Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà...

És obvi que després d’unes eleccions, els resultats siguin motiu de conversa a la majoria de trobades i reunions. No només en cercles polítics sinó també en tertúlies improvisades i cafès. Avui, el nostre Grup de Debat i Tertúlia ens troba, com cada primer divendres de mes, per parlar sobre temes d’actualitat. És evident que la xerrada d’avui l’havíem reservat per parlar de la campanya electoral, els resultats i el futur que ens espera.
Avui, quan em dirigia a casa per dinar, escoltava un debat radiofònic on es preguntaven pel per què dels resultats. És interessant conèixer opinions de persones implicades i també d’altres que, en tot cas, són més o menys simpatitzants d’algun corrent polític. Em venia a la memòria els comentaris que vaig escriure ahir en aquest mateix bloc, sobre els resultats obtinguts pel nou partit en escena. També pensava en alguns dels escrits que vaig fer durant la campanya “Jo també vull un estat propi”, impulsada per l’arenyenc Xavi Mir. Tot em lligava.
No podem viure només d’il·lusions, encara que aquestes són importants i no les podem perdre. Cal, però, obrir sempre bé els ulls i adonar-se de la realitat on ens movem. Si ens quedem tan tranquils reclamant els nostres drets, per legítims que aquests siguin, i no fem res per resoldre els problemes encallats de la nostra societat, ens podem trobar que, o bé algú se n’aprofiti, o simplement que la paràlisi social ens jugui una mala passada.
Està molt bé penjar senyeres als balcons; dur el CAT al costat de la matrícula, o promoure campanyes amb signatures que es fan des de l’ordinador de casa, però amb això el país no avança; els problemes dels joves continuen sent els mateixos; els malabarismes de la gent gran no afluixen; les hipoteques cada vegada ens ofeguen més i la precarietat laboral es solidifica.
No vull anar contra les persones que amb convicció i resolució han endegat campanyes sobiranistes, ni tampoc les que les han signat, sinó fer veure que el món no s’acaba amb la lluita identitària. Cal una lluita més a fons contra la pobresa, la injustícia i el sofriment, que encara és latent a casa nostra. També, políticament parlant, cal exigir més diàleg entre ciutadania i els representants polítics.
Penso que la societat catalana ha estat molt intel·ligent i ha actuat a consciència. Molts han estat incapaços de valorar el treball de tres anys difícils i descoordinats, i s’han quedat amb la imatge i les maneres. De tot n’hem d’aprendre i el nou govern, sigui fruit d’un pacte o un altre, haurà de rectificar els errors que s’han comès i que els electors han volgut manifestar amb el seva decisió davant la jornada electoral.
Que no ens vinguin amb més demagògies ni discursos sense sentit. Que tots acceptin la seva part de culpa i es posin a treballar de veritat. No volem estratègies polítiques sinó esforç i compromís social, per liderar el govern que ha de desencallar l’aturada tècnica que viu el nostre país. Prou de mirar conveniències i interessos que no siguin Catalunya i els seus habitants. Hi ha massa temes pendents per resoldre com per jugar a estratègies polítiques. Qui no es vegi en cor de treballar per la nostra nació, que tiri la tovallola i cedeixi el pas a un altre.