dissabte, 15 d’abril de 2017

Dos presidents amb massa poder entre mans

Fa temps que directament o d'esquitllada ens fixem en què fa el nen mimat més poderós del món, en Kim Jong-un, un personatge que te l'agafaries rient si no fos que té entre mans unes eines massa poderoses com per fer-hi broma, i no t'acabes de fiar que tingui el seny suficient per no acabar fent un disbarat.
En aquests moments, també, a l'altra banda, els EUA, hi tenim un president que tampoc no és gaire de fiar, i entre els dos són capaços d'engegar-ho tot a rodar. Em sembla que seria massa gros que es declarés una guerra, però avui passen tantes coses impensables que ja res no ens ve de nou.
La passejada militar que ha tingut lloc a Corea del Nord no és altra cosa que aprofitar l'avinentesa per mostrar qui la té més grossa. És una pràctica molt comú i que a governs com el nostre també els ha agradat sempre. La diferència és que les nostres forces militars només serveixen per atemorir-nos des del Matagalls o els voltants de Llançà, mentre que les forces de Kim Jong-un poden arribar molt més lluny i amb conseqüències molts pitjors, per la seva preparació i armament, però sobretot perquè qui té l'última paraula ens ha volgut fer creure que és capaç de tot.
Confiem que el seny, que potser no té el president coreà, sigui present en les decisions de les autoritats mundials que ens lideren, no sigui el cas que tinguem els dies comptats i no ens deixin ni tan sols conèixer si hi haurà referèndum o no.