La coalició de govern espanyol s'assegura els pressupostos

Aquests dies ens repetim parlant de pressupostos, però és la notícia del dia a les diferents institucions públiques. Si ahir parlava en concret de l'acord entre ERC i els Comuns, perquè es poguessin tramitar els pressupostos de la Generalitat, avui menciono l'acord a què han arribat diferents partits polítics, entre ells ERC, amb el govern de PSOE i Podemos.

Fa uns dies que ERC va permetre la tramitació d'aquests pressuposts del govern de l'Estat, sense que s'especifiqués quina seria la quota de català a la llei de l'audiovisual, i que avui s'ha pactat en el 6% per a les llengües cooficials.

L'actitud d'ERC difereix de la de JxCat i la CUP, aquests darrers ja han manifestat que votarien en contra dels pressupostos. ERC ha volgut pactar diferents punts amb el govern de Madrid, i sembla ser que se n'ha sortit. La crítica de la CUP és que això només serveix per continuar com fins ara, i no hi veu cap relació amb l'acord pactat per aquesta legislatura a Catalunya.

Es fa difícil valorar el camí que recorren els partits polítics catalans, després del fracàs en l'intent de declarar la independència de Catalunya. La sotragada va ser forta i encara estem vivint moments de pressió i venjança contra tal temeritat. Hi ha qui voldria tornar a intentar una acció unilateral, i altres que ho veuen imprudent i sense possibilitats d'èxit.

El paper que està fent ERC en aquests moments és el que ells mateixos havien criticat de Jordi Pujol. Pactar amb Madrid i callar. Aquesta és la crítica que els fa la CUP, que voldria anar més enllà, però tampoc ens expliquen com ho ferien. No és fàcil està al capdavant d'un govern i acontentar tothom, o tan sols la majoria. De moment ERC aprofita el govern de la coalició d'esquerres a Madrid, conscient que l'alternativa de la dreta espanyol ho faria molt més difícil.

Entretant, qui veig més perdut amb tot això és JxCat, els quals veuen com els seus excompanys de partit, el PDECat, va per lliure i amb moltes ganes de pactar amb el govern espanyol, i aconseguir alguna cosa per a Catalunya. Penso que JxCat té molta feina a fer, per acabar de definir-se i saber quin és el camí que han de prendre. A nivell de Catalunya van de la mà amb ERC, però a nivell estatal, es troben ben lluny.

El mercadeig en política

Finalment s'ha aconseguit tirar endavant la discussió en sessió parlamentària dels pressupostos 2022 gràcies als Comuns, que han retirat l'esmena a la totalitat. Veurem com evoluciona la negociació i com acaben aprovant-se.

Davant la llei més important del Parlament, cada partit polític s'ha posicionat amb ganes de destacar i justificar el seu posicionament. De fet, mestre escric aquest post, el debat està en marxa i em fa molta mandra escoltar-los.

De totes maneres voldria fer incís en el posicionament de Ciudadanos. De fet, sigui el que sigui el que es posa a discussió, la seva posició és la mateixa. Van en contra de tot el que digui el govern, sobretot si va en benefici de Catalunya. Ciudadanos no creu ni defensa les institucions catalanes, i per tant no cal donar-hi gaires voltes. Sabem ja d'entrada què voldran.

Tampoc ens ha de venir de nou tot el que pugui dir Vox. Sabem sobradament quin concepte tenen d'Espanya i les autonomies, i què voldrien que fos. És per això que no cal amoïnar-se pel que puguin dir o votar al Parlament. Són presents en una institució que voldrien que no existís.

Juguem, doncs, amb la resta de partits polítics, i juguem amb les diferents institucions, perquè totes han d'aprovar els pressupostos. Els socialistes necessiten els vots d'ERC a Madrid, els Comuns també necessiten ERC per l'Ajuntament de Barcelona, i el govern de la Generalitat ha necessitat els Comuns per tirar endavant la negociació dels pressupostos presentats al Parlament.

Em resulta poc seriós que s'intercanviïn cromos. Jo et defensaré al Parlament si tu em defenses a l'Ajuntament. Penso que un pressupost és prou important com per analitzar-lo d'una altra manera, i no que serveixi de mercadeig. Llavors passa allò que es fa tot el contrari del que s'havia dit que es faria. L'exemple més clar és el de Maragall, amb els pressupostos municipals de Barcelona. No és estrany, doncs, que cada vegada hi hagi més gent desencisada amb la política.

Com evitar el malbaratament alimentari

Avui llegia la notícia sobre els premis BASF, que publicava el diari ARA, i m'ha cridat l'atenció el reconeixement a l'aplicació Too Good To Go, per acabar amb el malbaratament alimentari. Una aplicació que connecta els usuaris amb productors, supermercats i comerços que venen a preus reduïts, els seus excedents de menjar.

No cal dir que me l'he baixat al mòbil i he volgut comprovar quins establiments a prop meu hi havia que utilitzaven aquesta aplicació per aprofitar aquells productes que no han venut, abans d'haver-los de llençar. Hi ha una evidència i és que la humanitat no pot seguir consumint més del que el planeta pot generar, i amb aquesta aplicació podem evitar llençar aliments.

Establiments d'Arenys de Mar, que avui fossin actius, només n'he trobat dos: Mokaya i Deshores, però sí que he pogut veure altres establiments arenyencs que sortien a l'aplicació: Bargalló, Carnisseria Xai Cedó, Fruites Bel, La Fruiteria, Condis i Estació BP. S'ha de tenir en compte que avui és diumenge i molts establiments són tancats.

Penso que seria interessant animar la resta d'establiments arenyencs perquè s'adherissin a aquesta iniciativa, que segons he vist va néixer l'any 2018, i d'aquesta manera fer més extensa la llista de productes que es pot estalviar de llençar i que alhora se'n pot beneficiar més gent.

És important tenir consciència que l'aliment no es pot malbaratar, sobretot tenint en compte que hi ha molta gent que no el pot haver, i passa gana i té moltes dificultats per subsistir, i no són pas lluny de casa nostra. Quan era petit, a casa els meus pares, em varen inculcar que el menjar no es podia llençar, i això he transmès als meus fills, perquè ho considero essencial. Animo, doncs, a tothom a utilitzar aquest aplicació.

Els comuns són l'alternativa per als pressupostos

Després que la CUP hagi confirmat que no retirarà l'esmena a la totalitat als pressupostos i la negativa d'ERC a pactar res amb el PSC, els Comuns esdevenen l'última oportunitat perquè els pressupostos per a l'any 2022 tirin endavant. Aquesta oportunitat serà molt ben estudiada, i els Comuns ja han advertit que no pactaran a cap preu, sinó que s'ho faran pagar.

La CUP va permetre que el govern català es constituís amb el concurs dels altres dos partits polítics independentistes, però els seus principis estan molt allunyats de JxCat i ERC, i ja ho havien manifestat en altres ocasions. 

L'equilibri de forces al Parlament català no segueix només el criteri independentista, sinó que es mantenen unes diferències sobre model econòmic i territorial. La CUP és molt coherent amb els seus principis, i no se n'ha amagat mai. Ens pot agradar més o menys, però no els podem acusar de res.

Estem parlant d'un pacte per uns pressupostos que determinen un model econòmic concret i que la CUP no comparteix. Tampoc és clar que els Comuns tinguin gaires punts de confluència amb els dos partits al govern, i per tant no està tan clar que puguin arribar a un acord.

L'alternativa del PSC podia ser vàlida, sobretot tenint en compte que a Madrid ERC i PSOE es troben més a prop de l'acord. M'imagino que el discurs d'Oriol Junqueras, poques hores després de sortir indultat, on afirmava que amb el PSC no hi havia possibilitat de cap pacte, pesa molt sobre ERC. Malgrat tot, penso que el diàleg no s'hauria de negar mai, i això és precisament el que defensa ERC amb la taula de negociació. Crec que en aquest cas ERC és una mica contradictori i que a la llarga, aquesta ambigüitat el pot fer perdre punts.

Les dificultats de comunicació amb empreses de serveis

Aquesta tarda hem tingut una petita xerrada amb uns amics i, com acostuma a passar, hem parlat una mica de tot. Tant d'allò que ens preocupa com d'aquelles coses que ens alegren la vida. Les nostres inquietuds i somnis, el passat que enyorem davant la incertesa del futur... Són trobades que no busquen res més que treure de dins aquelles coses que ens ocupen.

Un dels temes que ha aparegut ha estat les dificultats que et trobes a l'hora de gestionar alguna cosa amb companyies que són gairebé imprescindibles. Temes de llum o gas, o de telefonia. No és fàcil aconseguir canviar res, encara que quan ho contractes t'ho deixen molt clar i planer.

Les empreses acostumen a utilitzar uns canals programats de consulta i resposta, a través d'assessors virtuals que et van redreçant per diferents llocs, però que no sempre aconsegueixes allò que volies, sobretot si és donar-te de baixa o recuperar algun ingrés indegut.

Hi ha empreses que no tens cap més remei que seguir aquest protocol virtual, sense poder accedir a una persona real amb qui plantejar el teu problema concret. Aquestes dificultats s'agreugen quan l'interlocutor és una persona gran, amb pocs recursos telemàtics, però també passa amb gent que es defensa per internet i els diferents webs on contacta.

Seria interessant que el defensor del consumidor actués d'ofici en aquests casos tan evidents i que no calgués esperar que els damnificats hi acudeixin, perquè són prou clars. Caldria que les empreses de serveis essencials, tinguessin més consideració cap als usuaris, i oferissin un servei igual o millor que en el moment d'engrescar-los a comprar o contractar el servei.

La censura de Movistar+ a petició de Vox

Aquests dies s'ha destapat una presumpta censura de Movistar+, on Telefònica és el principal accionista, a tot tipus d'humor que pogués mofar-se de Vox. Sembla ser que aquest partit d'extrema dreta hauria pressionat a l'empresa perquè no permetés més burles.

La queixa de molts treballadors de Movistar+ ha vingut a demostrar que alguna cosa passava, i que el partit polític tenia influència suficient com per aconseguir que moltes vinyetes quedessin amagades i no es publiquessin.

En els diferents debats en què s'ha tractat el tema, ha quedat en evidència que no tothom accepta de bon grat la crítica i encara menys en forma de sàtira. Els partits de dreta acostumen a ser força l'objectiu de l'humor, i precisament no són pas els més propensos a acceptar-ho.

No cal dir que Vox ha donat prou motius per fer-ne burla, encara que al darrere hi ha una preocupació pel mal que poden fer a la democràcia d'aquest país. No podem oblidar que són presents al Congrés de Diputats, i també al Parlament català, i això vol dir que hi ha molta gent que els ha votat.

És una mala notícia que hi hagi censura a la llibertat d'expressió, sobretot quan es tracta de prohibir acudits en un marc propici per fer-los. No estem dient que estiguin fora de context, sinó que es tracta d'espais expressament escollits per a la sàtira.

Hem de denunciar qualsevol tipus de censura, que no tingui una justificació prou clara, i no pas per interessos de partit o ideologia. Qui es belluga per l'espai públic ha d'acceptar que està disposat a rebre crítiques i que davant de segons quines actuacions, se'n puguin escriure acudits. Si Movistar+ es presta a rebre pressions de l'extrema dreta, potser ens haurem de plantejar com tractar l'empresa i fer públic tot allò que calgui per descobrir què es remena pels despatxos.

Falta sentit del ridícul

Aquests darrers dies han estat notícia declaracions del presidenciable del PP, Pablo Casado, que més aviat el posen en ridícul, tot i que en política sembla que s'ha perdut el sentit del ridícul des de fa temps. Casado té un front obert dins del partit que posaria en perill el seu lideratge, i això potser el fa ser més actiu, la qual cosa no el beneficia.

Sembla que els polítics han d'entendre de tot i per això parlen de tot, però t'adones fàcilment que hi ha molta ignorància, i aquesta és molt atrevida. L'altre dia parlava del sol, com energia renovable, i pretenia ridiculitzar el president espanyol dient que a les 8h del vespre no hi ha sol. Crec que les seves pròpies paraules el deixen en la posició que es mereix. 

Això, quan no menteix descaradament per defensar la seva posició, i guanyar punts a l'hora d'enfrontar-se amb el seu adversari, el PSOE. Avui, precisament, ens donaven els resultats de la darrera enquesta del CIS, on ambdós partits baixen en intenció de vot, però els socialistes continuen en primer lloc. La mala notícia, al meu entendre és que Vox es mantingui en la tercera posició. No diu res de bo per al nostre país, i no és una disculpa pensar que en molts altres països l'extrema dreta hi és present.

Falten molts mesos per a les eleccions generals, i per tant els discursos d'ara del líder del PP s'han d'entendre més en clau interna, per destacar per sobre d'Ayuso, i al mateix temps intentar anar desgastant el govern, d'una coalició que amb empentes i rodolons va avançant, amb una líder de Podemos que ha guanyat terreny a nivell personal.

La llàstima de tot plegat és que per més ridículs i corruptes que siguin els nostres polítics, aquests aconsegueixin presidir un govern d'un país. No hi ha una relació directa entre capacitat i honorabilitat per un cantó i èxit electoral per l'altre. No és qüestió de gustos, sinó de manca d'esperit crític dels electors, que sembla que ens acontentem amb qualsevol cosa.

Cues de gent gran als bancs

Avui llegint a les xarxes socials he vist un tuit que m'ha semblat interessant de destacar i que feia referència al tracte que rep la gent gran per part dels bancs, amb les dificultats que suposa la tancada d'oficines i passar-ho gairebé tot a través dels caixers automàtics.

El fet que es tanquin oficines, obliga a fer moltes cues per ser atesos presencialment, i això no és fàcil de suportar per part de gent gran que té dificultats de desplaçament, i que a sobre ha d'estar fent cua dret esperant el seu torn. 

Puc entendre que el banc no és un servei públic i que busca rendibilitat econòmica. Tancant oficines estalvia costos i millora beneficis. La sensibilitat cap a les persones, i d'una manera concreta les persones grans, és nul·la, i això és una cosa que com a societat ens ho hauríem de fer mirar.

Els que no som tan grans i que tenim certa facilitat per operar per Internet, agraïm les millores dels darrers temps, que des de casa podem fer moltes operacions, per no dir totes, i ens estalviem de cues, cites i pèrdua de temps. La gent gran, o molta gent gran, no té aquestes facilitats i considero que s'hauria de tenir en compte.

També és cert que l'administració pública no sempre ho té en compte, i això ja és més greu. Penso, per exemple, que en una vila com Arenys de Mar, potser caldria col·locar més bancs a l'espai públic, perquè les persones grans tinguin la possibilitat de fer una parada, quan surten de casa. Ja sé que amb el poc respecte que corre, no sempre aquests bancs són ben utilitzats, sinó que ocasionalment es converteixen en punts de trobada sorollosa, a altes hores de la nit, però això no treu que es pogués intentar millorar.

Des d'aquí, doncs, el meu suport a les persones que consideren que s'ha de tenir més en compte les persones grans, i en tot cas anar restringint el tracte presencial d'una manera més pausada, perquè cada vegada siguin menys les persones que es vegin obligades a sortir al carrer i fer cua per ser atesos, tant a l'administració pública com a la privada.

Un gest que pot salvar una víctima de violència masclista

Aquests dies han estat notícia els gestos de socors que s'han popularitzat i que han servit per detenir maltractadors i alliberar les víctimes de violència masclista. Uns gestos amb la mà que les xarxes socials, i la mateixa policia, s'ha dedicat a explicar perquè serveixin de defensa a les víctimes, moltes d'elles amb impossibilitat de donar-ho a conèixer.

És una vergonya per la nostra societat, el gran nombre d'atacs masclistes denunciats, i que de ben segur queden en no-res en comparació amb els que no coneixem. Es tracta d'actes impropis dels humans, però que malauradament no paren de créixer. 

És molt important l'educació sexual dels joves, perquè aquests no estan exempts de provocar o patir actes de violència masclista. La tolerància que hi ha és massa gran, i no es pot permetre que creixin amb aquesta impunitat. No es valora prou la persona, i es cau en el greuge naturalitzat.

Llegia fa temps que els joves cada vegada es deixaven anar més. Que les noies permetien actituds masclistes dels nois, i que aquests no tenien límit ni cap tipus de respecte a les noies tractades. És important que quan es detectin casos de deixadesa es donin a conèixer, per evitar a que vagin més enllà, fins al punt de provocar víctimes mortals.

La nostra societat està malalta, i hem de trobar la manera de sanejar-la. Tots hi hem de col·laborar, i no podem permetre que es falti al respecte de les persones, per raons de sexe. Aquí també entraríem a parlar de l'homofòbia, que ha crescut força darrerament, i podríem analitzar paral·lelament, els discursos de l'extrema dreta que acostuma a ser molt poc respectuosa i posa en perill la salut de la nostra societat.

Ona Curto, presidenta de l'Assemblea de representants

Ona Curto, regidora de l'Ajuntament de la nostra vila, per la CUP, ha estat escollida com a presidenta de l'Assemblea de representants del Consell per la República. Una sorpresa, tenint en compte que la CUP, en la seva totalitat, no dona suport al Consell, però potser per això precisament s'ha escollit una militant d'aquest partit. De fet, Ona Curto va obtenir molts vots, ocupant una de les primeres posicions de tots els representants escollits.

Som molts els que no acabem de veure la utilitat d'aquest Consell, i per tant de la seva Assemblea, sobretot amb l'encaix i relacions amb les institucions formals del nostre país. Està clar que tot va encaminat a aconseguir la independència de Catalunya, però les desavinences entre els partits independentistes ho posen tot molt difícil.

Desconec la dedicació que li suposarà a la nova presidenta de l'Assemblea, i si li traurà temps a la dedicació que li suposa ser regidora de govern de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. No voldria que això suposés un perjudici per a les tasques que té assignades al govern municipal, sobretot tenint en compte el repte en la millora de la recollida selectiva de la brossa, un tema pendent a millorar, després del funcionament caòtic que té en aquests moments, en part per les discrepàncies amb l'empresa encarregada i el nou model que es proposa per a tot el municipi.

Seguirem de prop el funcionament de l'Assemblea i la capacitat d'avançar en la integració de la resta de càrrecs electes independentistes del país i que fins ara s'han manifestat contraris a la seva constitució. És un repte important si es vol considerar que les funcions de l'Assemblea tenen un aprofitament de cara a aconseguir avançar en la independència del país.

Ens despertem tard

Em pregunto, per què els ex són més racionals que no pas els que estan en actiu? Ho veiem en jutges que han format part del Tribunal Constitucional, i també ho veiem en polítics que han deixat la política. En concret, avui llegia l'entrevista a dos polítics bascos que varen patir la violència d'ETA, i que ara ja no estan en política. Eduardo Medina i Borja Sémper, del PSOE i PP respectivament. Han escrit un llibre i els han entrevistat.

Hi pots estar més o menys d'acord, però tenen una lògica que expliquen i que seria bo que tinguessin present els que ara governen o estan a l'oposició. Hi ha una pregunta important, i és què en pensen de l'acostament dels presos a Euskadi. Ambdós hi són favorables. No té sentit, ara que ETA ha deixat les armes, mantenir els presos lluny del País Basc.

T'adones que els polítics en actiu viuen obsessionats i només veuen allò seu. Són incapaços de pensar que potser hi ha coses que els altres tenen raó, i que ho haurien de valorar. Quan escoltes Pablo Casado, per exemple, amb aquell orgull i menyspreu cap a l'adversari, et fan venir ganes de vomitar. O la prepotència de Pedro Sánchez, que es creu que tot ho fa bé.

Falta molta humilitat, perquè es confon amb feblesa. Hem constituït un món que els dubtes o les concessions no són ben vistes, i això treu molta confiança i respecte cap a els que governen o pretenen fer-ho. És per això que quan escoltem d'algú que té paraules d'elogi cap a un altre ens sorprèn molt. No ens acabem de creure que sigui possible.

I al final resulta que cal esperar quan es jubilen, perquè reconeguin els mèrits dels altres o els propis enganys. Llavors ja és tard, perquè han estat substituïts per uns altres que tampoc acceptaran els dubtes, tampoc escoltaran els altres i molt menys acceptaran que puguin tenir raó en alguna cosa.

Caos circulatori

Avui he constatat que l'Àrea Metropolitana de Barcelona té un problema. De fet ho he anat veient les darreres setmanes que, per qüestions personals, m'he hagut de desplaçar a Badalona. A la sortida 213 de la C-32 els cotxes ja estan aturats. Sortosament jo he pogut sortir cada vegada sense haver d'aturar-me.

Avui, però, la meva destinació era l'aeroport de Barcelona i el caos ha estat majúscul. El cinturó del litoral anava ple, amb els cotxes engegant i parant. Sortosament hem previst sortir amb molta antelació, i d'aquesta manera no hi hem arribat tard. El que comentàvem era que la majoria dels cotxes que hi hem trobat, segur que ho pateixen cada dia. És horrorós!

L'alternativa del tren sempre fa por, perquè la línia de la costa té aturades molt sovint, i també retards, i no a totes les hores hi ha tren programat. Davant la incertesa t'exposes a les embussades. Certament tenim un problema i és de difícil solució, sobretot perquè no hi ha interès per part de l'administració pública. No s'ha invertit prou i la gestió del transport públic és nefasta.

Diumenge hi hauré de tornar a anar, a darrera hora del dia, i no sé com ho trobaré. M'imagino que hi haurà tots els barcelonins que tornen de passar el dia o el cap de setmana fora de la ciutat. M'ho hauré d'agafar en calma, sabent que no hi ha perill de perdre cap vol, i que tot queda a casa.

No pot ser que hi hagi tants cotxes circulant per les carreteres, sobretot al voltant de les grans ciutats. Hem d'aconseguir frenar aquesta inèrcia a agafar el cotxe per qualsevol excusa. Ja sé que és molt còmode, però tampoc és agradable aguantar les retencions. No hi ha manera de millorar les combinacions del transport públic? No es poden crear espais d'aparcament als afores de la ciutat i lligar-ho amb transport públic fins al centre?

El concert econòmic i la llengua

Avui els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la intervenció de Jordi Pujol, ahir en un debat organitzat pel diari ARA i amb la participació de quatre consellers d'Economia dels darrers anys. Jordi Pujol estava assegut entre el públic i va demanar la paraula per rectificar una afirmació de l'exconseller Castells, i que molts hem escoltat en més d'una ocasió.

Castells va dir que la Generalitat va desestimar la possibilitat de comptar amb el concert econòmic, com sí que va obtenir el País Basc. Jordi Pujol va manifestar que això no era cert, si no que en cap moment el govern de l'Estat volia concedir el concert econòmic a Catalunya, pel gran pes que tenia sobre el total de l'economia de l'Estat. Segons va dir Pujol, el govern de Madrid estava disposat a defensar el concert econòmic per al País Basc i la llengua per a Catalunya.

Ens hem de creure les paraules de Jordi Pujol, i a més tenen lògica. També és cert que, tal com va dir Pujol al final de la seva intervenció, Madrid prefereix negociar amb el País Basc que amb Catalunya, i que ara continuem tenint problemes per defensar el català.

Aquests dies també s'ha parlat molt de llengua, i una vegada més ens adonem que resulta molt cansat negociar amb Madrid per defensar la nostra llengua. No és cert que el català estigui sobre protegit pel govern català, en detriment del castellà, sinó que calen molts esforços per protegir la llengua feble que és el català. Les dades que han aparegut darrerament, ho confirmen i animen al govern català a trobar la manera de recuperar els percentatges d'ús del català que teníem fa uns anys i que ara han anat perillosament a la baixa.

No sé si els catalans no en sabem prou, però sí que és un fet que en les negociacions amb Madrid sempre hi sortim perdent, i en canvi observem que el País Basc va obtenint millores i un tractament digne per part de Madrid. Potser ens ho hauríem de fer mirar i canviar la tàctica, o potser és que som l'esca del pecat i no ens mereixem res de millor.

El corredor del Mediterrani una quimera?

El corredor del Mediterrani és una necessitat que fa massa anys que espera ser una realitat. Els diferents governs centrals han actuat amb una mentalitat centralista que s'ha constatat al llarg de tota la història. Han preferit més invertir en l'esquema radial, a partir de Madrid, que no pas tenir en compte una zona amb molta activitat econòmica, però al marge de la capital.

La pressió que s'ha fet des de Catalunya s'ha menystingut deliberadament, i el relleu que ha agafat València sembla que ha despertat més interès. No és només beneficiar Catalunya, sinó tota la zona del Mediterrani, i en conseqüència l'Estat en el seu conjunt.

Com acostuma a passar, tot són promeses que no s'acaben complint, i any rere any s'ha de reivindicar aquesta necessitat que no pot esperar més. Avui s'ha reunit el col·lectiu Vull Corredor, amb una representació de 1.300 empresaris i l'assistència de la ministra de Transport, la catalana Raquel Sánchez. 

Hi ha un calendari previst que es tem que no s'acabarà complint. El problema és que ja anem tard, perquè no ha interessat al govern de Madrid, tant en èpoques del PP com del PSOE. El centralisme està molt arrelat en aquests dos partits, com es pot comprovar en molts aspectes.

I no els fa vergonya. Penso que caldria una estirada d'orelles des d'Europa, a veure si en fan més cas. Si més no ja que ens subvencionen, tenen tot el dret d'exigir que es vetlli per allò que pot ser beneficiós per incrementar el PIB. No és estrany que hi hagi malfiança amb la destinació dels diners europeus que ens han de venir, que també es volen centralitzar i no donar marge de maniobra a les comunitats perquè els gestionin d'acord amb les respectives necessitats.

Tot plegat un mal endèmic de difícil solució, perquè no hi ha una alternativa de govern al centre que sigui possible, i que tingui una mentalitat diferent, comprenent que allò que beneficia a uns quants, encara que no sigui directament Madrid, beneficia a tothom.

L'increment de preus

Paral·lelament a l'aprovació, per part del govern, dels pressupostos per a l'any 2022, vivim una espècie de psicosi per l'augment dels preus dels productes, ja sigui per l'encariment del transport o de les primeres matèries, i al que s'hi afegeixen els problemes que hi ha d'estoc de vidre i cartró. Aquest increment dels preus es considera que anirà a més en les properes setmanes, i els comerciants animen als consumidors a comprar abans de festes, quan es calcula que els preus estaran molt per sobre dels actuals.

Els efectes que té l'encariment de primeres matèries i transport són ampliades pels comentaris que corren per les xarxes, que fan d'altaveu i, en certa manera, contribueixen al mateix encariment. Fins ara els grans magatzems han aturat la crescuda, tot rebaixant el seu marge de benefici, però això té un límit, i si es posen tots d'acord, l'apujada és assegurada.

Els ulls estan posats en els efectes que això pot tenir sobre el preu del diner, que alhora comportaria un increment de les hipoteques, un cop dur per a les persones que tenen contractada una hipoteca amb interès variable. Fa molt temps que el preu del diner es manté a mínims, però tot fa preveure que aquesta situació està punt de canviar i que el preu també s'enfilarà, amb el perill de que caiguem en un procés inflacionista que no tingui aturador a mitjà termini.

Cal que els governs ho tinguin en compte i trobin la manera d'evitar al màxim l'augment de persones en situació de precarietat, sobretot pel que fa a les necessitats bàsiques de subsistència. La pandèmia ha contribuït a fer més gran el nombre de famílies amb problemes per arribar a finals de mes, i si el procés inflacionista arriba, seran més les famílies necessitades d'ajut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la rebaixa de l'IRPF a les rendes més baixes, tampoc hi ajuda.

Moció de censura a l'alcalde

Avui és notícia la moció de censura a l'alcalde de Badalona, en què s'ha fet fora a Xavier García Albiol, que havia guanyat les eleccions. Em recorda el que va passar a la nostra vila, en el mandat anterior. D'alguna manera s'ha produït el mateix moviment, on una força política dona suport a la moció però es queda a l'oposició.

Hi ha molta gent en contra d'aquests moviments, defensant la força guanyadora a les eleccions, oblidant-se que el sistema que funciona a casa té en compte els pactes posteriors per fer alcalde qui més suports rep del seu partit i de la resta.

En aquesta ocasió l'excusa per a la moció de censura ha estat descobrir que a l'alcalde del PP, amb  l'aparició dels papers de Pandora, el vinculaven a una societat al paradís fiscal de Belize. Diuen que un alcalde ha de donar exemple i per això calia que dimitís. En no fer-ho s'ha recorregut a la moció de censura.

A la nostra vila no va ser aquest el cas, sinó la voluntat de fer fora l'alcalde per portar a terme una política diferent al capdavant de l'Ajuntament. La veritat és que des de fora se'ns fa molt difícil valorar les diferències que hi ha entre un alcalde i l'alcaldessa. Arenys fa molt temps que hi ha coses que no funcionen i no s'acaben de resoldre.

Tant en el cas de Badalona com en el d'Arenys, si ambdós alcaldes es tornen a presentar, han de procurar obtenir majoria absoluta, perquè del contrari els altres partits polítics es posaran d'acord per impedir l'alcaldia. És un joc democràtic totalment legal, i que cal acceptar. Els vilatans no voten l'alcalde, sinó que aquest és escollit pel ple municipal amb la representativitat aconseguida el dia de les eleccions.

Circular pel carril del mig

Ara que s'han tret els peatges de les autopistes i hi ha més cotxes, amb una densitat de vehicles important, potser seria l'hora de vigilar com conduïm i com ho hauríem de fer, al moment d'ocupar els diferents carrils. He observat que hi ha molts cotxes que se situen al carril del mig, i d'allà no es mouen, encara que el carril de la dreta estigui lliure.

Això ja passava abans, però ara que hi ha més circulació, es fan més embussos per culpa d'aquest vici de no circular per la dreta, i només ocupar els altres carrils a l'hora de fer avançaments. Per què no es sanciona? No hi ha control policial per evitar-ho?

Resulta molt cansat haver de suportar aquests cotxes i no poder fer avançament, si no vas al tercer carril, el de més a l'esquerra. D'aquesta manera pràcticament s'inutilitza el carril de la dreta i l'autopista es converteix amb només dos carrils.

Com que hi ha molts conductors que tenen aquest costum, fa que molts d'altres el segueixin, obligant-te a fer l'avançament per la dreta. I si ho fas, tens el perill que el cotxe avançat es decanti a la dreta, encara que normalment queden tan tranquils i continuen circulant pel carril del mig.

Proposo una campanya de pedagogia recordant l'obligació d'ocupar el carril de la dreta i només fer-ho en els altres en el moment de l'avançament. Després d'aquesta campanya, podria venir-ne una altra que ja fos de sanció.

Les dificultats per dialogar

Es fa molt difícil l'actuació dels partits catalans que tenen representació al Congrés de Diputats, a l'hora de donar o no suport al govern socialista. L'alternativa al govern socialista ja sabem quina és, i ara ve reforçada per un partit d'extrema dreta que ho fa tot més perillós.

En aquests moments s'estan debaten els pressupostos per a l'any vinent, i el PSOE necessita el suport d'ERC, que de moment és el partit polític català més proper i disposat a negociar. Aquesta setmana va permetre que la negociació tirés endavant en no presentar una esmena a la totalitat. La raó, segons ERC, és que el govern s'ha compromès a estudiar una manera que el català tingui una presència en els audiovisuals, encara que s'ha resistit a parlar de quotes.

La crítica a ERC és molt fàcil, perquè tots sabem com falta als seus compromisos el president del govern espanyol. N'ha donat prou proves. Tancar-se en banda i afeblir el govern socialista té també els seus perills, sobretot pel que deia al començament de quina era l'alternativa.

Avui tot és molt complicat. També a casa nostra, després del fracàs del moviment independentista, hi ha organitzacions socials que reclamen un tornar a insistir en aconseguir la independència, però el govern no ho veu clar i ERC aposta per la taula de diàleg, sabent amb qui se les ha d'haver. La postura de JxCat tampoc és clara i la seva negativa a dialogar tampoc no porta enlloc. Paral·lelament hi ha el Consell per a la República, que ara ha escollit els seus representants, i que no s'acaba d'entendre quin és el seu paper, i on ens portarà. Un consell on ERC no hi figura i la CUP hi té només una part de representants.

Ens falta confiança, però també entendre quin és el recorregut que els nostres polítics volen traçar, i quina és la seva predisposició a avançar en l'obtenció de la independència. Alguns descarten la unilateralitat, que no va funcionar, però d'altres no la descarten, i davant d'aquests dubtes i embolics, molt ens temem que la casa quedi sense escombrar.

El món de la pagesia

Avui m'he fixat en l'article de l'exconseller Carles Mundó, que publica l'ARA, que relata els problemes que tenen els pagesos, i concretament els que tenen vaques i venen la llet a les empreses lleteres. Segons diu l'exconseller, en aquests moments els pagesos estan venent la llet per sota del preu de cost, la qual cosa ha fet que molts pagesos hagin plegat. I es pregunta: Volem un país sense pagesos?

Viure de la pagesia ha estat sempre molt complicat, amb pocs incentius més enllà de la passió pel camp. Dependre de la climatologia i haver-hi de dedicar totes les hores de la setmana, festius inclosos, ha fet que molt jovent no hagi continuat la professió dels seus pares i hagi preferit anar a ciutat a treballar en altres camps.

Si afegim l'èxode del jovent a la precarietat amb què es viu a l'hora de vendre els productes que es conreen, tot plegat ajuda a pensar que el món de la pagesia té cada vegada més números per desaparèixer de casa nostra. Es parla molt de consumir productes de quilòmetre zero, però si quedem sense pagesia, haurem de consumir productes que venen de molt lluny.

El poder de les empreses lleteres sobre el mercat de la llet, que evidentment té una data de caducitat, és molt gran i fa que els pagesos tinguin poc marge de maniobra. L'exconseller treu el tema de la força dels consumidors a l'hora de comprar a una empresa lletera o una altra, i posa l'exemple del cas de Llet Pascual l'any 2003, quan va deixar de comprar llet de les granges catalanes i la venda es va desplomar, un signe de solidaritat dels compradors en vers els pagesos.

Sigui d'una manera o altra, hem de tenir consciència de quina és la realitat, i de la importància que els pagesos tinguin un marge de benefici que els permeti continuar treballant i no hagin de plegar. Un país no pot prescindir del sector primari i dependre de fora per al consum intern. Si tenim consciència d'aquesta realitat, caldrà que trobem la manera de solucionar aquesta anomalia.

L'autocensura és viva

A l'entrevista a Carles Sans, al diari ARA, es fa palès un canvi en la manera que té l'audiència d'acceptar la sàtira, que obliga als protagonistes a autocensurar-se per no complicar-se la vida. Avui ens trobem que qualsevol comentari passa per la censura de polítics, jutges i societat civil, i fa més difícil que els artistes es puguin manifestar.

Si analitzem què passava fa uns anys estarem d'acord amb l'opinió d'en Carles Sans. Hi ha discursos que avui no s'acceptarien i en canvi, quan es varen produir, feien gràcia i els aplaudíem. La pregunta que em faig és si ens trobem en una situació millor o pitjor que abans.

L'autocensura no és bona perquè limita l'originalitat i l'espontaneïtat, però és cert que no es pot dir qualsevol cosa i cal pensar-ho una mica, sobretot si el que vas a dir pot ferir un col·lectiu determinat. Què passava abans? Ho acceptàvem tot? Permetíem riure'ns de tothom i tot?

La grolleria és inacceptable, per decència i bon gust, però enriure's del mort i de qui el vetlla no hauria de comportar cap sanció, ni haver de passar per davant de cap jutge, encara que es mofin d'un rei o un president de govern. En aquests moments, però, tenim rapers a la presó o a l'exili. Un senyal que al nostre país no acaba de funcionar.