divendres, 4 d’abril del 2025

El campanar de Sau

Aquests dies que es parla tant dels pantans i de l'extraordinari augment del nivell de l'aigua, comparat amb els darrers anys, i que ens ensenyen tantes fotografies de com l'església de Sant Romà de Sau s'ha anat submergint sota l'aigua, m'han vingut a la memòria les passejades que havia fet, quan era un jovenet, des del poble de Tavertet fins al castell, arribant a la punta de la cinglera per veure com sobresortia el campanar. 

Hi havia oscil·lacions, però no fins a l'extrema del que ha passat els darrers anys. Jo no recordo haver vist, aquell temps, l'església, sinó només part del campanar, més tros o menys. També és cert que ara hi estem més a sobre. Abans ho veies al natural, quan hi anàvem des de Cantonigròs, pel camí vell. Ara, còmodament, des del sofà de casa ho pots anar veient, a través de la televisió o les xarxes socials.

De fet, podria parlar de l'època de la construcció del pantà, perquè ja tinc una edat, però les imatges que conservo són molt borroses. Recordo haver-hi anat, amb el pare, a pescar-hi. Sí que recordo, en canvi, però amb una certa tristesa, imatges de la presa del pantà, ara fa molt temps que no hi he anat. Ho trobava desolat, sense vida, res a veure amb l'efecte que et produïa veure-ho des de dalt les cingleres. Diria que, havent passat Folgueroles, el cor se'm començava a encongir.

Hi hauria de tornar i, evidentment, si hagués d'escollir des de quina perspectiva vull veure el pantà, triaria Tavertet, perquè encara guardo aquelles sensacions estranyes que em produïa observar-lo des de baix. També em passava el mateix a Susqueda. Potser per això, quan hi va haver aquell assassinat de la parella maresmenca, em va fer molta angúnia pensar com ho haurien patit, en un lloc tan inhòspit. 

La mare, a qui li agradava molt la natura, i coneixia molts racons del Collsacabra i el Cabrerès, sempre ens deia que volia estar al cim, i probablement, jo ho hagi heretat. Molt millor veure-ho des de dalt. Sau o Susqueda queden enclotats. La panoràmica és diferent. Ara visc ben avall, però l'amplitud del mar no t'ofega!

dijous, 3 d’abril del 2025

Rebombori als jutjats de pau

He llegit la notícia sobre la supressió de la competència de celebrar casaments dels jutjats de pau, i que ara es vol esmenar, però no se sap ben bé com ni quan ho faran.

El jutjat de pau és una institució molt arrelada al nostre país, i potser no tant a la resta de l'Estat espanyol. Probablement, aquest ha estat el motiu perquè en un primer moment, a l'hora de redactar la llei d'eficiència judicial, es restessin competències al jutge de pau, fins al punt de gairebé buidar-lo de contingut. Després de moltes pressions perquè es reconsiderés la decisió, es va rectificar, oblidant-se d'incloure la potestat de celebrar casaments, un fet molt habitual, per no dir majoritari dels jutjats de pau. 

Passa sovint que es prenen decisions des de la distància. Des d'un despatx molt allunyat de la realitat i d'aquesta manera es cometen errors. A l'hora de redactar o modificar una llei, però, caldria ser molt més curosos perquè la sensació que tens és que s'improvisa. No vull pensar que hi ha hagut mala fe, sinó desconeixement de què passa al carrer.

Segons la notícia de l'ARA, sembla que els grups del PSC, Junts i ERC varen intentar presentar una esmena, però que no va arribar a temps, la qual cosa també té delicte. Mira que badar! El PP tampoc va tenir gaire interès quan es va presentar la llei al Senat, on té majoria, i quan va tornar al Congrés, es va ratificar, sense incloure les esmenes.

Tot plegat, doncs, un guirigall! Crec que hauríem d'exigir als nostres polítics més eficiència, més dedicació i arremangar-se per fer bé les coses. Confiem que ben aviat els jutges de pau recuperin la potestat de celebrar casaments i alliberin a alcaldes i regidors de l'augment de feina que ben segur experimentaran aquests dies.



dimecres, 2 d’abril del 2025

Turisme de qualitat i turismofòbia

Sempre s'ha dit que tothom entén d'economia, o si més no s'atreveix a parlar-ne a la barra del bar, o en qualsevol tertúlia improvisada. I si d'economia tothom en parla, què us haig de dir del turisme, amb grans defensors i també detractors, fins al punt de poder parlar de turismofòbia.

Avui llegia la notícia referida a les jornades de turisme que tenen lloc aquests dies a Barcelona, i el paper que han de jugar els polítics de torn, de parlar d'una cosa que... hi entenen?, es repeteixen?, ajuden a millorar la seva indústria?

Com que s'han trobat amb manifestacions amb alguns que hi tenen una veritable fòbia, ara tothom parla de turisme de qualitat. Utilitzen una terminologia inconcreta, que queda molt bé, però que no es veu per on ha d'anar. Com comencem? Quina és l'oferta laboral? De quins salaris estem parlant? De quina formació? Quins serveis estem oferint?

Han passat molts anys des de l'època franquista on el turisme de sol i platja, i para de comptar, ens procurava divises per fer pujar el país. Oferíem simplement un tros de platja i el sol, que no ens costava res, i esperàvem que vingués molta gent i omplir la caixa. En què hem millorat?

Puc entendre la desesperació de les persones que han de compartir espai públic amb masses de turistes passejant i fotografiant monuments. És comprensible el rebuig a la desaparició d'habitatge de residents per oferir-lo als forasters, amb un increment exagerat del preu del lloguer, però d'aquí a criminalitzar el turista hi ha un bon tros. Sense tenir present que moltes persones que ho critiquen, aprofiten les vacances per posar-se el barret de turista.

El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, deia que tenim un gran país i això sol ja és un incentiu perquè ens vinguin a visitar. Té tota la raó. Tenim un gran país, però amb això no n'hi ha prou. Cal millorar el servei, amb instal·lacions adequades i un personal amb formació, educació i ben retribuït. O ens ho agafem seriosament, o continuarem tota la vida anhelant un turisme de qualitat, no massificat. Les coses no surten soles.

dimarts, 1 d’abril del 2025

Mals aires

Aquests dies he tingut l'ocasió de parlar amb persones que no ens veiem gaire sovint, però que sempre que en tenim l'oportunitat, ens esplaiem amb grans converses, que ens ajuden a ser més conscients de tot el que passa al nostre voltant, i una mica més enllà, i que ens afecta en positiu i negatiu.

Haig de dir que l'aire que es respira no és el desitjable. Hi ha un pessimisme latent que s'encomana fàcilment, i que has de fer esforços per no acabar deprimint-te. Si a tot això hi afegeixes aquells dies plujosos, que varen anar molt bé per omplir pantans, però ens varen estafar moltes hores de sol, els ànims encara estaven més baixos.

Des de la tornada a la presidència dels EUA del senyor Trump, i l'auge de l'extrema dreta a Europa, políticament no estem en la millor situació possible, i tampoc econòmicament. Les decisions que està prenent el president de la primera potència mundial no només afecten els seus, sinó que ens afecten a tots. Probablement, si no ens haguéssim adormit, no seríem tan dependents, però la influència no la treu ningú.

En l'àmbit local, s'està maquillant la situació. Es va endreçant, però no s'acaben de resoldre els principals problemes amb què ens trobem. Penso en el rial del Bareu, les Clarisses o l'estat del clavegueram, i no acabo de veure com ens en sortirem. Cal molta inversió, però també encert en les decisions que es prenen. No és fàcil.

De totes maneres en moments així, ens convé ser positius, i trobar allò que funciona, parlar-ne i engrescar-nos una mica. No es tracta d'amagar el cap sota l'ala i no afrontar la realitat, però convé posar-hi bona cara i, sobretot, anar una mica de bracet per tenir més força, recollir més idees, i resoldre totes les traves que, vulgues o no, sempre ens trobarem pel davant.

Hi ha coses que no podem resoldre, però amb tot allò que estigui a les nostres mans, cal lluitar-hi i dedicar-hi temps i esforç. Ens adonarem que sí que tenim coses que depenen de nosaltres i som nosaltres que les podrem solucionar.