dimarts, 31 de març del 2015

Una desconnexió de 24 hores a Cantonigròs

No sempre és fàcil desconnectar, ni tots els llocs i ambients ho fan possible. Avui he desconnectat. M'he pres el dia lliure i he anat a Cantonigròs. Un dia esplèndid, encara que el motiu del viatge no ho feia necessari. Malgrat tot, sempre és d'agrair que quan et pots escapar puguis gaudir d'un dia assolellat (qui em coneix dirà que a mi m'agrada la pluja, i és cert).
El poble respirava molta quietud. Segurament encara estem afectats per la crisi i els propietaris de segona residència escurcen la setmana santa. Hi ha consciència que encara ha de passar un temps fins a recuperar els nivells anteriors a la crisi. M'imagino que a partir de dijous serà diferent, però llavors jo seré al costat del mar i amb més presència de visitants.
Arribant a Arenys m'he anat assabentant de les notícies del dia. Cada vegada perd més protagonisme l'accident dels Alps i avui es comentava l'ultimàtum per a l'acord entre els EUA i Iran, però també de la detenció d'una família de Badalona, amb dos joves de 16 anys que presumiblement s'estaven preparant per viatjar a Síria a lluitar amb l'EI.
Encara eren notícia les reaccions al pacte entre CIU i ERC del full de ruta. ICV hi veu electoralisme. És l'excusa de sempre. Hi ha algun partit polític que no actuï per electoralisme? ICV no ho fa? No es fa estrany que ICV només parli de participació quan s'acosten eleccions? Els problemes d'ICV i del PSC no són les declaracions electoralistes de CIU i ERC, sinó els problemes de definició, de consistència, de capacitat d'il·lusionar. Que no busquin els problemes en els altres.
I d'Arenys també hi ha bones notícies: l'ajuntament guanya el contenciós plantejat per la UFEC i, segons sembla, tampoc l'ajuntament no haurà d'indemnitzar al propietari de les Clarisses. És important, tenint en compte què va passar en casos desatesos i que finalment varen suposar un càstig econòmic important per a l'ajuntament. 
Per cert, mentre escrivia el post, a TV3 insistien que tallar un arbre no és cap crim, que en molts casos és convenient fer-ho... ho dic per a tota aquella colla de creguts ecològics que et mal miren quan demanes que tallin un arbre que està provocant problemes. Ja ho veieu, ja estic connectat.

dilluns, 30 de març del 2015

Entretinguts o desencisats políticament?

Ahir era Alfred Bosch qui havia de córrer a desmentir el que hores abans havia declarat sobre la llista única i avui, a La Vanguardia, Francesc Marc Álvaro insisteix en l'error de no ser capaços de constituir aquesta llista única. Álvaro ve a dir que la resistència d'ERC serà la causa del fracàs del sobiranisme.
El cert és que darrerament moltes persones diuen que amb l'auge de C's i l'entrada de Podemos, el moviment sobiranista s'ha desinflat, i que la possibilitat d'un front sobiranista fort s'ha esvaït. A tot això s'hi suma els moments complicats que està vivint l'ANC. 
Probablement aquest panorama incert ha provocat que CIU i ERC, de la mà de l'ANC i Òmnium Cultural hagin signat avui un acord del full de ruta, de manera que plantegen la declaració de la independència 18 mesos després del 27S, sempre i quan els catalans hi votin favorablement, la qual cosa està per veure. 
Si ens entretenen les converses dels polítics sobiranistes, també ho trobem en les sentències i imputacions per diferents casos de corrupció i tràfic d'influències. Tot plegat una pena molt grossa perquè veiem com uns quants impresentables s'han valgut de la política per aconseguir poder i enriquir-se.
Una de les mostres més evidents del mal ús de la política és la resistència a deixar-la i la freqüència en que aquests polítics confonen l'àmbit polític amb el particular, la institució com el seu patrimoni, la gestió pública com la seva empresa. 

diumenge, 29 de març del 2015

Bono i Aguirre parlen de Catalunya i Iceta s'hi posa d'esquena

Avui, Diumenge de Rams, primer dia de vacances per aquells que les poden gaudir. Un diumenge que hem continuat escoltant notícies sobre l'accident de dimarts als Alps, en relació al causant del sinistre i també als resultats de la recerca dels cossos de les víctimes i la segona caixa negra.
Avui, però, també hem pogut llegir l'entrevista d'Antoni Bassas a qui havia estat ministre socialista, el manxec José Bono. Un socialista que sempre he pensat que no desentonaria gens a les llistes del PP. I no és l'única persona que m'hi fa pensar. Sempre he considerat que la frontera del bipartidisme espanyol entre PP i PSOE a vegades resulta confusa i podries intercanviar personatges d'una a l'altra banda sense que es notés res significatiu. 
I també Aguirre ha opinat sobre Catalunya i l'Estatut. Ara reconeix que potser es varen equivocar. El problema és que no rectifiquen, i qui podria resoldre els problemes que ens va ocasionar, tampoc no està disposat a moure un dit. No sé qui ho deia un dia d'aquests, però potser tenia raó quan afirmava que Rajoy podria arribar a fer bo Aznar. Jo estic convençut que resultarà complicat trobar un president de govern espanyol pitjor que Rajoy.
Però a casa nostra no us penseu que som diferents dels altres. El senyor Alfred Bosch, alcaldable a Barcelona per ERC, també hi fica cullerada. Avui ha hagut de desmentir allò que acabava de dir per ràdio. Se n'ha adonat solet o bé li han fet rectificar? 
I no diguem què passa amb els socialistes catalans. Avui Iceta ha deixat clar que no permetrà que Catalunya tingui una llei electoral pròpia, perquè no els interessa com a partit polític. El que no s'adona és que el seu partit està desapareixent del mapa. Que no hi ha qui el salvi.
I a França Sarkozy torna i guanya. Els socialistes francesos no poden aguantar una posició ambigua que no han entès ni dretes ni esquerres. A França, el senyor Valls podria ser primer ministre del president Sarkozy sense que els francesos en notessin el canvi. On es troba la diferència entre esquerra i dreta? La resposta podria donar-la Espanya amb una entrada amb força de Podemos i C's.

dissabte, 28 de març del 2015

Proliferació de periodistes grocs

Avui en parlava l'Empar Moliner a la seva columna del diari ARA, l'absolució. "No fas periodisme groc per vocació, el fas perquè no en saps més". Tot això ho comentava arran de l'allau de periodistes desplaçats al lloc de l'accident d'avió d'aquest dimarts passat, i dels programes de televisió al voltant de la notícia, intentant entrevistar familiars de les víctimes.
El tema del periodisme groc sempre m'ha interessat, pel simple fet que el detesto i, malauradament, en tenim força al nostre voltant. Sempre m'ho mirava, però, tenint en compte els diaris i classificant-los com a tals, però llegint a la Moliner m'he adonat que cal pensar en els periodistes més que no pas en les empreses i diaris.
I és cert que en la mateixa Vanguardia, un diari que no definiria com a groc, hi trobes periodistes o col·laboradors que fàcilment classifiques com a grocs, i probablement, tal com diu l'Empar Moliner, no és que sigui vocacional, sinó que no en saben més.
En alguna altra ocasió ja he comentat la meva estranyesa en què un diari de prestigi no sigui capaç de fer un filtratge més correcte i eliminar aquells col·laboradors que no es mereixen escriure-hi. Llavors és quan m'entra el dubte de si és un error del diari, que no se n'adona i li 'colen' qualsevol tipus de notícia, o bé és que al diari ja li va bé.
Normalment la notícia més propera és la més susceptible de ser tractada per un periodista groc, i no estranya doncs que en el cas d'un accident que ens toca tan de prop, el perill sigui més alt. En el cas de la premsa escrita estaríem parlant de les seccions locals o comarcals, perquè és on el sensacionalisme deixa més petja i causa més rebombori. Quan això passa, i dóna diners, el perill és no moure's de l'estil i acabar prostituint la premsa diària. Una bona part de culpa és nostra per no denunciar-ho i fins i tot per caure-hi de quatre potes. Caldria ser més reivindicatius i rebutjar el mal periodisme.

divendres, 27 de març del 2015

Orgullós de ser català

Arran dels insults que s'han pogut llegir aquests darrers dies a les xarxes socials, la meva reacció és totalment contrària al que podrien imaginar els seus autors. Precisament el fet de ser insultat em referma el meu sentiment catalanista, sense que per això pensi que sóc millor que els altres.
De fet el que es pretén amb els insults és menystenir i provocar frustració i angoixa, però en canvi, sempre he cregut que no ofèn qui vol, sinó qui pot. Amb els insults arran de l'accident de l'avió no em sento ofès, sinó més aviat envejat, i això que mai defensaré que els catalans puguem ser millors que els altres. És més, jo sempre dic que sóc més a prop de molts espanyols que no pas d'alguns catalans, que m'avergonyeixen.
A més, sembla ser que aquests quatre beneits que han escrit contra nosaltres han fet més mal a la resta d'Espanya que no pas a Catalunya. La repercussió mediàtica a Europa i altres continents, ha estat de rebuig i de ben segur que els ha apropat encara més a la realitat catalana.
Estic d'acord amb la Pilar Rahola quan avui, a La Vanguardia, retreu els insults i menyspreu de molts polítics espanyols, amb responsabilitat i representativitat política, abans del que puguin escriure, més o menys en l'anonimat, quatre desgraciats. Però fins i tot cal pensar que la seva actuació ve influenciada per l'insult i menyspreu d'aquests polítics espanyols.
De tot plegat hem d'aprendre que no ens hem de preocupar del que ens diuen, sinó del que deixem de fer, per ser un poble unit, amb bona convivència i progrés social i econòmic.

dijous, 26 de març del 2015

Les conclusions de l'accident aeri poden ser precipitades

Totes les notícies del dia giren al voltant de l'accident aeri de dimarts, una vegada el fiscal francès ha declarat que el copilot va estavellar intencionadament l'aparell als Alps. La notícia ha estranyat per la rapidesa en què s'ha arribat a una conclusió i també hi ha hagut qui ho ha criticat, entenent que calia esperar a tenir més detalls i informacions per poder concloure en la causa de l'accident.
No sé si el fet de conèixer els motius de l'accident, els familiars de les víctimes ho pateixen de manera diferent, però en tot cas l'anunci que es pot tractar d'un acte criminal, de ben segur que ha de fer molt mal. Ningú recupera el familiar mort, però és terrible imaginar que ha mort per voluntat d'una persona.
Segur que sabrem més detalls en els propers dies, però seria molt injust per al copilot que les pistes portessin a determinar que l'accident no va ser voluntari. És per això que estic d'acord amb qui ha criticat que es precipitessin les conclusions quan hi ha tantes famílies afectades.

dimecres, 25 de març del 2015

El mal record dels orígens de C's

No acabo d'entendre algunes valoracions que fan certs polítics sobre els resultats electorals andalusos, però sobretot la projecció que en fan sobre les eleccions municipals i autonòmiques que han de venir. Tenim per exemple el mateix líder socialista, Pedro Sánchez, classificant C's de dreta civilitzada. 
En tot cas, sigui una dreta civilitzada o no tant, C's és un partit molt més perillós per a la salut sobiranista, i només cal veure tota la seva trajectòria, des de l'inici. Si fem memòria recordareu que C's va néixer per fer front a l'auge catalanista, que no tenia res a veure amb el sobiranisme actual. Uns quants intel·lectuals i professors universitaris espanyolistes varen crear un moviment que es dedicava a recórrer pobles i ciutats catalanes escampant merda contra tot allò que consideraven massa catalanista.
Els d'Arenys de Mar segur que recordareu l'acte que varen celebrar a la sala Josep M. Arnau del Calisay el desembre de 2006. Recordeu qui hi havia, a part dels tafaners? Recordeu que entre el públic no es posaven d'acord de si eren de dretes o d'esquerres? Només coincidien en anar en contra del fet diferencial català. Eren espanyolistes amb les urpes afilades.
Pensar que C's és una dreta civilitzada, potser només ho poden fer des d'Espanya, però no des de Catalunya. És cert que el PP és ara molt més matusser i C's actua amb guants blancs, però les conseqüències per als catalans poden ser molt més perilloses.
Caldrà veure, però, si anant-li bé les coses, C's ens ensenya bé les cartes i els podem identificar. El que tenim clar és que amb el PP el nostre futur no és gens clar i tampoc podem refiar-nos del PSOE. Estem, doncs, en mans d'uns partits polítics espanyols que s'estan barallant per agafar més protagonisme i poder. No hi ha dubte que la sortida d'Espanya és una alternativa gairebé de supervivència.

dimarts, 24 de març del 2015

Preguntes a l'aire en un dia de dol

Avui es fa difícil no parlar del tràgic accident d'avió que ha ocasionat 150 víctimes mortals, algunes de molt properes a casa nostra. La tragèdia uneix i ens fa més humans. És una llàstima que la unió i apropament a les persones que conviuen amb nosaltres i que sovint ignorem, només es produeixi en casos com el d'avui. Estem tan acostumats a criticar-nos per tot, que ens sorprèn que hi hagi motius per no fer-ho.
A vegades penso que si les persones que vivim en un mateix municipi, sobretot quan aquest és petitó, fóssim capaços d'entendre que remant junts aconseguim superar les fites més difícils, no hi hauria tants perills de fracassar i, el que acostuma a passar, anar vivint sense aixecar el cap, sense brillantor.
Perdoneu-me que retorni als preparatius de la campanya de les municipals del mes de maig, i sobretot les persones que teniu molt viva la bena ideològica fins i tot quan estem parlant de gestionar un municipi. De la mateixa manera que es demana acords de mínims per assolir grans projectes, per què no es pot demanar a tots els vilatans interessats a entrar en política, de consensuar acords mínims per fer avançar la vila?
Quant temps fa que ens queixem de les mateixes coses? Tenim clar quin model de vila volem per als nostres fills? De moment només estem aconseguint que el treball l'haguem d'anar a buscar a fora. Tenim una Riera amb moltes persianes avall; un polígon industrial pràcticament buit; un mercat municipal obsolet; un clavegueram que esclata per totes bandes; cap tipus de resposta a les avingudes dels rials; molts equipaments municipals abandonats i cada vegada més deteriorats... Què funciona bé a Arenys? Només les festes? Visca la festa, però no només!
Quantes vegades no ens hem assegut per planificar i després, per picabaralles diverses, tot ha acabat en no-res. Quina mandra votar, oi? Qui ens pot il·lusionar? Si ningú no és capaç de convèncer-me del contrari, no crec que ningú dels que en algun moment han governat la nostra vila, sigui ara capaç de fer-ho millor. Què ens queda per veure? Com es reparteixen les 17 cadires del Ple municipal? Podrem escoltar alguna candidatura promeses realitzables i amb cara i ulls? I si podem, tindrà cap possibilitat de posar-ho en pràctica? Ho podrà consensuar?

dilluns, 23 de març del 2015

Les lectures interessades dels resultats electorals

Una vegada més es repeteixen les lectures interessades dels diferents partits polítics als resultats electorals, en aquest cas les eleccions andaluses. Sortosament ningú nega la victòria dels socialistes, però sí que trobes diferents matisos en els altres resultats i també en la manera de comentar el triomf de Susana Díaz.
La por inicial del PP a què podria passar amb Podemos ha fet que una vegada coneguts els resultats s'insisteixi en la resistència del bipartidisme. El PP continua fort encara que hagi perdut una tercera part dels diputats. Sens dubte podia ser pitjor, però...
Podemos considera que és una gran victòria i deixa clar que tot és començar i de mica en mica anar guanyant terreny. Probablement no els falta raó, però cal recordar què deien abans de les eleccions, i tenir memòria per analitzar els següents resultats i comprovar si ha estat un inici o simplement un brot.
Ciutadans o Ciudadanos també es mostren contents, i s'entendria si no fos que en campanya semblava que s'havien de menjar el món. El seu gran triomf és haver deixat a la cuneta a UPyD, que amb aquests resultats pot haver iniciat el camí del no retorn. El projecte personal de la senyora Rosa Díez podria haver acabat la seva vida política en benefici del català Albert Rivera.
M'imagino que Izquierda Unida són els que menys poden dissimular, i encaren els resultats com una derrota. El seu paper en el futur està abocat a la resistència gairebé malaltissa del que havia estat el partit comunista a Espanya. El moviment Podemos pot haver-li clavat l'estaca definitiva per anar desapareixent elecció rere elecció. A Catalunya, ICV pot seguir fàcilment els seus passos, sobretot si continua jugant amb el sí i el no, per acontentar tothom. La gent demana consistència i clarividència.
El partit socialista andalús està satisfet perquè ha tornat a ser el més votat, després del parèntesi en que el PP va guanyar les eleccions encara que no el deixessin governar, i ho ha d'estar perquè també temia el mal que li pogués ocasionar Podemos. Ja hi haurà qui parlarà dels moviments de vots entre opcions polítiques, però el que és cert és que ha guanyat, i encara que no disposi de la majoria absoluta, té un avantatge sobre el segon partit que l'ha de reforçar en el lideratge i govern d'Andalusia. 

diumenge, 22 de març del 2015

La llei electoral catalana una darrera oportunitat per al PSC

Amb els treballs d'aquests dies per aprovar la llei electoral catalana, el PSC ha esdevingut clau perquè la llei sigui una realitat. Només amb el vot favorable del PSC, d'un sol diputat del grup municipal socialista, la llei podria aconseguir els 90 vots necessaris.
El PSC es fa pregar, i la raó és la de sempre: aconseguir una llei electoral que li sigui favorable. Una vegada més un partit polític prioritza els interessos de partit per sobre dels interessos de país. És per això que estem a l'expectativa de quina serà la posició final del PSC, del partit socialista català que ha fet fora els sobiranistes, però que no hauria de ser motiu per posar-se en contra dels partits que defensen una legislació pròpia, i en canvi posar-se al costat de PP i C's, que fan tot el possible per treure contingut a les institucions catalanes i a tot allò que promouen.
El PSC, doncs, té l'oportunitat de demostrar que pensa en el país abans que en el partit, i vol una llei electoral pròpia, al marge de si el beneficia o no. En una negociació tothom ha d'estar disposat a cedir. Això és la democràcia, i encara n'hem d'aprendre molt.
Avui també serà el dia en què comprovarem si Podemos té futur i de quina manera el poble andalús castiga els quatre anys de prepotència i corrupció del PP espanyol. Un vot majoritari al PP significaria un suïcidi per a la ciutadania andalusa, però també un mal auguri per a tots els espanyols, catalans inclosos. Només podem desitjar un fracàs del PP, i que l'entrada de C's no els permeti sumar cap majoria per governar Andalusia. 

dissabte, 21 de març del 2015

ERC s'equivoca novament

La història d'Esquerra Republicana de Catalunya és un cúmul d'errors que els ha fet fluctuar més que a cap altre partit polític, amb una desfilada continuada de dirigents, sense aconseguir l'estabilització. Ara, amb Oriol Junqueras i amb un objectiu clar i a més validat per una majoria social activa important, tot feia pensar que ERC hauria aconseguit assentar el cap i plantejar una bona estratègia, però sembla ser que tampoc no serà així.
ERC no ha sabut veure que l'únic soci en l'aventura actual cap a la independència era CDC, i que calia ser molt humil i reconèixer que sense el paper que ha liderat el president, posant en perill la continuïtat de la federació de CIU, mai no s'hauria mobilitzat tants catalans demanant la independència. Aquest error, fruit en part de l'excés d'orgull i prepotència, però en bona part a la miopia tradicional d'aquest partit, pot acabar amb els anhels de molts catalans, que una vegada més vegin frustrades les seves il·lusions.
Avui moltes mirades estan posades a la CUP que, tret de fets aïllats, ha provocat força més confiança, reconeixent el paper del president, al mateix temps que defensant una altra concepció de la política i país.
Potser ERC és el veritable mirall de Catalunya i és això el que ens mereixem tots plegats, però ERC com a moviment polític havia d'adonar-se que en un moment com l'actual en què PSC i ICV han desestimat l'opció sobiranista, només de la mà de CDC podia avançar cap a la independència. 
Falten encara uns mesos i entremig hi ha les eleccions municipals, i per tant encara hi som a temps a replantejar estratègies. No sé si ERC ho sabrà fer. Potser li cal una lliçó d'humilitat i aquesta li pot venir el dia 24 de maig.

divendres, 20 de març del 2015

La nostra responsabilitat en la mort de 126 persones avui a Sanà

La mort d'almenys 126 persones a Sanà per l'atac d'Estat Islàmic a dues mesquites xiïtes és una nova tragèdia provocada per aquest grup terrorista que no respecta la vida de la població innocent, amb l'excusa d'instaurar un sistema polític radical i gens d'acord amb l'esperit i la lletra de l'Islam.
Ahir llegíem la notícia de l'atac a Tunis, amb la mort d'una vintena de persones, la majoria turistes, passavolants, en un dels països del Magrib més occidentalitzats, on va néixer la primavera àrab. Avui, a la capital de l'Iemen la xifra provisional de morts és de 126, unes víctimes que es trobaven pregant.
Aquesta magnitud de víctimes només l'entenem després d'haver viscut experiències en el nostre món. La repercussió mediàtica és més forta si els atacs es produeixen a casa nostra, com si el que pugui passar en un país del món islamista no tingui la mateixa importància, potser perquè la freqüència d'aquests atacs ens deixa a tots insensibles, ja no ens sorprèn.
Por, impotència i molta ràbia s'acumula en tots nosaltres, sense saber què hi podem fer. Es tracta d'una situació nova en què els espavilats de sempre encara no hi hem sabut trobar remei. Les desigualtats del món han estat una de les principals causes del desori, però també l'error de tancar-nos en nosaltres mateixos i oblidar-nos que no estem sols. El fanatisme religiós ha existit sempre, i les conseqüències han anat de la mà i de la força i capacitat destructiva de les armes del moment.
Algú com Bush, Aznar o Blair es creia que tenia la solució per mantenir a ratlla els malvats terroristes que gosaven encarar-se a les grans potències mundials. És impossible saber què hauria passat si en lloc de decidir atacar Iraq s'ho haguessin pensat dues vegades, però el que sí que sabem és que l'atac va ser un nyap i que ho estem pagant i no sabem fins on ens portarà. És per això que no suporto el fatxenda del senyor Aznar, el més proper a nosaltres, que ha estat incapaç de reconèixer que el seu exercici de xuleria i orgull ens ha perjudicat enormement.

dijous, 19 de març del 2015

La prova del cotó de les primàries

Arran de la notícia de les primàries convocades demà a Arenys de Mar, per part de Solidaritat Catalana per la independència, em ve de gust parlar d'aquesta moda de les primàries, i deixar ben clar d'entrada que no és un crítica a cap partit en concret i molt menys el que ha motivat aquest meu escrit.
La incapacitat dels grans partits catalans, els tradicionals, per aprovar una llei electoral pròpia, més d'acord amb la realitat del nostre país i la situació social i política, i al mateix temps la pressió de la societat civil, ha fet que sorgís aquesta moda de celebrar eleccions primàries, que donen més protagonisme a les persones fins al punt d'obrir les urnes a persones alienes als partits en qüestió.
La solució té molts punts febles, alguns dels quals, quan l'exposes, caus en el risc de no ser comprès i fins i tot ser titllat de poc demòcrata. La realitat política actual és que els partits polítics són la base del moviment polític formal, i són ells els que presenten els candidats a ser elegits. El pes de la marca pesa molt i tot el que es fa al voltant de les persones és força simbòlic i poc efectiu.
Si fem un repàs a totes les eleccions primàries que hem pogut observar i participar, convindreu amb mi que el risc que els candidats dels aparells dels partits és gairebé nul. Per què? El PSC, a Barcelona, podrà dir que el seu candidat Collboni ha estat escollit democràticament en unes primàries, com també l'Ada Colau de Guanyem, cosa que no podran dir els candidats de CIU ni el PP, per posar uns exemples. Algú em pot convèncer que l'Ada Colau podia témer no ser escollida? Hi havia risc?
En el cas d'Arenys, aparco el cas de CIU que té uns components especials, qui ha pensat per un moment que en Ramon Vinyes no seria el candidat escollit en les primàries del PSC? o Acero de Solidaritat Catalana? o David Caldeira de la CUP? o la Isabel Roig a ICV? En el cas d'ERC crec, si no m'equivoco, que la decisió no es va posar a votació, ni tampoc al PP o C's.
Amb tot això no dic que les primàries dels partits estiguin manipulades, ni molt menys. Simplement que les primàries, ja sigui per manca d'experiència o per manca de voluntaris a entrar en la política, tenen un gran candidat, el que l'aparell del partit proposa, i la resta, si n'hi ha, es presenten sense cap possibilitat de sortir escollits.
Em poso al costat d'en Maiol Sanaüja quan es lamenta de la incapacitat de CIU, ERC, PSC i ICV, durant trenta anys, de pactar una llei electoral pròpia. És bo que quan anem a votar els nostres polítics locals, també tinguem en compte la marca que porten i que representen. Tots hem d'estar a les verdes i a les madures. Sempre hi ha coses que ens plauen i altres que ens comprometen, i no ho podem negar. Quan tindrem llistes obertes?

dimecres, 18 de març del 2015

La CUP per part de la seva credibilitat

La CUP, gràcies a l'acció de David Fernàndez, havia aconseguit agradar i simpatitzar persones que mai abans hauríem situat en la seva òrbita. Per a molts la CUP era el partit polític d'un perfil determinat de persones, per la qual cosa tenia un llistó que no li permetia créixer en vot, com sí ho fan altres forces polítiques. El tarannà de David Fernàndez a nivell nacional ha estat admirat per persones d'altres perfils que, avorrits amb els partits de sempre, veien en la CUP una alternativa plausible en les properes eleccions catalanes i, fins i tot, en les municipals del mes de maig.
L'actitud de la CUP al Parlament català, que ha acabat amb l'abandonament de la sala amb l'excusa de no sentir-se representats, no li ha fet cap bé, i penso que una part dels vots que tenia mig conquistats, els ha perdut.
Els parlamentaris poden anar vestits com millor els plagui, però el seu comportament ha de ser seriós i no es pot abandonar la sala, per malament que s'hi puguin trobar. Sortint al carrer no aconsegueixen millorar el Parlament, sinó que es converteix en una rabieta sense cap més conseqüència que deixar en evidència la seva impotència o immaduresa.
Es pot ser molt crític amb la decisió judicial dels fets del Parlament. Es pot discrepar amb la decisió del Parlament de recórrer la sentència de l'Audiència Nacional, però això no és motiu per abandonar la seva responsabilitat de parlamentaris escollits per una part del poble català.
Quant a la sentència haig de dir que celebro que el poder judicial valori el Parlament català, i no deixi impunes les agressions amb què es va ofendre Catalunya en el símbol més preuat de la democràcia representativa. Una cosa és manifestar-se, xiulant, insultant i fent tot tipus d'expressions de protesta, però una altra ben diferent és intentar segrestar el Parlament de Catalunya, atacant físicament els parlamentaris escollits pels catalans.
Es pot discutir si la sentència és exagerada, si la pena imposada és desproporcionada, sobretot respecte a altres fets tant o més greus que no els passa res, però personalment no vaig estar gens d'acord que les accions dels manifestants i assaltants als parlamentaris quedessin sense càstig. 
David Fernàndez i el seu grup parlamentari havien d'argumentar, com així han fet, la seva opinió contrària, manifestar el seu desacord amb la sentència i amb el fet que fos el Parlament qui recorregués la resolució de l'Audiència Nacional, però mai abandonar el Parlament on hi són perquè els hem escollit.
Avui la CUP ha perdut una part dels simpatitzants que s'hi havien apropat darrerament, i qui sap si això quedarà palès en les properes enquestes d'opció de vot.

dimarts, 17 de març del 2015

Jordi Savall fa gran Bach

Diumenge al vespre vàrem tenir la sort de gaudir durant més de tres hores de la música de Bach sota la batuta del gran Jordi Savall. No vull saber què en dirà la crítica musical, només vull recordar el meravellós moment que vaig viure amb la gran interpretació d'una peça que he escoltat milers de vegades, i que de la mà d'en Jordi Savall vàrem compartir les persones que omplíem el Palau de la Música Catalana.
Només la professionalitat, el gran coneixement musical, el bon gust i sensibilitat, i el grau d'exigència que s'imposa el mestre Savall, pot fer comprendre el resultat final. La Passió segons Sant Mateu de Bach no és un concert qualsevol, no és un concert més, i en Jordi Savall ho sap, però sobretot, ens ho fa entendre, ens ho demostra.
Algú dirà que si tal solista, que no sé què... la perfecció no existeix, però quan el resultat té un nivell tan alt en tots els seus aspectes, resulta molt difícil diferenciar-ho de la perfecció. A les oïdes de la immensa majoria d'amants de Bach, l'efecte és sublim.
L'assistència a concerts com el de diumenge a vegades em produeix un efecte contraproduent, ja que m'incrementa el nivell d'exigència i em costa molt poder gaudir d'altres concerts que no assoleixen, ni de bon tros, els resultats volguts, però és que a més considero que no hi estan obligats, o si més no, no hi tinc cap dret a exigir-los.
Probablement la millor posició de cara a gaudir d'un bon concert és tenir-ne les ganes suficients, una mica d'entrenament en el tipus de música, més que ser un gran músic o expert musical. No sempre són capaços de perdonar el repte del directe i es busca massa la perfecció, cosa que en el cas de Jordi Savall s'hi aproxima molt.
Jo, que he tingut la sort de cantar en cors durant gairebé trenta anys, em meravellava la manera que s'expressava el cor, o les veus dels solistes..., però també els fagots, oboès, les flautes...
Entenc que pugueu envejar-nos l'oportunitat que vàrem tenir d'assistir al concert de diumenge, però estigueu segurs que en Jordi Savall us proporcionarà més ocasions per gaudir de la música.

dilluns, 16 de març del 2015

A Arenys de Mar hi sobren llistes i hi falten persones

Llegint segons quines declaracions de membres de partits polítics locals t'adones que realment es veu millor la palla a l'ull de l'altre que no la biga en el propi. Resulta graciós que des d'una candidatura que, seriosament, no pot aspirar a més d'un regidor electe es critiqui la decisió de l'actual alcalde de presentar-se en un nou partit polític. 
No defenso ni critico el que pugui fer l'alcalde Fors, i puc entendre les paraules del secretari d'organització d'Unió Democràtica, l'arenyenc Benet Maimí, però gosar atacar-lo quan el que s'està fent és contribuir a saturar el nombre d'alternatives polítiques, demostrant les ànsies de protagonisme, és força patètic.
I amb això tampoc nego el dret de Solidaritat Catalana per la independència de presentar-se a Arenys de Mar. Que cadascú faci el que cregui més oportú i, si pot ser, el més interessant per a la nostra vila, però que deixi els altres tranquils.
Si es confirmen les 9 o 10 candidatures a l'alcaldia d'Arenys seria bo que tots plegats ens ho féssim mirar. Creieu que és necessari? Si no són capaços de consensuar llistes operatives per a Arenys, creieu que sabran consensuar un govern estable? 
Què pot aportar de diferent Solidaritat Catalana que no ho pugui fer la CUP? Quina millor gestió pública podrà fer la gent de l'actual alcalde que no pugui fer la gent de Josep Manel Nogueras? La gent d'ERC i ICV no podrien consensuar una llista? Tot això són exemples que podria presentar en l'ordre invers. Que ningú hi faci una lectura que no s'escau.
Si ens creiem que en un poble de 15.000 habitants compten més les persones que no pas els partits, per què aquestes ganes de presentar tantes llistes, sabent que com a molt podran sortir elegits els tres primers?
Us haig de dir que aquestes eleccions em fan una mica de mandra i això que no he deixat mai de votar des de que em varen permetre fer-ho. Tant de bo poguéssim votar amb llistes obertes, però ben obertes. Hi hauria algun cap de llista que s'emportaria alguna sorpresa desagradable.

diumenge, 15 de març del 2015

Alberto Fernández Díaz no permetrà la construcció de mesquites

Alberto Fernández Díaz, en aquest cas sí Alberto, diu que mai no permetrà la construcció d'una mesquita a Barcelona. I jo li pregunto per què? ¿La construcció d'una mesquita és el gran problema de la immigració al nostre país? ¿No seria més encertat pensar que el problema de la immigració és la manera com s'ha legislat?
¿El senyor Alberto Fernández Díaz creu que no permetent la construcció de mesquites es resolen tots els problemes derivats d'una mala política en immigració? Si realment s'ho creu, Barcelona no es mereix un polític tan ignorant com l'alcaldable del PP a la capital catalana.
Ni les mesquites, ni les catedrals, ni les seus dels ministeris d'Interior o d'Afers exteriors representen cap problema. En tot cas seran les persones que els gestionen les que poden provocar problemes. Si el senyor Alberto Fernández Díaz vol col·laborar en resoldre els problemes que es produeixen en l'encaix dels immigrants a la nostra societat, que deixi de competir amb Plataforma per Catalunya a veure qui és més xenòfob i, per tant, es pot emportar més vots dels electors que dissimulen la seva xenofòbia.
El paper que està fent el PP en aquesta matèria té delicte i seria motiu suficient per inhabilitar-los per sempre. La política del PP en campanya electoral és clarament xenòfoba, provocant els immigrants perquè caiguin en l'error de reaccionar amb violència i ser acusats d'això, de violents.
Si som tan respectuosos amb les creences religioses de la gent, de la mateixa manera que nosaltres els catòlics tenim esglésies i catedrals per anar a pregar i reunir-nos en comunitat, els creients musulmans també hi tenen dret. Negar-los aquest dret no és cap exemple de caritat cristiana i això li ho hauria de dir molt bé el seu germà Jorge que ens ho ha tirat en cara més d'una vegada.

dissabte, 14 de març del 2015

Per què ignoren la tendència a l'alça de la CUP?

Llegint els comentaris, i sobretot els titulars, arran de les enquestes sobre tendències de vot i resultats, arribo a la conclusió que, o bé hi ha mala fe o algú s'equivoca quan deslliga el creixement de la CUP i el descens de la suma CIU-ERC.
D'on vénen els nous vots a la CUP? M'atreveixo a dir que no només procedeixen d'antics votants d'ICV, sinó que també sumen els desensisats d'ERC i fins i tot de CIU. La solució la tindrem el dia 27 de setembre, si es confirma la convocatòria, perquè serà llavors quan veurem si els partits que defensen la independència de Catalunya obtenen la majoria absoluta al Parlament. Parlar només de CIU i ERC com a independentistes és un error, i això es pot veure en alguns diaris d'avui.
Si creiem que Podemos entrarà amb força al Parlament català gràcies al previsible descens d'ICV, no podem dir que el creixement de la CUP només és a costa d'ICV. D'algun altre lloc han de venir els vots. Per altra banda, el possible fracàs de CIU, en bona part per la fractura entre els dos partits de la federació, no significa necessàriament un fracàs de les tesis independentistes ja que a la CUP, molt més independentista, si més no històricament, les enquestes li donen també un creixement important. 
Si el meu raonament és erroni, on van a parar els vots que es resten a la suma CIU-ERC? Algú pensa que se'n beneficien C's o Podemos? Jo crec que aquests partits s'alimenten bàsicament del retrocés de PP i PSC, amb la qual cosa l'equilibri entre independentistes i unionistes al Parlament català es manté més o menys igual. Les següents qüestions a resoldre són: És aquesta la realitat del país? Si és així, queda justificat un procés constituent per a la independència de Catalunya?

divendres, 13 de març del 2015

Ja tenim 9 alcaldables. Qui en dóna més?

Finalment s'ha confirmat que l'actual alcalde, militant d'Unió Democràtica i rebutjat per aquest partit per repetir com a alcaldable de CIU, es presentarà amb una nova llista amb la il·lusió de continuar dirigint la política municipal d'Arenys de Mar.
Ara he entès el comentari que em va fer uns dies enrere. Tenia clar que no serien vuit si no nou les persones que optarien a l'alcaldia de la vila, amb el permís de Podemos, que encara no ha dit l'última paraula. Amb aquest pas ens podríem trobar amb 10 llistes per assolir 17 butaques del Ple municipal.
Amb aquestes circumstàncies, qui pretengui obtenir més de 3 regidors en les properes eleccions municipals ha de ser molt optimista. Comptant que CIU es divideix en dues llistes, i no tres, com alguns han aventurat a dir, cal pensar que els votants també es dividiran i la fragmentació pot fer fàcilment que no sumin els actuals cinc regidors.
Difícilment el PSC conservi els quatre regidors actuals, ni tampoc crec que ICV en guanyi cap més dels que ara té, sinó que més aviat tendirà a perdre'n algun. El PP també patirà una davallada amb la participació de la Rosa Zaragoza amb C's, i resultaria molt estrany que els tres partits que ara només tenen un regidor o regidora, poguessin superar la barrera del 3. És per això que veig difícil que cap partit polític obtingui més de 3 regidors. Tot i així, la decisió és nostra i podem decidir sorprendre els mateixos polítics i decantar-nos majoritàriament per alguna de les opcions que es presenten.
El panorama que se'ns presenta comporta molts dubtes i fins i tot desconfiança sobre la capacitat de constituir un govern estable amb garanties per governar i fer avançar un municipi que es troba encallat des de fa uns quants anys, veient com altres municipis veïns han jugat millor les cartes. Sens dubte que dependrà de l'encert en els pactes i en saber deixar en segon terme l'orgull i els personalismes.
De totes maneres, veient els enfrontaments que ja hi ha abans de començar la campanya, es fa difícil d'imaginar que en siguin capaços. Potser seria interessant que els vilatans ens reuníssim, sense els polítics, i pactéssim una estratègia per al dia 24 de maig. Qui sap si no seria una bona solució i una lliçó per als nostres polítics locals.

dijous, 12 de març del 2015

A Catalunya un andalús pot ser president

Les declaracions del president del PP de Cadis, el senyor Antonio Sanz, són una mostra més de la intransigència i menyspreu de polítics espanyols en relació a Catalunya. Algú dirà que ens ho hem guanyat a pols, però fins i tot en aquest supòsit, uns dirigents polítics no poden caure en la baixesa de tals arguments. A Catalunya, una persona nascuda a Andalusia i anomenada José, va ser el nostre president.
També hi hagué persones que demostraren la seva poca categoria humana i relacional, quan ho varen retreure i se'n lamentaven. A tot arreu hi ha de tot, però el que sap més greu és que personatges amb representativitat política i capacitat de governar puguin resultar tan primaris, sectaris i odiosos.
Les notícies sobre polítics espanyols, també els catalans, cada vegada són més penoses i demostren el seu nivell. Cada vegada resulta més difícil que les persones amb escrúpols, intel·ligents i capacitat de governar vulguin presentar-se en unes eleccions. Això, salvant honroses excepcions, afavoreix l'entrada en política dels menys capaços, i genera molta desconfiança. 
El que està passant darrerament a Espanya provoca molt desconcert, però el pitjor de tot és que no es veu una alternativa que pugui millorar la situació. L'efecte Podemos és encara una incògnita, però a mesura que passa el temps ens adonem del fons dels seus líders i pensament. Puc no dubtar del nucli del partit, però corren un gran perill en què s'hi apunti tot tipus de persones, algunes d'elles poc desitjables. És per això que vaig entendre i aplaudir les declaracions de Pablo Iglesias quan avançava que Podemos com a partit polític no es podia presentar a les eleccions municipals.
Tots recordarem, i ja ho dit en alguna altra ocasió, què li va passar a Felipe González quan governava ajuntaments, diputacions, autonomies i el propi govern de l'Estat. Li varen començar a sortir fantasmes que no controlava. Aquest és el gran perill dels partits de gran abast: no conèixer els seus membres i representants polítics, els quals acaben per destrossar el partit.

dimecres, 11 de març del 2015

La regeneració democràtica no vindrà de Veneçuela

Les notícies que ens arriben de Veneçuela no són gaire afalagadores per al govern de Maduro. De totes maneres hem après a malfiar-nos del que ens ve de lluny per la intoxicació que acostumem a observar i patir. 
Fa temps que no sento a parlar a la Teresa Forcades i per tant no sé si continua essent una defensora del govern veneçolà, o bé ja no ho té tan clar. En aquests moments sembla que els més propers al país sud-americà són els intel·lectuals de Podemos. Desconec si la política que segueix l'actual president és una lliçó apresa dels assessors de Podemos, o bé aquells dies no va anar a classe.
Sigui com sigui, és trist veure com un país és notícia cada dia, sense que res faci pensar que els perjudicats de sempre se'n surtin, tot i que el govern digui defensar-los. Criticar els Estats Units i el president de torn sempre va bé com a defensa del que un fa, però no és menys cert que l'experiència de les relacions amb el país nord-americà no destaca pas per la brillantor, sinó que més aviat es mou sempre en la foscor més sospitosa.
Espanya, però, no pot dir massa res dels altres països, ja que cada dia que passa es complica més la situació política i judicial. Els jutges que s'han mantingut ferms contra personalitats fins fa molt poc intocables, aniran desapareixent i el control del poder executiu acabarà dominant tots aquells racons on semblava que s'hi resistien. Veurem com no només es rebutja qualsevol acusació a la persona del rei, la infanta o qui sap si al mateix gendre, sinó que el PP quedarà net com una patena de totes les imputacions rebudes a tots nivells, fins i tot al País Valencià. Tan sols cauran unes quantes víctimes per salvar el conjunt. Us asseguro que no sé veure per on ha d'arribar la regeneració democràtica. Deu ser que avui ho veig més negre que altres vegades.

dimarts, 10 de març del 2015

La meva felicitació i agraïment a en Ramon Pallàs

Si bé iniciar projectes no sempre és fàcil, i requereix esperit d'emprenedor, sacrifici i esforç, hi ha una cosa que el supera: mantenir-se al capdavant del projecte en el temps, afrontant totes les dificultats que es van presentant, sense cap més estímul que fer bé una feina i permetre que els altres en puguin gaudir.
Normalment es troben a faltar aquestes persones que, com a formiguetes, van treballant sense fer-se notar gaire, fent fàcil allò que no ho és. És en aquestes tasques i actitud quan un pot valorar l'esforç dels altres. No es fan la víctima encara que els posin pals a la roda. No pretenen ser estrelles ni merèixer grans reconeixements, sinó fer bé la feina i que sigui útil i plaent als altres.
En Ramon Pallàs ha estat escollit com l'arenyenc de l'any. Segur que la gesta d'aquest 2014 mereix ser reconeguda i valorada, però el més important d'en Ramon és la dedicació durant cinquanta anys a fer possible que Arenys tingui un cinema al centre de la població, i amb una programació excel·lent.
Entenc, doncs, que les persones que l'han triat, han tingut en compte la seva constància, el seu treball silenciós i gairebé inapreciable en el sorollós món que vivim, però que ha fet possible que molts arenyencs hagin après a estimar el cinema.
L'exemple d'en Ramon hauria de fer reflexionar a molts de nosaltres que a vegades busquem més el protagonisme que el sentit i valor de les coses. Molts polítics s'haurien d'emmirallar en ell per adonar-se que l'únic orgull que han de sentir és el de saber que l'esforç diari és útil als altres, que les renúncies que de ben segur han de practicar, són bones per a molts altres. Que un no és protagonista de res, sinó facilitador de les coses.
Des d'aquest meu blog em vull sumar a les felicitacions que els arenyencs han adreçat a en Ramon, agraint-li tot el que ha estat fent, i desitjar que per molts anys puguem tenir la sort de comptar amb ell per manifestar orgullosament a amics i coneguts que a Arenys tenim un cinema al bell mig de la vila, que ens brinda l'oportunitat de presenciar les millors pel·lícules.

dilluns, 9 de març del 2015

A Arenys de Mar també es judicialitza la política

Sovint etiquetem les persones per allò que sentim a dir, més que no pas pel que valen i saben fer. De totes maneres no sempre és culpa nostra, doncs, hi ha persones que donen prou motius perquè es parli d'elles d'una certa manera. Ja sabem que les coses negatives sobresurten a les positives i la història fa referència de tot allò que ha quedat dit i escrit.
En aquest mandat municipal, a la nostra vila, hi ha un regidor que, per a les persones que seguim l'actualitat política local molt d'esquitllada, ha destacat pels seus enfrontaments amb altres regidors i fins i tot la Secretària de l'ajuntament. No es tracta de simples discussions, sinó que en alguns casos ha recorregut a la fiscalia.
No seré jo qui acusi uns o altres regidors, perquè no en conec la veritat i per tant no puc opinar, però sí que faig notar el mal gust que ens queda als vilatans quan observem aquestes baralles judicials d'uns polítics que hem escollit perquè ens arreglin el poble.
Ens queixem molt de la judicialització de la política quan parlem del govern del PP respecte a Catalunya, però resulta que a casa nostra també passa. El regidor defensarà que es tracta d'aclarir la veritat sobre les acusacions de deslleialtat institucional i transmissió d'informació privilegiada, per una banda, o en aquest darrer cas, de prevaricació de l'exalcalde Vinyes i de l'exresponsable de Serveis i Manteniment, la senyora Moreno, també protagonista del primer cas.
Insisteixo que no jutjo, sinó manifesto el disgust que em provoca aquesta situació, que voldria que no es tornés a repetir. No sé si això s'arregla amb un canvi d'actitud dels querellats, o bé amb un càstig dels vilatans el proper 24 de maig.

diumenge, 8 de març del 2015

Què passarà amb els policies locals de Madrid?

Quan vaig saber que Aguirre seria l'alcaldable de Madrid de seguida vaig recordar l'episodi en què va fugir d'uns policies locals de Madrid el dia que varen gosar multar-la per una infracció de trànsit i, després de bolcar-los una moto, la varen perseguir fins a casa seva. Què els passarà ara que serà la seva cap suprema?
Passem la vida criticant l'actitud de molts polítics i la manera que tenen per evitar multes, sancions i fins i tot presó, però no serveix de res. Aquests mateixos polítics opten a càrrecs i surten airosos de tot. Només veure que això passa, ja ens hauria de servir per declarar que la vida política i social del país està corrompuda i que hi ha desigualtat no només econòmica, sinó també en drets i deures.
Algú es creu que en aquestes eleccions, les municipals, però també les generals, tot canviarà i es produirà una regeneració política? No us ho cregueu pas. A mi no em mereix cap confiança ni Podemos ni C's. Podran pensar diferent en molts aspectes, però la seva targeta de presentació està tacada com la dels altres. L'únic consol és evitar les majories absolutes i forçar-los a pactar, però... quina garantia ens pot donar un pacte PP-C's? si sumen majoria absoluta pot ser fins i tot pitjor que ara, perquè es dedicaran els quatre anys no només a perjudicar-nos, sinó també a barallar-se entre ells per treure pit.
Avui a La Vanguardia, l'articulista José Antonio Zarzalejos parlava de "Qüestió d'estil". Comentava l'entrada en l'esquerra de persones amb elegància intel·lectual, i les comparava amb l'estil de la majoria de polítics actuals, sobretot en el PP, i esmentava particularment el portaveu popular al Congrés, el senyor Rafael Hernando, que acostuma a utilitzar un estil barroer que no li fa cap bé, però entenc que és el que sap fer. Zarzalejos afegia que "les societats evolucionades reclamen els millors d'entre els ciutadans per ser governades i dirigides". Fa molt temps que estem reclamant millors polítics i també una altra manera de governar. La veritat és que l'alternativa de C's i Podemos no em mereix cap garantia, malgrat pensar que pitjor que amb el PP difícilment ho puguem patir.

dissabte, 7 de març del 2015

Els ajuntaments necessiten gestors professionals i bons treballadors

Ara que estem preparant-nos per a la campanya de les eleccions municipals seria un bon moment per reflexionar sobre la feina que es fa en els ajuntaments i la capacitat dels tècnics i treballadors de l'administració, però també dels càrrecs electes. 
És important tenir en compte que la gran majoria de persones que es presenten a les llistes, no tenen ni la més petita idea de com funciona l'administració. També és cert que hi ha càrrecs electes que després de quatre o més anys de governar encara no se n'han assabentat.
Sempre he defensat que la política que es fa en un ajuntament va de la mà de la gestió. No és el mateix formar part d'un Parlament que d'un ajuntament. Massa vegades els polítics dels ajuntaments s'obliden de la gestió del dia a dia, i basen tot el seu treball en els plens, el lloc amb ressò mediàtic, i ben poc en la tasca diària per resoldre els problemes que es presenten sovint.
La capacitat dels tècnics, sobretot en ajuntaments petits, també és important tenir-la en compte. Un ajuntament com Barcelona o Badalona, per posar dos exemples de grans ciutats, es pot permetre escollir entre un gran ventall de tècnics preparats, amb bones direccions i amb un treball d'equip. Els ajuntaments petits també necessiten bons professionals, però no sempre els aconsegueixen, ni l'estructura els permet fer un bon treball. A vegades els tenen com a passavolants, en busca de millors sous i ciutats.
La reflexió no es pot resumir en un post del dia, perquè hi ha massa elements a tenir en compte. Els serveis bàsics a atendre, l'externalització de la gestió d'aquests serveis i el seu control, són font de discussió i no sempre amb prou coneixement de causa. 
Quan em demanen l'opinió sobre on hem de dirigir el nostre vot, sempre dic que caldria poder votar llistes obertes i seleccionar aquelles persones que tenen un bon currículum professional, un bon coneixement de l'administració pública, i una voluntat ferma de treballar per als altres, pensant primer en els més febles. Podem buscar més aptituds i valors, però amb els que esmento, ben assumits, ja faríem. Tot i així em permeto afegir-ne una altra: molta il·lusió per fer créixer el nostre poble en civisme, participació i riquesa.

divendres, 6 de març del 2015

El PP pretén morir matant

No hi ha setmana que el govern espanyola no presenti un recurs al Tribunal Constitucional en contra d'alguna llei catalana, o n'aprovi una d'espanyola que tregui competències a Catalunya. Aquesta política de Madrid ha existit sempre, però ara és més accentuat. Els motius són dobles. Per una banda el govern català pressiona més que abans, però sobretot perquè el govern espanyol pretén esclafar-nos perquè no ens quedin ganes de voler independitzar-nos.
Si bé sembla, i a algú li agrada poder-ne parlar, que la força independentista s'ha adormit, l'acció continuada en forma de gota malaia, per part del govern espanyol, beneficia els defensors del moviment sobiranista. Aquest atac constant a tot el que aprova el Parlament català, que ha estat escollit democràticament pels catalans i catalanes, no fa res més que augmentar l'odi cap a un govern espanyol que es val de la majoria absoluta per desautoritzar-lo i convertir-lo en una eina sense contingut.
Això, però, tard o d'hora els passarà factura i llavors no entendran què han fet malament. La seva prepotència i ofuscació els ha fet el pitjor govern de l'Espanya democràtica, eliminant i reduint drets democràtics guanyats a pols, que trigarem a recuperar-los, però que no dubtin que ho aconseguirem.
El partit del PP i el seu govern serà tot el legal que vulguin, però l'ètica no saben què significa. No és estrany, com ahir llegir a l'ARA, que Espanya ocupi un lloc proper al 100 en el llistat de països ordenats pel grau d'independència judicial. És vergonyós i tots els membres del PP amb càrrec i responsabilitat siguin uns impresentables, amb rècords de corrupció i fomentadors de les desigualtats.

dijous, 5 de març del 2015

A Vic alcaldable de CDC, i a Arenys?

Com ja vaig comentar fa uns dies, Vic i Arenys de Mar, ciutat i vila on hi tinc vincles directes, coincidien per la discussió sobre quin dels dos partits polítics de la Federació de CIU aportaria el cap de llista, dues poblacions on l'alcalde era i és militant d'UDC.
Ahir es va saber que Vic tornarà a tenir un alcaldable de CDC, en aquest cas una alcaldable que es podria convertir en la primera alcaldessa de la ciutat. Des de la recuperació de la democràcia l'alcalde de Vic ha estat el cap de llista de CIU, i si continua la mateixa tònica, Anna Erra serà l'alcaldessa de Vic.
A Arenys de Mar, segons les darreres notícies, es confirma com alcaldable Josep Manel Nogueras, el representant escollit per UDC en detriment de l'actual alcalde. Així m'hi referia aquesta setmana quan parlava dels vuit alcaldables. De totes maneres caldrà esperar algun gest, doncs, sembla ser que encara hi ha alguna resistència. 
Avui també s'ha donat a conèixer l'acord entre ERC i MES per anar junts a les eleccions municipals d'Arenys. Desconec quin és el pes de MES a la vila. En tot cas caldrà veure si aquest acord li permet a ERC recuperar tot el que va perdre en les darreres eleccions, o bé en té prou amb la força d'ERC a escala nacional per aconseguir els tres o més representants al Consistori.
Per altra banda, serà interessant comprovar si CIU (5), PSC (4) i ICV (3) aconsegueixen mantenir el nombre de regidors o són víctimes del més que probable creixement d'ERC i CUP, com a partits sobiranistes i amb suficient camp per córrer.
Per cert, mirant Polònia veig que, a l'hora de fer el ridícul, el substitut d'en Pere Navarro és en Joan Herrera. Sempre tan oportuns.

dimecres, 4 de març del 2015

La por del PSC i l'esperpèntic Duran i Lleida

El PSC té por. La tendència a la baixa de la seva representativitat a les institucions públiques no es frena, i ho saben bé. El PSC té por de fracassar en les properes eleccions municipals i ho culpa a la mala influència del sobiranisme, a la pressió de l'ANC, però s'equivoca. La culpa és seva i només ho superarà quan ho reconeguin i busquin solucions.
El PSC es va distanciar de la gent i es va dedicar només a construir un partit, blindant-lo decantat de la realitat. Va ser incapaç de consensuar posicions i va jugar al que ens té acostumats el PP, a buscar la majoria absoluta per fer passar tothom pel raser. El PSC va fer el que tot fa pensar està fent ICV, amb la primera gran baixa, la de Raül Romeva.
I Duran i Lleida continua amb el seu costum de fer crítiques i declaracions que no tenen cap més voluntat que sortir a la premsa. Ja ho he dit altres vegades. Es repeteix més que l'all. Ara surt en defensa del pobres infeliços que somien en la independència. Li demano al senyor Duran que no pateixi tant pels altres i que procuri per ell mateix i els seus militants i simpatitzants, que fa ja massa temps que li han d'aguantar les seves dèries i obsessions.
Aprofito per dir-li, al senyor Duran i Lleida, que reflexioni sobre la seva actitud i ens digui si no ha estat ell qui ha posat sempre en perill la independència. Hi té tot el dret, però llavors que sigui coherent i no culpi els altres d'allò que ell ha estat fent des del primer dia. És més, al senyor Duran li interessa potenciar les persones que posen traves a la independència, el que passa és que no té alternativa, ja que, de la mateixa manera que ICV, allò que veurien bé saben que ningú ho defensarà a Espanya. El PSC també s'hi va fer mal, fins que es va adonar que no ho aconseguiria, encara que el PSOE obtingués la majoria absoluta a Espanya.
Sisplau, demano més rigor i honestedat als nostres polítics.

dimarts, 3 de març del 2015

No es pot matar tot el que és gras

La demagògia, en política, no és una exclusiva de la dreta. L'esquerra, quan hi cau, ho fa de manera més descarada i, per tant, més visible per a tots. Ada Colau, arran del Mobile World Congress, ha caigut en la trampa del purisme i la simplicitat de les sentències, en un món tan global, complex i difícil de destriar entremig dels diversos comportaments socials, econòmics i culturals.
L'actitud d'Ada Colau em recorda una època de la meva joventut en què les ganes d'argumentar i justificar tots els nostres comportaments, ens portaven a un món idíl·lic, irreal i inassolible. Però això ho pensàvem de joves, en una època de dictadura, amb unes escletxes que deixaven entreveure altres sistemes polítics, que desitjàvem aconseguir.
L'Ada Colau ja té una edat i pretén assumir grans responsabilitats, i per això no li convé sé massa simplista i caure en postulats més adequats per a persones adolescents. Qualsevol cosa que fem i organitzem té els seus pros i contres, però no és de massa intel·ligent carregar-s'ho tot per sistema. El que cal és aprofitar totes les energies per aconseguir aquells objectius que ens semblen més ètics, més encertats i més igualitaris.
Pensar que l'organització del Mobile World Congress és un error i que Barcelona no l'hauria de celebrar més, no crec que sigui la millor manera de presentar-se a la seva alcaldia. La seva postura pot il·lusionar a una part de la ciutadania, però ha de tenir en compte que no es pot viure només d'il·lusions, sinó que cal crear els marcs idonis per fer gran la ciutat, i amb ella tota la seva població, entorn i país. 
La columna de l'Empar Moliner a l'ARA és, pel reduït espai, molt exagerat, però serveixi de reflexió. No pretenc donar lliçons a una persona que ha estat treballant durant anys per aconseguir uns drets ciutadans que la societat ha estat negant. La seva feina és admirable, t'hagi convençut més o menys, però no es pot caure en el parany d'anar contra corrent de tot, d'una manera massa simple, i sense valorar totes les dimensions i efectes d'una encertada política econòmica i social.
Un altre dia parlaré d'en Raül Romeva. La seva sortida d'ICV és un pèrdua significativa per al partit, però també per a la política del nostre país. Espero que després del temps que consideri pertinent, el puguem recuperar.

dilluns, 2 de març del 2015

Arenys de Mar ja té vuit alcaldables per escollir

Tal com ja es preveia i ho havia comentat en aquest blog, la Rosa Zaragoza encapçalarà la llista de Ciutadans en les eleccions municipals a Arenys de Mar. Amb la Rosa ja tenim vuit alcaldables, després de les confirmacions de l'Annabel Moreno (ERC), Ramon Vinyes (PSC), Isabel Roig (ICV), Belen Quintero (PP), Àlex Acero (Bloc), David Caldeira (CUP) i, segons UDC, Josep Manel Nogueras (CIU).
No sé si encara n'hi haurà algun altre, tenint en compte les ganes que gent de Podemos tenia per crear una agrupació d'electors. En tot cas, no cal dir que estem ben servits i també que tindrem 136 candidats, més reserves, disposats i disposades a treballar per Arenys. Llavors direu que els arenyencs no som solidaris i voluntariosos, perquè a guanyar-s'hi la vida no hi aniran pas, encara que algun malpensat s'ho pugui imaginar.
Amb vuit candidatures surt a unes dècimes per sobre de dos regidors per llista, la qual cosa, resultaria prou curiosa. Si a Espanya es posen nerviosos per la fi del bipartidisme, els hauríem d'ensenyar com ens ho fem a casa nostra que treballem molts i ben avinguts.
En aquest mandat hi ha hagut un equilibri entre forces de govern i oposició, 3,5 a 3,5, encara que amb un pes representatiu diferent. La fracció és pels moviments del Bloc que ha jugat tots els papers de l'Auca, fins i tot assumint regidories sense considerar-se part del govern. 
Quant a les cares que ens podem trobar a partir del 13 de juny, data de la constitució del nou ajuntament, probablement no hi hagi molts canvis, tenint en compte els líders de cada formació que, a excepció de CIU i del retorn de la Rosa, ara amb un altre partit, la resta repeteixen. Tot dependrà, doncs, dels números dos, que en el cas d'ERC i la CUP ja sabem que són nous.
Del cap de llista de CIU, si es confirma, m'interessa la importància que dóna a la participació, un fet que gira totalment la truita de l'actual alcalde, que no hi ha cregut mai. A veure si entre la CUP i CIU posen en pràctica aquest valor, i aconseguim millorar la nota d'aquest actual mandat. La Transparència els vindrà obligada per llei i no se'n podran escaquejar.


diumenge, 1 de març del 2015

Els equilibris d'ICV no eviten renunciar al Sí-sí

Avui he llegit a la premsa comentaris sobre ICV, evidentment molt més ben escrits que els meus, però sí que he pensat que no estic pas desencaminat a l'hora de valorar la seva actitud. Em sap greu haver de pensar que els dubtes els poden massa i que cauen en la trampa de voler acontentar tothom, quan això és impossible.
No fa pas tant que dèiem el mateix del PSC. La seva crisi interna i externa, però la interna en concret, feia impossible poder mantenir tothom unit, perquè les posicions eren massa distants. Amb ICV passa també que a dins hi ha una bona colla de sobiranistes que es resisteixen a cedir espai, però són minoria i, avui, sembla que han perdut davant els que no abracen el sobiranisme.
Tot això ens porta a dubtar a l'hora de donar-los suport. Encara que sigui a les municipals, i entenent que els amics d'Arenys de Mar segur que formen part dels sobiranistes. A ICV els està passant el mateix que al PSC, que ja fa temps que les sigles els fan més mal que bé.
No em vull contradir a l'hora de sospesar què pesa més si les persones o les sigles del partit. Vull continuar pensant que en unes municipals, en viles com la nostra, les persones han de pesar més, però sempre penses que en el global les xifres que es donen són per partits polítics, i si una cosa interessa ara és que els partits sobiranistes sumin més, i això els descarta a l'hora d'escollir opcions.
ICV no es vol despenjar del procés que ha endegat Podemos, però es pot trobar molt fàcilment que Barcelona sigui l'excepció d'un anar junts a les eleccions, potser per la figura de l'Ada Colau. Si fos així, ICV fracassaria en l'àmbit sobiranista, perquè s'ha desmarcat definitivament del Sí-sí, i també de l'esquerra trencadora, perquè Podemos prescindiria d'ells. No voldria trobar-me en la seva pell en uns moments claus per al seu futur existencial.