Sense pressupost

Hem llegit que, si no hi ha cap canvi de darrera hora, ni Ripoll, ni Barcelona, ni la Generalitat podran aprovar el pressupost per aquest 2025 i hauran de prorrogar l'anterior. Sabem que bona part de l'èxit d'un govern és l'execució del pressupost anual, i el primer que ha d'aconseguir és que el ple l'aprovi. Disposar de majoria absoluta, com és el cas de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, és bàsic per no haver de patir. Quan el partit en el govern no disposa d'aquesta majoria i es veu obligat a negociar-ho, no sempre ho aconsegueix. Sovint són més aviat motivacions partidistes i de força, les que ho impedeixen.

En el cas de Ripoll, des que va aconseguir el govern el partit d'extrema dreta, liderat per la Sílvia Orriols, la seva presència als mitjans de comunicació ha estat constant. El famós cordó sanitari, que ja he comentat més d'una vegada que no és una bona pràctica, no s'ha pogut implantar, perquè els grups de l'oposició no s'han posat d'acord en donar l'alcaldia a algú altre. Ara, amb la qüestió de confiança que es planteja com a eina per aprovar el pressupost, es veurà si han madurat, o bé l'extrema dreta continua a l'alcaldia de la població.

A Barcelona no hi ha hagut entesa entre el PSC i els seus aliats ERC i Comuns, com si ja estiguessin preparant l'estratègia per a les eleccions de 2027. Falten dos anys, però els partits polítics acostumen a treballar molt anticipadament. Alguns, fins i tot, ja s'hi posen l'endemà de les eleccions, a quatre anys vista.

I a la Generalitat, ERC, amb el nou president, ha dit que no vol fer-li faci la vida a Salvador Illa, encara que s'avingui a posar en marxa totes aquelles actuacions que entraven dins d'un possible pacte. Potser també ja estan escalfant motors per a quan toqui.

L'estratègia dels partits polítics a l'hora de negociar i aprovar els pressupostos no s'entén des de la ciutadania i és, al meu entendre, un motiu més de la desafecció i la desconfiança creixent vers els polítics de torn. Seria bo que els polítics prioritzessin l'anar bé de la majoria i deixar una mica de banda les seves dèries. Entenc que la ideologia té un pes, però a vegades, si rasques un mica, t'adones que hi ha més motius partidistes que no pas ideològics. És una assignatura pendent que caldria aconseguir un assoliment satisfactori.

Algú m'ho pot explicar?

He seguit molt d'esquitllada les informacions que arriben de la presa de possessió del nou president dels EUA, Donald Trump, en part perquè em fa molta mandra haver d'escoltar o llegir segons què, però en bona part perquè m'espanta el nivell d'aquest senyor i el mal que pot arribar a fer al món sencer. Crec fermament que hi ha personatges que justificarien pensar que no tothom té dret a ocupar un càrrec d'alta responsabilitat, encara que les urnes l'hagin pogut declarar guanyador.

M'ha cridat l'atenció una de les darreres actuacions del president sortint, Joe Biden, indultant la seva família. Ho dic perquè ens queixem molt dels reis, que són inviolables, que poden ser uns corruptes, però les lleis els protegeixen. Ara veiem, però, que els presidents dels EUA no es queden pas per poc. Indulten els parents, pel que pugui ser, o són declarats culpables, sense condemna a complir. Algú m'ho pot explicar?

No és estrany que cada vegada hi hagi més gent que es manifesti desconfiada amb la classe política. Aquest desengany o desafecció s'acompanya amb hooligans que s'abonen a les idees més estrambòtiques i perilloses, com poden ser les de Trump i el seu entorn.

Definitivament, vivim uns moments desconcertants i que poden provocar grans mals. Les coses no són tan simples com les diu el nou president nord-americà, i ell ho sap, però ho amaga. Fa un segle el món occidental va viure unes grans guerres i crèiem que havíem après la lliçó. Ara ens adonem que no hem après res, i que som capaços de repetir la història.

Hem perdut el temps miserablement i hem aconseguit que tot allò que ens imaginàvem que havia desaparegut per sempre, torni a aflorar, potser amb més força encara. Ells potser sí que repassaran la història per no equivocar-se novament i sotmetre el món a la seva voluntat. Avui no és un bon dia per a la humanitat. Per a les persones de bona voluntat. Per a les persones més vulnerables i amb menys recursos, algunes de les quals, inconscientment han donat el seu vot a qui els pot fer la vida encara més difícil.

Fer-se gran

La nostra societat està preparada per afrontar l'augment de l'esperança de vida? Ens ho hem preguntat alguna vegada? S'ho han preguntat els nostres dirigents, que en definitiva són els que han de treballar per fer-hi front?

Si us hi fixeu, de manera més freqüent es parla dels infants, de la millora de les escoles bressol, la seva gratuïtat, dels serveis que ofereixen a les famílies, de les subvencions escolars, de la mateixa sanitat infantil, i no hi ha dubte que si analitzem històricament com ha evolucionat tot plegat ens adonem de les millores obtingudes, i això és bo. Els infants, després adolescents, són el futur del nostre país i del món global i cal treballar per facilitar-los el camí. Malgrat això, no tot són flors i violes i segur que hem detectat molts problemes perquè el seu creixement sigui senzill i adequat, però podem dir el mateix quan parlem de la gent gran?

Que augmenti l'esperança de vida és un fet positiu i ens en sentim orgullosos. La millora de l'alimentació, la qualitat de vida, els avanços mèdics, són alguns dels factors que han aconseguit que cada vegada visquem més anys. El desgast físic i mental de les persones, però, no perdona i la resposta davant de malalties o dificultats de tota mena, no sempre és l'adequada. Cal mentalització, però també recursos i adaptació a la nova realitat. Els serveis geriàtrics són cada vegada més necessaris, i no estic segur que puguem sentir-nos gaire orgullosos del seu funcionament. 

Si quan ens referim als infants tenim la sensació d'estar parlant de serveis, quan ens referim a la gent gran tens la impressió que l'element que destaca és el negoci. Ens trobem amb una xarxa de residències privades, on moltes famílies no poden accedir, econòmicament, i unes condicions laborals molt precàries per a una feina que requereix esforç físic, però també psicològic.

Pretendre tractar el tema de la vellesa en un post seria un disbarat, però hauria de servir per reflexionar-hi i provocar la necessitat d'analitzar a fons la realitat actual, per poder aconseguir una resposta a les necessitades actuals, que serveixi per a tothom, per a totes les butxaques i situacions familiars. 

L'encert de tancar la televisió

Ja fa una bona colla de mesos que la televisió ocupa ben poc espai a la meva vida. No puc dir que la tingui tancada, perquè en algun moment del dia es connecta, però es tracta de breus minuts, mig d'esquitllada. No m'interessa. 

Sempre m'havia estranyat aquelles famílies que no tenien televisió a casa seva. Em semblava impensable, potser més abans que no hi havia Internet i, per tant, era pràcticament l'única manera que tenies d'assabentar-te de què passava pel món, a part dels diaris. Creia que hi havia programes interessants que valia la pena veure. Ara segurament també n'hi ha, però me n'he cansat.

L'altre dia, de visita, vaig poder veure uns moments d'un programa de tarda de la televisió catalana. Es tractava d'una taula amb quatre o cinc persones parlant de coses sense cap mica d'importància ni interès. Em va semblar fins i tot estúpid i que només es tractava d'anar omplint la tarda, encara que fos dient beneiteries.

Segur que no tot és així, i de tant en tant llegeixo que s'emeten documentals prou interessants, sobre temes que ens afecten, però fa tanta mandra obrir la televisió! I em sap greu que es desaprofiti una bona eina que podria servir per formar, entretenir de manera intel·ligent i no barroera, per aprendre, per estar informat, per gaudir del temps lliure, però... Què millor que un bon llibre, que tu esculls, i una bona peça musical, que t'emociona! 

Llegia avui l'entrevista de l'Albert Om a l'Antoni Puigverd i m'ha fet gràcia quan deia que es penedia d'haver anat a les tertúlies, perquè encara que no es vulgui formes part de l'espectacle. I crec que té molta raó. No he seguit mai cap tertúlia de canals espanyols de televisió, amb unes cadenes privades que fan vergonya. No soc masoquista. La tertúlia surt molt bé de preu, però per aconseguir què? Sé que no es pot generalitzar i que hi ha excepcions que no es poden posar en el mateix sac, però se n'ha fet tant d'abús, sobretot aquelles tertúlies que només serveixen per ocupar hores d'emissió, que no es poden aguantar. Per tot això crec que vaig estar encertat quan vaig dir: fins aquí. Només quan sigui estrictament necessari.

El dret a fer-se ric

Com més hi penso més m'adono que tot allò que a la meva joventut considerava com els grans ideals a assolir, uns objectius plens d'obstacles atès el sistema política dominant al nostre país, avui han passat de moda. La societat no pensa el mateix ni prioritza els mateixos anhels, i això t'ajuda a acceptar que la vida en aquest món no sigui eterna. No ho podríem assimilar, ens feriríem.

Nosaltres crèiem que els diners no feia la felicitat, defensàvem el lema fes l'amor i no la guerra. M'ho ha recordat l'article d'Ignasi Aragay, avui al diari ARA. Un article que us aconsello llegir. I, com molt bé diu l'articulista, el nou paradigma és el dret a fer-se ric, i a exercir, sense escrúpols, el poder que això atorga. I ho podem veure no només en els exemples que esmenta, sinó també en casos més propers a nosaltres.

Jo també penso que en bona part en té la culpa l'esquerra moralista que no ha estat a l'altura i s'ha quedat en les paraules, sense anar a fons a transformar la societat, i ha permès que el pensament de l'extrema dreta, que predica una falsa llibertat, perquè només pensa en uns pocs, prengui les regnes del poder als diferents estats del món.

Aquest dilluns hi haurà el canvi de la presidència dels EUA, amb el retorn del senyor Trump, a qui agrada espantar la gent. Veurem si totes les amenaces es van complint. Tampoc és que la presidència de Biden hagi estat exemplar ni modèlica. Que ningú ho simplifiqui en una comparativa de bons i dolents. Quan l'extrema dreta es fa el poder no té tota la culpa. Si els actuals governs no són capaços de generar confiança ni resoldre els principals problemes de les persones, no poden aspirar a perpetuar-s'hi, i és fàcil que el discurs populista i enganyós, els substitueixi.

Reiteradament, en els meus escrits, he manifestat el meu convenciment de la necessitat de comptar amb governs forts, que puguin incidir en la societat per tal de regular allò que la lliure inèrcia no aconsegueix. Se n'ha de fer un bon ús, però, i sobretot no ens podem quedar en el discurs dialèctic. Calen obres i decisions al respecte. I aquí rau bona part de l'explicació de la transformació del món actual i el canvi de principis. 

Ser curosos amb la despesa

Optimitzar recursos i ser curosos amb les despeses haurien de ser dos objectius de l'administració pública, i més si tenim en compte que administren els nostres diners. Deixem de banda, doncs, els casos de corrupció i centrem-nos només en la despesa ordinària o la d'inversió, la compra d'equipaments o la seva rehabilitació. No es pot llençar la casa per la finestra, ni tampoc malbaratar els recursos públics, sense prioritzar les necessitats de la majoria. No es tracta d'estalviar diners i acumular romanents, però sí d'utilitzar els recursos econòmics buscant la màxima rendibilitat i interès general.

I la millor manera de fer un bon ús dels recursos públics és planificar la seva despesa. Tenir clar quins són els objectius, quines són les necessitats que es volen satisfer i que estan pendents de realitzar, i procurar treure'n el màxim profit, sense oblidar que cal analitzar bé els pressupostos, perquè s'ajustin al preu correcte, i que no hi hagi abús per part de les empreses subministradores de serveis i béns.

A la nostra vila s'acumulen els projectes que requereixen una forta inversió, vingui de l'administració local o d'una supramunicipal. Tenim a mig fer la construcció de la nova biblioteca, la canalització de la Riera, l'adequació de la xarxa de clavegueram, la remodelació del mercat municipal, i a tot això hi afegim la compra de solars i equipaments sense tenir clar què s'hi vol ubicar, ni haver estudiat la millor manera de fer-ho.

No podem lligar gossos amb llonganisses quan hi ha un alt nivell de pobresa al nostre país. Tenim moltes famílies que viuen amb l'esperança de comptar amb una subvenció per poder-se alimentar i aixoplugar. Hi ha, per tant, la necessitat de realitzar una gran despesa en temes socials i aquests diners també surten de la butxaca dels contribuents. I és una sort que l'administració pública sigui forta per complir una de les seves obligacions més evidents, com és la redistribució de la riquesa. 

No s'ha de deixar de banda projectes culturals, socials o econòmics de gran abast, però s'ha de ser molt curós a l'hora de comprometre els recursos econòmics. Qui ordena la despesa té una gran responsabilitat davant de qui contribueix a engreixar la caixa, i li ha donat la confiança perquè l'administri.

Donants d'òrgans vitals

Cada vegada estic més convençut de la importància de la salut a la nostra vida. Tot i que sovint ho deixem en segon terme, quan tenim problemes de salut, nosaltres o persones del nostre entorn, t'adones que ni diners, ni amors ni res d'allò que puguis somiar són tan valuosos com tenir salut.

Llegia avui les dificultats d'aconseguir donants de ronyó, que és un dels òrgans més trasplantats al nostre país. Ens diuen que som dels llocs amb un percentatge més alt de donants i trasplantaments, però sembla que hem frenat el ritme. I ho llegia avui, precisament, quan m'he assabentat que un veí de casa està a la llista d'espera per aconseguir un nou ronyó. No és la primera vegada que s'hi troba, després d'anys de diàlisi i d'un trasplantament fallit. 

Vivim força adelerats i probablement poc atents a què passa al nostre entorn. Coneixem els fets quan els vivim de prop, però ens passen de llarg moltes circumstàncies que afecta persones que no tenim tan lluny, però que formen part dels saludats, aquells que no en coneixem gairebé res de la seva vida. Individualistes? Insolidaris?, potser distrets, sense mala intenció. Tampoc es tracta de flagel·lar-nos, però sí que fora bo estar una mica més pendents dels altres, per si necessiten res de nosaltres.

Entenc que ser donant en vida d'un òrgan com pot ser el ronyó, no és senzill, i que ens pugui fer por. És per això que cal aplaudir aquelles persones que es presten al trasplantament i continuar vivint amb un sol ronyó, sobretot si no hi ha un vincle directe, sigui familiar o d'amistat, amb el receptor. Seria bo que es fessin més campanyes de donants després de la mort, quan ja no et calen i pots fer feliç una altra persona, que la seva vida pot dependre de la teva decisió.

Ara, doncs, que tots diem que cadascú va a la seva, potser seria el millor moment per donar a conèixer aquesta possibilitat, escampar-la entre els més joves, i animar-los a ser donants, després de la vida, per compensar l'allargament de la vida, amb el consegüent deteriorament dels nostres òrgans. 

Desitjo que el meu veí aconsegueixi aviat el ronyó que l'ha de permetre continuar vivint a prop nostre.

Formació permanent

Un dels temes que surt a les converses quan es parla de professionals, empreses, administració pública o funcionaris és la necessitat que els nostres professionals estiguin al dia i no es valguin només dels coneixements obtinguts durant l'època dels estudis. És cert que hi ha professions que encara que no vulguis estàs obligat a reciclar-te contínuament. També hi ha persones que, pel seu tarannà, tenen molt clar que els cal posar-se al dia i no viure del passat. Però no sempre és així.

Hem parlat de baixa productivitat, però sovint oblidem de la manca de formació permanent de molts professionals que, una vegada assolit un lloc de treball, s'estanquen i no evolucionen més. La ciència proporciona nous coneixements i nous mètodes d'aplicar-los al dia a dia, i es fa necessari que els professionals se n'assabentin i els puguin adaptar. 

Hi ha una feina per part de l'empresa, sigui pública o privada, però també hi ha la voluntat dels treballadors per saber més de la seva feina o d'altres. L'aprenentatge no té fi. Durant tota la vida has d'estar obert a aprendre, sigui en temes professionals, o també relacionals i de convivència. El món ha canviat i no és el mateix ara que fa seixanta anys. Si no n'ets conscient, et pots quedar aturat en un punt i ser incapaç d'entendre què està passant al teu voltant. En el món laboral pots provocar que la teva empresa, siguis autònom o assalariat, es vegi perjudicada.

En el món de la salut, ara que he passat per una experiència propera i delicada, és important adquirir l'hàbit de voler aprendre més i més, i no oblidar un tema important que ha de ser present arreu on s'interactuï amb les persones, però en el cas de la salut, encara més, i és assolir un grau d'empatia que ajudi la persona atesa a sentir-se millor, no només de salut, sinó també de tracte, confiança i seguretat.

Avui llegia que falten 20.000 infermers i infermeres, i que una bona part d'elles pateixen malestar emocional. Si les professionals no treballen en condicions laborals adequades és molt difícil que puguin transmetre bones vibracions als seus pacients, oferint una bona atenció, com es mereixen.

Trobar el moment i la manera idònia

L'altre dia llegia a VilaWeb que el dia 1 de gener de 2026 serà obligatori, a l'estat espanyol, substituir els triangles d'emergències que portem al cotxe per si ens hem de parar al mig de la carretera, per un dispositiu lumínic (V-16) que caldrà col·locar a sobre del cotxe. La mesura pretén evitar que el conductor o acompanyant hagi de sortir de cotxe i caminar per la carretera per col·locar els triangles per evitar una col·lisió, amb el perill de ser atropellat. La intenció és bona, però seria interessant analitzar a fons i assegurar-nos que és una bona solució, sobretot si ens hi obliguen.

Aquest dispositiu disposarà d'un geolocalitzador perquè la Direcció General de Trànsit espanyola el detecti i pugui advertir als altres conductors de la presència del vehicle avariat. Segons deia el diari, moltes de les persones que varen córrer a comprar el dispositiu, ara n'hauran de comprar un altre perquè inicialment no incorporava aquest geolocalitzador. Primer error.

El dispositiu va amb piles, per la qual cosa haurem d'estar pendents que aquestes no estiguin esgotades, quan avui hi ha sistemes molt millors per funcionar. Segon error.

La notícia comentava també que, malgrat que la llum pugui ser vista de molt més lluny que no pas els triangles actuals, si el cotxe s'atura després d'un revolt els cotxes que s'hi acostaran no el veuran fins que s'hi trobaran a sobre. Tercer error.

També es deia que Espanya serà el primer pis europeu en obligar l'ús d'aquest dispositiu, tant per als cotxes nacionals com per aquells que venen de l'estranger. Això fa que, sense estar-ne obligats pel seu país, quan entrin al nostre país hauran de proveir-se de l'aparell. Quart error.

Com que als altres països europeus no serà obligatori ni regulat l'ús d'aquest dispositiu, si ens desplacem a fora del país, haurem de continuar utilitzant els triangles, perquè tampoc ens funcionaria el geolocalitzador. Cinquè error.

No sé si hi ha més inconvenients, però en tot cas, amb aquests que he enumerat, n'hi ha prou per pensar que no és una bona idea posar en marxa un mecanisme que no té totes les garanties de funcionar correctament, i més que ajudar-nos ens pot encara comportar més problemes. Aquest és un exemple més d'aquells que a vegades comento que s'ha de legislar bé, i que els nostres dirigents han de ser molt curosos amb tot el que dictaminen.

Orgullosos dels èxits de la Marta

No tinc el goig de conèixer personalment la Marta Mitjans, atleta arenyenca que no para d'aconseguir medalles, reconeixements i títols, el darrer és el rècord d'Espanya dels 800 metres, categoria sub-20, però m'apunto al grup de vilatans que ens sentim orgullosos que una arenyenca assoleixi tants d'èxits. El sentiment de pertinença de grup és bo, i per això hauríem de cuidar-ho una mica i entre tots aconseguir que el nostre treball individual, però també el col·lectiu, obtingui bons resultats.

La Marta, però, no obté l'èxit per casualitat. No li ve regalat, sinó que requereix el treball constant, diari, per anar guanyant terreny i superant-se. L'esforç del dia a dia, en silenci, sense que ningú se n'assabenti. Després podem llegir les notícies que ens parlen dels seus triomfs, però abans hi ha la feina metòdica, rigorosa i constant.

S'ha de felicitar la Marta, no només per quedar primera en les seves competicions, sinó per aquesta dedicació i sacrifici diari, en una cosa que li ve de gust, però que està plena de dificultats, també d'entrebancs, i que només amb insistència i esperit de superació ho pot afrontar.

L'exemple de la Marta ens hauria de servir a tots per afrontar el dia a dia amb la satisfacció de saber que ho donem tot per aconseguir les nostres fites. No sempre assolirem l'èxit, ni el reconeixement dels altres, però sí el nostre propi reconeixement, que és prou important. Perquè estic segur que la Marta agraeix les paraules i consideracions que rep de la resta de persones, però gaudeix de la seva pròpia satisfacció en veure que el seu treball, les seves hores d'entrenament i renúncies fan possible l'assoliment de l'èxit.  

Enhorabona, Marta. Gràcies per la teva il·lusió, esforç i tenacitat. Gràcies per portar el nom d'Arenys arreu on participes.