos i si se'ns nega aquest dret, se'ns nega el dret a la vida i a la llibertat.
Que uns polítics de la CUP, de Catalunya Sí que es pot, o del mateix PDECat defensin Fidel Castro, em provoca tristor. Ningú m'ha sentit a parlar malament d'ell fins ara, en tot cas hauran estat comentaris en els meus cercles més propers. També és cert que no he mogut ni un dit per tractar de canviar res, però sentir com sento ara, que és l'exemple de la lluita pel socialisme, em fa mal i em sap greu.