Quatre xifres del Pressupost 2006

Disposem, gràcies a la informació de la web municipal, del resum de dades del Pressupost 2006, aprovat en sessió plenària aquest dimecres 28 de desembre. A partir d'elles n'he elaborat un resum on especifico en què es destinen les transferències que realitza l'Ajuntament i també d'on venen les transferències d'altres administracions.

També he resumit en conceptes agregats la destinació de les inversions previstes per aquest any 2006.

Despeses ordinàries
Personal	5.278.318,88	43,86%	39,24%
Béns corrents i serveis	4.323.917.21	35,93%	32,14%
Financeres	170.000,00	1,41%	1,26%
Transferències corrents	1.037.077,20	8,62%	7,71%
Passius financers	1.225.150,00	10,18%	9,11%
Subtotal	12.034.463,29		89,46%
Despeses de capital
Inversions reals	1.217.371,92	85,85%	9,05%
Transferències de capital	175.700,00	12,39%	1,31%
Actius financers	25.000,00	1,76%	0,19%
Subtotal	1.481.071,92		10,54%
Total	13.452.535,21

Transferències corrents que realitza l'Ajuntament
Organismes supramunicipals	28.300,00
Organismes Autònoms Municipals (Ràdio, Geriàtric...)	863.000,00
Convenis i subvencions a entitats	95.777,20
Atencions assistencials	41.000,00
Beques i premis	9.000,00
Total	1.037.077,20
Transferències de capital que realitza l'Ajuntament
Organismes supramunicipals	1.900,00
Organismes Autònoms Municipals (Ràdio, Esports...)	147.000,00
Entitats	16.800,00
Rehabilitació de façanes	10.000,00
Total	175.700,00

Ingressos corrents
Impostos directes	5.365.747,78	44,44%	39,89%
Impostos indirectes	417.939,93	3,46%	3,11%
Taxes i altres ingressos	2.699.360,58	22,36%	20,07%
Transferències corrents	3.106.047,60	25,72%	23,09%
Ingressos patrimonials	485.367,40	4,02%	3,61%
Subtotal	12.074.463,29		89,76%
Ingressos de capital
Transferències de capital	129.071,92	9,37%	0,96%
Actius financers	25.000,00	1,81%	0,19%
Préstecs	1.224.000,00	88,82%	9,10%
Subtotal	1.378.071,92		10,24%
Total	13.452.535,21

Ingressos procedents de transferències, per a despesa corrent
De l'Estat	2.226.713,47
De la Generalitat de Catalunya	696.377,41
De la Diputació de Barcelona	100.456,72
Del Consell Comarcal del Maresme	82.500,00
Total	3.106.047,60
Ingressos procedents de transferències, per a inversió
De la Generalitat de Catalunya	104.071,92
De la Diputació de Barcelona	25.000,00
Total	129.071,92

Inversions 2006
Condicionament d'edificis públics	405.786,92
Mobiliari d'equipaments públics	35.500,00
Equipament informàtic	42.500,00
Programari informàtic	12.500,00
Mobiliari urbà i senyalitzacions	102.000,00
Enllumenat públic	220.000,00
Xarxa de clavegueram	100.000,00
Condicionament de carrers i penyes	289.085,00
Material operatiu Governació	10.000,00
Total	1.217.371,92

El Ple del Pressupost

Ahir dimecres a 2/4 de 12 de la nit s’acabava el Ple Municipal que va aprovar el Pressupost 2006 amb els únics vots favorables de l’equip de govern. PSC i ERC es varen abstenir per demostrar, i així ho varen dir, que tot i no tractar-se del pressupost que haurien volgut, s’hi havien incorporat esmenes proposades pels respectius partits i per això permetien que el pressupost sortís endavant per majoria simple. L’únic vot en contra va ser el de Lluís Blanchar, regidor no adscrit, que va ser contundent a l’hora de fer-ne la crítica. ICV que no hi estava representada, per malaltia del seu regidor Ramon Puigvert, també hi hauria votat en contra, segons l’escrit que va fer a mà a l’alcalde i que aquest va tenir la deferència de llegir en veu alta.
Amb l’aprovació del Pressupost s’acaba una etapa amb la sortida del regidor d’Hisenda, Manel Calvo, i se’n consolida una altra: la fractura total de l’oposició municipal en dos grups: ICV i Lluís Blanchar, contraris a la manera de governar de l’equip de govern, i ERC+PSC, que tot i les discrepàncies van permetent que l’equip de govern governi. Un èxit de l’alcalde Rubirola que demostra una vegada més la seva capacitat de lideratge i que ha estat, amb diferència, l’alcalde més carismàtic i diligent dels darrers anys.
De com va anar el Ple Municipal se’n poden treure moltes conclusions però n’hi ha una que personalment li dono molta importància, com és l’aprovació de la plantilla de personal i de la relació de llocs de treball. De totes les intervencions només es pot entendre que l’Ajuntament està desorganitzat i que no hi ha criteris a l’hora de contractar personal ni en el moment d’assignar les tasques. El capítol de despeses de personal supera el 50% del pressupost real de l’Ajuntament i els seus organismes autònoms.
És difícil entendre, com es va dir, que hi hagi tècnics de servei que gestionen un pressupost inferior al cost del seus honoraris. Tampoc s’entén que hi hagi dos tècnics a Esports ara que gestiona menys que abans per l’externalització de molts serveis en benefici de la UFAC. També es va posar en dubte la necessitat de comptar amb dos càrrecs de confiança, amb el que això suposa de despesa. Per contra, el regidor Manel Calvo va tornar a justificar que no hi hagués atenció ciutadana en horari de tarda, per problemes amb el Comitè d’Empresa i, aquesta vegada encara de manera més ridícula, argüint la decepció que tindria l’arenyenc que només es trobés amb una persona que li recepcionés els documents (no sé el sentit del ridícul que tenen els ciutadans de les poblacions on funciona aquest servei!). Voldria recordar-li a l’ara ex-regidor d’Hisenda, que no fa pas tant m’havia comunicat que havien previst una plaça per treballar les tardes.
Però aquesta desorganització ve de lluny. No és cosa d’aquesta legislatura sinó que els partits que ara són a l’oposició també l’han mantingut. Recordo molt bé que en una campanya electoral dels anys 80 una de les promeses d’una candidatura era la de posar ordre a dins l’ajuntament, tan a nivell de personal com de processos. La feina, després de vint anys, continua pendent de realitzar-se. Està molt bé que l’oposició, sigui la que sigui, ho recordi. La llàstima és que quan s’està al govern ningú se’n recorda.
Al final del Ple hi va haver paraules de gratitud a Manel Calvo. Tothom va ser molt fidel a la lectura del seu parlament. Tothom menys el regidor Santi Fontbona que va improvisar el discurs i això es va notar.
Per acabar, tot fa pensar que l’any vinent hi haurà defensor/a del vilatà/na. Crec que tindrà una bona feina per començar: recomanar a l’equip de govern que millori l’atenció al ciutadà. Quant a l’organització interna no hi podrà dir res. Caldrà doncs encomanar-nos a Santa Rita (patrona dels impossibles) i esperar tenir més sort.

Pactar el Pressupost

Demà dimecres al Ple Municipal de desembre es presentarà a aprovació el pressupost 2006. Un pressupost que la ciutadania desconeix, tot i l’Audiència Pública d’ara fa quinze dies. El desconeixem perquè a l’Audiència només ens varen presentar quatre xifres inacabades i, a més, calia negociar-ho amb els grups municipals de l’oposició (amb tots?). Cal suposar que seguint la línia d’aquests darrers mesos, l’equip de govern haurà pactat amb el PSC i amb ERC la proposta a presentar al Ple. Caldrà veure quin grau de suport haurà obtingut i quins elements haurà hagut d’incorporar per obtenir el vot afirmatiu de l’oposició.
En aquests moments no tinc a mà els punts mínims que vol incorporar el PSC. Quant a ERC, es pot llegir al seu web quines són les seves prioritats:
- ESTUDIS I PROJECTES. Escola Bressol, Pla Especial de Casc Antic, Nou Pla Especial de Patrimoni Arquitectònic, Pla Director del Clavegueram i Residència Geriàtrica.
- SERVEIS. Reforç Policia Local (dues noves places), Implantació Integral Recollida Selectiva, més dedicació de l'arquitecte municipal, Defensor del Vilatà i Oficina d'atenció 12 hores.
- INVERSIONS. Cobriment part mitja de la Riera, canalització Bareu-Pau Costa, Centre de Dia, gespa Camp de Futbol, ús del Xifré i aportació generosa a carrers (millora i accessibilitat).
Tampoc tinc coneixement de quina seria la proposta del grup municipal d’ICV ni la del regidor no adscrit, Lluís Blanchar, encara que molt probablement no s’hauran assegut a cap taula per pactar amb l’equip de govern.
Demà doncs coneixerem la proposta i podrem comprovar si és cert que els impostos municipals continuen pujant, les transferències d’altres administracions baixant i si el capítol de despeses personals supera el 50% de la despesa corrent.
Quant a inversions comprovarem si es mantenen com a principals aportacions la segona fase del Teatre Principal; el condicionament de l’entorn del Cementiri; la renovació de la xarxa de clavegueram Cassà-Riera; la transferència al Patronat d’Esports... o bé hi ha hagut variacions fruit de les negociacions abans esmentades.
El que no tindrem serà un pressupost per programes ni el pla d’acció municipal per al 2006. Tot fa pensar que caldrà esperar a una nova legislatura, amb cares noves i, qui sap, si amb equip de govern nou.

Esmenes a l'Estatut

Tot fa pensar que demà s’acabarà el termini per a la presentació d’esmenes a la proposta d’Estatut, aprovat pel Parlament Català. Desconec si n’hi haurà moltes encara que hem de suposar que el Partit Popular en tindrà un bon plec.
Sense posar en dubte la legalitat vigent, que no podem oblidar que no és fruit de dogmes de fe sinó tan sols d’acords del passat, m’agradaria que hi reflexionéssim sense passió ni prejudicis. Si fóssim capaços d’analitzar-ho com si es tractés d’un fet que afectés a uns pobles de l’altra banda de la terra, potser costaria més de creure que la voluntat majoritària d’un poble es podés posar en dubte per la majoria dels veïns a no ser que aquests en quedessin afectats. Si en queden afectats és perquè hi ha algun tipus de relació que se’n ressentiria. La primera vinculació afectada que se m’acut és l’econòmica. La famosa aportació catalana al conjunt de l’Estat.
Crec que sense entrar a parlar del dret d’autodeterminació, que tan fàcilment es defensa quan no t’afecta i que costa tant d’acceptar quan n’ets part implicada, tothom entendria de fons de cohesió o solidaritat. Molts ho defensem per a pobles del tercer món o bé quan aquests ens venen de països més desenvolupats, i no seria de justícia pensar que també hem de ser solidaris amb altres comunitats que estan més endarrerides. Totes aquestes transaccions han de venir acompanyades per calendaris i projectes que evitin la consolidació d’aquesta situació injusta. S’ha d’estimular la producció autòctona aprofitant l’arribada de recursos per aconseguir ser autònoms en un futur. Perpetuar l’ajut incontrolat per part d’uns pobles a uns altres no és de rebut i no beneficia a ningú.
Aquesta interpretació l’entén tothom però no tothom l’accepta i aquí, al meu entendre, rau el problema. És per això que si tothom fos honest en els seus plantejaments, rebutjaria la part de l’Estatut que es pot considerar insolidària i donaria per bo tot allò que regula l’activitat catalana i que els seus representants polítics varen donar-hi suport majoritàriament. Tot el contrari és posar pals a la roda a una situació que encara avui dia hi ha molts que no accepten. Moltes persones que, si fos ara, no donarien suport a l’existència de les comunitats autònomes i votarien pel restabliment de l’Espanya única.
Veurem en què queda tota la literatura, discursos i promeses realitzades fins avui i de quina manera l’Espanya federal té futur o bé si, definitivament, haurem de donar la raó a qui busca la independència i la sobirania plena de Catalunya dins l’Europa dels pobles.

Adéu avi Pons

És una setmana de dol a Arenys. L’avi Pons, amb la seva mort, ens deixa una mica orfes. Fins i tot per a la gent que menys el tractava, havia estat sempre un referent. Les seves ganes de viure per poder continuar estudiant i treballant, l’han permès arribar a una edat considerable. Fins l’últim dia ha manifestat la seva il·lusió per viure per tal de no deixar la feina inacabada. Però això era impossible perquè el seu treball no tenia fi, i només la mort el podia aturar.
Noranta-sis anys són molts anys i moltes experiències viscudes. Uns anys de guerra civil; dictadura i democràcia emergent. La seva vida ha estat intensa i deixa grans records als seus contemporanis i prou material per a les generacions futures. Avui però és el dia d’acomiadar l’avi d’Arenys, l’avi Pons. La vida continua i el seu llegat el mantindrem viu entre nosaltres.

Ciutadans de Catalunya al Calisay

Aquesta tarda-vespre al Calisay he reviscut èpoques mig oblidades. D’entrada, un espai que m’és molt familiar l’he vist ocupat per una colla de persones desconegudes que et miraven de cap a peus, amb les reixes del pati mig tancades que t’obligaven a passar entre mig d’elles. Un cop a dins només tenia feina a buscar cares conegudes. La sala Josep M. Arnau era plena a vessar i només n’he pogut identificar tres o quatre. Cap al final de l’acte, quan han demanat que aixequéssim la mà els arenyencs, se n’han aixecat unes quantes, però les seves cares em continuaven semblant estranyes.
El presentador i moderador de l’acte ha estat en Xurde Luís Rocamundi, que s’ha presentat com arenyenc, nascut a Barcelona, que estima Catalunya i que té un petit negoci a la vila. Jo l’he recordat enganxant cartells a les façanes d’Arenys, promocionant el seu producte. L’acompanyaven a la taula, en Félix Pérez Romera, i l’Arcadi Espada.
L’experiència ha estat interessant i m’ha ajudat en la meva tasca de descobrir el dia a dia del país on he nascut i viscut cinquanta anys. Qui em coneix sap que m’agrada escoltar i treure’n coses positives i prevenir-me de les negatives. Avui, les gesticulacions, les intervencions, els aplaudiments... deien molt. Els ulls dels assistents brillaven de manera especial. Tothom estava esperant un missatge esperançador. Intentava veure-hi escèptics. N’hi havia alguns però pocs. La majoria havia acudit al Calisay per sentir allò que els de la taula sabien que havien de dir.
Han estat dues hores contundents, amb assentiments de cap constants i monocolor. No hi ha hagut discussió. Els dos ponents, en Félix en castellà, i l’Arcadi en català i amb un estil calcat al de l’Albert Boadella, s’han explicat i justificat el per què d’un nou partit polític. En Félix ho ha justificat perquè hi ha fracàs escolar; llistes d’espera als hospitals; perquè els problemes dels ciutadans no pesen en l’acció del govern, que només busca la reconstrucció nacional i perpetuar el nacionalisme del “règim” actual... Es preguntava què ha passat durant aquests 25 anys que no hi hagi pràcticament oposició política. Ha parlat de l’adoctrinament polític a les aules i de l’apologisme del terrorisme per part del Conseller primer. Per acabar la seva intervenció, ha fixat la data de l’acte constituent del partit polític per a finals del mes de febrer, i la del congrés del partit, el mes d’abril o maig.
L’Arcadi ha justificat l’adhesió al futur partit, per part de milers de persones perquè no es troben representades políticament i ha comentat que les expectatives inicials s’havien desbordat. S’ha definit com “espanyolista amb totes les de la llei”, i ho ha il·lustrat amb tres motius. Abans però ha recordat que avui dia a Catalunya que t’anomenin espanyolista és un insult i en canvi “el catalanista gairebé té el cel guanyat”.
Per què és espanyolista?
Per qüestió sentimental. La família del seu pare és d’una altra part d’Espanya i ha recordat que, segons la demògrafa Anna Cabré, sense la immigració Catalunya veuria reduïda la seva població en més de la meitat de l’actual. També ha fet broma sobre què entenem per “drets històrics” i què consideren història i què no. Ha parlat de nacionalisme com exhibicionisme i ha afegit que hauria de ser castigat.
Per altra banda també ha dit que Espanya és un bon negoci econòmic per a Catalunya i que no són els espanyols qui ens exploten sinó tot el contrari. Ho ha comparat amb la hipòtesi que la gent de Pedralbes no acceptés que part dels seus impostos s’invertissin a Poble Nou. Per altra banda ha comentat que “La Caixa” està molt preocupada per aquest “boicot estúpid”.
Ha acabat aquest punt dient que amb la resta d’Espanya no hi destinem fons de cohesió com els que ens venen d’Europa, sinó que hi tenim un pacte de sang.
Motiu cultural. La cultura espanyola, ha dit, és molt més important que la catalana. Aquesta forma part de l’espanyola. Els immigrants no venien sense res a Catalunya sinó que portaven una llengua que ara se la considera de segona categoria. Ha afirmat que ara, amb la nova llei, tindrem el dret i l’obligació de conèixer l’aranès.
Ha manifestat que a Catalunya no hi ha conflictes lingüístics i que el català és un dialecte del castellà o bé aquest ho és del català, en funció de qui mani. El problema que hi ha a Catalunya, ha continuat dient, és cultural. Ens obliguen a llegir Manuel de Pedrolo quan en Rafael Sánchez Ferlosio és molt millor.
Estat de dret. Espanya, segons l’Arcadi, és la principal garantia per preservar l’estat de dret a Catalunya, que en aquests moments està amenaçat, i ho ha explicat amb tres exemples:
- La protecció del català arriba a fer-lo antipàtic. Interessa més el coneixement del català que la preparació de les persones per exercir un ofici.
- L’Estatut és un artefacte infame i un atemptat a l’estat de dret. És una vergonya intel·lectual encara que sortosament quedarà avortat, ja que el govern espanyol té seny i protegirà els drets dels ciutadans de Catalunya.
- La nova llei de l’audiovisual de Catalunya és una orwelliana, que instituïa el ministeri de la veritat. A partir d’ara unes poques persones diran el què és vertader. Tot i així, ha afegit, això no succeirà perquè s’hi presentarà recurs i quedarà sense efecte.
L’Arcadi ha acabat la seva intervenció dient: “Volem un partit polític que contribueixi a restablir la realitat”. Ha citat Albert Manent: “El nacionalisme és un vel que impedeix veure la realitat”, i ha afegit: “és hora de trencar el vel!”
Cada intervenció en el debat ha estat llargament aplaudida. Hi havia passió, convenciment i sensació d’alliberament. S’hi han manifestat persones decebudes del PP i del PSC. S’han referit als fets de Girona; a la necessitat de protegir el castellà; a l’absència de crítica als atacs a la COPE; a la situació de crisi de Catalunya; a la preocupació del PP, davant el qüestionament que es fa del seu líder Piqué i que molts militants l’abandonin; al fet que els periodistes s’hagin convertit en el principal puntal de la situació política actual de govern, i també al darrer sondeig fet pel PSC que els dóna una pèrdua de 3 parlamentaris que anirien a parar a Ciutadans de Catalunya. Per acabar han volgut deixar ben clar que aquest partit es presentarà a les properes eleccions autonòmiques i hi tindrà representació.

Ha mort Josep Montmany

Amb tristor he conegut la notícia de la mort de Josep Montmany, un arenyenc il·lustre que ens ha deixat després de molts anys d’estimació a la seva vila i al seu país.

No podríem desitjar res millor que, quan arribi l’hora, siguem recordats pel nostre treball, el nostre testimoni, la nostra amistat i fidelitat als altres. Això és el que mantindrem per sempre d’ell els que l’hem conegut i d’aquesta manera en parlarem als nostres fills.

La web de l’Ajuntament d’Arenys en fa una clara ressenya del què ha estat Josep Montmany per Arenys i Catalunya. Jo sempre el recordaré com al "senyor Montmany".

Gràcies Josep pel teu testimoni de vida.

Nadal de l'EMA

Aquest diumenge vàrem assistir al Concert de Nadal de l’Escola de Música d’Arenys (EMA). No hi ha dubte que quan els nois i noies canten, la resposta dels pares, avis i familiars és garantida. També és cert que no es produeixen les condicions favorables per escoltar el concert: els germans petits que gemeguen, les àvies que fan els seus comentaris i busquen entre la munió al seu net o la seva neta. Es tracta de fer veure que no te n’adones i deixar de banda l’instint de reclamar més educació i respecte.
El concert va constar de dues parts diferenciades: el Cor de Joves de l’EMA i la cantata “el trencanous”, amb lletra i música de Douglas Coombes, amb la participació de tots els alumnes de cant coral amb acompanyament instrumental.
Una vegada més felicito al cor de noies pel bon treball que estan fent. Es veu ben bé que hi ha molt bona entesa entre el director, en Jordi Lluch, i les cantaires. Tinc ganes de tornar-les a escoltar en un espai i moment més idoni per gaudir del seu cant, la seva afinació i la veu treballada. També és notable el gust musical a l’hora d’escollir les peces.
La cantata va estar al nivell esperat, on s’imposa la participació i gaudi de tots els cantaires, alguns afamats per l’hora, d’altres neguitosos per saludar als seus pares, però tots ells amb ganes de cantar aquella obra que han estat preparant.
Quan assisteixes a un concert recarregues la bateria de la sensibilitat. És una parada a la inèrcia estressant, per agafar forces i no sucumbir a la jungla en que estem convertim la nostra societat. Assistir a un concert organitzat per l’EMA, em representa reviure uns anys de lluita col·lectiva per tirar endavant el nostre somni, amb un final feliç.
L’altra dia a l’Audiència, quan escoltava al regidor Manel Calvo preguntant-se si no seria millor destinar l’aportació que es fa a l’EMA, amb dos-cents alumnes inscrits, al col·legi públic Maragall on n’hi ha vuit-cents, em semblava que no podia ser cert el que sentia. No podia entendre com es posava a ambdues parts de la balança dues realitats educatives a no ser que qui ho feia estigués mancat de sensibilitat. M’imagino que si se n’ha recordat després, s’adonarà que l’alternativa podia ser ben bé una altra. La tasca de l’EMA no és tan sols pedagògica sinó també socialitzadora, i això cada vegada és fa més necessari sinó volem esdevenir uns personatges freds i insensibles, i una societat sense ànima.

La Nora ha passat per Arenys

No sé si heu tingut l’oportunitat d’assistir a la interpretació de l’obra “Nora o casa de nines” d’Henrik Ibsen, o bé penseu fer-ho aquesta tarda. Si no és així us recomano que mireu si encara queden entrades per avui i no us ho perdeu.
Un gran text d’Ibsen; una gran adaptació i direcció del mestre Jordi Pons; una bella escenografia que encaixa amb el text, d’Alfred Casas; amb un bon treball d’il·luminació d’en Jordi Bibolas, són el marc idoni per una gran interpretació dels personatges de l’obra.
Deixeu-me que faci una menció especial al treball de la Gemma Sangerman, que sense desmerèixer als altres, broda la interpretació de la Nora i ens fa estar atents l’hora mitja que dura la representació. La Gemma no ens sorprèn perquè ja l’hem vist a treballar en altres ocasions i sempre ens ha engrescat. La Gemma ens emociona i l’admirem pel seu bon art, per la facilitat que ens arriba no tan sols el text sinó les emocions, els dubtes, la força que l’empeny a prendre una dura decisió.
En Jordi Pons és un mag que broda les seves adaptacions. Té un segell propi que pots descobrir en totes les obres que ha dirigit i adaptat. Les seves adaptacions no es serveixen de l’evidència sinó que treballen la sorpresa. Els seus personatges parlen però no ho diuen tot. Els espectadors formem part de la trama i ens obliga a descobrir el per què de l’evolució de la història, el per què de la decisió presa per la Nora, el per què de l’actitud del seu marit... El retrat que ens escriu Ibsen no és tan distant, no és històric sinó que el podem veure reproduït encara avui. En Jordi ens ho fa veure amb la seva adaptació.
La meva felicitació a tot el col·lectiu que ha fet possible que gaudíssim, una vegada més, de bon teatre. El Teatre Principal està donant el seus fruits i n’hem d’estar agraïts. Arenys compta amb un font on brolla cultura que ens permet afrontar la realitat del nostre món que no sempre és tan gratificant. Aprofiteu-vos-en!

Finançament local

Vilaweb dóna la notícia: El Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers de l'Administració Local reclama un millor finançament.
El Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers de l'Administració Local (CSITAL), en la seva assemblea general celebrada aquest divendres a Vic, ha aprovat per unanimitat una declaració sobre la reforma del govern i l'administració local que s'està tramitant des del Ministeri d'Administracions Públiques. La declaració reclama "un increment del finançament local i un marc competencial fort i estable". "Aquestes competències depenen de la capacitat econòmica del municipi", ha explicat el president del CSITAL de Barcelona, Juan Ignacio Soto. L'any 1979, el 13% de la despesa pública estava destinada als ajuntaments i, en l'actualitat, 25 anys més tard, aquesta xifra continua sense excedir el 14%. Amb l'assistència d'unes 160 persones, el Col·legi ha aprofitat la trobada per presentar el codi ètic de la professió, que ha estat una iniciativa de l'ens mateix. Algun dels principis ètics professionals que recull el text són la integritat, que comporta la no acceptació de regals i comissions, la prioritat en el servei als ciutadans, i la prohibició d'informar de manera errònia o falsa, entre d'altres.
Fa molts anys que sentim a dir que el finançament dels ajuntaments és escandalosament baix i que cal una redistribució dels percentatges entre les diferents administracions. Se n’ha parlat molt però no s’ha solucionat res. S’acusava al govern de l’Estat de no voler descentralitzar els recursos perquè hi havia autonomies governades per partits nacionalistes. A la Generalitat se l’acusava perquè la majoria dels ajuntament grans de Catalunya estava en mans del gran adversari polític. Per primera vegada en democràcia tenim un Estat, una Nació i la majoria dels municipis grans, governats pel mateix partit polític. A més, molts ex-alcaldes han entrat a governar a la Generalitat. Ara doncs seria el moment de demostrar que tothom es creu que el finançament dels ajuntament és insuficient i s’hi posa solució.
Els funcionaris de carrera que són a l’administració local, i que en alguna ocasió se’ls ha acusat de posar pals a la roda als polítics, acaben de manifestar-se a favor de més recursos pels ajuntaments. M’agradaria conèixer quins impediments hi ha perquè d’una vegada per sempre es faci més justícia i es doti als ajuntaments, que són administració pública com ho és la Generalitat i el govern de l’Estat, de més recursos per satisfer les necessitats del seu municipi i no es vegin obligats a gestionar un pressupost ridícul que només serveix per fer bullir l’olla.
Estic convençut que som molts els que volem veure resultats i oblidar per sempre aquella petició constant de més recursos on alguns hi han justificat la seva ineficiència.

El debat del Xifré

Ahir dijous, a 2/4 de 8 del vespre, una cinquantena de persones vàrem assistir a la tercera sessió presencial del procés participatiu per a consensuar l’ús del Xifré. Es tractava d’analitzar el resultat de les votacions i comentaris que s’havien fet, per internet o en paper, des de finals de novembre. En total s’hi varen inscriure 136 persones i es van realitzar 133 votacions.
Abans però de poder valorar el resultat hi va haver una petita discussió sobre el mètode utilitzat i sobretot per uns malentesos que va fer que persones assistents a la sala no haguessin votat o bé el seu vot no es tingués en compte en no haver utilitzat el document corresponent.
La regidora Joana Asensio va haver d’intervenir no pas sense dificultats, davant la intensitat de les crítiques i descontentament d’una part dels assistents. El representant de l’empresa encarregada del procés participatiu tampoc hi va col·laborar massa, arribant fins i tot a confondre als qui d’entrada ho tenien clar.
Finalment es va poder continuar la sessió i es va presentar l’ordre en què havien quedat les set propostes escollides. L’Alberg ocupava la primera posició i l’hotel la darrera, mentre que l’opció de les dependències de l’Ajuntament, que havia defensat el tripartit a l’anterior legislatura, quedava en tercer lloc, per sota del geriàtric i menjador social.
Tot i així la diferència entre les opcions no era massa significativa, destacant la gran quantitat de vots negatius (un 49%), que superava la suma dels vots favorables i molt favorables. Algú va arribar a dir que havia estat un votació destructiva.
Hi va haver diferents intervencions amb opinions diverses, algunes reiteratives però d’altres de constructives i que permetien anar avançant. Al final, quan semblava que ningú sabia com havia d’acabar, la regidora de Participació Ciutadana, va comunicar que l’equip de govern recollia el resultat de les votacions i que s’explicaria de quina manera continua el procés de consens per a l’ús del Xifré, amb la possibilitat de crear una comissió de tècnics o mixta, per acabar proposant l’opció final.
Hi havia persones que sortien de la sala un xic decebudes que jo intentava animar. Estem poc acostumats al debat i a la discussió, a presentar propostes i escoltar les dels altres, i només tenim pressa per trobar una resposta. Sortir d’una sessió de pràcticament dues hores sense un resultat decidit, a algunes persones els semblava que havíem fracassat. Jo no pensava el mateix. Les meves conclusions eren molt diferents. Reconec que per uns moments em semblava trobar-me en un cul de sac, però havia assistit a un debat per una cosa pública, amb gent que no acostumava a tenir l’oportunitat de fer-ho i havíem convertit les intervencions agressives de l’inici en un seguit de propostes, opinions i suggeriments raonats, que feien possible avançar. Vàrem entendre que no es tractava de convèncer, sinó d’exposar el que pensàvem. Fins i tot, a nivell personal, vaig aconseguir que el regidor de Cultura veiés en bons ulls una de les meves intervencions, encara que va deixar ben clar que no sentaria precedent.
No sé com voldrà continuar l’equip de govern aquest procés participatiu. Tot i que ja em vaig manifestar en contra de la idoneïtat del mateix, m’agradaria pensar que acaba bé, i que podem aconseguir un bon ús del Xifré, i al mateix temps, que la possibilitat de participar els arenyencs no s’acabarà amb aquest procés, sinó que en vindran d’altres i, el que és més important, es crearan les plataformes necessàries perquè el resultat de la participació sigui un èxit.

Una Audiència amb final sorpresa

M’hauria agradat poder parlar de la proposta de Pressupost que ens presentaven a l’Audiència Pública d’aquest dimarts però no ho podré fer perquè només ens varen ensenyar quatre xifres i encara provisionals. Aquesta és la manera d’entendre la participació ciutadana de l’actual equip de govern.
Hi ha un detall però que sí m’hi referiré i és la presència d’una bona representació de mestres, pares i mares del col·legi públic Maragall, que varen acudir a l’Audiència per parlar dels problemes que tenen per la manca d’inversió. Després em comentaven que sempre ho volien treure al Consell Escolar però la resposta també era sempre la mateixa: “Aquí, això no toca”.
La seva insistència en manifestar els greus problemes que tenien, i tot i sabent que l’Ajuntament només es fa càrrec de les despeses de manteniment i que la gran inversió és responsabilitat del Departament de la Generalitat, no renunciaven a reclamar més esforços per part de l’Ajuntament.
L’Alcalde va proposar un canvi al pressupost d’inversions previst, substituint l’obra d’una rampa al final de la Riera, per destinar-ho al col·legi Maragall. El regidor, entretant, s’anava preguntant si calia un model de ràdio municipal com el que tenim, amb un pressupost de més de 200.000 euros? O bé si no seria millor destinar la l’aportació a l’Escola de Música, al col·legi Maragall?
Al final no vaig poder evitar de demanar per a l’any 2006, un procés participatiu des del primer dia i no limitar la nostra participació a dues audiències a les acaballes de l’any. Sembla que l’Alcalde no en defuig del tot. Veurem com arrenca!
Quant al Pressupost, esperarem el Ple del dia 28, amb l’aprovació inicial que haurà de ser pactat amb algun dels grups municipals de l’oposició.

La patronal catalana es manifesta

Avui llegia a la premsa les declaracions del president de Foment del Treball i probable candidat a la presidència de la patronal espanyola, en relació al bloqueig als productes catalans. Cadascú valorarà l’oportunitat del seu discurs, l’encert o l’interès que s’amaga al darrera, però considero que és bo que la patronal catalana, per boca del seu president, hi digui la seva i no es quedi al marge de la campanya anticatalana.
Des de que el Partit Popular va perdre les eleccions va posar en marxa tot una maquinària molt ben organitzada i eficaç per desestabilitzar el govern d’Espanya i tot allò que pogués fer-li costat. La seva tàctica no té límits i prefereixen desestabilitzar l’Estat només per aconseguir recuperar el poder que amb tanta prepotència varen exercir.
Ja ho va fer l’Aznar en temps del president González, i encara recordem la seva repetida frase “Váyase senyor González”. El mètode actual és diferent però l’estil és el mateix: groller, sense escrúpols ni miraments. No importa fer mal al país i a tota la societat si al final s’aconsegueix recuperar el poder.
És important doncs que tota la societat sigui conscient del que està passant i participi en l’esforç de silenciar l’anti-tot a partir de la raó, del diàleg i no pas de la grolleria, el menyspreu, la mentida, la traïdoria...
La societat civil, a partir de les seves organitzacions i col·lectius, ha d’alçar la veu per fer adonar a tothom que no es pot estar quatre anys patint tanta injustícia i rebent tanta crítica interessada que només persegueix afeblir l’adversari, encara que sigui fent enfrontar diferents comunitats de l’Estat.
És per això que subratllo la intervenció del Foment del Treball, i esperaria més opinions al respecte per part d’altres fòrums, agrupacions i entitats, encara que puguem discrepar. Hem d’evitar quedar-nos a casa calladets tot esperant que algú o altre ens ho solucioni.

Pressupost municipal: en què ens els gastarem?

Acabem l’any i cal enllestir el pressupost de 2006, que hauria d’entrar en vigor a 1 de gener. A la nostra vila però, no s’acostuma a iniciar l’any amb el pressupost aprovat. Això em fa pensar amb la gent que no és mai puntual a les cites, o amb els molestos deu minuts de “cortesia” abans de començar un acte (més aviat són deu minuts de descortesia cap a la gent que arriba a l’hora). Tot plegat una mostra del desmanec de la cosa pública i que seria bo que s’hi donés una solució, a més, enguany l’equip de govern haurà de pactar un pressupost amb les forces de l’oposició. Aquesta dificultat motivada per la sortida del govern de Lluís Blanchar, s’ha suavitzat darrerament amb la constatació que l’oposició no actua de manera compacta, i ara sembla més fàcil arribar a un acord entre el govern i alguna de les formacions municipals de l’oposició.
La negociació del pressupost, que és la base econòmica sobre la qual se sustenta qualsevol activitat pública, hauria d’interessar a més ciutadans, fins i tot als més “passotes” i menys motivats per a la cosa pública. També als desencisats i als incrèduls. La determinació del pressupost condicionarà la política municipal del proper any. És per això que el pressupost hauria de ser el reflex d’allò que vol fer l’equip de govern i convindria que la seva tramitació i explicació fos el màxim de transparent i entenedora perquè tothom pogués veure en què es destinaran els recursos locals, el 70% dels quals surten de les nostres butxaques.
Per explicar-ho d’una manera entenedora per aquelles persones menys avesades en termes pressupostaris, el Pressupost és l’exposició més o menys detallada dels ingressos que l’Ajuntament rebrà durant un any i les despeses que podrà realitzar en el mateix període de temps, i una de les condicions claus és que la previsió inicial de despeses no podrà superar la d’ingressos.
Els ingressos, a grans trets, procedeixen dels impostos, taxes i preus públics, que es varen aprovar inicialment a primers de novembre, i de les transferències que ens puguin arribar d’altres administracions: la Diputació, la Generalitat, l’Estat… o entitats privades.
Les despeses, per la seva banda, les podríem agrupar en quatre grans blocs: les nòmines del personal de l’administració; el cost del funcionament de tota la maquinària administrativa i equipaments; les subvencions i ajudes a entitats privades i les inversions.
Els recursos que es destinen als ajuntaments són molt escassos i insuficients per desenvolupar les tasques que tenen encomanades i també moltes funcions que es porten a terme sense ser-ne responsables. Aquesta dificultat pressupostària fa que les despeses del funcionament administratiu, sous inclosos, es mengin bona part dels ingressos i no en quedi gairebé res per iniciar nous programes i serveis, o per inversions en equipaments, millores a la via pública… Ens podem trobar que augmentem el nombre d’equipaments públics i no tinguem diners per mantenir-los ni fer-los funcionar. Una bona gestió del pressupost i un encert a trobar més recursos que no comportin necessàriament un augment de la pressió fiscal dels arenyencs, són els compromisos que haurien d’assumir els nostres representants polítics.
L’experiència de la negociació entre govern i oposició en les Ordenances Fiscals, és a dir, del conjunt d’impostos i taxes municipals per a l’any vinent, fa pensar que ara, en la negociació del Pressupost, també els grups municipals de l’oposició podran incorporar les seves propostes o modificar les de l’equip de govern, però no em queda tan clar que el resultat sigui suficientment transparent. Si algun vilatà s’entretén a analitzar el pressupost municipal d’enguany, convindrà amb mi que resulta força difícil interpretar, a partir del pressupost de despeses, el programa d’actuacions municipals per aquest any. Això em permet insistir una vegada més en la necessitat d’elaborar un Pressupost per programes. Una cosa tan senzilla com llistar una relació de programes que es volen fer, assignar la despesa corresponent i consignar-la en el pressupost. El pressupost per programes permet fer-ne un seguiment acurat i comprovar durant l’any o bé al final, què s’ha fet i què no s’ha fet i en quant ens hem desviat de les previsions inicials. Això que és tan evident, no s’ha fet ni es pensa fer. Voldria creure que no és per evitar aquesta facilitat en el seguiment per part dels arenyencs, sinó per la incapacitat que va manifestar el regidor d’Hisenda quan se li va demanar en l’Audiència Pública de l’any 2004.
Considero que moltes de les discussions que hi ha durant l’any entre govern i oposició, pel compliment o no dels objectius, es podrien estalviar amb un acurat seguiment del Programa d’Actuació Municipal, vinculat a un Pressupost per programes, o si més no serien molt més entenedores per a les persones que en fem un seguiment.

Publicat a l'Ametlla d'Arenys de desembre 2005

Volem participar, però com?

El govern municipal de CIU i PP ens convida a l’Audiència Pública del Pressupost 2006, per aquest dimarts 13 de desembre. Ho deia en aquest mateix blog el dimarts 29 de novembre (per cert aquesta vegada ja no surt a internet). Tenia algunes esperances que el govern actual i més concretament el regidor Hisenda Manel Calvo, que se’n va, i la regidora Joana Asénsio,de Participació Ciutadana, mourien fitxa, però no ha estat així. També implicava els grups de l’oposició i els demanava reflexió sobre com ho farien si governessin, però tampoc he notat cap vibració.
Algú ha pogut llegir la proposta de pressupost? La participació que volen es limita a l’assistència de ciutadans a la Sala de Plens? És això el què entenen per participació? Els altres partits ja ho veuen bé? És així com ho faran si tornen arribar a governar? No hi tenen res a dir? Jo només he llegit alguna notícia sobre ICV, però els altres partits de l’oposició que sumen 7 regidors ja els va bé la manera de treballar d’aquest govern? M’imagino que ells ja coneixen la proposta de pressupost, per la necessitat que l’actual govern té de consensuar-lo i tirar-lo endavant.
Aquesta setmana he llegit un escrit d’ERC en relació a la xerrada de l’Andreu Majó, alcalde d’Arenys de Munt per la llista d’independents Arenys de Munt 2000. He vist com justificaven el fet de pertànyer a un partit polític i m’ha semblat molt correcte. Jo també crec, i així ho he manifestat abans, que no cal pertànyer a una llista d’independents per poder fer un bon treball en un ajuntament. Però en els partits polítics em sobra una cosa i és aquest sentiment de poder tancat en front de qualsevol altra ideologia política. Jo demano una altra manera de fer política. Jo demano voluntat de fer participar a tothom de la cosa pública. M’és igual si és a partir d’una llista d’independents com si és dins d’un partit polític.
Desitjaria veure escrits criticant aquesta manera de presentar la proposta de pressupost a la ciutadania. M’agradaria comprovar que els partits de l’oposició es neguen a seguir aquest joc de burla cap al ciutadà. Però no ho sé veure. És una altra la impressió que tinc i per això, i perquè crec que la majoria d’arenyencs també ho entenen així, no m’estranya l’absentisme i el poc interès per la feina que es fa des de l’administració local.
Em seria igual que el PP d’Arenys, que va ser el partit que més clarament va parlar de pressupostos participatius en la darrera campanya electoral, fos qui canviés la manera de governar. No tinc prejudicis malgrat els seus companys de viatge de l’Espanya no ens estimin gaire. Ara tots s’omplen la boca de participació, però ni hi creuen ni els interessa.
Aprofitant que estic de pont, permeteu-me unes preguntes: Què hem de fer els arenyencs que volem una altra manera de governar? Què podem esperar de les eleccions municipals de 2007? Amb qui podem confiar per aquest canvi? Caldrà que ens agrupem en llistes al marge dels partits? No es podria resoldre dins l’estructura de partits polítics on se sosté el model democràtic actual? I, per acabar, què hem de fer aquest dimarts 13 de desembre? Agrairé les vostres respostes.

L'alcalde, el secretari i l'interventor

L’Agenda d’aquest mes de desembre treu una notícia que titula: “L’alcalde vol queixar-se al Síndic del secretari i l’interventor”. No sé què hi ha de veritat ni per què l’alcalde ho faria públic abans d’emprendre l’acció. Considero que és un fet prou greu que existeixi un enfrontament entre l’alcalde i els funcionaris d’habilitació nacional.
Concretament es parla del secretari, amb funcions de fe pública i assessorament legal i de l’interventor, encarregat del control i fiscalització interna de la gestió econòmica-financera i pressupostària de l’ajuntament. Dues figures importants i que d’entrada han de canalitzar preceptivament l’actuació dels representants municipals escollits per tota la ciutadania. La seva tasca és procurar que les decisions que vol prendre l’equip de govern siguin d’acord amb la llei vigent, i per això emeten el seu informe fonamentat amb la normativa legal.
Fins aquí no hi hauria d’haver cap problema per avançar en la gestió municipal. El problema, m’imagino, sorgeix en la manera d’interpretar la llei. A ningú pot estranyar que dos professionals del dret puguin discrepar a l’hora d’interpretar una mateixa normativa. El perill està, en tot cas, en infringir la llei i les conseqüències que això pot comportar.
Desconec la realitat interna de l’Ajuntament d’Arenys de Mar i per tant m’haig de limitar a comentar la notícia que surt a la revista arenyenca. Tot i així, en el cas del secretari, tot sovint han aparegut crítiques des de diferents equips de govern local i, si no ho recordo malament, va ser ara fa dues legislatures quan la crispació era important.
L’escrit parla de l’excés de zel com una de les causes de la paralització de la maquinària administrativa. Entenc que la persona que exerceix la figura de secretari o interventor, ha de donar fe i certificar aquelles accions, documents i decisions, d’acord amb la seva manera d’entendre la normativa corresponent. Una altra cosa és que els polítics puguin tirar endavant actuacions, amb informe negatiu del funcionari corresponent, a l’espera que instàncies superiors puguin resoldre els fets, favorablement o en contra. És per això que, a diferència del que diu l’escrit, aquests informes negatius no haurien de bloquejar els projectes amb discrepàncies.
Un altre aspecte que comenta l’escrit referenciat és que les discrepàncies també hi són entre interventor i secretari. Això faria complicar encara més les coses, però de ben segur que hi ha la manera per desencallar-ho i l’alcalde, com a màxima autoritat municipal escollida per tots nosaltres, trobarà, en cas que la notícia sigui certa, la manera de superar l’obstacle en benefici de tots. Caldrà però prendre decisions, per difícils que puguin semblar.

Primer Torneig de Futbol Benjamí

Aquest matí al camp municipal de futbol d’Arenys de Mar hi ha hagut el Primer Torneig Triangular Benjamí, amb sis equips de futbol: U.A. Gramanet Milan, Penya Barça de Sant Celoni, C.E. Blanes, C.F. Arenys de Mar “A”, C.F. Damm i U.E. Horta.
L’ordre en què he escrit els sis equips correspon al resultat final del torneig, amb una meritòria quarta posició de l’equip de l’Arenys, que era l’únic equip de primera categoria en front dels altres cinc de categoria preferent. L’Arenys ha obtingut tres resultats diferents, un empat a 1 gol, una victòria de 5 a 1, i una derrota per 3 a 2.
L’aire era fred i el sol, una mica esporuguit, no escalfava suficientment. El fred doncs ens ha calat força tot i aplaudir les jugades dels nostres i dels adversaris. La llàstima ha estat l’escassa assistència d’arenyencs, que es limitava a pares i familiars dels jugadors. Potser és normal, però sap una mica de greu.
El torneig l’ha organitzat el Club de Futbol d’Arenys de Mar i l’Ajuntament no hi ha participat activament. És per això que a l’hora del repartiment de premis, tampoc hi ha assistit el regidor d’esports i actual portaveu de l’equip de govern del nostre Ajuntament. Seria bo, per properes edicions, convidar oficialment als representants polítics locals i molt especialment al regidor d’esports. Esdeveniments com aquest són prou importants pels nostres infants i no deixen de ser un testimoni i referent de la nostra població fora de les nostres fronteres.
Dissabte anirem a Granollers a defensar les primeres posicions de la taula classificatòria de la lliga. Els nois estan jugant bé, i el que és més important, s’ho passen molt bé i aprenen. Hem d’agrair l’esforç, dedicació i paciència dels seus dos entrenadors: en Carles Torrent i en Jordi Perosanz, i a tota la directiva del Club.

Ciutadans de Catalunya a Arenys!

Avui he llegit a l’Ametlla d’Arenys l’anunci d’una conferència-debat el proper 21 de desembre, a càrrec del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB i membre impulsor de Ciutadans de Catalunya, Francesc de Carreras. La veritat és que m’ha sorprès perquè no havia sentit parlar més d’aquest moviment des de les reaccions al famós Manifest “per un nou partit polític a Catalunya”. He entrat a la seva pàgina web i he vist que estan organitzant una sèrie de xerrades per presentar l’entitat que vol acabar convertint-se en partit polític.
Celebro que, al marge de la seva ideologia política, es tracti d’una iniciativa per posar en marxa un partit polític, dins el context democràtic, i no es quedi amb un manifest més, d’aquells que sovint podem llegir i que es queden en això i no fan cap esforç per participar en la vida pública i contribuir al progrés econòmic i social del nostre país. Desitjaria que aquest nou partit polític, si s’acaba constituint, no caigués en el vici, com li ha passat al Partit Popular, d’utilitzar qualsevol estratègia sigui políticament correcta o no, sigui ètica o no, per desgastar el govern i aconseguir el timó de la nau que, si no vigilen, poden fer naufragar fàcilment.
Arran d’aquesta notícia he navegat per internet i he arribat a la pàgina d’un altre partit polític: “Plataforma per Catalunya”. He llegit el seu decàleg i no hi he trobat res que em molestés excepte quan parla d'immigració, delinqüència, terrorisme, que ho posen tot al mateix sac i se’ls hi veu el llautó. Els altres punts els podria subscriure fàcilment tothom per la seva evidència. El problema està en la priorització dels temes, en la manera d’aconseguir els objectius, i en la capacitat per aconseguir-ho.
Ciutadans de Catalunya es manifesten progressistes i antinacionalistes. El progressisme l’hauríem de definir clarament i distingir el concepte de progrés amb el d’ideologia esquerrana. Sobretot si ens fixem amb alguns noms que li donen suport, i veiem que difícilment els podem titllar d’esquerranosos, ja que alguns d’ells es trobarien molt còmodes a l’extrem dretà del Partit Popular.
Caldrà veure doncs si tot plegat no es queda només en una moguda per interessos personals, amb el suport de totes aquelles persones que no han tingut espai en els partits oficials actuals. Veurem si és una convicció real i amb ànim de servei públic o es tracta d’una estratègia més del senyor Boadella i afins. Vull creure que ho fan convençuts i per això tenen els mateixos drets que els que defensen la independència catalana. Convindrà analitzar si la seva actitud és de rivals demòcrates o bé si només volen entrar per foragitar a qualsevol que defensi Catalunya al marge d’Espanya, i anul·lar els seus drets. És important que els ciutadans no ens deixem portar per les paraules i tinguem la paciència de veure les formes, les actituds. Estem en un moment important per Catalunya, i també delicat. Si errem la jugada ens pot costar molt car novament.