Polítics que no ens mereixem

Aquest matí, mentre esmorzava, he posat un moment el 324 per veure les notícies i he escoltat un tall de la intervenció de l'eurodiputada del PP, la senyora Dolors Montserrat, atacant la ministra espanyola Teresa Ribera, que opta a ser nomenada comissària i vicepresidenta de la Comissió Europea. Les poques paraules que he sentit justifiquen sobradament el descrèdit de la política i dels polítics actuals.

Puc entendre molt bé que hi hagi tanta gent que no li interessi la política i que critiqui fortament els polítics. A mi, que m'agrada la política, ja em comença a pesar i em molesta tot el que està passant, per la mediocritat dels polítics d'avui, l'insult permanent i la crítica destructiva sense arguments sòlids. L'engany sistemàtic i l'ànsia de poder com a únic objectiu dels partits polítics. Amagar les pròpies vergonyes amb fum destructiu.

Escoltar a Dolors Montserrat és vomitiu. No aporta res de positiu i només provoca malestar, desafectació i posar a tots els polítics en el mateix sac. No és l'única, certament, però és una mala política que no fa cap bé. Una cosa és fiscalitzar la tasca del govern, qüestionar la seva actuació, criticar aquells errors evitables, i aportar una alternativa coherent i lògica d'acord amb la pròpia ideologia, i l'altra és intentar desgastar l'adversari a base de mentides i descrèdit sense argument.

No seré jo que surti a defensar el govern socialista espanyol i els seus ministres, sinó que demano respecte a la veritat, una bona praxi i saber defensar els principis ideològics sense utilitzar la ciutadania, amb tots els seus problemes i vicissituds, per aconseguir el poder. Si volem millorar la nostra societat, no podem caure en el vici de jugar amb les persones. Al final només aconseguirem la desconfiança de tothom, per caure en el parany dels que més en saben d'entabanar la gent, amb falses promeses i enganys.

La ciutadania no es mereix polítics com Dolors Montserrat, ni alguns altres que estan en el seu mateix nivell. Les persones necessitem uns polítics que liderin el progrés del país i del món, a base del sacrifici, l'esforç i la dedicació, buscant sempre el millor per a tothom, i no el benefici propi, sigui econòmic o de reconeixement personal. Tant de bo que tots plegats obrim els ulls i siguem capaços d'arraconar aquests polítics que no ens fan cap bé, sinó que desmaneguen el poc ordre que hem aconseguit en un món cada vegada més desorientat.

Algú pensa fer alguna cosa amb el clavegueram?

La Diputació de Barcelona va encarregar l'elaboració del Pla director de clavegueram d'Arenys de Mar, que va lliurar a l'ajuntament de la nostra vila a finals de 2023. Es tracta d'un estudi exhaustiu de gairebé nou-centes cinquanta pàgines, on es detalla la situació actual del clavegueram i es proposen les mesures a prendre per posar-ho al dia, classificant-les segons el grau d'urgència i perillositat. 

Les conclusions de l'estudi deixen clar el conjunt de deficiències del clavegueram, en part per tractar-se d'una construcció mal planificada, perquè el diàmetre de la conducció és massa petit, hi falten pous que permetin el manteniment de la xarxa i hi ha sectors amb molt pendent per poder provocar, entre altres, inundacions. La xarxa està molt envellida i deteriorada, i apunta que caldria introduir-hi sistemes de drenatge sostenible. 

L'estudi proposa diferents solucions per aconseguir una xarxa capaç d'evacuar les aigües pluvials, que eviti l'aixecament de tapes i sobrecàrrega dels col·lectors, i esmenta el Rial de Sa Clavella com a indret on el drenatge de les aigües pluvials no està ben resolt. Us recomano que hi doneu una ullada.

Segons l'estudi, els principals eixos que generen més problemes són: el Rial de Sa Clavella; el carrer de Santa Marta; l'acumulació d'aigua en superfície i la sobrepressió dels col·lectors al final de passeig troncal, a la carretera C-61, i el final del Rial del Bareu, on hi ha pendent la seva canalització. Aquests quatre enclavaments formarien part del primer paquet a resoldre, amb un cost d'inversió previst de 2.412.604 €. A partir d'aquí detalla tres grups més d'actuacions, amb el seu cost corresponent. Perquè us en feu una mica la idea, el pressupost total de les actuacions és de 9.832.383,53 €. Poca broma!

La pregunta que em faig és què té previst fer el nostre govern municipal, després de conèixer l'estudi en detall i observar les recomanacions dels seus redactors, sobretot pel que fa a les actuacions que consideren urgents donada la perillositat de la situació actual. L'estudi ha tingut un cost i ha de servir per a alguna cosa. No ens podem quedar coneixent la problemàtica i no actuar. Se'n vol fer cas, o bé l'estudi quedarà en un calaix?

La catàstrofe recent de València ens hauria de fer reflexionar. Tot té relació. Una mala xarxa de clavegueram és un perill en potència. No posar-hi mà és una irresponsabilitat que ningú hauria de permetre's. Confiem que els nostres governants siguin responsables i programin les actuacions necessàries per millorar la xarxa de clavegueram, i evitar que tinguem un ensurt innecessari. 

Estiguem alerta!

No podem badar ni deixar-nos enredar. Els estafadors fan hores extres i ens els podem trobar arreu. Movent-nos per Internet, utilitzant mòbils i tauletes digitals naveguem per una selva plena de perills que ens obliguen a desconfiar de tothom.

No hi ha dia que no t'avisin d'alguna nova estafa, cada vegada més sofisticada i més lligada amb la realitat del dia a dia. Avui llegia que estan arribant avisos sobre un nou temporal de pluges i adjunten un enllaç, que és on hi ha la trampa que no hi pots caure.

És ben clar que no ens podem cansar de repetir a tothom que mai accedeixin a un enllaç que els pugui arribar a través de l'ordinador o el mòbil. Els bancs, les empreses i l'administració pública estan farts de dir-nos que no és aquesta la seva pràctica i que, per tant, hem de desconfiar de tot aquell que ens convidi a accedir en un lloc que, aparentment, és inofensiu i bo per a nosaltres.

Vivim en un món ple d'estafadors que viuen a costa dels altres. Acostumen a enredar a les persones més confiades, a aquelles que sempre han anat amb la veritat per davant i que no s'imaginen que algú els vulgui enredar. La desconfiança no és bona per a ningú, però avui has de desconfiar per seguretat i per evitar caure en el parany del desconegut que només busca els teus diners, i aprofita qualsevol ocasió per fer-t'hi caure.

Això obliga a les empreses privades i a l'administració pública a evitar qualsevol campanya que pugui confondre a la gent. I ho dic perquè la setmana passada vaig rebre una notificació, que ha resultat ser correcta, però utilitzava l'enviament d'un enllaç, que no hi vaig accedir, sinó que vaig demanar que deixessin d'enviar aquests comunicats. No poden col·laborar amb els estafadors. Hi ha prou maneres de comunicar-se amb les persones sense haver d'usar mètodes que generen desconfiança.

Per què dimitir?

Per què dimitir si la culpa és dels altres? Ningú no el va avisar. Li trucaven des d'un número que desconeixia. La consellera no sabia que es podien enviar avisos al mòbil. Madrid no els va dir que plouria tant i que podria causar tantes víctimes. Els manifestants estan manipulats. Són aquests catalans tan dolents que venen aquí no pas per ajudar a les víctimes, sinó a fer política. Ell sí que pensa en la gent i està al seu servei. Ell ho va fer tot bé. Per què hauria de dimitir?

Els temps estan revolucionats. Si Trump pot ser president dels EUA, per què no ho pot ser Mazón a València?, o Díaz Ayuso a Madrid?, o Meloni, primera ministra a Itàlia?

La inconsciència i l'insult sistemàtic estan servits. És això el que compta. El bon fer i les bones actituds són coses del passat. Són coses d’una altra època. Som vells i retrògrades. Estem fora de joc. Ens hem de retirar i donar pas a una altra manera de governar. Visca la llibertat! Qui no hi arribi que s’aguanti! Només serveixen els millors. Per què pensar en el bé dels altres? Tenim prou feina a casa. Els de fora no han de venir a fer-hi res. Que s’espavilin a casa seva. Si han nascut en un país en guerra i disbauxa no és el nostre problema, però si en podem treure un bon profit de les seves riqueses naturals o de la mà d’obra barata, ja ho pactarem amb els seus governants.

Trist, oi? On són tots aquells nostres ideals de joventut?

El senyor Mazón no dimitirà com no ho han fet tants d’altres. La dimissió no forma part del seu bagatge. L’han votat?, doncs, que l’aguantin quatre anys. La responsabilitat? Els opositors s’aprofiten de les desgràcies dels altres per fer-hi llenya.

Si Mazón fos socialista i el govern de Madrid del PP, aquests, Vox, Manos Limpias i tot un reguitzell d'entitats i associacions d'ultradreta ja haurien presentat no sé quantes querelles criminals, i els jutges s'estarien fregant les mans, però resulta que el president valencià és del PP, amb el suport de Vox. L'única solució és passar la culpa als altres i mantenir-se ferms al poder. Totes les queixes són infundades i no passa res!

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Aprendre dels errors

Si en una cosa fallem és precisament en aprendre dels errors. Perquè d’errors tots en fem. Alguns més que altres, però una vegada l'hem errat és important analitzar per què hi hem caigut, què podem fer per esmenar el dany ocasionat i, sobretot, estudiar la manera de no tornar-nos a equivocar. Això és un fet que no és puntual, sinó que al llarg de la vida ens hi hem d'anar aturant per intentar fer-ho millor. 

Quan ens equivoquem hem d'assumir-ne les conseqüències, i això ens pot ajudar a fer-ho diferent una altra vegada. Si ens hem hagut de rascar la butxaca, potser ja ens hi pensarem més a l'hora de fer un altre pas. El problema està quan qui s'equivoca no en rep les conseqüències, sinó que aquestes recauen en un altre. Un fet habitual a l'administració pública. Si no és eficient, si no optimitza els recursos, són els contribuents els que en paguen els plats trencats.

No sé si us hi heu trobat, però jo estic cansat d'haver de reclamar a diferents administracions públiques que esmenin errors que em perjudiquen. Errors que no he comès jo, però que en rebo les conseqüències, normalment havent de pagar més del necessari, i presentar recursos que no acostumen a ser senzills ni gaire ràpids a l'hora de resoldre'ls.

La coordinació entre les diferents administracions tampoc és gaire habitual. Més aviat hi ha descoordinació que sovint t'obliga a repetir tràmits que no caldria. Existeix una llei que allibera al contribuent a presentar segons quina documentació, si consta ja a l'administració o aquesta la pot obtenir en contacte amb altres administracions. No sempre es respecta i a vegades et reclamen certificats i justificants que són totalment innecessaris. 

Soc un gran defensor de les tramitacions d'ofici, aquelles que es generen automàticament des de l'administració sense que el ciutadà l'hagi d'iniciar. Estem, però molt lluny d'aconseguir que la coordinació entre entitats públiques o privades de caràcter públic sigui efectiu i ràpid. Fixeu-vos, com a exemple, en la multitud de discrepàncies que hi ha entre el Registre de la Propietat, l'administració local i el Cadastre. Us adonareu que rarament les dades coincideixen i veureu també que qui en rep les conseqüències és sempre el contribuent. Hem d'aprendre dels errors, assumir-ne les conseqüències i no derivar-les als altres. Siguem més seriosos i millorem la tramitació administrativa.

L'ús eficient dels recursos públics

Les persones que hem estat relacionats amb l'administració pública local, sigui com càrrecs electes o treballadors, tenim molt clar els problemes financers dels ajuntaments i el desequilibri que hi ha en el repartiment de recursos entre les diferents administracions. La que dona la cara és la més mal pagada.

No sé si us sona, però és molt típic sentir a dir que qui té els diners és la Diputació de Barcelona. El món està mal repartit i, malgrat que fa anys que es demana una millora del finançament dels ajuntaments, això no es produeix. 

La Diputació ofereix serveis als ajuntaments, sigui en espècie o amb diners, i aquests han de fer la carta als reis per aconseguir-ne com més millor. La desconfiança fa pensar que si els negociants són de la mateixa corda, pertanyen al mateix partit polític, tenen més possibilitats de rebre diners i recursos. Digueu-me mal pensat. Però hi ha un tema que se'n parla poc, o si més no, encara que se'n parli, s'hi treballa poc, i és el control sobre l'eficiència i l'optimització dels recursos oferts. 

Si un ajuntament rep recursos o serveis, que han tingut un cost, ha de rendibilitzar la inversió, encara que a l'ajuntament no li hagi costat ni un ral. El tema de l'eficiència passa una mica desapercebut. Com que no em costa diners, ja no me'n preocupo!

La Diputació de Barcelona va licitar, l'any 2022, la contractació de l'elaboració de plans directors de clavegueram de sis municipis de la província, entre els quals hi havia Arenys de Mar. L'import era de 174.000 euros, IVA inclòs. A finals de l'any passat va lliurar al nostre ajuntament l'estudi realitzat amb una sèrie d'instruccions i inversions a fer, algunes d'elles de caràcter urgent, per la perillositat que suposa l'estat actual del clavegueram a la nostra vila. El pla director ja el tenim, ara només falta aplicar-lo. Hi ha previst fer alguna cosa al respecte?

No tinc la informació i m'agradaria pensar que els nostres tècnics municipals, per indicació del govern local, hi estan treballant. Temo que no sigui així, i que ens trobem amb dos problemes. Per una banda, que els problemes de clavegueram no se solucionin i s'agreugin, i que la inversió de la Diputació, amb recursos públics, no hagi servit de res. Tant de bo que m'equivoqui!

Esperant els resultats dels EUA

Tots som conscients de la importància de les eleccions presidencials d'avui als EUA. No és un país qualsevol, sinó que el que pugui passar allà té repercussions arreu, també a casa nostra. Ben segur que al llarg dels anys hem tingut les nostres preferències. Ens agraden més els republicans que no pas els demòcrates, o la inversa, però en els darrers temps ha agafat més protagonisme la persona que no pas el partit polític. No és el mateix pensar que hi pugui haver un president republicà, que témer que el nou president torni a ser el senyor Trump. I em sembla que aquí rau el problema principal d'aquestes eleccions.

En poques hores coneixerem els resultats. Si aquests són favorables a Trump, quedarà enllestit en poc temps, però si els vots es decanten per Kamala Harris, hi haurà l'enrenou d'ara fa quatre anys, quan Trump va moure cel i terra per evitar ser declarat perdedor. Ja ens ha avançat que si el donaven com a perdedor, voldria dir que hi ha hagut trampa. És molt cansat, i molt perillós.

Hi ha coses que no s'entenen. Com pot ser que assumint la presidència d'un estat s'alliberin d'anar a la presó. Tenim l'exemple d'Israel, on sembla que el primer ministre, si ho deixés de ser, tindria tants judicis a enfrontar-s'hi, que el més segur és que anés a parar a la presó. Als EUA, Trump també té judicis pendents que només la presidència els hi pot estalviar. Per no parlar del nostre rei emèrit, que continua fent-ne de les seves, protegit per la seva condició de rei, encara que li hagin plogut denúncies per totes bandes.

I això és el que desespera a molta gent i fa perdre la confiança en els polítics i en la mateixa política, en sistemes democràtics, que ens venen que tots som iguals davant de la Justícia, i que tenim les eines i mecanismes per protegir-nos de la corrupció i el despotisme. 

Us confesso que no estic mirant les notícies, i només espero conèixer els resultats finals. Llavors intentaré agafar-m'ho el millor possible, que de temes que ens deprimeixen ja en tenim prou. Uns més que altres. Veient com va tot, no em puc queixar.

La culpa és negra i ningú la vol

El pitjor que pot passar en una societat és que les nostres autoritats, les nostres institucions, es vagin llançant la culpa sense que ningú assumeixi cap responsabilitat. I això és molt greu quan al darrere hi ha víctimes mortals. A València ja en comptabilitzen més de dues-centes.

Qui no va avisar a temps? Qui sabia què passaria i no va actuar amb celeritat perquè la ciutadania prengués les precaucions necessàries per salvar la vida? Els mobles ja és una altra història.

Ha passat una setmana i t'emprenya veure com ningú vol assumir la seva part de responsabilitat. Però el pitjor de tot és que tens la impressió que si això torna a passar, ens trobarem amb els mateixos problemes. Ni n'aprenem, ni sembla que en tinguem ganes.

Els fets han estat prou greus per a parlar-ne més d'un dia. Potser ens repetim, ja em perdonareu, però seria bo que ens conscienciéssim que hem de millorar i, sobretot, analitzar què hem estat fent, per no tornar-hi, i com podem alliberar espai al territori perquè l'aigua, que arriba amb molta força, pugui desembocar al mar sense tants estralls.

Ara ens hem adonat que hi ha municipis, inundables, que no tenen a punt el pla de protecció davant d'emergències. Llavors venen totes les exclamacions. Primera actuació a fer, doncs, redactar i actualitzar els plans d'emergència, i donar-los a conèixer. Que tothom sigui conscient que viu en una zona inundable, si és el cas, i sàpiga com reaccionar en cas d'una emergència.

Ens han d'avisar a temps, però al mateix temps hem de tenir molt après com hem d'actuar després de l'avís. I aquí hi ha una feina a fer per part de totes les administracions. La local, que tenim més a prop, però també l'autonòmica i l'estatal. S'ha de fer pedagogia i insistir a la població que el risc de ser arrossegat per les aigües desbocades és alt o molt alt. 

La nostra vila és inundable, i seria bo que el nostre govern local ho recordés i programés unes sessions i uns fullets explicatius de quines són les parts més exposades a la inundació, i què cal fer quan van mal dades. 

Sisplau, deixeu de culpabilitzar-vos entre vosaltres. Busqueu solucions a la catàstrofe viscuda, i trobeu la manera d'evitar que això es repeteixi en el futur.

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

Planificar i saber reaccionar a temps

Pensant en tot el que ha passat a València aquests dies, m'ha vingut al cap una idea que tinc molt present i que probablement ja n'hauré parlat en aquest blog. Acostuma a passar que aquells temes que hi creus fermament, et preocupen o t'interessen, en parles sense adonar-te'n i et repeteixes com l'all. Em refereixo a la capacitat de reacció de les persones. 

Soc un gran defensor de la planificació. Em queixo sovint que moltes vegades falta planificació, ja sigui per mandra, perquè no es volen ensenyar les cartes o per inconsciència. La planificació, a part d'obrir els ulls a la gent i facilitar-los la col·laboració i l'entesa del perquè de les coses, t'ajuda enormement a valorar si estàs anant pel bon camí, i conèixer en tot moment allò que necessites per aconseguir els teus objectius.

Dit això, hi ha un altre element que trobo molt valuós, i que a mi m'agradaria tenir-hi més traça. Davant de qualsevol adversitat, però no només, és molt important la capacitat de reaccionar. Si es tracta de contrarietats esdevé importantíssim, perquè sovint passa que en pocs instants has de prendre decisions que poden ser fatals o bé resolutives. 

Les persones que dirigeixen una empresa, sigui pública o privada, necessiten planificar bé la feina, però també ser capaços de prendre decisions instantànies, sense possibilitat d'analitzar ni dedicar-hi gaire temps. En casos com el que viuen  al País Valencià resulta evident que aquesta capacitat de reacció immediata és cabdal, ja que pot salvar moltes vides.

Crec que no cal parlar gaire de la reacció del president valencià o de la consellera de Turisme. Aquesta ha estat honesta demanant perdó, el primer simplement ha canviat el discurs, com aquell qui res. 

Seria bo que les persones destinades a dirigir una empresa, un ajuntament, un govern, rebessin formació i tècniques per millorar la seva capacitat de reacció. Personalment, m'hi apuntaria, perquè ho crec important. La responsabilitat que s'assumeix ha d'anar acompanyada de la voluntat d'aprendre cada dia com actuar millor, amb més rapidesa, però al mateix temps més eficàcia. Segur que hi ha algun lloc on podem anar per aprendre-ho. M'hi apunto!

Així no!

Tristament, aquests dies parlem de València i del tràgic succés, amb més de cent cinquanta morts i encara moltes persones desaparegudes. Parlem del fet, de les conseqüències i també de les causes. No perquè sigui un fenomen natural, podem alliberar-nos de les nostres responsabilitats. Les administracions, i els seus polítics, hauran d'analitzar a fons què hem fet malament i continuem equivocant-nos. Normalment, és l'especulació, però també hi ha la desídia, la ignorància i incapacitat de reaccionar a temps, de manera contundent i eficaç.

Tot el que puguem analitzar, de manera seriosa i constructiva ens haurà de servir per evitar desastres d'aquesta magnitud. No podrem evitar que plogui de manera tempestuosa, acumulant centenars de litres en poques hores, però sí que hem de treballar per netejar els espais on ha de circular l'aigua fins al mar, i aquesta neteja ha de suposar treure obstacles, també habitatges mal ubicats, i fer un manteniment de les lleres dels rius, dels seus ponts i murs protectors.

El que no podem permetre és polititzar sobre uns fets que porten tantes víctimes mortals a l'esquena. El comportament i declaracions de personatges com el president del PP espanyol, el senyor Feijóo, mereixen la nostra desaprovació i repulsa. Resulta repugnant veure com s'aprofiten circumstàncies com l'actual per fer política en lloc de posar-se a disposició per resoldre els molts problemes que tenim, alguns dels quals han agreujat la situació.

Amb uns polítics com el senyor Feijóo, el país no pot anar bé. És intolerable escoltar segons quins discursos, aprofitant-se del dolor dels familiars de les víctimes i totes les persones damnificades. Què pretén amb el seu discurs? Que la gent el voti a ell per la seva manca de sensibilitat? Per prioritzar l'afany de poder al suport a les víctimes?

Fa molt temps que vaig dient que amb una dreta com la del PP, Espanya no té futur. L'alternança política s'ha de basar en uns partits polítics seriosos, honestos i compromesos amb la societat. Mentre juguin a fer política barata i deshumanitzada, no els podrem creure ni confiar-hi. Siguem seriosos i, sobretot, respectuosos amb el dolor dels altres.