Nadal de l'EMA

Aquest diumenge vàrem assistir al Concert de Nadal de l’Escola de Música d’Arenys (EMA). No hi ha dubte que quan els nois i noies canten, la resposta dels pares, avis i familiars és garantida. També és cert que no es produeixen les condicions favorables per escoltar el concert: els germans petits que gemeguen, les àvies que fan els seus comentaris i busquen entre la munió al seu net o la seva neta. Es tracta de fer veure que no te n’adones i deixar de banda l’instint de reclamar més educació i respecte.
El concert va constar de dues parts diferenciades: el Cor de Joves de l’EMA i la cantata “el trencanous”, amb lletra i música de Douglas Coombes, amb la participació de tots els alumnes de cant coral amb acompanyament instrumental.
Una vegada més felicito al cor de noies pel bon treball que estan fent. Es veu ben bé que hi ha molt bona entesa entre el director, en Jordi Lluch, i les cantaires. Tinc ganes de tornar-les a escoltar en un espai i moment més idoni per gaudir del seu cant, la seva afinació i la veu treballada. També és notable el gust musical a l’hora d’escollir les peces.
La cantata va estar al nivell esperat, on s’imposa la participació i gaudi de tots els cantaires, alguns afamats per l’hora, d’altres neguitosos per saludar als seus pares, però tots ells amb ganes de cantar aquella obra que han estat preparant.
Quan assisteixes a un concert recarregues la bateria de la sensibilitat. És una parada a la inèrcia estressant, per agafar forces i no sucumbir a la jungla en que estem convertim la nostra societat. Assistir a un concert organitzat per l’EMA, em representa reviure uns anys de lluita col·lectiva per tirar endavant el nostre somni, amb un final feliç.
L’altra dia a l’Audiència, quan escoltava al regidor Manel Calvo preguntant-se si no seria millor destinar l’aportació que es fa a l’EMA, amb dos-cents alumnes inscrits, al col·legi públic Maragall on n’hi ha vuit-cents, em semblava que no podia ser cert el que sentia. No podia entendre com es posava a ambdues parts de la balança dues realitats educatives a no ser que qui ho feia estigués mancat de sensibilitat. M’imagino que si se n’ha recordat després, s’adonarà que l’alternativa podia ser ben bé una altra. La tasca de l’EMA no és tan sols pedagògica sinó també socialitzadora, i això cada vegada és fa més necessari sinó volem esdevenir uns personatges freds i insensibles, i una societat sense ànima.