Un progressisme que no es veu per enlloc

Decisions com la que ha pres el govern espanyol, amb la complaença del PSC, de mantenir la policia nacional a l'edifici de la Via Laietana de Barcelona, són les que posen en dubte el progressisme tan esgrimit pel PSOE. La història d'Espanya té un episodi nefast que hem pogut viure alguns de nosaltres, ni que sigui d'esquitllada. La dictadura del general Franco va permetre que en aquest edifici es detingués i torturés a centenars de persones, catalanistes i republicans. 

Quan el PSOE parla de la Llei de la Memòria Històrica no sé en què estan pensant. D'entrada creus que t'enreden i que de progressistes no en tenen res. No es pot esperar cap decisió de reparació per part de la dreta espanyola, però sí que tens certes esperances que l'esquerra pot fer el gest. Doncs no!

Aquests signes de feblesa i menysteniment de les persones que varen patir directament la brutalitat de la dictadura són els que creen desafecció. Si no podem confiar en l'esquerra, per què se'ls ha de votar? Si són incapaços, quan governen, de capgirar tot allò que la dreta ha forçat o no ha eliminat, per què necessitem que aconsegueixin el poder?

No estem parlant de detalls sense importància. Amb tot el que va passar allà en aquest edifici de tortures i repressió, no hi ha cap excusa de centralitat policial, i encara menys tenint en compte, com ens recorda l'Antoni Bassas en el seu article, que les competències policials en seguretat ciutadana són dels Mossos d'Esquadra. 

És molt trist que passi tot això. Que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i, sobretot, que no vulguin reparar els danys soferts per tants i tants republicans i catalanistes. No només tenim un dictador que va morir tranquil·lament al llit, sinó que l'alternativa de govern d'esquerres és incapaç de posar les coses al seu lloc, i continua mantenint acatament i submissió als feixistes del segle XX.

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

Millorar el transport públic

És evident que si volem reduir l'ús dels cotxes particulars a les nostres carreteres, hem de procurar-nos una bona xarxa de transport públic, i això exigeix resoldre tots els problemes que arrossega des de fa molts anys Rodalies i ampliar la freqüència i itineraris de la xarxa d'autobusos. Cada vegada els desplaçaments són més necessaris, sigui per anar a la feina o a estudiar, sobretot si no volem concentrar tota la població en un mateix territori.

Seria mentir no reconèixer les millores que al llarg dels anys s'han realitzat en la xarxa pública del transport. Això no impedeix que calgui millorar molt el seu funcionament. Ens hem cansat de repetir el mal endèmic de Rodalies, un servei de tercera categoria als ulls dels nostres governants, malgrat que sigui el mitjà de transport més utilitzat. En lloc d'invertir en les petites distàncies, s'ha prioritzat l'alta velocitat, amb un volum de viatgers gens comparable amb el que es pot apreciar per les nostres contrades. Per altra banda, les alternatives i complements al tren, necessiten una empenta important. Hi ha moltes poblacions que no disposen d'estació de ferrocarril i que necessiten la xarxa d'autobusos per als seus desplaçaments.

Aquests dies és notícia al Maresme la reclamació dels nostres alcaldes i alcaldesses a la Generalitat de Catalunya perquè incrementi el servei d'autobús interurbà, amb especial atenció als nostres hospitals de referència, de Mataró i Badalona, que anar-hi amb transport públic requereixen molt de temps i combinacions. D'alguna manera es posa de manifest que l'administració local, i els seus governants, són els més propers a la població i, per tant, senten més de prop les necessitats més urgents i bàsiques. Molt més que no pas des d'un despatx de la capital.

M'imagino que no és fàcil, i el tema econòmic hi juga un paper important. Cal, però prioritzar aquells serveis que tenen un gran abast i a més van dirigits a les classes més populars i amb menys recursos alternatius. Cal, doncs, planificar què es vol fer, d'acord amb les necessitats expressades per la ciutadania, i gestionar eficaçment els recursos públics, que acostumen a ser escassos i massa sovint malbaratats.

Investigant qui filtra informació

M'agradaria que algú m'ho expliqués bé, perquè no ho acabo d'entendre. Sembla que avui és més important i més perseguit, com a delicte, la filtració de dades que no pas les actuacions corruptes que es donen a conèixer, potser no de la manera més correcta.

Ho veiem en el cas del fiscal general a qui s'acusa d'haver filtrat la notícia del reconeixement de frau de la parella de la presidenta de Madrid. No vull dir que no s'hagi d'aclarir l'actuació del fiscal, per la confiança que ens hauria de merèixer, ocupant un alt càrrec, però no creieu que és més important el frau de la parella de la presidenta? Hi va haver moltes morts, que la presidenta ha menystingut.

Avui també llegia que el cap del gabinet de la presidenta, el senyor Miguel Ángel Rodríguez, amb un llarg currículum no gaire favorable, també se l'està investigant per haver filtrat dades de periodistes. Segurament és important això que ha fet i s'ha de saber com i per què ho ha fet, però no us sembla que el personatge en qüestió no hauria de ser investigat per moltes altres coses?

És cert que, si rasques una mica la informació que et donen veus que l'actuació del senyor Rodríguez pot tenir com a objectiu espantar aquells periodistes que han tingut la mala idea d'investigar sobre la parella de la seva presidenta. És que no hi ha ni un pam de net!

M'imagino que els mètodes per investigar i detectar corruptes han de ser legals i no tot s'hi val, però és evident que en una societat on els corruptes que tenen un suport polític o econòmic important no entren mai a la presó, tret d'algun boc expiatori, semblaria que el menys important hauria de ser com ens n'hem assabentat. Quan el presumpte delinqüent és pobre desgraciat, de seguida se sap tot, però quan és un personatge amb diners i poder, la cosa canvia.

És ben bé que aquella frase del rei emèrit que tan sovint ens ve a la memòria, que la justícia és igual per a tothom, és una enganyifa que ja no es creu ningú.

La salut del papa Francesc

Una de les antenes que tenim instal·lades aquests dies està situada al Vaticà, pendents de l'evolució dels problemes de salut del papa Francesc. S'ha de dir que varen esclatar totes les alarmes, no només perquè la seva figura és única, sinó pel que ha representat per a l'Església catòlica l'actual papa, després de Joan Pau II i Benet XVI. Som molts els que pensem que en unes altres circumstàncies, el papa Francesc hauria seguit l'exemple del seu predecessor i hauria presentat la seva renúncia. La por a una involució potser ha estat el motiu que no fes el pas.

Amb Francesc l'Església catòlica ha recuperat sentiments i il·lusions que ens va oferir el Concili Vaticà II, però amb molta lentitud i no sempre s'ha entès bé. De fet, ens passa una mica com en el món de la política del nostre país. Quan l'esquerra aconsegueix governar, sempre lamentem la lentitud en la presa de decisions que beneficien les classes mitjana i baixa, sobretot si ho comparem amb la rapidesa amb què la dreta pren les seves decisions, algunes de les quals no s'acaben revertint mai.

Desconeixem com acabarà aquest període de la malaltia del papa Francesc, que ens genera incerteses, però encara que se'n surti, que tots ho volem, cal començar a pensar que no passaran gaires anys que arribarà el canvi i, veient com està el món, tot fa témer que el més probable sigui la marxa enrere i tornar a l'estancament o la involució.

Donant una ullada a l'Església catòlica d'arreu ens adonarem que la dona encara es troba en un segon pla. Encara destaquen discursos ultres en molts sermons, sobretot a l'Espanya profunda, que poc tenen a veure amb el missatge i el fons de l'evangeli. Francesc ha trencat alguns murs, però la majoria es troben mig apuntalats i molt fàcilment es poden recuperar i tornar a barrar el pas.

La lluita dins d'una institució per fer-la més transparent i alliberadora no és fàcil. Hi ha massa impediments, massa interessos i poques ganes de bellugar-se. No és estrany, doncs, que tot plegat descrigui el moviment del pèndol, i així van transcorrent els anys, i nosaltres que ho puguem veure.

Aldarulls al mig de la vila, qui hi posarà remei?

Hi ha coses que són difícils d'entendre a parer d'un vilatà que no està bregat en temes polítics ni administratius i que es mou més aviat pel sentit comú i l'esperit de fer les coses de la millor manera possible en benefici de tots, o si més no de la majoria de les persones. Que un centre de lleure situat al bell mig de la vila provoqui aldarulls, amb baralles amb arma blanca, nit rere nit, no s'acaba de comprendre. Sembla que quan hi ha una cosa que no funciona s'hi hauria de posar remei. Si no es tracta d'un fet puntual, sinó que això es repeteix pràcticament cada dia, no es pot tolerar que cap autoritat ho resolgui. Qui en té competència?

Estem massa acostumats a què les coses es resolguin després d'alguna desgràcia, quan el mal ja està fet i és irreversible. A què esperem? A lamentar la mort d'alguna persona? 

No estem parlant d'incivisme, ni de delinqüència, sinó d'una mala praxi. De no entendre res de la vida. De confondre la llibertat i l'alegria amb fer allò que em dona la gana, encara que sigui fent mal i provocant dolor. Semblaria que els propietaris del negoci, que no poden esgrimir desconeixement de tot el que està passant, haurien de prendre la iniciativa d'evitar les baralles reincidents o fins i tot tancar el negoci. Seria la cosa més honesta, encara que perjudiqués el negoci. Si no ets capaç de controlar el teu espai i els teus usuaris o clients, el millor que pots fer és plegar. És demanar massa, oi?

Si la iniciativa no surt dels causants dels aldarulls, l'autoritat administrativa, per una banda, i la policial, per l'altra, haurien de resoldre-ho definitivament. No pot ser que la gran majoria de vilatans visquin atemorits i molestos per culpa d'uns pocs. Malauradament això acostuma a passar. Aquells que es comporten cívicament, que són la majoria, han de suportar el malviure d'uns pocs que no tenen gens d'interès amb els altres ni amb la convivència.

La reincidència, en el nostre país, es combat de manera feble i sense gaires resultats. Podem entendre fets puntuals, perquè la vida en societat no és fàcil. El que no es pot entendre de cap manera és que els delictes, els aldarulls, el trencament de la convivència es repeteixi tan sovint, normalment amb els mateixos protagonistes, i que no s'hi posi remei.  

Remunicipalitzar la gestió de l'aigua

A la conferència d'ahir divendres a l'Ateneu sobre la remunicipalització de la gestió de l'aigua, hi va intervenir l'alcalde d'Arenys de Munt, en Josep Sànchez, que no només va parlar de l'experiència de la seva empresa pública GUSAM, sinó que va explicar, en quatre paraules, quina és la realitat de l'administració local, els problemes que ha de resoldre i els pocs recursos de què disposa per fer-hi front.

Trobo a faltar molta pedagogia dels nostres polítics per informar i donar a conèixer a la ciutadania com funciona l'administració, quines són les seves competències i de quins recursos disposa per poder-les exercir. Estic convençut que si dediquessin una part del seu temps a il·lustrar-nos la realitat amb què s'han trobat quan han entrat en un ajuntament, el grau de desafecció o el nombre de ciutadans que s'hi giren d'esquena o bé critiquen sense una base sòlida, es reduiria.

És per això que animo als nostres governants a posar en pràctica aquestes sessions explicatives, que ben segur no provocaran una assistència massiva, però sí que faran possible que les persones interessades en la cosa pública, que estimen i treballen pel bé social, obtinguin una informació real i a temps de tot el que passa, i puguin disposar d'uns arguments per valorar la tasca dels nostres polítics i les mancances del nostre sistema de funcionament públic.

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, i l'alcalde d'Arenys de Munt ho va dir clarament quan es va referir als pocs recursos de què disposa l'administració local per desenvolupar totes les tasques que té encomanades, i les dificultats que les administracions supramunicipals imposen i que no fan gens fàcil la seva execució. Catalunya es queixa que no rep els recursos que li corresponen, però els municipis no estan pas millor.

I ahir es parlava de recuperar un servei de competència municipal, com és la gestió de l'aigua, que fa vint-i-cinc anys es va oferir la concessió a una empresa privada. I voldria destacar un fet que va mencionar el representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro: licitar un servei perquè se n'encarregui una empresa privada és molt fàcil. Recuperar-lo perquè ho gestioni l'administració pública és la cosa més complicada que et puguis imaginar. No té cap sentit, però aquesta és la manera de gestionar els serveis públics que l'administració de l'Estat ha volgut que regís. Cal conèixer-ho a fons i treballar per revertir-ho.

Pendents d’Alemanya

Aquest diumenge hi ha eleccions a Alemanya i no són unes eleccions qualssevol. La possibilitat que l’extrema dreta experimenti una pujada històrica fa que tots estiguem més atents del que seria probablement normal i lògic.

Alemanya és l’estat més poblat de la Unió Europea i un motor que, malgrat la crisi que arrossega des de fa temps, pot impulsar el continent en uns moments de paràlisi i molts dubtes, o bé acabar d’ensorrar el somni europeu.

Davant l’actitud del president dels EUA, ben situat a l’extrema dreta, és més necessari que mai contrastar-ho amb el pensament que fins ara dominava al nostre continent, malgrat els embats soferts a França i Itàlia. Si els resultats electorals alemanys confirmen l’auge de l’extrema dreta serà encara més difícil mantenir un posicionament de respecte als drets socials i justícia democràtica.

Els efectes no se circumscriuen només a Alemanya, sinó que abracen tota la Unió. Com podrem fer front a la influència de posicions com les d'Orbán o Meloni, si l’extrema dreta condiciona la política alemanya, pressiona la francesa i es va situant als Països Baixos o Suècia?

Totes les previsions situen la CDU com a força guanyadora, seguida de prop per l’AfD, deixant el partit de l’actual canceller a la tercera posició. Caldrà veure el nombre d’escons obtinguts per cada força política i com es podrà articular la majoria que permeti formar govern.

Siguin, però quins siguin els resultats, encara que no s’arribi a confirmar l’auge de l’extrema dreta, necessitem una profunda reflexió per encarrilar el futur, i més ara que els EUA ens han deixat a la vista les nostres vergonyes, per tal de no haver d’estar contínuament a l’expectativa de què passa aquí i allà.

Vicky Molins, un exemple de vida

Més enllà de les paraules hi ha els fets. Ens cansem sovint d'escoltar missatges i arengues sobre les bones obres, i trobem a faltar exemplaritat, i quan ens trobem davant d'una persona que no s'atura a donar lliçons, sinó que s'arremanga i es posa a treballar per ajudar els altres, ens il·lumina, i obrim els ulls i reconeixem la seva feina.

Hi ha persones que deixen en evidència a dirigents polítics que s'omplen la boca d'esperit de servei i dedicació als altres, però també de responsables eclesiàstics que tenen una gran formació teològica, però no han entès el veritable missatge de Déu. La història n'ha recollit una bona colla i en la majoria dels casos han hagut de lluitar contra la institució que defensava les seves creences, però que ha preferit anar de bracet del poder i deixar de banda els més humils, per salvar la seva pell, les seves riqueses o les de la seva institució.

No he tingut la sort de conèixer la Vicky més enllà de tot el que he pogut veure i llegir a través dels mitjans de comunicació. D'ella en podran parlar molt bé les persones beneficiades per la seva abnegació, el seu esforç diari per ajudar qui queda al marge d'una societat cada vegada més individualista, que només busca fer-se rica, sense mirar qui té al costat.

L'exemple de la Vicky Molins ens fa veure que la bondat existeix, encara que passi força desapercebuda. Que la institució de l'Església ha aconseguit que alguns dels seus fidels hagin entès quins són els objectius a qui s'ha de dirigir la mirada. 

Per un moment he imaginat un cara a cara entre Trump, que està de moda, i la Vicky. Ambdós parlen de Déu, però no es refereixen al mateix. El Déu de la Vicky és aquell que t'ho fa deixar tot per ajudar a l'altre. No em feu dir quin és el Déu de Trump. 

Avui hem conegut la mort de la Vicky, i moltes persones l'estaran plorant. Tant de bo que el seu exemple de vida el sapiguem seguir i que trobem altres persones que recullin el seu testimoni i mantinguin l'esperança d'aquelles persones que la societat ha menystingut.  

Posar ordre

Tenim tanta informació que ens perdem una mica. Una vegada se'm va escapar a dir que teníem massa informació i no ho diré més. El problema no es troba en l'excés o no d'informació, sinó en tot cas en la veracitat d'aquesta. De tenir l'habilitat de contrastar-la i, sobretot, de posar-hi ordre.

Si alguna cosa ens perd és la desorganització. La pròpia, però també la de l'administració pública, que fa moltes coses, però a vegades una mica disperses, sense seguir un fil conductor que t'ajudi a arribar al fons dels temes que ens preocupen o que necessitem resoldre.

He parlat moltes vegades en aquest blog de la finestreta única i no m'hi vull estendre, però sí que és important treballar per aconseguir que l'accés dels administrats sigui fàcil, sense la necessitat de saber quin organisme o institució pública té les competències d'allò que ens interessa. Aquí rau la importància d'una finestreta única real i eficaç.

El desmanec, però, també ve de passos inútils que ens entretenen i fan perdre el temps i els recursos que necessitem. El govern actual va dir-nos que volia posar ordre a l'administració. Ens va parlar d'eliminar la pràctica abusiva de cita prèvia i també ha començat a suprimir la necessitat de lliurar documents que la mateixa administració té o pot obtenir sense complicar-nos la vida.

Avui llegia la notícia de la presentació del Comitè d'Experts per a la Transformació i la Innovació Social (CETIS) encarregat de revisar l'àrea de Serveis Socials, amb l'objectiu d'agilitzar els tràmits per a l'obtenció de les prestacions i molt concretament en la fragmentació actual que provoca incongruències. Hem de poder adreçar-nos a l'administració sense haver hagut de fer cap màster en tramitacions administratives. La millora tecnològica ha d'anar acompanyada de la simplicitat dels tràmits. Al mateix temps, però, hem d'aconseguir racionalitzar aquests tràmits i eliminar tots aquells que són redundants i que no aporten cap valor afegit.

No sé com evolucionarà tot plegat, però si s'aconsegueix fer més fàcil la vida, treure profit de l'evolució tecnològica, optimitzar recursos i acostar l'administració a la ciutadania, haurem fet un gran pas. Si volem governar-nos és bo que aprenguem a fer-ho d'una manera eficaç i resolutiva.

Sisplau, negocieu bé!

Si fa uns dies demanava que es legislés bé, avui la meva petició és que es negociï millor. És clar que les millores i l'assumpció de noves competències passa per la negociació. En principi ningú no es vol desprendre de res i, si això passa, és fruit de negociacions que acostumen a venir condicionades per la necessitat d'aconseguir el suport polític per governar.

Parlar de Rodalies és una mica la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que sentim a parlar del traspàs de les competències del transport ferroviari al govern català? I quants problemes no ens generen, pràcticament diàriament, les incidències del tren que ens porta a treballar o estudiar?

Aquests dies hem llegit que l'inici del traspàs està previst per a començaments de l'any vinent, i que fins llavors s'elaboraran tots els treballs necessaris perquè la Generalitat ho pugui rebre i posar-ho en marxa sense problemes. Els més mal pensats creuen que la llufa se l'endurà el govern català, qui rebrà totes les crítiques a partir del mateix u de gener. La manca d'inversió a la infraestructura no quedarà resolta en un any de negociacions. Es podrà millorar la gestió, però la situació en què es troba la xarxa no ens mereix gaire confiança.

Per tot això, serà important que quedi tot escrit i es resolgui tot allò que cal preveure abans no sigui efectiu el traspàs. Segur que des de la proximitat es podrà gestionar molt millor. Les queixes, si les tens al costat, fan més efecte que si venen de molt lluny. Quant als diners necessaris per invertir en les millores imprescindibles per a un bon servei, caldrà que arribin sota el braç dels negociadors governamentals. Si els hem de posar només nosaltres, haurem fet el negoci d'en Robert amb les cabres!

El fet està que els negociadors són del mateix color, i mai acabes de veure si prima el partit polític o el país. Ja sé que no hauríem de pensar malament, però de moment, pel que estem veient, amb bones paraules anem cedint en tot allò que en algun moment ens havíem mostrat molt forts. És evident que deixar en mans del PSC el govern de la Generalitat i, sobretot, regalant la presidència a Salvador Illa, no era qualsevol cosa. Caldrà seguir-ho de ben a prop, començant pels que li varen obrir la porta.

Separar els pobres dels rics

L'Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) s'ha desmarcat del que va dir la seva vicepresidenta primera, la senyora Elena Massot, parlant de la reserva del 30% per habitatges socials. Massot afirmava que el que s'hauria de fer, en els edificis que tinguessin aquesta reserva, seria dues porteries. Una per entrar-hi els veïns pobres i l'altra per a la resta de veïns de l'immoble.

La notícia em va semblar fora de lloc, però haig de confessar que no em va venir de nou, ja que em va recordar una experiència viscuda en el passat. L'empresa on treballava fa una pila d'anys, va traslladar les oficines a un immoble de l'avinguda Pau Casals de Barcelona, al pis de dalt de tot. Un edifici on habitaven dues celebritats, que no descobriré, perquè sempre se m'ha dit que es diu el pecat, però no el pecador.

Aquest edifici disposava de dos ascensors. L'ascensor de la porta principal, i l'ascensor de la porta de servei. Nosaltres, els treballadors de l'empresa recentment instal·lada, teníem l'avís que el nostre accés havia de ser sempre per la porta de servei. No fos cas que coincidíssim amb aquestes celebritats!

Es veu que algú de nosaltres, no ho complia escrupolosament i això va fer que la senyora d'una d'aquestes celebritats, es dignés a parlar amb el nostre CEO, per recordar-li que ens estava prohibit entrar per la porta principal i utilitzar el seu ascensor.

La manca d'habitatge social és evident i comporta moltes converses, crítiques i discussions. No és un fet d'ara, sinó que l'arrosseguem de fa molts anys i ara en patim les conseqüències. La mesura de reservar un 30% en habitatges socials, quan els promotors construïen de nou, o rehabilitaven edificis, semblava una bona mesura, no pas per resoldre el problema, però almenys intentar sumar-hi algun habitatge. L'alcalde de Barcelona, tot i que el seu partit hi va votar a favor, no ho ha vist bé i ho vol canviar, i a més, ha condonat les multes als promotors que varen incomplir la normativa. La cosa té delicte!

Necessitem solucions pràctiques, i m'atreviria a afegir, èticament acceptables. La proposta de la senyora Massot potser salvava la reserva d'habitatge social, però a costa de separar rics i pobres, no fos cas que aquests molestessin als primers.

La línia entre professionalitat i amiguisme

La lliure designació sempre ha estat motiu de polèmica. La potestat d'un càrrec electe de nomenar persones de la seva confiança es posa en qüestió en la majoria dels casos. Defensar-ho et situa en contra de totes les forces que defensen a ultrança el funcionariat i les oposicions. Qui té raó?

El tema no és fàcil i pot comportar moltes interpretacions, algunes d'elles malicioses i interessades. Anem per pams. Quan un càrrec electe ha de nomenar personal de certa responsabilitat acostuma a tenir dues vies a seguir. Per una banda, es pot nomenar els professionals que s'han preparat per exercir aquell càrrec, valorant coneixements i experiència, o bé escollir persones de la seva confiança, perquè segueixin la línia política que els interessa transmetre. Si la llei no diu el contrari, ambdues opcions són vàlides i legals.

El problema acostuma a sorgir quan les persones escollides només tenen a favor la simpatia i confiança de qui els nomena, però no la capacitat per poder exercir correctament les responsabilitats intrínseques d'aquell càrrec. Aquest amiguisme, sigui per coneixença o pertinença al partit, o com a premi per tota la feina feta fins llavors, pot posar en evidència que la tria no sigui la millor opció possible.

Aquests dies es parla del nomenament d'ambaixadors i la seva destitució per part del ministre d'Exteriors José Manuel Albares, i qui es queixa directament és l'Associació de Diplomàtics Espanyols (ADE), com a afectats directes de la manera d'obrar del ministre. S'ha de dir, però, que l'actual ministre no s'ha inventat res de nou, ni tampoc el seu partit polític. La història ens ensenya que aquesta pràctica és l'habitual, sigui quin sigui el partit polític que governi a Espanya. Hi ha una llista molt llarga de polítics a qui s'ha obsequiat amb una ambaixada, al marge de la seva idoneïtat per al càrrec.

Jo sempre he defensat que a segons quin nivell de responsabilitat política es nomeni persones de la confiança del polític de torn, que ocupa el seu càrrec per voluntat democràtica. Al mateix temps, però, sempre he afirmat que calia demostrar que aquelles persones de confiança, tenien en el seu haver suficients coneixements, aptituds i mèrits per exercir correctament el seu càrrec. Quan es tracta simplement de regals entre amics, és quan tot trontolla i perd sentit i qualitat democràtica.

La feblesa d'Europa

Davant les amenaces i actitud prepotent de Trump, Europa hauria de respondre amb fermesa. En serà capaç? Hem escoltat algunes declaracions de dirigents europeus, però temo molt que es quedi només en paraules i no amb fets i accions que demostrin que Europa té una resposta efectiva i que la posarà en pràctica.

La dita que de l'arbre caigut tothom en fa estelles és molt aplicable en el nostre cas. L'evolució de la Unió Europeu ens ha portat a un estancament que no millorem ni en política fiscal, que era un dels objectius que potser ja hem oblidat, però tampoc en competitivitat econòmica, i veurem què passa amb els drets socials. Només som capaços de donar les culpes a l'extrema dreta sense adonar-nos que si aquesta puja és perquè els governs de sempre han estat incapaços de trobar solucions als problemes de la societat europea, ni han fet res per arribar a nous acords entre els estats membres.

La cimera de Múnic ha demostrat que Europa és feble i que els nous mandataris nord-americans ens ho retreuen i volen imposar la seva política ultra, perquè s'adonen que som incapaços de rebel·lar-nos i sortir d'aquest atzucac crònic.

Quan les coses van malament tots són plors i queixes, però abans, quan hi érem a temps per preparar-nos per al futur, no hem fet res i hem caigut en la trampa de la comoditat i no moure fitxa. Sempre arribem tard. Les polítiques d'anar posant pedaços no són bones i tard o d'hora en veiem les conseqüències.

Ens fan falten bons líders europeus per avançar, però també tenir les idees clares i posar-nos d'acord què volem. Ens hem estat lamentant de la situació d'Ucraïna, però no hem fet res per solucionar el problema i aturar la guerra. Ara ens queixem que Trump vulgui liderar el procés de pau sense tenir-nos en compte. Què esperàvem? Europa és el primer interessat en la pau d'Ucraïna, i als EUA els cau molt lluny. No tindran cap problema a vetar la seva entrada a l'OTAN i que perdin territori a favor de Putin. Ells quedaran bé amb la vianda al plat.

Tot el que estem aconseguint és que se'ns vegin les vergonyes. Les nostres misèries i febleses queden en evidència, i el populisme, reforçat amb la victòria de Trump, va aconseguint guanyar terreny, fins que ens asfixiï. 

El peix del Mediterrani

Aquesta tarda he assistit a la conferència programada a l'Ateneu arenyenc, a càrrec de Manel Teodoro, biòleg. Si us haig de ser franc, em feia una mica de mandra, perquè a casa s’hi està molt bé! Però l’acte em despertava interès. Pel tema, que és molt desconegut per a mi, i el ponent que m'ha ajudat a treure'm la mandra de sobre i aixecar-me del sofà.

A la nostra vila tenim molt bons biòlegs, cadascun d’ells amb la seva especialitat, i tots ells bons divulgadors, de qui sempre aprens. No tenia excusa, doncs, i m’he dirigit fins al nostre Ateneu que, dit sigui de passada, fa molta feina, organitzant moltes activitats, totes elles molt interessants. Aprofito per felicitar-los.

De la xerrada d'en Manel n'he tret alguns apunts que m'han semblat interessants. El títol de la conferència era una pregunta: Ens podem continuar menjant el mar?

Del nostre mar, el Mediterrani, ha dit que era molt poc productiu. No és un mar mort, sinó que hi ha vida, però tota la productivitat se'n va fora a través de l'estret de Gibraltar. Segons s'ha dit, es podria considerar com un desert, fins al punt d'afirmar que l'activitat adequada és el turisme. I la pesca? 

Segons en Manel, al llarg de la història no hi ha hagut gaires canvis en la manera de pescar. En concret parlava de l'arrossegament. Sí que s'hi ha introduït molta tecnologia, que ho fa diferent.

Avui queda poc peix, i per això hi ha les consignes que deixen sense poder pescar molts dies de la setmana. Segons el conferenciant, avui es vol resoldre tot allò que s'ha fet malament des de sempre, i els pescadors actuals en reben les conseqüències.

Pràcticament, ha desaparegut la pesca artesanal, aquella que s'adaptava a la realitat de cada moment, diversificant el sistema de pesca i els tipus de peix a pescar, i han quedat les barques grosses, les d'arrossegament.

Quant a la resposta a la pregunta inicial, podrem continuar menjant peix fresc, però a un preu més alt. A Arenys queden un parell o tres de peixateries, i la majoria de peix que es compra és a través dels supermercats: peix congelat i envasat, que és la gran tendència arreu. De fet, coneixement poques espècies de peix, i els majoristes ens porten només aquell peix que els resulta rendible.

Prou trucades!

Estic fart de rebre trucades falses, oferint-me feina, o millores en la facturació de la llum o del telèfon. Trucades que només despenjar ja et comencen a voler estafar. M'he tornat maleducat! Jo sempre em disculpava abans de penjar el telèfon i deixar a alguna persona amb la paraula a la boca. Ara he canviat i no m'ho penso dues vegades.

I de la mateixa manera que rebo trucades diàries, tot i que em vaig inscriure a la llista Robinson, també m'omplen la bústia del correu electrònic amb correus falsos sobre paquets no lliurats, o premis sensacionals que tinc l'ocasió de rebre. Sense obrir-los, procedeixo a bloquejar-los, però no en trec res, perquè les adreces des d'on s'envien aquests correus es van creant i sempre són diferents.

Tot plegat és molt feixuc i emprenyador, i sempre he pensat que des del govern s'hauria de buscar la manera d'evitar que aquesta plaga es vagi estenent i sigui cada vegada més asfixiant. Tot això sense parlar de les persones que, innocentment, són estafades. Els que hem après a malfiar-nos de tot, ens en sortim prou bé, encara que preferiria pensar que tothom és bo.

Avui he llegit la notícia que el govern prohibirà que les empreses truquin des de mòbils, per intentar controlar qui fa la trucada i, si aquesta no és correcta, poder-les denunciar. Se m'escapa si la mesura serà suficient per alliberar-nos de la pluja de trucades. Espero i desitjo que sigui així, i que no hi hagi cap més companyia elèctrica, telefònica o del gas, que em truqui per enredar-me. Si vull canviar de companyia, ja els trucaré jo!

Tampoc necessito trobar feina. Soc pensionista i intento gaudir de la vida, recordant els meus anys treballats, sense que ningú em compliqui la vida, que jo sol ja me l'acostumo a complicar.

És cert que des de les institucions i entitats bancàries ens bombardegen amb avisos que no caiguem en la trampa, però cada vegada les estafes són més sofisticades i no tothom té les antenes en alerta les vint-i-quatre hores del dia. Encara que només sigui per evitar haver de penjar el telèfon, val la pena trobar-hi solucions. Esperem que sigui efectiu!

Encara hi ha qui se sorprèn?

Us haig de confessar que em fa molta mandra parlar de Trump, permeteu-me, però, que comenti la meva estranyesa perquè hi hagi gent que se sorprengui de tot el que fa el reelegit president. Podem ignorar què farà demà, però sabem sobradament la línia que segueix i fins on vol arribar. 

De moment està aconseguint que cada dia sigui notícia, no només als EUA, sinó arreu del món. Cada nit, quan apaga els llums de l'habitació, fa un recordatori de totes les decisions que ha pres i signat, i es vanagloria dels efectes i reaccions del món mundial. 

—Soc l'amo del món!

S'ha envoltat d'aduladors i homes de poder i diners, que han de permetre totes les seves extravagàncies que també els afavoreixen. Un home sol no pot enfrontar-se al món, per més Trump que sigui, però ja té qui li fa costat per treure'n els màxims beneficis personals.

Que tremolin els ucraïnesos, amb el seu president al capdavant. Que no badi el primer ministre israelià, si no vol perdre la poltrona. Que es calcin els nord-americans, també els que el varen votar, perquè no tindrà cap consideració vers ells. El seu lema, disfressat, és embutxaca que fa fort!

Estem condemnats a aguantar les seves estridències durant quatre anys, si no troba la manera d'allargar-ho a l'estil Putin. Entretant haurem de mirar d'estalviar-nos tots els problemes que puguem, trampejant la situació, i esperar que les destrosses no siguin irreversibles.

Algú s'estranya de tot el que està passant? La lliçó que ens ensenya la història no és prou clara i entenedora per no fer res que eviti tantes bajanades?

Prometo trigar unes quantes setmanes a tornar a parlar d'ell. En aquest lapse de temps veurem coses que no ens hauríem imaginat, però que no ens sorprendran venint d'on venen. Ens ha tocat viure aquest moment!

Salari mínim i IRPF

Ho vaig escriure no fa gaire. S'ha de legislar bé per evitar nyaps o resolucions que al final encara resultin perjudicats els que en principi n'haurien de sortir beneficiats. Ho vaig escriure arran del nyap i les rectificacions que varen haver de fer al Congrés de Diputats sobre la Llei d'Habitatge, i ara ens podem trobar en una situació que, volent millorar el salari mínim, l'increment obtingut pels beneficiats l'hagin de pagar, amb escreix, a l'hora de fer la declaració de la renda.

El govern ha decidit incrementar en 50 euros el salari mínim interprofessional, però no ha modificat l'import mínim per tributar per l'IRPF, per la qual cosa, i per primera vegada, els receptors del salari mínim hauran de tributar a Hisenda.

L'argument per defensar-ho és que cada vegada el salari mínim s'acosta més al salari mitjà, i per això ens posen tots al mateix sac. De la mateixa manera que en alguna ocasió ens hem pogut trobar que un petit augment salarial ens hagi mogut del tram de retencions on ens trobàvem i passem a cobrar menys, ara també podria ser que el resultat final els sigui contraproduent.

La meva impressió és que no s'estudien prou els efectes de les normes que es porten a aprovar. No sé si és improvisació o bé ineficàcia dels nostres legisladors, en aquest cas l'executiu espanyol. Si en fets tan palpables es cometen aquestes relliscades, llevat que això sigui el que realment es busqui, què no passarà en circumstàncies més complexes i menys transparents?

Els passos en fals generen desconfiança i llavors no ens ha d'estranyar la reacció de la gent, i que l'extrema dreta, que té un discurs populista i fals, guanyi adeptes i vots en les convocatòries electorals. 

La responsabilitat d'un jutge

He llegit que una dona ha estat assassinada a Benalmádena, Màlaga, poques setmanes després d'haver denunciat el seu marit. Un jutge va descartar dictar ordre d'allunyament al marit. Quina responsabilitat hi té el jutge? Algú li exigirà responsabilitats, o bé no passa res, i a continuar dictant sentències, alegrament?

Ara que els jutges van tan forts i estan tan polititzats, potser fora bo que ens preocupéssim una mica més del que fan i exigíssim responsabilitats per allò que fan malament o que ocasionen danys irreparables a la ciutadania. No pot ser que visquin tan tranquils, immunes a qualsevol responsabilitat per les sentències que dicten, o les mesures que no prenen. 

Entenc que no sempre es pot encertar, però això no impedeix que se'ls exigeixi molta cura en les seves decisions per evitar fets com el que ha succeït a aquesta població malaguenya, amb resultat de mort. Han de ser conscients que la seva decisió afecta els altres i qualsevol error pot ser molt greu.

La violència de gènere és un drama que tenim a sobre i que dia rere dia ens colpeix. Sembla estrany que veient què està passant, els jutges no estiguin més a l'aguait i prenguin totes les mesures per evitar aquestes morts. Fa uns dies vàrem veure una filtració d'un judici on un jutge es mofava d'una denunciant. No sé si el fet acabarà en cap càstig, però ja seria hora que desaparegués aquesta impunitat dels jutges.

Avui lamentem la mort d'una dona en mans d'un assassí que s'ha valgut de la força i probablement els sentiments, per matar la seva víctima. I a tot això hi hem d'afegir el menysteniment de la situació per part del jutge, que voldria que patís la pressió de la seva mala decisió i que no ho tornés a fer mai més.

Si els polítics i tots nosaltres som responsables dels nostres actes i ens poden condemnar, els jutges no poden ser diferents i també han d'assumir la seva responsabilitat professional.

Competències o coneixement?

Llegia l'entrevista de l'ARA a qui fou ministre d'Educació i Ciència a Portugal, el senyor Nuno Crato, i em preguntava quantes hores, mesos, anys, no hem dedicat a parlar del sistema d'ensenyament al nostre país, dels mals resultats obtinguts en tota mena de proves, i la impressió és que estem allà mateix, sinó en una situació encara pitjor.

Jo no parlaré de com s'ha d'ensenyar perquè no ho conec, però sí que opinaré que no s'estan fent bé les coses. Comencem ja perquè cada nou govern implanta un model d'ensenyament nou. No hi ha ni temps per avaluar si allò ha funcionat, que ja es canvia. No és una cosa d'ara. Podria donar exemples de quan jo estudiava i estic parlant de fa més de cinquanta anys.

Dic que no ho estem fent bé perquè els resultats ho corroboren. És cert que el món ha canviat i la societat actual no és la mateixa que ara fa cinquanta anys. El problema està en el fet que comparativament hem anat a pitjor i que, cada vegada que algú es planta i convoca una comissió de savis, ens trobem que qui trepitja cada dia les aules no en forma part. Potser no són tan experts ni tenen tant coneixement teòric, però la pràctica té la seva importància, o no?

L'entrevista en qüestió contrasta les competències amb el coneixement, que és una mica la discussió que hi ha flotant per l'aire. M'imagino que ambdues coses són compatibles i cal trobar la millor manera d'aconseguir aquesta compatibilitat.

L'altre dia llegia que la Universitat es queixava de com li arribaven els alumnes, amb moltes mancances. I jo penso que no ha de ser tan difícil analitzar què passa i posar-hi remei. Fallen els educadors o falla el sistema? 

Seria bo que el Departament d'Ensenyament es posés les piles d'una vegada i no es dediqués només a moure fitxa cada vegada que s'anuncien resultats d'una prova o altra. No es pot anar tapant forats ni sargint descosits. Cal planificar seriosament, a partir de la realitat, i que tingui una durada mínima per poder avaluar amb proves suficients l'eficàcia de les mesures adoptades. A veure si ve algú que hi posi remei!

Caiguda del castell de cartes

Si no ho recordo malament (ho hauria de buscar), en alguna altra ocasió he parlat de la caiguda del castell de cartes. Probablement em referia a tot el Procés que ens ha portat on som en aquests moments. Paral·lelament, ho podríem aplicar al que està passant amb el Consell per la República, o fins i tot a la mateixa ANC. Què els passa?

És cert que quan el vent bufa de cara tot és més fàcil i engrescador, però quan van mal dades la cosa es complica i comença tot a tremolar, fins al punt, com sembla que passa ara, que les estructures fan fallida i van per terra.

Aquests dies hi haurà eleccions al Consell per la República en una situació gens favorable perquè es puguin sentir contents. Les acusacions a Toni Comín, uns dels candidats amb més possibilitats per erigir-se en president, no proporcionen la confiança en la institució com caldria, sobretot perquè ja, des de l'inici, ha tingut molts detractors i persones que no han acabat d'entendre ni els objectius ni la necessitat de la seva creació.

Avui llegia que a l'ANC s'han tirat els plats pel cap. De fet, des del moment que l'actual president, en Lluís Llach, es va presentar a la votació portava a sobre el dubte de la legitimitat per poder-s'hi presentar, atès que incomplia un dels requisits més típics de tota organització, com és la d'estar al corrent del pagament de la quota de soci. A més, s'ha dit sempre que en un galliner no hi poden haver dos o més galls. 

És trist que, amb tots els problemes que tenim, la prioritat sigui l'alimentació de l'ego dels protagonistes. Entenc que cadascú ha de defensar les seves idees, però això no pot comportar baralles i discussions que no porten enlloc, més enllà de perpetuar-se en els càrrecs, deixant en segon terme els objectius a assolir.

Tot i que no tinc cap lligam amb aquestes dues entitats, em sap greu que s'estiguin barallant, perquè en el fons hi ha persones a qui s'ha de reconèixer la dedicació i empenta per defensar els interessos dels catalans. Potser no es fa de la millor manera, però des de casa, asseguts al sofà, segur que no aconseguirem res.

Parlen en català, amb tota naturalitat

En la nostra escapada d'aquest matí a Vic m'ha cridat l'atenció, i no pas per novetat, les converses que podies escoltar pel carrer de persones de diferents cultures i ètnies. La llengua majoritària era el català, encara que els interlocutors fossin subsaharians o magrebins.

És aquest un dels trets que més es diferencien entre la meva ciutat natal i la meva vila d'adopció, i puc entendre la cara d'estranyesa de la meva germana quan em ve a visitar. No té res a veure!

Cadascú s'ha d'expressar amb la llengua que més còmode s'hi trobi, però els catalans tenim l'obligació de defensar la nostra, perquè està en perill. No només tenim problemes amb les institucions que no ens són pròpies, sinó amb la pràctica que en fem, quan parlem entre nosaltres o quan ho fem amb persones que no tenen el català com a llengua pròpia, però l'entenen.

I això és important perquè a vegades ens queixem que als jutjats es parla poc en català, però quan anem a judici no defensem poder parlar amb la nostra llengua. També ens queixem davant de notaris o registradors de la propietat, però no ens rebel·lem quan ens volen fer signar uns documents en una llengua que no és la nostra.

Queda molt bé queixar-nos del poc ús del català dels altres, sense adonar-nos que nosaltres som els primers que l'arraconem, quan el nostre interlocutor ens parla en castellà, tot i ser conscients que ens entendria.

Passejant per Vic t'adones clarament que el català és una llengua vehicular, que l'aprenen els que arriben a fora, i el practiquen també entre ells. L'entorn és important, però les coses no es fan soles i requereixen voluntat de tothom per posar-les al lloc que correspon.

Com sempre, subestimem el que podem fer per millorar la nostra cultura i manera de ser i, en aquest cas, la nostra llengua.

M'he hagut de mossegar la llengua

Avui m'he hagut de mossegar la llengua, o els llavis, o empassat saliva. Les relacions amb persones no són senzilles, sobretot si hi ha diversitat d'opinions, objectius diferents, per més ganes que puguis tenir de compartir espais i projectes. Si tu mateix et replanteges la vida, les estratègies i les dinàmiques de treball, què no passa quan en això no hi estàs sol?

En la planificació de les activitats no sempre penses igual, però això no ha de ser motiu per no avançar. El problema sorgeix quan hi ha qui viu en el dia de la marmota, que no hi ha manera de fer-lo sortir del bucle en què es troba, sobretot quan tampoc t'aporta resultats o idees per tirar endavant. És en aquestes situacions, tenint en compte que no t'hi vols enfrontar, que no saps com actuar ni què dir, i et fas un tip de mossegar-te la llengua per evitar situacions irreversibles que puguin tirar daltabaix els projectes.

Probablement tots plegats hauríem d'aprendre a conversar. Saber escoltar i entendre que els altres no necessàriament han de pensar com tu. Que és bo aportar idees, argumentar-les i defensar-les, sense oblidar-te dels altres, de què opinen i com pensen. Si quan entres en un debat tens la intenció de sortir amb la teva, sense tenir en compte què en pensen els altres, mala cosa.

El que costa més d'acceptar és aquell que no fa ni deixa fer. D'exemples d'aquests en trobaríem arreu, i acostumen a encallar molts projectes en detriment de la col·lectivitat. Aquí sí que cal donar la cara i deixar ben clar que si no vols avançar, si més no deixa que ho facin els altres.

L'alternativa a l'extrema dreta

Generar confiança, promoure la prosperitat econòmica i el benestar de les comunitats, donar als joves, esperances de futur, i frenar la deriva cap al populisme de l'extrema dreta. Ho llegia en un article del diari ARA, referit a Alemanya, pensant en les eleccions del pròxim 23 de febrer.

També Salvador Cardús es preguntava si el Partit Demòcrata dels EUA seria capaç d'aprofitar-se de la probable desfeta i fracàs en l'incompliment de les expectatives generades per Donald Trump. Perquè cal tenir clar que l'auge de l'extrema dreta és una conseqüència del fracàs de l'alternativa de govern, dels partits polítics que s'han anat alternant en el poder als estats d'Occident.

Quan una societat ha perdut l'esperança que els seus governants els resolguin els seus problemes, que no són capricis, sinó necessitats de subsistència i dignitat, la gent s'agafa a ferro roent. És quan surten els discursos populistes, totalment fraudulents, que prometen allò que la gent reclama, sense cap garantia que ho portin a terme. Després, quan obren els ulls, ja és massa tard. La història ens ho ha demostrat, però nosaltres no n'hem fet cas i ensopeguem en la mateixa pedra.

Si no som capaços de canviar la dinàmica actual i afrontar els problemes reals de la gent, el populisme anirà prenent territori fins que esclatarà, però s'endurà moltes víctimes innocents. No es tracta d'atacar els estafadors, sinó deixar-los en evidència. Es tracta de treballar perquè el llistó de la pobresa no vaig pujant, deixant cada vegada més famílies en situació de crisi econòmica persistent.

Desaprensius com Donald Trump n'hi haurà molts, i faran molt mal, però aquests marxaran i la feina de formigueta no es pot ignorar. En el fons és el treball constant, sovint silenciós, el que acaba resolent els problemes. Amb ferides greus i el risc que tot se'n vagi a l'aire, però amb constància i fermesa es pot arribar a aconseguir capgirar una tendència que avui resulta preocupant i perillosa, i ens deixa amb el cor enlaire, sense saber massa què hi podem fer.

La importància d'endreçar l'entorn

Una de les actuacions que el govern d'esquerres de la Generalitat va tirar endavant amb una gran repercussió va ser la llei de barris, amb importants inversions a barris força degradats o amb problemes de mobilitat i habitatge que s'arrossegaven de feia temps. De fet, la majoria dels barris beneficiats havien nascut de manera desorganitzada i això feia que viure-hi fos complicat amb greuges comparatius respecte a la resta del territori.

Segur que molts tenim presents barris inclosos en aquesta llei. Com a propers hi havia els barris de Rocafonda i Cerdanyola, a Mataró, i a la nostra vila, el barri de Sant Elm. En el cas d'Arenys de Mar, varen coincidir dues inversions importants que van permetre no només rentar la cara els edificis dels pescadors i el seu entorn, sinó que varen solucionar greus deficiències que no hi havia manera de resoldre. Malgrat tot, la crisi econòmica, no va permetre que es portessin a terme totes les actuacions previstes.

El nou govern de la Generalitat acaba d'activar el desplegament de la llei de barris, que havia promès en campanya electoral, i que té previst fer-ne una primera convocatòria a l'estiu. Desconeixem l'abast, condicionat per l'import de les inversions a realitzar, i també les característiques d'aquesta nova llei, sobretot les econòmiques. En les edicions anteriors els ajuntaments aportaven el 50 % del cost de les actuacions, i no sempre els ajuntaments tenen prou recursos per dedicar-hi.

Es fa difícil preveure quins seran els barris escollits, i la manera que se seguirà per triar-los. És important que els diferents governs locals estiguin atents a la convocatòria i tinguin molt clar quins són els barris que hi podrien optar, i començar a estudiar quines són les principals deficiències a resoldre. Mobilitat, accessibilitat i manteniment de vells edificis són possibles reclams a l'hora de poder rebre una subvenció.

Millorar l'entorn del nostre habitatge ha de ser un objectiu irrenunciable. Ho hem de fer fàcil i s'ha de prioritzar aquells espais més degradats i que comporten més problemes als veïns. No badem!

Reglamentar i fer complir

Cada vegada que surt algun tema relacionat amb problemes veïnals, ja sigui per sorolls, incompliment de normes, incivisme, irregularitats de tota mena, queda en evidència que des del nostre Ajuntament es fa molt poc per fer complir la normativa. Multar els vilatans no és una pràctica gaire emprada, potser exceptuant les multes de trànsit. 

És cert que s'ha de prioritzar la pedagogia i la informació, i no pas dedicar-se a multar la gent, però el que no pot ser és no fer ni una cosa ni l'altra, perquè llavors resulta que els «cara-dura» i incívics són els que viuen tranquils i la resta de vilatans s'han d'empassar les bretolades i la fressa.

Hi ha qui no treu la brossa quan i com toca. No ho fa ni ara ni mai, i no passa res. Hi ha qui condueix amb més velocitat i soroll del reglamentari, i tampoc no passa res. Hi ha qui deixa trastos vells a qualsevol cantonada del carrer, i tampoc passa res. 

Tots plegats hauríem de reflexionar sobre la nostra conducta i mirar què fem que pugui molestar els veïns, i com ho podem millorar. Vist que aquesta pràctica ni és habitual ni generalitzada, algú hi ha de posar remei. No pot ser que qui incompleix les normes de convivència pugui viure alegrament i la resta haver-s'ho d'empassar sense poder ni tan sols piular.

Aquests dies es parla molt que Europa elabora moltes normatives, a diferència de potències mundials que s'ho passen pel forro i s'emporten els diners i els beneficis. És curiós i fa pensar. A la nostra vila hi ha molts reglaments i ordenances, tal com en parlava fa un parell de dies, però sembla que ningú les coneix i, per tant, no les compleix. Potser n'hauríem de suprimir unes quantes i aquelles que considerem necessàries, posar-les en pràctica.

Governar comporta molta responsabilitat i feina, i una de les coses que a vegades es deixa de banda és fer complir tot allò que ha de fer possible una bona convivència. No ho oblidem, en benefici de tots.

Dialogar amb l'extrema dreta

He vist que les declaracions de l'expresident Artur Mas sobre la conveniència de dialogar amb Aliança Catalana no han agradat a la direcció de Junts. L'excusa ha estat que és la mateixa direcció qui ha de definir les estratègies. Entenc que si ho dic jo no té la mateixa incidència que si ho diu un expresident i votant de Junts. 

Negar el diàleg no porta a enlloc. Jo sempre defensaré el diàleg, encara que sigui amb gent no hi tingui res a veure o que fins i tot em molesti i repugni molts dels seus principis i arguments. El nostre sistema democràtic, que es basa en la representativitat a través dels partits polítics, ens diu que la ciutadania escull aquells polítics que vol que la representi i si hi surten elegits representants de l'extrema dreta és perquè hi ha votants d'aquesta ideologia que ho han volgut. Podem pensar que van errats, que els enganyen, que simplement actuen pel desengany dels partits polítics de sempre, però al final han dipositat un vot i han decidit que siguin aquells que els representin.

A Catalunya, en aquests moments, hi ha dues formacions polítiques d'extrema dreta, la catalanista i l'espanyolista. Els uneix la seva dèria a culpar la immigració i la diversitat de tots els mals, però no ens enganyem. Hi ha altres formacions que ho dissimulen, però no els costaria gaire signar allà on fos per fer desaparèixer els que són diferents.

Si no ho vaig entendre malament, Artur Mas diu que s'ha de dialogar amb Aliança Catalana, que no anar-hi de la mà. Si amb un contrari t'hi trobes i discuteixes de tot, amb arguments, és més fàcil que puguis fer-li entendre allò que creus que no fa ni pensa bé. Si no en fa cas, tampoc hi has perdut res, però l'has forçat a trobar arguments per defensar els seus principis. Què hi ha de dolent?

En política, com en totes les coses, res és fàcil, ni tampoc és blanc o negre, sinó que està ple de matisos. Diuen que parlant s'entén la gent. Potser no arribarem a cap acord, però si més no haurem pogut demostrar per què pensem d'aquella manera i opinem que estan equivocats. El cordó sanitari no ha resultat mai positiu. Mireu els exemples que hi ha hagut i el resultat final d'aquesta pràctica. És molt millor deixar en evidència als altres que no pas tapar-los la boca.

Reglaments i ordenances municipals que ignorem

Si donem una ullada a la secció de reglaments i ordenances municipals ens adonarem que n'hi ha una bona colla, alguns dels quals, molt probablement, desconeixíem la seva existència. Això no obstant, no és motiu perquè no estiguem obligats a complir la lletra, nosaltres els vilatans, però també els nostres representants polítics. Estic segur que ells també ignoren alguns d'aquests reglaments i ordenances, i encara més segur que, tot i conèixer la seva existència, n'hi ha molts, per no dir tots, que ni tan sols se'ls han llegit. 

És evident que si no coneixem què es regula, podem estar actuant en contra de les seves directrius, i els que haurien de fer-ho complir, tampoc poden dir res. I així passa que anem arraconant unes normes de comportament, aprovades pel Ple municipal, i que a la pràctica no es compleixen. 

Hi ha normes que són difícils de fer complir, però això no eximeix la responsabilitat a l'hora d'actuar. M'agradaria repassar de manera exhaustiva tots els reglaments i ordenances vigents i que no se segueixen al peu de la lletra, però en un post no hi ha cabuda. És per això que només posaré un parell o tres d'exemples, i us animo a entrar al web del nostre Ajuntament i llegir tot el que està reglamentat perquè comproveu vosaltres mateixos què diu i què s'està fent realment.

Hi ha l'ordenança que regula el procediment per a la verificació de pisos buits, un tema, el de l'habitatge, que està a l'ordre del dia i està sortint a totes les notícies de la premsa, amb moltes discussions i pocs resultats efectius. Aquest procediment, que hauria de seguir el govern de torn, no s'està realitzant.

Un altre exemple seria l'ordenança sobre la distribució de la publicitat. Tots estem farts de rebre propaganda no volguda a les nostres bústies, i com s'embruta el mobiliari urbà amb anuncis de tota mena, sense que es compleixi el que està reglamentat. Ni es compleix, ni es fa complir.

I us poso un tercer exemple amb l'ordenança de mobilitat, que es va modificar ara fa un any, amb la incorporació, entre altres, de la regulació dels patinets elèctrics. Algú ha notat alguna diferència amb el seu compliment i el seguiment que en fa la policia? 

I n'hi ha més eh! L'ordenança que regula els sorolls, la tinença d'animals domèstics, o fins i tot el mateix reglament de participació, que tant se'n parla, però que no s'està aplicant del tot correctament. 

Us animo, doncs, a donar-hi una ullada, i al govern municipal a ser més curós en el seguiment del seu compliment, sobretot aquells temes que són més problemàtics, per les conseqüències que comporten, d'accidents o malestar de la nostra vila.