Ahir vaig assistir al Ple, una mica amb la preocupació de com aniria tot plegat després de l’intercanvi d’acusacions entre l’equip de govern i el grup municipal d’ICV d’Arenys de Mar. Volia ser optimista i creure en la capacitat dels nostres representants polítics per aparcar la discussió i posar-se a treballar per Arenys, però no descartava que el clima fos més enrarit després del tema de la Torre dels Encantats.
Efectivament el tema de la Torre va sortir i l’Alcalde va ser molt contundent i va contradir cadascun dels punts que l’escrit “La síndria” del grup d’ICV havia anat desgranant. Però, tot i que l’equip de govern va fer una petita representació teatral amb la presentació d’una moció per via d’urgència, que finalment ningú va donar suport, considero que el Ple municipal es va desenvolupar molt correctament.
La majoria dels punts de l’ordre del dia es varen aprovar per unanimitat, tret d’un parell de punts que hi va haver alguna abstenció per part dels grups de l’oposició, però que varen argumentar que es tractava més aviat d’anar en contra la forma que no pas els continguts.
Tothom semblava que volia ser molt prudent a l’hora de parlar, i ningú va aprofitar l’ocasió per retreure amb gaire força les posicions i paraules dels altres grups municipals. Vaig pensar que així era la millor manera perquè els arenyencs mantinguem la confiança en els nostres polítics i respectem el seu treball.
Voldria destacar dos fets que considero importants. En primer lloc l’acceptació, d’acord amb el Reglament Orgànic Municipal (ROM), de la presentació d’una pregunta al Ple, per part de representants de la societat civil, i que ens agradaria que fos més habitual. La pregunta la feia l’Associació de Veïns d’Arenys Nucli Antic (AVANA), i es referia a la zona d’aparcament del port i la platja, que des d’aquest any és de pagament.
El segon fet important és el prec que el grup municipal del PSC va formular al Ple, per la creació de la figura del defensor del ciutadà, que es contempla al Reglament de Participació Ciutadana, i , el que és important, que en la confecció del Pressupost municipal del 2006 es contempli una partida de despeses perquè el treball del defensor es pugui dur a terme. L’alcalde va agrair el prec i el va prendre en consideració.
La veritat és que vaig sortir del Ple, més content que d’altres vegades. També una mica cansat perquè la seva durada va superar de llarg les dues hores, tot i que, tal com he dit abans, la majoria dels temes es varen aprovar per unanimitat. Només lamentava algunes expressions d’algunes regidores i regidors. Ja sé que és difícil aguantar dues hores sense poder dir res però no és agradable observar actituds burletes davant d’intervencions dels altres grups, per més que puguin estar equivocats amb els seus comentaris.
Confio que el tema de la Torre dels Encantats acabi bé i que ben aviat puguem celebrar la seva condició de bé públic de titularitat municipal i que en gaudim tots els arenyencs i els nostres veïns i visitants. Seria una llàstima que després de tot l’enrenou ens haguéssim de penedir d’haver arribat tard.
dijous, 29 de setembre del 2005
El Ple Municipal d'Arenys
dimecres, 28 de setembre del 2005
Picabaralla política a Arenys
Aquesta setmana hi ha hagut dos escrits a arenyautes que crec que algú hauria de valorar ja que jo només en faré una pinzellada. Per una banda s’ha reproduït l’escrit que aquests dies ICV d’Arenys de Mar ha repartit per les cases, “La síndria”, i per l’altra la resposta de l’equip de govern format per CIU i PP. Ambdós escrits contenen afirmacions contundents, incriminatòries i culpabilitzadores que no crec que es puguin fer a no ser que es demostrin els fets. Probablement la resta de grups polítics i tots els regidors de l’Ajuntament d’Arenys de Mar en tinguin un coneixement explícit de tot plegat, però la resta d’arenyautes no en sabem massa res. Només podem interpretar allò que llegim, i resulta que llegim opinions totalment contràries. És per això que, atès que els dos escrits han estat dirigits a tots els arenyautes, convindria que s’expliquessin més bé, i si això no és possible, potser no s’haurien d’haver publicat.
Crec que la majoria d’arenyencs, tinguem les preferències polítiques que tinguem, i votem a qui votem, som respectuosos amb el model democràtic i acceptem les regles del joc. Davant d’incompliments, prevericacions o il·legalitats, d’una o altra legislatura, convindria col·laborar en trobar els culpables i jutjar-los pels seus actes. Perquè no hi ha cosa que em tregui més de polleguera que la pràctica d’acusacions sense proves, i això és el que em sembla que ha passat en els dos escrits que hem rebut els arenyautes. És greu que els representants d’una part de la població que els va votar per tirar endavant el municipi, uns des del govern i els altres des de l’oposició, caiguin en aquesta actitud tan baixa i menyspreable. No crec que polèmiques com aquesta ajudin gaire a mantenir una convivència agradable i més aviat entrebanquen a l’hora de trobar solucions als problemes que tenim plantejats.
Tot i que la reproducció dels dos textos en aquest blog ajudaria la comprensió del meu escrit, he considerat que no fora bo donar més difusió a uns escrits que estic convençut que hores d’ara no es repetirien de la mateixa manera. Però sí que he volgut deixar constància del mal aire que corre en aquesta legislatura que molts esperem que s’acabi, no pas per interès polític sinó amb les ganes que tots aquells regidors i regidores que ocupen el seu lloc amb un aire tan prepotent i ple de ressentiments, deixin pas a unes altres persones, del color que siguin, amb esperit de servei i capacitat creativa i de gestió.
Crec que la majoria d’arenyencs, tinguem les preferències polítiques que tinguem, i votem a qui votem, som respectuosos amb el model democràtic i acceptem les regles del joc. Davant d’incompliments, prevericacions o il·legalitats, d’una o altra legislatura, convindria col·laborar en trobar els culpables i jutjar-los pels seus actes. Perquè no hi ha cosa que em tregui més de polleguera que la pràctica d’acusacions sense proves, i això és el que em sembla que ha passat en els dos escrits que hem rebut els arenyautes. És greu que els representants d’una part de la població que els va votar per tirar endavant el municipi, uns des del govern i els altres des de l’oposició, caiguin en aquesta actitud tan baixa i menyspreable. No crec que polèmiques com aquesta ajudin gaire a mantenir una convivència agradable i més aviat entrebanquen a l’hora de trobar solucions als problemes que tenim plantejats.
Tot i que la reproducció dels dos textos en aquest blog ajudaria la comprensió del meu escrit, he considerat que no fora bo donar més difusió a uns escrits que estic convençut que hores d’ara no es repetirien de la mateixa manera. Però sí que he volgut deixar constància del mal aire que corre en aquesta legislatura que molts esperem que s’acabi, no pas per interès polític sinó amb les ganes que tots aquells regidors i regidores que ocupen el seu lloc amb un aire tan prepotent i ple de ressentiments, deixin pas a unes altres persones, del color que siguin, amb esperit de servei i capacitat creativa i de gestió.
dimarts, 27 de setembre del 2005
Superagente 86
Hi ha sèries de televisió que marquen una època i quan les recordes et venen a la memòria fets, llocs i situacions que feia temps havies oblidat. Avui, llegint el diari, m’he assabentat de la mort, als 82 anys, de l’a
ctor Don Adams, que va caracteritzar el personatge Maxwell Smart, el “Superagente 86”.
ctor Don Adams, que va caracteritzar el personatge Maxwell Smart, el “Superagente 86”.Recordo les hores que vaig passar davant el televisor, en blanc i negre i en castellà, seguint les mil i una aventures d’aquest agent secret, parodiant al famós James Bond. Tot recordant aquell temps he arribat a la conclusió que abans érem molt més innocents i necessitàvem menys per entretenir-nos.
No sé què quedaria més carrincló, en aquests moments, si anar a veure una pel·lícula de James Bond o bé del “Superagente 86”? Ambdues són antiquades, encara que de la primera se’n vulgui anar fent noves versions. Ho deixo pel cinèfils, que jo no ho sóc.
diumenge, 25 de setembre del 2005
Correllengua
Aquest cap de setmana Arenys ha programat diferents actes en motiu del Correllengua. Uns actes que giren al voltant de la discussió eterna sobre la situació del català.
Precisament aquest matí, a la sala Josep M. Arnau, s’ha celebrat un debat sobre la llengua, amb la participació, a la taula, dels representants dels partits polítics de CIU, PSC i ERC. No hi ha assistit ni el PP ni ICV, que m’imagino que també havien estat convidats però no hi han pogut o volgut ser-hi presents.
L’assistència ha estat minsa, i malgrat s’ha donat la culpa a problemes amb la data i lloc que figurava en la publicitat, continuo pensant que la majoria ens costa molt aixecar el cul de la cadira, i això no és bo sobretot si pensem que la solució als problemes del català passa, en bona part, per la voluntat i interès que la societat civil tingui perquè l’ús social del català sigui cada cop més estès i normalitzat.
Després de la lectura del manifest unitari, s’ha passat a les intervencions, primer dels representants polítics, i després de la resta d’assistents. S’han dit coses interessants i ha hagut un consens general en les aportacions que s’han fet entre tots. Ha estat interessant la repassada històrica de la normativa del català i la lectura parcial d’aspectes que es tracten en l’Estatut que en aquests moments s’està confeccionant i discutint.
L’alcalde Miquel Rubirola ha fet notar la gran importància de poder comptar amb un marc legal que empari i legitimi qualsevol acció i posicionament en defensa del català. Ha afegit que l’Estatut en discussió conté aspectes normatius molt interessants i que fins ara no estaven regulats.
Sense intenció de fer un resum exhaustiu del debat sí que podria dir que ha quedat palesa la necessitat de comptar amb aquest marc normatiu, a partir del qual s’hauria de vetllar per fer-lo complir i al mateix temps demanar a la societat civil una posició forta de defensa del català, denunciant aquelles situacions que el perjudiquin. S’ha lloat la gran tasca de TV3 i dels mitjans audiovisuals en general, i s’ha acceptat amb tristesa que l’ús social del català no és suficientment positiu i que per això s’ha de continuar vetllant i regulant.
Crec que ha estat un debat interessant, amb aportacions constructives i, sense pecar d’optimisme, amb l’esperança dipositada en el nou Estatut perquè el període constituent s’hagi acabat i ara tinguem una vida política i social normalitzada, amb la nostra llengua reconeguda com un dret però també un deure.
Voldria agrair als joves organitzadors del Correllengua, a Arenys de Mar, per la seva fidelitat a la llengua i el seu compromís amb el país.
Precisament aquest matí, a la sala Josep M. Arnau, s’ha celebrat un debat sobre la llengua, amb la participació, a la taula, dels representants dels partits polítics de CIU, PSC i ERC. No hi ha assistit ni el PP ni ICV, que m’imagino que també havien estat convidats però no hi han pogut o volgut ser-hi presents.
L’assistència ha estat minsa, i malgrat s’ha donat la culpa a problemes amb la data i lloc que figurava en la publicitat, continuo pensant que la majoria ens costa molt aixecar el cul de la cadira, i això no és bo sobretot si pensem que la solució als problemes del català passa, en bona part, per la voluntat i interès que la societat civil tingui perquè l’ús social del català sigui cada cop més estès i normalitzat.
Després de la lectura del manifest unitari, s’ha passat a les intervencions, primer dels representants polítics, i després de la resta d’assistents. S’han dit coses interessants i ha hagut un consens general en les aportacions que s’han fet entre tots. Ha estat interessant la repassada històrica de la normativa del català i la lectura parcial d’aspectes que es tracten en l’Estatut que en aquests moments s’està confeccionant i discutint.
L’alcalde Miquel Rubirola ha fet notar la gran importància de poder comptar amb un marc legal que empari i legitimi qualsevol acció i posicionament en defensa del català. Ha afegit que l’Estatut en discussió conté aspectes normatius molt interessants i que fins ara no estaven regulats.
Sense intenció de fer un resum exhaustiu del debat sí que podria dir que ha quedat palesa la necessitat de comptar amb aquest marc normatiu, a partir del qual s’hauria de vetllar per fer-lo complir i al mateix temps demanar a la societat civil una posició forta de defensa del català, denunciant aquelles situacions que el perjudiquin. S’ha lloat la gran tasca de TV3 i dels mitjans audiovisuals en general, i s’ha acceptat amb tristesa que l’ús social del català no és suficientment positiu i que per això s’ha de continuar vetllant i regulant.
Crec que ha estat un debat interessant, amb aportacions constructives i, sense pecar d’optimisme, amb l’esperança dipositada en el nou Estatut perquè el període constituent s’hagi acabat i ara tinguem una vida política i social normalitzada, amb la nostra llengua reconeguda com un dret però també un deure.
Voldria agrair als joves organitzadors del Correllengua, a Arenys de Mar, per la seva fidelitat a la llengua i el seu compromís amb el país.
dissabte, 24 de setembre del 2005
La demagògia dels partits polítics
No és estrany que la majoria de ciutadans visquin d’esquena a la vida política del nostre país, i això no és bo. La majoria de polítics, per no generalitzar, es belluguen contínuament dins el món de la demagògia, i la ciutadania no és ignorant, en tot cas no som prou coherents el dia de les eleccions i encara hi anem a votar majoritàriament.
Amb la voluntat de ser objectiu, encara que això és molt difícil, no entenc que es pugui escoltar, sense que et fereixi les oïdes, les paraules del líder de l’oposició, el senyor Rajoy, quan defensa el seu posicionament en contra dels pressupostos generals de l’Estat. I no entro a valorar-los perquè no els conec, però ja està bé de tanta demagògia i de voler pretendre que ens ho empassem tot pel boc gros.
He començat dient que el desinterès dels ciutadans per la política no és bo i per això crec que caldria un treball seriós, en primer lloc per convèncer a qui té vocació política, que es tracta d’un servei a l’estat, a la nació o a la població, i que per aconseguir fer un bon ús del càrrec que els electors els han atorgat, cal escoltar-los i explicar les coses tal com són, sense enganys i populismes descarats.
L’escenificació dels treballs per a l’elaboració del nou Estatut, no ha ajudat gens a engrescar els catalans i molt em temo que amb una nova enquesta sobre el nostre interès, les xifres encara serien més escandalosament alarmants.
Tots plegats n’hem d’aprendre, però si optem per estar al davant, tenim més responsabilitats si no actuem de manera coherent i sincera. Massa sovint dóna la impressió que els càrrecs electes només estan pendents del seu futur personal i molt poc de l’interès de la població. Potser no és cert, però en tot cas ho dissimulen molt malament.
Amb la voluntat de ser objectiu, encara que això és molt difícil, no entenc que es pugui escoltar, sense que et fereixi les oïdes, les paraules del líder de l’oposició, el senyor Rajoy, quan defensa el seu posicionament en contra dels pressupostos generals de l’Estat. I no entro a valorar-los perquè no els conec, però ja està bé de tanta demagògia i de voler pretendre que ens ho empassem tot pel boc gros.
He començat dient que el desinterès dels ciutadans per la política no és bo i per això crec que caldria un treball seriós, en primer lloc per convèncer a qui té vocació política, que es tracta d’un servei a l’estat, a la nació o a la població, i que per aconseguir fer un bon ús del càrrec que els electors els han atorgat, cal escoltar-los i explicar les coses tal com són, sense enganys i populismes descarats.
L’escenificació dels treballs per a l’elaboració del nou Estatut, no ha ajudat gens a engrescar els catalans i molt em temo que amb una nova enquesta sobre el nostre interès, les xifres encara serien més escandalosament alarmants.
Tots plegats n’hem d’aprendre, però si optem per estar al davant, tenim més responsabilitats si no actuem de manera coherent i sincera. Massa sovint dóna la impressió que els càrrecs electes només estan pendents del seu futur personal i molt poc de l’interès de la població. Potser no és cert, però en tot cas ho dissimulen molt malament.
divendres, 23 de setembre del 2005
El nostre patrimoni
Tenim el costum, quan viatgem, de visitar esglésies, museus i monuments, com si fos una obligació quan arribes a una ciutat o país nou. Això no tindria res d’estrany ja que normalment es tracta d’edificis, exposicions, mostres d’art... que tenen un gran interès. Però el que no deixa de sorprendre’m és l’oblit i sovint la ignorància sobre allò que tenim a casa. Quants de nosaltres no hem visitat un museu de la nostra ciutat, per primera vegada, acompanyant a un foraster? Quantes vegades, a casa nostra, hem entrat en un espai patrimonial per gaudir de l’art, l’arquitectura... que conté?
Arenys de Mar té un museu de reconegut prestigi: el Museu Marès de la Punta, amb una bella col·lecció de puntes que té l’origen en la col·lecció de Frederic Marès, que dóna nom al museu. Estic segur que trobaríem força gent d’Arenys que no ha entrat mai al museu, i encara més que només hi han fet cap una vegada.
Els museus ja no són simples magatzems d’art i una exposició permanent sinó que poc a poc han esdevingut centres d’art i cultura. Les activitats que s’hi organitzen possibiliten l’accés però al mateix temps eduquen en la cultura.
El Museu Marès de la Punta, amb l’actual directora, no és una excepció i periòdicament es programen activitats i tallers. El cap setmana vinent, els dies 30 de setembre i 1 d’octubre, en motiu de les Jornades Europees de Patrimoni, s’ha programat una visita guiada on els visitants podran escoltar en la veu de curiosos personatges del passat, històries interessants relacionades amb les puntes. Per què no aprofitem l’avinentesa i entrem al museu?
dijous, 22 de setembre del 2005
La compatibilitat del SOVI
No és la primera vegada que en parlo i ja l'any passat vàrem organitzar una xerrada sobre la pobresa i va sortir el tema. Es tracta de la situació en que es troben moltes persones grans, que no havent estat pobres, la societat les ha fet pobres.
Una llarga reivindicació de les vídues per aconseguir la compatibilitat de la paga de viudedat amb l'assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa, coneguda per SOVI.
Ha calgut que el Partit Popular caigués del govern espanyol per aconseguir fer compatibles ambdós pagaments i minorar les dificultats d'una part de la població, a qui la societat no els ha fet justícia.
Ahir el Ministeri del Treball i Assumptes Socials va donar el termini del 30 de novembre per sol·licitar la compatibilitat, i que tindran efectes des del dia 1 de setembre passat. Considero indispensable que es treballi a fons perquè cap de les persones afectades es quedi al marge per desconeixement o dificultats de presentar la sol·licitud. Els partits polítics, les administracions públiques i la societat civil en general, hem de donar-ho a conèixer i ajudar les persones que ho necessitin perquè puguin gaudir d'aquest dret que se'ls ha negat durant tants anys.
A la comarca, CDC ha donat el primer pas i espero i desitjo que no siguin els únics. També els ajuntaments, amb coneixement directe del cens de població, cal que facin arribar la informació i la seva ajuda.
Una vegada regularitzada aquesta injustícia, caldrà veure en què queda tot plegat i quins passos més cal fer per aconseguir dignificar la vida dels nostres pares i avis, que el nostre món tan competitiu i poc previsor ha deixat de banda amb tan poca consciència.
Una llarga reivindicació de les vídues per aconseguir la compatibilitat de la paga de viudedat amb l'assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa, coneguda per SOVI.
Ha calgut que el Partit Popular caigués del govern espanyol per aconseguir fer compatibles ambdós pagaments i minorar les dificultats d'una part de la població, a qui la societat no els ha fet justícia.
Ahir el Ministeri del Treball i Assumptes Socials va donar el termini del 30 de novembre per sol·licitar la compatibilitat, i que tindran efectes des del dia 1 de setembre passat. Considero indispensable que es treballi a fons perquè cap de les persones afectades es quedi al marge per desconeixement o dificultats de presentar la sol·licitud. Els partits polítics, les administracions públiques i la societat civil en general, hem de donar-ho a conèixer i ajudar les persones que ho necessitin perquè puguin gaudir d'aquest dret que se'ls ha negat durant tants anys.
A la comarca, CDC ha donat el primer pas i espero i desitjo que no siguin els únics. També els ajuntaments, amb coneixement directe del cens de població, cal que facin arribar la informació i la seva ajuda.
Una vegada regularitzada aquesta injustícia, caldrà veure en què queda tot plegat i quins passos més cal fer per aconseguir dignificar la vida dels nostres pares i avis, que el nostre món tan competitiu i poc previsor ha deixat de banda amb tan poca consciència.
dimecres, 21 de setembre del 2005
El servei de premsa interí del defensor
Aquesta tarda he rebut un e.mail de l'Ajuntament d'Arenys on hi adjuntaven una fotografia de la façana d'una casa on havien intervingut d'ofici, atès el perill que representava pels vianants.
Fa unes setmanes vaig avisar al servei de Premsa de l'Ajuntament que l'esmentada casa tenia una xarxa sobre la porta, que presumiblement havia de salvar la caiguda d'un tros de façana, però que estava en molt mal estat i a nivell de la cara dels vianants.
Sembla ser que l'Ajuntament ja feia temps que instava els propietaris a solucionar el problema però aquests no en feien cas. Suposo que el meu correu electrònic va fer efecte i finalment l'Ajuntament ha actuat d'ofici. Ara els hi hauran de presentar la factura i jo fins i tot m'atreviria a dir que caldria una sanció.
Però tot això ha estat possible perquè l'Ajuntament d'Arenys compta amb un servei de premsa que recull tots els suggeriments i crítiques dels internautes i ho distribueix a les regidories corresponents. Penso que, en un poble on no hi ha el defensor del vilatà, aquesta funció és positiva i permet pensar que els polítics també escolten els precs dels ciutadans.
Malgrat el bon servei que fa la cap de premsa, no deixo de pensar que a Arenys li caldria una oficina del defensor, ja que no tothom s'expressa per internet i moltes persones encara necessiten una atenció presencial. Sé que no tots els regidors i regidores de l'equip de govern donen resposta a cartes, fins i tot presentades al Registre Municipal, encara que n'hi ha d'altres que et demanen que els hi enviïs directament.
El defensor del ciutadà no actua contra l'Ajuntament sinó que assessora els ciutadans i actua quan hi ha causa, perquè no podem oblidar que a vegades ens queixem sense raó. Aquests casos ja els liquida el defensor.
Fa unes setmanes vaig avisar al servei de Premsa de l'Ajuntament que l'esmentada casa tenia una xarxa sobre la porta, que presumiblement havia de salvar la caiguda d'un tros de façana, però que estava en molt mal estat i a nivell de la cara dels vianants.
Sembla ser que l'Ajuntament ja feia temps que instava els propietaris a solucionar el problema però aquests no en feien cas. Suposo que el meu correu electrònic va fer efecte i finalment l'Ajuntament ha actuat d'ofici. Ara els hi hauran de presentar la factura i jo fins i tot m'atreviria a dir que caldria una sanció.
Però tot això ha estat possible perquè l'Ajuntament d'Arenys compta amb un servei de premsa que recull tots els suggeriments i crítiques dels internautes i ho distribueix a les regidories corresponents. Penso que, en un poble on no hi ha el defensor del vilatà, aquesta funció és positiva i permet pensar que els polítics també escolten els precs dels ciutadans.
Malgrat el bon servei que fa la cap de premsa, no deixo de pensar que a Arenys li caldria una oficina del defensor, ja que no tothom s'expressa per internet i moltes persones encara necessiten una atenció presencial. Sé que no tots els regidors i regidores de l'equip de govern donen resposta a cartes, fins i tot presentades al Registre Municipal, encara que n'hi ha d'altres que et demanen que els hi enviïs directament.
El defensor del ciutadà no actua contra l'Ajuntament sinó que assessora els ciutadans i actua quan hi ha causa, perquè no podem oblidar que a vegades ens queixem sense raó. Aquests casos ja els liquida el defensor.
dilluns, 19 de setembre del 2005
Disculpes per Iraq
Segons he pogut llegir, l’església anglicana es proposa demanar disculpes als musulmans per la guerra d’Iraq. Sembla ser que s’han plantejat convocar una reunió de líders cristians amb els seus col·legues musulmans per demanar disculpes.
Una part de la meva recent visita a Roma la vaig dedicar al Vaticà. El Papa no hi era, ja que es trobava a Alemanya en la trobada de joves, però sí que podies contemplar la figura de Joan XXIII i la tomba de Joan Pau II, dos dels darrers papes que han deixat petja.
Avui, quan llegia la notícia de l’església anglicana pensava que Joan XXIII, si fos ara, molt probablement es posaria al capdavant de la colla, i també Joan Pau II, tot i tenir un perfil tan diferent, també ho veuria amb bons ulls. El que no tinc tan clar en aquests moments és si l’actual Papa, en cas que l’acció tirés endavant, s’afegiria al grup.
Després d’haver visitat el Vaticà t’adones que no ha de ser fàcil per als papes viure la realitat del carrer, del món. Tal com està tot estructurat, la sumptuositat de l’entorn, l’allau de peregrins, les lògiques barreres de seguretat, la grandiositat... han de representar uns filtres molt estrets per on hi arribi la veu dels fidels. Només una clara vocació i la convicció que l’església no és tan sols l’espai del Vaticà i el conjunt de basíliques i edificis de tot tipus, ni només el conjunt de bisbes, cardenals i mitrats, sinó que està formada pel poble creient, pot fer baixar de la trona al cap de l’església i adonar-se del batec dels cristians.
Pocs dies després de tornar de Roma m’he assabentat que hi han col·locat una nova estàtua: la de Josep Maria Escrivà de Balaguer. Malgrat tots els entrebancs i oblits, potser no el faran sant, però continuaran havent-hi cues davant Joan XXIII.
Una part de la meva recent visita a Roma la vaig dedicar al Vaticà. El Papa no hi era, ja que es trobava a Alemanya en la trobada de joves, però sí que podies contemplar la figura de Joan XXIII i la tomba de Joan Pau II, dos dels darrers papes que han deixat petja.
Avui, quan llegia la notícia de l’església anglicana pensava que Joan XXIII, si fos ara, molt probablement es posaria al capdavant de la colla, i també Joan Pau II, tot i tenir un perfil tan diferent, també ho veuria amb bons ulls. El que no tinc tan clar en aquests moments és si l’actual Papa, en cas que l’acció tirés endavant, s’afegiria al grup.
Després d’haver visitat el Vaticà t’adones que no ha de ser fàcil per als papes viure la realitat del carrer, del món. Tal com està tot estructurat, la sumptuositat de l’entorn, l’allau de peregrins, les lògiques barreres de seguretat, la grandiositat... han de representar uns filtres molt estrets per on hi arribi la veu dels fidels. Només una clara vocació i la convicció que l’església no és tan sols l’espai del Vaticà i el conjunt de basíliques i edificis de tot tipus, ni només el conjunt de bisbes, cardenals i mitrats, sinó que està formada pel poble creient, pot fer baixar de la trona al cap de l’església i adonar-se del batec dels cristians.
Pocs dies després de tornar de Roma m’he assabentat que hi han col·locat una nova estàtua: la de Josep Maria Escrivà de Balaguer. Malgrat tots els entrebancs i oblits, potser no el faran sant, però continuaran havent-hi cues davant Joan XXIII.
diumenge, 18 de setembre del 2005
Miquel de Cervantes, català?
Ahir vaig assistir a la conferència organitzada pel Centre d’Estudis Josep Baralt, a càrrec d’en Jordi Bilbeny i que tractava de Miquel de Cervantes català: raons d’una ocultació. La sala noble del Calisay es va fer petita i els organitzadors en sortiren molt satisfets.
Una hora abans ens havien convocat als socis de l’entitat per fer l’assemblea general. La convocatòria va aconseguir reunir a tres socis: dos ex-alcaldes i jo mateix. A dalt la presidència hi havia tres membres de la Junta: la presidenta, la secretària i el tresorer.
L’assemblea va servir per recordar les activitats dels darrers tres anys i l’estat de comptes de l’entitat, que compta amb uns setanta socis. Els temes estrella varen ser el poder de convocatòria, l’edat dels socis i la dificultat de trobar treballs i estudis per publicar a la revista Salobre, i em varen venir a la memòria uns comentaris d’un internauta molt agut que escriu arenyautes i que es queixava irònicament de la poca cultura que s’exercitava al nostre poble. Ho feia per contrastar les manifestacions que sovint surten sobre el món cultural d’Arenys.
No sé si volem fer massa coses i no donem l’abast o bé és cert que la cultura ja no ens mou. No hi ha dubte que Arenys compta amb una agenda plena d’activitats i normalment reben una bona assistència. El problema és més en l’empenta que cal donar a les coses i que cada vegada hi ha menys gens disposada. Posar-te al capdavant d’una entitat vol dir molta dedicació, temps, imaginació, paciència i optimisme, al marge de la pròpia capacitat. Després t’agrada veure que l’esforç ha valgut la pena però sempre et queda el regust que amb més col·laboració no hi hauries patit tant.
La conferència va ser llarga però la gent la va seguir atent i interessada. En Jordi ja ens va avançar que no pretenia convèncer a ningú sinó tan sols plantejar-nos dubtes sobre la veracitat de la versió històrica que hem rebut, i ens va exposar una gran quantitat d’exemples que provarien la manipulació de la història.
Al marge del què creiem o no, el treball d’en Jordi és extraordinari i se li ha d’agrair l’esforç i dedicació. Estic segur que ahir en Jordi va sortir satisfet d’haver pogut plantejar la seva teoria al seu poble natal i haver estat, almenys per un moment, profeta a la seva terra.
divendres, 16 de setembre del 2005
Escola Municipal de Música Carles G. Vidiella
A mitjan juny, a la cloenda del curs escolar 2004/05, vaig assistir, al Teatre-Auditori del Col·legi La Presentació, a la interpretació de la cantata per a cor infantil El Follet valent, i del musical Alí Babà, a càrrec dels alumnes de l’Escola. No puc negar-vos que hi anava amb la predisposició d’emocionar-me, com a pare d’alumnes i també una mica pare de la mateixa escola.
L’any 1984 començàvem un projecte, amb molta il·lusió, amb empenta però sense pensar massa fins on seríem capaços d’arribar. Érem la Blanca Soler, l’Eulàlia Salbanyà, en Ramon Solé i jo mateix, que iniciàvem unes sessions musicals de formació, que van tenir força èxit entre unes persones adultes, que sempre els havia agradat la música però que no havien tingut massa ocasió per aprendre. Fins aquell moment només alguns músics arenyencs feien classes particulars, de solfeig o instrument. Amb el nostre projecte es pretenia fer l’aprenentatge de manera conjunta, i animàvem a més gent a participar de la joia d’aprendre música, de cantar, d’interpretar... L’èxit de la convocatòria ens va animar a iniciar l’ensenyament musical en temporada escolar.
Són molts els records que en tinc, la majoria alegres, positius. També recordo les dificultats, els obstacles que vàrem haver d’anar sortejant. Ningú ens volia complicar la vida, però el nostre projecte era tot un atreviment: volíem normalitzar l’ensenyament musical al nostre municipi.
Al començament teníem grups d’adults, d’Arenys i de molts pobles de la comarca i de més lluny. En aquells moments no hi havia gaire pobles que tinguessin la sort de comptar amb una escola de música. Ens faltaven però nens i nenes. Havíem de convèncer molts pares, sense tradició musical familiar, que els seus fills podien aprendre de música i ho podien fer després de l’horari d’escola reglada. Tot i les dificultats, el procés de creixement de l’escola era progressiu i cada vegada exigia més i millors condicions. L’Escola de Música tenia futur i el seu gran secret era la qualitat de l’ensenyament. Aquest és un mèrit que se li ha de reconèixer a la Blanca i a tot l’equip pedagògic que ha tingut l’Escola al llarg dels anys.
Imagineu doncs quina havia de ser la meva emoció, el diumenge 19 de juny, assegut davant d’un grup tan nombrós de nens i nenes, alumnes de l’Escola, cantant sota la batuta de la seva professora, la Rosa Maria Campasol. Em venien a la memòria tots els anys que vaig estar gestionant l’Escola, i em sentia satisfet del treball fet i les hores dedicades, i agraïa internament el gran treball de la gent que em va succeir, en Joan Soler, en Francesc Carceller, i l’amic Sixte Ruiz, que porta “la tira” d’anys batallant per l’Escola, els quals varen viure i provocar un salt qualitatiu molt important: la municipalització de l’Escola. Fins aquell moment, el nostre Ajuntament havia col·laborat amb més o menys fermesa, tant en aportacions econòmiques com d’espai. També la Parròquia hi va jugar un paper molt important. Però és cert que l’opció del govern municipal d’assumir la titularitat de l’Escola, li va donar una empenta que permetia respirar amb certa comoditat als seus responsables, a qui mai se’ls acabarà la feina, ni les angúnies, ni els maldecaps... al nostre país l’ensenyament musical encara és una excepcionalitat.
Hi ha molts municipis del nostre voltant que fa més o menys anys han creat escoles de música. Penso que el treball, l’empenta, l’exemple i el bon nom de l’Escola de Música d’Arenys de Mar ha facilitat molt les coses als altres pobles. Crec que els arenyencs, ens agradi més o menys la música, ens hem de sentir orgullosos de l’existència de l’escola, i hem de col·laborar en donar-la a conèixer i animar l’equip de govern a continuar confiant en ella, dotant-la dels mitjans econòmics i materials que a cada moment, i a mesura que vagi creixent, pugui necessitar.
Sé que enguany acaba la concessió administrativa a l’Associació Escola de Música, i tinc tota la confiança en que l’Ajuntament revisarà el plec de clàusules econòmiques, d’acord amb el temps que vivim, i que la mateixa gent que durant més de 20 anys ha portat la batuta de l’Escola, podrà continuar al capdavant del projecte i refermar-la com a element identificatiu de la nostra població, la nostra cultura, la nostra educació.
Ara que s’acaben les vacances i que començarem a tenir els dies més programats, mireu si a l’agenda del vostre fill o filla hi tenen cabuda un parell d’hores d’ensenyament musical, i ben aviat podreu comprovar els efectes del cant, de la melodia, del ritme, de la sensibilitat... el llenguatge de la música és universal i això ens acosta més als altres, al marge de la seva ideologia, llengua, cultura i tradició. S’ha parlat molt de la importància de fer esport i jo hi afegeixo la transcendència de cultivar la sensibilitat.
L’any 1984 començàvem un projecte, amb molta il·lusió, amb empenta però sense pensar massa fins on seríem capaços d’arribar. Érem la Blanca Soler, l’Eulàlia Salbanyà, en Ramon Solé i jo mateix, que iniciàvem unes sessions musicals de formació, que van tenir força èxit entre unes persones adultes, que sempre els havia agradat la música però que no havien tingut massa ocasió per aprendre. Fins aquell moment només alguns músics arenyencs feien classes particulars, de solfeig o instrument. Amb el nostre projecte es pretenia fer l’aprenentatge de manera conjunta, i animàvem a més gent a participar de la joia d’aprendre música, de cantar, d’interpretar... L’èxit de la convocatòria ens va animar a iniciar l’ensenyament musical en temporada escolar.
Són molts els records que en tinc, la majoria alegres, positius. També recordo les dificultats, els obstacles que vàrem haver d’anar sortejant. Ningú ens volia complicar la vida, però el nostre projecte era tot un atreviment: volíem normalitzar l’ensenyament musical al nostre municipi.
Al començament teníem grups d’adults, d’Arenys i de molts pobles de la comarca i de més lluny. En aquells moments no hi havia gaire pobles que tinguessin la sort de comptar amb una escola de música. Ens faltaven però nens i nenes. Havíem de convèncer molts pares, sense tradició musical familiar, que els seus fills podien aprendre de música i ho podien fer després de l’horari d’escola reglada. Tot i les dificultats, el procés de creixement de l’escola era progressiu i cada vegada exigia més i millors condicions. L’Escola de Música tenia futur i el seu gran secret era la qualitat de l’ensenyament. Aquest és un mèrit que se li ha de reconèixer a la Blanca i a tot l’equip pedagògic que ha tingut l’Escola al llarg dels anys.
Imagineu doncs quina havia de ser la meva emoció, el diumenge 19 de juny, assegut davant d’un grup tan nombrós de nens i nenes, alumnes de l’Escola, cantant sota la batuta de la seva professora, la Rosa Maria Campasol. Em venien a la memòria tots els anys que vaig estar gestionant l’Escola, i em sentia satisfet del treball fet i les hores dedicades, i agraïa internament el gran treball de la gent que em va succeir, en Joan Soler, en Francesc Carceller, i l’amic Sixte Ruiz, que porta “la tira” d’anys batallant per l’Escola, els quals varen viure i provocar un salt qualitatiu molt important: la municipalització de l’Escola. Fins aquell moment, el nostre Ajuntament havia col·laborat amb més o menys fermesa, tant en aportacions econòmiques com d’espai. També la Parròquia hi va jugar un paper molt important. Però és cert que l’opció del govern municipal d’assumir la titularitat de l’Escola, li va donar una empenta que permetia respirar amb certa comoditat als seus responsables, a qui mai se’ls acabarà la feina, ni les angúnies, ni els maldecaps... al nostre país l’ensenyament musical encara és una excepcionalitat.
Hi ha molts municipis del nostre voltant que fa més o menys anys han creat escoles de música. Penso que el treball, l’empenta, l’exemple i el bon nom de l’Escola de Música d’Arenys de Mar ha facilitat molt les coses als altres pobles. Crec que els arenyencs, ens agradi més o menys la música, ens hem de sentir orgullosos de l’existència de l’escola, i hem de col·laborar en donar-la a conèixer i animar l’equip de govern a continuar confiant en ella, dotant-la dels mitjans econòmics i materials que a cada moment, i a mesura que vagi creixent, pugui necessitar.
Sé que enguany acaba la concessió administrativa a l’Associació Escola de Música, i tinc tota la confiança en que l’Ajuntament revisarà el plec de clàusules econòmiques, d’acord amb el temps que vivim, i que la mateixa gent que durant més de 20 anys ha portat la batuta de l’Escola, podrà continuar al capdavant del projecte i refermar-la com a element identificatiu de la nostra població, la nostra cultura, la nostra educació.
Ara que s’acaben les vacances i que començarem a tenir els dies més programats, mireu si a l’agenda del vostre fill o filla hi tenen cabuda un parell d’hores d’ensenyament musical, i ben aviat podreu comprovar els efectes del cant, de la melodia, del ritme, de la sensibilitat... el llenguatge de la música és universal i això ens acosta més als altres, al marge de la seva ideologia, llengua, cultura i tradició. S’ha parlat molt de la importància de fer esport i jo hi afegeixo la transcendència de cultivar la sensibilitat.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys del mes de setembre
dijous, 15 de setembre del 2005
Subscriure's a blogs
Avui, gràcies a l'Àlex Acero, he après com subscriure'm a blogs i a altres webs que funcionin amb RSS. Si algú hi està interessat que no m'ho pregunti a mi ja que no sabria donar massa explicacions.
El món de la informàtica és familiar a molta gent però també en som molts que tan sols tenim unes nocions bàsiques per anar tirant, treient molt poc rendiment de les grans possibilitats que existeixen. Quan aprens una cosa nova, per fàcil que sigui per a la resta de mortals, et sents molt satisfet, i agraït de la persona que t'ha obert els ulls. És per això que avui li dedico l'espai del meu blog.
La ciutat blanca
Al blog de Ramon Bassas hi figura la fotografia de l'elevador de Santa Justa, als peus del convent del Carmo, de la ciutat de Lisboa. En aquests moments l'elevador només serveix per aixecar-te uns metres i contemplar la ciutat. Cal suposar que quan acabin una de les moltes obres que s'estan fent, es podrà accedir a l'entorn del convent i el Bairro Alto.
No massa lluny es troba la figura de Pessoa, assegut davant el cafè "A Brasileiria". Com es pot mig comprovar també en obres, aprofitant probablement les vacances.
Les cendres de l'escriptor es troben al claustre del monestir dels Jerònims, d'una gran bellesa i, des de 1983, declarat Patrimoni de la Humanitat.
El món de la informàtica és familiar a molta gent però també en som molts que tan sols tenim unes nocions bàsiques per anar tirant, treient molt poc rendiment de les grans possibilitats que existeixen. Quan aprens una cosa nova, per fàcil que sigui per a la resta de mortals, et sents molt satisfet, i agraït de la persona que t'ha obert els ulls. És per això que avui li dedico l'espai del meu blog.
La ciutat blanca
Al blog de Ramon Bassas hi figura la fotografia de l'elevador de Santa Justa, als peus del convent del Carmo, de la ciutat de Lisboa. En aquests moments l'elevador només serveix per aixecar-te uns metres i contemplar la ciutat. Cal suposar que quan acabin una de les moltes obres que s'estan fent, es podrà accedir a l'entorn del convent i el Bairro Alto.
No massa lluny es troba la figura de Pessoa, assegut davant el cafè "A Brasileiria". Com es pot mig comprovar també en obres, aprofitant probablement les vacances.
Les cendres de l'escriptor es troben al claustre del monestir dels Jerònims, d'una gran bellesa i, des de 1983, declarat Patrimoni de la Humanitat.
dimecres, 14 de setembre del 2005
Príncep d'Astúries de la Concòrdia
Avui s'ha concedit el premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paúl. Una notícia que no sé com tractarà la premsa escrita, és a dir, si figurarà a primera pàgina o en un racó del diari. Les germanes d'aquesta congregació religiosa passen desapercebudes tot i la gran tasca que fan dins la nostra societat. També a Arenys.
Fa dos anys vaig tenir el goig d'entrevistar, per al programa Nocturn de Ràdio Arenys, a la llavors superiora d'Arenys i ara directora de l'escola bressol "Maricel", sor Pilar. La seva vida és un testimoni de donar-se als altres, d'estar al servei dels altres. Allò que sovint demanem als que exerceixen càrrecs públics.
La societat que estem construint entre tots, ocasiona uns rebuigs i provoca unes bosses de pobresa i marginació que algú n'ha de tenir cura. Aquesta congregació va néixer per ajudar a les persones més necessitades, a les famílies desestructurades, a les persones que no poden seguir el ritme de la nostra societat i es despengen abans d'hora. Uns perquè varen néixer en un mal lloc i en un mal moment, d'altres perquè la vida no els ha somrigut.
L'atorgament del premi, al marge de l'aportació econòmica, és el reconeixement a una tasca de moltes germanes durant molts anys, per fer més fàcil la vida dels que nosaltres voluntàriament o inconscientment hem deixat de banda.
Probablement molts arenyencs desconeixem el treball que aquestes germanes duen a terme a la nostra població, a part de l'escola bressol, i l'ajuda que els podríem proporcionar per tirar endavant la seva tasca.
Avui, aprofitant l'avinentesa de la concessió del premi, he recordat a sor Pilar i el seu testimoni de vida, i l'he volgut fer present en aquest blog, tot agraint-li la feina que fan per nosaltres.
Fa dos anys vaig tenir el goig d'entrevistar, per al programa Nocturn de Ràdio Arenys, a la llavors superiora d'Arenys i ara directora de l'escola bressol "Maricel", sor Pilar. La seva vida és un testimoni de donar-se als altres, d'estar al servei dels altres. Allò que sovint demanem als que exerceixen càrrecs públics.
La societat que estem construint entre tots, ocasiona uns rebuigs i provoca unes bosses de pobresa i marginació que algú n'ha de tenir cura. Aquesta congregació va néixer per ajudar a les persones més necessitades, a les famílies desestructurades, a les persones que no poden seguir el ritme de la nostra societat i es despengen abans d'hora. Uns perquè varen néixer en un mal lloc i en un mal moment, d'altres perquè la vida no els ha somrigut.
L'atorgament del premi, al marge de l'aportació econòmica, és el reconeixement a una tasca de moltes germanes durant molts anys, per fer més fàcil la vida dels que nosaltres voluntàriament o inconscientment hem deixat de banda.
Probablement molts arenyencs desconeixem el treball que aquestes germanes duen a terme a la nostra població, a part de l'escola bressol, i l'ajuda que els podríem proporcionar per tirar endavant la seva tasca.
Avui, aprofitant l'avinentesa de la concessió del premi, he recordat a sor Pilar i el seu testimoni de vida, i l'he volgut fer present en aquest blog, tot agraint-li la feina que fan per nosaltres.
dimarts, 13 de setembre del 2005
Les notícies de Ràdio Arenys
De les notícies d'avui de Ràdio Arenys en destaco dues: la recollida de trastos vells al sector B, i els escrits que han dirigit els ajuntaments dels dos Arenys al Síndic de Greuges. Dues notícies que no són noves però que convé fer-ne ressò perquè la gent es sensibilitzi.
Si no recordo malament ja he parlat, en aquest blog, de la recollida de trastos vells per part de la Brigada Municipal. Un acció que té lloc dos dies de cada mes, un per sector, per tal de recollir tots els trastos vells de les cases. També he comentat l'abús que els arenyencs fem del servei i la necessitat que l'Ajuntament prengui alguna mesura perquè el servei sigui efectiu i viable.
És cert que hi ha moltes sensibilitats i això ho vaig poder comprovar amb l'aparició, a arenyautes, de dues intervencions defensant l'escampada de trastos per la vila, i fins i tot animant a altres pobles a seguir l'exemple. No hi ha dubte que tothom és lliure de pensar i opinar el que cregui més convenient però no és menys cert que a vegades convé tocar de peus a terra i no confondre les coses. En aquests moments la gent aprofita el servei per deixar sobre la vorera les restes de les obres menors, waters, matalassos, runa, electrodomèstics... Avui, des de Ràdio Arenys, representants de la Brigada Municipal demanaven un millor ús del servei i recordaven a l'equip de govern municipal la necessitat de replantejar-lo.
Quant a les cartes que els ajuntaments dels dos Arenys han adreçat al Síndic de Greuges, si heu anat seguint aquest blog ja sabreu que fa referència a la queixa que uns veïns vàrem enviar al Síndic per la impossibilitat d'anar a peu entre els dos municipis, un fet que succeeix des de la construcció de l'autopista de Mataró a Palafolls. Si he destacat aquesta notícia és pel fet que tot això va passar ja fa uns quants dies i no ha estat fins avui que l'emissora i la premsa n'ha fet difusió. Això em fa pensar quants fets estan succeint en aquests moments i vés a saber quan ho sabrem.
M'agradaria pensar que les dues notícies tindran un final feliç. Per una banda confio que l'Ajuntament trobarà la manera de donar el servei que els arenyencs necessitem, i nosaltres en farem l'ús adequat. Per altra banda també tinc l'esperança que el Síndic de Greuges, amb la informació que rebrà dels dos ajuntaments i també de la Generalitat, resoldrà instar la Generalitat a trobar la solució perquè els arenyencs, de munt i de mar, puguem anar d'un lloc a l'altra sense haver d'agafar el cotxe o que un d'aquests t'agafi a tu, per saltar-te la tanca.
Si no recordo malament ja he parlat, en aquest blog, de la recollida de trastos vells per part de la Brigada Municipal. Un acció que té lloc dos dies de cada mes, un per sector, per tal de recollir tots els trastos vells de les cases. També he comentat l'abús que els arenyencs fem del servei i la necessitat que l'Ajuntament prengui alguna mesura perquè el servei sigui efectiu i viable.
És cert que hi ha moltes sensibilitats i això ho vaig poder comprovar amb l'aparició, a arenyautes, de dues intervencions defensant l'escampada de trastos per la vila, i fins i tot animant a altres pobles a seguir l'exemple. No hi ha dubte que tothom és lliure de pensar i opinar el que cregui més convenient però no és menys cert que a vegades convé tocar de peus a terra i no confondre les coses. En aquests moments la gent aprofita el servei per deixar sobre la vorera les restes de les obres menors, waters, matalassos, runa, electrodomèstics... Avui, des de Ràdio Arenys, representants de la Brigada Municipal demanaven un millor ús del servei i recordaven a l'equip de govern municipal la necessitat de replantejar-lo.
Quant a les cartes que els ajuntaments dels dos Arenys han adreçat al Síndic de Greuges, si heu anat seguint aquest blog ja sabreu que fa referència a la queixa que uns veïns vàrem enviar al Síndic per la impossibilitat d'anar a peu entre els dos municipis, un fet que succeeix des de la construcció de l'autopista de Mataró a Palafolls. Si he destacat aquesta notícia és pel fet que tot això va passar ja fa uns quants dies i no ha estat fins avui que l'emissora i la premsa n'ha fet difusió. Això em fa pensar quants fets estan succeint en aquests moments i vés a saber quan ho sabrem.
M'agradaria pensar que les dues notícies tindran un final feliç. Per una banda confio que l'Ajuntament trobarà la manera de donar el servei que els arenyencs necessitem, i nosaltres en farem l'ús adequat. Per altra banda també tinc l'esperança que el Síndic de Greuges, amb la informació que rebrà dels dos ajuntaments i també de la Generalitat, resoldrà instar la Generalitat a trobar la solució perquè els arenyencs, de munt i de mar, puguem anar d'un lloc a l'altra sense haver d'agafar el cotxe o que un d'aquests t'agafi a tu, per saltar-te la tanca.
dilluns, 12 de setembre del 2005
Ens regalen la independència
Tantes discussions per aconseguir un Estatut que sigui constitucional però que representi una millora substancial respecte a l'actual, i ara resulta que a Madrid ja ens donen la independència. O potser es tracta d'un malentès (?)
Acabo de llegir a Internet la referència a unes declaracions de la presidenta de Madrid en relació a l'OPA presentada per Gas Natural contra Endesa i la possibilitat que la seu s'instal·lés a Catalunya, que deia això:
"es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional".
Si les paraules són certes, ben bé podria ser que aprofitant la nostra obsessió per l'Estatut i l'Espanya Federal, a Madrid ja ens concedissin la independència. S'haurà de veure com acaba tot això.
Acabo de llegir a Internet la referència a unes declaracions de la presidenta de Madrid en relació a l'OPA presentada per Gas Natural contra Endesa i la possibilitat que la seu s'instal·lés a Catalunya, que deia això:
"es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional".
Si les paraules són certes, ben bé podria ser que aprofitant la nostra obsessió per l'Estatut i l'Espanya Federal, a Madrid ja ens concedissin la independència. S'haurà de veure com acaba tot això.
diumenge, 11 de setembre del 2005
L'Onze de setembre
El dia 11 de setembre no ens passarà mai desapercebut. Hi ha diferents esdeveniments que han calat fort dins nostre i difícilment els podrem oblidar. Resulta però que el fet menys viscut (no en queden testimonis directes) és el de 1714. Tot i així els catalans hem mantingut viva la seva memòria i ens serveix de base reivindicativa de la nostra sobirania com a poble.
No tothom però ho veu de la mateixa manera i s'ha arribat al punt que s'associa la commemoració de la diada amb l'activitat política, és a dir, la distracció dels polítics. Enguany, amb l'enrenou de l'elaboració d'un nou estatut, sembla que la diada ha estat més present entre la població. Tot i així encara hi ha un llarg trajecte entre la classe política i la ciutadania, i això és, al meu entendre, preocupant.
No sé si el nou Estatut arribarà a bon port ni si el resultat serà tan espectacular com alguns ens volen vendre. Seria una llàstima que després de tanta feina ens trobéssim amb un Estatut que ens continués encotillant. Això no vol dir que el resultat acontenti a tothom, més aviat serà al revés: ningú se'n sentirà plenament satisfet, però això és fruit dels pactes i que sortosament el nostre poble és divers i no estem tots encimentats tal com a vegades sembla practicar la dreta espanyola.
A Arenys de Mar, un "periquito" es queixava que la Penya Barcelonista no hagués participat a l'ofrena foral i en canvi, des del Camp Nou, aquest vespre es demanés un nou Estatut. No calia ser massa espavilat però, per comprovar com se li escapava el riure per sota el nas, i la seva gran satisfacció d'haver pogut retreure un senyal de manca de catalanitat al seu rival més directe. Els "culés", ja el coneixen però tot i així no els ha fet massa gràcia.
Al marge de l'anècdota, no es tracta de passar llista però sí que m'agradaria que els ciutadans, i en el nostre cas els arenyencs i arenyenques, adoptéssim una posició de més compromís cap al nostre país, la nostra nació. I això no es fa només portant flors sota el pal de la nostra senyera sinó que és una feina diària. Si millorem l'entorn, el municipi, el país. Si ens comprometem amb els altres, de ben segur que haurem avançat. Si alguna cosa ens pot fer sentir orgullosos respecte les altres nacions serrà la capacitat solidària del nostre poble i la nostra lluita per la justícia.
No tothom però ho veu de la mateixa manera i s'ha arribat al punt que s'associa la commemoració de la diada amb l'activitat política, és a dir, la distracció dels polítics. Enguany, amb l'enrenou de l'elaboració d'un nou estatut, sembla que la diada ha estat més present entre la població. Tot i així encara hi ha un llarg trajecte entre la classe política i la ciutadania, i això és, al meu entendre, preocupant.
No sé si el nou Estatut arribarà a bon port ni si el resultat serà tan espectacular com alguns ens volen vendre. Seria una llàstima que després de tanta feina ens trobéssim amb un Estatut que ens continués encotillant. Això no vol dir que el resultat acontenti a tothom, més aviat serà al revés: ningú se'n sentirà plenament satisfet, però això és fruit dels pactes i que sortosament el nostre poble és divers i no estem tots encimentats tal com a vegades sembla practicar la dreta espanyola.
A Arenys de Mar, un "periquito" es queixava que la Penya Barcelonista no hagués participat a l'ofrena foral i en canvi, des del Camp Nou, aquest vespre es demanés un nou Estatut. No calia ser massa espavilat però, per comprovar com se li escapava el riure per sota el nas, i la seva gran satisfacció d'haver pogut retreure un senyal de manca de catalanitat al seu rival més directe. Els "culés", ja el coneixen però tot i així no els ha fet massa gràcia.
Al marge de l'anècdota, no es tracta de passar llista però sí que m'agradaria que els ciutadans, i en el nostre cas els arenyencs i arenyenques, adoptéssim una posició de més compromís cap al nostre país, la nostra nació. I això no es fa només portant flors sota el pal de la nostra senyera sinó que és una feina diària. Si millorem l'entorn, el municipi, el país. Si ens comprometem amb els altres, de ben segur que haurem avançat. Si alguna cosa ens pot fer sentir orgullosos respecte les altres nacions serrà la capacitat solidària del nostre poble i la nostra lluita per la justícia.
dissabte, 10 de setembre del 2005
Ordenances Fiscals 2006
Parlar d’ordenances fiscals pot semblar un tema molt llunyà per a la majoria de ciutadans, però no hauria de ser així, sobretot si tenim en compte que aquestes ordenances regulen els ingressos procedents de les nostres butxaques, via impostos, taxes o preus públics, i representen el 70% dels ingressos corrents de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Les ordenances fiscals constitueixen un element prou important del Pressupost que més tard s’haurà d’elaborar i aprovar i que tothom més o menys entén que és el pes fort de tot el debat municipal d’un any. És per això que quant més afinem les ordenances fiscals més despesa i inversió es podrà programar, al marge de la capacitat d’obtenir més recursos procedents d’altres administracions, i que potser en el cas d’Arenys anem una mica escassos i valdria la pena treballar per aconseguir més transferències de les altres institucions públiques.
L’esborrany d’ordenances fiscals que va presentar-nos el govern municipal parteix d’un increment generalitzat dels impostos i taxes municipals de l’ordre del 3,1%, entenent que aquest pot ser l’índex general dels preus del consum per aquest any, i presenta algunes variacions respecte a altres exercicis, en situació encara d’estudi, com pot ser la supressió de la taxa de clavegueram, que es compensaria, o bé amb el manteniment del tipus de gravamen de l’impost sobre béns immobles (IBI), o amb un increment en les plusvàlues, abaixant el tipus impositiu de l’IBI. Tot i així s’hauria de contemplar l’alternativa d’abaixar l’IBI i vincular la taxa de clavegueram amb el consum d’aigua, tal com es va apuntar a la passada Audiència Pública, i eliminar el pagament de la taxa de les places de pàrking, petició que es va fer en la mateixa Audiència.
Un altre tema en estudi és la nova regulació de l’impost sobre construccions i instal·lacions (ICIO), per incorporar-hi bonificacions a les obres que fomentin l’estalvi o reutilització de l’aigua i també la regulació correcta de la imposició quan es tracta de reforma i obra nova.
La proposta que presenta el govern però, queda supeditada, en el cas de les taxes i preus públics, a l’estudi de costos de la prestació del servei corresponent, que justifiquin els imports proposats, i perquè no també, evitar que en el cas de la grua en retirar vehicles mal aparcats no suposés que l’infractor estigués pagant per sota del cost de retirar el vehicle, per la qual cosa li estaríem, entre tots, finançant part de la despesa. La decisió sobre l’IBI però, serà important ja que no podem oblidar que en aquests moments representa gairebé el 32% de tots els ingressos corrents del Pressupost municipal.
Tot i la confiança dipositada en els nostres polítics, és important que assumim un grau de corresponsabilitat a l’hora de prendre decisions que comprometen el futur del nostre municipi. Per això seria bo que aprofitéssim la invitació del govern municipal a participar, aquest mes de setembre, en la confecció de les ordenances de l’any vinent, aportant suggeriments i propostes, i d’aquesta manera contribuir a la gestió del nostre municipi.
L’esborrany d’ordenances fiscals que va presentar-nos el govern municipal parteix d’un increment generalitzat dels impostos i taxes municipals de l’ordre del 3,1%, entenent que aquest pot ser l’índex general dels preus del consum per aquest any, i presenta algunes variacions respecte a altres exercicis, en situació encara d’estudi, com pot ser la supressió de la taxa de clavegueram, que es compensaria, o bé amb el manteniment del tipus de gravamen de l’impost sobre béns immobles (IBI), o amb un increment en les plusvàlues, abaixant el tipus impositiu de l’IBI. Tot i així s’hauria de contemplar l’alternativa d’abaixar l’IBI i vincular la taxa de clavegueram amb el consum d’aigua, tal com es va apuntar a la passada Audiència Pública, i eliminar el pagament de la taxa de les places de pàrking, petició que es va fer en la mateixa Audiència.
Un altre tema en estudi és la nova regulació de l’impost sobre construccions i instal·lacions (ICIO), per incorporar-hi bonificacions a les obres que fomentin l’estalvi o reutilització de l’aigua i també la regulació correcta de la imposició quan es tracta de reforma i obra nova.
La proposta que presenta el govern però, queda supeditada, en el cas de les taxes i preus públics, a l’estudi de costos de la prestació del servei corresponent, que justifiquin els imports proposats, i perquè no també, evitar que en el cas de la grua en retirar vehicles mal aparcats no suposés que l’infractor estigués pagant per sota del cost de retirar el vehicle, per la qual cosa li estaríem, entre tots, finançant part de la despesa. La decisió sobre l’IBI però, serà important ja que no podem oblidar que en aquests moments representa gairebé el 32% de tots els ingressos corrents del Pressupost municipal.
Tot i la confiança dipositada en els nostres polítics, és important que assumim un grau de corresponsabilitat a l’hora de prendre decisions que comprometen el futur del nostre municipi. Per això seria bo que aprofitéssim la invitació del govern municipal a participar, aquest mes de setembre, en la confecció de les ordenances de l’any vinent, aportant suggeriments i propostes, i d’aquesta manera contribuir a la gestió del nostre municipi.
Article publicat a l'Agenda del mes de setembre de 2005
divendres, 9 de setembre del 2005
Política cultural a Arenys de Mar
Arran d'un debat sorgit a la xarxa d'internet "arenyautes", en relació a la negativa a l'hora de concedir llicència per a la instal·lació d'un circ els dies de la festa major d'Arenys de Mar, i de si el contacte es va dur a terme a la pastisseria del regidor de cultura, i de la discussió posterior sobre la política cultural que s'està fent en aquests moments, he volgut donar la meva opinió i reproduir-la al meu blog:
A l'hora d'analitzar l'activitat cultural d'un poble es pot fer de diferents maneres: per conveniència, per criteris, per ignorància... És per això que quan la gent es manifesta en contra l'activitat cultural d'Arenys és molt fàcil rebatre-ho a partir de criteris quantitatius. Ningú pot negar que a Arenys no es faci molta activitat que podem classificar com a cultura, en sentit ampli que és com a mi m'agrada fer-ho. Una altra cosa és entrar a valorar la diversitat, la implicació de la gent i, encara més, la trajectòria. Des de fa molts anys, i no només a l'actual legislatura, Arenys de Mar ha perdut el nord, culturalment parlant, i no és que no hi hagi pòsit ni història ni capacitats, el problema és que no hi ha organització ni planificació cultural. Estic convençut que el tècnic de cultura de l'Ajuntament d'Arenys deu ser la persona que espera més amb candeletes el resultat de l'estudi que ha encarregat la Diputació de Barcelona, a petició del nostre Ajuntament. Jo vull manifestar-me optimista a l'espera dels resultats, i amb l'esperança que serveixi de base per una planificació cultural que des de fa tant temps trobem a faltar. En aquests moments entrar a valorar si tal o tal altra activitat cultural és més o menys culta, encertada i esperada, no porta enlloc. Serà a partir de la radiografia de la situació cultural d'avui, l'opinió dels arenyencs entrevistats i els paràmetres culturals del món actual, amb l'ajuda imprescindible dels recursos econòmics i d'equipaments, que es podrà començar a treballar amb cara i ulls. Al meu entendre tampoc no tindria massa sentit començar a discutir si l'actual govern fa una política cultural millor que l'anterior. Segurament que hi haurà qui en preferirà una a l'altra, fins i tot fent abstracció del color polític dels seus impulsors, però jo continuo pensant que la política de les darreres legislatures no ha diferit massa de la legislatures anteriors, només en l'oferta i l'adaptació en el temps. Tot i així no ens oblidem que la cultura d'Arenys l'hem de treballar entre tots i no només esperar que l'Ajuntament ens presenti un llistat d'actes. És per això que crec tant en la societat civil, encara que en aquests moments estigui una mica adormida a l'espera de... un cop d'efecte i unes ganes dels governants de comptar amb ella i d'exigir-li el seu paper en la construcció de la societat del segle XXI. No sé si els tractes s'han de fer al despatx de Cultura o a la barra d'un bar, el que sí que penso és que els arenyencs hi hem de poder dir alguna cosa, i és per això que confio que una de les propostes de l’estudi encarregat sigui el de la creació d'un Comissió Municipal de Cultura, amb la màxima representativitat possible.
A l'hora d'analitzar l'activitat cultural d'un poble es pot fer de diferents maneres: per conveniència, per criteris, per ignorància... És per això que quan la gent es manifesta en contra l'activitat cultural d'Arenys és molt fàcil rebatre-ho a partir de criteris quantitatius. Ningú pot negar que a Arenys no es faci molta activitat que podem classificar com a cultura, en sentit ampli que és com a mi m'agrada fer-ho. Una altra cosa és entrar a valorar la diversitat, la implicació de la gent i, encara més, la trajectòria. Des de fa molts anys, i no només a l'actual legislatura, Arenys de Mar ha perdut el nord, culturalment parlant, i no és que no hi hagi pòsit ni història ni capacitats, el problema és que no hi ha organització ni planificació cultural. Estic convençut que el tècnic de cultura de l'Ajuntament d'Arenys deu ser la persona que espera més amb candeletes el resultat de l'estudi que ha encarregat la Diputació de Barcelona, a petició del nostre Ajuntament. Jo vull manifestar-me optimista a l'espera dels resultats, i amb l'esperança que serveixi de base per una planificació cultural que des de fa tant temps trobem a faltar. En aquests moments entrar a valorar si tal o tal altra activitat cultural és més o menys culta, encertada i esperada, no porta enlloc. Serà a partir de la radiografia de la situació cultural d'avui, l'opinió dels arenyencs entrevistats i els paràmetres culturals del món actual, amb l'ajuda imprescindible dels recursos econòmics i d'equipaments, que es podrà començar a treballar amb cara i ulls. Al meu entendre tampoc no tindria massa sentit començar a discutir si l'actual govern fa una política cultural millor que l'anterior. Segurament que hi haurà qui en preferirà una a l'altra, fins i tot fent abstracció del color polític dels seus impulsors, però jo continuo pensant que la política de les darreres legislatures no ha diferit massa de la legislatures anteriors, només en l'oferta i l'adaptació en el temps. Tot i així no ens oblidem que la cultura d'Arenys l'hem de treballar entre tots i no només esperar que l'Ajuntament ens presenti un llistat d'actes. És per això que crec tant en la societat civil, encara que en aquests moments estigui una mica adormida a l'espera de... un cop d'efecte i unes ganes dels governants de comptar amb ella i d'exigir-li el seu paper en la construcció de la societat del segle XXI. No sé si els tractes s'han de fer al despatx de Cultura o a la barra d'un bar, el que sí que penso és que els arenyencs hi hem de poder dir alguna cosa, i és per això que confio que una de les propostes de l’estudi encarregat sigui el de la creació d'un Comissió Municipal de Cultura, amb la màxima representativitat possible.
dijous, 8 de setembre del 2005
Comencem bé!
Després d'una primavera i estiu en que tot ho vèiem negre, políticament parlant, sembla que el setembre ha començat més bé. No voldria dir res que després me n'hagi de penedir o rectificar, però les meves impressions, avui, són positives.
A Espanya l'efecte del tarannà del nou president i les possibles recapitulacions del líder de l'oposició, sembla com si ajudessin a millorar l'entesa necessària per trobar solucions als grans temes. També la reunió del president espanyol amb el president basc, ens mostra la cara amable del diàleg i una voluntat de consens o, si mes no, d'apropament.
A Catalunya, després de tirar-se els plats pel cap sembla que les converses d'aquests dies, per a l'elaboració del nou Estatut, han sigut més positives i se'n pot albirar algun resultat.
La impressió que tinc d'Arenys de Mar és que encara no s'ha començat a caminar (n'hi ha que diuen que ja fa dos anys que estan aturats). Vàrem marxar de vacances amb la proposta del PSC d'un govern d'unitat. La impressió que tinc és que CIU i PSC estan preparant el terreny per signar algun compromís d'estabilitat governamental que duri fins a les properes eleccions. No els ha de ser massa difícil. A cap dels dos els interessa solucionar ara temes tan importants com el Pla General d'Urbanisme del municipi. CIU prefereix esperar la recuperació de la majoria absoluta en les properes eleccions i el PSC no acaba d'entendre's amb els seus socis d'oposició, tal com va passar a la legislatura passada, llavors socis de govern.
No dic que un pacte d'estabilitat sigui negatiu però no voldria que aquest pacte comportés un estancament i aturada de tots els temes que tenim pendents.
A Espanya l'efecte del tarannà del nou president i les possibles recapitulacions del líder de l'oposició, sembla com si ajudessin a millorar l'entesa necessària per trobar solucions als grans temes. També la reunió del president espanyol amb el president basc, ens mostra la cara amable del diàleg i una voluntat de consens o, si mes no, d'apropament.
A Catalunya, després de tirar-se els plats pel cap sembla que les converses d'aquests dies, per a l'elaboració del nou Estatut, han sigut més positives i se'n pot albirar algun resultat.
La impressió que tinc d'Arenys de Mar és que encara no s'ha començat a caminar (n'hi ha que diuen que ja fa dos anys que estan aturats). Vàrem marxar de vacances amb la proposta del PSC d'un govern d'unitat. La impressió que tinc és que CIU i PSC estan preparant el terreny per signar algun compromís d'estabilitat governamental que duri fins a les properes eleccions. No els ha de ser massa difícil. A cap dels dos els interessa solucionar ara temes tan importants com el Pla General d'Urbanisme del municipi. CIU prefereix esperar la recuperació de la majoria absoluta en les properes eleccions i el PSC no acaba d'entendre's amb els seus socis d'oposició, tal com va passar a la legislatura passada, llavors socis de govern.
No dic que un pacte d'estabilitat sigui negatiu però no voldria que aquest pacte comportés un estancament i aturada de tots els temes que tenim pendents.
dimecres, 7 de setembre del 2005
Una OPA Catalana NO!
Em resistia a parlar de l'OPA que ha presentat Gas Natural sobre Endesa, entre altres motius perquè hi ha molta gent més preparada per tractar el tema. Tot i així i després de certes postures, declaracions i enrabiades m'he decidit de parlar-ne encara que sigui superficialment. No entraré a valorar doncs si l'OPA anunciada és positiva per als consumidors o bé afegeix llenya al foc del monopoli i limita encara més la competència (que m'expliqui algú on és la lliure competència, en aquests moments, en gas, electricitat, benzina...)
El que m'ha indignat més ha estat la reacció de l'Espanya nacionalista i prepotent. Mireu com són la gent del Partit Popular a Espanya que, en boca d'un ex-ministre, el senyor Miguel Arias-Cañete, demanen a Europa que surti una empresa prou potent per presentar una contraopa a l'agosarada creuada catalana. És evident també que no només trobem personatges així dins el PP sinó que n'hi ha a totes les famílies. I també és evident que el sentiment catalanista aflora davant de tanta malícia, mala fe i ràbia d'un nacionalisme espanyol caspós i barroer.
Durant molt temps he practicat un teràpia consistent en pensar que el catalanisme ja no tenia lloc en el temps actual; que era possible conviure amb els espanyols, amb una mínima dignitat i capacitat d'autogovern i finançament; que la societat democràtica ens havia retornat tot allò que ens va prendre Espanya gràcies al dictador... Notícies com la d'aquest dia, et desperten del somni i et fan adonar que a Espanya encara hi ha molta ràbia acumulada; que els catalans som el seu gran perill; que no hi ha cap empresa, ni que sigui basca i potent, que faci tanta por com una de catalana. El PP, quan manava (parlant del PP prefereixo usar el verb manar que governar) ja va aconseguir fer fracassar qualsevol intent d'empreses catalanes, per situar-se a un nivell més alt. Ara el PSOE haurà d'actuar i ens podrà demostrar si té un tarannà diferent al PP.
No he entrat a valorar l'eficàcia ni les repercussions de l'OPA. Espero que s'analitzi bé i que només prosperi si no retalla la lliure competència. Crec que un nacionalista espanyol, que ens considerés dels seus, i fos mínimament intel·ligent, se n'hauria d'alegrar que l'OPA fos presentada per una empresa espanyola (catalana s'entén). La reacció de l'ex-ministre deixa moltes evidències que a mi m'avergonyiria. A ell però no. Ja ens va demostrar una vegada que tenia molt poca vergonya i un llenguatge no gaire fi, pel càrrec que ostentava.
El que m'ha indignat més ha estat la reacció de l'Espanya nacionalista i prepotent. Mireu com són la gent del Partit Popular a Espanya que, en boca d'un ex-ministre, el senyor Miguel Arias-Cañete, demanen a Europa que surti una empresa prou potent per presentar una contraopa a l'agosarada creuada catalana. És evident també que no només trobem personatges així dins el PP sinó que n'hi ha a totes les famílies. I també és evident que el sentiment catalanista aflora davant de tanta malícia, mala fe i ràbia d'un nacionalisme espanyol caspós i barroer.
Durant molt temps he practicat un teràpia consistent en pensar que el catalanisme ja no tenia lloc en el temps actual; que era possible conviure amb els espanyols, amb una mínima dignitat i capacitat d'autogovern i finançament; que la societat democràtica ens havia retornat tot allò que ens va prendre Espanya gràcies al dictador... Notícies com la d'aquest dia, et desperten del somni i et fan adonar que a Espanya encara hi ha molta ràbia acumulada; que els catalans som el seu gran perill; que no hi ha cap empresa, ni que sigui basca i potent, que faci tanta por com una de catalana. El PP, quan manava (parlant del PP prefereixo usar el verb manar que governar) ja va aconseguir fer fracassar qualsevol intent d'empreses catalanes, per situar-se a un nivell més alt. Ara el PSOE haurà d'actuar i ens podrà demostrar si té un tarannà diferent al PP.
No he entrat a valorar l'eficàcia ni les repercussions de l'OPA. Espero que s'analitzi bé i que només prosperi si no retalla la lliure competència. Crec que un nacionalista espanyol, que ens considerés dels seus, i fos mínimament intel·ligent, se n'hauria d'alegrar que l'OPA fos presentada per una empresa espanyola (catalana s'entén). La reacció de l'ex-ministre deixa moltes evidències que a mi m'avergonyiria. A ell però no. Ja ens va demostrar una vegada que tenia molt poca vergonya i un llenguatge no gaire fi, pel càrrec que ostentava.
dimarts, 6 de setembre del 2005
Recollida de trastos vells
No és la primera vegada que se'n parla però sembla que tot i les queixes i suggeriments l'equip de govern no vol trobar una solució al mal ús que els ciutadans fem de la recollida de trastos vells.
Com cada més, el sector d'Arenys de torn s'ha vist ple de trastos de tot tipus a l'espera que el servei de recollida passés porta per porta a endur-s'ho tot, com si tots els ciutadans ens haguéssim posat d'acord a fer una mudança. (per cert ahir dilluns el carrer de Sant Rafel i el de Sant Jaume varen estar tancats bona part de la jornada, per una mudança, o almenys això deia un cartell molt ben situat al Rial de Sa Clavella, on no hi constava ni l'horari ni cap signatura o autorització municipal. És així que s'han de fer les coses?).
Continuant amb les mudances, vull dir amb la recollida de trastos vells, ja seria hora que es prengués una solució. No pot ser que el nostre poble, durant quatre dies (darrerament són dos dies per sector) estigui ple de trastos: matalassos, electrodomèstics, material d'obra...
A tot això cal afegir-hi la picaresca de botiguers que potser recullen el moble vell quan et porten el nou producte però, per estalviar-se haver de pagar, després ho deixen al carrer com un ciutadà més.
Però deixeu-me que hi afegeixi un exemple més. L'escola bressol municipal (o l'escola pública Sinera) han fet endreça i ahir dilluns, a 2/4 de 4 de la tarda, ja havien deixat tota la vorera plena de caixes, cadiretes, joguines i altres materials. Pel què sigui, avui dimarts a 2/4 de 4 de la tarda, vint-i-quatre hores després, encara hi era. I us faig una pregunta: És un bon exemple per al ciutadà, veure com un servei públic (sigui l'escola bressol o l'escola Sinera), incompleix la norma de treure els trastos a partir d'una hora determinada del vespre del dilluns? I una altra: No creieu que essent serveis públics podrien pactar amb la brigada o l'empresa amb qui l'Ajuntament pugui tenir externalitzat el servei, perquè es recollís d'una manera diferent?
Algú, a arenyautes, ja ha opinat en alguna ocasió que el servei de recollida de trastos vells, tal com s'està fent a Arenys, hauria de canviar. Si no vaig equivocat, el mateix govern també ho pensa, però... No serà que tenen por de prendre mesures dràstiques per no perdre electorat? A casa sempre m'havien dit que quan vols acontentar a tothom fas descontent a tots. I aquest govern cau sistemàticament en el mateix error.
Crec que ja és hora que es busquin solucions a aquesta disbauxa que ens costa molts diners a tots. Convido a tothom a presentar propostes. La meva seria que el servei es dugués a terme, a demanda. Quan es personalitza un servei, és més fàcil evitar abusos.
Cal demanar més consciència al ciutadà, però s'ha de començar donant exemple. Aquest govern ens va prometre un Arenys més net i jo no l'hi sé veure. No nego que els ciutadans en som responsables però els governants han de fer més esforços per aconseguir allò que ens varen prometre. No s'hi val carregar-nos el mort i penjar-se les medalles. S'han de trobar solucions abans no sigui ja massa tard.
Com cada més, el sector d'Arenys de torn s'ha vist ple de trastos de tot tipus a l'espera que el servei de recollida passés porta per porta a endur-s'ho tot, com si tots els ciutadans ens haguéssim posat d'acord a fer una mudança. (per cert ahir dilluns el carrer de Sant Rafel i el de Sant Jaume varen estar tancats bona part de la jornada, per una mudança, o almenys això deia un cartell molt ben situat al Rial de Sa Clavella, on no hi constava ni l'horari ni cap signatura o autorització municipal. És així que s'han de fer les coses?).
Continuant amb les mudances, vull dir amb la recollida de trastos vells, ja seria hora que es prengués una solució. No pot ser que el nostre poble, durant quatre dies (darrerament són dos dies per sector) estigui ple de trastos: matalassos, electrodomèstics, material d'obra...
A tot això cal afegir-hi la picaresca de botiguers que potser recullen el moble vell quan et porten el nou producte però, per estalviar-se haver de pagar, després ho deixen al carrer com un ciutadà més.
Però deixeu-me que hi afegeixi un exemple més. L'escola bressol municipal (o l'escola pública Sinera) han fet endreça i ahir dilluns, a 2/4 de 4 de la tarda, ja havien deixat tota la vorera plena de caixes, cadiretes, joguines i altres materials. Pel què sigui, avui dimarts a 2/4 de 4 de la tarda, vint-i-quatre hores després, encara hi era. I us faig una pregunta: És un bon exemple per al ciutadà, veure com un servei públic (sigui l'escola bressol o l'escola Sinera), incompleix la norma de treure els trastos a partir d'una hora determinada del vespre del dilluns? I una altra: No creieu que essent serveis públics podrien pactar amb la brigada o l'empresa amb qui l'Ajuntament pugui tenir externalitzat el servei, perquè es recollís d'una manera diferent?
Algú, a arenyautes, ja ha opinat en alguna ocasió que el servei de recollida de trastos vells, tal com s'està fent a Arenys, hauria de canviar. Si no vaig equivocat, el mateix govern també ho pensa, però... No serà que tenen por de prendre mesures dràstiques per no perdre electorat? A casa sempre m'havien dit que quan vols acontentar a tothom fas descontent a tots. I aquest govern cau sistemàticament en el mateix error.
Crec que ja és hora que es busquin solucions a aquesta disbauxa que ens costa molts diners a tots. Convido a tothom a presentar propostes. La meva seria que el servei es dugués a terme, a demanda. Quan es personalitza un servei, és més fàcil evitar abusos.
Cal demanar més consciència al ciutadà, però s'ha de començar donant exemple. Aquest govern ens va prometre un Arenys més net i jo no l'hi sé veure. No nego que els ciutadans en som responsables però els governants han de fer més esforços per aconseguir allò que ens varen prometre. No s'hi val carregar-nos el mort i penjar-se les medalles. S'han de trobar solucions abans no sigui ja massa tard.
dilluns, 5 de setembre del 2005
I tornar a començar...
Avui m'he incorporat a la feina després d'un mes de vacances. Feia ja alguns anys que no agafava el mes d'agost sencer i he pogut constatar que va bé.
Ha estat un mes ben aprofitat, per escriure, viatjar, somiar i per fer una mica de bricolatge (una cosa que no és sant de la meva devoció però que de tant en tant s'ha de fer).
Tot i que ahir se'm feia muntanya amunt, aquest matí aviat he quedat enganxat a l'engranatge laboral. Les persones ens acostumem fàcilment a les situacions i penso que és bo.
Amb les piles carregades començarem un nou curs, farcit de projectes i amb la il·lusió de continuar aprenent dels amics, dels companys, dels veïns. Serà ben segur un curs de reunions i trobades, amb les ganes de fer bona feina i sentir-te útil a la societat que t'ha tocat o has decidit de viure (cadascú que s'ho miri com millor li sembli).
M'agradaria enviar un missatge de respecte, dolor i bons desigs a totes aquelles persones de Nova Orleans i rodalies que ho han perdut tot o gairebé. Unes persones que els costarà molt tornar a la normalitat i ves a saber quina serà aquesta normalitat!
Però també un recordatori per a totes aquelles persones de l'Iraq que continuen sofrint tot i tenir el dictador empresonat. Unes persones que no tenen una solució massa a prop.
Molts d'aquests ciutadans del món no tornaran a gaudir de vacances si és que alguna vegada n'han tingut. Els nostres polítics tampoc han tingut un estiu massa tranquil al darrera de l'Estatut. Seria una pena que després del temps que hi han estat treballant i de les pàgines de diaris que han omplert, tot se n'anés en orris. Confiem en la capacitat dels nostres representants polítics perquè arribi a bon port.
Ha estat un mes ben aprofitat, per escriure, viatjar, somiar i per fer una mica de bricolatge (una cosa que no és sant de la meva devoció però que de tant en tant s'ha de fer).
Tot i que ahir se'm feia muntanya amunt, aquest matí aviat he quedat enganxat a l'engranatge laboral. Les persones ens acostumem fàcilment a les situacions i penso que és bo.
Amb les piles carregades començarem un nou curs, farcit de projectes i amb la il·lusió de continuar aprenent dels amics, dels companys, dels veïns. Serà ben segur un curs de reunions i trobades, amb les ganes de fer bona feina i sentir-te útil a la societat que t'ha tocat o has decidit de viure (cadascú que s'ho miri com millor li sembli).
M'agradaria enviar un missatge de respecte, dolor i bons desigs a totes aquelles persones de Nova Orleans i rodalies que ho han perdut tot o gairebé. Unes persones que els costarà molt tornar a la normalitat i ves a saber quina serà aquesta normalitat!
Però també un recordatori per a totes aquelles persones de l'Iraq que continuen sofrint tot i tenir el dictador empresonat. Unes persones que no tenen una solució massa a prop.
Molts d'aquests ciutadans del món no tornaran a gaudir de vacances si és que alguna vegada n'han tingut. Els nostres polítics tampoc han tingut un estiu massa tranquil al darrera de l'Estatut. Seria una pena que després del temps que hi han estat treballant i de les pàgines de diaris que han omplert, tot se n'anés en orris. Confiem en la capacitat dels nostres representants polítics perquè arribi a bon port.
diumenge, 4 de setembre del 2005
Una temporada més, Nocturn a Ràdio Arenys
Aquesta setmana comença la programació de tardor-hivern de Ràdio Arenys i amb ella una nova temporada de Nocturn. Amb molta il·lusió i la voluntat d’oferir-vos una tertúlia i debat enriquidor, a partir de les vivències, la història i els ensenyaments dels nostres convidats, cada dijous, de 10 a 11 de la nit, ens podreu sintonitzar a la freqüència 91.2 de Ràdio Arenys.
Si repassem la història de Nocturn observarem que el primer any el vàrem dedicar a conversar amb ciutadans i ciutadanes del nostre municipi que, amb la seva vida i testimoni, ens van il·lustrar moments de la història d’Arenys de Mar. Uns convidats que difícilment trobaríem a les pàgines dels diaris ni als noticiaris dels mitjans de comunicació però que les seves vivències i actitud eren enriquidores i calia testimoniar i compartir en aquesta emissora de ràdio familiar.
El segon any els protagonistes representaven a entitats i associacions culturals, esportives i socials del nostre municipi. El seu treball, molt sovint desconegut, era també testimoni de l’esforç per aconseguir teixir una societat, avui dia una mica malalta i mancada de compromís social, per aconseguir que el nostre municipi no fos només una suma de cases i persones sinó una comunitat viva, amb aficions, treball i diversions.
Enguany l’eix del nostre programa seran les professions. Intentarem presentar un conjunt ben ampli de professions de la mà dels seus protagonistes. Coneixerem detalls que sovint ens passen per alt a no ser que estiguem ficats en l’ofici, i gaudirem de la sensibilitat, l’experiència i el bon saber dels nostres convidats.
En aquest any però hem introduït una altra variació. Els nostres convidats especials no es trobaran sols davant de qui us parla, sinó que compartiran la taula i el micròfon amb uns tertulians arenyencs que mensualment tindrem amb nosaltres. Ens ajudaran a parlar de la professió de torn però també conversarem tots plegats de l’actualitat del nostre poble, del nostre país, del món en general. Parlarem d’aquells temes que ens interessen, que ens preocupen o bé ens ocupen i, sense cap voluntat d’alliçonar, donarem la nostra opinió perquè ajudi a reflexionar, a nosaltres mateixos des de l’emissora, i a vosaltres els que ens premieu amb la vostra sintonització setmana rere setmana.
Des d’ara us voldria agrair a totes les persones que optin per seguir-nos per antena i els demanaria, d’entrada, disculpes per a tot allò que pugui ferir la seva sensibilitat. La nostra voluntat és de passar una hora la setmana practicant una cosa que cada vegada és més difícil de trobar: la conversa.
Us convido doncs, a partir d'aquest dijous 8 de setembre, a passar una hora de la nit dels dijous, amb nosaltres.
Si repassem la història de Nocturn observarem que el primer any el vàrem dedicar a conversar amb ciutadans i ciutadanes del nostre municipi que, amb la seva vida i testimoni, ens van il·lustrar moments de la història d’Arenys de Mar. Uns convidats que difícilment trobaríem a les pàgines dels diaris ni als noticiaris dels mitjans de comunicació però que les seves vivències i actitud eren enriquidores i calia testimoniar i compartir en aquesta emissora de ràdio familiar.
El segon any els protagonistes representaven a entitats i associacions culturals, esportives i socials del nostre municipi. El seu treball, molt sovint desconegut, era també testimoni de l’esforç per aconseguir teixir una societat, avui dia una mica malalta i mancada de compromís social, per aconseguir que el nostre municipi no fos només una suma de cases i persones sinó una comunitat viva, amb aficions, treball i diversions.
Enguany l’eix del nostre programa seran les professions. Intentarem presentar un conjunt ben ampli de professions de la mà dels seus protagonistes. Coneixerem detalls que sovint ens passen per alt a no ser que estiguem ficats en l’ofici, i gaudirem de la sensibilitat, l’experiència i el bon saber dels nostres convidats.
En aquest any però hem introduït una altra variació. Els nostres convidats especials no es trobaran sols davant de qui us parla, sinó que compartiran la taula i el micròfon amb uns tertulians arenyencs que mensualment tindrem amb nosaltres. Ens ajudaran a parlar de la professió de torn però també conversarem tots plegats de l’actualitat del nostre poble, del nostre país, del món en general. Parlarem d’aquells temes que ens interessen, que ens preocupen o bé ens ocupen i, sense cap voluntat d’alliçonar, donarem la nostra opinió perquè ajudi a reflexionar, a nosaltres mateixos des de l’emissora, i a vosaltres els que ens premieu amb la vostra sintonització setmana rere setmana.
Des d’ara us voldria agrair a totes les persones que optin per seguir-nos per antena i els demanaria, d’entrada, disculpes per a tot allò que pugui ferir la seva sensibilitat. La nostra voluntat és de passar una hora la setmana practicant una cosa que cada vegada és més difícil de trobar: la conversa.
Us convido doncs, a partir d'aquest dijous 8 de setembre, a passar una hora de la nit dels dijous, amb nosaltres.
dissabte, 3 de setembre del 2005
EEUU mostra la seva impotència
Aquests dies llegim a la premsa la incomprensible situació de la primera potència mundial davant d'una tragèdia de grans dimensions. Sovint fem anàlisis massa simplistes. Creiem que les coses són blanques o negres, és a dir, en un país ric tothom és ric i en un de pobre tothom és pobre. Després tenim l'oportunitat d'observar com a països d'alt nivell de pobresa n'hi ha uns quants a qui no els falta res. També podem veure com en estats rics hi ha molta gent que no té prou recursos per viure o que ho fa sota una condicions penoses.
La imatge que els Estats Units dóna, i encara més l'actual president, és d'un país ric i autosuficient, que es permet la llicència d'anar predicant i donant consells a la resta del món, intervenint on li plau amb l'excusa d'aconseguir un món més just, a l'estil del seu. Ara, després d'una catàstrofe de greus conseqüències, han sorgit tot un munt de qüestions i s'ha posat en dubte la veracitat de la imatge que ens han volgut vendre. Als Estats Units hi ha pobresa. Cada vegada hi ha més diferències entre la població rica i la menys afavorida, i la política social del govern federal està molt lluny de reconduir la situació i vetllar per la classe social més indefensa.
Podem treure'n moltes lliçons i reflexionar-hi amb profunditat però permeteu-me que us faci mirar cap a casa i comprovem si la nostra societat, al nostre país, podem sentir-nos contents de com ho estem fent. No cal que hi hagi cap calamitat per adonar-nos que a casa hi ha pobresa, amb molta gent que té dificultats per arribar a finals de mes, amb maltractaments, violència i delinqüència que ens pensàvem que només passava a les pel·lícules o a països desestructurats i endarrerits.
Quan veig que els nostres governants s'entretenen discutint segons què, m'indigna pensar que no s'està fent el suficient per millorar la situació dels menys afavorits. Estic a l'expectativa de l'entrada en funcionament, aquest mes de setembre, de la compatibilitat entre les pensions de viudetat i el Sovi, que s'ha aconseguit després de la sortida del govern d'Espanya, del Partit Popular, i gràcies al treball de diputats de CIU i el concurs de l'actual govern del PSOE. Haurem de veure si aquesta compatibilitat i la supressió dels actuals complements resulta beneficiosa. Les vídues, trenta mil a Catalunya, ens hauran d'explicar si obtenen un increment en els seus ingressos i si aquest els permet viure amb la dignitat que es mereixen.
És molt trist el què està passant als Estats Units, i encara més quan t'adones que la gran prepotència del seu president i afins, només és capaç d'enfrontar-se als països pobres però no sap com sortir-se'n davant d'una catàstrofe dins la seves fronteres. Procurem que a casa, però, no caiguem en els mateixos errors. Fem una societat més justa que tothom hi tingui cabuda, amb la dignitat que cadascú de nosaltres es mereix.
La imatge que els Estats Units dóna, i encara més l'actual president, és d'un país ric i autosuficient, que es permet la llicència d'anar predicant i donant consells a la resta del món, intervenint on li plau amb l'excusa d'aconseguir un món més just, a l'estil del seu. Ara, després d'una catàstrofe de greus conseqüències, han sorgit tot un munt de qüestions i s'ha posat en dubte la veracitat de la imatge que ens han volgut vendre. Als Estats Units hi ha pobresa. Cada vegada hi ha més diferències entre la població rica i la menys afavorida, i la política social del govern federal està molt lluny de reconduir la situació i vetllar per la classe social més indefensa.
Podem treure'n moltes lliçons i reflexionar-hi amb profunditat però permeteu-me que us faci mirar cap a casa i comprovem si la nostra societat, al nostre país, podem sentir-nos contents de com ho estem fent. No cal que hi hagi cap calamitat per adonar-nos que a casa hi ha pobresa, amb molta gent que té dificultats per arribar a finals de mes, amb maltractaments, violència i delinqüència que ens pensàvem que només passava a les pel·lícules o a països desestructurats i endarrerits.
Quan veig que els nostres governants s'entretenen discutint segons què, m'indigna pensar que no s'està fent el suficient per millorar la situació dels menys afavorits. Estic a l'expectativa de l'entrada en funcionament, aquest mes de setembre, de la compatibilitat entre les pensions de viudetat i el Sovi, que s'ha aconseguit després de la sortida del govern d'Espanya, del Partit Popular, i gràcies al treball de diputats de CIU i el concurs de l'actual govern del PSOE. Haurem de veure si aquesta compatibilitat i la supressió dels actuals complements resulta beneficiosa. Les vídues, trenta mil a Catalunya, ens hauran d'explicar si obtenen un increment en els seus ingressos i si aquest els permet viure amb la dignitat que es mereixen.
És molt trist el què està passant als Estats Units, i encara més quan t'adones que la gran prepotència del seu president i afins, només és capaç d'enfrontar-se als països pobres però no sap com sortir-se'n davant d'una catàstrofe dins la seves fronteres. Procurem que a casa, però, no caiguem en els mateixos errors. Fem una societat més justa que tothom hi tingui cabuda, amb la dignitat que cadascú de nosaltres es mereix.
divendres, 2 de setembre del 2005
Contínuament rectificacions
Tot just comencem el nou curs i ja estem llegint rectificacions a acusacions entre partits. La ciutadania és passiva, potser poc solidària i compromesa, però no em negareu que la capacitat de molts polítics és ben minsa.
No es pot anar afirmant i contra-afirmant coses, i encara menys quan s'utilitzen desqualificadors genèrics, alegrement i sense cap base sòlida. No pot ser que el nostre govern no sigui més curós a l'hora de parlar i hagi de recórrer contínuament a la rectificació de les seves paraules. Tot això no ajuda gens a la concòrdia ni al treball que tenim pendent per fer avançar el nostre país.
Falta més reflexió, modèstia i intel·ligència, i dedicar més temps a treballar i menys a criticar. La crítica és bona si és constructiva, però no té cap sentit criticar per criticar. Ja hi ha un període de campanya electoral que els partits s'enginyen la millor manera de comprometre el contrari. No pot ser que doni la impressió que estem en una campanya electoral permanent. La ciutadania valorarà els fets, els resultats i no les paraules. Si no ens volen avorrir més, que treballin i vigilin més el què diuen perquè no se n'hagin de penedir al cap de cinc minuts. Crec que la consellera Montse Tura ha comès un error que no s'escau a la seva talla política. Confiem que serveixi d'experiència i dediqui esforços a la molta feina que té encomanada.
No es pot anar afirmant i contra-afirmant coses, i encara menys quan s'utilitzen desqualificadors genèrics, alegrement i sense cap base sòlida. No pot ser que el nostre govern no sigui més curós a l'hora de parlar i hagi de recórrer contínuament a la rectificació de les seves paraules. Tot això no ajuda gens a la concòrdia ni al treball que tenim pendent per fer avançar el nostre país.
Falta més reflexió, modèstia i intel·ligència, i dedicar més temps a treballar i menys a criticar. La crítica és bona si és constructiva, però no té cap sentit criticar per criticar. Ja hi ha un període de campanya electoral que els partits s'enginyen la millor manera de comprometre el contrari. No pot ser que doni la impressió que estem en una campanya electoral permanent. La ciutadania valorarà els fets, els resultats i no les paraules. Si no ens volen avorrir més, que treballin i vigilin més el què diuen perquè no se n'hagin de penedir al cap de cinc minuts. Crec que la consellera Montse Tura ha comès un error que no s'escau a la seva talla política. Confiem que serveixi d'experiència i dediqui esforços a la molta feina que té encomanada.
dijous, 1 de setembre del 2005
La ciutat de tot s'hi val?
M'agradaria pensar que al començar un nou curs els arenyencs podem ser capaços de canviar alguns dels nostres pitjors hàbits com pot ser llençar brossa, papers i cigarretes pel carrer. També voldria creure que els que passegen el seu gos procuraran recollir els excrements i els dipositaran al lloc que està preparat. I també que a l'hora de reciclar dipositarem el vidre, el paper o els plàstics a dins dels respectius contenidors... Tot això no ha de ser tan difícil.
Parlant de gossos, demanaria als seus passejadors que no els permetessin orinar a la façana i portes de les cases, ni a les cantonades dels carrers. Potser no s'ha dit suficientment o potser els propietaris són una colla de porcs, encara que dissimulin. M'imagino que hi ha qui ja compleix i no caldrà que escrigui perquè ja m'ho crec, però no em negarà que cada vegada fan més fàstic les nostres façanes, i l'orina no es recull, ni netegen la façana orinada.
El carrer de casa és un de tants "pipi-can" i "pixa-can". És un bon lloc per passejar-hi el gos i deixar-hi tota la "merda" (disculpeu la paraula). Estic segur que cap dels propietaris de gos porta el seu a pixar a la seva façana. Cosa que li resultaria més fàcil perquè no li caldria passejar tant. Però potser no li agrada veure la seva casa pixada pels gossos...
M'agradaria que els nostres polítics, sense culpar-los de l'embrutada, treballessin més l'observació, l'advertència i, si cal, l'aplicació de sancions. Tot i així, i sense negar la dificultat que això representa, se'm fa difícil creure que s'avançarà en aquest camí, ja que cada vegada el nostre poble té més un caire de "ciutat sense llei".
Avui llegia a la cantonada del carrer de casa, enganxat a la façana d'una casa, un rètol que avisava que aquest divendres 2 de setembre es tancaria "tal" carrer, per mudança. He pensat que tots en un moment o altre hem fet alguna mudança i probablement hem necessitat tancar el carrer. Però el que m'ha estranyat és que la nota no la signava ningú, i no hi havia cap horari. I llavors m'han vingut moltes preguntes al cap: No ho hauria d'anunciar l'Ajuntament? Han sol·licitat el permís pertinent? No poden precisar l'estona que hi estaran, ni quan començaran a tancar el carrer? Tots podem tancar un carrer, quan ens va bé i donar tan poca informació?
Si tot això passa lleugerament, arribarà un punt que a Arenys no s'hi podrà viure perquè tothom farà el què voldrà i quan voldrà, i si no t'agrada, t'aguantes!
Perdoneu l'extensió de l'escrit, però hi ha coses que, per més que intento aplicar els principis del meu amic Ramon Solé, m'enrabien i no em deixen ser positiu. És tan difícil fer bé les coses? Els nostres representants polítics, quan es presenten per governar el nostre municipi, no són conscients que han de batallar l'incivisme i la insolidaritat? O és que només els agrada figurar i que els tirin floretes? Potser que s'ho pensin una altra vegada!
No són els polítics els culpables de la brutícia d'Arenys (ja sé que no és l'únic poble brut, però és el meu, el que m'estimo, i em dol). Tot i no ser responsables, els hi demano més atenció i dedicació.
Parlant de gossos, demanaria als seus passejadors que no els permetessin orinar a la façana i portes de les cases, ni a les cantonades dels carrers. Potser no s'ha dit suficientment o potser els propietaris són una colla de porcs, encara que dissimulin. M'imagino que hi ha qui ja compleix i no caldrà que escrigui perquè ja m'ho crec, però no em negarà que cada vegada fan més fàstic les nostres façanes, i l'orina no es recull, ni netegen la façana orinada.
El carrer de casa és un de tants "pipi-can" i "pixa-can". És un bon lloc per passejar-hi el gos i deixar-hi tota la "merda" (disculpeu la paraula). Estic segur que cap dels propietaris de gos porta el seu a pixar a la seva façana. Cosa que li resultaria més fàcil perquè no li caldria passejar tant. Però potser no li agrada veure la seva casa pixada pels gossos...
M'agradaria que els nostres polítics, sense culpar-los de l'embrutada, treballessin més l'observació, l'advertència i, si cal, l'aplicació de sancions. Tot i així, i sense negar la dificultat que això representa, se'm fa difícil creure que s'avançarà en aquest camí, ja que cada vegada el nostre poble té més un caire de "ciutat sense llei".
Avui llegia a la cantonada del carrer de casa, enganxat a la façana d'una casa, un rètol que avisava que aquest divendres 2 de setembre es tancaria "tal" carrer, per mudança. He pensat que tots en un moment o altre hem fet alguna mudança i probablement hem necessitat tancar el carrer. Però el que m'ha estranyat és que la nota no la signava ningú, i no hi havia cap horari. I llavors m'han vingut moltes preguntes al cap: No ho hauria d'anunciar l'Ajuntament? Han sol·licitat el permís pertinent? No poden precisar l'estona que hi estaran, ni quan començaran a tancar el carrer? Tots podem tancar un carrer, quan ens va bé i donar tan poca informació?
Si tot això passa lleugerament, arribarà un punt que a Arenys no s'hi podrà viure perquè tothom farà el què voldrà i quan voldrà, i si no t'agrada, t'aguantes!
Perdoneu l'extensió de l'escrit, però hi ha coses que, per més que intento aplicar els principis del meu amic Ramon Solé, m'enrabien i no em deixen ser positiu. És tan difícil fer bé les coses? Els nostres representants polítics, quan es presenten per governar el nostre municipi, no són conscients que han de batallar l'incivisme i la insolidaritat? O és que només els agrada figurar i que els tirin floretes? Potser que s'ho pensin una altra vegada!
No són els polítics els culpables de la brutícia d'Arenys (ja sé que no és l'únic poble brut, però és el meu, el que m'estimo, i em dol). Tot i no ser responsables, els hi demano més atenció i dedicació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)