El dret d'Iceta a manifestar-se

Arran de la selfie de Xavier García Albiol amb Millo, Iceta i Montserrat, han estat molts els comentaris que s'han pogut sentir, amb persones a favor i en contra. La fotografia no ha passat desapercebuda i estic segur que serà recordada durant molt de temps.

¿Té dret Miquel Iceta de manifestar-se a favor de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, de la mà del PP, quan fa quatre dies suplicava a Pedro Sánchez que l'alliberés de Rajoy? Doncs sí. El primer secretari del PSC, com el seu president, Àngel Ros, s'han posicionat clarament al bàndol del PP i C's, i en les manifestacions on han participat, han tingut l'acompanyament de radicals amb banderes preconstitucionals i exigint la presó del president català.

Aquesta fotografia, que deixa clar on es troba en aquests moments la direcció del PSC, estic convençut que no ha agradat a tothom. Potser a hores d'ara, ni tan sols agrada al mateix Iceta. La sort que té és que la nostra memòria és efímera. Pocs recorden la defensa dret d'autodeterminació, del PSC de Pere Navarro, no fa pas gaires anys. Uns pocs més recorden aquells mítings de Miquel Iceta a favor de Pedro Sánchez en contraposició a Susana Díaz, per fer fora el PP del govern. 

El PSOE i el PSC han pecat de contradiccions i falta de coherència. De navegar d'un lloc a l'altre sense un discurs seriós de progressisme en una Espanya que ha patit una regressió cap a postulats d'extrema dreta i de manca de llibertats essencials. De tot això en té una bona part de culpa el PSOE, i el PSC a Catalunya, i amb fotografies com la de diumenge passat, ho tindran difícil per guanyar credibilitat davant d'aquells que pateixen el PP, i que necessiten que surti del govern de l'Estat.

Desconcert

Aquesta seria la millor definició de la sensació en què vivim la majoria de catalans, haguem defensat o no el dret d'autodeterminació, haguem participat o no en el referèndum, estiguem o no cansats de tants maltractes per part dels successius governs espanyols. És una sensació estranya que ens manté vius esperant poder conèixer el minut després de l'actual.

Ahir diumenge vàrem observar com quedaven ben definits els tres grups polítics que es mouen per Catalunya, amb les seves pròpies particularitats. Per una banda tenim els partits sobiranistes, que han defensat la proclamació de la República catalana, la qual encara està per veure. El segon grup és dels unionistes amb un posicionament molt clar del PSC, malgrat tot el que s'ha arribat a dir des de dins i fora. El tercer lloc és la dels Comuns, que tenen per norma no acabar de definir-se i mirar, d'aquesta manera, d'anar arreplegant vots. La Colau n'és tota una especialista.

Avui ens ha sorprès la notícia que el president cessat es trobava a Brussel·les, a fer què? No hi ha anat sol i he arribat a llegir que hi són per demanar asil polític? Serà una d'aquelles decisions que Junqueras ens va avançar que potser no entendríem? L'asil polític del govern català és l'estratègia per assolir la independència?

Estem molt acostumats a estudiar la història del passat que simplifiquem en poques paraules, i probablement no som conscients que tot allò que va succeir no va ser de la nit al dia, sinó que va trigar el seu temps, amb alts i baixos, amb petits triomfs i severes derrotes, per acabar passant allò que ja coneixíem d'antuvi. Ara ho estem vivint i és per això que ens trobem tan intrigats i en certa manera desconcertats.

Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Avui, mentre anava a caminar pel costat de la platja fins a Canet, m'he plantejat una pregunta que encara no m'he respost. Una pregunta que he traslladat al nostre Grup de Debat i Tertúlia, que tenim trobada divendres vinent: Fins on estic disposat a defensar la República catalana?

Aquests dies ens trobem en una situació estranya que no acabem d'entendre del tot i que no tots en pensem el mateix. Divendres passat, després de 24 hores de dubtes, rumors i contradiccions, el Parlament català va aprovar una proposta de resolució que declarava la independència de Catalunya i afirmava que la República catalana es constituïa com a estat independent i sobirà.

També el mateix divendres, el Senat espanyol autoritzava al govern espanyol l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i el president Rajoy cessava, entre altres, al president, vicepresident i consellers de la Generalitat, convocava eleccions el 21 de desembre i dissolia el Parlament català.

Amb tot el que va passar abans d'ahir, on som ara? El govern català està cessat pel govern de l'Estat, però abans del cessament, el Parlament català havia declarat la independència, llavors... té algun efecte el cessament promogut per Madrid? Dilluns el govern vol anar a treballar normalment. De què dependrà que ho puguin fer? De si són empresonats o no? De si els mossos d'esquadra els deixaran entrar als seus despatxos?

Tenim unes quantes preguntes que no en coneixem la resposta, però que no trigarem a tenir-la. Entretant, què hem de fer? Podem considerar-nos independents i republicans? Ja no tenim res a veure amb el Borbó?

Encara República Catalana

Segons he pogut llegir, l'ambaixador espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo, ha rebut el primer rebuig per part de l'alcalde de Viladomat, en què l'informa que el seu municipi no disposa de locals municipals per poder celebrar les eleccions del dia 21 de desembre.

Si no podem esverar-nos ni tensionar-nos més, el millor que podem fer és donar-li la volta i agafar-nos-ho bé. Sabíem que passaria si finalment es proclamava la República Catalana, llavors res no ens ha de venir de nou i podem fer tot allò que creiem oportú menys provocar violència ni actuar com han estat fent en aquestes darreres hores alguns fanàtics espanyolistes, conscients, nosaltres, que són una minoria i no representen la majoria dels espanyols, sinó que més aviat no els fan cap favor.

He trobat curiosa la resposta de l'alcalde de Viladomat i he pensat que probablement no serà l'única sortida, amb enginy i bon humor, que podrem escoltar els propers dies. En aquests moments alguns de nosaltres continuem tenint Puigdemont com a president, d'altres tenen Soraya Sáenz de Santamaría fent les funcions de presidenta. Cadascú que triï qui més li convingui, perquè el dia a dia no hauria de canviar tant, ni a les escoles, ni al treball, ni a la família. Seran, però, setmanes difícils i continuo pensant que ningú no té clar què acabarà passant.

Estic d'acord amb aquells que opinen que, després que Rajoy digués que les eleccions no podien celebrar-se fins que no s'hagués tornat a la normalitat, les convoca el 21 de desembre perquè no té clara l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. També és una manera de no deixar temps als sobiranistes a reaccionar davant l'opressió de l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, continuem vivint en una República fins que no ens en facin fora i ens tornin a imposar el Borbó.

Incertesa pels efectes de la declaració d'independència

Avui no és, o no hauria de ser, un dia de blancs o negres, de guanyadors o perdedors, sinó que és un dia de grisos, d'incerteses i d'expectatives de què pot acabar passant i quan menys actes irreversibles hi pugui haver millor. La declaració unilateral d'independència és transcendent i comporta efectes polítics immediats, i tan de bo només sigui política.

Com ja comentava fa temps, quan la situació no era tan crítica com la d'avui, voldria creure que les decisions preses no s'han fet a la lleugera, sinó que han estat fruit de la incapacitat d'arribar a cap tipus de diàleg i amb la certesa que el president Puigdemont i el seu govern tenen molt clar els passos a seguir per fer efectiva aquesta declaració.

També confio que no ho deixen tot en mans del poble, que en bona part els ha donat suport, sinó que hi ha escrit un full de ruta que no comporti cap tipus de violència als carrers del nostre país, ni càstigs desmesurats.

Hem vist moltes vegades documentals cinematogràfics de la proclamació de la República al balcó de la Generalitat, ara ho hem viscut en directe i desconeixem què passarà, només sabem què va passar la darrera vegada que es va proclamar.

Penso que tots hem perdut una mica la perspectiva i ens movem a cop de sentiments, a favor o en contra de la independència, i amb un desconeixement absolut de les conseqüències dels actes d'avui, que són fruit de tot el que ha passat fins ara, jo diria des de l'any 2010. És per això que els polítics han de tenir molt clar, amb els recels obvis, quins passos han de seguir per avançar d'acord amb la declaració aprovada.

On som ara?

Avui tenia la possibilitat d'escriure el post a primera hora de la tarda o bé a darrera hora del dia, quan arribés a casa. He descartat la primera opció perquè en aquells moments no hi havia cap certesa d'on érem. Per uns moments tots pensàvem que el president català havia convocat eleccions i la dissolució del Parlament, però després semblava que no hi havia cap decret signat ni cap decisió presa... tot eren rumors i especulacions.

He decidit, doncs, escriure el post al final del dia amb la possibilitat que tinguéssim clar quina era la situació del país i les perspectives per als propers dos o tres dies. He arribat a casa i m'he posat a buscar les darreres notícies. Sabia que s'havia convocat el Ple del Parlament i que el president ho deixava tot a les seves mans.

Si no ho he vist malament, sembla ser que Junts pel Sí proposaran al Parlament de fer efectiu el mandat del referèndum del dia 1 d'octubre, i si bé a primera hora de la tarda hi havia un parell de diputats del PDeCat que presentaven la dimissió, ara ha estat el conseller d'Empresa Santi Vila qui ha presentat la seva dimissió al president.

Tota l'oposició demana que Puigdemont decideixi finalment la convocatòria d'eleccions per evitar el 155. Tothom? Ningú pot garantir que la convocatòria d'eleccions freni al PP i C's l'aplicació del 155, i això és el que ha planat tot el dia i per això no hi ha res decidit.

Veurem si el coixí de Puigdemont l'inspira i demà té menys dubtes que avui a l'hora de prendre decisions. 

Moltes reunions i poc diàleg resolutiu

A l'hora que començo a escriure aquest post, les 19h, el president del govern català ha convocat una reunió de govern per parlar de la situació actual. Ens han fet saber que finalment Puigdemont no assistirà al Senat, donat el fet que la decisió de Rajoy d'aplicar l'article 155 de la Constitució ja està presa. Jo crec que és un error, però també és cert que desconec què tenen al cap i com reaccionaran en els propers dies, o en les properes hores.

El fet de no presentar-se al Senat dóna motiu que se'l critiqui de no voler dialogar. Tots sabem que no és exactament això, però a vegades és bo seguir el corrent per deixar els altres en evidència. Esclar que la decisió ja està presa, i a més els fa molta il·lusió. Nosaltres des de Catalunya ho veiem de maneres diferents. Avui pots llegir moltes opinions sobre l'error de no haver previst la situació actual, però també n'hi ha d'altres que es mantenen en la tesi que s'ha de continuar avançant.

Reps correus electrònics i whatsapps aconsellant-te que t'ho agafis amb calma i tranquil·litat, que reposis i estiguis amb la família, tot això abans no comenci una setmana clau i decididament en defensa de l'autogovern. Ningú sap com acabarà, cadascú pensa allò que voldria i els més optimistes ho veuen possible. Per bé o per mal aquests dies seran recordats a la història del nostre país, i confiem que ho puguem fer satisfets d'haver obrat de la millor manera possible.

En aquests moments sabem que no tenim la capacitat de fer entendre a Europa que el PP, amb el concurs de C's, no actua com a partit polític demòcrata, sinó que continua essent un partit d'arrels franquistes disfressat de democràcia, i que, a més, està sota els efectes de la humiliació i amb moltes ganes de venjança. 

Misèria política

Sigui quin sigui el posicionament d'una persona davant d'un conflicte greu com és l'actual entre Catalunya i Espanya, hi ha actituds que s'han de considerar miserables. Pots estar d'acord o en contra d'una manera de fer i pensar. Et pot molestar i enutjar molt segons quines declaracions de persones que pensen diferent de tu, però no necessàriament podem titllar-los de miserables. N'hi ha, però alguns que no et queda cap més remei.

No conec, ni tampoc en tinc gaires ganes, el senyor Xavier García Albiol, tot el que sé d'ell és a través de la premsa, escrita i televisiva, i estic convençut que a molts de vosaltres us molesta la manera que té d'actuar i de dir les coses. Penso, però, que Albiol va més enllà de l'ofensa i es col·loca en situacions miserables. No diré que sigui un miserable, però sí que a vegades es comporta com a tal.

Ara que té protagonisme en la decisió d'aplicar, per part del govern estatal, l'article 155 de la Constitució, no és que estigui content perquè deixa en evidència els seus adversaris més directes, sinó que en gaudeix i s'hi recrea amb un cert aire de sadisme que espanta. Considero que en política s'ha de ser honrat i coherent, i al mateix temps respectuós amb aquells que pensen de manera diferent. Aquesta pràctica que considero tan important i bàsica, el senyor Albiol no la practica i es vanagloria del seu comportament que només provoca rebuig i fàstic. És evident que el govern del PP està decidit a venjar-se de la seva derrota i, per a ells, humiliació del dia 1 d'octubre, però el comportament del senyor Albiol va més enllà del que una societat ha d'aguantar.

Pedro Sánchez no ens allibera de Rajoy!

Com ja va passar amb Zapatero respecte a Maragall i a tots nosaltres, ara ha estat Pedro Sánchez qui ens ha mentit. El problema, però és que a Espanya qui menteix o s'embutxaca diners no li passa res, i és per això que tenim tants exemples de traïció i corrupció. Pedro Sánchez ha demostrat que no té cap tipus de credibilitat per poder aspirar a governar Espanya. Encara que, ben pensat... tenim Rajoy com a president i només s'explica perquè es tracta d'una situació anòmala. No hi ha remei.

Entretant el PSC que està jugant a la puta i la ramoneta per aconseguir mantenir simpatitzants i militants, té un company de viatge que no li posa fàcil les coses. La decisió del PSOE de donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, en una versió del tot matussera i destructiva, és una mala notícia per a l'esquerra espanyola. Novament el PSOE s'abaixa els pantalons davant del PP. És per això que no té futur com a alternativa de govern.

I el PSC en rep les conseqüències, però no el podem tractar de víctima, perquè s'ho ha ben guanyat i dins del partit hi ha molts defensors de la posició del PSOE. Els militants socialistes amb un mínim de sensibilitat cap a Catalunya o bé han marxat o fan grans esforços per mantenir-s'hi. 

Avui he llegit moltes opinions que donen per fet que el senador Montilla aquest divendres votarà a favor de l'article 155 que ha definit el Partit Popular. Jo discrepo d'aquestes opinions i estic convençut que l'expresident de la Generalitat no hi votarà a favor. És inimaginable pensar que una persona que ha ostentat el més alt i distingit càrrec de Catalunya pugui, encara que discrepi de la manera d'obrar del seu successor, votar en contra de les institucions catalanes legítimament votades per la ciutadania catalana.

En un moment que interessa anar units i ser quanta més gent millor, demano als nostres electes que acordin una posició de resistència contra l'Estat espanyol, que aglutini el més gran nombre possible de partits i polítics. És més important i necessari prioritzar la contundència i concurrència que no pas la precipitació dels esdeveniments. Els catalans donarem suport als nostres polítics, però no ens poden posar imprudentment dalt d'una maroma.

Davant del cop d'estat defensem la diversitat d'opinió

Aquests dies de dol per a la democràcia al nostre país és bo dedicar el nostre temps lliure a llegir les diferents cròniques, pensaments i reflexions que pots trobar entre els mitjans de comunicació per adonar-te de la diversitat d'opinió. I això és bo sobretot si ho compares amb aquelles persones que només tenen a l'abast una lectura manipulada de tot allò que succeeix cinc-cents quilòmetres al nord.

No tots els espanyols tenen la possibilitat (qui vol ho aconsegueix) de poder contrastar notícies, com ens passa a casa nostra. Aquí, aquells que consideren que els mitjans de comunicació públics catalans estan distorsionats i tiren cap a casa, poden llegir diaris com El País, El Periódico i escoltar les notícies de TVE o Telecinco i viure més tranquils.

Però on es viu la realitat és al carrer, als bars, amb els amics i els companys de la feina, i és en aquests cercles on es cou el present i futur del nostre poble. Hi ha diversitat d'opinions i hem de procurar que es mantingui en el diàleg i la discussió serena i tranquil·la d'aquells que no pensen de la mateixa manera. Aquesta actitud fa gran una comunitat i no podem permetre que aquesta riquesa es perdi.

Ahir, escoltant el periodista John Carlin, acomiadat del diari El País, vaig agrair-li el to i respecte a les persones, al marge de les seves creences. Va defensar l'Espanya que des de Catalunya ens costa de veure, perquè és més silenciosa, però que no té gaire a veure amb l'Espanya que els seus dirigents polítics expressen, defensen i pretenen imposar. La lluita del nostre poble hauria d'anar de la mà també d'aquells espanyols que no pensen ni actuen com Rajoy i tota la seva colla, molts d'ells imputats per corrupció, però que tenen la poca vergonya de voler donar lliçons de democràcia i respecte a l'Estat de dret.

Un govern corrupte manarà a Catalunya. Gràcies PSC!

No penso que tot s'hagi acabat, sinó tot el contrari. Crec que ara comença una nova etapa que serà decisiva. Entretant, però, cal agrair al PSC, als socialistes catalans que s'han posat al costat del PP i C's, i que han estat incapaços de fer veure a Pedro Sánchez que Rajoy és un encantador de serpents i un fals, ja que no em puc imaginar que el líder del PSOE sigui tan cruel i mentider.

Tots recordareu la seva promesa de no donar mai suport a l'aplicació del 155. Esclar que les promeses del PSOE respecte a Catalunya mai s'han respectat, ja en temps de Zapatero. Per això la gran culpa és dels socialistes catalans, persones com Iceta, Ros... i la pràcticament desapareguda Núria Parlon, amb qui havia dipositat les meves esperances.

No tot el que ha fet el president Puigdemont, els seus consellers i els parlamentaris sobiranistes ha estat correcte i lloable, però la pressió que han rebut ha estat molt gran, i en cap cas els socialistes han fet res per ajudar-los, sinó que tot ha estat criticar-los i s'han posat al costat del PP i C's, que mai han fet res per defensar els drets de Catalunya com a comunitat singular, amb una llengua i cultura pròpies.

Reitero que tinc plena confiança en què avui no és el final de res, sinó el començament d'una nova lluita per defensar els nostres drets. M'agradaria pensar que els socialistes catalans hauran obert els ulls i canviaran la seva estratègia. Voldria pensar, per al bé d'Espanya, que el PSOE s'adonarà amb qui va de la mà i treballarà per marcar distàncies amb la voluntat d'arribar a ser una alternativa de govern.

Existeix encara un pla B, C o D?

No ens podem avançar als esdeveniments perquè avui més que mai el futur immediat és incert. Cada dia passen coses, algunes d'elles imprevistes, que et poden tirar per terra totes les teves hipòtesis i previsions. Malgrat això, em pregunto si realment el Pla B del govern de la Generalitat era permanent i cobria tot el període mínim necessari per aconseguir la independència, o bé només arribava a la celebració del referèndum.

In crescendo vàrem anar observant com la Generalitat anava burlant totes les intervencions del govern de l'estat, via policia o poders judicials, amb molta agilitat, fins aconseguir que el dia 1 d'octubre s'obrissin molts col·legis i al final de la jornada es recomptessin més de 2.200.000 paperetes. Tot un èxit malgrat les condicions adverses i l'atac furibund de policia nacional i guàrdia civil.

Des de la jugada parlamentària, que molts no varen entendre, aplicant o no la independència de Catalunya, suspenent els seus efectes setze segons després, les respostes del govern català a la continuada pressió de l'Estat espanyol, empresonant els presidents d'Òmnium i de l'ANC, i qüestionant l'actitud dels mossos d'esquadra els dies 20 i 21 de setembre, i també el mateix dia del referèndum, no ha estat tan contundent com abans, comportant que cada vegada hi hagi més dubtes sobre els efectes que això pot comportar de cara el futur del nostre país.

Avui són moltes les persones que, sentint-les parlar o llegint els seus escrits, deixen entreveure com a molt factible que l'Estat espanyol aconsegueixi frenar el deliri sobiranista, amb la por de patir tots els mals de la venjança estatal. Què hi ha de cert? Continua el govern català guardant l'As dins de la màniga? Existeix encara un pla B? Si no és així, què ha fallat?

És absurd dir que les properes hores i dies són transcendentals per al futur de Catalunya, perquè ja en portem una bona colla de dies i tots sabem que la cosa encara ha de durar, tant si es guanya com si es perd la partida.

Encara espanyols malgrat el cor ens situï molt lluny

Escriure avui per ser llegit demà és una pràctica que en aquests moments pateix el síndrome de la caducitat portada a l'extrem. El que digui ara, d'aquí a un quart pot ser totalment obsolet i sense interès. L'única cosa que se salva són els pensaments, les reflexions i les opinions situades en el seu propi context.

Som o no som independents? On som en aquests moments? Mentre escric continuem dins d'Espanya, però quan es llegirà l'escrit hi continuarem sent?

El que tinc molt clar és que al llarg dels meus seixanta i escaig anys de vida, mai m'he sentit estimat per Espanya, i no em refereixo als espanyols, perquè no tothom pensa i actua de la mateixa manera, sinó estimat pels seus governs i institucions judicials i legislatives. Ni en temps del dictador, on se'm prohibia parlar i expressar-me en català, ni ara que cada vegada tenim més problemes per defensar la nostra llengua, després d'un miratge fruit de l'aprovació de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

No m'he sentit estimat, sinó forçat a acatar les seves ordres fossin legítimes o no, encara que siguin legals. En cap moment m'han ajudat a estimar-los ni a sentir-me agraït. Sempre m'ha semblat que com a molt em feien concessions amb la llengua i la cultura, sempre però, amb un seguiment i l'amenaça de la censura en tot moment.

Per sentit comú i formació, m'han explicat que les amistats i les correspondències s'obtenen gràcies al bon tracte i respecte als que potser no pensen com tu, però mai amenaçant-los i molt menys empresonant-los i a cops de garrot. Aquesta ha estat, sobretot, la política del PP, tant del PP espanyol com del PP català, i des de la seva constitució, encara amb més radicalitat de C's.

És per tot això que no em sento ni em podré sentir mai espanyol, per més que estimi molts espanyols que són víctimes també de la mala praxi dels nostres governants. Creia en la possibilitat d'una Espanya federal, però amb aquests polítics és impossible. Podré continuar essent espanyol, però el meu cor mai se'n sentirà.

Com engarjolar Trapero

Hi ha diferents objectius de la fiscalia espanyola per guanyar el procés tot esclafant-lo. Ningú no pensa ja amb la política, sinó que és qüestió pura i dura de la judicatura, amb un paper rellevant de la fiscalia. Un primer objectiu és ficar el major dels mossos d'esquadra a la presó, perquè encara no han paït l'eficàcia dels mossos durant l'atemptat de les Rambles de Barcelona, a mitjans d'agost.

Es tracta de fer-li pagar l'atreviment de fer bé la feina i deixar la policia espanyola en evidència. Una policia regional amb pocs recursos i dificultats pels pals a la roda que els col·loquen des de l'Estat, són capaços de resoldre un crim horrorós al bell mig de Barcelona. Això no s'ha paït.

Però n'hi ha més. Els mossos d'esquadra varen aconseguir tancar més col·legis electorals que no pas la policia nacional i guàrdia civil junts, i a més, sense fer mal a ningú. Això no s'ha dit gaire perquè és massa injuriós per la policia espanyola, però els seus sindicats sí que varen escriure la seva protesta per les ordres que varen rebre de la seva direcció, impròpies d'una policia amb llarga trajectòria d'eficiència.

Tot plegat va sumant al cove dels despropòsits, de les acusacions en fals al moviment català, i a la mancança de posicions democràtiques en les accions del govern de l'Estat espanyol.

La llàstima de tot plegat és que la imatge que està donant el govern català en aquestes darreres hores no és la millor possible per engrescar els sobiranistes que veuen com un cop letal la possibilitat de caure a les mans d'un Rajoy rabiós, sense perjudicis a l'hora d'arrasar el nostre poble. Només podem esperar un nou as de sota la màniga del president Puigdemont. Veurem si el seu àngel de la guarda se'n surt millor que l'àngel del corrupte Jorge Fernández Díaz.

Un PP venjatiu que no aconsegueix esborrar les seves pors i fracassos

Convocatòria en defensa de la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats per motius polítics de la mà d'un partit polític corrupte i autoritari, insensible i incapaç de mantenir cap tipus de diàleg amb ningú, que confon la mediació amb la rendició per un orgull desproporcionat i gens democràtic.

Pobles i ciutats de Catalunya amb multitud de ciutadans preocupats i enrabiats per la decisió judicial, beneïda pel PP i C's, i poc contestada per una part del PSOE i el PSC. Persones no necessàriament sobiranistes, però sí demòcrates i defensors dels drets més elementals de les persones.

El PP ha optat per judicialitzar tot el procés de reivindicació sobiranista de Catalunya, incapaç de resoldre la situació amb eines polítiques, malgrat els consells rebuts d'arreu d'Europa, que encara no li ha girat l'esquena per allò de protegir-se entre ells. Un PP auspiciat per C's i molt tranquils de no rebre cap patacada d'un PSOE perdut, i sense lideratge efectiu, que ha sucumbit per la força de personatges històrics que viuen de renda.

Catalunya només té una estratègia i aquesta passa per la reivindicació resistent, sense cap tipus de violència, demostrant que només la paraula i el diàleg poden resoldre les diferències, les ambicions, i les possibilitats de coexistència de totes les persones, sigui quins sigui la seva ideologia, sempre i quan es respecti l'altre i no es parteixi de perjudicis estúpids.

Són molts anys aguantant calumnies i humiliacions. Molts anys de defensar tots els atacs a la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra manera de ser. Acusats d'insolidaris i castigats per les forces repressores dels successius governs espanyols. Ara Catalunya diu prou, però ho diu parlant, manifestant l'enuig sense enfundar cap porra ni eina bèl·lica, sinó ensenyant les mans en senyal de pau i llibertat.

Un abans i un després del diari ARA?

Cada dia hi ha un o dos actes relacionats amb el procés català que mereixen ser seguits a no ser que passis de tot i te'n decantis tant com puguis. No és fàcil, però, sobretot quan fas la vida normal compartint temps i espai amb altres persones. No hi ha moment que no surti el tema i no te'n pots desenganxar.

Avui seguim els veredictes judicials a les compareixences del major dels mossos d'esquadra i els presidents de l'ANC i Òmnium Cultural, tots ells acusats, entre altres coses, de desobediència i sedició. De moment sembla que els van deixant en llibertat, encara que s'hagin de presentar cada quinze dies al jutjat. Si més no això és el que li ha passat a la intendenta dels mossos i al seu cap, el senyor Trapero. Veurem els altres dos com se'n surten.

Deia al començament que avui hi havia dues notícies a seguir sobre el procés. La segona és la resposta que el president Puigdemont ha donat al president Rajoy sobre què carai va fer l'altre dia al Parlament. Rajoy esperava un sí o un no, però s'ha quedat amb les ganes i ara li insisteix que té temps fins dijous per sortir de l'embolic que, segons Rajoy, el president Puigdemont ens ha ficat als catalans. No han entès res!

La situació és complexa i cada dia hi ha més gent que es declara a favor o en contra del procés o dels diferents passos que realitza el nostre president. Avui llegia l'escrit de l'ARA de l'empresari president del Consell d'Administració del mateix diari, el senyor Ferran Rodés. Ha estat molt clar, i d'una manera aparentment decantada del que es pot desprendre de l'editorial i de diferents articles que dia rere dia pots llegir al diari. 

He llegit l'escrit fa estona i encara em pregunto què ha pretès fer. Hi haurà un abans i un després de l'ARA? Jo creia que amb la mort d'en Carles Capdevila el diari ARA no seria el mateix, però poc em pensava que pogués canviar tant. Probablement ho he llegit malament i em cal una relectura. No pot ser que sigui cert el primer que m'ha vingut al cap.

Tots sota els símptomes de procés i referèndum

Mentre hi ha qui reflexiona i estudia la resposta, el president català, el poble se'n va al Montseny a buscar rovellons. Vaig veure la notícia que era gairebé impossible trobar aparcament a Santa Fe del Montseny. Això acostuma a passar a Barcelona i la solució la trobes entrant en un aparcament públic, però al Montseny no n'hi ha.

Diuen que tancaran el pas i transportaran els visitants en autobús gratuït. És allò dels aparcaments a les entrades de les grans ciutats i utilitzar el metro per arribar al centre. Algun sociòleg ens pot explicar el fenomen? ¿Aquesta invasió al Montseny es deu a l'afició al bolet o a la necessitat d'esbargir-nos després de tanta pressió política?

Divendres vaig anar a Tavertet i ningú feia cara de trobar-se indisposat per atacs de procés o referèndum. Això no vol dir que no tinguessin els símptomes, però els portaven molt bé. Avui a la Mostra d'Entitats del barri mataroní de Cerdanyola, tampoc es respirava l'aire viciat dels darrers dies, però a la més petita ocasió de fer-la petar sortia el tema.

I ara molts pensem en demà, en què respondrà el president Puigdemont i com s'ho prendrà l'altre president. Sabem d'entrada que la clau de la caixa la continuaran tenint ells, i que si no entenen la resposta aplicaran l'article 155, no fos cas que els enredéssim. 

A ningú agrada viure pressionat, però avui és molt difícil treure-te-la del damunt, a no ser que tiris la tovallola, però si això passa, deixarem de tenir pressió per patir l'ofec.

Les mentides de l'Estat

Podríem pensar que mentir el segle XXI és una absurditat perquè les xarxes socials ho poden desmentir al mateix instant, però estaríem equivocats. La confabulació i conxorxa de les institucions i empreses per negar la veritat pot ser molt més efectiva que narrar i explicar què passa realment. 

El govern de l'Estat, amb la col·laboració de la premsa espanyola, s'ha proposat tergiversar la realitat catalana per tal de convèncer tothom que els catalans ens mereixem mà dura i un canvi de les lleis que són encara massa permissives. Perquè els catalans adoctrinem els nens a l'escola i als adults a través de TV3. Perquè no permetem que a l'escola s'ensenyi el castellà i els omplin d'estelades i odi cap a Espanya.

És perquè som tan malvats, que ens mereixem que ens apallissin, que ens intervinguin les institucions i ens donin una lliçó de bons espanyols, demòcrates i lliures de pensaments dogmàtics i secessionistes. És per tot això que digui el que digui el president Puigdemont, l'única solució passa per creure Albert Rivera i recentralitzar les competències, reformar la Constitució per retallar drets que hem mal utilitzat, per reduir encara més les inversions a Catalunya, i apujar, si és possible, la nostra contribució econòmica a la resta d'Espanya.

Perquè no és cert que s'incompleixi el pla d'inversions a Catalunya, any rere any; perquè no és cert que s'ataqui la immersió lingüística a les escoles catalanes; perquè és mentida que paguem l'ensenyament en castellà a aquelles famílies que rebutgen la immersió lingüística; perquè no és cert que el govern de l'Estat recusi totes les lleis que s'aproven al Parlament català, fins i tot per unanimitat, amb l'excusa d'invasió de competències; perquè no és cert que el finançament autonòmic sigui regressiu per a Catalunya; perquè no és cert que no potenciïn el corredor mediterrani; perquè no és cert que posin obstacles a l'accés als ports de Tarragona i Barcelona...

Com que tot això no és cert, els catalans ens queixem per vici, som uns insolidaris i volem marxar d'un Estat que ens estima tant. El proteccionisme entre estats fa que Europa xiuli davant les nostres reivindicacions, però això no ens ha de fer llançar la tovallola.

Una transició permissiva amb el feixisme

Moltes persones defensores de la unitat d'Espanya es queixen que es parli d'ells com a unionistes, i encara més que se'ls titlli de feixistes o fatxes. Molts d'ells tenen raó, perquè defensar una Catalunya dins de l'Estat espanyol no pot ser considerat feixisme, com tampoc s'hauria de titllar de nazis els independentistes, però ja sabem que el més fàcil és posar noms i adjectius, sobretot malsonants, encara que no s'adeqüin a la realitat.

De totes maneres les persones que s'han mogut pels carrers de Barcelona i alguna altra ciutat catalana defensant la unitat d'Espanya, han tingut la desgràcia d'anar de la mà d'uns impresentables preconstitucionals que s'han dedicat a agredir qui trobaven pel camí que aparentment pensava diferent d'ells. Esclar que si la policia pot fer ús de la força contra la ciutadania pacífica, per què no ho poden fer també ells?

La consigna repetida en les manifestacions en pro del referèndum ha estat de comportar-se pacíficament i no donar peu a què els altres els titllessin de violents i provoquessin les forces de l'ordre públic. La resposta ha estat immaculada i no s'ha produït cap acte de violència. Després mires què ha passat amb els altres i t'adones que una minoria ha provocat aldarulls i insults, i la policia s'ha mantingut al marge, deixant fer, excepte a la batalla campal de dijous a la terrassa del Zurich.

Les conclusions són les mateixes de sempre. Des de l'any 2010 s'han organitzat actes multitudinaris de reivindicació de l'autogovern sense que es produïssin accions violentes, entre tant, però, cada any a Barcelona pots veure cremes d'estelades i insults al govern català i el nostre Parlament, sense que ningú faci res per evitar que a la via pública es defensin propostes i símbols feixistes. Aquesta és la transició que tant ens vanagloriem.

Una reforma constitucional que ens atemoreix

Per què ens atemoreix una possible reforma constitucional? Perquè coneixem els promotors i les persones que la pactarien. Sabem què va passar amb l'Estatut d'autonomia i no ens mamem el dit.

Albert Rivera és el més transparent de tots. Ell vol reformar la Constitució per retallar drets dels catalans i de passada també dels bascos. Pedro Sánchez potser no té males intencions, però la seva gent sí, i al final són els que decideixen. Del PP no cal dir res més. La seva política recentralitzadora ho diu tot.

El gran problema que tenim és que Europa no coneix la realitat de Catalunya i Espanya. Europa no sap què fa Espanya amb els nostres drets, cada vegada més retallats. No sap què passa amb la llengua catalana. No sap què passa amb les lleis aprovades pel Parlament i que el Tribunal Constitucional suspèn a les ordres de l'executiu espanyol. I com que tot això no ho sap, si nosaltres no acceptem una reforma constitucional, serem nosaltres els que no volem buscar solucions al problema actual.

Què podem fer? No tenim cap més solució que tirar endavant amb la declaració unilateral d'independència, assumir-ne totes les conseqüències i provocar, si més no, un tracte d'iguals, perquè si no és així, Espanya ens esclafarà, i això ho hauria d'entendre el PSC i també els Comuns, els altres dos (PP i C's) és el que volen.

Algú potser sap què passarà, però jo no, encara que puc imaginar que el futur proper no és gaire afalagador. Sortir al carrer en defensa de les nostres institucions un dia i un altre no és fàcil. Tots tenim les nostres obligacions i no podem aparcar-les gaire temps. La imatge que donen els nostres polítics és força unitària, però suporten molta pressió i això a la llarga es paga. No podem ser pessimistes, però tampoc uns il·lusos. Hem de confiar en els nostres polítics i procurar entendre els passos que donen. És una llàstima que no ens puguem entendre, sense necessitat d'aixecar barreres, però en canvi el preu a pagar pot ser molt alt.

Rajoy vol els catalans submisos

Rajoy no vol diàleg, perquè no en sap i s'excusa amb l'Estat de Dret i la Constitució. Argumenta que no es pot dialogar amb qui imposa condicions, el dret a decidir del poble català, però no s'adona que ell actua de la mateixa manera quan imposa la Constitució. La mediació i el diàleg s'ha de fer sense condicions, i és mentre es dialoga quan sorgeixen tots els punts a tenir en compte, entre ells el respecte a la Constitució i la voluntat del 80% de catalans de votar en un referèndum.

Europa també condiciona la mediació i el diàleg al respecte a la Constitució, no volen sentir a parlar d'una declaració unilateral d'independència, i això posa el president català i el seu govern en la disjuntiva de fer marxar enrere i somiar en una modificació de la Constitució que pactaran PP i PSOE, sense cap garantia per als catalans, o tirar pel dret amb la DUI i resistir mentre demana ajuda al poble català que està a favor de la república catalana.

Rajoy ho deia avui: vol els catalans pactistes, però no s'adona que aquesta actitud ens ha portat on som, perquè ens han pres el pèl d'anada i tornada, amb lleis contra la immersió lingüística, amb un finançament deficitari, amb una política d'inversions enganyosa perquè al final de cada exercici es constata que no s'ha complert, i podríem donar més exemples. 

És per tot aquest mal tracte, injuriós, que molts s'han convertit en independentistes. Els diferents governs espanyols han anat ridiculitzant-nos mentre en treien beneficis per repartir a la resta d'Espanya. Molts han dit prou i el president Puigdemont ha agafat el timó. S'haurà equivocat?

Sí, però no. Ho declaro, però ho suspenc

No he pogut escoltar el discurs del president en la seva compareixença al Parlament català, però a través de les xarxes socials entenc que el President dóna compliment a la voluntat expressada en el referèndum de la setmana passada, però que al mateix temps suspèn els efectes d'aquesta declaració d'independència unilateral, per intentar trobar una solució, un diàleg que, en aquests moments, veig complicat.

L'orgull del PP i el seu president del govern espanyol no podrà acceptar mai un diàleg, una negociació, perquè ell ho entén com una derrota. Només accepta el reconeixement de victoriós, i per tant repetirà una i mil vegades que no pot negociar, i el que és pitjor, voldrà fer pagar cara la derrota del seu adversari.

Davant d'aquesta posició del president català, serà el govern de Madrid qui tindrà la iniciativa per acceptar o no la proposta de Catalunya, i per alguns serà la manera de reafirmar la necessitat de ser independents, perquè el PP amb l'aval de C's, i la complaença del PSOE, mai, però mai acceptarà que el tracte que dispensen a Catalunya és pervers i injust, i davant d'aquesta negativa no podem acceptar continuar amb les provocacions i atacs a la llengua, cultura, economia i justícia catalanes. 

La posició del president Puigdemont no era ni és fàcil, perquè digués el que digués es trobaria, i es trobarà amb contraris amb prou arguments com per tirar-li en cara. Una cosa, però, sí que tinc clara, i és que l'actitud del PP espanyol i català em provoquen fàstic per la seva irresponsabilitat i prepotència.

Articulistes valencians abandonen El País

Tal com s'anunciava la setmana passada en el cas de Joan B Culla i Francesc Serés, ara són articulistes valencians, entre els quals destaco Joan Francesc Mira, els que han pres la mateixa determinació i deixaran d'escriure articles al diari El País, molestos pel tractament de les notícies sobre l'actualitat catalana.

Una cosa és ser partidista i subjectiu, i l'altra, molt diferent, amagar la veritat i fins i tot mentir. Quan un diari com El País, que sempre hem vist lluny d'altres rotatius com El Mundo, La Razón o ABC, per posar tres exemples, cau en el mateix vici de desinformar els seus lectors, és lògic i normal que persones amb sensibilitat vers Catalunya i comunicadors professionals se'n vulguin desentendre.

Els dos primers han estat acollits pel diari ARA, i no sé si en el cas dels articulistes valencians també passarà el mateix. M'imagino que subscriptors i lectors del diari El País, pensaran que aquests escriptors desentonaven amb la línia editorial que s'ha anat definint darrerament, però jo crec que és bo que els diaris conservin articulistes que no sintonitzen amb l'editorial, però que aporten idees i pensaments diferents que cal valorar positivament per part dels lectors. Hem arribat, però a una situació en què la intransigència s'ha fet mestressa de la nostra societat i de tots nosaltres, i cada vegada serà més difícil dialogar i discutir en normalitat i sense crits ni esveraments.

El que ha passat aquestes setmanes amb la premsa escrita i les televisions espanyoles ha estat molt greu i convindria fer una reflexió sincera i procurar tallar aquesta tendència adoctrinadora que tant ens han criticat als catalans.

Negar la paraula i el diàleg no és democràcia

Aquest ha estat un cap de setmana que m'he dedicat bàsicament a temes familiars, gestions que a vegades s'acumulen i que et calen hores lliures, i també ganes o necessitat, per poder-ho fer amb calma i evitar que tot s'endarrereixi. He aprofitat un cap de setmana de mobilització unionista que, segons sembla ha funcionat prou bé, vull dir que han vingut molts turistes espanyols a manifestar-s'hi.

Ho dic sense coneixement de causa perquè des de divendres la televisió l'hem tingut apagada i com a molt he rebut informacions a través de les xarxes socials, i aquestes acostumen a ser força esbiaixades.

Ho vaig deixar divendres quan es va donar per fet que el President compareixeria dimarts al Parlament per explicar la situació. Entenc que explicarà més enllà de què ha passat, que tots ho hem vist, què passarà o pretén que passi els propers dies.

Sí que he llegit la premsa escrita i he vist que ara més que mai tothom demana diàleg. Crec que és en Toni Soler qui escriu que molts contraris al referèndum i al procés, ara es voldran posar la medalla i pretendre donar lliçons perquè ells ja deien que calia diàleg, però no reconeixeran mai que, si aquest arriba, haurà estat gràcies als valents que s'han enfrontat a l'Estat, el Constitucional i Fiscalia, sense els quals el diàleg no hauria arribat. Permeteu-me, però, que encara dubti que l'orgullós Rajoy cedeixi a dialogar.

De fet ho hem escrit molts, sense necessitat de postular-nos, si no ho hem volgut, perquè això passa sempre: els canvis sempre són fruit de trencaments, després les lleis s'adapten a la realitat, i tot gràcies als provocadors que s'han mullat. És una demostració que la llei no està per sobre del bé i del mal, i valdre's de majories absolutes per negar la paraula, no és voluntat democràtica, sinó autoritarisme.

Espanya defensa la seva unitat

Aquestes manifestacions de suport a la unitat d'Espanya que veiem aquests dies que tenen lloc a diferents punts de l'Estat, al marge de Catalunya, em fan reflexionar sobre el sentit que hi donen els diferents manifestants quan reclamen la unitat. Em pregunto si es tracta d'un acte de suport als catalans perquè ens quedem amb ells compartint penes i alegries plegats, perquè ens estimen, o bé hi ha interessos amagats, com poder rebre uns diners que deixarien de tenir en cas que ens independitzéssim.

Aquesta és la pregunta del milió, no pas perquè no coneguem quina és la resposta que hi ha al darrere, potser no de tothom, però sí dels impulsors de les manifestacions. Digueu-me malpensat, però em costa de creure que sigui per amor que el president Rajoy, el seu partit polític, la gent del PSOE i C's, ens estimin de manera desinteressada. Hi ha també bona port de l'orgull quixotesc, que no vol tornar a patir com quan varen perdre les darreres colònies.

Com que no hi ha sinceritat, no és normal que a nosaltres ens l'exigeixin, però en canvi, per la manera de ser, i perquè no tenim cap més remei, nosaltres hem ensenyat sempre les cartes, la qual cosa no vol dir que no haguem amagat l'estratègia per aconseguir sorprendre'ls i fer-los enrabiar encara més, com ha estat el referèndum d'autodeterminació, en què estaven convençuts que no hi hauria urnes, ni paperetes, ni sistema informàtic capaç de coordinar-ho. Un referèndum escapçat i amb material requisat, però que en cap cas creien que podríem realitzar. Per això tant d'odi!

Atents a no errar el camí per aconseguir el nostre objectiu

La tensió amb què es viu aquests dies no és bona, ni per a la nostra salut ni per a la manera de respondre al que a vegades creiem provocacions, i només es tracta de prevencions. Ara, més que mai, és important mossegar-se la llengua abans de dir res, per evitar que després ens sàpiga greu.

Cadascú de nosaltres hem de pensar on som i quin és el nostre paper en tot l'entramat al voltant del procés. Podem anar-hi a favor o en contra, però hem de tenir molt clar quina ha de ser la nostra actuació.

Avui el vespre, amb els amics i amigues de la Tertúlia, parlarem de tot el que ha succeït des de la darrera trobada. A finals del curs passat ja prevèiem que a la retrobada hauríem de comentar moltes notícies, però segur que vàrem quedar curts. Només amb la darrera setmana ja tenim debat per estona.

Les reflexions que podem fer no solucionaran els problemes que ara mateix tenim, però de ben segur que ens poden ajudar per aixecar els ànims als més pessimistes, i aturar aquells que potser van massa embalats.

La por de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, o de la declaració unilateral d'independència al Parlament català, i a la resposta ciutadana o les represàlies policials que se'n puguin derivar, ens fa estar molt alerta de no fer un pas en fals, i recomanem tothom, sobretot aquells que tenen poder i capacitat de decisió, que s'ho pensin dues vegades abans de no precipitar-se, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar al full de ruta, però a vegades cal agafar un camí més planer, encara que facis volta.

La banca ètica, una alternativa a la pressió bancària

Avui les amenaces de desplaçar la seu d'empreses catalanes fora de Catalunya han pres el relleu a les primeres pàgines dels diaris i noticiaris. El Capital no vol soroll i la situació actual al nostre país no és el més favorable a l'especulació positiva de les empreses i els seus guanys. Per altra banda també funciona com a xantatge polític per fer tirar enrere els plans del govern català. Rajoy ho veu amb bons ulls i ho reforça decretant una llei que faciliti la sortida de les empreses catalanes. 

A cada moviment d'un bàndol s'espera la reacció de l'altre. Després que el Banc de Sabadell ho hagi aprovat aquesta tarda i decidit instal·lar la seu a Alacant, i que La Caixa es plantegi anar a les Balears, i que també se'n parli a Catalana de Occidente, entre altres, caldrà veure quina és la reacció del govern català i com tranquil·litza la ciutadania, encara engrescada amb la DUI.

Continuen havent-hi dues possibilitats. Per una banda veure claudicar l'intent secessionista d'una part de la ciutadania catalana, i de l'altra continuar lluitant amb enginy i esperances, trobant una solució per a cada nova trompada rebuda. En aquest segon cas, avui es tractaria de buscar bancs alternatius al Sabadell i La Caixa. La banca ètica?

La comoditat que ens proporcionen les institucions de sempre, els grans bancs que no ens donen interessos, però que pots arribar a neutralitzar les comissions, és difícil de trobar-la en alternatives més desconegudes i sense una xarxa d'oficines que t'ho faci fàcil. Ocasions com aquesta poden servir també per fer veure als bancs que no disposen de tot el poder i, al marge de si som sobiranistes o simples estalviadors que hem esdevingut els seus súbdits, trobar la manera de dir-hi la nostra plantant cara al gran gegant.

Felip VI amaga les reivindicacions catalanes sota l'estora

Ahir el rei es va estrenar i, per a molts, va errar el missatge, tant en el contingut com en el to. Ningú podia esperar-se que felicités el govern de la Generalitat, però sí que pensàvem que demanaria diàleg i, fins i tot, l'exigiria. Per contra es va dedicar a renyar una part dels seus súbdits no pas amb la intenció de fer-se'ls seus, sinó de posar-los més en contra. Ahir el rei va perdre súbdits i en tot cas va guanyar detractors i republicans.

El paper del rei no pot ser el d'un Rajoy qualsevol. El rei no el vota ningú i per tant ha d'actuar com el rei de tots els espanyols, també d'aquells del nord que clamen per una república. El discurs d'ahir no és el que cal esperar d'un cap d'Estat, sinó d'un líder d'un partit polític que governa el país. Un líder que l'han votat uns quants (molts), però que n'hi ha d'altres que només l'han d'aguantar.

Al marge d'aquestes consideracions, crec que ahir el rei va llegir el text de l'amenaça que el seu antecessor Felip Vè hauria fet el segle XXI, i va posar en safata l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i la repressió contra els líders del procés. 

L'Estat espanyol podrà aconseguir adormir el 'problema', ajornar-lo, però en cap cas solucionar-lo. Han col·locat les reivindicacions d'una part de la ciutadania de Catalunya sota l'estora, però més tard o més aviat, vindrà qui l'aixecarà i el 'problema' tornarà a sorgir, i de ben segur amb més fermesa.

Els fets succeeixen molt de pressa i la memòria és efímera

Tot fa pensar que a la manifestació que s'espera multitudinària avui a les 6h de la tarda, hi haurà provocadors, en forma de policia espanyola de paisà, per intentar aconseguir aquelles imatges que fins ara s'han hagut d'empescar, que justifiqui la seva actuació i al mateix temps la necessitat d'aplicar l'article 155 de la Constitució.

Semblaria una actuació inútil perquè de tots és sabut que el govern espanyol no necessita cap excusa per trepitjar-nos socialment, econòmicament i a garrotades. No sé perquè es pren tantes precaucions amb el perill que se'ls descobreixi. 

La situació a Catalunya és greu i no podem agafar-nos-ho a la lleugera ni sortir a manifestar-nos com si estiguéssim de festa. És bo que no hi anem disposats a trencar res, sinó expressant la nostra indignació, sense oblidar-nos que el nostre futur penja d'un fil, i no serà Europa qui ens vindrà a salvar.

Han passat unes quantes hores i ja hi ha qui ha oblidat les imatges salvatges de la policia espanyola agredint la ciutadania que defensava el seu vot i les urnes. Una prova és el mateix cap de l'oposició espanyola, el senyor Pedro Sánchez, tan amic de l'Iceta, que considera un despropòsit que sortim al carrer a queixar-nos de l'actuació de la policia espanyola. És d'ell que els catalans ens n'haurem de refiar? Anem llestos!

Tinguem el cap fred i les idees clares. No podem permetre que els fets d'aquests dies, amb la votació del referèndum i les lleis i decisions preses pel govern de la Generalitat, ens portin a una situació encara pitjor de la que teníem. Si no actuem bé, ciutadans i polítics, el nostre futur pot convertir-se en un calvari. Ara ningú desconeix el tracte que rebem d'Espanya en tots els sentits. Siguem llestos i no fem res més del que ens n'haguem de penedir.

Mala llet després de veure actuar la policia de Rajoy

Amb un Cap d'Estat inútil i un president del govern corrupte i fastigós, que algú m'expliqui com em poden engrescar a continuar formant part d'Espanya. Perquè el més trist de tot és que els fets d'ahir, amb una policia nacional i guàrdies civils embogits, no produiran cap efecte als responsables, ni hi ha una alternativa política que els preocupi, perquè no existeix.

Hem pogut constatar que hauran de passar molts anys i veure molts canvis de protagonistes perquè el PSOE pugui arribar a ser una veritable alternativa de govern a Espanya, i ni així tindríem cap garantia de millorar en el respecte als nostres drets, a la nostra cultura, llengua, justícia i manera de ser. 

És per tot això que Catalunya no podrà encaixar mai amb Espanya, encara que sobre el paper hi poguessin haver sortides prou interessants, perquè sempre s'ha vist que el paper ho aguanta tot, però a la pràctica els governs que puguin constituir-se mai faran res per acceptar-nos tal com som. L'aparell de l'Estat és el mateix que abans de la transició, i contra l'aparell no hi ha qui pugui sortir-ne victoriós.

Ens trobem amb un president corrupte, inepte i mentider, al servei d'un aparell estatal totalment centralista i agressiu contra les nacions que conformen l'Estat, i una oposició que ha perdut tota credibilitat, amb mostres clares de com han acabat líders que en el seu moment semblava que havien de canviar el món i que ara viuen de renda havent oblidat tots aquells discursos de justícia social i lluita de la classe obrera. Pena! Fàstic! Impotència! Ràbia! i contenció vers uns polítics, jutges i periodistes, venuts al millor postor, mentint i adoctrinant la gent per fer-los més dòcils i enganyats.

Un cap d'Estat totalment desacreditat

Escric aquest post a mitja jornada electoral del referèndum d'autodeterminació. Una jornada on hi està havent de tot; amb ferits per la policia per la resistència de qui vol exercir el seu dret a vot; amb aglomeracions pels talls elèctrics i de connexió d'Internet, per impossibilitar el vot; amb urnes i paperetes requisades, perquè no es pugui comptabilitzar els vots fins ara exercits. Policia Nacional i Guàrdia Civil a les ordres d'un comissari que fou acusat de tortures, fent la feina bruta d'un president del govern espanyol clarament desautoritzat.

És evident que, passi el passi, el resultat del referèndum no serà tècnicament bo, perquè no haurà tingut les garanties mínimament necessàries, i molts ciutadans hauran quedat sense poder votar, o hauran vist com els seus vots han estat requisats per la policia.

Malgrat tot, avui és un dia de victòria de la ciutadania pacífica i democràticament civilitzada, i és la derrota de l'autoritarisme del PP, i de tots els que li han fet costat: PSOE, C's, jutges... i alguns Comuns. Alguns d'aquests veurem com d'aquí a un temps s'apunten al carro, i si mai s'arriba a constituir la República Catalana, correran a ocupar llocs importants, com han pogut fer feixistes declarats en aquesta etapa de transició. Penso, per exemple, en l'exministre Rodolfo Martín Villa.

La figura del cap d'Estat, el rei Felip VI, ha quedat totalment desautoritzada, incapaç de fer asseure els dos governs i imposar un pacte d'Estat. El seu posicionament descaradament a favor del govern de l'Estat, l'ha deixat sense cap mica de credibilitat, fins al punt de demostrar la seva inutilitat institucional. Espanya al llarg de la història ha passat per èpoques negres que s'han intentat oblidar i fins i tot negar. Aquesta actual etapa de vergonya nacional n'és una altra que trigarà a desaparèixer de la memòria dels ciutadans del món.