M'hauria agradat una altra posició del PSC arenyenc

Quan m'han dit que el grup municipal del PSC d'Arenys de Mar s'havia abstingut en la votació de la moció sobiranista al Ple d'ahir dimecres, he pensat que havien estat força valents, vist el panorama actual a la casa socialista. Que potser podien haver anat una mica més enllà, si giraven la vista cap a Girona. Després, el que m'ha desil·lusionat ha estat conèixer l'explicació del vot.

Segons he llegit, el PSC va abstenir-se perquè el tema no era de competència municipal. No podien haver trobat una excusa millor? Sempre que s'han presentat mocions de temes sense competències municipals, s'han abstingut? O bé... A partir d'ara només votaran en temes en què es tingui competència?

Ben pensat... potser hauria preferit que haguessin votat en contra, i ho haguessin argumentat i defensat amb coherència. Valoro les persones que donen la cara, encara que això signifiqui guanyar-se enemics. Rentar-se les mans tot mentint és la pitjor manera d'afrontar els compromisos, i venint de persones que estimo, em sap greu.

Probablement em posaria d'acord amb qui defensés que al Ple municipal només hi anessin temes de competència municipal, però caldria mantenir aquest principi i no deixar cap escletxa. Com que això és impensable, s'han de buscar millors arguments.

Jo hauria votat favorablement, sigui o no la millor opció, però mai negaré el dret a decidir. Els meus amics, considero que es varen equivocar.

Pactes estrambòtics entre partits antagònics

Sembla ser que CIU podria anunciar demà el trencament del pacte de govern amb el PP a la Diputació de Barcelona. El pacte entre aquests dos partits polítics va començar a qüestionar-se a les diferents administracions, paral·lelament als episodis i manifestacions sobiranistes i a la reacció del PP, amb una voluntat de venjar-se de l'atreviment del president català de qüestionar la unitat d'Espanya.

La decisió de CIU de la Diputació de Barcelona pot ser imitada als ajuntaments de Castelldefels i Reus, i qui sap si no anima els partits de l'oposició de l'ajuntament de Badalona, per presentar una moció de censura a l'alcalde del PP, Albiol.

És complicat fer una anàlisi de l'actitud de les diferents agrupacions i equips d'un mateix partit polític, i és fàcil de jutjar-ho de manera simplista, quan hi ha molts factors condicionants. Jo podria pensar que el pacte de govern a l'ajuntament d'Arenys de Mar és anormal i incoherent, però si coneixes les persones, del govern i de l'oposició, ja no t'estranya tant.

Sóc dels que penso que en un ajuntament s'hi ha d'anar més a fer gestió que política, sense oblidar que gestionant prioritzes i esculls, i per tant descartes, i certament aquestes decisions no són casuals, sinó que al darrere hi ha una concepció de la societat que no queda al marge de la política. És per això que no ens ha d'estranyar pactes de govern municipal entre partits antagònics, però tampoc que en molts moments aquests pactes grinyolin. La pràctica de presentar mocions al Ple sobre temes que l'ajuntament no en té competències, fa necessari que es doni llibertat de vot, i això se'm va permetre durant el darrer mandat, per part del meu grup municipal. Un grup que, en aquests moments, desconec què ha votat en la moció presentada al Ple d'aquesta nit, per ERC, sobre la declaració sobiranista que es va aprovar la setmana passada al Parlament català.

Una democràcia en estat de letargia

Estic d'acord amb qui pensa que les llistes obertes no són solució de res si abans no solucionem els problemes que afecten el nostre model de democràcia. Si no aconseguim una gestió transparent, si no som capaços de legislar sobre el finançament dels partits polítics, difícilment evitarem la corrupció, els tractes de favor, ni recuperarem el prestigi i el respecte de la classe política.

Els partits polítics són, moltes vegades, els culpables que no es resolguin els temes pendents, encara que tots en vegin la necessitat. Tothom es lamenta de no disposar d'una llei electoral pròpia i després de més de 30 anys no han estat capaços d'aprovar. Tothom demana una llei de finançament dels partits polítics, i ningú és capaç d'iniciar els tràmits. A ningú li estranya la paraula transparència, i els partits polítics continuen sent opacs.

Tal com ha derivat el sistema democràtic de representació parlamentària a través dels partits polítics, es fa difícil una relació de proximitat entre l'elector i el representant elegit. Aquesta distància entre uns i altres fa que existeixin tants dubtes sobre l'honradesa dels polítics, la seva eficàcia i representativitat. Qui vota un partit polític, vota una llista formada per unes persones col·locades a dit, per una direcció del partit que no sempre està formada per les millors persones. Això no treu gens de legitimitat, però genera molts dubtes.

Aquest és el model que tenim i aquest és el que hem de millorar. Amb la participació de tots, i amb la  voluntat dels que puguin pensar que perdran quota de poder. Estem vivint uns moments de debilitat democràtica, no només per l'acumulació de presumptes corrupcions, sinó també per la manca d'una classe política de nivell, que es faci respectar, no pas pel poder que exerceixen, sinó per tenir les idees clares i capacitat de govern, i també perquè han passat trenta anys des que vàrem deixar enrere una dictadura eterna, però encara observem detalls amb un tuf sospitós que ens transporta a èpoques que crèiem superades.

La veritable democràcia viu en estat de letargia, esperant que una nova generació de polítics, amb uns plantejaments nous, gosin queixalar la poma màgica que ens pugui portar a una regeneració democràtica de la nostra societat.

El polític presumptament innocent

Estic davant del televisor escoltant l'entrevista a l'alcalde de Sabadell, el senyor Bustos, imputat per nou delictes que en aquests moments s'està investigant. És un cas on s'ha d'exigir la presumpció d'innocència i denunciar aquelles persones i partits polítics que, sense judici, li neguen aquesta presumpció. I això ho fan tots els partits.

El PSC, amb Carmen Chacón al davant, va donar crèdit a les informacions del diari El Mundo implicant la família Pujol en casos de corrupció. Encara no hi ha sentència. Ho ha fet ICV contra l'alcalde Bustos, sense esperar la sentència. També membres del govern espanyol varen difamar la família Pujol, sense haver estat jutjats. Ara el PP pateix el mateix amb l'exdiputat Bárcenas.

Tothom critica tothom i llavors ens demanen, a la ciutadania, que no posem tots els polítics en el mateix sac, però l'exemple que ens donen no hi ajuda gens. Si volen que els respectem han de començar per respectar-se entre ells.

Però avui volia parlar de les llistes obertes, que molta gent demana, en contraposició a les llistes tancades, com tenim actualment i des de sempre. ¿Amb llistes obertes podria passar que uns diputats no votessin com han fet els cinc diputats del PSC? Quins avantatges hi trobem en un sistema electoral amb llistes obertes? Creieu que ho arribarem a veure? A qui no interessa? Als partits polítics? Ho deixo per a un altre dia.

Arenys, vila firaire

Cada vegada són més les fires que se celebren a Arenys. Cada fira rep un nom diferent, però la veritat és que si les compares no acabes de veure-hi la diferència. Les parades són més o menys les mateixes, encara que la d'avui hi he vist animals: falcons i ponis.

Desconec si els firaires que vénen a Arenys els surt a compte i fan calaix, i tampoc sé si els botiguers d'Arenys milloren els guanys, però el que és cert és que la vila es veu animada i eviten aquella imatge dels diumenges d'hivern a la tarda, d'una Riera solitària i trista.

Les fires són comerç, però sovint es converteixen en espectacle. La majoria de les persones que es passegen ho fan per xafardejar, però sense intencions de comprar res. Si tothom fes això els firaires no vindrien, la qual cosa fa pensar que algú deu comprar i que tenen ganes de tornar.

Penso que és bona la idea d'organitzar les fires, però el comerç d'Arenys hauria de buscar la manera d'aprofitar-se'n. Caldria que Ajuntament i botiguers treballessin conjuntament una estratègia per augmentar les vendes, perquè si l'únic diner que es mou amb aquestes fires, és el que reben els firaires, de poc ens servirà per millorar la situació econòmica de la vila.

SI continua viva, però a distància

Oi que no val la pena parlar de Monago, el president extremeny? no es mereix més protagonisme del que li hem donat. Parlaré d'un partit polític que em pensava que desapareixia, però avui han escollit la seva presidenta, la Núria Cadenes. Em refereixo al SI, que en la legislatura passada va tenir representació al Parlament, gràcies a la imatge de Laporta, que de seguida en va marxar, i que en les darreres eleccions es va quedar al carrer.

La pregunta que em faig és si cal mantenir tants partits polítics, i si no seria millor anar plegats a defensar allò que ens uneix. Sí que és cert que l'espai de SI no l'ocupa ningú actualment, al Parlament. Estaríem parlant d'un espai més extremista i somiatruites que ERC, però ben diferent de les CUP, que tenen un altre tarannà i amb qui és molt difícil pactar res, i fins i tot negociar.

El problema d'aquests partits és que no són partits de govern, i quan algun d'ells hi ha accedit, ERC per exemple, les coses no acaben de rutllar. Segons ha dit la nova presidenta de SI, treballaran des de fora del Parlament per aconseguir la convocatòria del referèndum. Segur que es pot fer molta feina des del carrer, i una mostra ha estat l'ANC, però seria bo que tots anéssim al mateix ritme i de la mà, perquè els obstacles seran importants i n'hi haurà molts.

Espriu i Sinera, un apunt

S'ha acabat la setmana i he superat totes les proves. Ara es tracta de reposar per començar una setmana normal amb plenes condicions. Quan menys t'ho esperes les coses es compliquen i només aconsegueixes l'èxit si t'ho proposes i no et desanimes, però sobretot, si tens qui et faci costat.

L'any Espriu ha començat amb un gran ventall d'actes. Arenys de Mar hi juga un paper important, perquè l'estima, el recorda i se'n sent orgullós. M'ha cridat l'atenció que no passi el mateix amb Santa Coloma de Farners. No sé si m'ha passat per alt, però llegint el conjunt d'actes que tindran lloc durant el 2013, no hi vaig saber trobar la població natal del poeta.

Recordo que fa anys, amb motiu d'algun aniversari, el regidor de cultura d'Arenys estava preocupat per no ser menys que la població de Santa Coloma, i sé que des de la població natal es varen programar alguns actes. A Arenys també. És per això que m'ha estranyat no veure-hi res.

Sé que sóc molt agosarat en parlar de temes que domino, però l'altre dia, a la ràdio, algú va parlar d'Espriu com el poeta del poble. Potser perquè sóc d'Osona, però per a mi el poeta del poble ha estat sempre Miquel Martí i Pol.

A Salvador Espriu i a Sinera gairebé es podria dir que els vaig descobrir el mateix dia que assistia al seu enterrament. Al cementiri, vaig seguir atent la veu de Marina Rossell, acomiadant-se del poeta. Els cants havien començat a l'església de Santa Maria. Han passat gairebé 30 anys i d'alguna manera em sembla ahir. Eren els meus primers anys a Sinera.

Dimonis i fantasmes per totes bandes

La situació que estem vivint ratlla l'esquizofrènia. Vivim tensos i d'alguna manera veiem dimonis a tot arreu, i com a gat escaldat, no ens fiem de ningú.

El dimoni gros és el govern espanyol i ens sembla que tot el que decideix és per fer-nos la punyeta. Sí que és cert que algunes de les darreres decisions són un xic sospitoses. Limitar les fonts d'ingressos i exigir reduir el dèficit fins a escanyar l'administració catalana, obliga a realitzar unes retallades que perjudiquen el benestar i creen problemes de fractura social.

Avui em parlaven d'inspeccions a les entitats esportives, que podien posar en perill la supervivència del futbol amateur. Ens podran dir que veiem fantasmes arreu, però és una curiosa coincidència. I l'obsessió de la delegada del govern per les banderes, fins al punt d'exigir col·locar l'espanyola a les biblioteques, escoles i pavellons esportius...

Amb la declaració de sobirania del poble català per decidir el seu futur comportarà més pressió per al govern català, una pressió que no només ve de fora, sinó que el PPC i C's plantegen guerra des de dins, amb un discurs populista, però eficaç. Caldrà doncs ser molt astuts i tenir molta paciència. Haurem de veure què passa amb les picabaralles entre CDC i UDC, que potser en algun moment de la seva història no hauria estranyat un possible trencament, però que ara no seria precisament el moment més oportú. I el PSC... estarem a l'expectativa de com solucionen, si és que hi ha solució, les divergències internes, que no són insignificants, sinó que tenen força. Per afrontar aquests entrebancs no és el mateix quan tot et surt bé que quan vius els pitjors moments de la teva història. Seguirem observant i opinant.

El PSC i el dret a decidir

Aquesta tarda el Parlament català ha declarat Catalunya sobirana per decidir el seu futur, una declaració que ha obtingut el suport dels diputats de CIU, ERC, ICV i un diputat de la CUP. Els altres dos diputats s'han abstingut. A la banda del No hi ha votat els diputats del PP, C's i 15 diputats del PSC. Els altres cinc diputats socialistes han decidit no votar, en estar en contra de la directriu ordenada per Pere Navarro, un dirigent socialista que portarà el PSC a la ruïna.

Des d'aquí el meu reconeixement als cinc diputats i diputades socialistes que no han volgut votar en contra del dret a decidir, un dret que el PSC reclamava durant la campanya electoral, però que ara s'ha buscat excuses per no contradir el PSOE, que és qui porta la batuta, ja que el PSC ha perdut autonomia, si és que mai l'havia tingut.

Trencar la disciplina de vot és, si es fa amb arguments, una demostració d'un alt nivell democràtic. Ja sé que fa trontollar el sistema de partits polítics, però després digueu-me per què cal tants parlamentaris si es podria resoldre amb el vot ponderat? Ens estalviaríem el sou i dietes de molts diputats que podríem destinar a cobrir necessitats bàsiques. Si hi ha més diputats, vinculats en un territori i àmbit de relacions, també hauria de ser lògic que no tots pensessin el mateix, i poguessin votar a consciència.

Hi ha molts votants socialistes que estan a favor del dret a decidir i que se sentiran traïts per la decisió presa per la direcció del PSC. També és cert que molts socialistes hauran vist bé la decisió presa. Jo penso que tots els diputats, també del PP i C's, haurien d'haver votat a favor del dret a decidir, perquè el poble és sobirà i ha de poder decidir el seu futur. Una altra cosa és quan s'ha de decidir pel model a seguir. Aquí puc entendre que la majoria de militants i votants del PP i C's estiguin en contra de la independència, com també molts militants del PSC i probablement també dels partits que avui han votat a favor, sobretot UDC i ICV.

El procés avança, amb moltes dificultats, i cal exigir als nostres polítics que siguin molt assenyats i intel·ligents, i valents a l'hora de defensar els nostres drets. Demanaria honestedat i transparència a qui té responsabilitat de govern, però també als altres partits, que no caiguin en la demagògia ni el populisme. Que siguin sincers i realitzin molta pedagogia. I als meus amics i coneguts del PSC que treballin fort per aconseguir un PSC clarivident, amb autonomia i poder de decisió, perquè el país necessita una esquerra forta per avançar en defensa de les persones més febles i aconseguir una veritable cohesió social.

El PSC ha mort. Visca el PSOE!

Estem vivint els darrers dies del PSC de la mà de Pere Navarro i la seva cúpula dirigent, que no han demostrat cap sensibilitat respecte a Catalunya. L'excusa de la legalitat és de mal pagador, perquè saben molt bé que això vol dir no fer res pel bé de Catalunya. El PSC es posa al mateix nivell que el PP, i fins i tot pitjor, perquè menteix i intenta confondre la gent, i en canvi el PP o C's són molt clars.

El PSC està desapareixent de la mà d'uns socialistes que no han cregut mai en Catalunya, uns socialistes que han estat sempre a disposició del PSOE, incapaços de defensar els interessos catalans. La guerra interna, fins ara força equilibrada, de cop ha donat un clar vencedor i ha fet que els socialistes del PSC escollissin entre sortir del partit o romandre-hi per conservar la cadira, sense capacitat d'influir en la direcció.

El soci que podia tenir CIU en clau nacionalista ha desaparegut i tenim un Parlament dividit en dues parts, quant a sobiranisme. Finalment el PSC es decanta pel bloc espanyolista, aquell que no veu cap diferència entre catalans i espanyols, perquè tots som espanyols.

Tot això es visualitzarà demà a la primera sessió del nou Parlament, a no ser que hi hagi canvis de darrera hora.

La corrupció s'escampa arreu

Fa mandra tornar a parlar de corrupció perquè tothom en parla com si no sabéssim de què més parlar. El cas és, però, que cada vegada apareixen més casos, i aquella frase que sempre hem dit per defensar els bons polítics, que els corruptes eren uns pocs, fa que ens mosseguem la llengua i arribem a dubtar  de si teníem raó o bé estàvem equivocats.

Els partits polítics més grans s'han anat acusant de corruptes, però cap d'ells està net de culpa, la qual cosa fa que la ciutadania s'allunyi d'ells i comenci a estar farta de la classe política, i no li serveixi d'excusa l'argument de que es tracta d'una minoria.

No pot ser que una persona que només se li coneix activitat professional en política, tingui vint-i-dos milions d'euros en un banc suís i una propietat immensa a l'Argentina. Treballant per un sou no s'estalvien tants diners. I què li passarà? El mateix que al senyor Millet? No creieu que és més culpable que la dona que compra productes per un valor de 400 euros amb una targeta robada? On és la igualtat davant la Llei?

La ciutadania exigeix responsabilitats i justícia per a tothom. No vol més joc polític, sinó justícia perquè es castigui els corruptes. Vol veure com algú assumeix responsabilitats i surt de la política i torna els diners. Perquè aquesta és l'altra. Quan es reconeix que algú ha estafat diners, rarament els torna.

La nostra societat se'n pot anar en orris si no som capaços d'aturar-ho, si no denunciem tota pràctica il·legal, si no ens prenem seriosament la gestió pública i arraconem aquells que només busquen lucrar-se. L'altre dia Esperanza Aguirre deia que per ser polític s'hauria d'exigir haver treballat en algun lloc o altre. Probablement seria una bona idea, però el que s'hauria d'exigir és honradesa i esperit de servei. Que s'entengués que a la política s'hi va per a servir la comunitat i no per enriquir-se, i ni tan sols per guanyar prestigi. Si no aconseguim millorar l'actitud dels nostres polítics, el nostre país no tindrà futur.

Jordi Pons sí que és profeta a Arenys de Mar

Tal com us comentava en el post d'ahir, vàrem assistir a la representació de l'oncle Vània, d'Anton Txèkhov, al Teatre Principal, a càrrec de la companyia Fènix Teatre, i la direcció d'en Jordi Pons. L'acte va començar amb retard pel mal vici arenyenc dels cinc minuts de cortesia, que en realitat són de descortesia cap a les persones que hi anem a l'hora programada. La mala excusa d'ahir era que faltava arribar gent, és a dir que es tenia en consideració uns pocs que no eren puntuals en detriment de la majoria que havia arribat a temps. Des d'aquí demano als responsables que canviïn el costum i no castiguin els que ho fan bé.

Us haig de dir que l'obra em va agradar. La posada en escena, molt simple, permetia el lluïment dels actors, amb un gran equilibri interpretatiu on ningú destacava per sobre dels altres. Un mèrit que cal reconèixer als actors i actrius, però especialment al director, en Jordi Pons. Sovint el públic es situa massa lluny d'on té lloc l'escena i el priva d'entrar més en l'obra, d'identificar-se amb els personatges i compartir les seves angoixes o la fatalitat del destí.

La sensibilitat de l'autor ens va arribar gràcies a la qualitat interpretativa dels actors i actrius, ben dirigits per en Jordi, i ens va situar al país de Txèkhov, que no desencaixava gens del que poguéssim imaginar de moltes comarques de l'interior del nostre país.

Un any més en Jordi Pons ens regala la posada en escena d'una obra que no és un simple entreteniment, sinó que aprofundeix en temes reals i actuals, encara que tingui més de cent anys d'història, obres que no et deixen indiferent.

Teatre a Arenys de Mar

Aquest vespre tenim entrades per anar al Principal a veure la representació de l'obra d'Anton Txèkhov, a càrrec de Fènix Teatre, que dirigeix en Jordi Pons. Penso que és una gran sort per Arenys que en Jordi tingui aquesta il·lusió per dirigir teatre i que any rere any puguem gaudir de les obres que prepara.

En aquests moments, i sense voler fer cap lleig a ningú, penso que en Jordi Pons i en Lluís Danés són els arenyencs de més volada en el món cultural. Si no podem lluir del comerç, la indústria o de la pagesia, com a mínim podem dir que en cultura la vila ha tingut i té actualment, persones de vàlua, més o menys reconegudes.

També és bo que després de tants dies parlant de desgràcies i corrupcions, puguem dedicar uns moments a aspectes positius. El teatre Principal, que en aquests moments ho trobem tan normal, va ser una gran aposta de l'ajuntament, en un moment en què encara es podia invertir, però que no tots els pobles varen saber-ho aprofitar. La recuperació del Principal ha suposat una suport important a la cultura de la vila que té pendent arribar a totes les famílies, perquè no sigui només la casa d'uns pocs.

Espanya, un país de corruptes

Ja fa molts mesos que la corrupció és un dels temes estrella al nostre país. Ho és perquè no es tracta de casos puntuals i esporàdics, sinó que de mica en mica s'ha convertit en una tònica habitual. No sé si és perquè les tècniques per descobrir els corruptes han millorat molt, o bé perquè el nostre país ha experimentat un augment espectacular de corruptes, molts d'ells en el món de la política, però també a la banca, empresa...

Tenim sort que alguns dels corruptes ho confessen aviat, perquè si ens hem de refiar de la Justícia ho tenim clar. Probablement el fet que els judicis triguin tants anys a dictar sentència, fa que dels casos se'n parli tant fins al punt que ja no saps si es tracta de nous casos o són els que s'arrosseguen d'abans.

Els partits polítics, víctimes i causa alhora de la incapacitat per aprovar una llei de finançament dels partits, han caigut repetidament en la temptació de buscar diners on fos, de qui fos, de la manera que fos. A tot això cal sumar aquelles persones sense ètica ni moral, que han aprofitat el seu poder per enriquir-se il·legalment, sense que es puguin recuperar els diners ni cap assumpció de responsabilitat.

Els polítics corruptes no són bolets que sorgeixen del no-res. La societat civil també es troba tacada per actuacions corruptes. Enredar l'administració, esquivant impostos, amagant diners a paradisos fiscals, contractant treballadors il·legals, creant empreses sense llicència ni coneixement de l'administració.

Tot això fa que no puguem llançar la primera pedra. Som també culpables, encara que la culpa sigui molt menor que la d'aquells que tenen una responsabilitat política o social. Això no vol dir que no haguem de denunciar les irregularitats. Ho hem de fer, però al mateix temps fer el propòsit de comportar-nos com autèntics ciutadans, responsables i solidaris. Serà el clima, serà la raça o tants anys de dictadura que ens ha marcat i que trigarem molt temps a superar, sobretot si el PP continua governant.

La vida ens ensenya que no estàs mai alliberat de temptacions, i que allò que veus dels altres, sigui insignificant al costat de la nostra pròpia realitat.

La societat que entre tots construïm

La notícia del dia, encara amb dades per conèixer, és el resultat de l'operació policial per resoldre l'assalt a una planta de gas a Algèria i el segrest d'uns 600 treballadors. Segons hem pogut llegir, estaríem parlant d'una trentena de segrestats i uns onze segrestadors que haurien mort. Desconec si hi havia més segrestadors i què ha passat amb ells.

Avui em nego a parlar dels polítics espanyols, que cada vegada són més patètics, però també perillosos, ni tampoc dels polítics catalans i els avenços en el pacte per a la declaració sobiranista del dia 23 al Parlament. D'alguna manera també són patètics, encara que en aquest cas no són perillosos, en tot cas passerells.

Avui faig referència a la degradació de la nostra societat, amb més crims, robatoris i intimidacions, sense que es vegi la manera de posar-hi solució. Parlava dels morts a Algèria, però més a prop continuen entrant a masies rurals i agredint i robant als seus propietaris, maten empresaris al mig del carrer. Persones a l'atur, amb dificultats per menjar, remenen els contenidors per trobar alguna cosa per vendre, carrers bruts, portes tancades, famílies desnonades, estafes bancàries...

Quin futur ens espera? ERC, que té tan clara la independència, té clar quin model de país vol per a Catalunya? i CIU? i el PSC, que ens parla del federalisme, quin model de país ens promet? Les retallades ens han fet molt mal. Ens diuen que havíem allargat més el braç que la màniga, però no tothom. Hi ha famílies que sempre han tingut cura de no gastar més del compte, i ara tampoc se'n surten. Avui penso en tot allò que hem fet malament per arribar on som. Els polítics tenen molta part de culpa, però nosaltres també en som responsables. És molt fàcil acusar els altres, i convèncer-nos que nosaltres ho hem fet bé.

El seny ve d'Europa i jo me'n vaig d'Espanya

De fet, si us haig de ser sincer, el títol de l'article s'hauria de matisar. L'obsessió europea per reduir el deute fins a l'extrem de provocar la recessió, no ens ha afavorit massa, i a més el govern espanyol se n'ha aprofitat. És cert que el deute s'havia de reduir, però el que no pots fer és deixar la població sencer diners. Si no es consumeix, la producció s'ha d'aturar i l'atur augmenta. No cal ser economista per entendre-ho.

Però avui el Parlament europeu ha demanat que els governs estatals no obliguin les altres administracions a retallar més del que ells retallen, i també ha dit que no mantinguin ministeris d'àmbits en què s'ha traspassat les competències a altres administracions. Qui sigui frare que prengui candela.

M'imagino que Espanya, el govern espanyol, farà l'orni i continuarà impedint que Catalunya pugui generar ingressos. Per al govern espanyol es tracta de fer-nos la vida impossible perquè ens rendim, però no s'adona que cada vegada aconsegueix que més persones desitgem marxar d'Espanya. Persones que hauríem defensat altres sistemes de relacionar-nos-hi, però no ens ho han permès.

Mireu si ratlla l'estupidesa, amb la senyora Llanos de Luna a primera línia, que avui he llegit que l'ajuntament de Corbera ha estat requerit a instàncies de la delegació del govern espanyol a Catalunya, a col·locar la bandera espanyola en tots els equipaments públics: pavellons esportius, piscines, biblioteques, escoles... Us imagineu el Calisay amb l'espanyola?

Què preten Espanya? Què vol el PP? A què aspira la delegada del govern? Se'm fa difícil entendre-ho tot plegat, i només m'ho explico pensant que es tracta d'una colla d'ineptes i prepotents, de qui no es pot esperar res de bo. Són les típiques persones que expliquen el per què de la situació degradada i inculta del país, que si estiguéssim al mig de l'Àfrica tindríem un règim dictatorial amb els militars al capdavant. Espanya és això i no hi podem fer res.

Què ve després? Que els catalans som una colla de passerells, incapaços d'unir-nos per afrontar els reptes que se'ns presenten, i que ens fem mal nosaltres mateixos. Sovint no cal tenir enemics, perquè nosaltres mateixos ens fem la guitza.

Ens falta sensibilitat i sobra incivisme

Aquest any hem recuperat la setmana dels barbuts. Dic que l'hem recuperada perquè darrerament no feia fred i aquest any, que fins ara havia fet una temperatura gairebé estiuenca, aquesta setmana ha tingut mínimes baixes i la sensació ha estat de fret d'hivern. 

Si acostumem a dir que avui dia no és com abans, en el cas del clima passa alguna cosa semblant. El fred que recordo durant la meva infantesa no l'he tornat a experimentar. Les nevades que ens permetien construir ninots de neu i organitzar alguna baralla amb boles de neu, no les he vist més. La darrera nevada que recordo és la de reis de 1985, que a Arenys ens va glaçar els flexos dels dipòsits d'aigua.

Aquesta referència a la setmana dels barbuts em fa reflexionar sobre l'educació i la transmissió de les tradicions, dites i coneixements. Avui no és com abans i tinc la impressió que ens deixem alguna cosa. Saltem molt ràpidament i oblidem el camí que ens hi ha portat. Imaginant la infantesa del meu pare, recordant la meva pròpia i observant la dels meus fills, t'adones que els canvis han estat espectaculars. És per això que no hauríem de permetre que deixéssim el passat en un bagul, tancat amb pany i clau, sinó que tot el que siguem capaços de recordar ens ajudarà a entendre el present i ser més valents de cara el futur.

En la formació de les persones del futur ens fa falta cuidar la sensibilitat. Si aconseguim persones sensibles, que no vol dir dèbils, podem esperar que el futur sigui millor que ara, però si la tendència és la de minorar la sensibilitat i augmentar el mal gust, l'incivisme i l'individualisme, el futur de la nostra societat se'n pot anar en orris.

Arran d'una notícia al web de Ràdio Arenys

Us haig de confessar que no acostumo escoltar Ràdio Arenys, tot i que considero que és una molt bona eina per estar informat de tot el que passa a la vila. El que sí que faig és mirar la seva pàgina web i d'aquesta manera no quedo tan desconnectat. Els dilluns surt la informació del diumenge, on hi ha les declaracions dels polítics que han intervingut en el programa el Dominical.

Avui he vist que es parlava, entre altres coses, del personal municipal, i hi havia una afirmació de l'alcalde Fors que és errònia, que voldria puntualitzar. L'alcalde afirma que durant el mandat anterior es varen contractar 62 treballadors nous, i no és cert.

En el mandat anterior es va regularitzar la situació de molts treballadors que es trobaven en situació d'interinitat a l'espera que es convoquessin les oposicions de la seva plaça. Sóc una persona que m'agrada endreçar tot allò que està provisional, com vaig fer amb l'Arxiu Municipal, i a més sóc funcionari i sé què representa estar interí en una plaça. A part hi ha un temps legal per passar a definitiu.

És per això que durant el mandat anterior vàrem convocar oposicions per a diferents places que eren ocupades interinament, i per tant aquí rau l'equívoc de l'alcalde quan parla de contractacions. El matís és prou important, i val la pena que se sàpiga. Les dades són al Servei de Recursos Humans, un servei que en una empresa amb uns dos-cents treballadors, no existia, i vàrem crear durant el mandat. També es pot comprovar, observant les relacions de la plantilla de treballadors municipals que s'aprova anualment junt amb el pressupost. Si comparéssim les noves contractacions del mandat passat amb les del mandat que el precedia, veuríem que vam contractar molts menys treballadors. No busco la polèmica, sinó l'aclariment.

Una cosa és ser transparent i l'altra un bocamoll

Aquests dies hi ha dos temes que es repeteixen sovint i que en parla gairebé tothom: la declaració sobiranista del dia 23 de gener i el "cas Pallerols", amb Duran i Lleida de protagonista. Jo també n'he parlat i la meva posició és prou clara. Per una banda crec que CIU i ERC s'han equivocat, i en aquest cas donaria la raó a ICV, i en el cas de Duran penso que hauria d'assumir responsabilitats, però al nostre país és molt estrany que passi.

UDC es queixa que tothom es fica amb Duran i Lleida. Avui al matí ho discutíem amb un important dirigent del partit. No s'adonen que si la gent es fica amb Duran és perquè ho provoca. Avui mateix, penso que no calia que declarés que no estava d'acord amb un pregunta que només s'hagués de contestar sí o no. En algun mitjà periodístic he vist que fins i tot havia declarat que votaria no a la independència. Calia dir-ho ara?

El president Mas té l'enemic dins. No només ha de lluitar contra el PP o el PSC, sinó que el cap del partit amb qui està federat, li posa les coses molt difícils, perquè pensa diferent i perquè xerra massa. Un polític d'un partit que està al govern hauria de ser més reservat en aquests tipus de declaracions. No ho confonguem amb la transparència de la gestió, que aquí sí que s'hi ha d'insistir.

Duran és un polític polèmic i no és estrany que la gent polemitzi amb ell i, en el cas que ens ocupa, se li demani la dimissió. De totes maneres, la cosa anirà a més si es manté ferm amb el que ha dit avui, ben contrari del que exigeix ERC, que és el partit que permet que CIU governi La Generalitat. Esclar que també va declarar que si es demostrava que hi havia hagut un finançament il·legal del partit, dimitiria, i ara diu que no.

Aquests propers dies CIU i ERC hauran de negociar el text que, com ja he dit abans, haurien d'haver preparat de manera conjunta amb els altres partits favorables al dret a decidir, si més no haver-los convidat. Ara han de refer el mal pas. Tots ens equivoquem, però les circumstàncies actuals fan que s'hagi de vigilar més i evitar errors que compliquen la sortida que molts desitgem.

Incidents deplorables en un partit de futbol juvenil

Aquesta tarda-vespre he presenciat un espectacle deplorable que ha tingut lloc al final del partit de futbol de juvenils, entre el Malgrat de Mar i l'Arenys. El partit havia transcorregut amb molta esportivitat, amb alguna falta castigada amb targeta groga, però que res podia fer pensar que acabaria tal com ho ha fet.

Els familiars dels jugadors haurien de pensar que amb l'esport s'intenta educar i créixer com a persones. Haurien de tenir en compte que es tracta d'un joc i que ningú té ganes de fer malament les coses. Que tots ens podem equivocar, però no es pot caure en el parany de l'insult i la provocació.

Després de rebre insults al llarg del partit, l'àrbitre s'ha equivocat i els ha retornat, i això ha encès els ànims d'un espectador que s'hi ha encarat, provocant que l'àrbitre decidís acabar el partit abans d'hora. El que ha vingut després ha estat una tangana, amb intents de calmar els ànims.

Imperdonable l'actitud d'uns seguidors de l'Arenys i sobretot de la persona que s'ha encarat a l'àrbitre. Aquest, però, ha fet una cosa que no havia d'haver fet mai, que és insultar els seus insultadors, amb gestos despectius i paraules grolleres i insults.

Desconec què passarà i no sé què escriurà l'àrbitre a l'acta. És una situació complicada perquè és part implicada i per tant gens objectiu. L'àbitre hauria d'escriure el que ha passat realment, sense oblidar que ell també ha insultat. No crec que sigui tan honrat per dir-ho. Tan de bo m'equivoqui, però si ho fes, comportaria que la Federació Catalana de Futbol l'hagués de sancionar.

Si l'àrbitre no explica la veritat, els dos clubs ho haurien de fer per no deixar sense càstig una actuació que, finalment, ha desencadenat la baralla. Al familiar i espectador que ha protagonitzat l'incident, caldria recomanar-li que no assistís a cap més partit de futbol fins que no fos capaç de comportar-se com una persona educada. El mateix podríem recomanar als que han estat insultant l'àrbitre durant tot el partit.

Incidents com el d'avui són els que embruten l'esport i dificulten la convivència ciutadana i l'educació dels nostres fills. Com anècdota, una senyora de Malgrat em comentava que ens queixàvem molt del comportament dels nostres joves, però actituds com la d'aquest familiar, no ajudaven gens en l'educació. Hi he estat d'acord, però el que no sabia, i que m'ho han dit després, que aquesta senyora fa unes setmanes, en un partit de futbol a Arenys, s'havia estirat el monyo amb una seguidora de l'equip contrari, davant d'una menor que plorava espantada. Potser és allò de la biga al propi ull.

Avui m'haig de mossegar la llengua

Una vegada més m'haig de mossegar la llengua. No és el primer cop ni serà l'últim. No puc dir allò que penso ni contradir afirmacions i posicions absurdes, de ments malaltisses que es valen del sistema i la competència per viure amb engany i a costa del servei públic. No ho puc dir, com si es tractés del secret de confessió. Una situació estranya i contradictòria, perquè dient-ho es podria resoldre aquesta absurditat en què estem vivint.

Moltes vegades em pregunto, per què gent ignorant, incompetent i gandula, poden arribar a condicionar la política dels partits? Per què gent voluntariosa, treballadora i eficient, s'ha de trobar amb aquests incompetents, creguts i impresentables, i haver de sentir-se insultats?

Per què no puc dir les coses pel seu nom? Us asseguro que vaig acumulant i arribarà un dia que sortirà tot. La llàstima és que el mal ja estarà fet, i les persones no aprenem de l'experiència, sinó que tornem a caure en la mateixa pedra.

Hi ha massa gent cansada de fer bona cara a estúpids, per educació i professionalitat, però potser seria hora d'ensenyar els draps bruts i que la societat s'adoni de quins personatges es belluguen, amb tota impunitat, que els hauria de caure la cara de vergonya.

Com sempre, intentarem refredar la cosa, entendre que la vida continua i que hem d'aprendre a conviure encara que sigui amb persones que ens avergonyeixen i ens fan venir ganes d'enviar-les a la m...

Tot apunta que caurem amb la mateixa pedra

En Duran no dimiteix, el PSC dirà que no, Corinna, l'amiga del Rei, també la impliquen en el cas Nóos. Jorge Verstrynge diu que l'Alianza Popular es va finançar il·legalment, però això ho feien tots els partits... i no passa res. Em recorda la típica frase franquista "Spain is different".

Tinc els meus dubtes que el treball que estan fent CIU i ERC, deixant els altres partits al marge, sigui positiu per assolir l'objectiu que persegueixen. És comprensible que el PP i C's es desmarquin del projecte, però ICV i les CUP haurien de participar-hi i no esperar a tenir-ho tot definit per demanar que s'hi afegeixin. Del PSC ja no sé què dir perquè cada dia canvien d'opinió, malgrat que no podem esperar que es posicionin de manera diferent al que el PSOE els dicta.

Cal esperar que l'estratega de CIU o ERC no s'equivoqui i que jo no tingui raó amb els meus dubtes, però puc entendre la gent d'ICV que es queixin per haver-los arraconat. També és cert que en un moment important Joan Herrera va fer unes declaracions i prendre una actitud que propiciaven el que ha acabat passant. Probablement va ser un error estratègic.

El Parlament de Catalunya acorda declarar la sobirania del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic. Així consta a la proposta de resolució que es vol presentar a aprovar en el primer Ple de l'any. Aquest és el ritme apropiat? No ens precipitem? com ja he dit moltes vegades, cal sumar i si es vol córrer massa, es farà difícil reunir prou colla. Seria una pena que per voler arribar abans ens quedéssim fora de joc. El poble pot entendre un camí més lent, si s'avança amb energia i sense trontollar. No cal donar resultats massa de pressa, amb el perill que aquests fracassin.

En aquest partit cadascú hi té un paper a fer, i convé que ens l'aprenguem bé

Ni ètica, ni responsabilitat política, ni vergonya

Com podem confiar en uns polítics que ens estafen i no assumeixen responsabilitat pública? Estarem d'acord que la llei permet que es pacti una sentència per evitar anar a judici, però el que no es pot acceptar és que retornats els diners estafats, no s'assumeixi responsabilitat política i no es dimiteixi. El món pot continuar sense els polítics dimissionaris.

Avui, anant a treballar, sentia per ràdio un tall de veu antic de Josep Antoni Duran i Lleida en què assegurava que no es podria provar un finançament irregular d'UDC, perquè no havia existit, i que si es demostrés ell assumiria la responsabilitat política i dimitiria. Ara que el partit ha admès aquest finançament irregular, dimitirà Duran? No ho farà.

No ho farà perquè a casa nostra no dimiteix ningú. Perquè molts polítics s'aferren a la cadira i no els fa marxar ningú ni res. Per això la ciutadania té el mal concepte dels polítics. Hauríem de sortir tots al carrer a exigir la dimissió dels polítics corruptes i dels polítics responsables d'un frau. De la mateixa manera que és culpable Rajoy, si es confirma que cobra dietes de desplaçament, quan viu a La Moncloa, també és responsable un dirigent d'un partit que ha realitzat un frau amb diner públic.

Personalment no tinc cap interès en que Duran i Lleida dimiteixi, però entenc que ho hauria de fer, per responsabilitat, ètica i higiene democràtica. Aferrar-se al poder amb tot el que ha passat, és fer un mal irreparable al sistema democràtic. Sóc un defensor de la presumpció d'innocència, i m'enfada molt quan, d'entrada, tothom és culpable i en lloc de buscar les proves del delicte, un s'ha d'esforçar per demostrar la seva innocència. Una vegada demostrada la culpabilitat, s'ha d'actuar en conseqüència i assumir la responsabilitat i el càstig.

Mals polítics i poc transparents

No sé qui ho deia l'altre dia, però estic molt d'acord en que la majoria de polítics es pensa que la ciutadania és ignorant, que se li pot dir qualsevol cosa i enganyar-la fàcilment. És cert que el sistema democràtic vigent ens deixa pràcticament indefensos, encara que la lletra digui que la sobirania emana del poble...

Els partits en el govern pensen poc amb qui els ha votat, i tampoc amb les promeses electorals. Per a molts polítics el que els interessa és el poder, i aquest, en aquests moments, s'aconsegueix a través de la convocatòria d'eleccions.

El poder, però, no s'aconsegueix només a les urnes, sinó que prèviament s'ha hagut de lluitar dins els partits polítics, per arribar a dalt, i aquesta lluita acostuma a ser poc elegant. Hi ha qui té l'habilitat de fer-se estimar per aconseguir favors i ascens dins la lluita fratricida. És per això que no són els més bons els que arriben a dalt, sinó els més hipòcrites, en el sentit que diuen allò que saben que els altres volen escoltar. I així anem!

Ja sé que les generalitzacions no són bones, però podem anar estudiant un i altre partit i ens adonarem que no anem tan desencaminats. En aquests moments el PSC probablement és el partit que està patint més aquesta lluita interna, degut, al meu entendre, a la manca d'un lideratge fort, amb les idees clares i transparència. Pere Navarro va ser la proposta de la direcció, una mica tocada, però les bases no ho veuen igual. Naveguen bastant en tot, i la seva dependència del PSOE és descaradament total, encara que algú ho vulgui dissimular.

Rebaixes, retallades i provocacions

Avui començaven les rebaixes, que no és el mateix que les retallades, que ja fa molt temps que varen començar. La crisi, fins i tot perjudica la qualitat del semen. Si anem sumant no sé on anirem a parar. Paral·lelament el ministre de Defensa i el rei es dediquen a comptabilitzar les provocacions a l'exèrcit.

Tenia raó en Manel Cuyàs, a la tertúlia de Catalunya Ràdio, quan demanava de quines provocacions parlaven, i els suggeria que parlessin clar. Si creuen que la voluntat del poble català per decidir el seu futur és més provocació que les paraules de l'eurodiputat del PP, Alejo Vidal-Quadras... o les declaracions d'algunes associacions militars.

Estic d'acord que cal parlar clar. Tots! No és temps de llegir entre línies, sinó de proclamar amb veu alta què volem cadascú de nosaltres. De fet hi ha qui ho ha dit ben clar. El pacte de govern és una manera de dir les coses pel seu nom. Qui no ho vol entendre s'inventa mil excuses, però aquí hi ha uns partits que ho han deixat clar, i en cas de canviar d'idea perdrien la poca credibilitat que tenen els partits polítics.

Però no només els partits del pacte han parlat clar. També el PP i Ciudadanos s'han manifestat en una línia de pensament i actuació ben clara. Caldrà veure qui s'emporta per davant l'altre. Entretant PSC i ICV juguen una mica el paper de la puta i la Ramoneta.

Esperarem a valorar el resultat de la campanya de rebaixes. Les retallades els hauran fet molt mal. Aquesta obsessió malaltissa de reduir el deute, al preu que sigui, ens està deixant sense possibilitats ni tan sols d'anar a les rebaixes. La roba de l'any passat queda prou bé per enguany. Ja en parlarem l'any vinent.

Amb diners els famosos compren la nacionalitat

Putin concedeix la nacionalitat russa a Gerard Depardieu i aquí no passa res. Espanya volia concedir-la a qui es comprés un pis de no sé quants euros. La nacionalitat, com tot, es compra amb diners. Els que no en tenen, els resulta difícil adquirir-la, però qui té diners ho aconsegueix tot.

Desconec tot com ha anat, però per la informació que m'ha arribat, Depardieu estava tip de pagar tants impostos i ha decidit marxar de França. El president rus ha vist l'oportunitat de fer-se veure i li ha regalat la nacionalitat. Personalment estic en contra dels dos protagonistes. Si Depardieu ha de pagar tants impostos és perquè té molts duros. Ja ho voldrien molts haver de pagar-ne tants! Putin, per la seva part, és un oportunista que fa un tracte de favor a un ric i conegut, que no faria amb un desconegut. A mi les diferències no em van.

Què s'hauria de fer? Ho desconec, però m'imagino que França pot trobar la manera de reduir ingressos a l'artista, o augmentar impostos a les seves creacions o intervencions. Potser això no és possible, però en tot cas una desconsideració i deixar-lo de banda, sí que es podria fer i, si mai ha rebut alguna condecoració de l'estat francès, se li hauria de retirar. Una persona que renega del seu país, no es mereix cap condecoració ni premi. A mi, per exemple, Espanya m'hauria de retirar totes les medalles rebudes. El problema és que no tinc la posició de Depardieu perquè Putin o Hugo Chávez em concedeixin la seva nacionalitat, que per altra banda rebutjaria. La meva és la catalana i hem de lluitar perquè se'ns reconegui.

Quin rei ha vingut a veure'ns?

No sé si és perquè aquests dos darrers dies he estat una mica fora d'òrbita, ja no sé si avui el Rei Joan Carles I ha vingut per Arenys, o bé són els reis d'Orient els que han vingut, i l'espanyol només ha sortit per la televisió.

No he pogut sortir de casa, i espero que demà ja pugui començar a fer vida "normal". Potser no la mateixa. El cas és que m'he perdut l'arribada dels reis mags. La Clara que acaba d'arribar de Mataró me'n fa cinc cèntims (com que està acostumada amb els de Vic... no hi ha color!).

Si mai teniu l'ocasió d'anar a Vic la nit de Reis, val la pena que ho aprofiteu. Veureu que és una cavalcada impressionant, amb molta participació i una escenografia i vestimenta impactant. Els meus fills ho varen viure de petits i en guarden un molt bon record. Jo, de gran, encara ho destaco.

Però Joan Carles I no ens ha vingut a portar regals. El rei espanyol ha pres partit clarament i s'oposa al dret a decidir. Jo podria entendre que no desitgés la sortida de Catalunya d'Espanya, però no puc entendre que no admeti el dret a decidir. No estem en una democràcia? Esclar que el següent pas seria votar si volem continuar com a monarquia o desitgem ser una república. Llavors estaria protegint-se. Quant menys pugui decidir el poble, millor, no fos cas que...

Penso que el rei espanyol està molt mal assessorat. Actua políticament i això el perd. Està condicionat per la voluntat dels dos partits polítics majoritaris espanyols i fa que no pugui tenir una visió d'estat. En algun moment algú insinuava que el rei podria continuar essent rei dels catalans, després de la independència. Ara ningú podrà veure-ho creïble.

Me'n vaig a dormir i demà miraré què m'han passat els reis. Jo penso que m'he portat bé.

La rebaixa de sous i el frau en les dietes

En política tothom parla de transparència, però amaguen tot allò que poden. És aquesta actitud la que fa que les persones hagin deixat de confiar en els polítics. Quan a més es tracta de frau amb repercussió econòmica, sobretot ara que hi ha tanta gent a l'atur, la cosa resulta imperdonable.

Avui llegia a la premsa que l'associació Democràcia Real Ya ha presentat una querella al Tribunal Suprem, contra 63 diputats que cobren dietes tot i tenir casa a Madrid. Un d'ells no és ni més ni menys que el propi president del govern, Mariano Rajoy.

Si el president del govern ens estafa, quina confiança ens mereix? Què vol anar a predicar si és un estafador? Si ens roba els nostres diners? Sembla ser que del govern no és ell sol, també hi ha alguns ministres, entre ells el català, el senyor Jorge Fernández Díaz.

Aquest és un dels grans problemes. Si no podem confiar amb els que ens governen, si s'aprofiten dels seus càrrecs polítics per forrar-se, què en podem esperar? Aquests dies parlen precisament de rebaixar els sous dels polítics, però en cap moment parlen de les dietes, complements i compatibilitat de més d'un i de dos sous. Que sigui el que és legal. Si es poden sumar dos i tres sous, que els sumin, però que ho diguin. El que no poden fer, però, és enganyar i cobrar el que no els correspon.

Jo sempre he defensat bons sous per als polítics. Si són sous de misèria comporta que els bons es quedin a la privada i no es fiquin en política, o bé que els polítics que busquen guanyar diners caiguin en la trampa de la corrupció. No cal donar exemples.

Si es confirma que aquests 63 polítics estan cobrant dietes que no els correspon, el primer que haurien de fer és dimitir. Demanar això al nostre país és una utopia. Ens confirmaríem que renunciessin al sobresou o simplement se'ls deixés de pagar, però a partir d'ara tot el que puguin dir o demanar estarà fora de qualsevol credibilitat. Qui t'ha enganyat una vegada, ningú no t'assegura que no hi torni.

Una nit diferent

Avui, com aquell qui res, he pensat: on podria anar a passar el dia? Aquesta setmana faig vacances i encara que vaig llegint els correus de la feina, em fixo només amb els més importants, els més urgents. Però es tractava de decidir el pla del dia, o dels propers dies, que mai se sap.

En Martí m'ha proposat de baixar a Barcelona a veure la Teknon, una clínica interessant, fins i tot arquitectònicament. Ens ha semblat una bona idea, i hem agafat el cotxe i... Cap a Barcelona hi falta gent!

La veritat és que hi hem trobat persones molt amables, la majoria d'elles parlant en castellà, però t'entenien. Ens hi hem trobat bé. M'han atès perfectament, amb alguna punxada, però sense mala intenció, fins al punt que li he dit a la M. Àngels que em feia gràcia quedar-m'hi a dormir, i experimentar demà les mateixes sensacions d'avui.

Dit i fet! m'han proporcionat una habitació ben àmplia, amb bany complet incorporat, televisió i connexió wifi. Desconec el nombre d'estrelles, però de tant en tant entrava una persona per demanar-me si necessitava alguna cosa, una beguda, o el que fes falta.

Amb tot això podia complir amb la meva obligació diària d'escriure el post per aquest blog. No podré veure els meus fills, que tot sigui dit, no els he comentat que em quedava fins que ja ho tenia decidit. Espero que m'ho perdonin. Tampoc veuré en Fígaro ni en Papageno, però ja els ho explicaré. Avui ha estat un dia dur per a en Fígaro. Espero que ho entengui.

I ja em teniu escrivint el post des del llit, amb en Kílian Jornet que va pujant muntanyes. Que no m'esperi, que només de veure'l ja em canso. Un altre dia us acabaré d'explicar la meva experiència,  però penso que és força recomanable. Bona nit!

Les campanades i el raïm, una tradició televisiva

Com cada cap d'any, a casa vàrem seguir les dotze campanades per televisió, tot intentant engolir els dotze grans de raïm. Ho vam fer a través de "la nostra", no pas perquè es presentés més interessant que a d'altres cadenes, sinó perquè és el canal que acostumem a sintonitzar, i sobretot per la llengua. Se'm faria estrany seguir-ho en castellà. La presentació anava a càrrec del mataroní Espartac Peran i l'actriu Mercè Martínez.

La retransmissió va ser tan dolenta com us pugueu imaginar, segur que en consonància amb el que estava passant a les altres cadenes. Atenció amb els quarts, no comencem a menjar el raïm abans d'hora... Hem de reconèixer que tenim alguna tradició que fa una mica de pena, però nosaltres fidels any rere any no ens cansem de seguir les campanades.

Avui llegia que en una cadena privada espanyola, a la presentadora de les campanades se li va descosir el vestit i, com que no podien parar les campanes, mentre el presentador li aguantava el vestit, la cosidora va haver de sortir en pantalla per cosir-li el vestit. No sé si va ser gaire penós, però sí com a mínim original i mai vist.

Com que no sóc supersticiós, no penso que aquests entrebancs ni aquesta cursileria posin en perill el futur del nostre país, i l'any vinent es tornaran a programar les campanades i les seguirem amb la mateixa devoció de sempre.

L'any ha acabat de manera relaxada, si més no a nivell polític, però tots sabem que després de reis els polítics es posaran les piles i la premsa també canviarà el xip. El 2013 és important en primer lloc per veure si som capaços d'equilibrar el pressupost sense haver de perdre més serveis essencials, i per altra banda si el nostre govern encarrila el procés cap al dret a decidir.

Tot un any per endavant

Una de les coses que m'agrada d'aquest canvi d'any és haver deixat fora un dos. La xifra del dos no m'ha agradat mai d'escriure-la. El dos no em surt bé i ara estarem uns quants anys que només tindrem un dos. Tot això que hi hem guanyat. El tres és molt més senyor i et permet recrear-t'hi més.

Una altra característica del canvi d'any és que no viurem cap més dia amb les dues xifres iguals. El 12/12/12 ha estat l'últim d'aquest segle, i al següent no tinc pas l'esperança d'arribar-hi.

Les vacances tenen això. Si no surts, perquè cada vegada és més costós, et pots dedicar a observar allò que normalment no mires, però com que no hi ha ningú que et doni pressa...

L'altre tema és pensar en com enfocaràs els nous reptes de la feina, passat festes. La veritat és que enguany no és un any qualsevol i val la pena pensar bé com plantejar-ho. L'any 2013 serà un altre any de pocs recursos i moltes necessitats a cobrir. Això comporta un plus de creativitat, imaginació i eficiència. Amb poc hem de fer molt, i aquí és on cal agrair la crisi, perquè ens espavila i ens ensenya que no és bo malgastar diners, com acostuma a passar en èpoques de bonança.

El més complicat serà trencar amb la rutina. Acostuma a passar a molta gent, i jo no ho entenc massa, que s'acomoda amb la rutina diària. Jo sempre he lluitat perquè cada dia sigui diferent de l'anterior, i haig de dir que funciona. Et sents més útil i es fa molt més agradable el treball. Tot i així estic segur que serà en aquest trencament on m'hi hauré de barallar més, i la millor arma és un bon plantejament alternatiu. Que s'entengui com ha de funcionar a partir d'ara, i sense fer cap lleig a com ha vingut funcionant fins ara, donar-li aquell toc diferencial que pretén uns altres objectius. Si aquests són clars, l'èxit és més assequible, sinó es pot convertir amb un camp de batalla sense res clar a cap dels dos bàndols. Queden sis dies per pensar-hi.