Després del Ple municipal

Tot i que aparentment al Ple d'ahir no hi havia grans temes a aprovar, si ho analitzes amb detall t'adones que no és ben bé així, i que cada cosa té una raó de ser i la seva aprovació o no condiciona d'alguna manera el futur. El dia a dia d'una població com la nostra no està farcida de grans esdeveniments ni grans projectes a realitzar. És la suma de moltes actuacions la que al final acaba decidint quin poble tenim i què podem esperar en el futur.

    És cert que hi ha punts de l'ordre del dia que són un pur tràmit, que la normativa obliga que es portin a aprovació del Ple i que, a més, comptant el govern municipal amb majoria absoluta encara ajuden a la seva insignificança. A vegades es fa més enrenou i soroll amb temes menors, però d'una càrrega política important, que no pas d'altres que dibuixen el model de poble que tenim i volem.

    Ahir es va aprovar una modificació puntual del POUM, en l'àmbit del Polígon Industrial de Valldegata. El POUM és una mica com la Constitució, que ningú voldria tocar per no provocar discussions. Sortosament, però, a la llarga l'anem adaptant a les necessitats de l'actualitat, cosa que amb la Constitució no passa.

    Ahir es va parlar de l'accessibilitat al polígon, amb unes limitacions que condicionen l'expansió del mateix. Recordo que fa molts anys es treballava des de l'Ajuntament per aconseguir que vinguessin empreses, per crear riquesa i llocs de treball. Els resultats són comprovables. Han passat els anys i el polígon no ha crescut. Es va destrossar un territori agrícola, que ha acabat sent un descampat desert. 

    I es va modificar una ordenança fiscal per bonificar taxes a promocions d'habitatges socials, pensant concretament amb els 50 pisos que s'han de construir al capdamunt del Bareu, però fent-ho extensiu a altres propostes. Quants anys fa que parlem de la necessitat d'ampliar el parc d'habitatge social o protegit, sigui de lloguer o compra? Es va augmentar la plantilla amb un tercer arquitecte i existeix una bossa econòmica per invertir-hi. El resultat són cinquanta habitatges que confiem siguin una realitat l'any vinent. Però no n'hi ha prou. Aquest punt va ser de tràmit, però l'objectiu és prou important com per dedicar-hi temps i enginy per ampliar aquest parc d'habitatge. 

    I per acabar cal agrair que cap grup municipal votés en contra de la moció presentada per la CUP perquè la vila d'Arenys dediqui un espai públic al jove assassinat pels feixistes ara fa 31 anys, en Guillem Agulló. La seva memòria ens fa molt present una realitat que d'altres comunitats pateixen més cruelment, però que és una amenaça que no podem menystenir. 

Pendents de la decisió del president

La notícia d'avui es va originar ahir a la tarda-vespre, o si més no és quan jo me'n vaig assabentar. El president del govern espanyol va anunciar que cancel·lava la seva agenda durant cinc dies per meditar el seu futur. Una possibilitat és la seva dimissió, cansat per l'assetjament que considera que pateix per part de la dreta espanyola, que tots sabem que quan no governa fa tots els possibles per aconseguir desbancar l'esquerra del govern.

    Això no ens ve de nou perquè ha estat la tàctica que ha seguit la dreta espanyola des del primer dia del restabliment de la democràcia a Espanya. Vàrem sortir d'una dictadura molt llarga per entrar en un model democràtic amb moltes mancances, que encara avui patim. Ara, amb l'auge de l'extrema dreta arreu, encara es fa més palès.

    Els catalans estem molt acostumats a rebre bastonades per tots costats. Normalment és la dreta en forma de partits polítics, jutges i mitjans de comunicació, però no només. L'esquerra espanyola també ens té en el seu punt de mira i només quan ens ha necessitat ha fet veure que ens escoltava i donava la mà. Sabem, però, que és per pura necessitat i interès. La crítica que el PP els hi fa està totalment encertada. Ells i nosaltres sabem que si no ens necessitessin ens tornarien a aplicar l'article 155 de la Constitució. És per això que cal malfiar-se del PSC, que fa només el que li deixa fer el PSOE, i que si aconsegueix governar el nostre país, el posarà a disposició d'ells, i mai en benefici nostre.

    Dit això cal expressar la repulsa per la manera d'obrar de la dreta espanyola. Ja no parlo de l'extrema dreta perquè amb l'actuació de la dreta del PP ja en tenim prou per veure quin peu calcen. És fastigós veure com actuen la majoria de jutges que tenen poder a les institucions d'un Poder Judicial que és el llegat més evident del franquisme, i la defensa dels interessos dels poders fàctics que fan i desfan.

    Estarem a l'aguait per si el gest del president del govern és una simple maniobra per causar efecte i sortir reforçat en uns moments de dificultats, o si tira endavant la idea de dimitir i portar-nos a unes noves eleccions, amb moltes possibilitats que la dreta acabi arribant a la Moncloa. Els catalans sabem que passi el que passi ho tenim molt negre. Es tracta d'analitzar quina tonalitat de gris podem aconseguir segons quina sigui la decisió final. 

    Pedro Sánchez està experimentant allò que molts independentistes represaliats han viscut els darrers anys. Tant de bo li serveixi per obrir els ulls i adonar-se de quina és la realitat del nostre país. Ell repeteix que malgrat tot confia en la Justícia. Jo, malauradament, ja fa molts anys que he deixat de confiar en la justícia que es pot esperar del sistema judicial espanyol.

El Hard Rock continua viu

La veritat és que he vist d'esquitllada una nova informació sobre el Hard Rock que m'agradarà analitzar més a fons. D'entrada, si no ho he entès malament, el govern d'ERC hauria mentit sobre les negociacions amb els promotors del Hard Rock i amb això es posaria més llenya al foc.

    Com tots sabem, l'excusa del Comuns per no aprovar els pressupostos d'enguany, i que va acabar provocant la convocatòria de noves eleccions, va ser la insistència del PSC en mantenir el projecte i l'acceptació d'ERC, malgrat sempre hagi predicat que no és el que ells voldrien. Jo comprenc que quan governes sense majoria absoluta t'has d'empassar alguns gripaus. El problema, doncs, no està tant amb què acabes fent, sinó amb l'ocultació de la veritat. Quan menteixes perds tota la credibilitat i, per a mi, ERC i el govern de Pere Aragonès l'ha perdut.

    Hi havia partits de l'oposició que comentaven que l'acord amb els promotors del macro casino, disfressat amb altres elements, estava caducat i que això podia servir d'excusa per deixar-ho córrer. Crec que ERC ho va negar i en canvi ara s'ha sabut que sí, que estava caducat i que amb la nova signatura es tornava a legalitzar el projecte i les aspiracions dels promotors.

    Estem pràcticament en campanya oficial, ja que la no oficial és gairebé perpètua, i aquesta notícia ens hauria de servir per valorar com treballa el govern d'ERC. Ens pot agradar més o menys el que fan. Podem considerar que treballen correctament, massa lentament, sense prendre acords valents, dedicant tots els seus esforços... però saber que enreden la gent per la seva conveniència, això és depriment i els deixa en evidència.

    Catalunya no es mereix un govern feble i que a sobre t'enredi. El nostre país necessita un govern fort, i totes les expectatives fan pensar que amb els resultats de les eleccions del mes de maig no l'aconseguirem. Les propostes dels diferents partits polítics, les seves relacions personals, i l'empat previst, no gaire diferent de la composició actual, fan témer que no s'aconseguirà aquest govern que necessitem, i ja es parla d'una repetició electoral per a després de l'estiu, sense que això sigui garantia de res.

    La llàstima de tot plegat és que continuem encallats, perdent bous i esquelles, incapaços de sortir d'aquest bucle, més sentimental que efectiu, i que ens deixa a la cua. Necessitem un relleu al capdavant dels partits polítics i més esperit de servei i no tant ego, i encara menys enganys.

Recordant a Maria Àngels Anglada

Avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar Maria Àngels Anglada, i he volgut recordar-la en el meu racó virtual, amb una poesia que esgarrifa, sobretot pensant que en aquests moments altres ciutats del món estan patint el que va succeir a la ciutat de Sarajevo i que l’escriptora i poetessa fa palès amb poques paraules. 

    El genocidi perpetrat a Gaza o els atacs de l'exèrcit rus a terres ucraïneses són dues mostres de l'horror que es viu a moltes parts del planeta. N'hi ha més, però només veiem allò que ens arriba, i només ho lamentem mentre llegim la notícia. Només les persones que ho pateixen directament saben quin és el sofriment d'una guerra on víctimes innocents paguen la barbàrie dels poderosos.

    Maria Àngels Anglada, que estimava la història de les civilitzacions, la seva cultura i tradicions, i que ho il·lustrava amb sàvies paraules, ens avergonyeix en veure que som incapaços de repartir felicitat. Que posem més esforços en la destrucció que no pas en la construcció d'un món on tothom hi tingui cabuda, sigui quina sigui la seva raça, creences, cultura i ideologia. 

    El dia 23 d'abril de 1999 la Maria Àngels ens va deixar, però la seva obra continua viva i present, i és bo recordar-la perquè ens ajudi a canviar aquesta dinàmica superficial, de mediocritat ascendent i oblit generalitzat que cada vegada és més present entre els humans.

SARAJEVO

Fins aquí la mà de Virgili

FRANCESC PARCERISAS

També a mi em guiava la mà de Virgili– 

la pietat la música dels mots.

Vaig visitar amb ell el regne d’ombres 

lleugeres, dels espectres sense llum.

Ara el ferro roent de Sarajevo

m’ha esborrat el rastre de la seva mà.

Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres

d’infants estriats amb claror de sang.

A la rereguarda llunyana, impotent

sé perquè no trobo la mà del poeta,

sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre 

–els ulls escruixits, els llavis ben closos.

MARIA ÀNGELS ANGLADA D'ABADAL

Lectura dels resultats

Tal com passa cada vegada, l'endemà de les eleccions toca fer una valoració dels resultats, i els partits polítics els primers. De cara a fora gairebé sempre són lloances i agraïments, per la capacitat de trobar la part positiva de les coses i amagar la crua realitat, que de ben segur va per dins. Així tenim que les declaracions dels portaveus acostumen a ser d'elogi als resultats, a l'eficàcia de la campanya i la feina feta. He volgut fixar-me en la cita electoral d'ahir diumenge al País Basc, i la valoració que m'imagino que fan per dins i per fora els partits polítics.

    Vox proclamarà que estan molt contents perquè malgrat la pressió que reben i que molts els voldrien fora del Parlament, han aconseguit mantenir-se a dins i poder continuar predicant el seu discurs en contra d'una majoria parlamentària caduca. Per dins haig d'entendre que no els agrada no haver aconseguit millorar els seus resultats, amb la intenció de demostrar que estan a l'alça i que a les properes eleccions, les europees, obtindran els seus fruits.

    Sumar, que aconsegueix entrar, ho vendrà com un gran èxit per les dificultats que han tingut després del seu trencament amb Podemos, que han desaparegut del marc parlamentari basc. Interiorment patiran el desencís de només haver aconseguit un escó dels sis de què disposava Podemos.

    El PP contentíssim perquè jugant fora de casa han augmentat el nombre d'escons. No els haurà agradat que els socialistes hagin augmentat la diferència, ja que volien que paguessin un preu ben alt per tot el que estan pactant a nivell estatal.

    Els socialistes bascos, al meu entendre, estaran satisfets de cara a fora i també interiorment. Després del que va passar a Galícia i els equilibris que Pedro Sánchez ha de fer per mantenir-se al govern, no es podien esperar la crescuda. Com a molt podien aspirar a mantenir-se igual.

    Bildu està eufòric per uns resultats històrics, i això és el que explicaran a tothom. Per dins segur que els hauria agradat avançar el PNB, i això els produeix un cert disgust que intentaran dissimular en tot moment.

    El PNB ha guanyat i això és el que ens fan saber. Una gran alegria que per dins perd pistonada perquè és l'inici d'una davallada. Bildu els fa por, i saben que hauran de treballar molt per evitar que a la propera ocasió perdin el lideratge que sempre han mantingut.

    I a diferència del que acostuma a passar a casa nostra, allà el sondeig a peu d'urna sembla que va funcionar i l'encert gairebé va ser total. A veure si dels resultats d'ahir els catalans n'aprenem alguna cosa!

Les teranyines que els tàvecs nocius trenquen

L’aplicació de Facebook m’ha recordat avui que el dia 21 d'abril de l’any 2013 vaig recollir la següent frase de l’humanista François Rabelais, que el 1540 va escriure: "Les lleis són com les teranyines, ja que les mosquetes i les petites papallones hi queden atrapades però els grans tàvecs nocius les trenquen i travessen". No cal dir que explica molt bé la idea que tinc de la Justícia del nostre país, i que ho repetit moltes vegades, encara que no tan ben expressat com ell.

    La política del nostre país s’ha valgut d’aquesta màxima i per això s’explica que sempre rebin els mateixos i que els poderosos se’n surtin a molt bé de preu. Això passa en sistemes autoritaris i repressius, que probablement ni te n’assabentes, i en sistemes democràtics, que ho veus i no t’ho creus, però passa.

    Al llarg de la història aquesta injustícia s’ha combatut amb tota mena d’eines sense haver aconseguit frenar-la. Avui tinc la impressió que hem abaixat els braços i acceptat una realitat que no ens agrada, però que ens veiem impotents per revertir-la. El món ha creat tot tipus d’institucions per fer-hi front, però el poder dels rics, de la classe dominant, és massa fort com per rebatre-ho i fer asseure els corruptes i opressors, i que el pes de la justícia recaigui sobre ells. És per això que resulta tan injust i burlesc sentir a dir, com era usual en el rei emèrit, que tots som iguals davant la llei. No és cert!

    Com molt bé deia l’humanista referit, les lleis aconsegueixen atrapar els més vulnerables i febles. Aquells que tenen pocs recursos per defensar-se o tergiversar la realitat, però en canvi tenen moltes mancances a l’hora que les compleixin els poderosos. Mentre no siguem capaços de protegir-nos d’aquest fracàs, no tinguem la força de fer valdre la justícia davant de tots, el món no respectarà els drets de la majoria, d’aquells que no compten amb la força d’un poder absolut i injust.

    Ho he dit recentment i no em cansaré de repetir-ho. La democràcia no ens garanteix que els repressors no es facin amb el poder i se’n serveixin per als seus propis interessos. N’hem tingut prou exemples, alguns d’ells són avui una realitat. Contra això només podem fer valdre el nostre dret a expressar-nos lliurement denunciant la injustícia i l’arbitrarietat en l’aplicació de les lleis, amb el risc de ser víctimes dels poderosos de torn.

Culpables

La culpa és molt negra i ningú no la vol. No ens costa gaire culpar els altres, però no passa el mateix a l'hora d'acceptar-la. Algunes vegades no en som conscients, però normalment ho sabem, però intentem dissimular-ho i, sobretot, reconèixer que no hem estat encertats, que hem estat els culpables que allò funcionés malament. I a l'hora de determinar qui n'és el culpable és quan tot trontolla. Semblaria que és la Justícia l'encarregada de descobrir-ho, però tenim tan males experiències i poca confiança, que al final ja no saps qui pot decidir-ho.

    Hi ha molts tipus de culpes i de conseqüències. Cada dia podem trobar motius per fer aquesta anàlisi, però de ben segur que es tractarà de fets insignificants, que no perjudiquen els altres. Potser més a nosaltres mateixos. Hi ha, però, situacions que comporten un greu perjudici per a la societat i segur que hi ha culpables a qui responsabilitzar-ne. I arribat aquí em pregunto: hi ha culpables de les dificultats i pocs avenços de la llengua catalana al nostre país? Els que vàrem viure el franquisme no ens imaginàvem que el català patís un retrocés com el que estem vivint actualment. Tot feia pensar que havíem superat el desert i que plantaríem les arrels per no tornar mai més enrere. Les xifres canten i tots són lamentacions.

    En campanya electoral el català surt sempre i ara hem de sentir a dir, d'aquells que no han fet mai res per defensar-lo, o si més no ja fa molt temps que ho han oblidat, i d'aquells que l'han atacat des del primer dia, perquè aquest era els seu objectiu fundacional, que els governants dels darrers anys són els culpables del retrocés en la parla de la nostra llengua. PSC i Ciutadans, cadascú des del seu posicionament, són protagonistes d'aquest repartiment de culpes. 

    Estic convençut que ens hem adormit en la defensa del català. Ens pensàvem que tot anava sobre rodes i que no calia grans esforços per potenciar-lo. Els nostres governants, a qui vàrem confiar la nostra representació a l'hora de gestionar el país han fallat, però i nosaltres? Hem sabut defensar la nostra llengua en tot moment i circumstàncies? 

    Segur que la política que ha seguit el govern català en matèria lingüística no ha estat l'encertada, i no cal que ara ens facin grans promeses, quan no ho han fet fins ara. Tampoc podem acceptar el joc polític, només pensant en recaptar vots, d'aquella oposició que no ha ajudat en res, o fins i tot ha contribuït a menystenir el respecte al català. Però nosaltres hi tenim una gran responsabilitat i no podem delegar-ho tot als polítics. Al nostre entorn, familiar, professional, lúdic i de tot tipus, hem de protegir la nostra llengua, i la millor manera és parlant-la i exigint que se'ns permeti fer-ne ús a tots els àmbits del nostre país.

És prou garantia la democràcia?

Es va fer famosa la frase en què es definia la democràcia com el sistema polític menys dolent. No em feu dir qui la va dir, però en tot cas tots l'hem sentit expressar en un moment o altre. Els habitants dels règims autoritaris, com va ser el nostre durant els anys del franquisme, somien en un sistema democràtic que respecti els seus drets i els faci lliures. Que puguin expressar la seva opinió sense el perill de ser empresonats, torturats o fins i tot condemnats a morir. 

    Assolir la democràcia és una fita en un món divers i amb moltes pressions i interessos per part dels de sempre. L'exercici de la democràcia esdevé un fre a situacions perverses i totalment injustes, però no és una garantia total ni definitiva.

    Tenim prou mostres que ens fan veure que viure en un sistema democràtic no et garanteix el cent per cent que els teus drets es respectin, que la justícia operi correctament, que tots siguem iguals davant d'ella, independentment de les creences religioses, opinions, raça, recursos econòmics, sexe i cultura. Hi ha una sèrie de disfuncions que no s'han acabat de resoldre i que provoquen aquests desajustos que et fan perdre la fe en el sistema democràtic. Disfuncions que perduren en el temps i que no s'acaben de resoldre. Sempre hi ha algú al darrere que té més poder i molt interès perquè no sigui tot tan transparent ni just.

    Com que no em puc allargar en aquest espai diari d'opinió, deixeu-me que us comenti dos exemples de funcionament d'institucions democràtiques que considero errònies i que, d'alguna manera, vulneren l'esperit democràtic de la seva constitució i vigència.

    Per una banda no veig bé que tots els acords de la Unió Europea s'hagin d'aprovar per unanimitat. La prova és que en més d'una ocasió es deixen d'aprovar acords gairebé unànims, només perquè hi ha un estat que ho veta. Normalment per interès propi i no pas en defensa de l'interès general.

    El segon exemple el trobem a les Nacions Unides. El dret de veto d'alguns dels seus estats membres, només d'alguns, pot impedir acords de suport majoritari, simplement perquè a un d'aquests estats no l'interessa. No cal ni que ho justifiqui. N'hi ha prou en votar-hi en contra. El darrer exemple el tenim en la votació del Consell de Seguretat de l'ONU, sobre la incorporació de Palestina com a membre de ple dret. Tot i que hi havia suficients estats que hi votaven a favor, el vot en contra dels EUA no ho ha fet possible. Aquesta pràctica democràtica és, al meu entendre, una perversió del veritable sentit de la democràcia. Tenim molt a aprendre i a millorar.

Exili i llibertat d’expressió

La decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l’ús del mot exili referit al president Puigdemont i altres persones en situació semblant és una demostració més de la malaltia que pateix la democràcia al nostre país. Una mostra clara que la democràcia no està consolidada i de l’arbitrarietat de les institucions del món judicial i la seva deriva autoritària i repressiva.

    Davant de decisions con aquesta no ens queda cap més remei que proclamar amb la veu ben alta quina és la realitat que pateixen persones com el president Puigdemont, encara que hi estiguem lluny políticament. La llibertat d’expressar una situació política com l’exili no pot ser prohibida en un estat democràtic sa. Paral·lelament s’ha de dir que els partits polítics que denuncien i propicien aquestes prohibicions cauen en el mateix sac dels malalts de la democràcia i no es mereixen ocupar llocs de representació política a les nostres institucions.

    Les reaccions d’alguns partits polítics en campanya electoral haurien de fer-nos veure de quin mal pateixen i con podrien arribar a prostituir la nostra democràcia si sortissin escollits amb prou força com per condicionar el nostre futur. Salvant les distàncies, tenim exemples prou clars com Argentina, que cada dia apareixen, als diaris, notícies alarmants per als seus habitants. Un país que tot fa pensar que va sortir del foc per caure a les brases.

    Pensant en el nostre país, espero i desitjo que com a mínim aquells partits polítics que podem deixar arraconats, desapareguin definitivament de les nostres institucions i restin en l’oblit per a la nostra salut democràtica. Ja tenim prou feina amb aguantar el Poder Judicial i les Juntes electorals, que no em podem prescindir ni podem o trobem la manera de canviar, i que van més enllà del seu paper d'impartir justícia o regular els processos electorals.

Transparència i participació

Avui els diaris parlaven del tercer fracàs del govern municipal de Barcelona que ha vist com els grups municipals de l'oposició l'impedien tirar endavant la tramitació del Pla d'Actuació Municipal (PAM) per aquests anys de mandat socialista a la capital catalana. Primer varen ser les ordenances fiscals, després el pressupost municipal i ara el PAM.

    Governar amb minoria té aquestes dificultats. Cal negociar molt bé les coses i esperar que l'oposició no hi posi traves. Disposar de majoria absoluta, com és el cas del govern municipal de la nostra vila, té garantit que s'aprova tot el que es presenta al Ple, sense necessitat de dialogar ni pactar res, o fins i tot deixant de presentar propostes, com és el PAM, que no és d'obligat compliment, però que com a mínim és una demostració de transparència, ara que se'n parla tant.

    El nostre govern municipal ja va deixar clar que no tenia cap intenció d'elaborar el PAM, i que tot el que faria estava recollit en el seu programa electoral. Si bé és cert que els partits polítics en campanya electoral manifesten tot allò que volen fer, si aconsegueixen la majoria necessària, la confecció del PAM facilita la temporalització dels projectes i poder fer-ne el seguiment. A Arenys de Mar, doncs, aquesta transparència i fiscalització ciutadana, que donaria valor a la qualitat democràtica del govern local, no hi serà, i haurem d'anar mirant què es fa i es deixa de fer, sense les facilitats que serien desitjables.

    Tot i que el nostre model sigui de democràcia representativa i no participativa, sí que s'ha aconseguit sensibilitzar els polítics a obrir més les portes i, per llei, donar plena informació de tots els tràmits municipals en pro d'una transparència que no sempre és prou evident. Mecanismes com el PAM, l'Audiència Pública, els Consells sectorials i la participació dels ciutadans al Ple municipal apropen la ciutadania a la gestió pública, perquè se la puguin fer més seva.

    Cal, doncs, que els nostres governants es prenguin seriosament la participació ciutadana i la facilitin, amb tots els mecanismes que tinguin a l'abast. S'ha d'escoltar a la gent, les seves opinions, suggeriments i crítiques i formalitzar els espais de trobada per recollir-ho, discutir-ho i posar-ho en pràctica. S'ha de fer, no pas per una simple formalitat, sinó amb ple convenciment de la seva importància i necessitat. La riquesa d'una societat es troba en el diàleg, la participació i col·laboració de quantes més persones millor, i per això, en política, sense contradir el model de representativitat, afavorir la participació és la millor manera d'apropar-te a la gent i ser més útil. En definitiva, els polítics estan al servei de la ciutadania, oi?