dimarts, 4 de novembre del 2025

Matar el missatger

La premsa informa de la detenció de l'advocada militar d'Israel, Yifat Tomer-Yerushalmi, per haver filtrat un vídeo de la violació d'un pres palestí. Està vist i comprovat que en un règim repressor no importa què es fa sinó que se sàpiga. Quan una persona s'entossudeix a revelar la veritat, se situa al punt de mira de tots els atacs. L'advocada en qüestió, de fet, no ha estat només una missatgera, sinó que des de sempre s'ha enfrontat davant d'un govern, l'israelià, que ha demostrat sobradament quina era la seva conducta, amb el suport de l'extrema dreta radical.

Durant el genocidi de Gaza s'ha vist com els periodistes eren un objectiu a batre per part de l'exèrcit israelià. Són les persones que testimonien el que està passant des del mateix lloc de la tragèdia, i cal silenciar-los. El que no es veu, no passa. O si més no això és el que ens imaginem. I si no que ho demanin al poble del Sudan.

Malauradament, el prestigi de la premsa ha davallat fins a nivells preocupants. Avui, molta de la informació que ens arriba està manipulada intencionadament, per fer-nos creure allò que volen i que, sovint, és fals. És una llàstima perquè, si més no en altres èpoques, la premsa era una garantia per conèixer els fets reals que a vegades s'han volgut ocultar. Certament, no tots els periodistes estan comprats, i en podem trobar bons exemples, però quan es deteriora l'entorn, tothom és sospitós.

La revelació dels fets esmentats podria acabar bé, col·locant a cadascú al lloc que li correspon, i assumint les responsabilitats degudes. El problema és que els culpables continuen rebent tot el suport del poder instaurat a Israel, amb el suport directe o indirecte dels països occidentals. La víctima de la tortura denunciada no en traurà cap benefici, i la culpable de la filtració tampoc aconseguirà portar els botxins, els de dalt de tot, davant la Justícia.

dilluns, 3 de novembre del 2025

No era això el que es demanava

No valoraré la dimissió del president de la Generalitat valenciana des del punt de vista polític. De si havia simplement de dimitir del càrrec, o també de diputat, o convocar eleccions anticipades... l'estratègia política no m'interessa, sinó la part humana de l'assumpte. Crec sincerament que el ja expresident, o president en funcions, no ha estat a l'altura de les circumstàncies.

No es pot dir que ja en tinc prou i plego, i simplement demanar disculpes pels errors comesos, sinó que calia demanar perdó a les víctimes i familiars dels morts l'any passat a València per haver-los mentit. És una desconsideració greu el fet de no donar la cara. Un es pot equivocar, fins i tot de manera greu, però no mentir ni enganyar els altres.

S'ha acomiadat del càrrec culpant els altres. Fent-se la víctima. No era això el que se li demanava des de fa un any. Havia de demanar disculpes, sí, i acceptar que s'havia equivocat, i dir tota la veritat de com va anar aquell dia. Què va fer i deixar de fer, i no buscar excuses de mal pagador.

Humanament, l'actitud de Mazón és reprovable. No té cap mena de justificació i mereix ser jutjat per dilucidar totes les seves responsabilitats. No només pel que va fer o deixar de fer, sinó per haver mentit des del primer dia. 

Les persones podem cometre errors. De fet, en cometem sovint, però hem de ser justos i sincers. No podem anar enganyant els altres i culpant-los d'allò que nosaltres hem estat incapaços de fer i gestionar. És el desvergonyiment de Mazón el que el fa culpable de totes les desgràcies sofertes pel poble valencià. Tots hem de ser un exemple d'honestedat i sinceritat, però si a més ocupes un càrrec de responsabilitat, encara amb més motius has de comportar-te de manera implacable, i si la falles, donar la cara i acceptar les conseqüències. Això és el que no ha sabut fer el dimitit president del govern valencià.

diumenge, 2 de novembre del 2025

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!


dissabte, 1 de novembre del 2025

No m'agrada, però...

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però cada dia trobo més coses que faig, segueixo o em subscric, que no m'agraden, però no sé trobar una alternativa que em faci canviar. És una mica el mateix que li passa a l'Estat espanyol: un govern socialista que decep, però que l'alternativa fa por. 

Avui llegia un escrit sobre TV3 que sembla ser darrerament no acaba de rodar fina. Haig de reconèixer que gairebé no la miro, però com que no veig que hi hagi una alternativa saludable, l'opció que em queda és mantenir la televisió apagada.

Una cosa semblant ho trobo amb la premsa. Des de sempre he llegit diàriament les notícies. Abans en paper, que m'agrada més, i ara digitalment. Fa molts anys que soc subscriptor de la premsa diària, durant uns anys de més d'un diari. Actualment, des del seu naixement, estic subscrit al diari ARA, però... 

No puc dir que no hi hagi bons articulistes, crec que menys que abans, i soc molt crític amb l'editorial. Més d'una vegada m'he plantejat la possibilitat de desapuntar-me, però m'agradaria trobar una alternativa per continuar llegint la premsa, sobretot tenint en compte que cada vegada estem més bombardejats de notícies falses. 

És una llàstima viure en un món mediocre, amb professionals que no es poden comparar amb èpoques passades. També passa un mica el mateix al món de la política. És allò d'haver perdut el gust per excel·lir. Ens acontentem a anar fent, evitant grans disbarats, però no voler ser els millors, els més productius, els més honestos i transparents, els millors.

Ens queixem dels serveis, de l'educació, la sanitat... no estàvem tan malament, però estem perdent qualitat. Ahir parlava d'Europa i del to positiu de la conferència que vaig seguir en línia. Potser sí que tot canviarà, però avui també hem reculat força i ens cal arremangar-nos i aspirar a més. Buscar l'excel·lència, treballar i no viure només dels records.

divendres, 31 d’octubre del 2025

40 anys a Europa

Avui he assistit, en línia, a la conferència organitzada per Cafè Europa, "40 anys a Europa". Es tractava d'una segona conferència sobre l'entrada d'Espanya a la Unió Europea. A la primera no hi vaig poder participar, i s'analitzava el paper dels ajuntaments, i avui era la visió de la ciutadania. 

Si em seguiu el blog sabreu que el tema de la Unió Europea m'interessa i sovint faig comentaris al respecte. Les tres persones que han intervingut a la xerrada eren de generacions diferents, dels 22 anys de la més jove, a 61 anys el més gran. Tots més joves que jo. La diferència d'edat ha servit per valorar les sensacions d'uns i altres. No és el mateix haver viscut el final del franquisme i l'entrada a la Unió Europea, que haver nascut estant a dins.

No pretenc fer un resum de tot el que s'ha dit, perquè m'allargaria massa, però voldria destacar el to optimista del futur de la Unió que es respirava en les intervencions. Més aviat és el contrari del que acostumem a llegir, sobretot darrerament. És bo pensar que hi ha futur, però també és cert que aquest no vindrà sol, sinó que cal treballar-ho de valent.

Per xat he comentat que em preocupa que els acords s'hagin de prendre per unanimitat, sobretot tenint en compte que cada vegada som més els països que en formem part, i som més diversos. En un principi els països membres eren molt semblants, culturalment, de raça i religió. Ara ha canviat i cada vegada som més diversos. I això s'ha de tenir en compte per evitar que la unanimitat bloquegi els acords per avançar la Unió. 

Tots esperem que es revisin els protocols d'actuació, entre ells, aquesta unanimitat per canviar-ho a majories qualificades. Segons Xavier Mas, un dels conferenciants, pensant a quaranta anys vista, veu possible l'entrada de Rússia. Un fet que canviaria radicalment la situació actual. En la línia positiva que he comentat que es respirava, la Unió Europea emprendria una bona via de consolidació.

I per acabar, una idea que m'ha semblat molt interessant: el futur de la Unió Europea ha de ser l'Europa de les ciutats, que és on hi ha l'activitat i el progrés, i no pas dels estats. Això donaria per un debat específic.

dijous, 30 d’octubre del 2025

Alfabetització digital

Avui he rebut un correu electrònic de la Biblioteca Pare Fidel Fita amb la informació de les activitats del mes de novembre i m'he fixat en el programa Connecta't. Desconec l'abast del mateix i, sobretot, la resposta que té de possibles participants en les sessions.

Concretament, es tracta d'una sessió per treballar la signatura digital, i una altra que tractaran el tema de la carpeta ciutadana. Són dos aspectes del dia a dia que encara hi ha molts vilatans que no utilitzen, però que poden ser molt interessants, per no dir necessaris.

La signatura digital avui dia potser no és imprescindible, però és molt recomanable disposar-ne per fer molts tràmits via telemàtica. El mateix Ajuntament ofereix la possibilitat de presentar instàncies en línia i, encara que es poden utilitzar altres eines, la signatura digital és molt pràctica. També per poder signar documents, en PDF, i evitar haver-los d'imprimir i posteriorment escanejar.

Quant a la carpeta ciutadana s'ha de dir que és una bona pràctica poder tenir arxivada tota la correspondència i intercanvi de comunicats, via instàncies i expedients administratius, entre el vilatà i l'Ajuntament. S'ha de dir, encara que sigui de passada, que a començaments d'aquest mandat hi va haver un canvi de subministrador informàtic i va desaparèixer tota la informació. Tot i que s'ha insistit en la necessitat de recuperar-ho, fins al dia d'avui només s'ha comunicat que s'hi estava treballant, però continua buida. 

M'agradaria saber que la convocatòria d'aquestes sessions arriba arreu de la vila i que les places per poder-hi assistir s'omplen. Que ningú deixi d'anar-hi per desconeixement. Si no és així, demanaria que tant l'Ajuntament com la mateixa Biblioteca en féssim més difusió. Surt a l'agenda municipal, però potser no és el principal lloc per als candidats a aquestes formacions i caldria insistir per altres vies.

dimecres, 29 d’octubre del 2025

La nostra responsabilitat en el suïcidi

M'he aturat a llegir l'article de Laura Saula, de fa uns dies, al diari ARA, per intentar entendre una mica més què està passant darrerament, amb un increment important del nombre de suïcidis, sobretot entre persones joves. És ben cert que alguna cosa no estem fent bé a la nostra societat i potser fora bo parar-nos a pensar-hi i corregir allò que sigui necessari.

De la lectura es desprenen idees interessants a tenir en compte, algunes d'elles que no seria tan difícil de practicar. L'articulista parla d'un treballador social, Agustín Bonifacio Guillén, expert en el tema i que ha tret recentment un llibre. Segons l'autor hauríem de parlar més de desesperança vital, que no pas de suïcidi, i diu que la societat cada vegada és més individualista, amb molta precarietat i incertesa, i unes xarxes socials que no ajuden. 

Referint-se als joves, parla també d'una manca de referents emocionals estables. D'absència de persones adultes que els escoltin, sense jutjar-los. El sentiment de soledat i la baixa autoestima també són dos elements que comenta.

Crec interessant que us llegiu l'article que pot ajudar a entendre per què hi ha tants adolescents i joves que se suïciden. Nosaltres, que vivim arran de la costa amb una línia de tren molt accessible, estem farts de conèixer casos d'aquests, que ens entristeixen enormement.

Segur que podem fer-hi alguna cosa. Escoltar, intentar entendre i no jutjar a la lleugera. Reduir el consum de les xarxes socials seria una altra cosa a combatre. Hem de fer entendre als nostres joves, i a nosaltres mateixos, que les xarxes socials poden fer molt mal. Totes les coses són bones si se'n fa un bon ús, però poden arribar a fer molt mal, si es descontrolen.

Escoltar l'altre, no és només una acció a fer amb els joves. També amb la gent gran i la gent més desvalguda. Hem de deixar de ser tan individualistes i entendre que vivim en societat i que tots ens necessitem.

dimarts, 28 d’octubre del 2025

El Castaween

Ara en diuen Castaween i ho trobem tan normal. Fa uns anys que la nostra tradicional castanyada va començar a rebre la pressió forana del Halloween. Cada vegada hi havia menys castanyeres i més carbasses amb espelmes. Era la moda importada que resultava més atractiva als més joves, aquells que no portaven a sobre la motxilla de la tradició. La televisió i les pel·lícules en tenien bona part de la culpa.

Sempre hi ha hagut, però, persones que s'han manifestat en contra d'aquesta invasió i reivindicat la nostra festa, amb un poder de convicció, potser sí, més aviat escàs. La força del Halloween era poderosa. Amb els anys sembla que algú ha trobat la manera de compartir la nostra tradició amb la festa americana i s'ha inventat aquest mix entre castanyada i Halloween, la Castaween.

Personalment, em decanto per la castanyada nostrada, perquè a part d'agradar-me les castanyes, els moniatos i els panellets, el món del Halloween se'm fa estrany, encara que ho respecti. Tothom té dret de gaudir de la festa que més li plagui, sempre que respecti els altres.

I aquí potser podríem aturar-nos i puntualitzar que la primera cosa que hem de tenir en compte és el comportament respectuós i cívic dels participants en la festa. Acostuma a passar que moguts per l'empenta i la disbauxa ens passem de la ratlla i no sabem comprendre que no tothom s'hi sent a gust. Aquestes festes que incorporen bromes cauen en el perill de sobrepassar els límits i provoquen conflictes on no n'hi hauria d'haver.

I els comerços s'hi han apuntat. Totalment lícit, encara que en algun cas es caigui en el ridícul. Les festes han de servir per unir-nos i no pas per enfrontar-nos. La convivència entre diferents maneres de pensar i d'actuar no ha de ser un inconvenient. Hem de créixer en la diversitat i recordar que contra gustos no hi ha res escrit.

dilluns, 27 d’octubre del 2025

On es prenen les decisions?

La pregunta té una resposta fàcil. Les decisions es prenen des del despatx de la direcció de l'empresa o la institució pública. Una altra cosa seria demanar què es té en compte a l'hora de prendre una decisió. Això ja és més complex. Hi ha moltes variables a tenir en compte, des de l'econòmica fins a l'opinió de qui treballa a l'empresa i pot afectar més directament la decisió presa.

Acostuma a passar que aquest darrer detall no es té prou en compte i llavors és quan peta tot. A vegades, des del despatx es veuen les coses de manera diferent. No es tenen en compte fets o circumstàncies que modifiquen la situació inicial o la idea que es té del seu funcionament.

Avui he llegit que infermers i infermeres s'han convocat davant dels centres d'assistència primària per protestar contra la improvisació a l'hora de programar la vacunació contra la grip. Segons hem pogut llegir i ens han comunicat des de CatSalut, pots sol·licitar hora per a la vacunació, o presentar-t'hi sense dir res a ningú i fer cua. Això últim provoca enrenou i aglomeracions i, conseqüentment, desorganització dels centres.

No es pot fer cas de tothom perquè no sempre es pensa de la mateixa manera, però prendre decisions sense tenir en compte l'opinió de qui haurà de fer la gestió és un error. I això passa al sector públic, però també al privat, sobretot en empreses de certa envergadura on la direcció està força allunyada dels llocs de treball.

Escoltar seria el verb adequat en moltes situacions. Conèixer a fons què i com es cuinen les coses, i després d'analitzar-ho prendre les decisions. No és tan difícil, i menys si tenim en compte que, en el cas de les vacunacions, és un fet que es produeix cada any i, per tant, podem recollir l'experiència i millorar-ho, però no al revés.

Entenc la possibilitat de vacunar-te acudint al centre sense cita prèvia. Jo he estat molt crític amb l'obligatorietat de sol·licitar cita prèviament, i sempre m'he decantat per deixar-ho al gust de la ciutadania, però això no impedeix que s'hagi de regular bé per no causar estrès al personal sanitari. 

diumenge, 26 d’octubre del 2025

Massa lentitud

Entenc que les coses s'han de fer bé, no es pot improvisar i això vol dir temps per analitzar a fons totes les circumstàncies, que algunes seran agreujants i d'altres atenuants. S'ha d'estudiar bé la responsabilitat de tots els participants, o d'aquells que hi havien de ser i no s'hi varen presentar. Dit això, però, cal insistir que no ens podem adormir, sobretot si al darrere hi ha més de dues-centes morts.

Aquesta setmana farà un any de la catàstrofe ocorreguda al País Valencià i encara no s'ha depurat responsabilitats. Podem trigar anys a conèixer la veritat, perquè els culpables, no de la pluja, sinó de no haver actuat a temps, amagaran tot el que puguin, i la Justícia és massa lenta.

Els valencians afectats, familiars i amics dels desapareguts i morts en la DANA, es manifesten persistentment als carrers de pobles i ciutats. Bàsicament, demanen responsabilitats i la dimissió del president de la Generalitat valenciana, màxima autoritat del país. 

Si Mazón tingués un mínim de vergonya, ja faria temps que hauria dimitit. No es tracta de no lluitar per a la seva defensa. Si té arguments per justificar el que no va fer, ni va saber el seu govern, que ho exposi, sense contradiccions i canvis de versió, però fer-ho apartat del capdavant del país hauria estat una mostra de sinceritat i ganes d'aclarir els fets com varen succeir.

La pressió popular és molt forta, però el suport que rep el president valencià sembla ser-ho encara més. Si la memòria no fos efímera, el resultat de les pròximes eleccions explicaria la situació. Però els humans no tenim ni memòria ni a vegades vergonya. Exigim fets puntuals, però som incapaços de mantenir la força més enllà de la moguda inicial.

I els responsables d'administrar la justícia tenen una part de culpa. Cal ser més expeditius i àgils en totes les tramitacions. Dic totes, perquè quan ha convingut bé que han actuat precipitadament. I això fa que cada vegada siguem més les persones que desconfiem dels jutges, institucions judicials i, en definitiva, de la Justícia que s'aplica al nostre país.