La inversió a Rodalies

Han passat cinquanta anys i la línia de tren que passa per Vic continua amb una sola via, amb tot el que això representa. Cinquanta d'anys des que jo n'era usuari per anar a estudiar a la Universitat. Més de cinquanta anys! Un desplaçament gairebé impossible de fer diàriament, per la quantitat d'hores que necessitaves. La solució, doncs, implicava llogar un pis compartit amb altres estudiants, a la capital.

Des de llavors poca cosa s'hi ha fet. El menysteniment de l'estat espanyol és greu i els nostres governs autonòmics no han fet prou per aconseguir un mínim de dignitat. Ens hem queixat molt, però ningú no ha fet res per resoldre una situació de tercer món que no ens mereixem.

Aquests dies llegeixo que un tram de la línia estarà tallat durant setze mesos. Tots pendents perquè la doble via sigui una realitat. Però no ens confonguem! Estem parlant d'un tram de 17 quilòmetres. Perquè la doble via arribi a Vic hem de parlar del 2030, si totes les previsions es compleixen. L'experiència ens diu que això sempre s'allarga uns quants anys més. I per als nostres amics de Puigcerdà ja no en parlem!

Aquesta és una demostració del tracte que hem rebut dels diferents governs espanyols, fossin de dretes o d'esquerres. Tots s'han comportat de la mateixa manera i cap d'ells té una excusa decent per justificar-ho. Parlem de transport públic deficitari en un país que es vanagloria de tenir la segona xarxa més extensa de tren d'alta velocitat. Això sí, arribant a poblacions que pràcticament no l'agafa ningú.

Rodalies té sentit perquè és el mitjà de transport dels estudiants i els treballadors, que l'han d'utilitzar cada dia. No és per anar de vacances o de caps de setmana. I això agreuja el maltractament rebut. Sí, també de governs progressistes que s'omplen la boca en defensa del treballador i les famílies més vulnerables. Tot fals!

Seguirem les obres desitjant que els terminis es compleixin. Planyem els usaries d'aquesta línia de tren per les dificultats que es trobaran durant aquest any i mig d'obres, sabent que no s'haurà acabat gairebé res. Quedarà molta feina per fer i molts entrebancs i dificultats per anar aguantant.

Els petits negocis

Als petits comerços els resulta cada vegada més difícil competir amb els grans supermercats. Abans potser només pensàvem en les facilitats d'aparcament i de trobar-ho tot en un mateix lloc. Ara, però, cal sumar-hi la facilitat per comprar assegut des de casa davant l'ordinador. La pantalla et presenta tots els productes, amb tota mena de detalls i t'ho posa fàcil per comprar-ho i que t'ho portin a casa. 

Aquestes facilitats van en contra del petit botiguer que abans d'aixecar la persiana ha d'haver previst tot l'estoc necessari per cobrir les mínimes necessitats. Disposar de l'espai necessari, el personal suficient i preparat per atendre els clients que potser en una primera visita només aniran a tafanejar.

Sempre s'ha dit que la diferència es trobava en el tracte, l'amabilitat i la preparació del personal que atén les botigues. La confiança que generen als seus clients, i la responsabilitat que assumeixen si el resultat de la compra no és el que s'esperava. Si tot això falla resulta molt complicat superar la competència.

Partint d'aquesta base els propietaris dels petits establiments ja saben què és el que més han de cuidar i mantenir si no volen que els clients es decantin pel camí més fàcil. No coneixeran l'interlocutor, ni el veuran mai, però li han programat molt bé tots els passos. També la manera de retornar el producte si aquest no és satisfactori.

Tractar els clients no és fàcil. N'hi ha de complicats que s'han d'atendre amablement, amb molta paciència, però això ha de formar part de la preparació i formació dels comercials. Oblidar-se d'això pot comportar la disminució de les vendes. 

No és el mateix servir en un bar o cafeteria que vendre electrodomèstics. A tot arreu cal professionalitat i saber fer, però hi ha negocis que els clients no són tan exigents, encara que si els hi preguntessin també es queixarien. A vegades trobo a faltar aquesta professionalitat i bon tracte i et preguntes, si això passa a l'hora de comprar què et pots esperar de la postvenda? Si no s'ofereix un bon tracte no pots criticar que la gent passi de llarg. No els ho posen fàcil, però cal la seva part.

Cal ser honestos

Aquests dies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials hi ha molts comentaris relacionats amb el genocidi de Gaza, sobretot arran de la posada en marxa de l'anomenada flotilla que ahir va ser assaltada per militars israelians. Hi ha diferents posicionaments, i amb això no hi ha res a dir, però sí que s'ha de criticar la manca d'honestedat.

No es pot aprofitar una desgràcia per interessos personals o polítics. Per altra banda, és fastigós sentir els comentaris de la presidenta de la Comunitat de Madrid. A vegades penses que no està bé del cap. Tothom pot dir el que li sembli, però hi ha uns límits que crec que ella ha traspassat i que no s'hauria de permetre. Pensar, però, amb qui ho pot aturar ja és tota una altra història.

El cas de l'assalt a la flotilla és greu, encara que tothom sabia que passaria. Un govern com l'israelià que mata indiscriminadament a tants palestins indefensos, què no farà amb quatre voluntaris que pretenen deixar-los en evidència. Dit això, no podem deixar de denunciar aquesta actitud. Israel ha actuat en aigües internacionals, i a més no té autoritat sobre les aigües de Gaza. Israel fa el que vol i les grans potències mundials, amb els EUA al capdavant, els ho permeten.

I dic que s'ha de ser honest, perquè tinc alguns dubtes sobre alguna de les actuacions que hem pogut veure aquests dies. No soc ningú per jutjar els altres, ni les seves actuacions ni paraules, però en tot cas hi ha posicionaments que no acabo de veure clars i m'agradaria que fossin coherents amb la persona, davant de qualsevol situació, i no es jugués amb la injustícia que pateixen els palestins des de sempre.

La flotilla ha deixat en evidència una realitat que els estats occidentals miren d'amagar o dissimular. Ara caldria veure quin és el següent pas. Pot ser que no passi res i que tot continuï igual, però la consciència de molts dirigents hauria de trontollar i fer prendre decisions valentes davant de tanta barbàrie.

Ni amb aigua calenta!

Oriol Junqueras ha declarat que es pensa presentar per a presidir la Generalitat. És curiós l'emblema que fa servir per justificar la seva decisió: Una nova ambició nacional. M'imagino que es tracta d'una ambició personal. Un ego que no se l'acaba!

Hi ha gent que no té vergonya. Es pot ser tan cec? Ahir, en el meu post, em preguntava si tot depenia d'un sol home. Em referia a Putin, Netanyahu i Trump, tres líders que fan anar el seu país i el món en general, segons més els convé. Junqueras no pot pretendre arribar tan enllà, però sí que es creu com l'única persona que ens pot salvar. I després de tants fracassos, no se n'ha adonat? 

Hi ha persones que provoquen vergonya, i Junqueras n'és un bon exemple. Desitjo sincerament que la Justícia d'aquest estat espanyol tan maldestre acabi aprovant i aplicant l'amnistia i que Junqueras en surti beneficiat. No es mereix, al meu entendre, trobar-se en la situació que està. Una altra cosa és que me'l trobi de candidat a la presidència de la Generalitat.

Hi ha persones que amb més o menys encert han protagonitzat la vida d'un país, però ja està! No cal continuar. Els ho agraïm. Els perdonem els errors que hagin pogut cometre. Els reconeixem la dedicació i esforços per fer avançar el nostre país, però no cal que continuïn. Poden fer costat als nous líders. Que aquests aprofitin la seva experiència i coneixements, però no cal que siguin protagonistes més temps.

Ningú s'ha de quedar a casa i no implicar-se en la ciutat, el país, l'estat. Això no treu, però, que el lideratge és bo que l'assumeixi gent amb noves idees i menys orgull i ànsia de poder. Tots som servidors dels altres i ho fem de la millor manera, però hem de ser humils i no creure'ns que només nosaltres tenim la veritat. Que només nosaltres ho farem bé. Junqueras va fracassar. No cal furgar més ni exigir gaires més responsabilitats. De fet, ja ho ha pagat amb els anys de presó. Però ja en tenim prou. 

No és fàcil trobar bons líders. Els partits polítics tenen dificultats per aconseguir-los. ERC tampoc ho té fàcil i Junqueras s'hi brinda fervorosament. Els seus militants i votants tindran la darrera paraula. Espero que tinguin seny i sàpiguen el que fan.