L’obra pública a Arenys, s’encalla

No és fàcil avançar en l’obra pública en general, però sembla que a Arenys ho tenim més negre que ningú. Es faria llarg relacionar totes les obres i actuacions municipals que s'han fet malament, que han experimentat increments de preu exagerats, per no dir aquelles actuacions que s’han hagut de refer o començar de nou. Trobaríem casos d’obres menors, com els bucs d’assaig, i d’altres de més envergadura, com la canalització del rial del Bareu o la construcció de la nova biblioteca a l’edifici de les Clarisses.

Quin és el problema? Per què és tan difícil començar i acabar una obra sense complicacions? Es tracta d’un problema contractual? Hi ha poca formació per poder seguir bé les obres? És només un problema del nostre Ajuntament o es pot fer extensiu a altres administracions? Penso en el Bareu on el projecte de l’ACA sembla que ha fet aigües.

Aquest desmanec ens afecta econòmicament, perquè el cost es va inflant a costa de tots els contribuents, però també socialment, perquè perdem pistonades i retard en la posada en servei dels equipaments, o augmentant el risc a la població, pel perill d’inundacions i riuades.

Caldria analitzar cas per cas per poder veure’n l’entrellat i intentar posar-hi remei. Les empreses constructores, per assegurar-se els projectes, van a la baixa i això posa en perill la qualitat i durabilitat de les obres. S’acostuma a subcontractar a empreses que probablement no compleixen amb la mínima garantia de fer bé la feina, amb materials de baixa qualitat o treballadors mal pagats, i probablement des de l’administració contractant no es fa un seguiment prou exhaustiu, constant i eficaç, per assegurar que les obres es facin correctament.

Davant d’aquest panorama caldria demanar als nostres representants polítics i tècnics més eficàcia. Posar ordre a tot a la contractació pública procurant que el resultat sigui més efectiu, amb l’aprofitament de recursos, evitant malbaratar-los i donar un millor servei i imatge. I, si és necessari, exigir responsabilitats a qui no hagi actuat com calia esperar i es va comprometre.

Els mou els beneficis econòmics

Si algú es pensava que la Caixa seguiria l'exemple del Banc de Sabadell, de retornar la seu social a Catalunya, s'ha equivocat. Els seus dirigents ho han deixat molt clar. Ells no es mouran de València perquè hi estan bé i es consideren una entitat diferent de la que era l'any 2017.

Perquè ningú s'ha d'enganyar i pensar que aquests bancs es mouen per la seva catalanitat. Els seus objectius són econòmics i només pretenen obtenir el màxim benefici possible. El 2017, amb tot el que es va moure políticament, varen creure que la situació era crítica i van marxar de Catalunya. Ara el Banc de Sabadell, pressionat per l'Opa hostil del BBVA ha decidit tornar, potser una manera d'augmentar les amistats i fer front al repte d'evitar ser absorbits.

Nosaltres, quan ens relacionem amb els bancs hem de fer una mica el mateix i procurar treure'n el màxim benefici familiar possible, que no és fàcil. Els bancs donen serveis, però no són serveis públics, sinó empreses que busquen enriquir-se. D'aquí la importància de la intervenció de l'administració pública per evitar que els clients, que no ho som de manera voluntària, en sortim més malparats.

Penso en la decisió de la Generalitat de subvencionar el servei bancari a petites poblacions on no hi ha oficina bancària. La Caixa i la Caixa d'Enginyers varen optar a fer aquest servei, que no és desinteressat, però que facilita la gestió a persones que viuen en aquests municipis i que no dominen el tema digital o necessiten disposar de diners en efectiu.

Avui, doncs, torno a parlar de la necessitat que l'administració pública vetlli perquè la ciutadania tingui accés a serveis necessaris, que no són rendibles per a les empreses privades que els ofereixen. Per tant, advoco per una administració forta, amb voluntat de fer fàcil la vida de qui té tots els números per anar de remolc de les grans empreses. 

Quina lectura en fem?

Avui llegíem a la premsa la decisió de Repsol d'invertir vuit-cents milions d'euros a Tarragona, després de saber que no es renovava l'impost a les energètiques. Una decisió que ha estat polèmica aquests dies i que els diferents partits polítics s'hi han posicionat, a favor o en contra, amb moltes discussions entre ells. Els contraris a l'impost podran defensar la seva postura pel benefici que els tarragonins en trauran. Segons s'informa, la posada en marxa d'una Ecoplanta (jo no hi entenc res), generarà 340 nous llocs de treball, i la fase de construcció d'aquesta planta en generarà 2.800 més.

Vist això t'adones que no es poden fer afirmacions a la lleugera i que cadascú en pot fer la lectura que més li convé. Els detractors, que probablement defensarien la construcció d'aquesta planta, diran que no és just que la inversió quedés supeditada a la decisió de mantenir o no l'impost.

La planta en qüestió reduirà l'emissió de milions de tones de CO₂ i té la benedicció de la Comissió Europea. Però el tema està en el joc o xantatge de la companyia. Des d'un punt de vista purament econòmic i de beneficis empresarials té la seva lògica. El problema està en la capacitat dels governs de controlar o dirigir les inversions en benefici de tots. Si entenem que al darrere hi ha un interès general a protegir, no seria correcte aquesta pressió de l'empresa vers els polítics.

Si anem rascant arribarem al lloc de sempre. Ens plantejarem el dilema entre permetre que tot funcioni segons la llei del mercat o bé acceptem i valorem la intervenció de l'Estat en temes com són de vital transcendència.

Aquests dies, o mesos, estem veient la pressió que fa el BBVA amb una Opa hostil al Banc de Sabadell, i tot gira al voltant de la protecció dels usuaris, per l'efecte de la competència. Posar en mans d'uns pocs tota la política bancària et pot deixar indefens. En el cas de Repsol podríem pensar que el passat ens ha castigat de mala manera i s'han creat uns monopolis que et lliguen de mans i peus. L'explotació de les elèctriques, el gas o l'aigua, que són béns essencials, està en mans de qui probablement prioritza els beneficis empresarials al servei a la ciutadania. I aquí rau tot el problema i les discussions que se'n deriven.

 

Mentides, grans mentides i estadístiques

Aquesta frase del titular no me l'he inventat jo, sinó que me l'he apropiat per explicar com ens podem enganyar si només ens fixem en les dades que ens donen i no rasquem a fons. Ho he buscat per Internet i sembla que l'autor és un tal Benjamin Disraeli, polític i escriptor.

Avui llegíem a la premsa que l'atur a casa nostra ha baixat i s'ha situat una mica per sota del 8%. Recordem que la mitjana europea deu rondar al voltant del 5%, però és cert que l'anem reduint. També ens diuen que ha apujat la taxa ocupacional. Ambdues notícies són positives i seria bo que la tendència continués. De totes maneres, tal com ja he comentat darrerament, tenim un problema greu i és que els salaris són molt baixos i fa que la pobresa no sigui patrimoni dels aturats, sinó que moltes famílies treballadores se situen sota el seu llindar.

Avui és més fàcil trobar feina que no pas fa uns anys, però ens hem de preguntar a quin preu. La precarietat laboral ha anat en augment. Pots estar treballant les quaranta hores setmanals amb un sou que no et permet viure dignament. Els joves no es poden emancipar, i les persones grans tenen encara una pensió massa baixa, i això que les pensions s'han revalorat per sobre dels salaris.

Hi ha problemes que han esdevingut estructurals. Tenim uns sectors amb molta necessitat de mà d'obra, sense qualificar i, per tant, amb uns salaris molt baixos. L'hostaleria i el turisme, en són dos clars exponents, que atrauen immigració, provocant un creixement de la població activa, però amb poca capacitat econòmica, la qual cosa, a part de dificultar-los la vida, limita la despesa i condiciona la producció.

Amb tot això vull dir que no ens podem despistar amb unes xifres, que són positives, però que no van acompanyades d'una necessària reforma del sistema que millori la productivitat, augmenti els salaris i allunyi la sensació de moltes famílies que els polítics diuen que anem bé, quan hem de reduir la despesa perquè no arribem a finals de mes. 

Qui controla les baixes laborals?

Ara que s'està parlant de la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, i també de l'augment del salari mínim interprofessional m'agradaria introduir un tema que em preocupa, que és delicat de parlar-ne, per ser molt sensible i fàcilment mal interpretat, com són les baixes laborals. Partint de la base que les baixes laborals s'han de contemplar, acceptar i defensar, com a un dret bàsic de tot treballador, també fora interessant trobar la manera de controlar possibles abusos.

Hi ha qui es passa la seva vida laboral d'una baixa a l'altra, i no perquè la seva salut sigui delicada, sinó perquè és un gandul i ha trobat la manera que li concedeixin les baixes d'una manera fàcil i sense que ningú hi estigui a sobre per verificar que realment aquella persona té motius per encadenar una baixa darrere l'altra.

Que ningú cregui que l'encadenament de baixes sense motiu és només una guerra plantejada contra l'empresari, sinó que comporta un problema afegit als companys de treball que han de suplir-lo, moltes vegades assumint més tasques de les que tenen encomanades. I això no és un simple detall, sinó que té prou força perquè també els sindicats participin en reduir els casos d'aquesta pràctica.

Tot i que no soc un entès en la matèria, em consta que hi ha establerts uns mecanismes de control i uns tempos, amb les corresponents revisions mèdiques, però, així i tot, no és suficient per evitar que algú abusi de les baixes perjudicant l'empresa i els companys.

Ens queixem dels sous baixos, i és cert, i també la poca productivitat al nostre país. Una cosa va força lligada amb l'altre i considero que els nostres governants no hi fan prou per millorar la situació. És un engany il·lusionar-nos per la millora de les dades macroeconòmiques quan el llindar de la pobresa cada vegada abasta més famílies. 

Cal analitzar a fons què està passant i com podem, per una banda, millorar la productivitat, per l'altra incrementar els salaris, perquè ens permetin viure dignament, i paral·lelament vetllar perquè tothom sigui més honest i compromès amb la feina, sobretot tenint en compte que encara hi ha persones a l'atur.

L'Ateneu arenyenc celebra la seva assemblea

Avui hem celebrat l'assemblea anual de l'Ateneu arenyenc, amb la presentació de l'execució pressupostària de l'any passat, i la memòria d'activitats, i l'aprovació del nou pressupost i la proposta dels actes més significatius. El president, en Lluís Montmany, ho ha aprofitat per acomiadar-se del càrrec atès que enguany hi ha eleccions i ha decidit no presentar-s'hi.

S'ha de dir que els objectius que es va fixar aquesta junta han estat complerts, tant pel que fa a eixugar els deutes, com incrementar el nombre de socis i les activitats que es duen a terme durant l'any. Probablement hi ha coses que es podien haver fet millor, i aquest és el gran repte i la virtut de comprometre't davant la societat, però ben segur que el balanç ha estat totalment positiu, i els ho hem d'agrair. La resposta dels socis i sòcies assistents a l'assemblea ha estat rotunda.

Arenys pot enorgullir-se de moltes coses i una d'elles és l'existència d'un conjunt d'entitats molt actives que donen vida a la vila, ens permeten entretenir-nos mentre ens formen, aprenem i gaudim del temps lliure. L'esforç d'uns quants per tirar endavant un projecte col·lectiu, sense ànim de lucre, només amb la voluntat de servir i fer més agradable i útil la vida dels altres, és un fet que cal agrair profundament. 

Són moltes les hores que els membres de la junta d'una entitat dediquen a programar els actes que emplenen la seva agenda. Nosaltres, sovint, ens limitem a assistir als actes, i aplaudir-los. Si a més hi contribuïm aportant noves propostes, l'entitat hi surt guanyant. És aquí on rau la importància de la participació activa que, si es complementa amb una junta amb les idees clares i moltes ganes de treballar, asseguren l'èxit de l'entitat. En aquest cas del nostre Ateneu.

Lluís Montmany, com aquell qui res, ha deixat anar un dels reptes a assolir la nova junta: rejovenir l'entitat. Millorar resultats no és fàcil i requereix l'esforç de tothom. Aconseguir eixamplar l'àmbit d'edats dels socis i sòcies de l'entitat és prou ambiciós i ha de permetre la incorporació d'un ventall més ampli d'activitats i opinions, i això és bo. Ara és l'hora que nous arenyencs i arenyenques decideixin fer el pas de posar-se al davant de l'entitat, per continuar avançant en l'obra que es va iniciar ara fa cent quaranta anys. 

Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.

No prendràs el nom de Déu en va

Estem molt acostumats a veure com hi ha moltes persones que utilitzen Déu a la seva conveniència. És un Déu dissenyat a la manera que volen i els serveix per justificar-ho tot. Sentíem l'altre dia com el nou president nord-americà manifestava que Déu l'havia escollit per salvar els Estats Units. Després va assistir a un acte religiós on la bisbe anglicana li va demanar clemència per al col·lectiu LGBTQ+, els immigrants, en la línia del que molts entenem la fe i les paraules de l'evangeli, però això no li va agradar i es va sentir ofès. Posteriorment la va insultar i desacreditar.

El Déu de Trump no és el meu. Si més no, jo no l'entenc així. I és per això que em dol i fins i tot molesta sentir com s'utilitza el nom de Déu per justificar-se davant la multitud. 

A propòsit d'això, cal valorar l'atreviment de la bisbe Mariann Edgar Budde, ja que no tothom és capaç de parlar de la mateixa manera al marge de qui hi ha al davant. I en això la història ens ha mostrat molts exemples on els representants eclesiàstics s'han posat al costat del poder, fins i tot quan aquest ha actuat de manera repressora i criminal. 

La bisbe podia haver passat de puntetes i no trepitjar cap ull de poll. S'hauria estalviat veure els ulls plens d'odi del president, i rebre, amb posterioritat, tota la cavalleria insultant. Molts haurien actuat d'aquesta manera, per estalviar-se maldecaps. 

Trump, una vegada més, ha demostrat que no accepta que ningú li porti la contrària, i encara menys que el provoqui i el faci avergonyir, sigui un líder polític, un jutge o un representant de l'Església. Fora bo que tots aprenguéssim la lliçó i defenséssim amb honestedat i valentia els nostres principis i creences, encara que això ens comporti rebuig i enfrontaments. 

Hi ha tota una simbologia religiosa en el món de la política que caldria eliminar, simplement pel fet que es juga amb ella sense que hi ha una creença real i testimonial. Anar-hi en contra es pot malinterpretar, i potser per això es continua confonent la gent.

Tots a l'una, sense trampes

La votació del decret òmnibus, ahir al Congrés de Diputats, em serveix per demanar als partits polítics, tant al govern com a l'oposició, més honestedat i menys ànsies de protagonisme. Em pot agradar més o menys la decisió de Junts, PP i Vox, de votar-hi en contra (jo soc pensionista), però ho puc entendre. De la mateixa manera que un govern juga brut quan posa en un mateix decret temes ben diferents, amb elements sensibles, per aconseguir el vot a favor de l'oposició, aquests també juguen amb el fet de saber que els seus vots són necessaris, per votar-hi en contra. Si no es pensa en la gent, s'estan equivocant.

Hi ha prou arguments per defensar els uns o els altres, i podríem estendre'ns-hi molt fins a fer-nos mal. Em limitaré a dir que no entenc l'oposició destructiva, la que sempre diu que no, sense arguments vàlids, anteposant els seus interessos de partit a les necessitats i voluntat de la ciutadania. Tampoc entenc l'abús de poder de qui governa, si no té la capacitat d'escoltar i no valdre's d'una possible majoria absoluta aconseguida un dia, per fer passar per l'adreçador a tothom, durant quatre anys.

Un bon exercici de la política es demostra amb la capacitat de negociar, amb la intenció final de millorar la situació de la ciutadania, sobretot la més vulnerable, la que requereix més suport de l'administració pública, que ha de vetllar per minorar els desequilibris i esmenar les injustícies que es produeixen sovint.

I per això el meu compromís a treballar per trobar la millor solució a tots els problemes que sorgeixen a la nostra societat, des del meu coneixement, responsabilitats i capacitat d'actuació, sense pretendre posar-me medalles, i només pensant en el bé comú. Malauradament, hi ha polítics que prefereixen fer llenya de l'arbre caigut, si això els beneficia personalment o com a partit. I per això observes actituds que no pretenen sumar, sinó restar. I això ho podem veure a escala mundial, nacional i local. 

Seria bo que tots plegats fóssim conscients del paper que juguen els nostres polítics, des del seu lloc de responsabilitat, govern o oposició, i ho tinguéssim en compte a l'hora de donar-los el nostre vot, quan se'ns permet opinar. Si a la meva vila hi ha un problema a resoldre, o una millora a aplicar, tots ens hem d'arremangar.

L'anonimat a les xarxes socials

Estic totalment d'acord amb el president del govern espanyol quant a la prohibició de l'anonimat a les xarxes socials. Ho he defensat en aquest blog moltíssimes vegades i estic convençut que el contingut de les xarxes milloraria si tothom hagués de donar la cara. Hem de defensar la llibertat d'expressió amb totes les nostres forces. És un dret que no podem renunciar-hi, i que ha costat molt poder-lo exercir. La llibertat d'opinió és imprescindible. Tots hem de dir allò que pensem i volem, i criticar amb arguments allò que no ens sembla bé. Tot això, però, ho hem de fer amb la cara descoberta per evitar que s'aprofitin les xarxes i l'anonimat per falsejar la realitat, insultar sense proves i manipular la gent.

Se'm fa estrany que després de tants anys de xarxes socials i de tants exemples de manipulació i descrèdit, encara no s'hagi fet el pas que demanava avui el president Pedro Sánchez. No podria entendre que algú defensés l'anonimat. Quin benefici hi ha? Llavors, si tots veiem que cal desemmascarar els internautes, a què esperem?

M'imagino que la petició del president pot caure fàcilment en un calaix i no arribar a bon fi. Hi ha molts interessos al darrere que expliquen la voluntat de mantenir aquest anonimat, sobretot pensant que al darrere no sempre són persones normals i corrents, sinó que hi ha una xarxa moguda per interessos polítics i econòmics, amb la voluntat de tergiversar els fets i provocar adeptes a conceptes i predicats que, en situació normal, tothom rebutjaria.

Fa més de vint anys que escric diàriament les meves idees i opinions en aquest racó d'Internet. Soc conscient que no sempre l'he encertat. Que he criticat fets i persones que probablement no s'ho mereixien, però sempre he evitat l'insult gratuït, i m'he expressat amb nom i cognoms, perquè crec en l'honestedat dels opinadors, el risc a l'error, però mai la intencionalitat fraudulenta. Continuaré escrivint sense amagar-me de ningú, i m'agradaria que aquesta fos la tònica majoritària. Si no es vol signar els escrits, com a mínim que sigui possible accedir a l'autoria en cas de difamacions i manipulacions crítiques, que n'hi ha.

Sense pressupost

Hem llegit que, si no hi ha cap canvi de darrera hora, ni Ripoll, ni Barcelona, ni la Generalitat podran aprovar el pressupost per aquest 2025 i hauran de prorrogar l'anterior. Sabem que bona part de l'èxit d'un govern és l'execució del pressupost anual, i el primer que ha d'aconseguir és que el ple l'aprovi. Disposar de majoria absoluta, com és el cas de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, és bàsic per no haver de patir. Quan el partit en el govern no disposa d'aquesta majoria i es veu obligat a negociar-ho, no sempre ho aconsegueix. Sovint són més aviat motivacions partidistes i de força, les que ho impedeixen.

En el cas de Ripoll, des que va aconseguir el govern el partit d'extrema dreta, liderat per la Sílvia Orriols, la seva presència als mitjans de comunicació ha estat constant. El famós cordó sanitari, que ja he comentat més d'una vegada que no és una bona pràctica, no s'ha pogut implantar, perquè els grups de l'oposició no s'han posat d'acord en donar l'alcaldia a algú altre. Ara, amb la qüestió de confiança que es planteja com a eina per aprovar el pressupost, es veurà si han madurat, o bé l'extrema dreta continua a l'alcaldia de la població.

A Barcelona no hi ha hagut entesa entre el PSC i els seus aliats ERC i Comuns, com si ja estiguessin preparant l'estratègia per a les eleccions de 2027. Falten dos anys, però els partits polítics acostumen a treballar molt anticipadament. Alguns, fins i tot, ja s'hi posen l'endemà de les eleccions, a quatre anys vista.

I a la Generalitat, ERC, amb el nou president, ha dit que no vol fer-li faci la vida a Salvador Illa, encara que s'avingui a posar en marxa totes aquelles actuacions que entraven dins d'un possible pacte. Potser també ja estan escalfant motors per a quan toqui.

L'estratègia dels partits polítics a l'hora de negociar i aprovar els pressupostos no s'entén des de la ciutadania i és, al meu entendre, un motiu més de la desafecció i la desconfiança creixent vers els polítics de torn. Seria bo que els polítics prioritzessin l'anar bé de la majoria i deixar una mica de banda les seves dèries. Entenc que la ideologia té un pes, però a vegades, si rasques un mica, t'adones que hi ha més motius partidistes que no pas ideològics. És una assignatura pendent que caldria aconseguir un assoliment satisfactori.

Algú m'ho pot explicar?

He seguit molt d'esquitllada les informacions que arriben de la presa de possessió del nou president dels EUA, Donald Trump, en part perquè em fa molta mandra haver d'escoltar o llegir segons què, però en bona part perquè m'espanta el nivell d'aquest senyor i el mal que pot arribar a fer al món sencer. Crec fermament que hi ha personatges que justificarien pensar que no tothom té dret a ocupar un càrrec d'alta responsabilitat, encara que les urnes l'hagin pogut declarar guanyador.

M'ha cridat l'atenció una de les darreres actuacions del president sortint, Joe Biden, indultant la seva família. Ho dic perquè ens queixem molt dels reis, que són inviolables, que poden ser uns corruptes, però les lleis els protegeixen. Ara veiem, però, que els presidents dels EUA no es queden pas per poc. Indulten els parents, pel que pugui ser, o són declarats culpables, sense condemna a complir. Algú m'ho pot explicar?

No és estrany que cada vegada hi hagi més gent que es manifesti desconfiada amb la classe política. Aquest desengany o desafecció s'acompanya amb hooligans que s'abonen a les idees més estrambòtiques i perilloses, com poden ser les de Trump i el seu entorn.

Definitivament, vivim uns moments desconcertants i que poden provocar grans mals. Les coses no són tan simples com les diu el nou president nord-americà, i ell ho sap, però ho amaga. Fa un segle el món occidental va viure unes grans guerres i crèiem que havíem après la lliçó. Ara ens adonem que no hem après res, i que som capaços de repetir la història.

Hem perdut el temps miserablement i hem aconseguit que tot allò que ens imaginàvem que havia desaparegut per sempre, torni a aflorar, potser amb més força encara. Ells potser sí que repassaran la història per no equivocar-se novament i sotmetre el món a la seva voluntat. Avui no és un bon dia per a la humanitat. Per a les persones de bona voluntat. Per a les persones més vulnerables i amb menys recursos, algunes de les quals, inconscientment han donat el seu vot a qui els pot fer la vida encara més difícil.

Fer-se gran

La nostra societat està preparada per afrontar l'augment de l'esperança de vida? Ens ho hem preguntat alguna vegada? S'ho han preguntat els nostres dirigents, que en definitiva són els que han de treballar per fer-hi front?

Si us hi fixeu, de manera més freqüent es parla dels infants, de la millora de les escoles bressol, la seva gratuïtat, dels serveis que ofereixen a les famílies, de les subvencions escolars, de la mateixa sanitat infantil, i no hi ha dubte que si analitzem històricament com ha evolucionat tot plegat ens adonem de les millores obtingudes, i això és bo. Els infants, després adolescents, són el futur del nostre país i del món global i cal treballar per facilitar-los el camí. Malgrat això, no tot són flors i violes i segur que hem detectat molts problemes perquè el seu creixement sigui senzill i adequat, però podem dir el mateix quan parlem de la gent gran?

Que augmenti l'esperança de vida és un fet positiu i ens en sentim orgullosos. La millora de l'alimentació, la qualitat de vida, els avanços mèdics, són alguns dels factors que han aconseguit que cada vegada visquem més anys. El desgast físic i mental de les persones, però, no perdona i la resposta davant de malalties o dificultats de tota mena, no sempre és l'adequada. Cal mentalització, però també recursos i adaptació a la nova realitat. Els serveis geriàtrics són cada vegada més necessaris, i no estic segur que puguem sentir-nos gaire orgullosos del seu funcionament. 

Si quan ens referim als infants tenim la sensació d'estar parlant de serveis, quan ens referim a la gent gran tens la impressió que l'element que destaca és el negoci. Ens trobem amb una xarxa de residències privades, on moltes famílies no poden accedir, econòmicament, i unes condicions laborals molt precàries per a una feina que requereix esforç físic, però també psicològic.

Pretendre tractar el tema de la vellesa en un post seria un disbarat, però hauria de servir per reflexionar-hi i provocar la necessitat d'analitzar a fons la realitat actual, per poder aconseguir una resposta a les necessitades actuals, que serveixi per a tothom, per a totes les butxaques i situacions familiars. 

L'encert de tancar la televisió

Ja fa una bona colla de mesos que la televisió ocupa ben poc espai a la meva vida. No puc dir que la tingui tancada, perquè en algun moment del dia es connecta, però es tracta de breus minuts, mig d'esquitllada. No m'interessa. 

Sempre m'havia estranyat aquelles famílies que no tenien televisió a casa seva. Em semblava impensable, potser més abans que no hi havia Internet i, per tant, era pràcticament l'única manera que tenies d'assabentar-te de què passava pel món, a part dels diaris. Creia que hi havia programes interessants que valia la pena veure. Ara segurament també n'hi ha, però me n'he cansat.

L'altre dia, de visita, vaig poder veure uns moments d'un programa de tarda de la televisió catalana. Es tractava d'una taula amb quatre o cinc persones parlant de coses sense cap mica d'importància ni interès. Em va semblar fins i tot estúpid i que només es tractava d'anar omplint la tarda, encara que fos dient beneiteries.

Segur que no tot és així, i de tant en tant llegeixo que s'emeten documentals prou interessants, sobre temes que ens afecten, però fa tanta mandra obrir la televisió! I em sap greu que es desaprofiti una bona eina que podria servir per formar, entretenir de manera intel·ligent i no barroera, per aprendre, per estar informat, per gaudir del temps lliure, però... Què millor que un bon llibre, que tu esculls, i una bona peça musical, que t'emociona! 

Llegia avui l'entrevista de l'Albert Om a l'Antoni Puigverd i m'ha fet gràcia quan deia que es penedia d'haver anat a les tertúlies, perquè encara que no es vulgui formes part de l'espectacle. I crec que té molta raó. No he seguit mai cap tertúlia de canals espanyols de televisió, amb unes cadenes privades que fan vergonya. No soc masoquista. La tertúlia surt molt bé de preu, però per aconseguir què? Sé que no es pot generalitzar i que hi ha excepcions que no es poden posar en el mateix sac, però se n'ha fet tant d'abús, sobretot aquelles tertúlies que només serveixen per ocupar hores d'emissió, que no es poden aguantar. Per tot això crec que vaig estar encertat quan vaig dir: fins aquí. Només quan sigui estrictament necessari.

El dret a fer-se ric

Com més hi penso més m'adono que tot allò que a la meva joventut considerava com els grans ideals a assolir, uns objectius plens d'obstacles atès el sistema política dominant al nostre país, avui han passat de moda. La societat no pensa el mateix ni prioritza els mateixos anhels, i això t'ajuda a acceptar que la vida en aquest món no sigui eterna. No ho podríem assimilar, ens feriríem.

Nosaltres crèiem que els diners no feia la felicitat, defensàvem el lema fes l'amor i no la guerra. M'ho ha recordat l'article d'Ignasi Aragay, avui al diari ARA. Un article que us aconsello llegir. I, com molt bé diu l'articulista, el nou paradigma és el dret a fer-se ric, i a exercir, sense escrúpols, el poder que això atorga. I ho podem veure no només en els exemples que esmenta, sinó també en casos més propers a nosaltres.

Jo també penso que en bona part en té la culpa l'esquerra moralista que no ha estat a l'altura i s'ha quedat en les paraules, sense anar a fons a transformar la societat, i ha permès que el pensament de l'extrema dreta, que predica una falsa llibertat, perquè només pensa en uns pocs, prengui les regnes del poder als diferents estats del món.

Aquest dilluns hi haurà el canvi de la presidència dels EUA, amb el retorn del senyor Trump, a qui agrada espantar la gent. Veurem si totes les amenaces es van complint. Tampoc és que la presidència de Biden hagi estat exemplar ni modèlica. Que ningú ho simplifiqui en una comparativa de bons i dolents. Quan l'extrema dreta es fa el poder no té tota la culpa. Si els actuals governs no són capaços de generar confiança ni resoldre els principals problemes de les persones, no poden aspirar a perpetuar-s'hi, i és fàcil que el discurs populista i enganyós, els substitueixi.

Reiteradament, en els meus escrits, he manifestat el meu convenciment de la necessitat de comptar amb governs forts, que puguin incidir en la societat per tal de regular allò que la lliure inèrcia no aconsegueix. Se n'ha de fer un bon ús, però, i sobretot no ens podem quedar en el discurs dialèctic. Calen obres i decisions al respecte. I aquí rau bona part de l'explicació de la transformació del món actual i el canvi de principis. 

Ser curosos amb la despesa

Optimitzar recursos i ser curosos amb les despeses haurien de ser dos objectius de l'administració pública, i més si tenim en compte que administren els nostres diners. Deixem de banda, doncs, els casos de corrupció i centrem-nos només en la despesa ordinària o la d'inversió, la compra d'equipaments o la seva rehabilitació. No es pot llençar la casa per la finestra, ni tampoc malbaratar els recursos públics, sense prioritzar les necessitats de la majoria. No es tracta d'estalviar diners i acumular romanents, però sí d'utilitzar els recursos econòmics buscant la màxima rendibilitat i interès general.

I la millor manera de fer un bon ús dels recursos públics és planificar la seva despesa. Tenir clar quins són els objectius, quines són les necessitats que es volen satisfer i que estan pendents de realitzar, i procurar treure'n el màxim profit, sense oblidar que cal analitzar bé els pressupostos, perquè s'ajustin al preu correcte, i que no hi hagi abús per part de les empreses subministradores de serveis i béns.

A la nostra vila s'acumulen els projectes que requereixen una forta inversió, vingui de l'administració local o d'una supramunicipal. Tenim a mig fer la construcció de la nova biblioteca, la canalització de la Riera, l'adequació de la xarxa de clavegueram, la remodelació del mercat municipal, i a tot això hi afegim la compra de solars i equipaments sense tenir clar què s'hi vol ubicar, ni haver estudiat la millor manera de fer-ho.

No podem lligar gossos amb llonganisses quan hi ha un alt nivell de pobresa al nostre país. Tenim moltes famílies que viuen amb l'esperança de comptar amb una subvenció per poder-se alimentar i aixoplugar. Hi ha, per tant, la necessitat de realitzar una gran despesa en temes socials i aquests diners també surten de la butxaca dels contribuents. I és una sort que l'administració pública sigui forta per complir una de les seves obligacions més evidents, com és la redistribució de la riquesa. 

No s'ha de deixar de banda projectes culturals, socials o econòmics de gran abast, però s'ha de ser molt curós a l'hora de comprometre els recursos econòmics. Qui ordena la despesa té una gran responsabilitat davant de qui contribueix a engreixar la caixa, i li ha donat la confiança perquè l'administri.

Donants d'òrgans vitals

Cada vegada estic més convençut de la importància de la salut a la nostra vida. Tot i que sovint ho deixem en segon terme, quan tenim problemes de salut, nosaltres o persones del nostre entorn, t'adones que ni diners, ni amors ni res d'allò que puguis somiar són tan valuosos com tenir salut.

Llegia avui les dificultats d'aconseguir donants de ronyó, que és un dels òrgans més trasplantats al nostre país. Ens diuen que som dels llocs amb un percentatge més alt de donants i trasplantaments, però sembla que hem frenat el ritme. I ho llegia avui, precisament, quan m'he assabentat que un veí de casa està a la llista d'espera per aconseguir un nou ronyó. No és la primera vegada que s'hi troba, després d'anys de diàlisi i d'un trasplantament fallit. 

Vivim força adelerats i probablement poc atents a què passa al nostre entorn. Coneixem els fets quan els vivim de prop, però ens passen de llarg moltes circumstàncies que afecta persones que no tenim tan lluny, però que formen part dels saludats, aquells que no en coneixem gairebé res de la seva vida. Individualistes? Insolidaris?, potser distrets, sense mala intenció. Tampoc es tracta de flagel·lar-nos, però sí que fora bo estar una mica més pendents dels altres, per si necessiten res de nosaltres.

Entenc que ser donant en vida d'un òrgan com pot ser el ronyó, no és senzill, i que ens pugui fer por. És per això que cal aplaudir aquelles persones que es presten al trasplantament i continuar vivint amb un sol ronyó, sobretot si no hi ha un vincle directe, sigui familiar o d'amistat, amb el receptor. Seria bo que es fessin més campanyes de donants després de la mort, quan ja no et calen i pots fer feliç una altra persona, que la seva vida pot dependre de la teva decisió.

Ara, doncs, que tots diem que cadascú va a la seva, potser seria el millor moment per donar a conèixer aquesta possibilitat, escampar-la entre els més joves, i animar-los a ser donants, després de la vida, per compensar l'allargament de la vida, amb el consegüent deteriorament dels nostres òrgans. 

Desitjo que el meu veí aconsegueixi aviat el ronyó que l'ha de permetre continuar vivint a prop nostre.

Formació permanent

Un dels temes que surt a les converses quan es parla de professionals, empreses, administració pública o funcionaris és la necessitat que els nostres professionals estiguin al dia i no es valguin només dels coneixements obtinguts durant l'època dels estudis. És cert que hi ha professions que encara que no vulguis estàs obligat a reciclar-te contínuament. També hi ha persones que, pel seu tarannà, tenen molt clar que els cal posar-se al dia i no viure del passat. Però no sempre és així.

Hem parlat de baixa productivitat, però sovint oblidem de la manca de formació permanent de molts professionals que, una vegada assolit un lloc de treball, s'estanquen i no evolucionen més. La ciència proporciona nous coneixements i nous mètodes d'aplicar-los al dia a dia, i es fa necessari que els professionals se n'assabentin i els puguin adaptar. 

Hi ha una feina per part de l'empresa, sigui pública o privada, però també hi ha la voluntat dels treballadors per saber més de la seva feina o d'altres. L'aprenentatge no té fi. Durant tota la vida has d'estar obert a aprendre, sigui en temes professionals, o també relacionals i de convivència. El món ha canviat i no és el mateix ara que fa seixanta anys. Si no n'ets conscient, et pots quedar aturat en un punt i ser incapaç d'entendre què està passant al teu voltant. En el món laboral pots provocar que la teva empresa, siguis autònom o assalariat, es vegi perjudicada.

En el món de la salut, ara que he passat per una experiència propera i delicada, és important adquirir l'hàbit de voler aprendre més i més, i no oblidar un tema important que ha de ser present arreu on s'interactuï amb les persones, però en el cas de la salut, encara més, i és assolir un grau d'empatia que ajudi la persona atesa a sentir-se millor, no només de salut, sinó també de tracte, confiança i seguretat.

Avui llegia que falten 20.000 infermers i infermeres, i que una bona part d'elles pateixen malestar emocional. Si les professionals no treballen en condicions laborals adequades és molt difícil que puguin transmetre bones vibracions als seus pacients, oferint una bona atenció, com es mereixen.

Trobar el moment i la manera idònia

L'altre dia llegia a VilaWeb que el dia 1 de gener de 2026 serà obligatori, a l'estat espanyol, substituir els triangles d'emergències que portem al cotxe per si ens hem de parar al mig de la carretera, per un dispositiu lumínic (V-16) que caldrà col·locar a sobre del cotxe. La mesura pretén evitar que el conductor o acompanyant hagi de sortir de cotxe i caminar per la carretera per col·locar els triangles per evitar una col·lisió, amb el perill de ser atropellat. La intenció és bona, però seria interessant analitzar a fons i assegurar-nos que és una bona solució, sobretot si ens hi obliguen.

Aquest dispositiu disposarà d'un geolocalitzador perquè la Direcció General de Trànsit espanyola el detecti i pugui advertir als altres conductors de la presència del vehicle avariat. Segons deia el diari, moltes de les persones que varen córrer a comprar el dispositiu, ara n'hauran de comprar un altre perquè inicialment no incorporava aquest geolocalitzador. Primer error.

El dispositiu va amb piles, per la qual cosa haurem d'estar pendents que aquestes no estiguin esgotades, quan avui hi ha sistemes molt millors per funcionar. Segon error.

La notícia comentava també que, malgrat que la llum pugui ser vista de molt més lluny que no pas els triangles actuals, si el cotxe s'atura després d'un revolt els cotxes que s'hi acostaran no el veuran fins que s'hi trobaran a sobre. Tercer error.

També es deia que Espanya serà el primer pis europeu en obligar l'ús d'aquest dispositiu, tant per als cotxes nacionals com per aquells que venen de l'estranger. Això fa que, sense estar-ne obligats pel seu país, quan entrin al nostre país hauran de proveir-se de l'aparell. Quart error.

Com que als altres països europeus no serà obligatori ni regulat l'ús d'aquest dispositiu, si ens desplacem a fora del país, haurem de continuar utilitzant els triangles, perquè tampoc ens funcionaria el geolocalitzador. Cinquè error.

No sé si hi ha més inconvenients, però en tot cas, amb aquests que he enumerat, n'hi ha prou per pensar que no és una bona idea posar en marxa un mecanisme que no té totes les garanties de funcionar correctament, i més que ajudar-nos ens pot encara comportar més problemes. Aquest és un exemple més d'aquells que a vegades comento que s'ha de legislar bé, i que els nostres dirigents han de ser molt curosos amb tot el que dictaminen.

Orgullosos dels èxits de la Marta

No tinc el goig de conèixer personalment la Marta Mitjans, atleta arenyenca que no para d'aconseguir medalles, reconeixements i títols, el darrer és el rècord d'Espanya dels 800 metres, categoria sub-20, però m'apunto al grup de vilatans que ens sentim orgullosos que una arenyenca assoleixi tants d'èxits. El sentiment de pertinença de grup és bo, i per això hauríem de cuidar-ho una mica i entre tots aconseguir que el nostre treball individual, però també el col·lectiu, obtingui bons resultats.

La Marta, però, no obté l'èxit per casualitat. No li ve regalat, sinó que requereix el treball constant, diari, per anar guanyant terreny i superant-se. L'esforç del dia a dia, en silenci, sense que ningú se n'assabenti. Després podem llegir les notícies que ens parlen dels seus triomfs, però abans hi ha la feina metòdica, rigorosa i constant.

S'ha de felicitar la Marta, no només per quedar primera en les seves competicions, sinó per aquesta dedicació i sacrifici diari, en una cosa que li ve de gust, però que està plena de dificultats, també d'entrebancs, i que només amb insistència i esperit de superació ho pot afrontar.

L'exemple de la Marta ens hauria de servir a tots per afrontar el dia a dia amb la satisfacció de saber que ho donem tot per aconseguir les nostres fites. No sempre assolirem l'èxit, ni el reconeixement dels altres, però sí el nostre propi reconeixement, que és prou important. Perquè estic segur que la Marta agraeix les paraules i consideracions que rep de la resta de persones, però gaudeix de la seva pròpia satisfacció en veure que el seu treball, les seves hores d'entrenament i renúncies fan possible l'assoliment de l'èxit.  

Enhorabona, Marta. Gràcies per la teva il·lusió, esforç i tenacitat. Gràcies per portar el nom d'Arenys arreu on participes.

Millorar el transport públic

Tenim molts reptes a assumir. És com si comencéssim de nou, i això es fa estrany. Què hem fet fins ara? Tens la impressió que ens hem estat dedicant a discutir qui tenia competències sobre què, i poc en millorar els serveis públics. Tots els esforços d'inversió han anat més de cara a la galeria, promovent fets espectaculars, que no pas intentant resoldre les necessitats bàsiques de la ciutadania.

En el cas del transport, a Espanya, és més que evident que s'ha prioritzat posar-se medalles de cara a fora, que no pas millorar els desplaçaments diaris de mercaderies i persones pel territori. Grans inversions en AVE, però les mercaderies s'han de transportar per carretera i les Rodalies, que serveixen per anar a treballar o estudiar, tenen greus deficiències que trigarem anys a resoldre.

Aquests dies sentim com el govern català ens parla del traspàs de la gestió de Rodalies, començant per la línia R1, que és la que circula per la nostra comarca. Van tard, però ens diuen que d'aquí a pocs dies ens presentaran el pla de treball i els terminis perquè sigui efectiu aquest traspàs. Tot i que m'agrada la música, voldria llegir bé la lletra. Podrem aconseguir les competències de la gestió ferroviària, però qui ens garanteix que millorarem el funcionament? Cal inversió, per tot el que no s'ha fet durant anys, però també entendre bé quines són les necessitats.

Crec en l'eficàcia de la proximitat. Quan les coses es veuen en la distància i des d'un despatx, compliquen l'efectivitat de les decisions que es prenen. Trepitjar el terreny ajuda a entendre què passa realment i quines necessitats hi ha, però no n'hi ha prou. Cal abocar-hi diners i haurem de veure si el nostre govern tindrà capacitat i recursos.

Si ens hi fixem bé, estem anant en direcció contrària a la tendència mundial actual dels conservadors anomenats llibertaris. Aquests volen buidar de continguts i poder l'administració pública, per afavorir la llibertat individual, malauradament, però, només d'uns quants. És el discurs de l'extrema dreta que aflora arreu del món. Ja cal, doncs, que aprofitem la inèrcia actual, abans no caiguem en el parany d'assimilar la fortalesa de l'Estat amb la corrupció, encara que tinguem motius per malfiar-nos de segons qui, pels exemples que tots coneixem i que han desprestigiat la política, en benefici de discursos populistes que no ens salvaran.

PIB, atur i habitatge

Aquests darrers dies hem pogut llegir diferents articles parlant de la situació econòmica del nostre país. Tot això arran de la publicació, a la revista The Economist, de la notícia del creixement del PIB espanyol i la reducció de l'atur, encara que estigui per sobre de la majoria dels països europeus. De fet, quan s'està molt avall és més fàcil aconseguir millores significatives, però que no et treuen de la cua. També l'OCDE ha arribat a dir que la nostra economia és la millor d'Europa. Una altra cosa és, però, la sensació que tenim, i el que es troben moltes famílies espanyoles. És que ens menteixen?

Les xifres són enganyoses i ens poden aportar informacions que no s'ajustin a la realitat, o que simplement es quedin al paper, però que en el dia a dia no en notem els efectes.

Si ens referim a Catalunya, ens trobem amb problemes d'habitatge significatius on tothom hi diu la seva. El govern català ens promet la construcció de cinquanta mil habitatges públics atès el dèficit, una xifra difícil d'aconseguir, però que, així i tot, com molt bé diu l'economista Miquel Puig, no resol el problema actual. En aquest article, Puig deixa clar quin és el gran problema de la situació econòmica: els sous són massa baixos per poder adquirir un pis.

És cert que falta habitatge públic assequible, però els problemes no es resolen subvencionant, sinó aconseguint que la població pugui, amb el seu treball, aconseguir viure dignament i també disposar d'un habitatge en condicions. Si els nostres governants no legislen correctament en aquesta direcció, no aconseguirem una justícia social i ens continuarem discutint on hi ha el problema.

Les dades econòmiques diuen que l'atur es redueix i que cada vegada és més fàcil trobar una feina, però amb quines condicions? Té sentit disposar d'una feina que el sou no et permeti viure dignament? Si els sous són tan baixos, si les feines no requereixen cap mena de qualificació acadèmica, quin país estem construint? Ens queixem de la immigració i el desarrelament, però no fem res per arrelar-los i donar-los una feina que els permeti viure, afrontant les despeses bàsiques d'alimentació i habitatge. 

Hi ha desafecció política perquè la gent ja no confia en els polítics, perquè aquests no encaren els problemes reals de la població i tot això és un peix que es mossega la cua.

A en Joan, en el seu comiat

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi Joan, el marit, el pare, el besavi, el sogre. Se n'ha anat tranquil·lament sense fer soroll, per no molestar, com ha viscut tota la seva vida, estimant als que tenia al seu voltant, treballant matí, tarda i vespre, a sota el Montnegre, conreant les maduixes que tantes persones n'hem pogut gaudir. «Aquestes sí que són bones!».

La seva vida és l'exemple d'aquells que, sense fer remor, teixeixen un entorn amable, no pas lliure d'entrebancs. La vida de pagès no és fàcil, sempre a l'expectativa del temps i, darrerament, de la invasió del senglar i el cabirol. I a tot això cal sumar-hi, la guerra civil i la postguerra, sense pare, amb una mare, això sí, forta i valenta per tirar endavant els seus tres fills.

Quan ens queixem per tot el que ens cau a sobre no ens adonem que els nostres pares i avis han tingut la vida prou complicada, però mai han llançat la tovallola. El seu esforç, la seva confiança i també la seva fe, els ha fet valents i invencibles.

Estem massa acostumats a esperar grans projectes per merèixer el nostre reconeixement. Ens oblidem de la bona feina de cada dia que fa possible una convivència amable, una pau i tranquil·litat que ens ajuda a viure lluny dels estralls que es produeixen arreu del món. És la convivència amb persones com en Joan que ens fa feliços i ens permet augurar un futur millor. 

Del meu sogre en guardaré un molt bon record. Una persona bona, generosa, senzilla i humil. Amb caràcter per enfrontar-se a les dificultats. De saber començar de nou quan les coses es torçaven. Doblegant l'esquena des de primera hora del dia fins al capvespre, i llevant-se a la matinada per anar a fer el mercat. Un no parar des de ben jove. Com diu la frase de Sant Agustí escollida com a recordatori del seu comiat, no li preguntem al Senyor per què ens l'ha tret, sinó que li agraïm per tot el temps que n'hem pogut gaudir.

Any nou, vida nova?

Les notícies que ens arriben de Centreamèrica i Sud-amèrica són preocupants. Sent cauts a l'hora d'opinar, ja que avui no tens la certesa de la veracitat de les notícies, la conclusió a què arribes és que el món cada vegada està més rabiós, amb uns enfrontaments dialèctics trets de mare, un enriquiment d'uns pocs, i l'augment del nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa.

És molt trist veure com el populisme, l'extrema dreta i els poders fàctics s'aprofiten de les eines del sistema democràtic per malbaratar-lo i destruir-lo. L'arribada de Trump és un exemple clar del mal que es pot arribar a fer, en benefici d'uns quants. Fins ara es dissimulava, però ha arribat el moment en què tot es fa a la vista, sense subterfugis. L'entorn de Trump només busca l'enriquiment personal i dels seus, amenaçant la resta de la població. I el més greu de tot és que la gent l'ha votat. La mateixa gent que en patirà les conseqüències.

La situació de Veneçuela no és clara. Les baralles entre l'actual mandatari i l'oposició no tenen cap possibilitat de remetre. Sigui quina sigui la realitat, queda clar que el conflicte va a pitjor, i els perjudicats seran sempre els mateixos.

A Guatemala les coses no van pas millor. Quan la vaig visitar, fa més de trenta anys, vivien en un conflicte que es va acabar l'any 1996 i des de llavors es troben immersos en un procés de transició democràtica, però que no se n'acaben de sortir.

Argentina va elegir com a president un radical que només pretén afeblir l'estat, amb el consegüent perjudici de la classe treballadora. Milei trobarà un bon aliat en Trump, per perpetuar-se en el poder. Si gosessin anul·larien els drets constitucionals i s'erigirien en monarques absoluts.

Perú, un país encantador que també he tingut l'oportunitat de visitar, viu una crisi econòmica important, de llarga durada, que necessitaria una transformació radical de la manera de funcionar. És un país ric en primeres matèries, però amb una explotació injusta que crea moltes desigualtats.

I podria anar seguint, però no vull acabar sense mencionar el que està passant ben a prop de casa. Alemanya tremola davant la possibilitat de victòria de l'extrema dreta en les pròximes eleccions. El president austríac ha encarregat al líder d'extrema dreta perquè confeccioni el nou govern. A França el seu president no ha aconseguit convèncer la seva gent, i l'extrema dreta ha crescut enormement. I també podria continuar amb els països escandinaus, Hongria, Romania... per no parlar de Rússia i Ucraïna.

Any nou, vida nova?

Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

Nit de bretolades

On són els naps i les cols? Només ser veure bretolades, insults, bromes de mal gust i destrosses de mobiliari urbà. On és la creativitat i la imaginació que s'espera d'una tradició que estem deixant perdre? Qui està content de tota la gresca de la nit de Reis?

Hi ha qui es queixa que no se'l deixa participar, que es limita la llibertat d'expressió, que no se'l té en compte, però fa mal ús de la llibertat de moviments, de gresca i oci. Es pot gaudir destrossant la cosa pública, insultant sense cap sentit els altres?

M'entristeix veure com hi ha persones, siguin joves o no tan joves, que no han entès res de la vida. No tenen ni un mínim sentit de la decència, i el respecte als altres. No tot s'hi val en aquest món. Es pot ser molt crític, antisistema, i lluitar per canviar les coses, però el que no es pot fer és faltar el respecte a les persones i els seus béns. Ni fer malbé el patrimoni urbà, que és de tots i el paguem amb els nostres diners.

On és la tradició de penjar naps i cols amb poesies eròtiques o picants? On és la gràcia d'expressar allò que penses sense necessitat de ferir a ningú? Què es pretén amb aquest vandalisme desenfrenat i poca-solta? 

No sé, ni vull saber qui ha estat, ni quines intencions tenien quan varen decidir sortir al carrer a fer-ho malbé tot, i penjar escrits denigrants i absurds, sense cap mena de gràcia, però les entitats referides, tant si han estat les causants com no, queden molt malparades. És aquest l'esperit de la gent del Casal Norai?, i del CAU? Vull pensar que no, i que ha estat gent aliena que ha fet mal ús del seu nom, de la seva entitat i de la bona tasca que fan i poden continuar fent a la nostra vila.

No pretenc que reflexionin sobre tot el que han fet, perquè tampoc no em llegiran, ni tenen per què fer-ho. És la meva manera d'expressar la meva repulsa a l'incivisme i a l'error de confondre les coses, les tradicions i la gresca. Ens ho podem passar molt bé, sense necessitat de fer mal a ningú, ni destrossar tot allò que trobem pel davant. Si la nit de naps i cols s'ha de convertir en això, val més oblidar-nos de la tradició i posar seny. 

Ja arriben els Reis!

Aquesta nit màgica on la quitxalla somia amb els regals que esperen rebre de ses majestats, a Arenys s'hi afegeix la tradicional penjada de naps i cols. És una nit d'il·lusió i de disbauxa, que no passa desapercebuda. En el primer cas parlem d'innocència i família, pel que fa als naps i cols, es demana creativitat i imaginació, però també serenitat i control, per no fer destrosses, ja que en alguna ocasió algú s'ha passat de volta.

Recordo els reis, a Vic, quan era un xic, però també quan hi portava els meus fills. Crec que ells també en guarden un bon record. Cada població s'estima la cavalcada i la considera única. És lògic i bo. A Vic, l'esforç de l'organització crec que mereix una bona nota. És espectacular la quantitat de participants i la il·lusió que hi posen per engrescar els més menuts i fer-los passar unes hores agradables, amb molts nervis i ganes d'anar aviat a dormir.

I em venen al cap comentaris que he llegit aquests dies, que no són nous d'ara, de persones que consideren que la festa és un engany a les criatures i que caldria aturar-ho. Penso que tothom té dret a defensar i opinar sobre les coses i participar o deixar de participar-hi segons creguin convenient. La festa de Reis és un engany? 

És cert que fem creure als més petits l'existència d'uns personatges que arriben cada any per portar-nos regals. A partir d'aquí podem acceptar que els estem enredant i que arribarà un dia que ho descobriran, perquè algú els ho explicarà, i potser tindran un desengany. Hauríem de deixar de celebrar-ho i dir la veritat? Regalar nosaltres directament les joguines sense pensar en majestats arribades de l'Orient? 

Aquesta festa m'agrada, tot i que ja fa molts anys que no la visc en plenitud. Si no hi ha quitxalla per casa, es fa més estrany. Intento no posar-me transcendent i de la mateixa manera que estimo la festa de Sant Jordi, com el dia de la rosa i el llibre, quan ho podríem comprar cada dia de l'any, també m'agrada pensar en la il·lusió que es transmet a la canalla, i als més grans, sobretot tenint en compte que la nostra vida està plena de traves, desenganys i problemes. 

Que tingueu una bona nit de Reis, i de naps i cols!

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Trepitjant l'Alt Empordà

Ahir, una vegada més, vaig poder constatar que la gent és, per naturalesa, bona, amable, agraïda. El problema que pateix la nostra societat és que els quatre maleducats i incívics es fan notar massa i fa que desconfiem, d’entrada, de les persones que no coneixem.

Vàrem descobrir un municipi, Maçanet de Cabrenys, que ens ha encantat, per la bellesa, la netedat i cura, sense pretendre ser res de l'altre món, i per la gent amb qui ens vàrem trobar pels carrers, o a la Unió Maçanenca. Perquè l'excel·lència no cal buscar-la en grans inversions, restauracions impecables, i esdeveniments irrepetibles. No es tracta de grandeses, sinó simplement de naturalitat, estima i educació. Quan estimes una cosa i la cuides, t'agrada ensenyar-la i que els altres apreciïn i respectin l'esforç per lluir-la i gaudir-ne. Amb els nostres pobles i ciutats això també passa, i quan visites altres municipis t'adones que a casa tenim moltes coses per aprendre i millorar.

I avui hem passejat per Portbou. Havíem preparat la visita llegint alguns llibres sobre Walter Benjamin, el filòsof jueu alemany, que hi va morir tot fugint dels nazis. M'ha cridat l'atenció les referències que hi trobes, tot i que la idea que t'han venut  és que el municipi s'hi va posar d'esquena i que poca gent en coneix la història. També perquè t'expliquen el fracàs de l'intent de crear una Fundació a la seva memòria.

El monument d'homenatge a Walter Benjamin es troba en un bell indret panoràmic, al costat del cementiri on hi és enterrat, en una fosa comuna. Es tracta d'un túnel esglaonat i excavat a la roca, amb una vista impressionant del mar a través d'un vidre. Potser li caldria un millor manteniment. Ja sabeu que soc una mica crític en això de la neteja i endreça, però en tot cas és interessant que algú s'encarregués de construir aquest memorial, que ens recorda una època negra del nostre continent i que a vegades penso que no hem acabat d'enterrar.

Com diu el meu cunyat: quin país! És cert. Tenim un país ric en molts aspectes, però l'hem de cuidar i això s'aconsegueix ajudant a estimar-lo i que tothom se'l faci seu, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, les seves creences, la seva formació, cultura i llengua. Junts podem!

Mesures econòmiques de primers d'any

Una de les notícies d'aquest inici de l'any és l'encariment dels productes de consum, alguns d'ells molt habituals i necessaris. També la repercussió que tindrà en la factura de la llum el fet que s'apliqui novament l'IVA del 21%. Ens havíem acostumat a uns preus energètics moderats i ara ens despertarem d'aquest somni.

Quan es bonifiquen els preus no penses que vindrà un dia que t'ho trauran, sobretot quan són productes de primera necessitat. En el cas de l'electricitat tot queda molt clar. Les factures reflecteixen bé els diferents conceptes i pots comprovar què estàs pagant i què t'estan abonant, però en altres casos la cosa no està tan clara i hi trobo a faltar més control. Em refereixo, per exemple, en el cas del pa, que ja n'he parlat en alguna altra ocasió. Un dia el govern va decidir treure l'IVA del pa, i els consumidors no vàrem notar cap diferència. En el moment que es va recuperar l'impost, llavors sí que es va notar l'augment del preu. Què vol dir això? Que la rebaixa de l'IVA va ser profitosa pels industrials, les fleques, i, per tant, poc profit en vàrem tenir els consumidors.

Molts dels problemes econòmics són deguts a una mala política governamental, amb un control nefast o nul sobre el funcionament del sistema. El problema el pateix el més feble, que té pocs recursos per poder protestar i beneficiar-se de les mesures fiscals que un govern fort i progressista ha de dictar per redistribuir la renda. 

I després està tot el tema dels sous. Per més que el govern actual estigui movent a l'alça el salari mínim interprofessional, el tenim tan avall que s'hauria d'incrementar ostensiblement per poder ser més justos i aconseguir que el poder adquisitiu de les famílies no s'estanqui o fins i tot vagi a la baixa. Caldria anar de pressa, perquè quan torni la dreta, això ja no ho tocaran. El mal que patim en aquest país és que l'esquerra, quan governa, és molt lenta en aplicar i legislar a favor de la gent amb menys recursos. 

Una de les mesures que s'aplicaran a partir d'avui és la limitació de l'augment del preu del lloguer dels habitatges, quan toca revisar el contracte. Caldria també que el govern trobés la manera de fer efectiva la seva promesa de construcció d'habitatges de preus assequibles i evitar que l'estoc d'habitatges protegits desaparegui, passant al mercat lliure. Un fet massa habitual i que condemna als més necessitats.

Fer fàcil la vida al veí

Enguany, a casa, Nadal i Cap d'Any els vivim molt d'esquitllada, gairebé de manera inconscient, sense adonar-nos que són les festes que cada any celebrem en família, i que ens bombardegen per totes bandes, amb llums i felicitacions, de manera compulsiva. T'adones, així, que no tothom viu els esdeveniments de la mateixa manera, i només en prens consciència quan les circumstàncies et porten a viure uns moments complicats.

Crec que aquesta inconsciència és el que en el fons afecta el bon funcionament de la nostra societat. L'empatia i el fet de saber posar-se a la pell de l'altre, i de comprendre que a la vida hi ha moments que no sempre ho tens fàcil, i que hi ha famílies que viuen en penúria permanent, podrien ajudar a entendre que entre tots hem de procurar facilitar-nos la vida. 

És evident que la guerra, el terrorisme, les catàstrofes naturals són uns elements que condicionen la vida dels que ho pateixen, però no només els fets extraordinaris són els que ens marquen. També el dia a dia està ple d'entrebancs que no sempre sabem o podem superar amb èxit. I si a això hi sumem l'individualisme, girar-se d'esquena, l'oblit que en aquest món no estem sols, llavors encara s'agreuja més.

Aquests dies es parla de pau. Sovint se'n parla perquè és un costum i surt arreu, però no hi posem el nostre gra de sorra perquè aquesta pau sigui efectiva. És molt fàcil criticar i malparlar dels causants de les grans calamitats, però ens costa més adonar-nos d'aquelles actituds menys espectaculars, però que contribueixen a fer que el del nostre costat no s'ho passi bé. 

M'agradaria poder desitjar que aquest 2025 sigui un any millor que el que hem deixat. Que hi hagi pau i harmonia al món. Són desitjos simpàtics i que molts subscriurem, però al seu costat, i això és més fàcil d'aconseguir si hi ha voluntat, desitjaria que tots i cadascú de nosaltres canviéssim la manera de fer, pensant més en l'altre. El que rep sempre, i també el que ens passa desapercebut. 

Que aquest any que acabem d'encetar ens engresquem a fer més fàcil la vida dels que tenim al costat! Bon any!