BlogDay

Avui és el dia internacional del Blog, una manera de recordar a totes les persones que dia rere dia escrivim la nostra història en aquest diari personal, virtual, que no som els únics, sinó que n'hi ha molts més que fan el mateix, la immensa majoria dels quals no en tindrem mai coneixement.
No sóc un gran partidari dels "dia del...", però tampoc en defujo; penso que sentir-te "part de", ajuda a adquirir aquell sentiment de solidaritat i complicitat que fa més fàcil la vida en societat, evitant que l'individualisme t'aïlli de tot i tothom.
És el quart BlogDay, i la recomanació que es fa és la d'enllaçar cinc blogs que consideris interessants, i els ho comuniquis, i incorporis al teu post l'enllaç al web del BlogDay
Haig de reconèixer que no dedico massa temps a llegir altres blogs; la veritat és que amb prou feines tinc temps d'escriure el meu post diari, i no és bo, perquè és llegint que aprens. De totes maneres hi ha alguns blogs que acostumo a visitar sovint, i també practico l'exercici del next blog que et permet anar visitant, a l'atzar, blogs de diferent gent de diversos països.
Com que no tinc unes adreces concretes d'altres països, relacionaré cinc blogs nostrats que de tant en tant visito:
Itching like grass - que em consta que alguna vegada em visita i em deixa comentaris, cosa que jo no faig gaire.
També visito el blog d'en Saül Gordillo, qui per cert va ser als vespres digitals d'aquest estiu, per presenta el seu llibre Nació.cat. El relaciono perquè considero que és un dels referent blocaires del nostre país. A més hi ha la visita obligada a Poliblocs.cat si vols estar al dia políticament parlant.
D'Arenys, alguns dels quals els tinc enllaçats des del meu blog, els acostumo a visitar una mica tots, i en tot cas en la seva representació, esmento el blog d'en Maiol Sanaüja, que té molta empenta.
A la web Catalans a Dublin.com hi trobes entre altres temes un llistat de 58 blogs de catalans i catalanes que han anat a viure a Irlanda. Jo hi he arribat per aquell cúmul de casualitats, perquè Irlanda és un país que en guardo un bon record, al marge de que la meva família, enguany hi ha passat tot un mes. Un dia vaig arribar al blog de la Noemí, a qui no conec ni mai he penjat cap comentari, però em va semblar interessant el que hi escrivia.
Avui, a la conferència sobre el dejuni en el mes del Ramadan, quan em deien que era un mes de reflexió, de pregària, jo pensava en el que sempre repeteixo sobre la necessitat d'aturar-te de tant en tant, per pensar i reflexionar. El Ramadan és una actuació col·lectiva, és una reflexió col·lectiva. Tenim moltes coses per aprendre, però el més important és conèixer i respectar.

Alguns dels molts actes d'aquest cap de setmana

Ahir divendres va tenir lloc la darrera conferència en el marc dels "Vespres digitals" d'aquest estiu a la Biblioplatja d'Arenys de Mar. El canvi d'hora probablement va ser el motiu perquè l'assistència no fos la mateixa que en les altres tres xerrades, però tot i així va permetre fer un interessant debat entre els assistents i el conferenciant.
El conferenciant d'aquesta setmana era l'Antoni Esteve, arenyenc amb un llarg currículum en el món del periodisme i de les noves tecnologies. Molts recordareu les seves cròniques per a la televisió espanyola, com a corresponsal a París i també a Roma. Ha estat redactor als diaris El Periodico i Mundo Diario, i també ha treballat a Ràdio Peninsular. Professor de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat Oberta de Catalunya, ha estat secretari de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l'Institut d'Estudis Catalans i president del Grup de Periodistes Digitals. En aquests moments és president del grup d'empreses i serveis de continguts audiovisuals Lavínia.
Esteve va fer un exhaustiu repàs de la història de la televisió, que compte només amb 79 anys, per acabar parlant del futur més immediat, en uns moments que estem a punt de viure l'apagada analògica, prevista per en els propers dos anys.
Ràdio Arenys va enregistrar l'acte que podreu veure i escoltar tan bon punt el pengin al seu web. L'Àlex Aguiló, amb les piles una mica gastades de tanta activitat viscuda i treballada en aquest estiu 2008, va enregistrar i responsabilitzar-se del so i la llum, i a qui vull agrair sincerament el seu esforç i constant col·laboració. També a la Isabel Artero que va dissenyar i organitzar el cicle dels vespres digitals que s'engloben en el programa Clica l'estiu, que encara no s'ha acabat del tot.
Després de la xerrada, encara hi va haver temps de fer-la petar, a peu dret i entremig dels acomiadaments. El Jazz començava pocs minuts més tard.
Demà diumenge hi ha programada una interessant conferència, organitzada per l'Associació Cultural Islàmica Attawhid, "El significat del dejuni del mes de Ramadan", a càrrec del Dr. Josep Bellver, doctor en filologia àrab de la Universitat de Barcelona. Serà a les 11h a la Sala Josep M. Arnau del Calisay.
Com a regidor de Societat de la Informació, i també de Nova Ciutadania, estic molt complagut per la col·laboració de totes les persones que fan possible que la nostra vila avanci en coneixements i cultura, al marge de la capacitat, formació i procedència de les persones.

Prou arrogància i amenaces

Sempre he pensat que el senyor Solbes era un bon ministre d'hisenda, capaç de dirigir l'economia del país, i assessorar al president Zapatero, que em sembla força negat en coneixements econòmics. Ara no posaré en dubte la formació del ministre, però li critico i menyspreo la seva arrogància i actitud dèspota. No es pot anar així per la vida, i menys en qualitat de ministre de govern progressista. Amb aquestes actituds no aconseguirà res més que crispació, i també la mig oblidada desafecció de què ens parlava el president Montilla ja fa bastants mesos.
El president ha advertit, aquesta tarda a Vilopriu, que no acceptarà que s'imposi res a Catalunya. Els de la meva generació vàrem viure molts anys amb imposicions dràstiques, com per exemple la llengua castellana per sobre de la materna, com per ara reviure imposicions prepotents com si es tractés d'una colònia espanyola.
Hem d'acceptar les divergències i opinions contràries, però tot això només es pot solucionar a partir del diàleg i negociació, i mai amb imposicions. No és estrany que el PP es posi del costat del ministre i del PSOE, amb discursos i plantejaments autoritaris com el del senyor Solbes.
Els diaris haurien de col·locar un semàfor vermell al ministre, perquè Espanya no es mereix un ministre que actuï i amenaci d'aquesta manera.
Penso que el president espanyol Zapatero, està perdent els papers, i la seva incapacitat per complir amb les promeses l'està fent perdre molts punts, no només electorals sinó també ètics. El ministre Solbes no l'ajuda gens, però el responsable màxim és el cap del govern de l'estat, i d'això n'ha de ser conscient i responsable.

Tornem-hi que no ha estat res

Torna la normalitat, si és que podem parlar de normalitat. De mica en mica tothom es reincorpora a la feina, i acostuma a passar que tens aquelles ganes de recuperar els horaris de l'hivern, però al mateix temps et fa una mica de mandra, perquè qui més qui menys, s'acostuma a les vacances.
Hi ha vacances i vacances; qui es dedica a viatjar, o aquell que es queda a casa i aprofita per fer sucamulla a la platja. També hi ha qui no n'ha fet, ja sigui perquè no ha volgut, o perquè no ha pogut. En aquest darrer cas, és més preocupant, perquè significa que alguna cosa no funciona.
Si parléssim amb els nostres pares, o avis, ens dirien que ells no n'havien fet mai de vacances. Els que vivien a la costa, trobaven algun forat per acostar-se a la platja, però de més enrere ni això.
Diria que les vacances han estat un invent de la segona meitat del segle XX, que molta gent s'hi ha apuntat; de fet la societat occidental s'hi ha apuntat, i els que no fan vacances, han estat vistos gairebé com gent estranya.
Tot i que jo no he desconnectat, diuen que és bo fer-ho, encara que sigui pocs dies. De fet, aquesta necessitat l'entenc que és inversament proporcional a la capacitat d'anàlisi i reflexió de la teva actitud diària. Si passes l'any sense adonar-te de què fas ni de per què ho fas, és evident que necessites aquesta pausa i desconnexió. Si tens la sort de viure conscientment i analitzant allò que vas fent dia rere dia, potser no tens tanta necessitat de trencar el ritme, perquè aquest no esdevé rutinari.
Sigui com sigui, no podem perdre el tren, i d'aquí a vuit dies ningú es recordarà de les vacances, no pas del lloc ni de què ha fet, sinó de l'actitud amb què ha viscut les vacances. Tot això és cíclic i l'any vinent hi tornarem. És cíclic com la crisi econòmica, que cal desitjar que no trigui massa a trobar el punt d'inflexió, perquè sinó potser serem més els que no podrem fer vacances .

Aneu al camí de mar

M'ho deia en Manel, "s'ha convertit en una rambla". La veritat és que es fa agradable passejar, al capvespre, arran de mar. Ho hauria de fer més sovint, però no trobo el moment, o bé prioritzo la feina.
Hi he volgut anar perquè m'han comentat que s'han aixecat veus alarmants per l'actuació al camí de mar. Puc entendre reaccions de vilatans, sobretot en una població amb premsa groga i dirigida per persones que sovint es creuen posseïdors de l'única veritat. La influència és gran. Em costa d'entendre, però, si vull considerar-los seriosos, que siguin partits polítics que creen alarma social, m'imagino que per interès purament partidista, per semblar que fan alguna cosa per als vilatans. Em refereixo a les declaracions del cap de llista i regidor electe del VIA, que Ràdio Arenys se'n fa ressò al seu web.
Haig de dir que en aquesta ocasió m'he trobat amb persones que me n'han parlat de manera positiva, la qual cosa no és freqüent, i no me'n queixo perquè sóc el primer que demano que se'ns digui tot allò que no funciona, per intentar trobar i aplicar la solució. En aquest cas, però, me n'han parlat bé i, sense que els digués res, m'han comentat que la pudor desapareixeria amb l'oxigenació de la terra.
La sorra no arriba al mar. Ho he comprovat, com també ho vaig fer fa un parell de dies, que hi vaig anar a passejar després de moltes setmanes de no fer-ho.
Convido a que la gent hi vagi. Bé, de fet són moltes les persones que hi van; passegen o corren i descansen en els bancs encarats a mar. Les bretolades constants no permeten que les fonts estiguin sempre en funcionament, però es procura anar-ho arranjant. Ja portem 7 aixetes renovades fruit de les accions de brètols, que també n'hi ha a Arenys.
Per a la gent que no coneixeu la nostra població i que us hi heu deixat caure, no us alarmeu, no tot és tan dolent com ho pinten, encara que hi ha molta feina a fer i som lluny de poder cantar victòria.

Jurisprudència en reconeixements sobiranistes

Ja tenim la solució. Els russos ens ho han posat en safata!
Caldria analitzar si la decisió de Rússia de reconèixer la independència de les regions o nacions georgianes d'Ossètia del Sud i Abkhàsia, crea jurisprudència. Si fos així, ho tindríem fàcil: fer per manera que Andorra reconegui la independència de Catalunya!
Ja sé que la possibilitat de que l'exèrcit andorrà ocupi punts estratègics espanyols és molt remota, però potser ens podríem fer amics dels russos a canvi de deixar passejar els seus barcos de guerra pels ports de Barcelona i Arenys de Mar.
Algú pensa que es tracta de la revenja pel suport occidental a la independència de Kosovo? Algú em dirà que no és el mateix? Qui decideix quan és el mateix o es tracta de coses diferents? Catalunya és un cas semblant o és el somni de quatre il·lusos?
Oi que tot és relatiu, en funció de com ens hi posem? doncs anem divagant, somniant, debatent i postulant, però no siguem simplistes, ni busquem respostes contundents sense raonaments.
Rússia i Geòrgia és prou lluny com perquè no preocupi a massa gent de casa. Què en sabíem de Geòrgia? i d'Ossètia del Sud? però què passaria si Portugal reconegués la sobirania de Galícia? Ho entendríem? ho valoraríem pel fet en sí, o bé pesarien més les conseqüències del fet?
Aquí ho deixo. Que cadascú pensi el que vulgui.

Passejant tot observant

Feia dies que no hi anava i m'he trobat amb el remenament de sorra, la que s'extreu del final de la Riera es pot aprofitar per consolidar el camí de mar. L'assignatura pendent que continua pendent, però amb la il·lusió que ja falti menys. Ens agradaria poder passejar pel costat del mar, sense obstacles, de manera planera.
M'he trobat amb persones que, tot i admetre que no és una solució definitiva, el fet de poder accedir a la platja de la musclera és positiu, i sobretot tractant-se d'un camí de sorra, sense gaires pretensions. M'imagino que hi ha persones que prefereixen el passeig dels anglesos, però contra gustos no hi ha regles.
M'he adonat que és urgent la construcció dels espigons al final de la riera, que ens han d'ajudar a mantenir la platja al davant de l'estació de ferrocarril. Les obres d'accessibilitat a la platja a través del procés participatiu són resultones, però no podem perdre més platja.
Per la banda del port veig que cada vegada posen més obstacles. Ara has de passar per sobre les roques, al començament. Ho he trobat força desmanegat; ho recordava més net i endreçat. No sé si es tractava d'un fet casual o és el normal.
Parlant d'endreça i neteja, caldria que des de casa ensenyéssim els nostres fills a llançar els papers i plàstics a les papereres i no a terra. La placeta de l'Església es neteja cada dia, però no hi ha dret que a la tarda-vespre ja es vegi bruta i plena de papers, pipes i plàstics. Probablement s'ha de millorar el sistema de neteja, però si no canviem aquests mals hàbits, poca cosa aconseguirem.
I posats a demanar, podríem col·laborar fent notar aquells desperfectes que observem a l'espai públic, amb una trucada, un carta a la bústia municipal... encara que no ho pugui semblar, resulta molt útil, i si veiem que el que camina davant nostra llença un objecte a terra, fem-li, educadament, l'observació.

Navegant per Internet

Avui he escoltat per Catalunya Música un duet que havia sentit com a sintonia d'un programa de ràdio, i he fet el mateix que vaig fer el dia que vaig sentir l'ària de la cançó a la lluna, de l'òpera Rusalka (dona d'aigua), d'Antonin Dvorak, és a dir, m'he posat a buscar l'òpera i autor a qui corresponia, fins que l'he trobat. El següent pas seria adquirir el CD i començar a escoltar tota l'obra, que desconeixia.
Es tracta del "flower duet" de l'òpera Lakmé, de Leo Delibes. És una òpera ambientada a la India de finals del segle XIX, sota el domini de la Gran Bretanya. Aquesta òpera es va estrenar el 14 d'abril de 1883, o sigui que ara fa 125 anys.
Per Internet he trobat una pàgina interessant, que m'he guardat a l'apartat d'adreces d'interès. És :::::El Poder de la Palabra:::::
Voltant per YouTube, haig de reconèixer que no hi estic massa fet, he trobat el duetto Buffo di 2 gatti de Rossini. De fet he trobat moltes versions, i la que us he penjat és la més friki. M'he adonat que no sé com moure vídeos amunt i avall. Això, avui dia si no en saps comences a ser un analfabet digital. El volia penjar directament al blog, però... al Facebook sí, perquè hi ha un enllaç directe.
Ahir vaig assistir al concert d'acordeons diatònics (ho varen precisar més d'una vegada), a càrrec del duet 21 boutons. La cova de la Mare de Déu de Lourdes estava plena, dues-centes cinquanta persones, pel cap baix, i el concert va agradar. Es tractava d'una oferta nova; no hi estem acostumats, i l'espai és bo. Penso que ha estat un encert dels organitzadors. El primer concert que hi varen programar, de música antiga, també va anar molt bé. Crec que aquest estiu hem descobert dos bons espais musicals: la cova de Lourdes i el darrera del Xifré.

La llei dels més forts

Ja fa molts anys que vaig deixar l'escola, però m'imagino que no haurà canviat massa i els forçuts continuaran dictant les normes del grup, començant per decidir qui hi entra i qui no. Suposo que recordareu situacions conflictives en què la raó venia dictada per la força, doncs, l'escola, també en això t'alliçona per a la vida, però la llàstima és que en comptes d'ensenyar-nos la manera de corregir-ho, ens prepara per suportar-ho.
Aquests dies estem vivint una situació que no és nova, sinó que es repeteix contínuament. A Rússia, que té un potencial considerable, se li permet mantenir les forces militars dins l'estat veí, amb certes protestes perquè no sigui dit, però sense resultats efectius. No voldria pas tornar a la guerra freda, però tampoc m'agrada que els forts facin i desfacin al seu aire.
Al bell mig hi ha els sentiments d'independència de dues nacions dins l'estat georgià, i nosaltres, que tenim els nostres ideals independentistes, autonomistes o federalistes, els podem entendre. La qüestió és si Rússia pot ser el millor aliat per aconseguir la desitjada independència, i a quin preu. Els més malpensats diran que Rússia vol incorporar les dues nacions al seu estat, i els més innocents que la seva actuació ha estat motivada per defensar-los dels georgians. De fet aquests varen brindar a cap preu la millor excusa per entrar a Geòrgia.
A mi, em permetreu que continuï malfiant-me de les organitzacions internacionals, i de la seva justa capacitat per, ja no dic actuar, sinó simplement opinar. Amb situacions com l'actual et vénen ganes de tancar la tele i dedicar-te a casa, que prou feina tenim. De confiança... ben poca, per no dir gens.

Vespres digitals

Ens ha arribat la pluja; ja no ens recordàvem de com era. De fet a casa nostra ja passa; quan se les agafa per ploure sembla que no s'hagi d'acabar mai, però quan para... li costa tornar.
Avui ha plovisquejat a mitja tarda, però ens ha permès dur a terme la conferència a càrrec de l'Enric Sierra, als Vespres digitals de la Biblioplatja.
L'Enric tornava de vacances, i no ho podia dissimular: està negre com un corb. La tarda d'avui, amb molts núvols, no tenia res a veure amb la primera tarda, quan va venir en Jordi Marín, a primers de mes, que ens decantàvem perquè no ens toqués de ple el sol.
Devíem ser una trentena de persones, algunes d'elles han vingut en les xerrades anteriors, d'altres eren “fans” de l'Enric.
L'Enric ens ha parlat dels nous periodistes, i de la nova professió. Ha insistit en la seva idea de la participació dels lectors per convertir-se en periodistes en potència, col·laboradors dels mitjans de comunicació. Ha parlat de com ha evolucionat la feina de periodista i s'ha lamentat de l'endarreriment i poc realisme de les facultats de periodisme.
Ha parlat de periodisme a seques, que engloba el tradicional, en paper, i el virtual, per Internet, i ha donat exemples prou il·lustratius dels seus arguments. Ha estat una xerrada amena – l'Enric és parlador – i al final la gent ha pogut fer preguntes i comentaris.
T'adones, a cada sessió, que hi ha gent que aprèn i se'n va a casa amb un coneixement nou. Això, que pots percebre, és un gran estímul per continuar treballant, i et fa reflexionar i pensar que podries fer més encara.
No era qüestió de buscar conclusions, però podríem dir que en les darreres paraules de l'Enric, estaríem pensant en una reducció dels tiratges de la premsa escrita, que s'especialitzaria més en les cròniques i valoracions de les notícies, i en les previsions, de caire més científic, per deixar més protagonisme a Internet, en el camp de la notícia, la notícia fresca, de darrera hora.
M'he quedat en la necessitat de treballar més en la cohesió digital, potenciant més l'entrada de més gent al món digital, per no provocar la creació dels analfabets digitals.
Després ha vingut la pluja, just quan a casa ens plantejàvem de sortir a fer el vol. Espectacularitat de llamps i trons, però tot fa pensar que de pluja no cap cosa, i d'estralls, afortunadament, tampoc.

Són quatre incívics

L'altre dia parlava amb una persona que una de les coses que li toca fer, a vegades, és recordar els vilatans com han d'actuar per fer-ho de manera correcta, en benefici de tots. Una tasca que ja des d'ara recomano de dur a terme a tothom, no com a dedicació exclusiva, sinó com actitud cívica. El meu interlocutor em feia notar que la gent és molt cívica i que només són quatre que amb les seves actituds incíviques provoquen els desperfectes o desajustos.
M'ho crec i n'estic convençut. El problema és que quan es parla d'incivisme, que existeix, no estem valorant si són molts o pocs, sinó els desperfectes. Seria bo, doncs, que ens aturéssim a pensar-hi i ens proposéssim una estratègia a seguir:
Algunes vegades som protagonistes oculars d'algun acte vandàlic o simplement incorrecte. La nostra actitud acostuma a ser de rebuig en veu baixa o simplement de girar la cara cap un altre cantó; l'infractor ni se n'assabenta. L'estratègia consisteix en fer reflexionar la persona incívica sobre la seva actitud, i potser a la llarga s'adonarà que ha de canviar el seu hàbit.
Perquè no sempre són actituds premeditades, i aquestes ja són figues d'un altre paner, sinó que normalment es tracta d'actes inconscients, per un mal vici que s'arrossega de temps. Probablement la família no l'ha educat suficientment.
L'altre dia, quan anava a treballar, als voltants de les 8h del matí, una senyora que venia del carrer del costat es va afanyar a deixar una bossa de deixalles dins d'una paperera del Rial, just quan jo hi passava pel costat. La meva reacció va ser de dir-li que la paperera no era el lloc per deixar-hi la brossa, i em va contestar tranquil·lament que només es tractava de pa sec, sense voler adonar-se que havia taponat la paperera ja de bon matí. Després em va dir que ja la recolliria. No crec que ho fes, i per tant la meva intervenció no va reeixir, però qui no m'assegura que les meves paraules, amb to escrupolosament correcte, no la faran dubtar la següent vegada que vulgui treure el pa sec a primera hora del matí? O si ho torna a fer, però es troba amb una altra persona que li fa la mateixa observació, creieu que no pot provocar que no hi torni?
No es tracta d'exposar-te a rebre, i per tant cal ser prudent a l'hora de fer les observacions, a segons qui i segons quan, però aniria bé el nostre compromís a mantenir el civisme a la nostra vila, i que no siguin els que embruten els únics que parlen, sinó que els que ho volem net hi tinguem alguna cosa a dir.
Aquesta podria ser una reflexió, per posar en pràctica en aquest nou curs que aviat començarem, perquè l'agost se'ns esmuny dels dits.

Dolor a Madrid

El desastre aeri de Madrid ha tret de la primera pàgina dels diaris la informació sobre l'actitud de les forces russes en l'ocupació que varen fer de Georgia. Sense tenir les xifres massa clares tot fa pensar que el resultat final de morts i ferits serà elevat i les famílies afectades molt nombroses.
Accidents d'avió com el d'aquesta tarda a Madrid, desestabilitzen el curs normal de la nostra societat, encara que no hi hagi persones properes afectades. La impotència que sents només et permet acompanyar els familiars de les víctimes en el sentiment més dolorós per la pèrdua dels seus estimats.
Aquests esdeveniments et recorden que la nostra vida i la dels nostres amics i familiars penja d'un fil i que cal estar sempre preparats per qualsevol situació. T'ajuda a pensar que la vida s'ha de viure, de la manera més feliç possible, per a tu mateix i per als que t'envolten; que el futur l'hem de planificar i preparar, però sense oblidar-nos del present, que és l'única cosa que tenim en les nostres mans.
Des d'aquest meu bloc personal, expresso el meu condol i solidaritat a totes les famílies de les víctimes d'aquest accident aeri de Madrid.

Progressem adequadament en desafecció

No ho entenc. Acostumem a dir que no tenim memòria històrica, però el que em sembla que passa, en política, és que no recordem ni el que vàrem dir ahir!
Fa un parell de dies que des del govern de Madrid, amb el suport de tota la família socialista, ens diuen que som una colla de desagraïts, que allò de la bilateralitat ni pintada a l'oli, i què ens hem cregut que som els catalans; que el govern ha complert el pacte i que som nosaltres els que no hem volgut pactar, i avui miro les notícies i resulta que el senyor Saura es tira enrere perquè li han promès que abans de finals de novembre tindrem el nou model de finançament, i a canvi no força la compareixença del president del govern al Parlament. No havíem quedat que el senyor Zapatero no compleix les promeses? Què fa suposar que ara ho compliran? Quin finançament ens podran oferir que tinguem clar que podem acceptar, després dels comentaris que han acompanyat a la proposta actual?
Què vol dir que primer faran una negociació bilateral i després multilateral? No se'n recorda el senyor Saura que ens han dit per activa i passiva que això de la bilateralitat res de res?
Si us haig de ser franc a mi tant em fa que comparegui el president o el senyor Solbes, perquè ja fa molts dies que la meva confiança amb el president és nul·la - ens ha enredat massa vegades. No entenc tampoc la decisió del senyor Saura, i no crec que ens ho sàpiga explicar o vulgui, però no sé si convindreu que amb gestos com aquests és molt difícil evitar la desafecció a la política. Ara resultarà que estem desafectats a la política i a Espanya. Serem un país de desafectats. Que algú em digui com continuarà el serial. Ja fa massa temps que dura; és com un Cor de la ciutat 2.

Santuari Ntra. Sra. del Far

Com ja va essent habitual, avui, jornada festiva a Arenys de Mar, hem fet cap al Far, a la comarca de la Garrotxa, sobre el pantà de Susqueda, a passar-hi el dia i compartir-lo amb el pare, l'avi Jaume, que hi acostuma passar uns dies a l'estiu.
En ser un dia feiner per a la majoria dels mortals, i tot i ser temporada de vacances, a la que t'enfiles una mica a munt el món s'eixampla i et toquen molts més metres quadrats per persona. El Far no és una excepció i deixant de banda els circuits turístiques que, dues vegades a la setmana hi porten a dinar a uns cent cinquanta turistes, la resta de la jornada es manifesta silent i en família.
Això és el que ha passat a partir de les 4h o 2/4 de 5 de la tarda. Al vespre, a l'hora de sopar, no senties ni una mosca, de tant en tant algun comentari en veu baixa, de l'estil: "no se sent ni un cotxe".
Aquesta és la pau que una mica tots necessitaríem, encara que fos només un parell de dies. S'ha de fer l'esforç de no connectar la televisió ni la ràdio, perquè llavors l'aïllament perseguit desapareix i et converteixes de cop en urbanita, encara que virtual.
La tornada no l'hem fet per Vic, com acostumem, sinó per Amer, Anglès i Santa Coloma de Farners. Ha estat per allò de variar una mica. Més o menys hem trigat la mateixa estona, la família un xic adormida, perquè... per la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc (les 9h.)

Un Bisbe a l'atur

Ahir, festivitat de Sant Roc, la nostra festa major petita, vàrem assistir a l'ofici solemne que presidia el bisbe emèrit de la diòcesi peruana d'Ajaviri, monsenyor Joan Godayol.
Monsenyor, salesià, va néixer a Mataró i ha estat 46 anys vivint al Perú, els catorze darrers com a bisbe a l'altiplà dels Andes peruans. A diferència del bisbe Pere Casaldàliga, molt reconegut a casa nostra per la seva tasca al Brasil i representant destacat de la Teologia de l'alliberament, el bisbe Godayol ha passat més desapercebut, tot i ser un fidel practicant de la mateixa Teoria. A Mataró, la seva ciutat natal, es va constituir l'Associació d'Amics del bisbe Godayol, com a suport a tota la tasca desenvolupada pel bisbè mataroní a la seva diòcesi del Perú, que tindrà continuïtat amb una delegació al Perú, tot i el seu retorn a Catalunya.
Godayol, amb problemes de salut a l'haver de viure en alçades que oscil·len entre el 4.000 i 5.000 metres, va sol·licitar al nunci del Vaticà al Perú, el seu relleu, a l'espera d'obtenir una nova destinació. Aquesta renúncia voluntària, atès que encara li quedaven 14 anys abans de la jubilació, es va convertir en una "jubilació forçosa", aconsellant-lo retornar al seu país de naixement.
A Internet trobareu diferents espais que parlen de la seva història i els motius d'aquesta jubilació anticipada, i també entrevistes que se li han fet arran del seu retorn a Catalunya. La fotografia que acompanya el meu escrit l'he obtingut del blog del periodista Jordi Llisterri i Boix.
Observareu que la informació que ens arriba és la que ens podríem imaginar: una església jeràrquica cada vegada més conservadora, apunta la línia de l'Opus Dei, i treballa per eliminar qualsevol vestigi de la Teologia de l'alliberament. Al nostre país es treballa d'una manera, però a Llatinoamèrica es fa a la descarada, augmentant el nombre de bisbes fidels a la Prelatura conservadora, substituint els bisbes defensors dels menys afavorits, potser poc ritualistes, però realistes amb el sofriment que es viu.
Situada la figura del bisbe que va presidir l'ofici de Sant Roc, us diré que la seva entrada al presbiteri va provocar un murmuri exagerat, en veure la mitra i el bàcul pastoral; un fet poc habitual a la parròquia de Santa Maria d'Arenys de Mar. Estic segur que es va seguir l'ofici amb més concentració que mai, ja que el bisbe li va donar un aire molt diferent, personal, que sortia del ritme a vegades cançoner d'un ritual après i sense incorporacions que li donin caràcter singular.
El seu sermó va ser força llarg i no massa ordenat, però ell volia dir-nos moltes coses i no se'n volia deixar perdre cap. No era el sermó d'un bisbe normal i corrent, dels que acostumem, si és que ho fem, a sentir a casa nostra. S'atrevia a dir que no es tractava d'anar a moltes misses, sinó que hi havia coses i actituds molt més importants. Parlava de moltes coses que nosaltres voldríem sentir de la boca dels màxims responsables de l'Església. Les persones que vàrem viure amb més o menys intensitat el Concili Vaticà II i els seus efectes, sentíem molt a prop les seves paraules, i enteníem el seu to i predisposició.
La sorpresa més gran la va donar quan va fer pujar l'hereu i la pubilla al presbiteri, per aixecar el cos i la sang de Crist. Sorpresa gran per a tothom, però sobretot per als dos joves que se'n feien creus.
L'ofici es va allargar més del compte, però qui el van patir varen ser les persones que s'esperaven a fora, a la plaça de l'església per seguir, un any més, la Dansa d'Arenys.
Godayol no va deixar indiferent a ningú, i jo, quan vaig entrar a saludar els capellans concelebrants, li comentava al senyor rector, que potser, ja que està a l'atur, el podríem fitxar a Arenys. L'exclamació unànime era "i llavors diuen que en falten..."

La professionalitat de les infermeres

Podria haver-ho titulat diferent i parlar de la revolució al sistema sanitari català, o bé una cosa semblant, perquè el canvi que hi ha hagut, si més no aparent i constatable des de fora, és important quant al paper de les infermeres i infermers que com a mínim al centres d'atenció primària (CAP) han passat d'actuar de simples auxiliars administratius, a desenvolupar tasques fins ara assignades de manera exclusiva als metges i metgesses.
No fa pas tants mesos que quan anaves al CAP a buscar les receptes dels medicaments que mes rere mes vas prenent, demanaves hora a la infermera, que és qui, gràcies a la tecnologia, comprovava els medicaments receptats pel metge i la seva dosi, per confeccionar les receptes.
Posteriorment aquesta feina la varen passar al personal administratiu, alliberant les infermeres i infermers, que d'aquesta manera podien dedicar-se més en els temes propis de la seva carrera professional. El sistema d'expedició també va canviar i en aquests moments tens hora cada tres mesos perquè et lliurin les receptes del trimestre. Ens avisen, però, que això també canviarà i ja no caldrà anar al CAP sinó que ens lliuraran una targeta que ens servirà per anar directament a la farmàcia a comprar els medicaments prescrits.
Aquesta setmana sortia la notícia que l'Institut Català de la Salut estava accelerant la implantació d'un pla que consisteix que la infermeria sigui la primera assistència del pacient que arriba al CAP sense tenir concertada la visita, evitant que tota aquesta gent vagi a col·lapsar el servei d'urgències dels hospitals, o bé que la consulta mèdica quedi saturada.
El tema no és senzill perquè no s'ha d'entendre com una utilització de les infermeres perquè no hi ha prou metges, sinó en tot cas, i tal com des del Col·legi es manifesta, si es tracta d'ampliar les funcions de les infermeres se n'ha de parlar amb aquest col·lectiu. Tampoc el Col·legi de metges ho veu del tot clar i avisa que aquesta pràctica no ha de portar que altres professionals realitzin tasques que els correspon als metges.
Des del total desconeixement intern d'aquesta conselleria, a vegades tinc la impressió que es prenen decisions molt a la lleugera sense haver-ho consensuat, o fins i tot parlat, als professionals i personal afectat. Segur que recordareu el tema de les jubilacions forçades i altres mesures preses en aquests darrers anys.
Entenc que les infermeres s'han de deixar de veure com unes ajudants dels metges, i saber apreciar la seva professionalitat, marcant clarament quines són les tasques d'un i altre col·lectiu professional. S'han de destacar les seves potencialitats i treure'n més profit dels seus coneixements i preparació acadèmica, però mai convertint-les en l'ase dels cops, per una mala gestió sanitària o manca de planificació.
Si bé és cert, com diu el president del Col·legi de metges, el doctor Miquel Bruguera, que la gent demana pel metge, si es fa bé la feina i s'explica, les persones començaran a entendre quin és el paper de les infermeres i infermers, i sabran apreciar la seva professionalitat. Cal doncs consens i ganes de fer bé les coses, l'administració i els professionals sanitaris.

Qui paga els errors administratius?

A la secció "Cartas de los lectores" de La Vanguardia d'avui hi havia una carta titulada "Nació con 5 años", que voldria comentar. Tracta un tema que em preocupa des de sempre i que intento, dins les meves possibilitats, millorar-ne el servei, però caldria que es treballés des de totes les administracions públiques, perquè sinó l'administrat rep les conseqüències del mal servei.
De manera resumida la carta parla d'un error administratiu a l'hora d'inscriure un recent nascut, en què el funcionari del Registre Civil de Barcelona va posar-hi any 2003 en lloc de 2008, i que a l'hora d'anar a sol·licitar l'esmena li diuen que el mes d'agost és inhàbil i que haurà d'esperar el setembre. L'afectat necessitava sol·licitar el passaport del recent nascut per poder desplaçar-se a Qatar on resideixen actualment. El cas és que el passaport, amb la documentació provisional del Registre Civil, només li poden fer per 6 mesos, i que a Qatar, per demanar el permís de residència del recent nascut, cal un passaport amb validesa per sobre els sis mesos. La família no podrà marxar junta cap a Qatar, perquè algú s'haurà de quedar fins al mes de setembre per iniciar els tràmits, per culpa d'un error del personal de l'administració.
Segur que els que em llegireu tindreu present altres casos més o menys diferents, però que tenen en comú la provocació de problemes a l'administrat per culpa d'un gestió errònia de l'administració i de la nul·la flexibilitat a l'hora de solucionar els problemes.
Senyors Zapatero, Montilla i Vinyes, els ciutadans i ciutadanes d'aquest estat, nació i vila, demanen moltes coses, però per sobre de tot reclamen un servei eficient, i deixar enrere aquella sensació, clarament justificada, de què l'Administració pública, sigui quina sigui, és lenta i feixuga, i qui sempre en surt malparat és l'administrat, el contribuent.
No pot ser que els errors administratius (tothom es pot equivocar), els pagui sempre el mateix i en rebi totes les conseqüències!
No és només un problema de sensibilitat del funcionari que està atenent el públic, sinó de l'engranatge administratiu, i en tot cas si hi intervé la sensibilitat humana, no és la de qui dóna la cara a primer terme, sinó d'aquell que no veiem i que no ha previst o volgut prendre les mesures idònies perquè l'error quedi esmenat en el moment, sense més perjudici a l'administrat.
Aquesta feina l'hem de fer als ajuntaments, amb el tracte als vilatans que es dirigeixen a l'administració; també a la Generalitat i tots els organismes i institucions depenents, i no cal dir a l'Estat.
Si volem que el ciutadà recuperi la confiança als polítics i gestors, hem d'aconseguir eliminar la típica frase "torni demà", o "això aquí no li podem solucionar", o "la persona que ho tramita està de vacances, torni el mes vinent". I això, ja sabem que no és fàcil, però no ens hem presentat a governar per fer les coses fàcils, sinó per acostar la gestió pública al ciutadà, amb transparència i eficàcia.
Si el nostre pas per l'administració no aconsegueix millores per al ciutadà de peu, haurà estat un pas en fals, i una pèrdua de temps. Potser no aconseguirem tot allò que voldríem, però que no sigui per culpa nostra, per manca d'interès i lluita en simplificar i humanitzar les relacions amb l'administració. El repte és important, però quedarà clarament superat per la gratitud de l'èxit assolit.

Els gegants surten de gresca

No sé a partir de quan es pot penjar l'etiqueta de "tradicional", ja que normalment ens hi referim quan es tracta de festes que sempre hem vist. Aquest no és el cas de la sortida nocturna dels gegants d'Arenys de Mar, que vàrem veure iniciar-se no fa massa anys, però que des del primer dia ja no s'ha deixat de fer.
Desconec també si hi ha alguna altra població que realitzi una sortida com la d'Arenys, però en tot cas us animo a participar-hi, si no pot ser enguany, perquè és massa just, segur que l'any vinent hi sou a temps.
Avui, doncs, sortirem a passejar darrera els gegants de la vila, recorrent diferents carrers amb sorpreses incorporades que fan més entretinguda la caminada.
Els geganters d'Arenys se les empesquen totes per incorporar cada any alguna novetat que no converteixi la sortida en una rutina, i engresqui els vilatans a sortir de casa en vigília de festa.
Comença un cap de setmana llarg i intens, amb festes i festetes a diferents indrets de la vila, i amb el punt central de la festa de Sant Roc, amb tots els macips, macipes, macipets i macipetes ruixant els vilatans en el seu compromís del vot de vila al Sant que ens va alliberar de la pesta.
Si teniu temps, us aconsello que vingueu per Arenys a gaudir de la Festa. Podeu trobar més informació a la web municipal.
Permeteu-me que incorpori un recordatori dirigit a la població de Cantonigròs, que celebra la festa major el dia del seu Sant patró, Sant Roc, però que enguany, amb la recent mort de mossèn Josep, no serà el mateix i en algun racó o altre es podrà apreciar un buit que costarà molt d'omplir.

El finançament que no arriba

Es podia llegir avui a La Vanguardia l'article de l'alcalde de Sabadell i president de la Federació de Municipis de Catalunya, Manuel Bustos, on una vegada més treu el tema del finançament dels ajuntaments, i ho fa aprofitant la negociació, o millor dit, la discussió sobre el finançament autonòmic, recordant que fa més de trenta anys que se'n parla, però que ningú mou fitxa.
S'han fet tot tipus d'estudis i estadístiques sobre competències impròpies, que les administracions locals es veuen obligades a realitzar sense tenir prou finançament, en detriment de la ciutadania. Bustos demana el 100% del finançament, i també en les competències derivades de l'Estatut, millorant l'aportació econòmica per a la resta de serveis.
Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho: amb l'arribada d'exalcaldes a ministres del govern de Madrid i consellers de la Generalitat, i a la mateixa presidència, havia de ser una garantia per el reconeixement del dèficit que arrosseguen els ajuntaments.
La Comissió municipalista de Catalunya, integrada per la mateixa FMC i l'altra institució representant de la resta de municipis de Catalunya, l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, treballen per trobar propostes que puguin posar-se en pràctica a curt termini, a l'espera de decidir el nou marc financer, on els ajuntaments rebin el percentatge just d'acord amb la necessitat de despesa local.
Els ajuntaments, com tota administració pública, tenim l'obligació de rendibilitzar al màxim els recursos econòmics, treballant per aconseguir el millor servei amb eficiència i també eficàcia, però necessitem els recursos mínims imprescindibles per tirar endavant la nostra gestió, que no és altra que la de satisfer les necessitats de creixement econòmic de la ciutadania a qui representem.
Parlar d'administració única és una utopia, però no em resisteixo a apuntar-ho com objectiu últim basat en la idea que l'administració pública (totes) està al servei de l'administrat. Si no partim d'aquesta idea, no és possible apropar l'administració al ciutadà, i continuarem reclamant, discutint i planyent-nos de la situació en què es troben els nostres ajuntaments, i de la poca credibilitat que ens mereixen els seus gestors polítics.

Barallant-me amb el Netvibes

Això em passa per entretenir-me en llegir blocs d'altres persones i engrescar-me amb el que expliquen. Fa quatre dies que em vaig deixar perdre pel Facebook, i avui llegint el bloc d'en Saül Gordillo m'he enredat amb el Netvibes.
He intentat crear el meu, però quant més temps hi dedicava pitjor m'anava sortint. Al final ho he deixat a mitges, a l'espera de dedicar-hi més temps un altre dia.
Està vist i comprovat que les opcions a Internet no s'acaben, sinó que cada dia en surten de noves i motius per deixar-hi la vist i perdre el temps n'hi ha els que vulguis. Com en tot, cal buscar-hi la part positiva, i jo la voldria trobar en la comunicació. No voldria pensar que les hores dedicades a Internet ens treuen hores de convivència amb els amics, sinó que ens obren nous marcs de diàleg i comunicació. Potser a la llarga ho haurem de valorar.
Em falta trobar aquell aplicatiu que enganxi a més gent; que sigui molt popular i que ajudi a contactar amb més persones, sense que aquestes hagin de tenir massa coneixements d'informàtica. Ja sé que cada vegada es fa més accessible, però hi ha el perill de que anant incorporant programes, desanimem els que s'inicien.
A vegades en passa que dubto sobre la continuïtat del bloc, per entrar a noves aplicacions, però al final considero que, almenys per ara, és una eina que em fa el servei desitjat. Això no treu, però que vagi fent incursions en els nous programes, que es mouen a modes, i ara és el torn del Facebook i potser el Netvibes.

Mn. Josep Cruells, rector de Cantonigròs

Avui dilluns m'he assabentat de la mort, ahir diumenge, de mossèn Josep, i de seguida m'han vingut al cap molts records, de molts anys. La fotografia que he adjuntat l'he tret de la web de Premsa d'Osona, on hi ha escrita una breu biografia. La fotografia de Cantonigròs, amb la muntanya de Cabrera i el Pla d'Aiats, al darrera, l'he extret de Vilaweb, que també es fa ressò de la mort del mossèn.
A Cantonigròs hi vaig començar a pujar el mateix any que vaig néixer, el 1955. Cada any, quan acabàvem el curs escolar, agafàvem les maletes i pujàvem a passar-hi l'estiu. Eren gairebé tres mesos de vacances en un indret sense comoditats i amb problemes d'aigua, de llum, però on ens ho passàvem molt bé. Els primers anys amb els cosins, que en teníem una bona colla, i ja de més grans, amb els amics amb qui compartíem estada.
Era un Cantonigròs molt diferent al d'ara. El Festival de Música encara trigaria a arribar, i el carrer anava ple de bicicletes, pocs cotxes i poques motos. El bosc era accessible i era el nostre punt de trobada, on hi jugàvem si la pluja no ho impedia. Les tardes d'agost, més plujoses, ens trobàvem amb els cosins per jugar a "El Palé" conegut amb el nom del Monopoli, o bé a "la canasta".
Ens aplegàvem a veure la màquina de batre, com construïen el paller de Ca la Filomena, o la matança del porc, al bell mig del carrer, gairebé davant de casa. Dues portes més avall, a Cal Sastre, anàvem a comprar-hi la llet, i ens agradava veure com en Lluís o la Margarida munyien les vaques, omplint la galleda que després abocarien a la nostra lletera.
El meu primer contacte amb el mossèn va ser quan anava a la rectoria i em feia classe del llatí que utilitzàvem a la missa. Calia que com a bon escolà sabés respondre correctament en llatí.
Mn. Josep i la Rosa, la seva majordona, organitzaven la tómbola a les antigues escoles, on a l'entorn s'hi troba un monument en memòria de Carles Riba.
Una altra empenta forta va ser posar en marxa després de molts anys, el restaurant de la Mare de Déu de Cabrera. Amb totes les adversitats possibles, diumenge rere diumenge pujaven a obrir el restaurant per acollir els excursionistes que s'hi deixaven caure.
També recordo el taller que varen muntar perquè dones de Cantonigròs poguessin dur uns diners a casa.
Mn. Josep era molt catalanista, però molt discret. Donava classes a Roda de Ter, per completar una jornada molt atapeïda.
Han estat molts anys de vida i dedicació a Cantonigròs, i la gent que l'ha conegut recordarà sempre una persona senzilla, amb el seu caràcter i energia quan convenia, enamorat del Collsacabra, disposat sempre a ajudar a qui calgués.
Mn. Josep va succeir un rector que era tota una institució, molt apreciat per tot Cantonigròs, però el seu treball durant tots aquests anys no l'haurà deixat enrere, i es mereix un reconeixement de totes les persones que en un moment o altre de la nostra vida hem gaudit del paisatge i la gent de Cantonigròs.

Referèndum a Bolívia

Avui podria continuar parlant de la posició del PSC davant l'incompliment del govern del PSOE de la lletra de l'Estatut aprovat. Sobretot podria parlar de les reaccions de polítics socialistes de diferents comunitats autònomes, que utilitzen un llenguatge fal·laç, per culpar el PSC i el catalans en general de voler ser més rics que els altres, quan ells saben o haurien de saber que això no és cert. La solidaritat nosaltres no la neguem, en canvi no estem d'acord en patir problemes financers per satisfer capricis d'altres comunitats autònoms. Digueu-ne capricis o serveis per sobre dels mínims imprescindibles.
Deixo, però que en parli la premsa escrit i oral, que tenen una bona excusa per omplir planes i hores de programa, i malèficament ens poden continuar insultant i carregar-nos el mort, i jo em dedico a parlar del referèndum que avui es celebra a Bolívia per ratificar o revocar els governadors que varen ser elegits el 2005, i també al mateix president Evo Morales.
Parlar d'Amèrica del Sud és molt complicat per la seva complexitat, i jo no en tinc prou coneixements com per prendre postura i encara menys donar la meva opinió. Es tracta només de mirar el que passa, a partir de les notícies que ens arriben, de qui ens arriben, i reflexionar sobre les reaccions de la gent.
Em refereixo la gent d'aquí, perquè la d'allà tampoc la podem calibrar bé. La gent d'aquí que ens movem per impulsos, i resulta que Evo Morales havia de ser el millor president del país. I potser ho és, no ho poso en dubte, simplement observar què ha passat en unes quantes regions autonomistes que s'han revelat contra el president. Sigui el que sigui, i passi el que passi, ningú podrà negar que la raó mai és única i no hi ha ningú que en tingui la possessió.
M'agradaria anar a fons per estudiar si les regions autonomistes són les insolidàries, les que no volen anar finançant eternament les regions més pobres. La solidaritat està precisament lligada en les diferències socials, i el govern de l'estat és qui se n'ha de preocupar. Ser solidari, però, no vol dir ser ruc, o algú diria, ser cornut i pagar el beure.
Evo Morales va guanyar les eleccions sota la imatge d'un president del poble per al poble. Una imatge que ven molt. Caldrà veure si Evo Morales rep el suport de la seva gent i posa en evidència qui es vol riure del poble, o si el seu pas per la presidència ha estat un miratge.
No em féssiu parlar de Veneçuela, perquè aquí m'hi perdo del tot, encara que ho trobo tot molt coherent.
Avui sabrem els resultats, però avui no s'haurà acabat res, perquè tot continuarà endavant, amb més o menys força. A casa nostra tampoc es va acabar res ahir, dia 9 d'agost de 2008, dos anys justos després de posar-se en marxa el nou Estatut. També tot continuarà, encara que no sabem massa cap on. O potser ho sabem massa!

El meu suport al govern català

Les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol acusant el president del govern català d'excessos verbals, per haver declarat simplement que el govern espanyol havia incomplert en l'Estatut aprovat i referendat, ara fa dos anys, mereixien el rebuig més enèrgic de tota la societat civil i política catalana, sigui quina sigui la seva ideologia política, perquè no estem parlant d'independentisme ni federalisme ni nacionalisme espanyol, sinó d'incomplir amb una llei aprovada pel Congrés de Madrid, per no citar el Parlament català ni el referèndum, no fos cas hi vulguin veure res estrany.
El president Zapatero i tot el seu govern, i destacant de manera especial la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega, han perdut tota credibilitat davant la ciutadania espanyola, perquè una vegada més han fet gala de l'incompliment de la paraula donada, i en aquesta ocasió aprovada formalment.
Ahir ho deia en Saül Gordillo havent acabat la presentació del seu llibre a la Biblioplatja d'Arenys de Mar, que aquestes activitats i maneres de fer provoquen el desencís de la població vers la política i els polítics i llavors ens estranyem dels alts nivells d'abstenció en les eleccions que es van succeint.
Des d'aquest meu bloc vull donar el meu suport a l'actitud del president Montilla i a tot el seu govern, perquè només mantenint-se fort en la defensa de la justícia i compliment de les lleis, podrem confiar novament amb les persones que es dediquen a la política. Catalunya es mereix una resposta contundent al menyspreu manifestat pel ministre Solbes, la vicepresidenta i el mateix responsable màxim del govern espanyol, el senyor Rodríguez Zapatero, que posen en dubte la seva legitimitat per continuar governant el país.
També demano a tots els partits polítics catalans que decantin estratègies partidistes i procurin consensuar una actitud i estratègia única en la defensa dels interessos dels catalans, siguin autòctons o arribats de fora, sigui quina sigui la seva ideologia i estratègia política, perquè en aquests moments no ens juguem el grau d'autonomia o d'independència, sinó la capacitat financera de la nostra societat, per avançar en uns moments difícils econòmicament.
És la societat civil que s'ha de mobilitzar i fer sentir, però amb ella tot el món empresarial i de poder econòmic que també pateix la injustícia del sistema de finançament actual, amb un nivell d'infraestructures que ratllen el subdesenvolupament.
Tinc l'esperança que el govern català rebrà el suport suficient per mantenir el seu pols amb un govern espanyol en hores baixes i una oposició que en voldrà treure profit escanyant encara més les legítima reclamació catalana.

Nació.cat als Vespres digitals

A la vigília del dia 9 en què s'acaba el termini per posar en pràctica la llei aprovada pel Congrés de Diputats de Madrid, amb el vot favorable del govern socialista, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, parlaré del Vespre digital d'avui, i deixaré per un altre moment els comentaris que es mereix la relació entre els governs de Madrid i Catalunya.
Avui era el torn d'en Saül Gordillo, que venia a presentar-nos el seu llibre Nació.cat, en el marc dels Vespres digitals que programem a la Biblioplatja. Per a les persones que es mouen per Internet i concretament en el món blocaire, la presentació d'en Saül Gordillo no es fa necessària perquè és de sobres conegut. La seva web és molt concorreguda i genera molts comentaris, un fet que cada vegada és menys usual perquè la majoria de visitants passen o passem silenciosos sense deixar petjada i emportant-nos les idees i pensaments.
Una trentena de persones han seguit la conferència, en què en Saül ha explicat el contingut del seu llibre, indicant en grans trets el seu contingut, però sense estalviar detalls i anècdotes que explicaven el per què de l'èxit assolit en aconseguir el .cat
Ho he mig dit en la presentació del conferenciant i del seu llibre, però no m'he volgut allargar gens perquè la gent havia vingut a escoltar-lo a ell, però m'agradaria recollir-ho en aquest post del meu blog. Estic molt d'acord amb l'afirmació que consta en el llibre sobre l'encert de les persones que varen treballar per aconseguir el domini ".cat". Intel·ligència, discreció, persistència i paciència davant les dificultats, són o han estat les grans armes per aconseguir l'èxit.
Jo hi crec, i m'agrada aplicar-ho allà on és possible, i rebutjo els atacs frontals, les amenaces o les indecisions. Vicent Partal diu en el pròleg, que "el .cat no és Fresno", constatant que el comportament de tots, amb els polítics al capdavant, va ser nefast per aconseguir el reconeixement de l'equip nacional català de hoquei patins. No sé si el govern català haurà après dels errors anteriors, o bé s'haurà d'emmirallar en la societat civil, que va ser capaç de superar tots els entrebancs que li anaven posant fins aconseguir el domini.
Hi ha hagut una pregunta d'en Xavi Mir que considero interessant. Sembla ser que l'Ajuntament de Barcelona pretén obtenir el domini "bcn", i pel què ha comentat l'Oriol Ferran, en seguiran molts més, la qual cosa podria treure protagonisme al .cat. La conclusió: gaudim al màxim del .cat, però tinguem en compte que nosaltres, amb les nostres adreces electròniques, contribuïm a difondre el .cat. Els dominis són complementaris i així ho seran el ".bcn" i el ".cat", si s'accepta el primer. Aquí podríem incorporar-hi el "cafè per a tothom", i de fet no m'ho trec de la màniga, perquè ha sortit en una conversa posterior al debat. Les dificultats per aconseguir el domini .cat poden quedar en no res amb la generalització dels dominis? Haurà estat un esforç inútil?
Cadascú pot interpretar-ho com millor li sembli. A mi no em sembla un treball inútil, perquè com deia l'Oriol Ferran, portem tres anys amb el domini i tot això que tenim en avantatge. Ara el que interessa és treure'n profit. El mateix podem pensar amb les competències autonòmiques, el que interessa és tenir-les i reivindicar-les si ens les escatimen.

No és qüestió només de lamentacions

Mireu, no us explico res de nou, però fa dies que hi estic pensant i avui, mentre llegia la notícia d'un nou assassinat d'una jove en mans del seu xicot, he pensat que ho havia de dir. Tots ens lamentem de fets com aquest, perquè són horrorosos i se'ns remouen les entranyes, siguin de casa els veïns o de l'altra punta del món. No dubto del treball de formigueta que es fa des de les diferents administracions públiques i també de la societat civil, tant a nivell particular com a través de diferents entitats, però no n'hi ha prou i hem de ser-ne conscients.
D'una manera o altra som testimoni; la nostra imatge, el nostre comportament afecta altres persones; tenim responsabilitats educatives, socials, cíviques... tots tenim l'obligació d'actuar a consciència en el nostre àmbit i en les nostres obligacions de pare, de veïna, de cap de servei, d'encarregada, de polític, de comerciant, de pescador... no hi ha cap feina, cap actuació que es lliuri de portar a l'esquena un grapat d'accions i consideracions a tenir en compte.
Si no eduquem els nostres fills en la sensibilitat, el respecte i la solidaritat, què podem esperar del futur de la nostra societat? Si no som respectuosos amb els que depenen de nosaltres a la feina, a l'entitat, a la vila, què exigirem als nostres joves i a la societat en general?
No estic parlant de cursileries, aquí en tot cas hi ha el problema si algú s'ho pensa. No em referiré a com vàrem ser educats ni a si els nostres pares o varen fer millor que nosaltres. La societat és canviant i els paràmetres comparatius són enganyosos. Només cal mirar-nos i observar com actuem i si ho fem de manera exemplar, o bé contribuïm a sembrar menyspreu, odi o rivalitat pura i dura.
No es tracta de criar xais ni persones dèbils, sinó persones que sàpiguen defensar els valors que necessita tota societat humana que vulgui avançar.
La violència de gènere és esgarrifosa i cruel, i els causants unes persones menyspreables, però ens preguntem si hem fet alguna cosa per evitar-ho? no l'assassinat en sí, sinó que aquella persona hagi arribat a ser capaç de fer-ho?
Cada nou assassinat que es produeixi ens lamentarem i ho denunciarem, però afegim-hi aquesta reflexió, i a veure si a partir d'ara obrem d'una altra manera, amb els fills, els treballadors, els amics, els vilatans... No és tan difícil, només cal voluntat.

Esquivant la xafogor

Canvi de paisatge i de temperatura, o més aviat de clima, ja que el termòmetre també marcava força amunt, però sense xafogor o com a mínim molta menys que la que patim a Arenys de Mar.
En parlava fa pocs dies i avui ha succeït. Vas a l'interior i tot i fer molta calor, aquesta és seca i si no has de treballar i per tant pots no moure't, no notes aquella cara suada, tot el cos regalimant, i només que trobis una ombra, t'oblides que estem en l'època més calorosa de l'any.
Després de dinar la migdiada i quan el sol ja se n'anava a jóc, hem anat fins a Puiglagulla, lloc usual per a molts osonencs, d'anar-hi a fer la costellada del diumenge. Hi ha l'església de la Mare de Déu de Puiglagulla, i un restaurant típic de dinars de caps de setmana. Tenen obert tota la setmana, excepte el dimecres, que és el dia de descans del personal. Com podeu entendre, estava tot tancat i ens hem quedat amb les ganes de prendre res més tret de la fresca que es deixava notar a l'ombra d'uns... què devien ser? perquè allà hi ha força varietat d'arbres. Hi trobes pi, faig, alzines i roures... però ara no recordo quins arbres hi ha al davant de l'església i el restaurant, on hi ha una bona colla de taules i cadires. Algú que hi hagi estat m'ho pot contestar?
El dinar no l'hem fet massa lluny d'allà, al restaurant Ca l'Arumí, de Santa Eugènia de Berga. Un nom de poble que confon a algú que el situa prop de Berga, però no, està situat entre Vic i Taradell.
Avui hem sabut que davant del restaurant es construirà una maqueta gegant de trens elèctrics. Un dels amos del restaurant hi té molta afició, però molta, i ja té maquetes construïdes a casa, però ja no n'hi caben. Té una gran col·lecció de trens, i de tot el material i escenografia que els envolta.
No massa lluny d'allà, a Collsuspina, ja hi ha una maqueta de trens que es pot visitar, i que fa temps hi vull anar amb la família. Els trens sempre m'han agradat i ja de petit tenia uns circuits, que de més gran vaig intentar ampliar, però no es pot fer tot i hi ha coses que queden en segon terme. Això no treu, però, que sempre m'encanti davant una maqueta de trens.
La maqueta de Santa Eugènia de Berga encara trigarà uns anys a ser visitable, però la que hi ha a Collsuspina ja s'hi pot anar. Em diuen que val la pena, sobretot si t'agrada el món dels trens elèctrics.

Del cel al mar en un instant

L'anècdota del dia, a Arenys de Mar, és la caiguda d'una avioneta al mar, molt a prop de la platja plena de banyistes. Sortosament no ha pres mal ningú, i es queda doncs com una simple anècdota.
La fotografia que adjunto, que he tret de la pàgina web de Ràdio Arenys, on hi ha penjat un vídeo amb les seqüències del trasllat de l'avioneta fins a la platja, il·lustra bé la caiguda al mar.
Com que la vida està plena d'anècdotes, fets com els d'avui són els que les persones recordem al llarg del temps, i sinó feu memòria dels vostres dies de joventut, i a veure si no és cert que recordareu una seqüència de fets que han anat conformant la vostra història personal: el primer dia de televisió a casa, els assassinats de Luther King i els germans Kennedy, l'arribada de l'home a la lluna, el primer viatge a l'estranger, el primer petó, la nevada del 84, la nit de cap d'any a Vlaanderen...
Personalment no em referiré a l'anècdota d'avui, perquè no l'he viscut, però en veurem fotografies, i els meus fills que es trobaven en aquells moments a la tercera platja i en concret la meva filla Clara, que segons sembla anava en una barqueta surant molt a prop d'on ha caigut l'avioneta, ells si que ho recordaran, i jo els diré: si, era un dia que feia molta calor, d'una setmana que els homes del temps ens la presenten de color vermell.
Si la nostra vida és plena d'anècdotes, mirem de crear-ne que afavoreixin els del voltant, i d'aquesta manera tots en sortirem guanyant.
Per cert, no sé si ja esteu fent els preparatius per a la manifestació del dia 9 d'agost. El dia que s'acabar el termini perquè el govern de Madrid apliqui la lletra de l'Estatut, termini que tot fa pensar que es deixarà passar sense pena ni glòria, o millor dit amb molta pena, i més del mateix. A veure si sabrem anar junts d'una vegada!

Hem jubilat l'ordinador

Avui ha estat un dia calorós, d'aquells que t'estaries assegut en un lloc fresc sense moure't, perquè un lleuger moviment et fa caure la gota. És amb aquest temps quan enyoro la meva ciutat natal, perquè allà el termòmetre s'enfila més, però és una calor seca, i al vespre fresqueja. A Arenys, la humitat fa que tot el dia vagis suat.
Tocava jubilar un dels ordinadors que té una llarga història i que ha aguantat més del que se li podia demanar. Actualment, però, resultava difícil poder-hi treballar, perquè quedava curt de tot, sobretot de memòria, sense entrada usb, amb un lector de cd espatllat i amb problemes de refrigeració. De fet ja el teníem arraconat, i es moria una mica de fàstic.
Recordo el meu primer ordinador personal. Era un macintosh, molt menut, amb una paperera per esborrar els documents. No calia escriure "...delete...". Tenia un programa per escriure música, i la podies escoltar. Amb aquest ordinador vaig dedicar uns quants anys a l'Escola de Música, que després em vàrem poder comprar un altre.
No va trigar massa a arribar l'entorn windows, que enterrava una etapa de la vida dels ordinadors de casa nostra. El macintosh s'especialitzava en disseny i el windows anava prenent terreny. El línux el vaig sentir anomenar molt més tard.
Porto molts anys amb ordinadors al meu entorn, però sense que m'hagin enganxat a fons, sinó simplement els utilitzo i aprofito un petit percentatge de les seves possibilitats, no vull anar més enllà. Són eines, encara que puc entendre les persones que n'estan enamorades i necessiten explotar tots els recursos.
Personalment, mentre em serveixi per comunicar-me i ordenar els meus documents, ja en tinc ben bé prou. No cal dir que llegir les notícies, escoltar alguna peça musical i preparar algun viatge, són elements prou interessants, que no em deixo perdre.
Mig a les fosques al pati de casa, m'estic recuperant de la calor del dia. Fa un moment no passava ni un bri d'aire, però ara sembla que s'anima i, si no fos pels mosquits que de tant en tant deixen la seva targeta de visita, em vindrien ganes de quedar-m'hi a dormir. El veïnat és silenciós, i només de tant en tant sents una moto que circula pel Rial, a l'altra banda de casa... Bona nit.

El meu cor és a Vlaanderen

Avui hem rebut males notícies. Feia temps que no en sabíem res, i avui hem sabut que la nostra amiga de Flandes s'ho està passant molt malament. Ja fa uns quants anys que, tot i la seva joventut, se li va diagnosticar esclerosi múltiple, un malaltia d'aquelles que va rosegant la persona i a part del dolor li va minvar la seva capacitat motriu.
La nostra amiga era una persona plena de vida, molt activa i amb un esperit de superació envejable. Tot això és el que l'ha ajudat en l'enfrontament amb la malaltia, i que li ha allargat el temps de vida que ara sembla que s'esmuny.
Exageradament honesta, senzilla, però ferma en els seus convenciments, alegrava qui estava al seu costat, perquè no tenia un no per a ningú i s'enfadava molt davant les injustícies i no s'ho podia callar.
Era una convençuda nacionalista flamenca, que no suportava que a Brussel·les algú no conegués la seva llengua. Va voler aprendre el català, i va seguir cursos a Vic, i en estades a Barcelona i Arenys. La gent amb qui es veia s'estranyava que parlés el català i no sabés res d'espanyol. Entenia el fet català i li donava suport.
La seva salut està molt malmesa i necessita algú al costat que la pugui cuidar i ajudar en les necessitats més bàsiques d'un ésser viu. La seva companya, amb qui ha compartit espai, temps i amor, no la deixa per res del món, i tot i que la seva salut tampoc és cap meravella, ha deixat la feina per estar amb ella.
Quan veus el sofriment amb nom i cognoms, t'avergonyeixes dels moments tristos motivats per insignificances si ho comparem amb els problemes de salut. La nostra amiga va conèixer la Clara i l'Ignasi, i els ha recordat sempre.
M'alegra saber que té la família i els amics al costat. Ella sempre ha tingut amics i amigues que l'han estimat molt, perquè ella estima molt. La família era més complicada. El pare va morir molt jove i la mare tenia problemes de salut que li afectaven el temperament. La seva germana bessona, va tornar d'Amèrica per estar més a prop, i m'imagino que la deu estar cuidant tot el que la seva companya no pot.
Ho he dit al començament, i ho dic al final: avui és un dia trist perquè hem conegut la situació terminal en que es troba la nostra estimada amiga. Des d'Arenys només podem demanar a Déu que no la faci patir més del que ha estat patint tots aquests anys, i li doni la pau que es mereix.

La corda encara està tensada

Ahir en una improvisada tertúlia, després del torneig de futbol 7 organitzat pel Club de Futbol Arenys de Mar, comentàvem el posicionament del govern català i molt concretament l'actitud del president Montilla davant el president del Govern de Madrid, i cadascú hi deia la seva. En comú, però, la incògnita sobre la resistència del PSC davant la pressió del PSOE, i el mateix entre governs.
Tot i que els meus tertulians tenen llarga història dins el partit, observava un grau de sorpresa més alt del que podia haver esperat d'ells. De fet era com si no s'ho acabessin de creure, i en el fons pensessin, i de fet ho deien, que les amenaces duran el que duran i si no es compleixen el resultat és molt negatiu per a qui les ha plantejat. Les amenaces, evidentment, del president Montilla qui posa Catalunya per davant de qualsevol compromís partidista.
ERC, CIU i ICV ho tenen clar, poden amenaçar i complir l'amenaça, però, i el PSC? Els 25 diputats que el PSC té a Madrid estarien disposats a votar contra els pressupostos de l'Estat? Seguirien la consigna del govern català? o potser ja no hi hauria consigna?
El pols continua i s'haurà d'anar seguint de prop. A més cada dia que passa s'hi van afegint elements, ara la gestió de l'aeroport de Barcelona, que el govern no veu bé la proposta de Madrid. Serà un element més de discordança?
Un element molt important és la reacció i posició de la societat civil i les forces econòmiques. També s'han posat del costat del govern català, que ha fet un gest més, que no agrada a tothom, però que jo veig valent, i és el seu apropament al govern valencià del PP. Paral·lelament Aragó sembla que es va distanciant cada vegada més de nosaltres, i ara amb cinc comunitats autònomes més, s'han manifestat contra els desigs del govern català.
Queda un element molt important per entrar en joc, i potser ja hi està entrant, no ho sé. Em refereixo a la implicació de tots aquells catalans i catalanes que mai s'han manifestat nacionalistes, que creuen en la seva espanyolitat, però s'adonen que ja va essent hora de dir les veritats, posar els punts sobre les i, i reivindicar un finançament més just, sense ignorar el nostre cànon de solidaritat. Si això va per aquí, podria arribar l'hora de demanar tots junts més autogovern per Catalunya, perquè Espanya s'adonés que no és només sentimentalisme i drets històrics, sinó també hi ha el component de justícia.
Em desperto i veig que encara hi ha la corda tensada. Fins quan?

El desplegament de la TDT a la tardor

Ahir us en parlava i avui ha tingut lloc la primera sessió dels Vespres digitals, a càrrec d'en Jordi Marín, a qui cal agrair la seva participació i clar exposició del què és la Televisió Digital Terrestre de proximitat, amb l'exemplarització de Maresme Digital.
A l'acte hi havia una vintena de persones, la majoria alumnes aplicats dels cursos que organitza la regidoria de Societat de la Informació, a càrrec d'arenys.org, amb dues persones de qui els alumnes només en parlen amb elogis, la Isabel Artero i la Míriam Farelo.
S'ha parlat de Televisió Digital i evidentment s'ha aprofitat per parlar dels problemes de recepció de la televisió, tant analògica com digital a Arenys. I hi ha bones notícies, ja que la Generalitat ha jugat fort per avançar en l'apagada analògica, amb un reforçament i garantia de qualitat de sintonia de la tdt a tot el territori.
Avui se'ns ha dit que els televisors que tinguin les antenes de televisió encarades a Arenys de Munt, i en aquests moments ja estiguin veient bé els canals de televisió de la Corporació Catalana, en tdt, el mes de novembre d'enguany, i fins i tot potser abans, podran rebre perfectament tots els canals digitals que s'emeten al país, a nivell nacional, i els locals de la nostra comarca.
Les antenes que estiguin encarades a Collserola, continuaran amb problemes, i pot ser molt bé que només encarant-les a Arenys de Munt ja tinguin resolt el problema. En quedaran d'altres, que no tenen visió directa a Arenys de Munt que trigaran un temps més a poder rebre en condicions la televisió digital. L'analògica, senyors, s'acaba.
Aprofito l'avinentesa per manifestar el meu rebuig i menyspreu cap a la persona que avui, segons m'han dit, ha manifestat a Ràdio Arenys que la televisió no es veia bé a Arenys de Mar, perquè hi havia un funcionari municipal que tenia els diners en un calaix.
Afirmacions com aquestes si no es poden demostrar, són indignes de ser pronuncia des per cap persona que es mereixi el respecte. Tot, però, no queda així, i el conductor del programa, si és cert que ha anat així, no es mereixeria estar en una emissora de ràdio, i encara menys pública, pagada per tots els arenyencs i arenyenques, ja que davant d'aquest tipus d'afirmacions, s'ha de tenir la capacitat (estic segur que no pensava el mateix que el tertulià) de fer callar o rectificar les paraules pronunciades, que van contra l'honorabilitat dels funcionaris municipals de la nostra vila.
Des d'aquí demano al director de Ràdio Arenys la reprovació a aquesta actuació i la disculpa cap al col·lectiu de funcionaris municipals i també els oients de Ràdio Arenys que no es mereixen aquest tipus d'afirmacions i calúmnies.