Turcs a Alemanya

Més d'una vegada quan defensem l'aprenentatge del català per part dels immigrants a casa nostra, posem l'exemple de què fan els immigrants a Anglaterra o Alemanya, sinó aprendre l'anglès i l'alemany, per poder trobar feina i integrar-se en aquells països. Avui, però m'ha cridat l'atenció la notícia sobre les declaracions del primer ministre turc, de visita a Düsseldorf, en què animava els immigrants turcs a aprendre abans el turc que l'alemany i denunciava que obligar-los a aprendre l'alemany va en contra de la llei internacional.

M'imagino que l'actuació d'Erdogan ha estat una provocació per l'oposició que el govern alemany practica sobre l'entrada de Turquia a la Unió Europea. Si no és això ja no sé què creure'm. De fet els darrers moviments al nord d'Àfrica ha fet trontollar molts esquemes. Els àrabs han gosat alçar-se contra uns quants dictadors que els han tingut esclavitzats durant molts anys. Fins ara semblava que les atzagaiades dels seus presidents eren seguides i ben vistes pels seus súbdits, sense que en cap moment es posessin en dubte. És ben cert que veiem el que ens deixen veure, i de cop ens obren els ulls i no entenem res.

La por a una entrada massiva d'immigrants procedents del nord del continent africà, ha fet que Occident acceptés l'amistat d'uns dictadors que han fet el que han volgut i quan han volgut. L'olla s'ha trencat i ningú ens dóna cap tipus de garantia sobre les conseqüències cap als nostres països. El futur dels ciutadans revoltats també és incert. Líbia, amb 42 anys de dictadura i sense una oposició estructurada ni tans sols definida, ho té magre per avançar l'endemà de la caiguda del dictador.

Erdogan s'equivoca, perquè els turcs emigrats han d'aprendre alemany, perquè és l'idioma del seu nou país d'acollida, perquè s'han de poder relacionar amb els seus conciutadans. Encara no parlo d'integració, simplement de relació. Tot això sense renegar de la seva cultura, la seva llengua, la seva història. Erdogan hauria de preocupar-se que els turcs emigrats a Alemanya tinguin tots els seus drets reconeguts, que no siguin ciutadans de segona, i deixar-se de collonades sobre l'idioma. Una persona que viu amb reconeixement, respecta l'altre i no renuncia els seus orígens.

La Vanguardia en català

Avui La Vanguardia ha fet pública la notícia que aquests dies ja corria sobre la propera edició del diari en català, a partir del mes de maig. Es tracta d'una molt bona notícia que contribueix en la normalització del català al nostre país. Amb la iniciativa de La Vanguardia ja seran quatre els diaris de gran abast que s'editaran en català, cobrint un gran ventall ideològic, de manera que la nostra llengua no serà patrimoni només d'una manera de pensar, sinó que es convertirà en l'eina de transmissió de la informació que es recull a casa nostra, al marge de la seva ideologia.

La llengua deixarà de ser l'excusa per llegir un o altre diari, sinó que tots ho podrem fer en català, d'acord amb les nostres preferències periodístiques, ideològiques o professionals. Aquest fet, però també provocarà més competència a diaris com l'Avui, que fins fa poc era l'únic que s'expressava en català i potser s'havia refiat massa d'aquest fet i poc de millorar periodísticament. 

En un temps que rebem prou patacades de tot arreu, posant en perill la nostra identitat lingüística, cultural, econòmica i social, una notícia com aquesta no ha de passar desapercebuda ni tinguda com a menor, sinó que tot contribueix a normalitzar el nostre estat i no estem en condicions d'ignorar res ni ningú.

A casa, des de l'aparició del diari ARA, són dos els periòdics que entren diàriament, i vulguis o no sempre fas la comparació i la corresponent valoració. La professionalitat i experiència de molts col·laboradors de La Vanguardia t'enganxa i no la vols perdre, tot i la frescor i proximitat dels joves col·laboradors del diari ARA. La complementarietat informativa i d'opinió, deixarà de ser-ho lingüísticament. Tot i que sóc un gran defensor de les versions originals, entenc que La Vanguardia, en català, tindrà tant o més sentit que ho ha tingut en castellà.

La importància de l'equip

Necessitem gent il·lusionada, amb ganes de fer feina, per al municipi i no per a satisfer els propis interessos. No ens calen persones sectàries ni opaques. Volem transparència, serietat i honestedat. És bo seguir els moviments de qui ens vol governar, i ens fa por l'engany que alguns poden provocar, per desconeixement de molts.

Hem de tenir els ulls ben oberts i no empassar-nos tot el que ens volen fer creure. De fet, l'experiència no enganya i ja podem tenir una certa impressió, però hi ha coses que no se saben, que s'han amagat i dissimulat, i això pot portar a confondre i decidir-nos per a qui no ens convé. 

Ens trobarem amb qui pretén fer allò que no ha estat capaç de fer ni deixar fer. Amb paraules amables voldran dibuixar efectes sorprenents. Ens faran creure que confien en les persones quan el que busquen és el seu èxit personal. Són persones que sense aplaudiments no són feliços. Necessiten reconeixement per tirar endavant i creure's que són alguna cosa important.

També veurem projectes confusos, experiments amb gasosa, moltes paraules i promeses sense fonament, sense coneixement de què és l'administració pública, tot i que els hi hem intentat explicar. Probablement el missatge serà tan evident que no mourà passions ni vots.

D'altres apostaran per una renovació que s'esperava ja a l'anterior mandat, per tractar de recuperar el que varen perdre. Una llista amb persones competents i amb il·lusió pot contrastar la inexperiència i desconeixement de l'administració pública, però no sense una dosi important de comprensió i paciència.

Hi haurà qui podia haver fet més, però no ho ha tingut fàcil, que no ha anat acompanyat de qui li podia posar fàcil el camí, que s'ha cregut allò de la transparència i col·laboració de tots, però ho hagut de defensar a mort sense aconseguir-ho bé del tot. Persones il·lusionades, amb experiència i compromís de treball, de dedicar-hi tot el temps possible i més.

És cert que cal competència, sobretot si l'equip tècnic té alguns lapsus, però és molt important la seriositat, la honestedat i el compromís amb tots els veïns, siguin amics o adversaris.

Estanis Fors, alcaldable per CIU

Avui hem conegut el darrer cap de llista a les eleccions municipals a Arenys de Mar, i junt amb ell algunes de les persones que l'acompanyaran. La notícia era esperada perquè es tracta de la llista més votada en els darrers mandats, i per tant una de les persones amb possibilitats d'esdevenir alcalde de la vila. Avui hem sabut que Estanis Fors serà l'alcaldable per CIU el proper 22 de maig. Els militants de Convergència i Unió han decidit que fos l'Estanis i no l'Agustí Massuet qui encapçalés la llista, per un ajustat marge de 3 vots sobre un total de 66 participants.

Els contrincants de l'Estanis hauran d'anar molt ben preparats, doncs és una persona que no ha parat fins aconseguir arribar a les portes de poder ser escollit alcalde de la seva vila. Li ve de lluny, i n'estava ben convençut. Hem estat de costat en els plens, i no és una persona que estigui callada. Sempre ha de fer comentaris, la majoria graciosos, de satisfacció per ser regidor i fent el compte enrere des del començament del mandat.

Em permetrà, però l'amic Estanis que continuï pensant que el millor alcalde per Arenys, ara per ara és en Ramon Vinyes, i seria una sort per a la vila que continués en el càrrec, i en tot cas ajornar quatre anys més el seu nomenament. Això, però serà decisió dels vilatans i vilatanes que tindran un bon ventall d'opcions, i espero i desitjo de bons equips per fer front al repte de dirigir el futur del municipi. Ho sabrem d'aquí a tres mesos.

Exercir la política amb serietat i responsabilitat

Els luctuosos fets d’Arizona a primers de gener, en què es va atemptar contra la vida d’una congressista demòcrata i varen morir sis persones, haurien de servir per reflexionar sobre què diem i com ho fem, en el nostre dia a dia, sobretot aquelles persones que per la seva situació o pràctica habitual, els seus actes i opinions tenen un cert ressò a la vida en societat.

No sabem si l’agressivitat en la retòrica política dels EUA va ser la causa de l’incident, però ben bé ho podria ser, i amb la sola sospita ja en tenim prou per estar a l’aguait. La facilitat per disposar d’una arma i la poca consciència o malaltia d’uns quants, fa que de tant en tant tinguem notícies com la que comento, que commocionen tota la societat.

A casa nostra, sortosament, no arribem als extrems dels EUA, però ningú ens assegura que en un futur puguem patir els mateixos efectes i haguem de lamentar no haver procurat prevenir el risc.

Tal com vivim la política i les relacions socials en general, no és la millor manera d’afrontar els problemes i aconseguir trobar la solució. No és només en campanya electoral que la rivalitat entre els partits polítics assoleix graus de violència dialèctica que no són bons per a la salut democràtica del nostre país. Superar els límits del respecte i la presumpció d’innocència de l’adversari és una mala pràctica; confondre l’adversari polític amb un enemic és una equivocació; defensar les teves idees amb agressivitat i males arts, no condueix a la victòria, sinó al descrèdit i a la desafecció política de la ciutadania.

La rivalitat i la competitivitat són bones per depurar i millorar els resultats, però no ho podem confondre amb l’insult ni el menyspreu. Presentar propostes de millora, criticar els altres amb arguments, és la millor manera d’engrescar la ciutadania a prendre partit i ser actius. Les baralles barroeres no animen ningú a dedicar part de la seva vida a l’interès de la col·lectivitat.

El nostre país ha viscut recentment un relleu en la gestió política marcat per la cordialitat, que el fa gran. Tot això ajuda que les perspectives de millora del funcionament de l’administració autonòmica sobrepassin els límits de la divisió partidista del mapa català. Actuar en positiu sempre comporta beneficis, és més agraït per a les persones i anima a participar la gent.

Catalunya té alguns reptes importants que haurà d’afrontar amb intel·ligència i la màxima col·laboració possible. La crisi té efectes perversos sobre molts ciutadans que no han vist millorar la seva situació econòmica. Les ajudes i orientacions de l’administració es fan necessàries i s’hi ha de dedicar molts esforços i recursos. L’equilibri en les relacions amb Espanya coixeja des de fa anys, i amb l’estira i arronsa del moviment independentista, ha fet que les esquerdes ressaltessin una mica més. És necessari defensar tot allò que ha funcionat fins ara, com la política d’immersió lingüística, exigir els traspassos de competències que marca el nostre Estatut, i lluitar per aconseguir una autonomia financera que s’ajusti amb el nostre esforç fiscal.

Les primers paraules del nou president de la Generalitat han desanimat les persones més exaltades que demanaven la independència, i ha preocupat aquells partits que sempre han lluitat per posar fre a les aspiracions autonòmiques del nostre país. La seriositat en la presa de decisions serà el que ens pugui salvar de l’enrenou en què hem viscut darrerament, conscients que existeix l’estat de dret i que no tot s’hi val.

És hora de corregir els errors comesos fins ara i criticats des de l’oposició. Ningú no entendria que es continués amb la mateixa tònica en contraposició del que ha suposat una crítica constant. La retallada del nombre de conselleries, que ja és una realitat, amb la retallada del nombre de càrrecs de confiança i la millora de l’eficàcia dels recursos humans i materials, ha de ser una constant i principal objectiu del nou govern de la Generalitat.

L’esquerra, que fins ara ha estat al govern, ha de saber fer el paper d’oposició, fiscalitzant l’acció de govern sense posar pals a les rodes. Només amb un esperit constructiu podrà col·laborar en el creixement de la nostra nació i la sortida de la crisi. També servirà per agafar confiança de les pròpies forces i recuperar el prestigi que en aquests darrers mesos havia perdut.

Per part nostra hem de donar un marge de confiança al nou president i el seu govern, perquè tots plegats necessitem millorar la situació del país. Amb picabaralles inútils no es va enlloc, i ara més que mai cal unir esforços per redreçar la situació econòmica, sense que això signifiqui renunciar als seus ideals polítics.

La responsabilitat política per part de qui ostenta un càrrec públic és molt gran i esdevé la plataforma visible que pot conduir al caos la societat que s’hi emmiralla. També els partits de l’oposició són corresponsables de l’actitud de la societat, si no utilitzen els mecanismes consensuats i les actituds idònies per procurar un estat democràtic, just i equitatiu. El contingut és molt important, però les maneres també influeixen a l’hora de donar exemple a la ciutadania. Amb agressivitat no es va enlloc, sinó que cal esforç, dedicació i entrega, amb arguments i donant exemple, esdevenint responsables de la feina de cada dia, seriosament, sense enganys. Això és el que fa grans les persones i el que a la llarga queda de la feina feta i el temps esmerçat.

Article publicat aquest mes de febrer a l'Ametlla d'Arenys

Un boig acorralat és perillós

No hi ha dubtes que la notícia d'avui continua essent la situació de Líbia. El dictador ha embogit i ordena atacar totes les ciutats que se li resisteixen, assassinant els militars que es neguen a causar una catàstrofe. És un desastre que hagi de morir tanta gent per un home, i que la resta de mortals no siguem capaços de fer res per evitar-ho.

Les relacions internacionals sempre han estat condicionades als interessos dels respectius països, i és per això que les fronteres siguin tan perjudicials per a la desaparició de figures detestables com en aquests moments és Gaddafi. Això ens hauria de fer pensar quan donem suport a més fragmentacions, tot i que res és tan simple com per generalitzar.

Les darreres notícies que arriben de Líbia fan pensar que el dictador té les de perdre, però no sabem a quin preu. De moment ja és més elevat del que podríem acceptar, però encara no s'ha acabat. Davant d'aquesta situació ja no saps què és millor o pitjor, però sens dubte que la contractació de mercenaris d'altres països per anar en contra de la teva població, és d'un extrem incalculable. Gaddafi ha embogit, però la seva família, els seus fills, es valen d'ell per mantenir-se al poder, i no faran res per frenar el seu pare, perquè saben que és l'única sortida al seu benestar.

Si el fenomen nascut a Tunísia s'ha propagat a Egipte i Líbia, amb una criminalitat in crescendo, no puc imaginar-me què li pot passar al proper estat que li toqui per torn. Serà Bahrein, Iemen, Algèria, Marroc? Hauran après dels exemples que els han precedit?

Avui he aparcat l'article de Rosa Degàs al diari ARA, sobre la ideologia que s'amaga darrera les retallades del nou govern català, o de la derrota del PSC al Parlament, quan intentava salvar l'impost de successions, o la ministra Chacón, que no descarta presentar-se com a relleu de Zapatero, i que diu sentir-se cada vegada menys nacionalista, o del 23F del que avui es commemorava el seu 30è aniversari... molts temes que han cedit protagonisme al desastre que pateix Líbia, en mans d'un boig.

Nou cicle, nou PSC?

Al col·legi d'Advocats de Barcelona ha tingut lloc aquest vespre una trobada socialista organitzada per Nou Cicle, un col·lectiu dins el PSC que lidera Raimon Obiols. Pel que he pogut llegir, es tractava d'exposar les idees que un petit grup de socialistes d'aquest col·lectiu té, per al futur del PSC i més concretament de l'esquerra plural. 

Demanen una renovació a fons de la direcció del PSC, a partir d'unes primàries on hi puguin participar militants, simpatitzants i la societat en general, per elegir les persones que han de constituir una esquerra potent, per anar plegats a les eleccions de 2014. Segons Nou Cicle no es tracta d'una tercera versió del Tripartit, sinó una esquerra unitària construïda des de la base.

La moguda d'avui forma part del conjunt de moviments que es produeixen dins el PSC després del desastre de les eleccions al Parlament català. De ben segur que podríem editar un llibre voluminós, amb totes les idees que han anat sortint, a títol individual en algun cas o bé de manera col·lectiva com ha estat avui.

De tot plegat la conclusió més clara és que calen canvis en el PSC, i que aquests canvis han de venir de la mà de nous dirigents. És discutible si el PSC s'ha de distanciar del PSOE, si li cal un grup propi al Congrés de Madrid, o si s'ha d'anar més enllà i formar una unitat de l'esquerra a Catalunya per fer front a CIU, com avui s'ha demanat. Penso que tot plegat s'ha de madurar força i que el temps hi ha d'ajudar. No cal buscar estratègies partidistes per fer fora a ningú, sinó reflexionar bé sobre quin model de país volem, quines relacions volen mantenir amb els nostres veïns, i començar a pensar com ho podem aconseguir. Si ho tenim clar, les persones ja es faran seu el projecte. Ara sembla que estiguin tots pendents de qui els ha de conduir i els importi poc on volen anar a parar. D'entrada tenim una feina important, i és la de controlar que les retallades no afectin seriosament les polítiques socials.

Genocidi a Líbia

Segons es desprèn de les notícies que en aquests moments estan arribant des de Líbia, les forces aèries estan disparant indiscriminadament contra els manifestants, i es compten per centenars els morts provocats pel dictador Gaddafi. Ha calgut aquesta màxima violència perquè els governs de tot el món hagin condemnat l'ús de la violència contra els manifestants i la societat civil.

La hipocresia es fa evident sempre que passen esdeveniments com els actuals de Líbia, i això és el que et genera aquella impotència i ràbia contra el poder corrupte de molts països, i la poca solidaritat de la resta envers els ciutadans oprimits.

He pogut veure les declaracions del fill de Gaddafi, que amb gran prepotència ha amenaçat tothom que pensi diferent a ells. Cada país és diferent i les conseqüències i actituds dels seus dictadors també. Allò que a Tunísia va funcionar amb relativa facilitat, Egipte va oferir més resistència, i ara Líbia està demostrant que 42 anys de dictadura no es mantenen així com així.

Els que vàrem viure anys de franquisme, observem aquests moviments amb una certa sensació de culpabilitat, per haver permès que el dictador morís al llit i no destituït pels quaranta anys de dictadura opressora. És evident que ningú hauria desitjat una situació com la d'aquests dies a Líbia, però et queda aquell regust... precisament aquests dies en què es commemoren els 30 anys d'uns fets que ens podien haver retornat a la dictadura.

Desitjo que la situació a Líbia recuperi la calma, ara sense Gaddafi, i que els seus ciutadans puguin establir un espai democràtic.

Necessitem gent preparada i honesta

Els i les alcaldables han de confeccionar unes llistes amb gent preparada i amb ganes de treballar per a la població que els ha d'escollir. Les picabaralles que hi pugui haver per tal de figurar a les llistes i en el millor lloc possible, poden anar en detriment de la confecció de la millor llista per afrontar els reptes de gestionar l'administració local.

Ens calen persones amb experiència de gestió, treballadores incansables i que tinguin la virtut de saber compartir. No necessitem paraules amables si al darrera no hi ha voluntat de servei. Aquells que han demostrat que no hi posen tot el que poden per tirar endavant el projecte de ciutat, haurien de deixar pas als que tenen ganes d'esforçar-s'hi i no hi van per quedar bé.

El pitjor que pot passar quan estàs treballant amb altres persones, és que perdin el temps emmirallant-se i s'oblidin de gestionar bé la seva parcel·la. O també aquells que només van a la seva i s'obliden que la feina s'ha de fer entre tots i no només la nostra parcel·la.

Conegudes les persones que encapçalaran les llistes, ara estarem atents a veure amb qui pensen governar el nostre municipi. Comprovarem si es tracta d'amiguismes o favors partidistes, o si realment es nodreixen de persones de vàlua contrastada i amb esperit de sacrifici.

Malgrat que en un poble es coneix gairebé tothom, sempre hi ha sorpreses, ja sigui per la capacitat d'alguns de dissimular els propis defectes, o per la nostra deixadesa a l'hora de ser més crítics. Després d'uns anys de govern, però, ja no hi pot haver res que ho amagui, i tots som responsables de la nostra decisió. Ja no hi valen excuses. Hem d'escollir els millors, perquè el nostre poble camini endavant.

Ramon Vinyes, alcalde d'Arenys

Aquesta tarda ha tingut lloc la presentació de l'alcaldable pel PSC a les properes eleccions municipals, en Ramon Vinyes, alcalde durant aquests quatre anys de crisi i dificultats. A l'acte, que ha tingut lloc al Museu de puntes, hi ha assistit el president de la Diputació de Barcelona, el senyor Antoni Fogué, que ha pres la paraula, la diputada al Parlament de Catalunya, la senyora Consol Prados i l'alcalde de Pineda de Mar i diputat, el senyor Xavier Amor.

Ha estat un acte emotiu, de reconeixement de la feina feta durant aquests quatre anys, però sobretot de presentació de l'alcaldable per als quatre propers anys, que continuaran essent de crisi i problemes financers. Precisament per això, un alcalde que ho ha patit fins ara és la millor opció per continuar al capdavant de l'alcaldia del nostre municipi, pel seu rigor, lluita i constància davant de qualsevol de les dificultats en què ens hem trobat.

Tot i que encara no estan proclamades les candidatures, coneixem quins seran els seus caps de llista, i no hi ha dubte que el millor alcaldable és en Ramon Vinyes. L'experiència d'aquests anys ens ha demostrat que no hi havia alternativa possible dins l'Ajuntament. Ningú com ell ha sabut afrontar tots els problemes i situacions delicades, deixant de banda els colors i la marca per la qual es va presentar a les eleccions, cosa que no tothom pot dir. Ha actuat com a veritable alcalde, assumint tasques de regidors o regidores que per la raó que sigui, han dubtat de què calia fer, rebent el suport i l'ajuda en tot moment. Actuant també com a regidor d'Hisenda, amb l'autoritat necessària, no sempre ben vista, però obligada ateses les circumstàncies actuals.

Ramon Vinyes té experiència de molts anys de regidor, i ara d'alcalde, però també com a treballador de l'administració local, la qual cosa li dóna un valor afegit a tenir en compte al moment de decidir qui ha de ser l'alcalde de la vila. No podem passar quatre anys d'improvisacions quan tenim la possibilitat d'utilitzar l'experiència i coneixement de l'alcalde actual. A en Ramon Vinyes mai li podrem retreure no haver posat prou interès i dedicació en solucionar els problemes diaris, cosa que encara ens han de demostrar altres persones.

Avui al Museu Frederic Marès de la punta hem vist la persona que millor pot representar-nos al capdavant de l'alcaldia d'Arenys de Mar.

TV3 al País Valencià

L'apagada de TV3 al País Valencià, per la pressió de la Generalitat valenciana, ha estat motiu de multitud d'apunts per Internet, la majoria contràries a les sancions imposades als responsables d'Acció Cultural del País Valencià, encara que també n'hi hagut de favorables.

Ningú pot posar en dubte la potestat del govern valencià de fer clausurar unes emissions que no són legalitzades, i s'ha de respectar la seva decisió. Una altra cosa és que entenguem que la seva actuació té una finalitat clara de trencament entre Catalunya i País Valencià, que la dreta valenciana defensa des de sempre.

Al marge de la legalitat i de l'objectiu perseguit pel govern valencià, ningú em podrà discutir que no sigui una bajanada, en ple segle XXI, fer mans i mànigues per evitar l'emissió d'un canal de televisió, a no ser que estiguéssim parlant d'un país totalitari com Corea del Nord. Els valencians han pogut seguir en directe tots els detalls de la revolució dels egipcis, a la plaça Tahrir, però no poden veure què passa a la plaça Catalunya de Barcelona.

Algú pot pensar que l'acció del govern del Partit Popular valencià té lloc per protegir la salut ideològica dels valencians? És TV3 realment un problema per als valencians, del qual les autoritats han de prevenir? De què tenen por?

Podria entendre la por del senyor Camps en la defensa de la llengua valenciana, per la influència del català, ell que té molt clar que es tracta de dues llengües diferents, però llavors la coherència el portaria a cancel·lar les emissions de TVE i les emissores privades, perquè el castellà encara els afectaria més. Ja és curiós la seva defensa de la llengua quan pràcticament sempre empra el castellà.

La història no donarà la raó a qui ara nega TV3 als seus ciutadans, sinó que recordarà aquest període de temps com un episodi gris, amb governants grisos, que tothom voldrà oblidar el més aviat possible. Entretant, però caldrà denunciar els fets i donar suport els valencians que volen exercir el seu dret a sintonitzar una emissora germana, que val el que val, però que ningú hauria de privar-los.

És prepotència?

Ahir pensava que, salvant les distàncies, Francisco Camps és el Berlusconi espanyol. No comparo els fets que inculpen un i altre polític, sinó l'actitud davant les acusacions. Si veus el president italià i l'escoltes, arribes a pensar que és víctima de gent malèvola que el vol enfonsar. No li fa cap tipus de vergonya les acusacions que rep, i més aviat sembla com si li agradés. Camps ha estat capaç de declarar que era la persona amb més suport de tota la història de les democràcies occidentals. Camps arrossega acusacions de tot tipus des de fa molt temps, però sembla com si les acusacions li donessin forces i les utilitzés per encarar-se als adversaris.

Amb situacions com les descrites t'adones que el sistema democràtic no és garantia de res, sinó que sota el seu paraigües s'hi aixopluguen actituds fatxes i autoritàries. A més l'oposició es veu incapaç de constituir-se com alternativa de govern. Els socialistes valencians fa anys que estan fora d'òrbita, com també li passa a l'oposició a la coalició del govern italià.

No cal que digui que la sensació que experimento és de rebuig i d'impotència alhora, i em desagrada que personatges com els referits puguin existir i triomfar en política, i potser no hem buscat suficientment els mecanismes que filtressin per evitar situacions com les de València o Itàlia.

Confiar en les persones

Una de les virtuts que resulta més complicat de mantenir és el de la coherència. Al llarg de la vida el teu món és canviant i tu no ets una excepció. Rectificar és de savis i, amb el temps, t'adones que hi ha actituds que has de millorar i qui sap si arribes a fer un canvi total. Però això no és ser incoherent, perquè la progressió és també una virtut. La incoherència és quan dius una cosa i en fas una altra, quan critiques uns fets que tu també fas.

En campanya electoral s'exageren tots els moviments i s'acaba actuant d'una manera diferent a la resta del temps. Hem d'acceptar el joc, perquè els partits polítics fan mans i mànigues per arribar al màxim públic possible, i donar-se conèixer i explicar i prometre el seu programa. Els polítics anant al mercat a saludar els venedors, o repartint roses la diada de Sant Jordi. Tot això ens pot fer riure, però no ens ha de sorprendre ni preocupar.

És important, però que si t'agrada presentar als vilatans el teu projecte, recollir opinions i debatre-ho, aquest compromís no s'esfumi una vegada acabades les eleccions. No és ètic, estar quatre anys criticant l'opinió dels vilatans, faltant el seu respecte, ofenent-los, si no a ells, als que creuen amb ells, i quan arriba la campanya electoral, dedicar-los temps i fer veure que no és el seu vot el que persegueixes, sinó la seva opinió.

A mi em fa mal i em costa passar-ho de llarg. Em molesta quan algú menysté algun col·lectiu amb la frase "tampoc ens voten", o posant en dubte la seva capacitat de generar opinió. Hi ha polítics que es creuen superiors als altres, i això és el que fa mal a la política. Aquesta hipocresia i menyspreu em regira l'estómac, i em fa perdre les ganes de seguir en política.

Una cosa és defensar amb tota la teva força i arguments, allò que creus i una altra és pensar que els altres no tenen dret a opinar, perquè són inferiors, però quan es tracta de cercar vots, enganyar-los com si comptessis amb ells. Qui sigui frare, que prengui candela.

Deslliureu-vos dels falsos profetes

Si ahir us advertia sobre els encantadors de serpents, avui posaria èmfasi en aquells falsos profetes que anuncien miracles, per ignorància o mala fe. Aquells que només veuen desastres a casa dels altres i falten a la veritat per poder col·locar-se en una bona posició. D'aquests en veureu sempre, però de manera cíclica es reprodueixen i els trobes a cada cantonada.

Avui repassant la premsa escrita en paper i a Internet, he pogut llegir una entrevista que m'ha deixat astorat. No vull pas dir que encara pensi que els nens vénen de Paris en una cigonya, però hi ha moltes actituds que encara em vénen de nou, em sorprenen i fins i tot la cara se'm posa vermella.

Ja sé que la majoria de la gent que llegeix un article, en aquest cas una entrevista, desconeix la veritat i per tant es creu el que està llegint, però fins i tot pensant en els pocs que saben de què va, s`ha de tenir molta cara per mentir i tergiversar les coses. Una cosa és discrepar dels altres i una altra, ben diferent, mentir i falsejar la realitat.

No és la primera vegada que m'hi trobo, i també ha passat en viva veu. Normalment és la pròpia ignorància el que li fa dir segons què, i jo hi afegiria la supèrbia que no li permet saber escoltar i raonar les coses. És complicat posar-te al lloc de l'altre, però com a mínim has de ser conscient d'aquesta dificultat, i de la possibilitat que estiguis equivocat, que no ho vegis prou bé, per inexperiència, per desconeixement.

M'agradaria pensar que a casa nostra no n'hi ha gaires més com el protagonista del dia, i que la seva influència és poca; que hi ha més persones obertes i que saben escoltar i que ho fan abans d'obrir la boca, i més quan el que es pretén és tirar per terra les idees de l'altre, la seva actuació, els seus criteris. La ignorància és molt atrevida.

Desconfieu dels encantadors de serpents

Diuen que la família te la trobes, però en canvi els amics els esculls. Això fa que els problemes familiars siguin més delicats i els trencaments, traumàtics. Amb els amics, sempre et queda l'opció de decantar-te'n i anar a la recerca d'altres amb qui sigui més fàcil la convivència. Però què passa a la feina? a la feina és una mica com la família, perquè no és tan senzill deixar-la per buscar-ne una altra, sobretot ara que estem en crisi. I en les organitzacions, en les activitats del temps lliure...? aquí cadascú hi diria la seva, ja que no sempre resulta fàcil deixar una activitat per culpa d'una desavinença amb els companys.

Després d'uns anys de treballar més o menys plegats, si alguna cosa em sap greu i em rebenta, és la manca de sinceritat, la mentida expressa, la hipocresia, allò de quedar bé al davant, però clavant-te el ganivet a l'esquena. D'aquests personatges en tenim més a prop del que ens pensem. Quan em trobo amb una situació com aquesta l'únic que em ve a la ment és fàstic i rebutj. A més, si us hi heu fixat, l'engany dura cinc minuts. De seguida ho descobreixes, perquè el mentider compulsiu no té memòria. No recorda què ha dit fa una estona i es descobreix ell mateix.

El pitjor que pot tenir qualsevol tipus d'organització, és un líder mentider i cregut, i normalment ve associat el qualificatiu de gandul. Un líder que és aparença i que necessita dels altres perquè li facin la feina, mentre pel darrere els carrega amb totes les culpes. Si teniu experiència amb associacions i entitats del lleure, potser us hi heu trobat, i probablement aquests personatges s'han presentat a les eleccions per a la presidència de l'entitat, amb grans paraules i promeses, però tot és buit de contingut, tot és pur engany. Si no us hi heu trobat, millor per vosaltres, perquè us asseguro que al cap d'uns quants anys de patir-ho, ja no pots més. No us equivoqueu! desconfieu dels encantadors de serpents, perquè al darrere només hi ha fum.

Confeccionant llistes

Aquests dies que ja s'han decidit molts alcaldables, la feina està en confeccionar les llistes que han de portar a guanyar les eleccions. Es tracta d'una feina difícil, no pas perquè no hi hagi persones interessades a figurar-hi, sinó perquè és molt complicat aconseguir persones valuoses que siguin capaces de gestionar amb eficiència el govern d'un municipi.

Són molts municipis i per tant moltes llistes a confeccionar i un problema afegit i és que les persones que els agrada entrar en política, no sempre estan disposats a fer-ho en un ajuntament, sinó que prefereixen ser diputats, perquè no reben la pressió diària del que suposa ser regidor de poble.

La història ens brinda molts exemples de llistes guanyadores que han estat un fracàs en la gestió municipal, en primer lloc perquè les persones integrants de la llista, al marge de la seva capacitat de gestió, desconeixien el funcionament de l'administració pública, alguns dels quals quan se'n van encara no han entès res.

Com totes les coses, l'experiència és un punt i potser caldria trobar la manera que les persones que optessin a governar un ajuntament, rebessin algun tipus de curs de formació perquè no els vingués tan de nou quan entren al govern, i també a l'oposició.

La manca de persones prou preparades i amb voluntat de servei, que no es presentin per figurar ni treure'n rèdits personals, és un problema greu de la nostra societat que et fa entendre com hi ha qui desconfia de les competències municipals i demana traspassar-ne als governs autònoms.

A tot això cal afegir que no sempre guanya qui confecciona la millor llista, perquè hi ha qui té més gràcia a l'hora de presentar-se, persones que dominen l'art de l'engany, de paraules buides sense contingut, i de resultats nefastos. D'aquest perill també ens hem de deslliurar i per tant convé tenir els ulls ben oberts i no deixar-nos enredar. Malgrat tot, segur que tots hem vist el què ha passat i qui hi ha posat el coll i qui la cara.

Parlant d'arxius

Acabo d'arribar de la conferència de Ramon Alberch "L'arxiu, un servei amb molt passat i més futur", que ha tingut lloc a la sala d'actes de la Biblioteca, dins el cicle d'actes en commemoració dels 75 anys de l'Arxiu municipal de la vila. Ramon Alberch ha estat subdirector general d'Arxius i Documentació de la Generalitat de Catalunya, de qui els germans Centelles varen culpar que l'arxiu fotogràfic del seu pare hagués anat a parar a Salamanca.

Precisament Alberch ha mencionat el cas Centelles i ha acusat els fills del fotògraf d'haver embrutat la memòria del seu pare que, enregistrat per TV3, va declarar que volia que el seu fons fotogràfic es quedés a Catalunya i que fos de franc. Incomplint la voluntat del fotògraf mort, els fills ho varen vendre al ministeri de cultura, amb uns guanys, calculats per Alberch, d'un milió i mig d'euros.

La conferència ha servit per posar relleu a la importància dels arxius com a recull de la història d'una persona, d'un poble, d'un país, i ha mencionat diferents episodis en què la consulta a l'arxiu ha comportat canvis històrics. També la manipulació que s'ha fet, la destrucció d'arxius per eliminar la història, i la classificació de documents, tot plegat per amagar l'evidència. Un dels casos explicats ha estat la guerra a l'antiga Iugoslàvia en què els serbis es varen dedicar a destruir tot tipus d'arxiu, perquè els adversaris perdessin qualsevol document que els identifiqués a ells i les seves propietats.

El cicle de conferències ha estat conduit per l'arxiver municipal, l'Hug Palou, i els participants han estat persones de contrastada professionalitat, i amb responsabilitats nacionals. L'Arxiu d'Arenys de Mar s'ha guanyat un lloc destacat en el món arxivístic i estic molt satisfet amb la feina que hem fet durant aquest mandat, que espero es recordarà de manera positiva.

Relleus

Quan hi ha alternança política és habitual que el govern entrant critiqui la manera en què ha trobat la conselleria o la regidoria, segons sigui el cas. És una manera de treure's pressió, però també pot ser real, i això no ha de sorprendre a ningú. A mi hi ha qui no m'ha perdonat mai els comentaris que vaig fer, i no eren amb mala intenció, quan vaig prendre el relleu d'alguna de les regidories. La veritat és que no em vaig trobar amb res que pogués aprofitar. No m'agradaria que passés el mateix el dia que em rellevin.

Avui llegia les declaracions que feia el nou conseller Cleries, queixant-se de la gestió de la seva antecessora. De fet sempre em va sorprendre que la conselleria de Benestar Social fos a mans d'una persona d'ERC. Tampoc hauria de tenir motius si fes servir la memòria i em fixés amb qui tenia la regidoria de Benestar Social en el tripartit arenyenc d'ara fa vuit anys.

Sigui com sigui la conselleria funcionava amb molt bones intencions i una gran teoria, però malauradament la pràctica era desastrosa. No només la llei de dependència, sinó també les ajudes per a famílies amb criatures de 0 a 3 anys, o més petits de 6 i famílies nombroses, ha quedat pendent de pagar. Ara s'han trobat amb tots els endarreriments i la necessitat de reduir els ajuts.

Els ajuntaments depenem molt d'aquesta conselleria per poder fer front a les grans necessitats que hi ha aquests temps de crisi. La por que tenim és que hi hagi retallades també en aquestes matèries, quan es tracta de satisfer necessitats de primer ordre.

No sé quin serà el futur, si el conseller prendrà per excusa com s'ha trobat la conselleria, o bé resoldrà tots els temes pendents i aplicarà un política realista que es pugui dur a terme. Ara, té quatre anys per endavant sense haver de passar per les urnes, no com els regidors i alcaldes que ho tenen al caure. És per això que aquests dies he llegit alguns comentaris i declaracions d'alcaldables que em preocupen, perquè coneixent el pa que hi donen, són pura fal·làcia. Caldrà destriar bé el gra de la palla. No ens deixem enredar per qui no ha fet res que pugui demostrar, encara que se n'ompli la boca.

Parlar sense embuts

Aquests dies hi ha polítics que estan parlant de manera clara i directa, sense fer marrades, i això és lloable perquè si d'alguna cosa es pot criticar del món de la política és d'hipocresia, de no dir la veritat ni el que es pensa, tot per guanyar vots, amagant les vergonyes.

El sistema de partits polítics té alguns inconvenients o servituds, una de les quals és l'ànsia que tenen els militants per escalar posicions per poder figurar a les llistes o als llocs de govern del partit. Això fa que no hi hagi una crítica interna per les conseqüències personals que pot comportar. Aquesta manca de sinceritat i transparència és perjudicial per als mateixos partits polítics i en conseqüència les institucions que governen.

Avui m'he fixat en dues persones de partits oposats, que han donat testimoni d'aquesta valentia a l'hora de dir i defensar el que pensen, i ho faig sense entrar a valorar si tenen o no raó. Parlo d'Alícia Sánchez-Camacho, diputada al Parlament de Catalunya i senadora, pel Partit Popular, i de Manuel Mas, ex-alcalde de Mataró i diputat al Congrés de Madrid.

Davant l'atac de diferents polítics del PP i PSOE al tracte diferenciat del president Zapatero a la Generalitat de Catalunya, Sánchez-Camacho ha sortit a desmentir el tracte de favor i en tot cas ha acusat Zapatero d'haver actuat generant confusió. Alícia Sánchez-Camacho ha recordat que totes les comunitats autònomes haurien de poder accedir a aquesta capacitat de refinançament sempre que presentin un pla “rigorós” com el català. En una situació normal la resposta de la dirigent del PP català hauria de passar inadvertida, per la seva lògica, però tal com funciona la lluita entre partits polítics, el més normal és que primi la defensa i respecte als companys de partit.

Una altra proclama que se n'ha fet ressò el diari ARA és l'escrit que Manuel Mas fa al seu blog, demanant o gairebé exigint la dimissió de tots els dirigents del PSC, davant l'evidència del fracàs de la cúpula del partit a qui, fins ara, tota la militància ha respectat i votat favorablement. Segons Mas, no n'hi ha prou que el president Montilla hagi manifestat la seva retirada de tota responsabilitat dins el partit, sinó que amb ell haurien de desfilar tots els altres dirigents, sense que en quedi cap d'ells, deixant la porta oberta perquè hi entrin nous valors.

No sé què pensarà Aguirre de les paraules contundents d'Alícia Sánchez-Camacho, ni el propi president del partit, el senyor Rajoy, però la dirigent catalana ha d'estar satisfeta d'haver donat la nota que calia, en una mostra de lleialtat política. Tampoc conec què passa pel cap de Zaragoza o Iceta, per posar dos noms, després de llegir el blog de Mas, però haurien de comprendre que les paraules de Manuel Mas són a la boca de molts militants i simpatitzants socialistes, que creuen que el socialisme català té futur, però amb uns altres protagonistes.

Què hem fet malament?

Hi ha persones que siguin on siguin no deixaran mai d'influir en l'opinió de la gent. Jordi Pujol, que va deixar la presidència de la Generalitat fa més de set anys, continua fent-se escoltar i les seves paraules no cauen en el buit, sinó que ressonen per tot el país, i més enllà també.

Si fa uns dies ens va sorprendre amb la defensa de la independència de Catalunya, avui a Girona ha parlat de la gravetat de la situació de les relacions entre Catalunya i Espanya, i avançat que encara serà pitjor. Pujol tem pel futur del nostre país, que pugui arribar a perdre qualsevol possibilitat de tenir un projecte propi.

Sense pretendre fer comparacions, sí que vull recordar el que comentava jo ahir en aquest bloc, que podia semblar pessimista, però no queda pas curt Jordi Pujol. 

Alguna cosa devem haver fet malament perquè tothom se'ns posi en contra. Pujol parla de la pèrdua del prestigi, i jo sí que he trobat que en relació amb Espanya, hem convertit l'enveja en ràbia. Abans els espanyols ens envejaven, però ara ens tenen malícia, i això pot dir dues coses: que els hem encès amb el nostre discurs independentista, o bé que ja no tenim res a envejar. En el primer cas estaríem parlant d'un error en l'estratègia. En el segon, seria molt més llastimós, i significaria que hem perdut el lideratge econòmic i social d'anys enrere i hem adormit, per no dir mort, el nostre país.

Pujol podrà continuar llançant proclames que agradaran més o menys, però no aniran a parar en un sac, sinó que seran motiu de conversa i reflexió. És important, i penso que ja ho sap, que s'adoni de la repercussió de les seves paraules, per evitar situacions errònies i comportaments equivocats.

Crisi política

No cal posar-se dramàtic, però estem vivint un temps delicat i perillós. Davant l'adversitat que suposa la crisi econòmica i política, ens ho estem agafant molt a la lleugera. Podem ser tan directes com vulguem, defensant el nostre dret a l'autodeterminació, però no podem passar per alt comentaris, sentències i atacs directes. No és per fer-hi broma. Van molt seriosament.

La reacció de certs presidents autonòmics espanyols i el mateix alcalde de Madrid, al resultat de la conversa entre Artur Mas i Zapatero, no és insignificant, ni ho podem resoldre amb quatre comentaris independentistes. El ressorgiment d'Aznar aquestes darreres setmanes, amb les seves dèries intensificades, no és una pura casualitat.

Tampoc podem menystenir les declaracions de diferents polítics del Partit Popular, en relació a la immigració. No es tracta simplement de missatges electoralistes, sinó que contenen un component xenòfob preocupant. Davant les properes eleccions municipals, els partits extremistes estan prenent el relleu als més clàssics. Els extrems es toquen, també en el missatge. És pot caure en la xenofòbia defensant la independència del nostre país.

Ens fa gràcia seguir què passa a les televisions privades espanyoles, a través del programa APM, però no és un divertimento. És un perill latent que encomana les seves idees a les persones més vulnerables, les que tenen una pitjor educació.

Per tot això i més, convindria ser cauts amb el nostre comportament i, sobretot, anar de la mà, identificant l'adversari comú i no treure importància als que ens la tenen jugada. Ara la crisi econòmica ens aclapara, però tot fa pensar que la crisi política durarà més i el 2012 pot ser l'inici d'una època a oblidar.

L'inoportú anticicló

Qui el fa arribar justament ara quan es posava en marxa la nova política de trànsit a l'àrea metropolitana. Si ho cregués possible diria que ICV s'ha tret l'anticicló de la butxaca. El conseller Puig, amb la seva dèria per desfer tot el que faci olor d'Iniciativa, va decidir eliminar la limitació de velocitat als 80 quilòmetres per hora als accessos de la ciutat de Barcelona. Segons el conseller, l'excusa de la pol·lució no tenia cap sentit, i era una absurditat mantenir la limitació.

Els que no tenim prou coneixement medioambiental i confiem en els polítics, i a més ens tocava el nas haver d'entrar a Barcelona com si es tractés d'anar a la Renglereta, començàvem a pensar que els amics de Saura ens havien pres el pèl.

Ara resulta que després d'haver pres la decisió de canviar els senyals, arriba l'anticicló i ho aturen tot. El millor de tot és que la raó d'aturar-ho és la contaminació atmosfèrica. En què quedem?

Governar no és fàcil, i s'han de prendre decisions. Les que ha pres darrerament el conseller, fa dubtar si pot formar part del govern dels millors, o bé és l'excepció que confirma la regla.

Interculturalisme i integració

Després de la tertúlia de divendres on vàrem parlar amb representants de la comunitat magrebí d'Arenys de Mar, entenc encara més les declaracions de Cameron al Regne Unit anunciant el fracàs del multiculturalisme. Tenia raó Mohamet Chaib quan defensava l'interculturalisme com a sortida positiva a la realitat diversa d'avui. Mantenir les diferents cultures sense interrelació, és un error. La convivència vol dir relacions socials i no pas separacions.

Mentre la Khadija parlava, pensava en si el govern municipal d'aquest mandat havíem treballat suficientment el camp de la immigració. Vàrem crear la regidoria de Nova Ciutadania que en un reajustament d'organigrama a mig mandat hem incorporat a Igualtat. Penso que des d'un principi hem tingut clar que no podíem deixar de banda la realitat dels nouvinguts i la necessitat d'acostar-los al nucli de la nostra societat. Ho haurem fet més o menys bé, però hi hem cregut.

Khadija es lamentava del dolor que li ocasionava sentir dia rere dia com es dóna la culpa a la immigració de tots els mals que patim avui, fruit de la crisi econòmica. Khadija ens comentava que les persones arribades del Marroc i altres països, no ho feien per gust, sinó per necessitat, i venien al nostre país a treballar. Ara, amb la taxa d'atur tan alta, en reben les conseqüències.

Les classes de català i de l'escola d'adults, els cursos de noves tecnologies i el treball fet en col·laboració amb l'Associació de Dones per a la Igualtat, han permès incorporar persones nouvingudes a la xarxa ciutadana, a formar-los per afrontar amb millors condicions la integració al seu nou estatus.

Khadija reclamava que no es posés a tots els immigrants en el mateix sac. Com a tot arreu, hi ha gent bona i gent rebutjable, i posava l'exemple d'aquesta setmana a Serveis Socials.

Tots tenim l'esperança que la segona generació tingui més fàcil la integració, però hi ha un obstacle a superar, i aquest és l'escolarització dels fills dels immigrants. Els seus pares han d'entendre que cal que acabin els estudis, que els deixarà més ben preparats per al futur. D'això, tant la Khadija com en Mustafà se'n lamentaven.

De capelletes

Abans que res vull donar el meu condol a la família i amics d'Eduardo Zárate. Per a mi era l'exemple a seguir com a regidor de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. El seu pas per l'Ajuntament va ser notable, aconseguint la participació coordinada de totes les persones i entitats vinculades a Serveis Socials. Era una persona intel·ligent, amable i molt agradable de parlar-hi. La seva mort deixa un buit a la vila, i una mica orfes a tots plegats.

Avui al vespre aniré a veure l'obra de teatre que ens ha preparat en Jordi Pons. Sortosament han prorrogat les representacions i no m'hauré quedat sense veure-la. La crítica que m'ha arribat és molt bona, i espero gaudir de l'obra, com sempre m'ha passat sota la direcció d'en Jordi (exceptuant una vegada a Vic que m'ho vaig passar molt malament, però ara no ve al cas).

Els vigatans sempre hem estat criticats arran de Laura a la ciutat dels sants. Quan dèiem que érem de Vic, se'ls representava la imatge de la Laura patint per la manera de ser dels vigatans, i com a més lleu se'ns titllava de tancats, de ciutat de capelletes...

Quan vaig arribar a Arenys de Mar, l'any 1980, vaig anar coneixent la vila i els seus pobladors, i em vaig adonar que les persones i les ciutats no som tan diferents. Vaig poder comprovar que la història d'Arenys estava farcida de bisbes, amb un gran nombre de convents i amb la població dividida en grupets, els de dalt i els de baix, els de tal cor i els de tal altre... Jo els ho assenyalava i els comentava que la fama ens la portàvem els de Vic, però Arenys no quedava enrere.

Amb els anys se m'ha reconegut que tot i que l'entrada a Vic no és fàcil, quan ho aconsegueixes reps molt de caliu i estima, i pots confiar-hi cegament. Això és bo. No cal dir que la capacitat d'integrar-te en un nou entorn, depèn de tu mateix, i no pots carregar el mort sempre als altres. A Arenys m'hi sento com a casa encara que hi hagi qui vulgui recordar, mig en broma, allò dels ATV, un valor que encara m'han de demostrar.

La immigració a la Tertúlia

Aquest vespre, els amics i amigues de Debat i Tertúlia d'Arenys de Mar, hem convidat a dos representants de la comunitat magrebí de la vila, perquè ens parlin de la realitat que viuen, de quina manera s'han integrat a la nostra població, què pensen de la vila i de les persones que els han acollit, com és el dia a dia d'un marroquí a Arenys i, com no, de quina manera els afecta la crisi econòmica que estem patint.

Particularment estic interessat en conèixer com els va un dels pilars de l'Islam, la solidaritat entre la comunitat per ajudar als que s'ho passen malament. 

Desconeixem moltes coses d'ells, i si volem un futur amb convivència de totes les persones que formem part de la comunitat d'Arenys, ens cal obrir-nos i interessar-nos per les persones que són més diferents a nosaltres. Conèixer les seves vivències, els seus anhels, els seus objectius, i apropar-nos per col·laborar en fer un Arenys millor.

La meva experiència en contacte amb la comunitat magrebí, el temps que he estat regidor de Nova Ciutadania, és positiva. Sempre m'han obert les portes i la seva actitud ha estat positiva. Això no vol dir que no hi hagi problemes i que quedi per resoldre molts temes. L'esforç ha de ser per totes dues bandes, dels que han arribat a casa nostra i dels que els hem acollit. Els drets són els mateixos, i també els deures, i en això hem de fer grans esforços per compartir temps i espai.

La trobada d'aquest vespre, serà la que fa 93 des de l'inici del nostre grup de debat, i no serà la primera vegada que toquem el tema de la immigració. Els nostres convidats segur que ens ho faran passar molt bé, perquè aprendrem, i això és el que al cap i a la fi pretenem a l'hora d'escollir els temes de debat.

Ensenyar les cartes

M'ha cridat l'atenció com Duran i Lleida renyava a SI per les seves amenaces d'anar al Tribunal Constitucional. Segons sembla els dirigents independentistes qüestionen tot el que fa el Parlament català, i es defensen amb l'amenaça del Constitucional, quan en declaracions anteriors el catalogaven d'espanyolista i que no hi tenien cap interès ni respecte.

Això il·lustraria un dels problemes de molts polítics d'avui, que els perd la incoherència. És tant l'afany de protagonisme i les ànsies de poder, que els resulta molt difícil mantenir la coherència, en el temps, en la seves actuacions. Coherència entre el que prediques i la teva manera d'actuar.

Semblaria que un partit que només té un objectiu i que ho supedita tot a aconseguir-lo, no els hauria de resultar difícil ser coherents. Un partit polític sense responsabilitat de govern ho té més fàcil. Quan es governa s'experimenta tot tipus de pressions que poden portar a actuar d'una manera diferent del que caldria esperar.

De totes maneres no és aquest l'únic valor a mantenir, sinó que n'hi ha d'altres, i jo dono molta importància a la transparència. Un concepte molt fàcil d'entendre i no tant de practicar-lo. Ensenyar les cartes és la millor manera d'obtenir credibilitat, però també és la manera d'afeblir-te i per això costa tant que els partits polítics s'hi avinguin. Malgrat tot, la manca de transparència és una crítica molt sovintejada pels grups de l'oposició, i en canvi moltes vegades no s'agraeixen prou bé els esforços per obrir portes i finestres.

M'agradaria pensar que és possible governar sense tenir por d'ensenyar la realitat a cada moment. Que tothom ho pot veure de la mateixa manera i no hi ha de posar traves. L'experiència m'ha ensenyat que encara no estem preparats per actuar sense necessitat d'amagar coses. És probablement la inseguretat en nosaltres mateixos, el dubte sobre l'honradesa de la nostra actuació, la por a dir la veritat del que està succeint. Altres vegades serà per orgull i creure's més important que els altres, i en algunes ocasions el menyspreu a la ciutadania en pensar que no els cal saber la veritat.

Si som coherents i a més transparents, fins i tot les nostres limitacions poden ser perdonades. Actuar amb nocturnitat i traïdoria no ens pot portar a cap lloc.

Canvi d’estratègia a Egipte

Mubàrak no cedeix i adopta una estratègia per desvirtuar l'actuació de la població contrària al seu govern. Avui a la plaça Tahrir s'hi ha presentat seguidors del president per lluitar contra els manifestants, per fer més barroera la situació de crisi. No podia ser que la gent es manifestés contra el president i ningú, ni tan sols l'exèrcit sortís en la seva defensa.

Des dels EUA s'ha exigit a Mubàrak que iniciï el procés de democratització del país, preparant la convocatòria d'eleccions i retirant-se de la vida política. Des dels mateixos EUA s'ha acusat Mubàrak de provocar els incidents a la plaça Tahrir, on hi ha hagut almenys un mort, i se li ha exigit que els aturi.

Els diaris es feien ressò d'atacs i robatoris a periodistes estrangers acreditats a Egipte per seguir els esdeveniments. Sens dubte, les noves tecnologies són les grans enemigues del règim dictatorial, perquè descobreixen les seves vergonyes.

Egipte no és Tunísia, i això fa que la sortida de Mubàrak no sigui tan fàcil com la del dictador tunisià. Tampoc la repercussió és la mateixa en ambdós països, i això ho sap prou bé Israel. Ja s'han pogut escoltar veus contra les relacions pacífiques entre Israel i Egipte.

El temps juga a favor del president, perquè no és fàcil mantenir la resistència de la ciutadania. Això és el que sap Mubàrak, i farà els possibles perquè tot plegat es vagi diluint, tornant a la calma i deixar-se convèncer que el canvi pot venir de les mans de l'actual president, que ha declarat que no vol sortir d'Egipte.

Continuarem seguint com evoluciona, sense oblidar que la voluntat del poble egipci encara no s'ha acomplert. Mubàrak espera que la nostra atenció minvi i desviem l'interès cap a un altre cantó. El temps és el seu gran aliat.

Donar suport al canvi

Sense Internet per consultar les darreres notícies del món, sobretot aquests dies que Tunísia, Egipte i també Jordània són objectius de la comunicació mundial, em quedo amb la lectura de la columna de Miquel Roca Junyent a La Vanguardia, sobre l’actitud d’Occident davant de les manifestacions contra les dictadures del món àrab, reclamant llibertat i justícia.

Estic d’acord amb la necessitat de donar suport al canvi sol·licitat per les multituds, encara que ens faci por el futur d’aquests països. No podem només valorar els fets segons la nostra conveniència, sinó que hem d’estar a favor de la democràcia i la llibertat. No seria just que el temor a que aquests països es convertissin en focus islamistes, ens portés a donar suport els tirans que governen sense pietat. Només perquè són amics d’Occident.

És cert que l’experiència d’Iran no és cap bon exemple per Occident, però no podem girar l’esquena a qui reclama els seus drets, a qui fa trenta anys que somia amb un país lliure. Precisament nosaltres que hem sofert quaranta anys de dictadura i que trenta anys després encara guardem una colla de tics.

Com diu Roca Junyent, seria una temeritat “no valorar la transcendència d’aquest moviment revolucionari” que no va contra nosaltres, però que hi podria anar si no prenem partit a favor del canvi que s’està produint en aquests països.