Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

La gent gran té pressa

A l'Administració pública tot va massa lent. Avui, per exemple, llegia la notícia de l'ARA on s'informa que la conselleria de Drets Socials donarà un any més de pròrroga perquè les residències de gent gran s'adaptin a la normativa que data del 2015. Estem parlant d'ara fa deu anys i tens la sensació que amb bona voluntat hi ha hagut prou temps per adaptar-s'hi. Aquesta lentitud desanima els administrats, i sobretot les persones més vulnerables, que ja tenen una edat i que els dies compten. 

Fa uns dies parlava de les residències i de la necessitat de fer-ne un seguiment i control del seu funcionament. Avui es fa palès que l'administració és massa flexible en detriment del benestar dels usuaris de les residències, persones dependents que no poden ser ateses pels seus familiars, a casa, i són allotjats en unes condicions, no sempre òptimes, com es pot desprendre de la informació.

Voldria pensar que la decisió del govern català és prou meditada i no es tracta simplement d'anar donant llargues en detriment de les persones, beneficiant només els interessos de les empreses concessionàries, que potser han vetllat més pel rendiment del negoci que no pas pel benestar dels seus usuaris.

Llegia, fa pocs dies, que des del govern municipal s'ha fet la petició a la Generalitat per poder disposar de places sociosanitàries a la nostra vila. Una petició que vaig suggerir fa temps i que va semblar que demanava peres a l'om. Arenys compta amb un nombre important de places de residència geriàtrica, però qui necessita un tractament sociosanitari s'ha de desplaçar a fora, amb l'agreujant que la residència de referència ha tingut més d'una denúncia per les condicions i tracte rebuts pels seus usuaris.

És per això la mateixa insistència a fer un seguiment acurat del funcionament de les residències, amb usuaris que sovint són incapaços de valorar el tracte rebut, per les seves limitacions de salut i coneixement. La nostra societat ha de vetllar pel tracte a les persones grans i hem de fer els possibles perquè l'administració sigui responsable de tot el que passa portes endins. I tot això no pot eternitzar-se. Les persones grans no els queda molt temps i les solucions han d'arribar de pressa per no fer tard.

Encara, els peatges

L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 

Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.

Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 

La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.

Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.

A vegades, calen condemnes severes

Conduir ebri amb un cotxe sense assegurança i no havent passat la revisió de la ITV des de fa tres anys no és fet puntual, sinó que forma part de la manera de ser i obrar d'una persona i, per tant, davant del risc d'haver pogut provocar una desgràcia, la condemna ha de ser severa, si no volem que ara tothom faci el que li roti posant en perill la vida dels altres.

Desconec els càrrecs que se l'imputaran a aquest jove de vint-i-dos anys, que conduïa pels voltants d'Alcarràs, però m'agradaria pensar que la pena serà prou severa per fer-lo reflexionar. Estic convençut que no és la primera vegada que actua d'una manera incorrecta. Potser de no tanta evidència com ara, en conduir contra direcció i alarmant els cotxes que ho feien correctament.

Considero que hem perdut l'autoritat i tothom es veu en cor de prendre'ns el pèl. Una cosa és actuar al teu aire incomplint les normes que ens hem fixat per a una bona convivència, però l'altra és posar en risc els altres. Esdevenir un perill per a la salut i la vida de tots els altres. Si això no és motiu per una condemna exemplar, ja em direu què cal fer perquè tot el pes de la justícia caigui sobre un incívic i delinqüent?

Deu ser la meva manera de pensar i estar educat que quan llegeixo notícies com aquesta em desespero. No puc entendre que hi hagi persones tan salvatges, si em permeteu l'expressió. Un mal dia el pot tenir tothom, i sempre hem d'acceptar la nostra responsabilitat i acatar-ne les conseqüències, però com deia al començament, aquest jove no estava fent un acte aïllat. No disposar d'assegurança o no haver fet la revisió del vehicle més de tres anys enrere, no són actes d'un dia, sinó que s'allarguen en el temps. En algun moment tenen la ment clara i són conscients que no es comporten com caldria. És per això que la pena ha de ser més severa.

I amb vint-i-dos anys no estem parlant d'un adolescent. Ja ha tingut prou temps per adonar-se de què és la vida i de quines són les seves obligacions com a ciutadà. Si no ho ha après, caldrà fer-li aprendre d'alguna manera, encara que sigui a la força. Hi ha perdó possible, però després del penediment i la reparació dels mals. Estem massa acostumats a la reparació dels danys i poc a preveure'ls.

Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

Atenció amb les ordenances

El desconeixement d'una ordenança no ens eximeix de respectar-la i ens exposem a ser sancionats. No valdrà dir que no ho sabíem. D'aquí la importància de conèixer com es regula la convivència al nostre lloc de residència per evitar malentesos. I també és bo que les ordenances que s'aproven tinguin sentit, siguin lògiques i no estranyin a ningú. Si ens basem en el sentit comú potser no es caldrà conèixer la lletra petita de les ordenances, perquè les seguirem fil per randa.

Quan s'aprova una ordenança no només hi ha l'obligació de respectar-la, sinó que també cal fer-la respectar. Sovint ens adonem que una vegada aprovada l'ordenança el govern de torn no en fa el seguiment i esdevé paper mullat. Sempre he dit que si no som capaços de fer-la complir és millor no aprovar-la.

Avui llegia que durant aquest hivern el nostre govern municipal redactarà una ordenança on es prohibeixi fumar a les platges. Com a no fumador i que em molesta trobar-me en un lloc on es fumi, ho trobo bé, però també m'imagino el cas que se'n farà si no es decideix fer un control exhaustiu i sancionar qui ho incompleixi.

Tenim exemples recents de noves ordenances o modificacions d'aquestes que se'm fa difícil creure que s'hi estigui a sobre. L'ús dels patinets elèctrics va experimentar un augment d'usuaris prou important per a posar-hi ordre. La majoria dels municipis ho han incorporat a les seves ordenances, però la feina posterior és controlar que es compleixi el que està escrit. No es pot circular per les voreres, ni anar contra direcció, ni pujar més d'una persona en un mateix patinet, o no portar casc. Aquestes són algunes de les obligacions que s'han de complir i que comporten sanció si no es respecten. Doneu una ullada als nostres carrers i digueu-me què en penseu.

Tinc molt clar que el civisme és la clau de l'èxit d'una societat. Si tothom pensa en els altres per evitar molestar-los, i procura seguir les normes per estalviar-se maldecaps, la cosa rutlla. Però no acostuma a passar. Hi ha massa gent que si no perilla la sanció econòmica, fa cas omís de les ordenances. Si no es controla el seguiment correcte d'aquestes, el més fàcil és que tothom les menystingui. O ens posem seriosos, o deixem que sigui xauxa i no ens imposem més obligacions. 

Darrera setmana d'agost

A les acaballes del mes d'agost es comencen a veure els preparatius per a l'inici del nou curs. És cert que no tothom s'ho planteja de la mateixa manera. Els escolars són els que amb més raó tenen el mes de setembre com a referent de l'inici d'una situació nova. Tot, o pràcticament tot, és nou i des del primer dia es va teixint el que culminarà a finals de juny.

La majoria d'empreses també comencen el mes de setembre després del parèntesi de les vacances estiuenques. Algunes han tancat, d'altres han tingut l'alternança de treballadors gaudint del repòs de l'estiu i el ritme no ha estat el mateix. La interrelació entre les empreses és un reflex clar que els mesos de juliol i agost l'activitat no segueix el mateix ritme.

Hi ha negocis propis de l'estiu que, en canvi, veuen el final de mes com la cloenda de la seva activitat. La seva activitat principal o fins i tot la seva única activitat temporal. Tanquen la paradeta fins a la temporada vinent. 

Hi ha, però, excepcions. Cada vegada s'allarga l'esperança de vida i hi ha més persones jubilades amb mobilitat i ganes de continuar la gresca. Per aquestes persones el canvi no és tan sobtat, o si més no ens el mirem més d'esquitllada. És cert que no és el mateix estar envoltat d'estiuejants i gent de vacances, però el calendari no és el principal desencadenant de l'activitat. Això no impedeix que si vius una mica al ritme de la societat que t'envolta, et sentis condicionat i, d'alguna manera, també experimentis un canvi en el teu comportament.

Les picabaralles polítiques al nostre país no han descansat aquest estiu i han mantingut una activitat frenètica, sobretot al voltant dels maleïts incendis. La pressió del PP per aconseguir que el president del govern espanyol tiri la tovallola s'ha mantingut i cal preveure que anirà en augment a l'inici del nou curs. Quant a casa nostra, tot fa pensar que estem igual que abans de l'estiu. Les promeses de millor finançament, el reconeixement del català a les institucions europees o el traspàs de Rodalies estan allà on eren i no hi ha previsió que s'acceleri més del compte. Una vegada més els partits independentistes s'han deixat prendre el pèl. Cosa que era de suposar.

Innocent!

Aquesta tarda he mirat una pel·lícula després de molt de temps. No és el meu costum i d'alguna manera se'm fa estrany. "Execució imminent". L'he seguit en anglès, amb subtítols també en anglès, per allò de practicar l'idioma que tinc tan rovellat. I m'ha passat allò que em passava quan alguna vegada havia entrat en un cinema en horari de tarda, que en sortir de clar tenia la sensació d'haver perdut el dia, com si les pel·lícules s'haguessin de mirar de nit.

Per qui no l'hagi vist, es tracta dels prolegòmens de l'execució d'una persona innocent. Un fet que ha succeït més d'una vegada i realment és esgarrifós. I això fa pensar. Donar per fet una cosa sense tenir suficients proves és molt perillós. Ens passa sovint, sense arribar a l'extrem de jugar-s'hi la vida. 

Estem tips de veure casos de gent acusada de delictes que no ha comès. Quan es resol favorablement, la premsa, que prèviament ha omplert pàgines senceres amb la informació, no en diu gairebé res. Per sempre, en la memòria col·lectiva, aquella persona ha estat culpable. La calúmnia o acusació no s'esborra, i ara, per Internet, la veuràs sempre més.

I et fa pensar que a l'hora d'acusar a algú cal ser molt curós. Millor dit! No hem de fer acusacions si no estem segurs d'allò que diem i no ens deixem portar per les aparences. No faré espòiler de la pel·lícula, sinó simplement dir que al transcurs de la mateixa vas veient el sofriment de les persones implicades. Ha de ser molt dur!

Avui, que ho tenim tan fàcil d'escriure a Internet i que tot allò que diem s'escampi més enllà d'on ens podem imaginar, cal ser molt prudents. Hem d'opinar i no sentenciar, i esperar que algú ho corrobori o ens faci veure el nostre error. Res és blanc o negre i els matisos sempre són importants, però a l'hora de condemnar una persona o una família cal tenir molt presents les conseqüències dels nostres actes. Una bona manera és intentar ser positius i si no és possible, potser a vegades és millor callar i no dir res.